Quan vaig arribar a les 100000 visites em va passar desapercebut. Les visites al bloc, encara que el nombre siga públic des que ho podem donar a conéixer, no les tinc en compte cada dia... de tant en tant mire el nombre i ja està. Per això avui que acabeu de fer-me la 102864 us vull donar les gràcies perquè sense les visites de totes i tots vosaltres aquest bloc (i la resta... és clar) no tindrien cap sentit. Un cop dit açò, passe a contar-vos ràpidament el que va ser dissabte i diumenge per a mi. Dissabte fou la festa de la Magdalena a l'Olleria. És una festa a la qual solc acudir sempre que puc. I enguany també hi he assistit. Vaig arribar cap a les 20h15 i ja em vaig trobar amb amics i coneguts: alguns feia poc que havia vist i a altres més temps. Ens saludàrem i vérem els darrers balls del grup de danses (no en se el nom... ho sent) acompanyats per la immillorable veu de Pep Botifarra. A continuació poguérem observar i aplaudir moltíssim cada una de les torres que alçaren els LOCOS de l'Olleria. I així entre converses i alguns que altre record arribà l'hora del sopar. La nostra "colla" (o lobby -si ho voleu-) ocupà una de les taules distribuïdes per la plaça de l'Ajuntament. Enguany fórem més gent que mai a l'hora de compartir sopar. Els de l'Olleria tingueren una bona idea i és que encomanàrem unes pizzes i així eixírem del cantal i companatge habituals. I feia calor. La cervesa corria per les nostres goles. I així anàrem passant la nit. El que us escriu es retirà cap a la 1 de la matinada. Havia de tornar al poble encara.
I diumenge tingué lloc l'actuació de Xavi Castillo al cinema Goya de l'Olleria. I no podia faltar. Fou patrocinada l'actuació per la comparsa Els Valencians de l'Olleria i el Xavi Castillo (POT DE PLOM) ompli el cinema-teatre de gom a gom (i això que el veten en molts pobles del nostre País -ja sabeu Alfonso Rus, etc.-). L'obra que ens oferí fou Pànic a la Plaça del Centenari. És un monòleg dels primers que va fer ja fa anys a partir del personatge Jordiet Llopis. Foren dues hores de riure a la gana i de retrobament amb amics i coneguts.
Des d'ací vull felicitar a l'autor del cartell d'enguany de la Festa de la Magdalena (no en coneixia l'autoria). Aquesta forma de presentar la festa trenca esquemes i a qui no li agrade que no mire... de bon rotllo (sempre)
Bona vesprada.
PD: I com deia ahir en una resposta a un comentari, ací teniu l'article d'en Celestí Gimeno i Broch, ELS VALENCIANS TENIM UN PROBLEMA MOLT GROS (LEVANTE-EMV)
Avui l-Esglçesia celebra la festivitat de SANTA MARGARIDA. Va ser la santa que lluit÷a dues vegades amb el dimoni, en forma de drac i davall l-aparená d-home. Antigament es representava un ball inspirat en la vida de la santa, avui recuperat a la Riera de Gai÷a ¿el Tarragonçes?, a diversos llocs del Penedçes, Tarragonçes i zones pr÷oximes. Ha estat invocada per moltes embarassades perqu÷e ix de la panxa del drac. I çes, al costat de santa Caterina i santa B÷arbara, una de les santes mçes efectives a l-hora de fer=li intercessions. L-Illa de Mallorca çes un territori plenament MARGARIDI÷A. Aixçi tenim sa Pobla, Santa Margarida, Santa Maria del Camçi, Felanitx i Capdepera on la tenen com a patrona. En aquests pobles solen tenir un drac al seu escut, per tal de recordar l-episodi el dRAC. Al poble de la Riera de Gai÷a ¿Tarragonçes? un grup de joves va treure a la llum l-any 1996 sis versions del ball de santa Margarida, amb molta tradiciço, d-entre els anys 1860 i 1955. Es tractava d-un ball arranjat per Marc Fustçe ¿segle XIX? de manera forá fidel a la narraciço de la Llegenda ÷Auria. Acçi l-apariciço del drac se soluciona amb una lluita de la santa amb el dimoni, i la conversiço de 5.000 homes s-hi representa amb un ball d-espases en qu÷e tots els personatges, excepte el ÷angels, la dida i els diables, ballen al voltant de la protagonista figurant una lluita en qu÷e els conversos i la mateixa santa, finalment, sçon capturats. El text çes mig en castell÷a i mig en catal÷a i sols çes presentat per homes. cosa que li confereix un aire burlesc, a pesar de la seriositat de l-argument.
