Ací la teniu
Ací la teniu No seré jo qui diga si els membres del Congrés de Diputats treballen molt o poc i/o cobren poc o molt. Déu me'n guard. Però el que sí que comença a ser una vergonya és totes aquelles prebendes de què gaudeixen pel fet de ser diputats o diputades. Tenint en compte la crisi en què ens hem instal.lat (la fàbrica Faus, amb uns 900 treballadors, de Gandia ha anunciat un "possible despatx" d'uns 450), no acebe d'entendre moltes de les "cosetes" que la premsa trau a la llum sobre els "nostres" representats. Així dimecres sols assistiren 12 dels 33 diputats "valencians" al ple del Congrés (9 socialistes i 3 populars). Si açò és fer feina... es posaven a les 9h00... que vinga Déu i ho veja: i no em serveix que tenen comissions, que han d'atendre altres assumptes, etc. Una vergonya!!!! Era un ple. I si a un ple no assisteixen, ja em direu a què poden assistir.
Una altra cosa que vull denunciar és la doble moral que algunes i alguns tenen. La setmana passada va morir Haider, líder ultradretà d'Àustria. Aquest senyor mantenia una relació amb un dirigent del seu partit, Petzner, que arran de la mort de Haider havia estat nomenat líder de BZO. És evident que els polítics són lliures de tenir l'orientació sexual que vulguen però amb coherència. Així ara hem sabut que Haider i Petzner havien estat units durant cinc anys amb el consentiment de la família del primer. I segons ha afirmat Petzner: "Teníem una relació que anava més enllà de l'amistat. Jörg i jo teníem una connexió realment especial. Ell era l'home de la meua vida". El que no sé és com es menja ser gai i ultradretà.
Una altra cosa que cal denunciar és els 890.000€ que es repartiran en saldos (finiquitos) els exdiputats valencians (a les Corts). La major part d'aquests euros aniran a parar a mans de saplanistes, tret de De España que no els cobrarà per no demanar-lo quan tocava. I això com a premi per haver estat cesats perquè el beat camps tinguera una legislatura sense ensurts.
 Ja feia dies que no us deia res sobre l'EpC al PV... no penseu que la coseta ha millorat sinó tot el contrari: anem a més!!!! Ací us deixe les darreres novetats que he trobat a la xarxa: les teniu si seguiu llegint més avall: que les gaudiu...
Valencia inicia la revolución (EL PAÍS)Tiempos difíciles, Isabel Morant (EL PAÍS) Camps se enroca en la Ciudadanía en inglés pese al fracaso escolar (EL PAÍS) Los alumnos sacan un cero en los exámenes de Ciudadanía en inglés (EL PAÍS) Valencia aconseja dar Ciudadanía con material audiovisual como películas subtituladas (EL PAÍS) Aguirre seguirá cambiando "manuales manipuladores" por los "preceptos constitucionales" (EL PAÍS)  Que estem en crisi ja no ho discuteix ningú. Que uns estan més en crisi que altres és cosa evident. I que alguns (més dels que pensem) no saben què és això de la crisi... ja ho sabeu massa. Si no, penseu sols en personatges de la talla del moreno cartagenero, del Juan Villalonga, de l'Ansar, dels diputats i diputades (i no cal que estiguen imputats... aquests -els imputats- no viuen al nostre món), etc. Tot açò ve a propòsit de l'anomenat "abonament social". És un abonament de "quasi" la totalitat de la despesa per disposar de línia telefònica: abonen la línia, no la resta de serveis de què facen ús. Per tal de gaudir d'aquest abonament social la suma de les RENDES de les persones que formen la unitat familiar no ha de superar els 7.236,60 € l'any 2008. Fins ací la legalitat. Però realment amb què ens trobem? Que si una persona, en aquest cas vídua, rep una pensió de 528,55 € al mes sobrepassa en 11,65€ mensuals aquesta quantitat i se li retira aquest abonament. Així és la realitat social d'aquest país democràtic i de dret. L'Estat no perd mai i Telefònica menys encara.
Aquest fet és més greu encara del que a simple vista pot semblar. Per què? A l'Estat tenim 8,5 milions de persones en situació de pobresa relativa, és a dir, amb ingressos per davall de 574€ al mes. Totes i tots els que cobren aquest tipus de pensió estan per davall del llindar de la pobresa. No són pobres de solemnitat, però sí són pobres. I això ho diu l'Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social, apadrinat per Càritas.
