No
barrejaré ambdós conceptes avui. Cada matí, mentre em dutxe i desdejune, etc. escolte
Ràdio Ontinyent (SER) –haig de dir que, quan emet amb desconnexió és més "extremista" que la COPE-, i cap a les 6:h0 fan
una desconnexió per donar les notícies del dia. La major part solen donar-les a
partir de la lectura d’un periòdic i alguna de les seues locutores lligen sense cap tipus d’entonació,
tradueixen directament –poques vegades de la nostra llengua- i algun dia passa el que ha
passat aquest matí.
La
locutora donava una notícia del STEPV sobre la valoració que han fet a la
comarca de l’inici del curs i el tema “forense” EpC. La primera vegada he
pensat que estava encara dormit i que no ho havia escoltat bé. Però en
escoltar-ho per segona vegada ja m’he dit: "Ràdio Ontinyent crea paraules." I és
que ha dit dues vegades: Trabajadores del Enseñamiento. No he sabut què pensar
perquè entre ENSEÑAMIENTO i ENSAÑAMIENTO sols hi ha una lletra diferent. No
vull malpensar però, entre la conselleria i ara el Sindicat de Treballadors de l’Enseñamiento…
apanyats anem. I per si no n'hi haguera prou amb aquest "succés", quan he passat pel pa a Gandia, la dependenta a qui li "encanta" fer-nos saber que sap parlar "castellano", a una senyora que em precedia en el torn, li fa aquesta pregunta: "Ja ha "tocado" para avisar que le guardaran la empanadilla? -o no sé què... no ho recorde ara-. Així que... ENSEÑAMIENTO I TOCADO...
I
pel que fa al feixisme, vull fer-vos partícips d’una d’aqueixes notícies que
passen desapercebudes però que no hauria de ser així. Ahir a l’edició d’EL PAÍS
podíem llegir “Abbiati no està solo. Destacados futbolistas italianos
simpatizan con las ideas de extrema derecha”. Era un article des de Roma fet
per Miguel Mora i que podeu llegir ací. I sabeu de quins futbolistas es tracta?
Aquests: Christian Abbiati, Ignazio La
Russa, Gianluigi Buffon, Fabio Cannavaro, aquest jugador del
Real Madrid, Matteo Sereni i Daniele De Rossi. Aquesta és la realitat… trista
realitat.
Ahir tingué lloc el XIVé APLEC AL BENICADELL del BNV de la Vall d'Albaida. Com ja fa més de deu anys, al voltant del 9 d'octubre, el BNV de la Vall d'Albaida celebra l'Aplec del Benicadell. És una pujada al cim de la Penya Benicadell amb esmorzar inclòs i un dinar que cada any canvia de poble (sempre sol fer-se en un poble de la falda de la Penya Benicadell). Enguany -era el segon ja- li ha correspost l'honor al poble de Salem. I així va ser.
No vaig fer el cim -les meues condicions físiques no m'ho permeten ja- però sí que vaig assistir, com cada any, al dinar. A les 14h30 ja érem la major part dels comensals al Bar de la Casa de Cultura de Salem. Poguérem saludar diversos membres de col.lectius de la Vall -i a algun dels alcaldes que tenim a la comarca-. I un cop ja haguérem arribat totes i tots, començàrem el dinar: el plat, com no podia ser d'altra manera, fou una boníssima paella. I va ser regada amb un vi Benicadell i acopanyada de la picadeta inicial i de les postres i cafés posteriors. El col.lectiu de Salem, amb el seu regidor al front, ens obsequiaren amb uns dolços (braç de gitano i coca de llanda -d'ametla-) boníssims. I així transcorregué la sobretaula i la xerradeta, cosa que sempre va bé.
El col.lectiu d'Albaida ha programat per a la nit del 24 d'octubre -divendres- una actuació del Xavi Castillo. Us en donarem més informació quan s'hi acoste el dia.
També us haig de dir que dimecres 8, a les 19h30, Vicent Terol, arxiver d'Ontinyent, dictarà una conferència sobre Jaume I a l'Auditori de Salem. Farem per assistir-hi. I de moment, això ha estat tot.
PD: Comptàrem també amb la presència dels amics de Salem -gran part dels integrants de la llista local-, Teresa i Rafa, balladors experimentats i jo mateix. La imatge que acompanya el post és de la Casa de Cultura de Salem en arribar els participants a l'Aplec. No cal dir que allò que crida l'atenció no fou penjat pels membres del col.lectiu del BNV de Salem. Bona vesprada.