La vida de santa Marina, el seu nom original, çes una llegenda de proced÷encia oriental. çEs en la traducciço de la passio grega al llatçi, quan Marina es converteix en Margarida, no es tçe una explicaciço convincent per÷o aixçi fou. Encara que s-ha dit que margaritae vol dir perla en llatçi i, per tant, vindria a ser com un sçimbol de les virtuts que encarna aquesta santa perqu÷e era xicoteta, humil i bonica.
La seua passiço transcorre a Antioquia, on se-ns presenta com a filla d-un sacerdot id÷olatra, per÷o educada per una nodrissa cristiana. Olibri, governador de la regiço, se n÷enamora, per÷o ella no accepta les proposicions del mandatari, perqu÷e aix÷o implicaria renunciar a les seues creences. Olibri la fa assotar i tancar en un calabços. Una vegada dins, s-enfronta amb un drac que aconsegueix menjar=se=la; la santa aconsegueix eixir=ne il.lesa desprçes d-haver=se senyat. Quan es disposa a resar, l-aparegut ¿un home negre? li demana que no ho faá, perqu÷e no vol, diu, acabar com el seu germ÷a drac. Margarida es torna a senyar, li agafa la barba, i quan el tçe reduÇit, li demana qui çes en realitat: çes el dimoni. Desprçes d-una llarga conversa, Margarida dibuixa una creu al terra, que s-obtre i s-empassa la criatura. L-endem÷a, el governador la fa despullar i ordena que la socarrimen amb teies enceses i que, desprçes, la introduesquen en una tina d-aigua perqu÷e li augmente la sensaciço de dolor. La tina es trenca i, davant el miracle, cinc mil homes es converteixen d-una vegada. Finalment, la santa çes decapitada.
Hi ha molta simbologia medieval: el drac i l-home negre representen el dimoni. El senyal de la creu per tal de fer fugir els dimonis era una pr÷actica prevista des de l-inici del cristianisme. I el gest d-aixafar el diable çes recollit en altres passios i relats evang÷elics.
I finalment un fragment dels gojos a santa Margarida que es canten a Ulldemolins:
QUAN VOSTRE PARE SABçE QUE US TORN÷AVEU CRISTIANA PROMPTAMENT VA RENEGAR D-AQUELLA LLET SOBIRANA I US TRACTAVA DE PROFANA TOTS LOS DIES DE LA VIDA...
PD: Agraesc a ROGER COSTA SOLçE la seua aportaciço amb El gran llibre dels sants...
Assabentats pels mass media de la realitat de les balances fiscals de l'Estat espanyol, la meua pregunta és: "PER A QUAN LA DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA?" Encara que ja ho sabíem i encara que no teníem dades del Ministeri d'Hisenda, pense que la situació actual de balears, catalans i valencians és per a fer un pensament JA D'UNA VEGADA... Aquesta situació no ens convé per a res. I no em digueu que no sóc solidari ni caritatiu perquè us diré que la caritat ben entesa comença en u mateix. Solidaritat (tota la que vulguen) però, vista la manera com ens tracten -Manifiesto po la lengua "comuna", AVE, connexions a Internet del 3r món, i no vull fer la llista més llarga-, cal que prenguem consciència de qui som i que allò millor és saber on pengem el cresol...
Que n'és, de bonic, somiar! Perquè el PSOE (varietat "valenciana") al pròxim congrés vol treure del nom les sigles PV i deixar-ho en CV... perquè, segons alguns d'ells, si li posen PSV -partit socialista valencià o socialistes valencians- els d'Alacant -a part- es poden queixar i no els agradarà massa. Si voleu més informació sobre les balances fiscals ací en trobareu (i ací).
