vicent | dimecres, 16 de juliol de 2008 | 19:12h

Arran el mail obert que publique avui: El mapa! el mapa!!!, el Miquel, un amable lector m'envia "el mapa". És de 1850 i, igual que les balances fiscals, és incontestable. Hi ha l'"Espanya uniforme", que és la que ara rep els diners -amb l'excepció explicable de Madrid. L'"Espanya foral" que continua anant a la seua. I l'"Espanya incorporada o assimilada", que paga la broma.

Gràcies Miquel.

Comentaris: 4

Música del poble

vicent | Bétera | dimecres, 16 de juliol de 2008 | 00:30h

Avui música del poble. El vídeo no és cap meravella però per això ja hi ha el Ramon al saxo.

Comentaris: 2

Una placa a Morella

vicent | diumenge, 13 de juliol de 2008 | 16:03h

Recordava la carretera de forma vaga. D'adolescent Morella esdevingué un lloc mític, un indret de felicitat per a mi. Però ara feia molts anys que no hi tornava i pujant camí del Port de Querol em preguntava com la veuria aquella ciutat, què quedaria del meu passat i què del seu...

Tot just passat Borriol, el poble de la Consol, el paisatge s'obre de forma ferotge. La massa de ciment que tabica la costa fins a l'insult desapareix i de seguida comences a veure verd i muntanyes, enormes espais buids i fèrtils. I de sobte, passat aquell infern de corbes, apareix Morella. Hi vaig arribar dijous quan el sol just si era un record, suficient per a pintar de roig la solemne bellesa de la capital dels Ports. Allà dalt, al voltant del castell, apareixia com sempre, com un senyal de segles hissat amb orgull.

I vaig reconèixer les portes i vaig entrar a poc a poc dins la muralla recordant els sants que li donen noms. I vaig passejar i vaig xerrar molt a gust amb estudiants i professors de la universitat, i em vaig seure de nou sota els savis porxos que protegeixen ara del sol ara del vent, i vam menjar de valent i vaig dormir amb fred i vaig reconèixer racons i espais vells, peces del passat.

Només em faltà trobar un signe, una llegenda que recorde de forma aproximada i que diu "És llogar que fa per nul hom del món, sinó a rei". Em recorde a mi mateix fa molts anys, molt jove i prim, mirant en un carrer que ara no he sabut trobar una placa amb aquell fragment de la Crònica del rei i pensant que jo no ho podria explicar millor. Que de veritat deu ser llogar (renunciar a la pròpia personalitat) que fa per nul hom. Aquesta vegada però, no he trobat la placa i ignore si existeix encara. M'hauria agradat tornar a veure-la precisament en un cap de setmana tant i tant complicat com aquest que vaig començar il·lusionat pel meu retorn a Morella.

Comentaris: 1

Dol al Cafè Lisboa

vicent | dimecres, 9 de juliol de 2008 | 14:38h

El Cafè Lisboa és un d'aquells indrets que qualsevol novel·la sobre València es veu obligat a posar. Hi passa de tot, hi passen tots, han passat tots. Ara el Lisboa, on ens han passat tantes coses, és de dol per la mort del Pep Bonet. Per ell uns versos de Pessoa, home de cafès a la Lisboa real i el meu record:

Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
Não há nada mais simples.
Tem só duas datas - a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.

Comentaris: 3

Sant Zenon

vicent | dimecres, 9 de juliol de 2008 | 00:54h

Traca cerimonial a Arenys per a honorar Sant Zenon. Després de les meravelloses completes de cada any. El primer any que vaig veure la traca d'Arenys sembla, jo no ho recorde, que vaig fer un comentari diguem-ne de sorpresa vist l'estil de tir. Aleshores vaig aprendre que devia callar per respecte als meus amics i familiars arenyencs i calle escrupulosament cada any. Venen i em pregunten, en la meua condició de valencià, què m'ha semblat. I jo calle.

Enguany però la traca ha aconseguit la proesa de desconcertar fins i tot els arenyencs. I encara ha vingut més gent de la que és habitual a inquirir, en base als meus reconeguts coneixements pirotècnics, com ha estat la cosa. Indescriptible. Però calle.

