Assetge el pas del temps en una espiral que retorna, esdevenint un cercle, a l’inici i m’adone que els segons, minuts i hores s’esmunyen amb la melangia no sols d’haver perdut els somnis sinó a més trobant-me com les pròpies il·lusions van a la deriva i creen un fum que destorba el pensament...
Clara va naufragar, de la mateixa manera que quotidianament ho fem nosaltres. Més o menys acceleradament consumim el dia a dia amb una angoixa que, de segur, no patí la Clara. Ella era conscient i per tant sabia el seu destí: jo, per contra, destorbe els meus possibles ànims deixant que la vida s’escape per la punta dels dits al mateix temps que começa el compte enrere...
Serietat i trellat. Si els principis bàsics i constitucionals dels rostres pàlids sempre són paper mullat, aleshores a què aspirem amb una gent de la meseta que no respecta les seues pròpies escriptures sagrades? De ponent, ni vent ni gent.
Amb tantes hores que hi ha al rellotge i dies que té la setmana, absurdament el cos tan sols viu amb la sensació que sempre, absolutament sempre, és dilluns pel mati a les sis quan el despertador t'esbudella els somnis per a iniciar el dia amb una col·lecció eterna de malediccions per a afrontar en penombres la jornada. Però, collons, el més patètic encara resta per descobrir: davant l’espill, mentre et rentes la son, t’adones que aquesta rutina és la que més fem durant la nostra existència i, per contra, quan més matinegem menys ens acostumem. Arrossegant la moral, tanque la porta de casa i la soledat dels carrers permet el tornar a interrogar-me si algú és feliç quan sona el despertador. Després de quasi cinc dècades jo encara no li he trobat la gràcia a aquest invent. I mira que ho he intentat!
Mentre que en altres indrets allunyats no sols criden “Yes, we can’ sinó a més ho contagien i ho materialitzen, ací a casa nostra, orfes de projectes i esperances, de voluntats i esperit, els nostres polítics baladregen: ‘No, nosaltres no podem ni volem...’ Per això les reflexions d’Albert al seu post Sí, podem…reflecteixenels sentiments d’aquest bloc: ‘Tots plegats pense que podem, però als valencians mai no ens passa, sabeu. Sembla que no ens passa res de res. Ara, a Amèrica, allà diuen que tot és possible. Però no ho sé.’
Ens agrada, tant al Galduf com al Vicent, portar la contraria al personal. En moments convulsius com els actuals, on la unanimitat de la societat activa mil i una accions de denunciacontra aquest element il·luminat del Govern valencià, des d’aquest espai d’opinió no sols volem dir la nostra sinó que a més optar per una postura distinta a la majoria. Fotre i refotre, NO A LA DIMISSIÓ DEBLACKBERRY'S FOUNTAIN!
Tots som humans i mereixem una segona oportunitat. Conseqüentment postulem, sol·licitem, reclamem i exigim que al senyor Font de Mora ara mateix el matriculen, malgrat la seua edat, a un col·legi públic valencià dels que ell gestiona. Tan se val que les classes porten ja un parell de mesos en marxa: li aprovem per la cara eixa primera avaluació. Que s’integre ja i sense més preàmbuls a un centre educatiu valencià amb quatre línies, que vaja perfectament uniformat i s’amuntone en un barracó per a rebre l’ensenyament i, al mateix temps, que dine en una d’eixes aules que hi ha que improvisar per a que facen de menjador. I, com no, que l’imparteixen l’assignatura d’Education for citizenshipcom ell l’ha dissenyat i, per suposat, que l’examinen... Aleshores, Font de Mora no tan sols es cagaria en el conseller d’Educació del govern de Camps sinó que també es recordaria amablement de tot l’arbre genealògic del personatge en qüestió...
Se’ns oblidava! I que l’inspector d’eixe col·legi on el conseller rebera classes fóra el regidor d’Educació de l’ajuntament de Llíria: som així de malvats! (PD: com sabia que no tenia que passar un control d’alcoholèmia, el senyor Camps, abans d’anar a la Catedral de València a confessar-se, va manifestar que Font de Mora “es una gran persona, un gran político, un hombre dialogante, un hombre de centro, un hombre decente, honesto, un hombre honrado y un gran Conseller”. L’Escolanet encara està descollonant-se després de tindre aquesta ocurrència!)
Diuen, comenten, parlen que, exceptuant l’última estrofa, aquesta versió de La Troba Kung-Fu és una de les cançons de capçalera del personatge que il·lustra aquestes paraules. No ho hem pogut confirmar. No obstant ací vos deixem el videoclip no fos cas que siga de veres i perdem l’exclusiva!