PD: No sé si hauré aconseguit transmetre allò que volia dir... però el títol ho diu tot (crec). Bona vesprada
Aquest
poble m’és doblement grat. En primer lloc, perquè hi tinc família (uns cosins
germans i els seus fills, d’un dels quals sóc padrí de bateig) i en segon lloc,
perquè en aquest poble vaig descobrir i viure les festes de Moros i Cristians fa
uns quanta anys.
Beneixama
es troba situat al marge dret del riu Vinalopó, entre la serra de la Fontanella i els monts
de Fontanars. La superfície del terme és muntanyosa al nord i plana al sud. Les
altures principals són: Carrascalet, 955 metres; Boquera, 740; Ascensió, 1.011. El
riu Vinaolopótravessa al sud, i serveix
de límit amb Biar. La vila es troba en el sector sud del terme, en un pla. Actualment
té prop de 2.000 habitants. La seua parròquia té per titular Sant Joan Baptista
i pertany a l’Arxiprestat de Mariola.
Als
seus orígens era una alqueria musulmana, pertanyent al terme de Biar. En 1245
fou integrada a la Corona
pel rei Jaume I. En 1255 el mateix rei l’imposà, junt amb Almizra, la
contribució de 500 sous. El 6 de maig es va donar a Gil Martín de Olites. La
seua situació fronterera amb el regne de Castella la dugué a sofrir les conseqüènciesde les rivalitats entre castellans i
aragonesos. Per la seua fidelitat al monarca d’Aragó se li concedí en 1448 el títol
de vila i l’ús de l’actual escut d’armes, format per un castell amb una clau travessada
sobre les seues portes.
Beneixama
sempre estigué habitada per cristians vells, en 1341 el bisbe de València
Raimon Gastón li concedí capella i pica baptismal. En l’arranjament parroquial
de 1574 se li donà com a anex a Biar, però dos anys després se li concedí l’autonomia.
En 1777 l’Arquebisbe Francesc Fabián i Fuero la constituí en parròquia independent
i en 1795, amb uns 350 habitants, el rei Carles IV li concedí la independència
administrativa. L’església no era més que una ermita dedicada a Sant Joan
Baptista, en 1817 es col.locà la primera pedra de l’actual temple que s’inaugurà
el 9 de novembre de 1841, va dirigir les obres l’arquitecte i religiós franciscà
Vicent Cuenca Pardo. El fill il.lustre d’aquesta població, Miquel Payà i Rico,
que arribà a ser bisbe de Conca, Arquebisbe de Santiago de Compostel.la i
Cardenal-Arquebisbe de Toledo, essent capellà de la seua parròquia natal donà
tots els impulsos necessaris per tal de dur les obres a la seua fi. L’esmentat
temple és espaiós, d’estil compost, amb dues torres simètriques a la façana i
esvelta cúpula central, tres naus i creuer. La patrona és la Divina Aurora, a la qual se li
professa gran devoció, i a la qual se celebran festes de moros i cristians els
primers dies de setembre. En aquest poble fou el primer lloc on vaig assistir a un soterrar amb la banda de música. Eren festes de moros i cristians i havia faltat un membre d'una comparsa i músic. Fou molt emotiu.
És jesuïta i cardenal. "Als seus 81 anys i malalt de pàrkindon, el cerdenal Carlo Maria Martini s'ha erigit en la darrera veu crítica a l'Església" així começava un ampli reportatge del suplement Domingo d'EL PAÍS de diumenge. Pel seu interés i pel que representa -encara avui dia- dins l'Església aquest home bo us el penge a continuació. Si voleu llegir-lo... pitgeu "vull llegir la resta". Bon dia.
Ara que el curs acadèmic ja es pot considerar acabat, us deixe uns articles sobre els mestres. Ja que conselleria s'ha entestat a fer-nos veure que un burro vola... està bé que algunes persones diguen el que podem llegir en aquests textos.
Municipi situat al marge dret del riu
Xúquer dins de la Vallfarta. Pel
nord del terme passa el riu Xúquer que serveix de límit amb Gavarda. Després de
les inundacions del riu Xúquer de 1982 que afectaren notòriament aquesta
població, s’ha construït una nova i moderna Beneixida en un indret un poc més
elevat. Actualment té un poc més de 600 habitants. La seua parròquia està
dedicada a l’Assumpció de la Mare
de Déu i pertany a l’Arxiprestat de la Immaculada Concepció
de Maria.