I això no és tot: tenim un milió i mig de conciutadans que viu en "pobresa severa", això vol dir que "viu" amb menys de 280€ al mes... Crec que no cal dir res més. I què fan els nostres polítics? Saben que realment la gran part de gent major del nostre país, si no fóra per l'ajuda dels fills, viurien en les pitjors condicions possibles. O com anaven a poder pagar la llum, el gas, el telèfon, etc. aquestes "pobres" persones després d'haver lliurat a la societat el seu treball i la seua suor?
Sé que algú/na podrà pensar que he fet demagògia amb aquest tema. Res més lluny de la meua intenció. El que no puc entendre és que l'Estat tinga els mateixos pobres després d'una dècada d'expansió ecònomica. Què han fet els vuit anys de govern Aznar i els quatre de RZapatero perquè tinguem una societat més igualitària? Pel que es veu, RES. Sols afegiré una dada significativa: Navarra, Euskadi, Múrcia i Castella-la Manxa tenen nivell de desigualtat inferiors al conjunt estatal. I on més desigualtat hi ha és a Andalusia, Canàries, Cantàbria i CAMadrid.
 Situat en els contraforts oest de la Serrella. La superfície del terme és accidentada. Les principals altures són: la Pedrera, amb 631 metres; la Condomina, amb 665; els Tossals, amb 625 i el Salt, amb 569. El riu Frainos o de Penàguila travessa el terme de sudest a nord, unint-se al rierol de Seta, que serveix de límit amb Gorga. La vila està situada en un pujol, al marge del riu Penàguila. La població es va quadruplicar durant els segle XVIII; a principis del segle XIX començà a minvar en habitants paulatinament, avui dia té uns 850 habitants. La parròquia té per titular el Naixement de la Mare de Déu i pertany a l'Arxiprestat de la Serrella.
Va ser una alqueria musulmana. El 25 de maig de 1316 obtingué el senyoriu de Bernat de Cruïlles, senyor de Castalla i Penàguila. En 1357 les tropes castellanes de l'infant Ferran atacaren la població, però foren rebutjats pel mateix veïnat. El 20 de gener de 1418 consta en un document que pertany a Carles Beaumont, la propietat del qual l'havia rebuda de la Corona. Al segle XVII ostentava el seu senyoriu la família Urrea, comtes d'Aranda. En 1757 passà al comte Revillagigedo, el palau senyorial del qual encara es conserva a la plaça del castell, el senyoriu del qual conservà fins dates recents.
L'església de Benilloba es va desmembrar de Penàguila en 1535. En l'arranjament parroquial de 1574 tenia 130 cases de cristians nous, amb els annexos de Benassau i Benifallim. El seu actual temple parroquial data probablement de la segona meitat del segle XVIII i es va restaurar un segle després, i s'acabà de pintar en 1816. La capella de la Comunió es va construir de 1814 a 1819. L'escultor Josep Esteve, en 1793, féu un Sant Joaquim, agrupat amb un xiquet àngel als seus peus; un altre xiquet sosté uns núvols sobre els quals es troba la Mare de Déu, envoltada de resplandors, mirant embelesada l'Esperit Sant. Celebra les festes patronals a Sant Joaquim, a Santa Anna i a la Mare de Déu dels Dolors.
El poble de Benifallim té un poc més de 100 habitants. Es troba enclavat a la Serrella. L'Ajuntament està instal.lat en l'antic palau dels Montortal. La seua parròquia té per titular l'Arcàngel Sant Miquel.
 Avui us escric sobre el llibre que acabe de llegir. L'autor és Daniel Pennac i l'obra és Mal d'escola, Literatura Mondadori. Bé, haig de dir que l'he llegit en castellà perquè en desconeixia l'existència de la versió en la nostra llengua. De Daniel Pennac s'ha escrit i s'ha parlat molt. Per tant no us vaig a dir res que ja no sapieu qui em llegiu assíduament. Nasqué a Casablanca, Marroc, en 1944. És fill d'un militar francés, passà part de la seua infantesa a diversos països d'Àfrica i del Sudest Asiàtic. És llicenciat i ha treballat com a professor de llengua i literatura en un institut francés. El llibre seu de més èxit fins avui ha estat Com una novel.la (Anagrama, 1994). És un apassionat himne a la lectura sense complexos. Ha deixat l'ensenyament i escriu. Aquest és el seu darrer llibre.
Mal d'escola és un llibre en què, com el títol diu, tracta "de l'escola i l'educació des del punt de vista dels mals alumnes. Fa una reflexió sobre la pedagogia i les disfuncions de la institució escolar, sobre la set d'aprenentatge i el dolor de ser un mal estudiant, sobre el sentiment d'exclusió de l'alumne i l'amor a l'ensenyament del professor." Ara que tant es parla i es parlarà de l'educació. de l'ensenyament, del desastre que és l'ESO, de l'EpC en anglés, etc. Daniel Pennac ha escrit sobre l'inepte, el burro, etc. a l'ensenyament. Paga la pena de llegir el llibre.