Municipi situat al centre de la Valldigna. El sector central del terme és pla, envoltat dels contraforts de les serres de les Agulles, Corbera i Montdúver, els contraforts de les quals penetren a l'interior del terme. Drena el terme el riuet Vaca, on aflueixen els barrancs del Castell, Cardona, Martí i Maluc. El poble està situat en terreny pla, actualment té uns 1.800 habitants. La seua parròquia està dedicada a Sant Joan Evangelista i pertany a l'Arxiprestat de la Valldigna.
Al terme municipal es troba les ruïnes del llegendari castell de la Reina Mora, que probablement és un dels castells àrabs de temps del Cid, els vestigis principals del qual són la porta de l'albacar, la torre de l'homenatge i la finestra per on, diu la llegenda, es va precipitar al buit la Reina Mora. Davall aquestes construccions medievals, es conserven restes d'un poblat de l'edat de bronze; també en aquestes ruïnes s'han trobat monedes romanes i un tresoret de monedes del rei Jaume I. Al Llibre del Repartiment és designat Benifairó amb els noms de Beniayroy, Beniayro, perquè era en temps de la fundació del Regne de València una alqueria de la qual el rei Jaume I donà terres a Domènec de Teylla, l'11 de maig de 1249, i a Ferrer Matoses, el 19 de juliol del mateix any. Posteriorment passà a la Corona i el rei Pere el Gran la va concedir a l'emperadriu Constança. El rei Jaume II el Just l'otorgà per privilegi reial al Monestir de Santa Maria de Valldigna, en ésser fundat el 8 de març de 1297, per la qual cosa exerciria el senyoriu l'Abat. Pel que fa a l'aspecte eclesiàstic pertanyé en un principi, juntament amb la resta de pobles de la Valldigna, a l'avui desaparegut poble de Ràfol. En 1536 s'independitzà, i passà a ser administrada la rectoria per un monjo del monestir. En 1769, igual que la resta de pobles de la Valldigna, els veïns de Benifairó rebutjarenm l'administració monàstica i demanaren a l'Arquebisbe Mayoral ser regits per un sacerdot diocesà, gràcia que aconseguiren, després d'un llarg pleit, el 3 de gener de 1783, essent ja arquebisbe Francesc Fabián i Fuero. El temple parroquial és del segle XVII, i hi predomina l'estil xurrigueresc. Compta amb una ermita dedicada a Sant Roc. Celebra les seues festes patronals al Crist de la Providència, La Mare de Déu dels Àngels i sant Benet Màrtir, a primers d'agost, les relíquies del qual regalà al poble en 1803 el seu fill il.lustre el cardenal Josep Alberola.
Ahir, aprofitant el xicotet descans amb motiu de la Fira i Festes de Gandia i la festivitat del seu sant patró, Francesc de Borja, em vaig desplaçar a la ciutat que té la fórmula: València. Vaig visitar en primer lloc l'exposició CANÇONÍSSIMA a l'OCCC, col.lecció discogràfica de Jesús Prats i comissariada per Carles Gàmez. Als que sabem què va ser això del disc de vinil ens ha fet molta gràcia veure aqueixes mostres -moltes les tenim a casa també- del que va ser un moviment dels més importants que ha tingut la cultura nostra del segle XX. Romandrà oberta fins al 26 d'aquest mes. Al mateix OCCC vaig comprar dos llibres sobre Educació. Ens cal molta reflexió si volem reendreçar aquest món de l'educació. I l'administració (almenys la valenciana) no ens ajuda gens. Contràriament: sols sap posar pedres a les rodes. Els llibres que vaig adquirir són: Victoria Camps, Creer en la educación. La asignatura pendiente, Península, i Daniel Pennac, Mal de escuela. Literatura Mondadori.
Tot seguit i mentre m'adreçava al Jardí Botànic, vaig trobar per un carrer l'actor i cantant Joan Monleón. Sembla com si haguera estat una visió a conseqüència de la visita a l'anterior exposició. El vaig veure caminant amb ulleres de sol, gorra, etc.
Un cop al Jardí Botànic, vaig veure l'exposició del que ha estat fins avui el Jardí Botànic-Jesuïtes i la luita fins ara per tal d'impedir aqueixa animalada que era la construcció d'edificis de 20 plantes al davant de l'antic col.legi Sant Josep. Vaig poder relaxar-me i passejar pel mateix Jardí. Una joia dins d'una ciutat a la qual cal millors governs dels que ha tingut fins al moment.