S’hi han trobat vestigis d’haver
estat el terme habitat a l’època romana. Concretament a l’Olivar de Poveda,
partida de la Falquia,
s’hi trobaren unes galeries subterrànies de dita època. Als seus orígens va ser
una alqueria musulmana, un raval àrab, com indica l’etimologia del seu nom. El
rei Jaume I la va donar a la família Despuig en recompensa pels serveis rebuts
durant la campanya de formació del Regne de València. Posteriorment, passà a
propietat dels comtes d’Albalat. LLoc de moriscos, en 1510, tenia 96 cases i en
1609, 92. Despoblada després de l’expulsió dels moriscos en 1609, en 1663 tenia
40 cases. Va sofrir els efectes del terratrèmol de 1748 i de la riuada del Xúquer
de 1864.
En 1535 consta que és anex de la parròquia
d’Alcàntara, l’Arquebisbe sant Joan de Ribera, en 1574, l’erigí en parròquia independent
amb l’advocació de la Verge Maria,
moment en què tenia 70 cases. El patró és el Crist de la Salut a qui se celebra
festa, igual que a la Mare
de Déu del Rosari.
Gavarda, municipi al marge dret del
riu Xúquer, té uns 1.200 habitants. La seua parròquia està davall l’advocació
de Sant Joan Baptista i Sant Antoni Abat i pertany a l’Arxiprestat de la Immaculada Concepció
de Maria. Com a conseqüència de la riuada de 1982 el poble fou construït de nou
en cotes més altes, si bé romanen un centenar de persones en l’antiga Gavarda.
Primerament pel que fa a l’aspecte
eclesiàstic pertanyé a Alzira, de la qual se separà, passant a ser anex d’Alcover,
poble que en despoblar-se avui dia ha desaparegut i que tenia unes 30 cases en
temps de sant Joan de Ribera. El temple parroquial començà a construir-se en
1735.
PD: Agraesc les informacions
facilitades per ALlX, de l’ALELUYA.
Aquests dies passats el poble de
Salem (la Vall d’Albaida)
ha celebrat aquestes festes. Convidat a presenciar l’Entrada de Moros i
Cristians dissabte per part dels amics Rafael i Juli Fenollar, allí vaig fer
acte de presència cap a les 19h30. A l’inici semblava que la cosa aniria ben
mulladeta. Fa fer una bona plogudeta. Però cap a les 20h00, a l’inici un poquet
banyadets, començà l’Entrada. Abans havíem pogut saludar les amigues i amics
que ens havíem citat per a passar una vesprada de dissabte en amigable
companyonia i donar compte més tard dels diversos plats que ens prepararen per
a sopar.
Com ja ens té acostumats Rafael
Fenollar, regidor de Cultura, Festes, Tradicions i Patrimoni de Salem, ens
havia preparat un fullet explicatiu de l’entrada. I així poguérem admirar el
Grup de Percusió que obria la marxa. A continuació desfilaren pel Bàndol Cristià,
la Filà Cordoveses,
acompanyats de la Lira Musical
de Salem. I pel Bàndol Moro, la Filà Moros
del Benicadell, acompanyats de la Societat
Musical Beniatjarense, la Filà Esquines, acompanyada de la Lira de Quatretonda i la Filà Barcellers, acompanyada de
la Unió Musical
Benicadell de Castelló de Rugat. És cert que hi ha una filà cristiana i tres de
mores, però ja s’està treballant perquè les noves fundacions de filades igualen
en cristianes a les filades mores. També, com ens assenyalava Juli Fenollar, s’ha
de destacar el nom de les filades mores: totes tres tenen noms relacionats amb
la comarca i/o amb el poble de Salem, cosa veritablement molt interessant per
tal de donar a conéixer indrets del terme municipal.