Comentaris: 1

Wii

vicent | dimarts, 8 de juliol de 2008 | 10:45h

Jo no tinc cap Wii però la veig funcionar, per exemple el meu nebot Pau en té una. I estic convençut que és un canvi monumental i una màquina fantàstica que altera el sentit el joc informàtic i el fa molt més complet. Per això m'ha sorprès llegir avui a la premsa americana el comentari d'un alt càrrec de Microsoft afirmant que això de la Wii només és una moda i que no té cap futur. Home, entenc que és la competènciai que a ningú no li agrada que li passen la mà per la cara però tampoc no cal dir una ximplesa tan evident. Més que res perquè igual d'ací uns anys et trobes la teua frase impresa en una d'aquelles samarretes d'errors garrafals.

Comentaris: 2

La pilota de Ribes

vicent | Bétera | divendres, 4 de juliol de 2008 | 18:50h

Quan Bétera tenia trinquet Ribes, un home ja gran, era una persona que sempre te la trobaves allí, una persona que estimava de veritat la pilota i tot el que l'envoltava.

He dit "quan Bétera tenia trinquet" perquè el meu poble el va deixar perdre de forma miserable, empès per l'especulació urbanística que l'ha desfet de dalt a baix.

Precisament quan quedaven pocs mesos per tal que el tiraren a terra l'ajuntament em va demanar que fera jo el discurset inaugural de les festes, un discurs en el qual vaig reclamar, sense cap resultat aparent, que s'aturara eixa bogeria que està convertint Bétera en un poble sense personalitat ni sentit. I una de les coses que vaig dir és que no teníem vergonya de deixar caure el vell trinquet que tant havia significat per a nosaltres.

Han passat un grapat d'anys des d'aleshores, crec que això era al 2001, però Ribes ha vingut ara a casa i m'ha portat un regal que no esperava i que m'ha emocionat fins a les ungles. M'ha dut una preciosa pilota de baqueta on ell ha escrit a mà en lletra blanca "D.Visente" i "Valencia". Encara recordava aquell discurs, diu.

L'he posat entre els meus llibres favorits i allà es quedarà sempre. Com un dels regals més impressionants que ningú m'haja fet mai.

Comentaris: 2

Paco Pérez

vicent | Llibres | dijous, 3 de juliol de 2008 | 16:49h

Mate la lentitud de l'Euromed amb la lectura del llibre que Paco Pérez Moragon ha escrit sobre Emili Gómez Nadal ("Emili Gómez Nadal: diaris i records". Publicacions de la Universitat de València).

El llibre és impactant. Gómez Nadal era un d'aquells noms que a la transició enyoràvem sabent que vivia a l'exili i que no volia tornar de cap de les maneres. Un intel·lectual necessari però inaccessible que mai no va voler tornar a València i recuperar el seu ascendent sobre el país. Llegint el volum publicat ara s'entenen moltes coses però encara se'l tira més a faltar. M'ha sorprès, per exemple, el seu olfacte finíssim en qüestions de política internacional, avançat vint o trenta anys al seu temps. El llibre aplega el diari de Gómez Nadal entre el 1977 i el 1988 i tot de documents més que ens ajuden molt a entendre com era un dels valencianistes més importants de les generacions anteriors a Joan Fuster. Un gran llibre.

Un gran llibre, a més, amb detalls impactants. M'ha emocionat la qualitat de la prosa del seu fill, que encapçala el volum i m'han intrigat algunes de les manies del subjecte del llibre: per exemple la meticulositat amb la qual compta i recompte cada cardenal mort. Un dels passatges més impactants és precisament quan trien Papa Joan Pau I i Gómez Nadal, embolicat probablement en una mena de depressió, afirma que serà el darrer que veurà en la seua vida. Quan dies després se n'assabenta de la mort sobtada del primer Joan Pau i l'elecció del segon hi ha un raig de llum que recorda que la vida sempre fa el que vol i que les sorpreses poden esperar-te en qualsevol cantonada.

Hi ha, però, un detall del llibre que no vull deixar passar per alt i que és el treball, un més!, extraordinari de Paco Pérez Moragon. Fa molts anys vaig quedar impactat per la lectura d'un petit text d'un dels grans de l'escola francesa dels Annales (supose que era Febvre...) on aquest explicava com l'historiador ha de "rossegar" a poc a poc la història i ha d'embolicar-se dels seus detalls més menuts. Paco Pérez fa anys que amb una santa paciència infinita espigola les generacions de valencianistes pre-fusterians i el mateix Joan Fuster i ens retorna, convenientment deglutit el nostre passat. El seu treball tot aquest temps ens ha regalat una impagable visió dels nostres precedents més immediats, visió feta amb passió personal i nacional però sobretot visió treballada amb un rigor explícit i sever, ric i educat, que en aquest volum es posa de relleu d'una manera ben especial.

