He trobat un vídeo del YouTube que ensenya prou bé la coetà del gos. Com que després de l'apunt sobre els bous diversa gent m'ha preguntat de què va això crec que el millor és que miren el vídeo aquest.
Hi ha dues coetades en festes. La normal, la de la nit del 15 al 16, on participem tots més o menys per tot el poble (cada vegada menys). I la segona la del dia del Gos (és a dir el 17) que només la tiren els majorals de cada any. Jo per això només l'he pogut disparar una vegada, l'any 1992. Aquesta que es veu en el vídeo és la que van disparar els majorials de l'any 2000 però a efectes d'entendre de què va és igualment vàlida.
La coetà del gos és una experiència gairebé religiosa. L'any després de tirar-la em van demanar un escrit explicant-la per al llibre de festes i vaig expressar com el temps quedava aturat i en suspens enmig de tot aquell foc. Normalment la tires a la plaça acompanyat només dels teus amics i has d'intentar que el foc no amaine en cap moment durant mitja hora o quaranta-cinc minuts. Curiosament la sensació que vaig tindre jo era que tot havia passat en deu minuts quan en canvi havíem estat allà dins tres quarts d'hora -vaig perdre per complet la noció del temps.
Hi ha un moment especialment impressionant que es veu molt bé en aquest magnífic vídeo. És el final, quan el coeter desplega una gran traca de coets i tu amolles tot el foc que et queda en un sol minut. Aquell minut és irrepetible, budista. Hi ha tant de foc al teu voltant que el cos es queda calmat esperant i gaudint. No tens ni esma per apartar-te i la serenitat que et deixa a dins supera el que es pot descriure.
Entenc que a alguns us sonarà estrany. Jo només puc dir que pagaria per tenir l'oportunitat de tornar a tirar la coetà del gos. Evidentment no em perd mai la coetà normal, que si bé no és tan única també és espectacularment divertida. Però el gos és allò que els americans en diuen once in a lifetime. Insuperable.
Anit mentre jo escrivia el mail obert d'avui el meu amic Oriol preparava una imatge crítica contra Air Berlin per al seu 
Avui hem fet per primer vegada una emissió de vídeo en directe. Ha estat la retransmissió de la presentació del nou llibre de Ramon Tremosa, organitzada per la Fundació Congrés de Cultura Catalana a Barcelona. Hi ha parlat Tremosa mateix i l'ex-president Pujol. L'emissió l'han vista unes seixanta persones en directe, algunes d'elles pel que hem sabut després de llocs tan allunyats com ara Hong Kong. 
M'he queda enganxat a les televisions americanes fins ben entrada la nit. Una nit que és història. Barack Obama ja és el candidat a a presidència pel Partit Demòcrata i després de veure el que vaig veure anit i de llegir 
Ací a Maastricht quan s'acosta una competició de futbol important on juga la selecció neerlandesa, com ara la pròxima Eurocopa, tot es pinta d'oranje... Resulta divertit veure les botigues que posen coses taronja als aparadors. En una he vist una estesa de sabons taronja. En una pastisseria posaven un dolç carregat de taronges. En una tenda de mòbils tot eren balons taronja. I els bars són encara més escandalosos: pengen gran banderes de dalt a baix i pinten de color taronja les cadires de la plaça -supose que per a seguir els partits en directe per televisió. Fa alguns anys ja em va pillar ací una competició que no recorde quina era i els crits dels clients dels bars eren memorables. Però si no vaig errat Holanda va acabar perdent aquell partit.
Des de que va començar a funcionar m'agrada molt 
Per pèls però arribe a recordar-me'n "d'aquell divuit de maig a Madrid". No del concert de Raimon, mític, que no el vaig viure però sí del disc, fonamental, que vaig gaudir durant anys i gaudisc encara posat a l'iPod -un destí impensable en aquell moment.