Cap a les 22h00 acabà l’Entrada amb
un castell de focs d’artifici que poguérem presenciar des de la Plaça Jaume I. A continuació ja
ens adreçàrem a cals els germans Rafael i Juli per tal de descansar un poquet i
preparar la taula i les menges del sopar. I així entre bromes, anècdotes, referències
culturals, etc. anà transcorrent el sopar. Haig de dir que tinguérem dos temes
cantats per Rosa i Rafa Gómez per tal de recordar el se upas pel grup Alimara i
deleitar-nos amb la seua veu i interpretació. I així anà passant la nit fins a
quasi les 3h00 de la matinada en què decidírem donar per acabada la vetllada. Vull
agrair l’estima del grup d’amics que ens reunírem dissabte i les saboroses
menges que ens prepararen per fer més “saludable” –si cabia- la nit.
Bon dia.
PD: La foto d’ahir i d’avui és de l’Entrada.
A més a més, al meu fotolog en podreu trobar alguna més durant alguns dies.
Una de les coses que m’agrada fer també és
visitar exposicions. Durant l’any solc visitar aquelles que trobe interessants.
Enguany, per l’artroscòpia de menisc, no he pogut fer-ho tan sovint com hauria
desitjat.
Durant el mes de juny i dimecres
passat vaig poder veure les que passe a relacionar tot seguit.
A l’IVAM he pogut visitar l’exposició
MARÍN Fotografies 1908-1940. Aquesta exposició fou clausurada el passat 29 de
juny. Luis Ramón Marín (Madrid 1884-1944) va ser fotògraf de premsa entre 1908
i el final de la Guerra Civil.
Eren dues-centes cinquanta imatges dels trenta-sis anys de la seua producció
(de 1900 a
1940). Entre aquestes poguérem adimirar una fotografia de la Josephine Baker
al seu camerí de l’any 1930 o el retrat d’una infermera de l’Hospital de
Sangre de Buitrago, del juliol de 1936.
També el mateix dia i a l’IVAM vaig
poder admirar l’exposició sobre JEAN TINGUELY, Retrospectiva. Havia nascut l’any
1925 a
Fribourg i visqué a Basilea. I durant la II
Guerra Mundial s’hi formà com a escaparatista. Viurà a París
i morirà l’any 1991. Té un museu inaugurat en octubre de 1996, finançat íntegrament
per Roche. També fou clausurada el passat 8 de juny.
El passat 6 de juliol fou clausurada
l’exposició CONSTRUIR, HABITAR, PENSAR. Perspectivas de l’art i l’arquitectura
contemporània. Com s’afirmava al fullet de l’exposició, cal aprendre de nou a
habitar al si de la complexitat. La vaig trobar molt interessant i més ara que
el boom de la construcció se n’ha anat avall.
Una altra que vaig poder visitar fou
la de Fernando Botero, ABU GHRAIB, EL CIRC. De fernando Botero no cal dir quasi
res perquè és sobradament conegut dels interessats en el món de l’art actual. Aquesta
exposició era una recreació al seu estil d’aqueixa “trista” Abu Ghraib.
I finalment en juny vaig poder
adimirar l’exposició que el Museu de Belles Arts de València havia tingut
oberta des d’abril fins a juny: EL GRECO Toledo 1900. Exposició molt
interessant perquè feia un recorregut pel descobriment del Greco, la Casa i el Museu, la Col.lecció i el que ha
estat la imatge del Greco: la memòria recuperada. Llàstima que no fóra
prorrogada perquè, segons la meua modesta opinió, era interessantísima.
I dimecres vaig poder veure al Museu
de Belles Arts les dues exposicions temporals de l’estiu. La primera Testimonis
romans en col.leccions valencianes. Són unes cinquanta pintures dels segles XVI
al XVIII localitzades a València i pertanyents al Reial Col.legi Seminari de
Corpus Christi, el Museu de Belles Arts, la parròquia de sant Nicolau Bisbe i
sant Pere Màrtir i diverses col.leccions privades. Tenim el Pont Livi, de Jean
Frans van Bloemen o Figures passetjant enfront d’un palau clàssic, de Vicent
Giner.
