Imagine que molts de vosaltres, així com jo, ja des de menuts, us heu mostrat neguitosos i reticents a tots els canvis que porta amb si l’inici de la tardor. És, d’entre les quatre estacions de l’any, aquella tacada amb més connotacions negatives. És com si, després d’una treva (òbviament, el parèntesi estival), tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que aleshores se’ns representa en forma de material escolar, mànigues llargues i paraigües.

 
Adés s’ha projectat en mi una melangia semblant a la dels dies que precedien a la “tornada al cole” que m’ha mogut a rememorar aquelles molestes sensacions d’inquietud, potser resultat d’ésser al bell mig de les jornades més grises i fredes del mes de setembre... o potser, perquè, al cap i a la fi, encara continue sent un tant antipàtica davant els habituals començaments tardorals...

Fou per aquestes dates quan, un any enrere, encetava el bloc on penjaria assíduament notícies que us farien sabedors del transcurs del temps a Bologna. Avui ho meditava i, fent càlculs, m’he adonat que són ja cinc mesos que la feina (i alhora plaer) ha quedat estancada. Així doncs, l’aniversari ha estat l’estímul i l’empenta a reactivar de nou “Que no s’apague la llum”.

Allò escaient a hores d’ara seria una explicació per justificar aquest temps d’absència. Bé sabem que a l’estiu, aquells que estem exempts de responsabilitats, trobem una àmplia oferta d’oci que, especialment els que pequem de ser culs de mal seient, explotem fins a límits insospitats. Aquesta ha estat la raó que ha eclipsat tot allò mínimament vinculat al sedentarisme (seure’s, pensar, reflexionar, abocar a un quadern qualsevol idea digna de treure’n profit, etc...) i jo, lluny de l’exculpació, he sabut aprofitar-me’n del meu “jo” més mandrós. Tot i això, tard o d’hora faré un ajust de comptes i convertiré en quelcom tangible les últimes històries de viatges i visites que han entretingut les darreries de l’experiència a Itàlia. Com avançament, adjunte imatge que la companya, amiga - i amant perquè no voldràs! Jajaja- Esme va fer-me quan ja teníem els dies contadets, tot i fent gala dels seus dots artístics.

Dies enrere dedicava un post a la raresa natural del bon humor. Ofuscada en un mar de qüestions retòriques al voltant d’allò que el genera vaig aconseguir donar a llum un grapat de línies que poc després abocava a l’ordinador. No obstant això, sovint em copegen demandes vinculades al fet d’obtenir una possible explicació. D’improvís n’arriba un dels motius. Quants cops heu escoltat allò d’”estàs com l’oratge”? Doncs aquí hi radica el quid de la qüestió. Primavera i alegrança hi fan lliga. Deu ser per això que d’entre les quatre estacions de l’any, aquesta n’és la meua predilecta. Em lleve amb unes inacabables ganes de sortir al carrer i en fer-ho, l’espectacle visual no deixa de delectar-me.  El sol i el seu captivador poder de protecció en tocar suaument tot allò sota exposició. La natura, en gratitud, desplega les seues millors gales en forma de flors i fruits. La gentada, igualment agraïda, també l’obsequia amb somriures i goig. I què bonic tot plegat!

Sota aquest pretext esdevé el dia a dia a Bologna. El règim de visites segueix el seu curs i aquesta vegada ha estat el torn de Laia i Isaac, que han estat testimonis dels primeres efectes primaverals a la ciutat. Si cerquem l’adjectiu escaient per definir el que ha estat la visita, sens dubte és tranquil·la. L’estança ha estat de curta durada (només dos dies sencers) i en conseqüència no hem pogut fixar un programa perfectament adaptat als meus desitjos. Hi havia que decidir: blanc o negre. O el que és el mateix: ritme diürn o nocturn. Finalment la balança va decantar-se per aprofitar la llum del dia. El temps, a més, hi estava d’acord. No puc més que reafirmar-me en que ha estat una òptima elecció!

Tots aquells que han vingut a visitar-me fins al moment, han tingut una peremptòria fixació en visitar Venècia. Certament és una ciutat atípica, força seductora. Tot i això, segons el meu punt de vista, no gosa envejar altres ciutats de la geografia italiana. Coneixedora d’aquesta especial ànsia, vaig visitar per tercera vegada la capital de la regió del Vèneto per tal de satisfer els meus.

Aquesta vegada són dos raons de pes les que m’han portat a editar una nova entrada del bloc. En primer lloc, la visita de la família al complet que ha aprofitat per venir a trobar-me aquests dies de Pasqua i, en segon lloc, el fet de passar un parell de dies a una de les regions més meravelloses que s’hi troben a la península itàlica: la Toscana.