(Aclariment innecessari: aquest post està dedicat de tot cor al corporativisme íntim del Pp valencià que al seu congrés del passat cap de setmana va aprovar solidària i unànimement una ponència per la qual protegiran els seu militants acusats de corrupció. De moment encara no han decidit iniciar els tràmits per a canonitzar a Don Fabrizzio. Temps al temps)
Són les cinc de la vesprada a Llíria quan he agafat la foto adjunta. El cel sembla que es va a desplomar. És quasi de nit i han encès els fanals. Pel carrer poqueta gent però, de moment, la pluja a penes es deixa vore. Rellampega amb ganes. Trona amb deliri. La negror avança, ferma, cap a València. D’ací una estona, qui sap...
Al meu país la pluja no sap ploure:
O plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe. Al meu país la pluja no sap ploure.
Aquesta és la metàfora perfecta que defineix la sensibilitat que circula quotidianament per la meua ment els darrers dies. L’oratge no te res a vore: vaig malbaratar un any llarg de la meua vida a Pontevedra i els estius des de fa temps els gaudisc tocant el Cantàbric, per tant aquesta primavera d’estiu plujosa la visc amb tendresa i, per estones, un somriure absurd es reflexa al meu semblant...
És un desànim que perviu també en l’escriptura. Abans l’orgia de vocals i consonants colpejava insistentment el teclat del meu ordinador, mentre que a hores d’ara tan sols escriure el meu nom pot ser feina d’una hora... Trista melangia amb aire decebut la que transpire enmig d'unes il·lusions estancades... (+)
Tot just seure davant l’ordinador, i dispost a consumir hores, ràpidament engego CatClàssica. Per gust i plaer.Per devoció i esplai. La majoria de vegades els acords i les veus naufraguen per la meua ment ja que aquesta està més alerta a colpejar el teclat que no pas a seguir les melodies. D’altres és la música qui m’absorbeix i llavors tot el que tinc entre mans queda completament anul·lat...
Fa un quinze minuts, la soprano Núria Dardinyà acompanyada tan sols pel piano d’Àngel Soler, i amb arranjaments d’Albert Moraleda, han interpretat el ‘Cant dels Ocells’. Des d’aleshores estic en èxtasi...
“... La Constitución española garantiza uno de los sistemas democráticos más plenos que cabe encontrar en el Derecho Constitucional comparado... dicha Constitución, sin lugar a dudas abierta, plural e integradora, parte de la unidad de la Nación española, que se constituye en Estado social y democrático de Derecho, cuyos poderes emanan del pueblo español en el que reside la soberanía nacional...”
(Extracte de la sentència dictada pel Tribunal Constitucional on procedeix a anul·lar la Llei del Parlament Basc per la que es convocava i regulava una consulta popular a fi de demanar l'opinió de la ciutadania d'Euskadi sobre l'obertura d'un procés de negociació per aconseguir la pau i la normalització política)
Reflexió
escaient en unes dates efervescents. Un entusiasme momentani ha de servir
perquè l’eufòria no ens faça perdre el nord. La realitat quotidiana ens empenta
a donar un pas cap endavant. Enrere mai, ni per a prendre impuls. Si tan sols
ens deixen oberta la porta de la confrontació, aleshores no cal buscar altre
camí que ens obligue a perdre el temps. L’amic Tasio és
ben explícita la seua secció del Gara.
No obstant el Vicent continuarà actualitzant de tant en tant el bloc ja que porta un estiu prou feiner, fent més hores que un despertador, i de segur que en les properes tres setmanes trobarà unes estonetes per a delectar-nos amb les seues ocurrències escrites. El Galduf li ha endossat Lua, la gosseta, a l’Enric (un dia d’aquests tindré que fer-li un monument!) i d’ací unes horetes prendrà carretera i manta cap a Euskal Herria amb la intenció de carregar piles al Behekoetxezaharra Baserria. Amb un grapat de llibres, sense ordinador, amb llibreta i bolígraf i amb poquetes pretensions: un parell d’escapadetes a Donostia i altra a Lapurdi, unes rutes pel parc de Pagoeta, dues curses de traineres, vespradetes a la platja d’Itzurun a Zumaia i deixar que la Rosa em malcrie un poquet (de segur que torne amb uns quants quilos extres) i discutir dia si i dia també amb el Mikel. Xiquetes i xiquets, salut i a reveure!
Porte una setmaneta completament desorientat i eludint el que narren els mitjans de comunicació. Tal vegada el desig de pegar a fugir un parell de setmanes, cada cop més a prop, provoca aquest anhel de desvincular-me de la realitat. Per això, al llegir les pretensions del Toni Cucarella, m’he assabentatdel que havia passat i, per tant, compartisc plenament el missatge: enguany a més de granota seguiré el dia a dia de l’Ajax. De tot cor amb l’Oleguer!
Els accidents genètics: comporten haver de baixar-te els pantalons cada dos per tres? M’explique: el tindre germans, cosins, cunyats... donen per fet que hi ha que ser diplomàtic malgrat les evidències? Bonvent i barca nova!