Ací teniu algun fragment:
Sea cual sea la materia que enseñe, un profesor descubre muy pronto que a cada pregunta que hace, el alumno interrogado dispone de tres respuestas posibles: la acertada, la errónea y la absurda. Yo mismo abusé bastante del absurdo en mi escolaridad. "¡Hay que reducir el quebrado a común denominador!", o más tarde: "Seno de b partido por seno de a, simplificamos el seno y queda b partido por a". (pàg. 148)
"En vez de recoger y publicar las perlas de los zoquetes, que alegran tantas salas de profesores, debería escribirse una antología de los buenos maestros. La literatura no carece de tales testimonios: Volaire rindiendo homenaja a los jesuitas Tournemine y Porée;" (pàg. 225)
"-Otro libro sobre la escuela, pues? ¿No te parece que ya hay bastantes?"
-¡No sobre la escuela! Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de mañana... No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus daños colaterales." (Contraportada)
I pel que fa a imatges us en faré cinc cèntims de les dues pel.lícules que he vist aquests dies. La primera és CRAZY. Estrenada a l'Estat el mes d'agost de 2006, l'he vista fa uns dies. M'ha agradat perquè, com afirma Ken Klady, és una "intensa odisea familiar tan divertida como conmovedora". Ací teniu la sinopsi:
25 de diciembre de 1960: Nace Zachary Beaulieu, cuarto de cinco hermanos. Vive en el seno de una familia muy tranquila de los extrarradios, con una madre afectuosa y un padre un poco huraño, pero orgulloso de sus chicos. Es el principio de una bonita infancia en la que se suceden las navidades y los cumpleaños con el eterno solo del padre cantando «Emmène-moi au bout de la terre» (Llévame al fin del mundo), de Aznavour, las sesiones de lavado del coche al aire libre y las visitas a un merendero con Zac, el favorito de su padre.
Así empieza C.R.A.Z.Y., el relato de un niño, y luego el de un adolescente diferente que renegará de su naturaleza más profunda para no perder el amor de su padre.
Un retrato de familia que describe la vida a menudo extraordinaria de gente ordinaria en búsqueda de la felicidad.
De 1960 a 1980, rodeado de sus hermanos, de Pink Floyd y los Rolling Stones, entre las vueltas en moto para impresionar a las chicas, los porros fumados a escondidas, las grandes y pequeñas discusiones y, sobre todo, un padre al que intenta volver a encontrar con desesperación, Zac nos cuenta su historia. Con música y rebeldía, con mucho humor, con un viaje a Jerusalén, «al fin del mundo» como cantaba su padre, donde quizá encuentre, por fin...
C.R.A.Z.Y., una historia de amor entre un padre y un hijo, una fábula mística llena de fantasía acerca de la belleza, la locura y la poesía del alma humana.
I l'altra pel.lícula ha estat "Va a ser que nadie es perfecto". Aquesta pel.lícula, dirigida per Joaquín Oristell, i amb Fernando Tejero, Santi Millán i José Luis García Pérez en els papers de cec, sord i coix, ha de ser vista també. Et passes una estona entretingut amb les aventures d'aquests tres xicots el dia abans del casament de Carlos (Fernando Tejero). A més que et fa reflexionar sobre els problemes de cada dia d'aquella persona que té una minusvalia i aquesta el fa ser dependent. Ací teniu la sinopsi:
Rubén (Santi Millan) es sordo, y lo que más le gusta en el mundo son las mujeres y sus amigos.
Carlos (Fernando Tejero) es ciego, y lo que más le gusta en el mundo es el cine, su perro lazarillo Woody y sus amigos.
Dani (José Luis García Pérez) es cojo, y lo que más le gusta en el mundo es meterse con la peña, su coche Blanquito y sus amigos.
Carlos, el ciego, se va a casar el 27 de Agosto con una chica que es su novia de toda la vida. Sus amigos Rubén y Dani quieren celebrar la noche del 26 con una despedida de soltero por todo lo alto. Se reúnen en su bar habitual, se guapean, se montan en el buga de Dani, y al ritmo del último hit del verano, emprenden la aventura.
Después de un encuentro con una chica de rojo, Patricia (Teresa Hurtado), que no distingue los sabores, Yolanda (Mercé Martínez), una alma perdida incapaz de romper la foto de su novio y David (Xavier Corominas), un graffitero hipercinético adicto a las broncas, sus trayectos se dividen.
