Segons dades del Banc d'Espanya, el País Valencià va
acumular un total de 11.501 milions d'euros de deute durant el primer trimestre
de l'any. Prenent com a referència el ràtio deute/PIB, el govern de Camps torna
un altre trimestre més a situar-se al capdavant del deute autonòmic, amb un
volum de l'11,1% del seu PIB. En aquests números rojos no estan inclosos els
balanços de les empreses públiques valencianes...
Si aquestes
dades són més que preocupants
per als valencians, no ho són tant per
als ciutadans de Llíria que veiem, amb orgull, com un percentatge enorme d’eixe
deute ha estat producte de la inversió en diferents infraestructures dels
governs valencians del PP en la nostra Ciutat: al 2004 construïren el nou col·legi Sant Vicent i
l’Institut Camp de Túria, ampliaren el Sant Miquel i Laurona, per tant al 2005
desaparegueren tots els barracons educatius; el 2006 desdoblaren la línia 1 del
metro, la del trenet, i, a més, al 2007 atorgaren la prolongació de la línia 5
des de Riba-roja fins a la capital del Camp de Túria; eixe mateix any, a la
primavera inauguraren l’anhelat hospital de Llíria i duplicaren el nombre de
llits, el Conservatori municipal passa a formar part de la xarxa pública de la Generalitat i, després
de les festes de Sant Miquel finalitzaren les obres de l’autovia i, a part dels
corresponents carrils, n’afegiren un nou per al transport públic i el
2008 pot ser l’hòstia ja que d’entrada el conseller d’Educació va a finançar el
25% dels uniformes escolars dels col·legis públics per que així les mares i
pares edetans es lleven les preocupacions del cap i als armaris tan sols
tinguen vestimenta oficial i xandalls... Segur que ens deixem un fum
d’inversions més que s’han realitzat, peròdel que no ens equivoquem és que l’alcalde de Llíria, amb
les seues grans influències en la Generalitat, ha aconseguit que Camps no malbaratara
els recursos públics i que es bolcara en les necessitats de la capital del Camp
de Túria! Està clar
que a Llíria ens queixem per vici...
Que curiosos són aquests personatges que assisteixen als congressos tan sols per a figurar! Quan ahir m’assabentí que l’alcalde del meu poble era compromissari pepero, no vaig parar de descollonar-me en tota la nit. Un paio, a l’igual que els seus acòlits edetans, que és desdejuna escoltant per l’orella dreta al LosantosInocentes i lleginttan sols amb l’ull dret al PedroJpiscinas, de segur que aquest cap de setmana s’haurà fotografiat amb l’Acebes, aconseguirà un autògraf de a Mayor Oreja(Menor Cerebro), cridarà torero després de la intervenció del del bigot, i conclourà el diumenge bramarà als quatre vents que el que diga Paquito Camps va a missa i per tant ell també és Marianiste de tota la vida i si ara toca ser de centre non problem, el que faça falta i un poquet més per a que conste en acta. I després d’unes jornades d’avorriment infinit, el dilluns a fardar pel poble.
Im-pa-ga-ble! La imatge publicada a l’Avui reflecteix la mentalitat pluralista, integradora i cosmopolita que aquests dies ens venen unànimement des de la Ser fins a la Cope fent parada i fonda a El Mundo i El País. És la seua manera singular d’exaltar el nacionalisme friqui no-nacionalista que diuen representar.
Som tan esclaus del que ens envolta que quan es produeix una mínima davallada naufraguem irreversiblement en l’angoixa. Ahir a la tarda durant poc més d’una hora una avaria deixà a Llíria i varis municipis del Camp de Túria sense llum. La fallida elèctrica va provocar-nos una desorientació total davant la vida tan programada que duem inconscientment però que determina constantment el nostre dia a dia. Conduir era temerari doncs els semàfors no funcionaven. Posar benzina al cotxe impossible. Ja a casa, pujar cinc pisos per l’escala i no pas per l’ascensor. Confiar en un ràpid retorn perquè el congelador el tens ple. Admirar com llueix l’ordinador apagat. El mòbil sense bateria i no poder-lo recarregar. Aguaitar des del balcó ja que esperaves visita i el timbre no t'alertaria...A la merda tot!!! Autodesconnexió total: vaig seleccionar un llibre, creuí el carrer i durant un parell d’hores assegut al parc de la Bombilla vaig ser el més feliç del món tot gràcies a la caòtica civilització que patim.