Tanmateix sobrevivim eludint la confrontació i cercantels punts d’unió. Per això, quan una part sobreviviu encolada al seu propi egoisme, aleshores es converteix en un tocacollosns que fa esclatar no tan sols mil llàgrimes sinó a més t’espenta per desfer allò que mai es va fer. Dubtes paranoics resolts des del moment que envies la genètica a fer la mà.
Humilment, des d’aquest bloc volem contribuir al debat vital que aquest dies estan duent la tropa de Lerma i companyia per a renovar allò que un dia s’anomenava PSPV. Com les qüestions interiors, també anomenades ideològiques, són assumptes sense importància ja que per aquesta gent el més significat és seure en cadires institucionals i que ningú se les furte, amb la remodelació estètica de denominacions pensen que tenen prou per arrasar a les properes fites electorals.
Als inicis dels 80, al congrés de Benicàssim soterraren i expulsaren totes les restes de nacionalisme i de l’antic PSPV que sobrevivien en el PSOE valencià i de fet des de llavors ideològicament són els hereus i ocupen l’espectre de l’antiga UCD. Amb l’arribada del segle XXI, a cada fita electoral (aspanyoles, autoNÒmiques, monocipardals...) a les paperetes i a la publicitat sols empren el nom de PsoE... i per acabar d’arrodonir-ho, aquesta tropa lermista va propiciar un gran pacte amb el PP valencià de cara a aprovar conjuntament un nou Estatutet, ja en vigor, que ens equipara a Ceuta i Melilla... Per tant, aconsellem que no perden el temps estúpidament i retiren directament les inicials S i O, i des de ara mateix passen a anomenar-se sense vergonya PE de la CV (amb aquestes darreres sigles adquiririen el toc folklòric que volen representar) i, a més, pel mateix preu els proposem que retiren la rosa del logotip i al seu joc aparega el Lerma vestit de fallera major, així com també que anomenen Presidents Espirituals d’Honor als seus admirats Bono i Ibarra. Seria una mascletà memorable!
Patisc d’un ajuntament immobilista amb un batlle, cap de pardals, que porta cinc anys sense invertir en el seu poble. Tinc la condemna d’una Generalitat malbaratadora amb un president, cap desgavellat, que sagna l’economia dels valencians tan sols per alimentar el seu ego.Per imposició i ‘justo derecho de conquista’ forme part d’un Estat estafador amb un màxim responsable del govern, cap de trons, que m’espolia fiscalmenti, com els altres dos, se'm riu a la cara i afirmen que el proper any se superaran. Tots tres (Izquierdo, Camps i ZP, autèntics caps sense cervell) em refreguen a la cara que com tenen l’aval de les urnes poden fer i desfer com els vinga en gana, sense donar explicacions...
Mentrestant, al que subscriu aquestes paraules tan sols li donen l’opció i obligació de pagar puntualment els seus respectius impostos (ja que en cas contrari aplicarien el corresponent recàrrec) per a mantenir un ajuntament meninfot, una Generalitat dilapidadora i un Estat que engreixa saquejant.
El divendres al capvespre la va cascar el PC de casa. Varen ser uns instants dolços, amables i
serens. En altres circumstàncies haguera esgotat les paraulotes i la saliva
envers una situació circumstancialment caòtica. No va ser així, tot el
contrari. Vaig obrir la finestra i deixí que el cos s’impregnés del llevantet
que aleshores bufava. Agafí a la gosseta i donàrem un tomb pel poble amb un
somriure innocent que no s’aturà durant tota la llarga passejada i que
podeu observar a la imatge adjunta. Havia comprès
que durant un fum d’hores podria dedicar-me a fer totes aquelles coses de quan érem
feliços i indocumentats i embrutaven el papers amb lletres inintel·ligibles
festes a mà.Vaig pensar amb el Vicent,
perdut i desconnectat per la
Marina, i quan anava a trucar-lo m’adoní que encara quedava
un darrer gest valent: apaguí el mòbil i llavors esdevingué un cap de setmana
complet i fora de cobertura. Senzillament m’he dedicat a comptar estrelles...
“Coincidindo co primeiro día no que Galiza asume a xestión do Parque das Illas Atlánticas, foi demolido o monolito a Franco situado nas Illas Cíes despois de que o Ministerio de Medio Ambiente o autorizase. O monolito, unha peza levantada en 1961 para conmemorar o 25 aniversario de Francisco Franco como xefe de Estado, pasou á historia logo de ser derrubado para aplicar a Lei da Memoria Histórica.” Aquesta és una bona excusa per tornar a visitar-les i, si tenim suficient valor, banyar-se a les fredes aigües de la praia de Rodas.
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Ràdio Lluna Raval som la veu progressista, solidària i valenciana de la comarca del Baix Vinalopó. Els costums, la cultura i la realitat d'Elx ja tenen un nou punt de trobada molt més nostre i actual, a qualsevol part del món i amb la dignitat i universalitat que el nostre poble es mereix.
El cercador d'internet Google ha incorporat el català entre la trentena de llengües del seu traductor. A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.