D'allí vaig anar a veure la darrera exposició (que no volia deixar de veure): Les preses de Franco a la Nau (Universitat de València-EG). Una exposició que deurien haver visitat moltíssima gent que es manifesta en contra de la Memòria Històrica i és capaç d'afirmar que obri ferides. Que m'expliquen com es pot tancar allò que resta obert... i més amb el patiment, tortura, mort, etc patit per unes dones i uns fills que, únicament, havien comés el pecat d'existir i creure en un món millor. Que m'ho expliquen (si és que poden).
I ja per finalitzar l'estada vaig dinar amb la meua neboda que cursa estudis a València.
PD: També vull resaltar que, cap a les 10h30, feia entrada a l'edifici de l'Ajuntament de València el regidor Alfonso Grau. Conduïa un cotxe potent. I la guàrdia de la porta ens féu parar als vianants perquè poguera entrar-hi. És el que té ser un polític poderós.
I continuant amb l'EpC, ací teniu aquests titulars:
Ja he dit en alguna que altra ocasió que això de dedicar-se a la política (segons com ho fan avui dia la major part dels polítics) és una enganyifa al poble pla. Per què? Pocs polítics he conegut que, de veritat, s'hagen preocupat pel bé del poble, del país, etc. La gran part han anat a "ocupar" els càrrecs per un partit per tal de veure què hi havia d'allò seu. Sé que faig afirmacions molt generalistes i una miqueta dures. Però és el que pense i el que la meua experiència, com a ciutadà, m'ha fet veure fins avui. I no crec que açò canvie a curt termini.
Llegia diumenge aquests paraules d'Antonio Vergara, Màxima tensión en el congreso (LEVANTE-EMV): "En Valencia todo se dirime en torno a una mesa: anem a dinar i parlarem. Unos y otros se reunieron en restaurantes, por lo general, populares, como corresponde a un partido socialista. Segurament no hablarían del menú ni de La izquierda, hoy. Sólo del reparto. No nos engañemos. Los partidos, particularment los más poderosos, son, a fecha de hoy, maquinarias burocràticas de poder, prebendas y agencias de colocaciones. O al menos esa impresión le transmiten a la opinión pública. La abstención irá en aumento." Doncs això mateix. El subratllat és meu.
He vist aquest text al bloc Des de Llíria cap a Ítaca i, com a professor d'ies, vull manifestar que teniu el meu suport i que obraré en conseqüència. I perquè la difusió del text i l'actuació siga més eficaç penge tot seguit el text. I en demane la màxima difusió. Gràcies.
PD: El text de l'escrit el teniu a continuació. Si el deixava ací em desfigura la pàgina del bloc.
Avui l'Església celebra la festivitat del Sant Àngel Custodi. Celebre el meu sant. Ja que he estat dedicant alguns post a diversos sants de més o menys tradició popular a les nostres terres, avui no podia ser menys. Que a mi em diguen Àngel no és ni més ni menys perquè mon pare se'n deia. Però altre Àngel a la família no n'hi ha ni n'hi ha hagut (almenys que jo sàpia). El motiu pel qual a mon pare els meus iaios li posaren aquest nom no el sé. Però puc aventurar-lo una miqueta: o bé va ser perquè era el seté fill (i van pensar que era com un angelet), o bé perquè el seu padrí de bateig (al poble era tradició posar el nom del padrí o la padrina al batejat) així es deia. Però no sé qui va ser el seu padrí en aquest moment de redactar l'apunt. Això de posar el nom del padrí/na al fillol, en la família de mon pare, ja havia estat així: una germana seua s'anomenà Trinitat perquè la padrina tenia aquest nom -i no eren família-. També el Sant Àngel Custodi se'l coneix amb la denominació dels Sants Àngels de la Guarda. Per acabar el post us deixe una pregària que moltes i molts haureu resat de xicotets:
La inspección levanta acta al Ballester Gozalvo por no dar Ciudadanía en inglés. Educación afirma que en los institutos no hay un incunplimiento generalizado de la norma. (LEVANTE-EMV)
El fartet és un peix autòcton amenaçat pel deteriorament del medi ambient i la presència d'espècies invasores com el peix mòmia, que altres anomenen pez pirañita. Salvem el fartet del PP! Fem fora de la Generalitat mòmies i piranyes!
Alguna cosa passa... i no seré jo qui ho diga... Llegiu...
He vist aquest text al bloc Des de Llíria cap a Ítaca i, com a professor d'ies, vull manifestar que teniu el meu suport i que obraré en conseqüència. I perquè la difusió del text i l'actuació siga més eficaç penge tot seguit el text. I en demane la màxima difusió. Gràcies.