Fa unes tres hores estava realitzant gestions pel centre de Burjassot. En un lapsus he decidit prendre’m un tallaet. Al bar tan sols hi érem el cambrer i jo. La tele, per a variar, a tota pastilla. Encara no havia posat el sucre quan la locutora assenyala, amb veu solemne, que van a connectar en directe amb el congrés dels diputats espanyols. Estan retransmetent un soterrar. L’enterrament és constitucional ja que, pel que diuen, el senyor que està dins de la caixa era demòcrata de tota la vida, tenia el corresponent certificat de bona conducta, suposem que expedit per la deïtat de Baltasar Garzon, i a més havia sigut president dels espanyols quan el que subscriu aquestes lletres encara tenia cabells i no era donant de pèl com ho és actualment. De sobte, el del bar m’interroga: aquest paio no era el que ens clava en l’Otan i el de l’oli de colza? Però centrem-nos, com dirien els polítics. A les imatges trobem pel mig un capella catòlicapostòlicromà, a un raconet els que manen mitjançant les urnes, algun familiar i omplint la pantalla, i per tots els indrets, un fum de militars amb totes les seues variants de disfresses incloses així com la seua omnipresent música. Crec que també estava l’únic rei que no surt a les baralles de cartes. Infanteria, mariners, aviadors, guàrdia civil, religiosos castrenses, himnes militars... tot un funeral d’Estat no-nacionalista.
Aquest és un post ple d’enveja. A la nit, quan el Josep i la Carlota des de l’hotel a terres magrebines donen una ullada al bloc, un somriure s’apoderarà d’ells. Aquesta alegria dels nostres amics serà directament proporcional a la meua frustració de no haver-los acompanyat, quedar-me sense pont i continuar al Camp de Túria. Fes conserva la universitat més antiga del món, fundada al 859, acull la Medina més vella del Marroc i una de les més grans de tot el Magreb, declarada Patrimoni de la Humanitat des de 1981. El meu únic consol serà que quan lligen aquestes paraules s’assabentaran que he passat pel forn de Susi i soparé a Ca Pep. En eixos moments, transitòriament m’envejaran. Mentrestant, em conformaré escoltant l’Orquestra Àrab de Barcelona. No és el mateix, no, però el que no es consola es perquè no vol.
Hi ha trucades que, instintivament, et fan tremolar el cos. Agafes el telèfon i t’adones que la vida, de vegades, estúpidament penja d’uns segons incerts i decisius. Bategues buscant l’espenta necessària per a reconfortar al teu interlocutor adonant-te que no ho aconseguiràs. Deixe el sopar a la cuina sense tastar-lo, embrute el paper amb paraules imprecises i, aleshores, tan sols eres conscient que et fa falta plorar. Són llàgrimes salades d’impotència. Tal vegada cal barrejar els desitjos amb els somnis esperant altra trucada màgica que et retorne la il·lusió. Estimar als estimats, patir amb els esdeveniments i col·laborar amb la lluita per la supervivència ja que mentre hi ha esperança trobarem possibilitats de vida...
Sobredosi d’absenta. Així tenim el cos després de llegir correus on diuen que hem dit qüestions que tan sols volen dir aquells que han escrit paraules pròpies que posen en la nostra boca buscant publicitat gratuïta. Si a més usen llegues estranyes, aleshores es preferible fumar-se un bon canut i així al·lucinar pausadament. Textualment: ‘Me dirijo ahora a tí, personalmente a través de tu correo, en relación con una pequeña conversación que mantuvimos relativa a la anécdota de la "chincheta" y a tu labor como narrador imparcial de los sucesos de nuestra ciudad. Y precisamente por eso, por la neutralidad que insististe en remarcarme, te pido que, al igual que has hecho con los amigos de Iniciativa...’ Collons, quanta imaginació al comentar històries que mai han sortit dels meus llavis: imparcialitat i neutralitat jo? Ni que fos una ONG! Aquest bloc és un espai d’opinió personal que tan sols busca la intimitat intransferible d’expressar uns sentiments propis. Si, ja sé, amb aquest post guanyaré enemistats: no és la meua vocació acontentar als demés, tan sols enorgullir-me i plorar de mi mateix per arrodonir així el meu egocentrisme i jugar amb la neurona que perviu al meu cervell.
Glop
d’alegria. Feia eternitats, anys, que no desxifrava la seua presència.
Compartint la solitud amb mi mateix, el soroll del vent m’ha endinsat amb el
ressò d’unes paraules reconegudes.De
cop una salutació i el record de records. Feia una eternitat que no veia a
Lluna. Des dels temps on, estúpidament, deixàrem que ERC, anomenada subtilment
Esquerra avui en dia, avortés el seu projecte de futur al País Valencià. Ella,
el Xavi, Toni i altra gent, tenia l’espenta necessària per a tirar endavant una il·lusió oberta i amb
futur. Els impresentables tingueren escó a Espanya i, marginalment, miraren la
butxaca fins enderrocar l’esperança. No tinguérem ganes, ni voluntat ni esperit
de reconduir una situació en la qual no creien els que avui en dia pugnen pel
liderat d’aquest partit. Sense soroll se’n anàrem a casa... No reconforta que
el temps, inexorable, pose a cadascú al seu lloc. Tan sols importa saber que
gent estimada viu, sobreviu, al marge dels hipòcrites que destrossen el País des de la teua pròpia vorera.