L’altra era “Tots els camins duen a
Roma. Viatges d’artistes entre els segles XVI i XIX”. Són testimonis d’artistes,
pintors, escriptors, filòsofs i també simples viatgers que travessaven Europa
entre els segles XVI i XIX. Podem contemplar-hi Dos banyistes amb vestit de sant Donat, de Leopold Robert. L’exposició
compta amb Per què viatjar?, Les viles i els paisatges del nord. Sobre els Canals,
els rius i el mar, Els Alps. El fred, la paüra i els perills de la carretera,
Ambient a les carreteres i als albergs. Els primers paradors meridionals, etc.
I la darrera exposició fou l’acabada
d’inaugurar al Centre de Cultural Bancaixa, Tres imperis de l’Islam. Istambul,
Esfahan, Delhi. Una col.lecció d’obres mestres
procedents del Louvre.
I açò
és tot… de moment.
PD: Demà parlaré de les festes de Salem, millor dit, de l'Entrada de Moros i Cristians que tingué lloc ahir a les 20h00.
Durant
l’estiu és temps per trobar-te amb lectures que, en altres èpoques de l’any ,
no has pogut fer. Almenys això és el que em passa. I avui us vull parlar breument de dos
llibres que acabe de llegir.
El
primer ha estat Els focs de la memòria,
de Jordi Sierra i Fabra, Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 2007. El llibre
explica de forma novel.lada com va i ha anat fins ara la recuperació de la Memòria Històrica
a diversos indrets del nostre àmbit territorial. El que s’ha vingut coneixent
com les fosses comunes. Parteix d’un fet que té lloc a la guerra civil i que va
ser conegut com “ELS TREZTE DE SAN AGUSTÍN”. I l’obra gira al voltat d’aquesta
fossa i el difunt número 13 que no apareix en obrir la fossa. Encara que siga
un fet novel.lat i no real serveix per prendre noció del que van ser aquells fets dels
anys 1936-39 i posteriors. I trobe que pot ser una lectura recomanable per als
alumnes de 3t d’ESO i 1r i 2n de Batxillerat. El llibre acaba amb aquestes
frases: “I va entrar-hi a buscar el destí
d’un home que tothom creia mort des d’una nit infausta, un 27 de juliol de
1936, com a part de la llegenda d’Els Tretze de San Agustín.” (pàg. 208)
El
segon llibre de què us vull fer-ne esment és Dietari. 1997-1998, de Vicenç Villatoro, Lleonard Muntaner, editor.
De Vicenç Villatoro no us puc dir res que no sàpieu de la seua trajectòria com
a home polític i escriptor. El vaig descubrir només arribar a l’ies “Ferran
Casablancas” de Sabadell –no personalment, és clar-. I des d’aleshores que l’he
anat seguint, sobretot en els articles que escriu a la premsa escrita. I quan
em cau algun llibre seu a les mans el llig. I així he fet amb aquest dietari. M’ha
recordat coses que he viscut, coses que coneixia de la informació del moment,
etc. I voldria afegir un fragment de la pàgina 298 en què parla de l’exbise de
Sogorb-Castelló, Juan Antonio Reig Pla, avui bisbe de Múrcia. Aquest és el
fragment:
“Conversa
tot sopant amb el bisbe de Sopor-Castelló, Juan Antonio Reig Pla. És una
persona hábil, intel.ligent i llegida, una mica populista, una mica camaleònica.
Parlant amb mi proclama més catalanisme lingüístic del que ha exhibit tot el
dia. En caricatura, seria una versió millorada del pare Apel.les: dialèctic,
coneixedor del món contemporani, tremedament conservador. Coincidim, amb
valoracions diferents, que l’esdeveniment més important i més revolucionari del
segle XX és el canvi del paper de la dona. Ell em fa un elogi del catolicisme i
de la democràcia cristiana. Ve a dir que l’església catòlica s’ha fet massa
protestant, en les últimes dècades. Per ell, el protestantisme és més simplista,
més quadrat i més reduccionista que el catolicisme. El protestantisme seria això
o allò, mentre el catolicisme podria serr això o allò. Em proposa una frase per
meditar-la: “Entre nosaltres, tot allò que és real, és catòlic”. (pàg. 298)
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Ara que el curs acadèmic ja es pot considerar acabat, us deixe uns articles sobre els mestres. Ja que conselleria s'ha entestat a fer-nos veure que un burro vola... està bé que algunes persones diguen el que podem llegir en aquests textos.