Comentaris: 4

Ui, quina por

vicent | dimarts, 1 de juliol de 2008 | 17:57h

Fa molts mesos vaig enllestir un text per a un llibre col·lectiu que s'ha de publicar en alemany. Com que el meu coneixement d'aquella llengua és infinitament limitat el vaig fer en català i em van dir que ja el traduirien. Sembla que la cosa va endavant i avui he rebut per correu una llarga nota del traductor alemany, que sembla que desconeix de forma notable el tema del qual parle. De fet em fa unes preguntes sobre algunes part del text que em fan tremolar i que em porten a preguntar-me si els lectors alemanys entendran alguna cosa del que he volgut dir... El pitjor de tot és que puc fer molt poca cosa, estic en les seues mans. El text que anirà al llibre no serà el meu original sinó el seu original. Ui.

Comentaris: 2

Quan la "roja" ens va a favor

vicent | dilluns, 30 de juny de 2008 | 03:16h

Els fets són importants. Però també ho és com arriben als lectors. I aquesta nit no deixa de ser divertida i interessant la visió que els mitjans estrangers donen de la victòria d'Espanya a l'Eurocopa.

El Herald Tribune, i pràcticament tots els mitjans anglòfons ja que és una notícia d'agència, insisteixen en el fet que a Catalunya i Euskadi no hi ha suport a la selecció espanyola amb aquesta frase: "However, there have been no public screens erected in the northern Catalan regional capital Barcelona and in the Basque port city of Bilbao. Both regions have long-term separatist issues that stem from a distant history..." (ací hi ha l'article).

I curiosament el Libération francés diu que "Reste le débat sur l’identité nationale. A la différence des titres madrilènes, La Vanguardia et El Correo (quotidiens catalan et basque) se refusent à employer la première personne du pluriel lorsqu’il s’agit d’évoquer la Roja." (ací hi ha l'article).

Sense entrar a valorar si hi hagut tant de suport o no, on comença i on acaba la propaganda político-mediàtica, aquesta vegada cal reconèixer que el tòpic juga a favor nostre i resulta que paradoxalment milions de lectors d'arreu el món gràcies a la victòria d'Espanya han rebut aquesta nit informació sobre la tensió nacional al nostre país. I resulta especialment paradoxal que siga perquè l'ajuntament socialista de Barcelona no posa una mega-pantalla o perquè La Vanguardia (Española) no sembla prou implicada. El món de la informació va així...

Comentaris: 12

Bufa!

vicent | dissabte, 28 de juny de 2008 | 02:01h

De tant en tant lliges una notícia que et deixa blanc. Ara he trobat que tot just el 8 de maig passat el congrés dels Estats Units va decidir retirar Nelson Mandela de la llista oficial de terroristes elaborada per aquest parlament.

I no m'ho puc creure. Vols dir que el 7 de maig de 2008 els Estats Units consideraven encara de forma oficial Nelson Mandela com un terrorista? caram, caram i recaram...

Comentaris: 2

Lectures

vicent | dijous, 26 de juny de 2008 | 23:33h

M'havia posat a llegir Puixkin, a veure si s'encomanava alguna cosa. Però ha aparegut el pitjor Dostoievski, cosa que ja sol passar amb els russos. Començaré, doncs, a preparar el menú de diumenge però tinc els meus dubtes. Potser Goethe, per allò de l'Sturm und Drang...

Comentaris: 4

Fent cua

vicent | dijous, 26 de juny de 2008 | 11:24h

Passe per davant de l'Apolo i veig una estranya cua de xiquets i xiquetes jovenets i vestits de negre que s'estan tirats a terra, amb mantes i tot d'abillaments. Deduim que deu passar alguna cosa i el Roger els pregunta. Expliquen que demà (demà a la nit!) actua un cantant japonès el nom del qual no aconseguim retenir i que estan fent cua per a ser a primera fila. Ja tenen tots l'entrada. El que hi ha en disputa és la posició al davant de l'escenari. Cau un sol de justícia però ells aguanten, ben vestits de negre. De sobte veig que una xicona porta un d'aquells paraigues japonesos. Ignore si per a protegir-se del sol o com a part de l'uniforme. Sembla que alguns d'ells porten des de dimarts a la nit en la cua. Seran tres nits esperant a ser els primers de la fila. Si ho aconsegueixen ho hauran merescut. I jo no sé ni qui és aquest japonés...

