Vaig i torne a Londres. En arribar a Heatrow passes frontera perquè el Regne Unit no forma part de l'àrea Schengen. En passar-lo m'ature davant un gran cartell que em crida l'atenció. Demana si estic content amb la forma que m'ha tractat la policia i em recorda que puc protestar si no he estat tractat com cal. Afegeix, en la darrera línia, que les protestes han de ser de forma obigada en anglès o en gal·lès. Caram!
Torne a Barcelona. Torna a passar frontera. Em sona el mòbil i vaig parlant mentre done el passaport sense pensar que això no ho puc fer. El policia espanyol m'ho podia haver dit amablement però m'ho diu amb unes males maneres i una mala cara difícil de superar. Opte per dir-li, en català, que no me'n recordava i passe ben ràpid mentre l'escolte encara remugar per darrere. Fora de l'àrea de frontera busque a veure si hi ha un cartell que em demana si vull protestar pel maltracte i fer-ho en català. Però això és El Prat i no Heatrow. No el trobe.
Torne a Barcelona. Torna a passar frontera. Em sona el mòbil i vaig parlant mentre done el passaport sense pensar que això no ho puc fer. El policia espanyol m'ho podia haver dit amablement però m'ho diu amb unes males maneres i una mala cara difícil de superar. Opte per dir-li, en català, que no me'n recordava i passe ben ràpid mentre l'escolte encara remugar per darrere. Fora de l'àrea de frontera busque a veure si hi ha un cartell que em demana si vull protestar pel maltracte i fer-ho en català. Però això és El Prat i no Heatrow. No el trobe.
El meu amic Ove té sa casa "allà on s'acaba la carretera". Literalment. A l'eixida d'Estocolm hi ha vint-i-quatre mil illes (no m'he equivocat: 24.000) en una zona coneguda com l'arxipèlag. Ell va triar per a viure una casa vella de més de dos segles que està en el darrer punt on es pot arribar per terra, sense necessitat d'anar en vaixell. Tècnicament és una illa però hi ha un pont que la vincula al continent.
He redactat tres llargs articles sobre el meu viatge de la setmana passada al Transdnièster i Moldàvia.
Els moldaus no accepten de cap manera que això siga una frontera. No poden acceptar-ho perquè el que hi ha a l'altra riba del riu Dnièster és reconegut de forma unànime com a part de Moldàvia per la comunitat internacional. Així que li diuen "control" i tot arreglat. És però un control ben peculiar amb quatre remolcs o contenidors pintats de color blau clar i una sola taula posada a sota d'un arbre, sense més. Hi seuen tres policies i em crida l'atenció que cadascun d'ells porta un vestit diferent. Ens fan parar el cotxe i ens expliquen que anem a entrar al Transdnièster i que "malgrat que és Moldàvia" el govern moldau no es pot fer responsable si res ens passa allí. Entesos. Tres o quatre gossos van travessant la carretera cap a ací i cap allà mentre els policies escriuen i no paren d'escriure en un llibre gros primer, en uns fulls després i no sé on més encara. 
L'he vist en la paret d'una oficina i em sembla sensacional. Un mapa oficial del Transdnièster. La geografia és una ciència seriosa i molt política. Generalment quan un país es fa independent el primer que fa és intentar guanyar la batalla del mapa. A casa nostra l'enyorat Ballester i Canals ho sabia i per això ens va inundar de mapes dels Països Catalans. Rambla ho sap i per això vol que TV3 canvie el mapa del temps. Tot això és lògic. Però el geògraf que ha dibuixat el mapa del Transdnièster és literalment un geni. 
El Toni Padilla, responsable dels 
Em sembla que va ser Gwemdal qui em va obrir la porta d'aquest país. Segurament, no ho puc recordar, devia arribar a ells des de Pentagle o John 
L'abadia de Sant Miquel és un dels monuments més corprenedors del món. La marea l'envolta per complet quan és alta, segons Victor Hugo amb la "velocitat que només pot dibuixar un cavall al galop". I la mateixa marea deixa al descobert una plana inaudita de fang i aiguamolls quan és baixa. Sobre ella, sobre la plana o sobre l'aigua depenent de l'hora del dia, es retalla un penyal immensa coronat per l'agulla del monestir. Diuen que en l'edat mitjana els pelegrins veien Sant Miquel com si fos la Jerusalem bíblica. Avui encara em sembla una imatge adequada.
La Baula és un poble costaner de la regió bretona de Naomed (Nantes) que l'estat francès no considera com a tal i l'exclou de fet de la "regió bretona" oficial. Tanmateix passejant pel port tots els vaixells que duen bandera duen la Gwen Ha Du bretona. 
Hi ha un monument a la plaça del poblet, amb un soldat abillat a la manera de la primera guerra mundial. M'hi acoste i quede corprés. Els quatre cantons del monument són plens amb els noms dels joves morts en la guerra fent fila amb l'exèrcit francès. Compte els noms d'una de les quatre plaques. En són trenta sis. Molts d'ells de germans, amb els mateixos cognoms. Trenta sis per quatre fan cent quaranta quatre morts en un poble que dubte molt que ara arribe a tindre tanta gent. I hi ha una altra dada encara més esfereidora: al peu del monument una altra placa recorda els morts de la segona guerra mundial i només en són deu. 
El clima és gris i plujós cada dia. Som al cor de l'Europa atlàntica i sembla que el país en ho vulga recordar fins i tot en ple agost. Els nadius, segurament perquè ho són, no perden de vista mai aquest fet. En una desfilada cada grup té una persona encarregada de dur un carret ben peculiar que tragina els paraigües de tots. Útil i sensat. De debò.
La carretera comença a entrar en el bosc de Brocelàndia i els arbre comencen a amagar la llum. De sobte tot és verd i espès, rotund, envoltat d'una distorsió lleugera que se't posa ulls endins. Durant segles aquest va ser un dels boscos més grans d'Europa i el més conegut. Brocelàndia és la terra del rei Artús, dels cavallers de la Taula Rodona, de Merlín (el bretó Merzín), de Lancelot i de Viviana.
Ací a Maastricht quan s'acosta una competició de futbol important on juga la selecció neerlandesa, com ara la pròxima Eurocopa, tot es pinta d'oranje... Resulta divertit veure les botigues que posen coses taronja als aparadors. En una he vist una estesa de sabons taronja. En una pastisseria posaven un dolç carregat de taronges. En una tenda de mòbils tot eren balons taronja. I els bars són encara més escandalosos: pengen gran banderes de dalt a baix i pinten de color taronja les cadires de la plaça -supose que per a seguir els partits en directe per televisió. Fa alguns anys ja em va pillar ací una competició que no recorde quina era i els crits dels clients dels bars eren memorables. Però si no vaig errat Holanda va acabar perdent aquell partit.
L'Alfons López Tena em va demanar fa dies de presentar-lo en la conferència que ha fet aquest matí a Brussel·les. En la meua condició-barret de vicepresident del Centre Europeu de Periodisme.