Lluna, malgrat el pas dels mesos, no ha canviat. És la mateixa de sempre: un
glop d’alegria enmig d’una nit descoratjadora.
Ni la
terra és plana, ni jo soc el melic del món. Moltes vegades les paraules ens
serveixen per a eludir la realitat i pintar amb metàfores actualitats
diferents. Fins i tot esbrinem arguments que farien riure al nostre
subconscient. Així, ens agafem dies de festa per que la neurona que transita
pel nostre cervell puga delectar-seexercint la imaginació. Podria dir que estic vençut i derrotat però, el
dia a dia em confirma que tan sols estic cansat. Per tant deixe que córrega el
vent gaudint pausadament dels meus dubtes interiors intentant no interferir amb
els somnis desperts que m’envolten. Aleshores és el moment d’iniciar els escrits de Baizair que ens duran a
l’autodestrucció completa.
Aquesta ha estat la meva feina els darrers dies: seure als
esculls i, pacientment, seguir el moviment de l’aigua sense cap altra
preocupació. I a la nit admirar el recorregut de la lluna plena. Uns quants
llibres, música suau i acollidora solitud. Contacte amb la civilització l’imprescindible,
tret d’un parell d’escapades amb el Vicent. Amb el retorn a la rutina, opte per
no llegir ni els correus ni la premsa endarrerida. Tan sols escric aquests mots
i ràpidament desconnecte l’ordinador.
Divendres
7 de febrer del 2008. A
les 15:35 faltava el pare i a les 15:38 naixia una nebodeta. En menys de deu
minuts tot esclatava al cervell. Mort i vida, records i esperances... El
sentiments convulsionen la ment del Galduf a l’instant precís que una rosa
groga empresona entre els seus pètals a una abella.
Amb la d'hores que té el dia però sempre, absolutament
sempre, tens la sensació que només existeixen les 7 del matí, creuant meditativament
la passarel·la de Burjassot i mesclant els pensaments amb la frescor de
l'ambient. Són instants de quietud on els segons semblen minuts i barreges els
desitjos amb pretensions que, de segur, no compliràs al llarg del dia. Com cada
matí, puntualment arribes al bar i demanes l'habitual cafenet que
compartiràs, lleganyós i silenciosament, amb les mateixes persones que, a l’igual que tu, estan immerses en
eixos moments en un món assossegat. Amb el darrer glop de fum llances la
cigarreta apurant uns moments tendres que esclataran de sobte quan a dos quarts
de huit, i ja a la feina, engegues l’ordinador i tot es precipita brutalment. Aleshores
l’univers adquireix un ritme frenètic i delirant, els minuts semblen segons i
el quefer diari et desborda. Tot allò que t’envolta marca el teu ritme i, per
instants, la confusió t'absorbeix. Llavors enyores les 7 del matí, quan
creuant la passarel·la de Burjassot eres inconscientment conscient què no
naufragaràs dintre d’un got d’aigua.
Els que ens seguiu quotidianament ja sabreu la facilitat
de desdoblament que té aquest espai. La doble personalitat que perviu al bloc
en cap moment significa res contradictori ja que tota paraula comporta reflexió
i per tant el Vicent com el Galduf s’autoalimenten dels respectius comentaris.
O dit d’altra manera: aquest indret de la catosfera no camina en una doble
direcció ja que més que dual es estereofònic. Això sí, de tant en tant també
pateix d’afonia. Quan ens afecta la grip dels sentiments, les necessitats
vitals ens empenyen a resoldre la nostra subsistència. Aleshores el bloc
emmudeix i durant un grapat de dies l’actualització es conscientment
ignorada... De sobte tot torna a la normalitat però llavors, als dits els costa
colpejar el teclat i la neurona ben poques ganes té de treballar. Així doncs,
amb aquestes línies busques trencar la inèrcia i reprendre el camí de les
paraules.
De vegades, les paraules es concentren brutalment al cap i, malgrat voler colpejar el teclat, no podem modelar-les com voldríem. D'altres, l'ordinador no està engegat i per tant les perdem dins d'una mar de pensaments. També hi és la comoditat, el gaudir d'un silenci que esclata al teu cervell arrodonint-ho amb un somriure que tan sols íntimament serà teu ja que cap altra persona se n'adonarà... Per això ens refugiem massa a sovint en una solitud indesxifrable conscients que el món gira a l'instant just que rebentem ajuntant síl·labes que no embrutaran cap paper. Deixes passar els segons, els minuts i les hores impotent d'escriure cap post. Llavors somies que algú escriurà per tu...
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Ràdio Lluna Raval som la veu progressista, solidària i valenciana de la comarca del Baix Vinalopó. Els costums, la cultura i la realitat d'Elx ja tenen un nou punt de trobada molt més nostre i actual, a qualsevol part del món i amb la dignitat i universalitat que el nostre poble es mereix.
El cercador d'internet Google ha incorporat el català entre la trentena de llengües del seu traductor. A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