Comentaris: 4

... i tv3

vicent | dilluns, 23 de juny de 2008 | 14:38h

Ahir veig que al Telenotícies migdia fan aquell espai d'internet i anuncien que parlaran del Firefox. Sense pensar-m'ho dic a taula que són capaços de parlar del firefox en castellà. I l'encerte. Lamentablement l'encerte. El reportatge va ser difícil de creure. Van parlar que acabava d'eixir el firefox i totes les pantalles que ensenyaven corresponien al firefox en castellà. Jo, malgrat haver-ho avisat, no m'ho podia creure. Però ja va ser excessiu quan en el darrer moment va i diuen que "també" havia eixit en català, encara que no ensenyen ni una imatge del firefox en català.

Fa ràbia, realment. El Firefox és tot un fenomen en català, la gent de SoftCatalà fa anys que fa una feinada espectacular amb aquest navegador, milers de persones se l'han baixat, diria que és fins i tot un dels símbols de la internet catalana. I TV3 ha d'ignorar el català en la seua informació, aposta? Perquè no és ignorància. Si fos ignorància no dirien que "també" ha eixit en català. Ni és cosmopolitisme. Si ho fos ensenyarien les pantalles en anglès i dirien després que ha eixit "també" en català, o en castellà, o en francès... Em sap greu dir-ho així però no trobe cap més explicació que dir que és purament i simple un gravíssim símptoma del poc que importa a alguns periodistes de TV3 el país al qual haurien de servir com a professionals d'un mitjà públic. Sap molt, molt, de greu.

(Podeu llegir el comentari sobre aquest afer de Marc Belzunces, de Softcatalà)

Comentaris: 14

Catalunya Ràdio

vicent | diumenge, 22 de juny de 2008 | 13:24h

En aquella taula, que després vaig aprendre que en deien "la peixera" seien Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell. No era la nit mítica del "lloro" sinó la continuació de vesprada. M'havien convidat a anar-hi i jo me'ls mirava amb admiració. Vam parlar de tot de coses. Jo acabava d'entrevistar Narcís Serra al seu despatx del ministeri de Defensa de Madrid i vaig explicar que en entrar-hi vaig quedar atrapat per la catifa de tant grossa que era. I que el ministre m'havia ensenyat que s'havia fet posar un vidre per damunt de la catifa, allà al darrere de la seua taula perquè si no era tan grossa que les rodes de la cadira s'hi quedaven empotrades. Vendrell va riure amb aquell esclat que cap oient oblida i a l'eixida em va dir: "hauries de venir més sovint".

Dit i fet. Això de que parle potser és el 86 o alguna cosa així i des d'aleshores entrar per la porta de Diagonal amb Beethoven ha esdevingut una de les meues rutines quotidianes. Primer i fins el dia que va morir de la mà extraordinària del Jordi. Després també de gent d'informatius ben diversa i fins i tot del mestre Puyal. Hi he anat de dia i de nit. Una temporada llarga a parlar de política internacional i del món. De tant en tant a parlar de política i sempre a parlar d'internet. Quan a Jordi el van massacrar els socialistes per parlar de les tortures de la Barcelona Olímpica ens vam empescar junts a casa L'Internauta. Ell era un monstre que es menjava qualsevol cosa que li posaves al davant. Un dia em va preguntar què era això d'internet. El vaig portar a casa i li ho vaig ensenyar encara amb algun d'aquells mòdems primitius. Al cap d'unes hores ens va donar permís per anar a dormir i quan ens vam alçar al matí encara estava allà i ja ho sabia tot. Aquella seua capacitat d'absorbir el món per a després ensenyar-lo davant un micro ni l'he vista mai més ni espere tornar a veure-la. I com l'enyore...

Divendres vaig anar a l'acte de celebració dels vint-i-cinc anys de Catalunya Ràdio i no vaig poder evitar que tot això em passara pel cap. A la fi vaig aplaudir amb ganes tota aquella gent, professionals de la casa, amb els quals he passat tantes hores tots aquells anys. Amb les cares d'alguns mentre eren allà dalt de l'escenari ens vam creuar mirades d'anys i gestos de complicitat. Amb el Gaspar Hernàndez, amb el qual vaig viure una de les vesprades més trepidant de la meua vida l'11 de setembre de 2001, intentant explicar què caram estava passant. Amb el Josep Morell, company i còmplice durant anys i més anys, ja des del vell Diari de Barcelona, ferm i directe sempre. No hi eren tots dalt de l'escenari però eren molts i a mi em va semblar que ens representaven a tots. Als qui s'hi passen hores i més hores i als qui passem de tant en tant. Als qui ja no poden passar també.