En esta noche tan especial cada uno de nuestros protagonistas tomará decisiones que darán un brusco golpe de timón a sus vidas. A su vez, cada uno de ellos realizará un sueño. Rubén (el sordo), cantar. Dani (el cojo), bailar en el agua, y Carlos, (el ciego) conducir un coche a 120 por hora.
 Municipi situat al sector oest de la Vall d'Albaida, al sud dels contraforts de la serra Grossa. La superfície del terme és muntanyosa, i sobrepassa els 400 metres d'altitud a Les Bateries, amb 437 metres. El riu Albaida recorre de sud a nord tot el límit oest del municipi. Mentre que pel sud i part de l'est serveix de molló el barranc Pilarets, afluent del riu Albaida. Durant el segle XVIII la població experimentà un gran augment, després d'un estancament la primera meitat del segle XX, ha tornat a tenir un nou increment en la segona meitat de l'última centúria. La vila està situada en una planícia al peu d'un turó. Actualment té prop de 6.000 habitants. La seua parròquia té per titular l'Arcàngel Sant Miquel i pertany a l'arxiprestat cde "la Vall d'Albaida".
Al Portitxol es trobà un poblat ibèric. Benigànim era un xicotet caseriu en temps dels àrabs, pertanyé a la família Gànim, d'ahí procedeix l'etimologia del seu nom. El rei Jaume I el conquerí en 1240. Depengué de Xàtiva fins el 7 de gener de 1602 en què obtingué el títol de Vila Reial, amb dret a vot a les Corts Valencianes. El seu senyoriu, amb el despoblat de Benifarraig, pertanyé al marqués de Bélgida. L'edifici de l'Ajuntament es construí al segle XVII, i ha tingut reformes en diverses ocasions.
Benigànim és cristià des
dels temps de  A més de col.laborador "intermitent" en aquest mitjà d'opinió, en sóc lector habitual. Els dos últims números m'han semblat fabulosos. El 692, dedicat a la música en valencià, amb col.laboracions de Josep Vicent Frechina, Toni de l'Hostal, Croniste oficial, Sergi Gómez i l'entrevista a Paco Muñoz feta pel director de la publicació, Pep Alfonso, és de lectura obligatòria per totes i tots els que seguim aquest "moviment" (o com vulgueu anomenar-lo) de la música en la nostra llengua. A més a més, duu una completa informació i opinió sobre el 9 d'octubre a la nostra comarca. Vaig a escanejar aquells textos que he trobat més interessants per a la meua “hemeroteca” particular.
I el núm. 693, a part d’una molt interessant información sobre la Llei de Dependència, destacaria un dibuix i unes frases de l’Editorial. Les frases són aquestes: “A Ontinyent això de trabucar paraules és un divertit costum: des de canviar vertiente per serpiente en l’himne del Cristo a la senyo Maria aquella que no sabia la causa de la falta de fills: “Jo no sé si és que sóc esmèril, o el meu home és omnipotente, però en vint anys de vida marítima que portem no hem tingut trascendència, ni siquiera un alborc”.
Aquest escrit d’avui és un xicotet homenatge per a totes i tots aquells que encara fan possible que Crònica isca al carrer cada quinze dies… malgrat qui totes i tots sabem. Bon dia.  Algunes orientacions a tenir en compte:
 Uns quants articles al voltant de l'actualitat.
EL PAÍS - Sociedad - 19-10-2008
"Si no querías Matemáticas, ¡toma dos tazas!"
EL PAÍS - 12-10-2008
No es la economía, es la educación
EL
PAÍS - Opinión - 09-09-2008
Móviles
EL PAÍS - Opinión - 17-09-2008
El problema del bilingüisme:
¿Per què? Ignasi Termes Buenos Aires (Argentina)
|
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaços25 D'ABRIL 1707-2007
BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ (BLOCAIRES)
BLOCS DE GENT JOVE I ESTUDIOSA
BLOCS QUE SEMPRE LLIG
CORRUPCIÓ URBANÍSTICA
EL MÓN DE L'ESCOLA
FOTOGRAFIES I UN POQUET DE LLETRA
FOTOLOGS
HISTÒRIA I MENTIDES
MÓN DEL FUTBOL
PORTAL DE BLOCS POLÍTICS EN CATALÀ
PREMSA
PREMSA DIGITAL
TASQUES EDUCATIVES
TRADUCTOR
UPF
VIDEOS
WEBS INTERESSANTS
|
