Llisc els dietaris de Sándor Márai que Empúries posarà a la venda aquest mateix mes. És un llibre dur i punyent, precís en els molts dolors que ensenya i acumula. La vellesa, la mort de la gent que tens a prop, el passat que marxa, les debilitats del propi cos, la pàtria que vas deixar enrera. M'impressiona la prosa tan quirúrgica i alhora tan neta, la capacitat tossuda de passar un dia i un altre dia repetint els gestos, les formes, les lectures per a sobreviure en el sentit més estricte de la paraula. I el dolor. El dolor comprimit en una sola frase que cinc, deu vegades, taca la pàgina amb tanta contenció que sembla impossible sobreviure a ell. M'impressiona especialment el dolor que Márai sent per Hongria, per la Hongria ocupada per la Unió Soviètica. Cada nit llegeix unes pàgines en hongarès, una llengua amb la qual cada vegada té menys gent amb qui parlar i nega qualsevol possibilitat que el seu país evolucione cap a la democràcia. El dolor final és la pròpia mort però per a mi ho és també saber que la seua mort arriba només setmanes abans que Hongria encapçale les revolucions democràtiques a l'est i que aquelles coses per les quals ell ha sospirat tant "dos oceans enllà" comencen a passar.
Un llibre bell. Excepcional.
Un llibre bell. Excepcional.
El trànsit per París em permet carregar llibres diversos. Un, l'autobiografia d'Hubert Reeves, és una lectura ideal de vacances així que aprofite les darreres hores de l'agost per a devorar-lo. (Hubert Reeves. "Je n'aurai pas le temps". Seuil). És de bon llegir, equilibrat i ple de curiositats. La descripció del seu viatge a l'antiga URSS és excepcional, com també el relat sobre els seus avantpassats i els seus records del Quebec oprimit pel catolicisme militant. I hi ha petits detalls sobre les seues conegudes investigacions científiques que resulten interessants.
Mate la lentitud de l'Euromed amb la lectura del llibre que Paco Pérez Moragon ha escrit sobre Emili Gómez Nadal ("Emili Gómez Nadal: diaris i records". Publicacions de la Universitat de València).
Crec que ja he explicat alguna altra vegada que el llibre "The Nine Nations of North America" és un dels millors que mai no he llegit. El va escriure ja fa molts anys Joel Garreau, que era el cap de nacional del Post, i parteix de la idea que més enllà dels Estats Units, Canadà i Mèxic hi ha àrees evidentment comunes i molt distintes de la resta que ell anomena nacions. A partir d'aquesta tesi fa un retrat de la societat americana absolutament impagable, detallista i excitant en extrem.
Sempre m'ha impressionat aquella frase de Mathesius, amic i deixeble del pare de la Reforma, que Febvre va triar per a obrir l'imponent "Martí Luter": 