I, de sobte, va sonar la sintonia de la casa i vaig entendre que aquella emissora no era una ràdio més. Però no ho vaig sentir només per mi, per les hores que hi he passat. Ho vaig sentir per tots. Aquella música, aquell "radiuuuuu" contagiós que cante a casa amb totes les us quan les xiques es burlen del meu accent valencià, forma part de la nostra vida, de la de molta gent. Hi tenim encabits massa records, massa escoltes íntimes, massa veus estimades. Tantes. Aquest sentiment, aquesta tremolor que la simple sintonia em provoca, va més enllà de les èpoques i dels problemes, de les coses del cada dia i és el que la fa forta.

A l'eixida xerràvem amb la Neus Bonet i el president Pujol s'hi va afegir al rotgle. Ens va dir que Catalunya Ràdio havia funcionat perquè la gent, la que la feia i la que l'escoltava, se l'havia estimat i que aquesta era la condició essencial per a seguir funcionant. Em va semblar una bona definició, un bon consell, vint-i-cinc anys després.

Comentaris: 2

Spam catastrofista

vicent | divendres, 20 de juny de 2008 | 10:24h

No ho sé si ho pateix algú més però fa dies que rep una nova forma de spam que anuncia titulars no sé si dir que catastrofistes però segur que cridaners. El titular del correu diu coses com ara "atemptat mortal al centre de Nova York" (és un dels exemples que he rebut) o "s'enfonsa un creuer de luxe en alta mar"... També hi ha que Obama es retira de la cursa presidencial i coses així.

L'spam aquest és igual d'emprenyador que tots però he de reconèixer que hem comença a divertir intentar endevinar quines catàstrofes s'imagina el seu autor. És americà, segur, però ara mateix n'acabe de rebre un que diu que s'enfonsa la Torre Eiffel "per una errada de construcció". Caram! tants anys després?? L'autor demostra en aquest cas poca imaginació o un complexe de superioritat notable: ja sé sap els francesos, amb la boina i el vi com van a saber construir una cosa i que no caiga passats uns anys...

Comentaris: 1

El meu baterista preferit

vicent | Músiques | dimarts, 17 de juny de 2008 | 17:50h

Steve Gadd és amb Manu Katché el meu baterista (viu) preferit.

Comentaris: 2

Lleialtat d'ascensor

vicent | dilluns, 16 de juny de 2008 | 02:47h

El 'Meet the Press' d'aquest diumenge ha estat sorprenentment diferent. Tim Russert, el gran periodista que dirigia aquest civilitzat debat de diumenge en la televisió americana morí divendres mentre el preparava a l'estudi. I avui, sota la direcció del retirat però sempre impressionant Tom Brokaw un grup dels seus amics han convertit l'emissió en un magnífic programa de record, realment brillant.

I ha estat enmig del debat que algú ha invocat una figura típica de Washington, l'Elevator Loyalty, alguna cosa així com la "Lleialtat d'ascensor", lleialtat que Russert coneixia bé perquè abans de ser periodista, fa dècades, havia estat involucrat directament en política. Aquest cap de setmana, llegint i escoltant l'actualitat política, hi he pensat molt sobre això, sense conèixer l'expressió que em podia servir per a definir-ho.

M'explique. Quan es va formar el primer govern tripartit el meu bon amic Carles Solà va ser nomenat conseller. Ell tenia coll avall ser nomenat conseller d'Universitats i Recerca però les negociacions van acabar portant al seu departament també les competències de Societat de la Informació i em va demanar, d'una forma molt especial, que l'ajudara en aquell àmbit on ell se sentia menys segur. Ho vaig fer durant un any. La meua lleialtat cap als meus amics es va imposar com a sentiment i vaig decidir acceptar la seua proposta, tot i saber com resultava de conflictiva professionalment per a mi. Ara crec que ho hauria fet millor si m'haguera mantingut al marge però aleshores no m'hi vaig saber negar. En d'altres ocasions tant el govern de CiU abans com el tripartit després m'havien demanat de fer feina per ells i pel país i jo sempre havia declinat tan educadament com havia sabut. Però, per moltes raons, al Carles se'm va fer impossible dir que no. Així que vaig dir que sí.