Allò idoni hagués estat viatjar amb cotxe, però donada la impossibilitat, vam explotar al màxim les possibilitats ofertades per les circumstàncies i vam gaudir d’allò més de l’espectacle paisagístic de la zona a través dels finestrals del tren. Amb aquest teló de fons iniciàvem l’excursió a Florència, conscients del repte que suposava visitar aquesta concreta ciutat en aquestes dates concretes. Indefectiblement, vam topar amb unes coles inacabables que esdevingueren un obstacle grandíssim a l’hora de visitar els principals museus (com la galeria de l’Acadèmia o els Musei degli Uffici), així que vam empassar-nos les ganes de veure en viu i en directe tant el David de Miquel Àngel com els quadres de major renom de Botticeli. Què hi farem!

Hi ha dies que suren pel meu cos sensacions força generoses que surten del no res. Quan açò es dóna tracte per tots els mitjans d’aprofitar-me’n i deixar acte de constància d’aquest momentani estat de complaença. Avui n’és un botó de mostra i he decidit, lluny d’enfrontar-me amb el món exterior, concedir-me una treva amb mi mateixa. Més quan sé que hi tinc el temps de la meva part...

Enguany ha estat el primer any que el tretze de març no m’he llevat envaïda d’entusiasme. Donat que aquest estat d’agitació desmesurada ha estat l’essència d’aquest particular dia al llarg dels darrers vint i dos anys, quin ha estat el motiu de l’excepció? Tal vegada és que ací és tal el meu empenyorament en viure tot allò que se’m presenta al davant amb un màxim d’intensitat que el fet de complir un any més ha estat exempt del toc insòlit del que ha gaudit fins avui al meu àlbum vital.

Aplegats a aquest punt, em ve a la ment una frase que un amic va dir-me ací a Itàlia, i és que al cap i a la fi “sono le persone che fanno i posti”. Quanta raó! En veritat han estat certes persones les que han dotat d’especial bellesa aquest esdeveniment. Dues amistats més que pròximes (Neus i Fanita) han fet acte de presència al festeig que va tenir lloc a casa meva i també Fabio (excompany de pis i amic d’ençà que vam viure junts a València) s’ha desplaçat a terres romagnoles per tal d’estar al meu costat en aquesta data tan senyalada. En efecte, han estat ells, junt a la meva nova gent, els que han fet significatiu aquest acte de constatació del pas del temps.

Sovint ocorre que donem per conclòs un assumpte i no ens n’adonem de que, tal vegada, més enllà de la nostra humil visió, hi ha una transcendència insospitada. També és cert que els límits de la credulitat només poden travessar-se quan s’és testimoni i es pot donar fe d’un/s determinat/s fet/s. El factor sorpresa de la història que llegireu a continuació té una protagonista indiscutible. Jo pensava que després d’haver experimentat l’episodi més groupie i més surrealista de sa vida a terres alemanyes (què roïna és l’enveja!), la meva heroïna no podia pujar més graons de l’escala triomfal, però en efecte, ho ha fet... Què puc dir-te més que... Evviva Neus!?!?

Hi ha coses que són sagrades. Hàbits, costums, etc… amb els quals hem fet una promesa ineludible. Ja fa un grapat d’anys que Fanita i jo, donat que ambdues celebrem els nostres respectius aniversaris durant la primera quinzena de març, ens vam casar amb la idea de festejar tots dos juntes. Un any més, no hem volgut violar els paràmetres tradicionals i ens hem reunit a Milà per tal de compartir l’alegria que genera tal esdeveniment. Enguany, a més, amb més esma que mai, doncs ens trobem un tant aïllades de la nostra gent i necessitàvem el calor i la proximitat de les velles amistats. El resultat, no cal dir, immillorable, tot i que la sensació que ha restat és una certa enyorança a causa de la brevetat de l’encontre. De tota forma, ens veiem les caretes en breu, doncs queda un deute pendent. Mahoma ha anat a la muntanya i ara la muntanya deu anar a Mahoma!

“Quando sei qui con me, questa stanza non ha più pareti, ma alberi... alberi infiniti...”

Com que tot aplega a la seua fi, també ho ha fet la primera etapa de l’experiència Erasmus i, conseqüentment, aquella gent que va sol·licitar tan sols sis mesos de beca, ha tingut que abandonar el vaixell. El buit a la colla ha estat inexorable i al llarg d’aquesta setmana hem viscut intermitentment festes d’acomiadament. Che tristezza, per favore! I és que, clar! Quan ets fora tendeixes a magnificar tot allò que ocorre al teu voltant. Els nous amics són la nova família, amb qui compartixes mals i bens...

Entre els freds Pirineus italians, s’alça la ciutat d’Aosta. Amb motiu de la Fiera di Sant’Orso, gran festa popular de la zona, vam emprendre el viatget amb cotxe des de Bologna cap al nord-est de la bota. La idea: desestressar-nos un tant (és el que té l’inici de les classes) i conèixer nous racons del país que ens acull actualment. No cal dir que va ser tal el nostre empenyorament, que ambdós objectius van acomplir-se amb escreix. Què colla d’acomplidors, xé!