Vaig dir que sí i vaig viure un període d'un any, que és tot el que vaig poder aguantar, durant el qual vaig ser oficialment assessor del conseller, cosa que em va fer aprendre moltes coses. Una d'elles, precisament, com de sorprenent i marejant arriba a ser la "lleialtat d'ascensor". Perquè hi ha una classe de gent, especialment d'algunes empreses, que se t'acosta de sobte amb qualsevol excusa tot expressant una simpatia i un interès desacostumat per les teues coses, públiques i fins i tot privades. Al llarg de tots aquests anys posat a internet he conegut i tractat molta gent, de grans i petites empreses, que m'han respectat pel que faig i als quals jo respecte profundament. Però aquests altres dels quals parle són diferents: et mimen, però no ho fan pel que ets sinó pel lloc que ocupes i és per això mateix que en el moment exacte que ixes de l'ascensor desapareixen per sempre més del teu costat, com si ja ni et conegueren. Tant hi fa qui sigues, què has fet al llarg de la teua vida ni quant vals professionalment. Només comptes com a porta que condueix al poder, o a allò que ells creuen que és el poder. Per això ni et saluden ja el dia després, ni es preocupen de guardar la més mínima formalitat.

A mi sempre m'ha molestat el meu paper públic, i em tem que això és notori. No m'agraden les obligacions socials que comporta ser director de VilaWeb i encara m'agradaven molt menys les (val a dir que poques però) que comportava ser assessor del Carles. Així que, sincerament, vaig quedar molt descansat quan al cap de dotze mesos vaig plegar i tota aquella gent interessada va desaparèixer de la meua vista i em va deixar d'emprenyar. Però reconec que en aquell lapse de temps vaig aprendre que si a algú li agrada ser el centre d'atenció o té ganes de lluir-se no deu haver cap professió en el món comparable a la de polític. I també que quan s'analitzen els fets polítics no es pot perdre de vista mai com i de quina manera un càrrec pot arribar a modificar la vida quotidiana d'una persona.

Comentaris: 2

Tavèrnoles

vicent | diumenge, 15 de juny de 2008 | 01:40h

Ahir vaig anar a Tavèrnoles per a presentar l'Osonosfera, una agrupació de blocaires que pel que vaig veure-hi serà potent. Ens hi vam aplegar a Tavèrnoles enmig d'un potent aiguat, amb l'Enric Xicoy, el carles Puigdemont i el Saül Gordillo. (Trobareu més informació en la mateixa osonosfera...) La presentació va acabar amb un sopar potent, digne de la Plana i animat políticament per la imminència del Congrés d'Esquerra, al qual anaven a assistir com a militants un grapat dels assistents.

Aquest matí ens hem alçat i hem anat a fer un volt per les terres afectes per la MAT. Des de l'ermita de Sant Jordi hem pogut veure en directe com creixia una de les torres, que en dissabte al matí anaven fent pujar un grup d'operaris. Realment l'impacte sobre el paisatge és colossal. Encara atordits per les imatges hem anat després a Folgueroles i a Vic, a saludar el Biel, a la Llibreria La Tralla i a dinar alguna cosa ràpida, previ pas obligat pel mercat i un passeig que encara ens ha ajudat a pair tant de greix com havíem arribat a consumir la nit anterior.

Afegir-hi un comentari

Al claustre de La Nau

vicent | divendres, 13 de juny de 2008 | 15:04h

Les despulles de Gonzalo Anaya han repetit aquest matí el ritual tradicional que la Universitat de València reserva als seus grans. Seguint una tradició antiga el taüt fa tres voltes al claustre vell del Carrer de la Nau, sota la mirada atenta de Lluís Vives. Els professors hi van vestits amb el corresponent uniforme però les mussetes són girades del revés per a que el ras negre evite l'estridència de colors que les diverses facultats imposen. Al davant un uixer porta el barret acadèmic del finat mentre la comitiva avança lentament amb el taüt a coll.

De totes les cerimònies funebres que conec aquesta és probablement la més bella. La solemnitat i la dignitat que imposa resulten estremidores.

Recorde de manera molt especial aquell matí de pluja que enterràrem el professor Manuel Sanchis Guarner. Era l'any 1981, un dels més durs de la transició valenciana, amb el cop d'estat de Milans inclòs en el calendari. A Guarner, un home extraordinàriament bo, dialogant, serè, educat com ell sol, l'havien mort de forma indirecta els atemptats, les bombes, les agressions i les pintades constants que l'acusaven de traïdor a València, a ell precisament que és una de les persones que més ha estimat en tota la història la ciutat i el país. Una multitud tensa acompanyàrem el taüt des de sa casa a la Universitat parant el trànsit. No volíem que València enterrara aquell gran home de forma miserable i el vam conduir al vell claustre del carrer de la Nau. En arribar allà l'esperava el millor de la intel·lectual valenciana a coll dels quals va donar aquelles tres voltes cerimonials al claustre, part en un silenci respectuós, part acompanyat de les notes de La Moixaranga. No se m'oblidarà mai la solemnitat, la dignitat i la bellesa d'aquell gest contingut i sever, enmig de la violència feixista que patíem. Era la plasmació estètica de la València més enlairada i culta retent homenatge a un dels seus millor representants.

Comentaris: 2

Els meus enllaços

---- ALTRES BLOCS ----

---- WEBS SOBRE MACS ----

---- WEBS SOBRE MÚSICA ----

Últims 40 canvis

Xavier Mir

Per una nova Constitució catalana
Els Països Catalans i el món des de Vic

Mitges veritats que són mentides.
Saül Gordillo www.saul.cat

Alberto Fernández Díaz a l'ACN
Emigdi Subirats i Sebastià

El català a les lletres ebrenques (12)
Eclèctic Sonor

Poeta, rapsoda i una veu seductora, Ivette Nadal
Mortadel·la casolana

ARA HO ENTENC!!!! SEGONA CARTA CERTIFICADA URGENT AMB ACÚS DE REBUT...per ...
Lluís Vilarrasa

DIE ANOTHER DAY (2002)
adeena

CONSELLER TRESSERRAS-SOBIRANIA CULTURAL
marginàlies

BALL DE PERDIGONS
Al darrera la nevera

Teoria i pràctica sobre el pas del temps
Utòpic, sí i què?

Prou de fer el ridícul
Els dies i les dones

PRIMERES PERSONES
Àlbum de retalls (Oriol Lladó)

Breu anàlisi de la política 2.0 a Badalona
L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

QUIN MÓN
El bloc d'Antoni Garcia

Udalbiltza, processada. Acte public divendres 5
Concentració pro Constitució Catalana (6-XII-08) 19h BCN

Moltes columnes de la Independència Catalana es trobaran avui ... EA 1168
Gemma Pasqual i Escrivà

Amb Xavi Sarrià a Gandia
Iniciativa per Llíria

Ampliació retén policial
Kukat

Música, Pólvora i Trons: Nickelback, Dark Horse
Prendre la paraula

4.000 places menys de mestres i professors. La "crisi" la paga l'educació
Josep Pastells

Dones i paraules (IV): Set d'aprendre
llaurant la llum

Era Val d'Aran
Isaac Peraire Soler

Un partit anomenat Esquerra
estereofònic

Fulles de cristall (Silvio Rodríguez)
El meu país d'Itàlia

sucre
Wu Ming.cat

The Clash: Should I Stay Or Should I Go
ROCKVIU

Sempre ens quedarà un drama
saltenc

GABRIELA CILMI a Paradiso
Coc Ràpid

Des de la finestra de l'autobús he vist na Montserrat Abelló
JORDI SURINYACH

UNA NOVA CONSTITUCIÓ CATALANA.
Literatura catalana moderna - Illes

La cultura a Mallorca en els 60 (pàgines del meu dietari)
De Suïssa estant

Lliçons del inques
Des de la perifèria

¿PODRIA EL FEMINISME ENTRAR AL COL•LEGI DE LES ADVOCADES I ADVOCATS D’...
La bitàcola de Xavier Diez

El retorn de la memòria
Chào ông Viêt Nam

Un somriure per Birmània ?
Pere Meroño

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático: 2.500 exe...
les llengües a debat

Els drets dels traductors
Totxanes, totxos i maons

Per a la carpeta dels retalls (LXXIX): Sobre Euskadi i els Mossos.
Biblia Sacra

LIII - Guarició de dos cecs - Mateu 9, 27-31
Consuetudinàrium

Article al Reusdigital, la setmana dels tres diumenges