   |  |
|
escrits de Baizair  Teniu la sensació, de vegades, que quan esteu parlant per
telèfon algú, per anomenar-ho suaument, vos està escoltant? Anit em va trucar
el Mikel: el que deuria ser una conversació normal esdevingué un encreuament de
monosíl·labs... Ja se sap, la inquisició judicial del estat de dret dels
espanyols té eixes coses que ells anomenen democràtiques:
criminalitzar la paraula.  De vegades tens ganes de pegar a fugir i esborrar de la
ment el conjuntar paraules per a buscar frases on expressar-te. D’altres,
senzillament les expressions esclaten esquivant una realitat que tan sols serà
tangible durant 58 segons ja que al minut s’haurà esborrat. Tinc, millor dit:
patisc, la sensació i percepció que som massa amants de l’oblit i de recordar
tan sols allò que ens interessa encara que no haja succeït... Temps de
globalització que vomita individualització global cercant el més difícil encara:
el desinterès latent. Contracorrent done un glop de silenci, paraules gruixudes
anomenarien altres, sense ganes ni voluntat d’escriure cap punt i final.  ‘Xe nano, en un tres i no res el nostre Manolo va a ser conseller. No sabem de què però conseller serà. El propi Camps diu que no pot viure sense ell!’. La secció de ‘coros y danzas’ del Pp edetà, aprofitant el sarau de gent anit amb l’inici de la ‘setmana cultural (sic) taurina de Llíria', es dedicà per activa i passiva a eixamplar aquesta remor. La ment més lúcida de la dreta local afermava solemnement: ‘si el Serafin ha arribat a ser-ho, collons, aleshores tot és possible!’. Al mateix temps, el president d’una societat musical impacientment agafava el mòbil i cercava un compositor per a crear un pasdoble, competint directament amb les intencions del regidor del cultura taurina lliriana que abans d’embolar al bou de torn pretenia en plena plaça Major nomenar el senyor batlle com a reencarnació viva del propi Corneli Nigri. Rajoy tremola, que d’ací a març de l’any vinent Manolo t’ha furtat la cadira!  És un refrany típic del mes de novembre, semblant al que
diu “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”. Aquest matí la dita popular m’ha rodat pel cap al llegir a
la premsa que Aquest paio va
ser virrei al País Valencià en temps de  Estem intrigats. Des d’aquest matí que hem vist a la premsa aquesta fotografia de l’Agència Efe (ací podreu veure la imatge completa) hem fet mil càbales intentant desxifrar el moment explosiu que reflexa a la instantània eixe element que es va iniciar en política amb la cèlebre frase: "Le pides dos millones de pelas o tres de lo que quieras... lo que te dé, y me das la mitad bajo mano" (Dixit Saplana al seu amic Salvador Palop l’11 de febrer del 1990).  Una setmana lluny de casa, passant olímpicament de tot i, en qüestió de segons, t’adones que kafkianament t’adaptes a la realitat... Obris
la porta de la llar a les 10 de la nit i un fort olor et rep. Després de
descartar qualsevol hipotètic cadàver,
la mancança de llum t’alerta que el mort
es troba a la nevera. L’automàtic havia saltat el passat divendres i s'havia
fet malbé, fonamentalment, tot el que es trobava al congelador. Quan acabes de
netejar-ho són quasi les onze, les maletes per buidar, sense menjar des d’hora de dinar i, el més fotut,
no hi ha res que tirar-se a la boca. Cafè amb llet i a dormir. Sona el
despertador i quan vaig a afaitar-me descobrisc que he oblidat a Cadis els
aparells i per tant cal avortar les intencions. Connecte la ràdio i, tot just
diuen l’hora, veig que el rellotge de casa anava mig hora retardat i
per tant sense desdejunar i a mil per hora cap a la feina. Pose l’ordinador en
marxa i mentre m’adone que el Vicent en aquests dies quasi no ha actualitzat el
bloc, de sobte el correu m’informa que tinc 239 missatges per llegir... Tot, però, no és negatiu: acabe de creuar els rails del
tramvia i aquest no m'ha atropellat.  Els que tenim la condició de ser covards practicants, davant certes adversitats reaccionem de manera innata: ens posem més blancs que l’orxata, tremolem més que un passatger del trenet de Llíria i en lloc de parlar, tartamudegem. I si en eixe instant hi ha prop una dona, les seues paraules encara esclafen més la nostra moral ‘ai! si els homes parireu...’ No obstant, continuem abstrets en allò que ens colpeix i fins i tot arribem a redactar les darreres voluntats. -‘Cal una intervenció quirúrgica’. Mentre la metge especialista continua detallant-te tot el procés, la nostra ment, estúpidament, s’afeixuga sense prestar atenció fins que tornes a reaccionar i, de bell nou, li demanes amablement que torne a repetir-ho tot. Tampoc t’acabes d’assabentar bé però almenys ho has intentat. Si, ja sé, és una operació sense importància i més fotut ha de ser parir. Però els que som ‘mil homes’ a la mínima ens convertim en cagarrites integrals.  No és que ens agrade ser originals, però és el que sofrim. Si parlem de còlics al ronyó, tothom és situarà mentalment i et podrà parlar de la malaltia bé perquè l’ha patida o per conèixer a quelcom que l’ha passat. En aquest bloc, l’atzar ens ha decantat per un còlic salivar: les glàndules salivals produeixen la saliva, en major grau, durant l'alimentació i les substàncies que són segregades poden cristal·litzar i formar una pedra que eventualment obstruirà els conductes salivares provocant una inflamació dolorosa que objectiva la retenció total de saliva i l'espasme del canal. Des de fa quasi un any m’he fet addicte a aquest problema de salut. Des d’ahir és la tercera vegada que patisc un còlic i u ho passa ben fotut. Els metges t’expliquen que ja tiraràs la pedreta i entretant analgèsics, antibiòtics i antiinflamatoris... Amb aquest post tan sols busque distraure’m una mica dels dolorets al mateix temps que cerque qualsevol tipus d’ajuda d’aquelles persones que també han col·leccionat pedretes a les glàndules saliveres. 
Tots els mitjans de comunicació en parlaven ahir del tema i, sens dubtes, avui ha estat la conversa principal dels que s’han reincorporat a la feina. Els experts indiquen que és un trastorn que genera unes molèsties que són passatgeres i acostuma a durar entre 1 i 10 dies. Alguns dels símptomes són sentir-se molt cansat, haver-hi poca gana i patir forts dolors musculars, així com tenir sentiments de tristesa, ansietat i irritabilitat... Què voleu que us diga? Aquesta paranoia general em sembla igual d’absurda i destarifada com aquella que assenyala que ja ha arribat la primavera perquè així ho diuen uns centres comercials o l’haver de parlar per obligació de futbol quan no t’agrada, però així ho dictaminen les converses de bar. Aquest matí m’he immunitzat, una cosa habitual en mi, i tan prompte quelcom treia l’assumpte, sense cap diplomàcia els deixava amb la paraula a la boca i marxava abans que realment em trastornaren amb les seues frases tòpiques , estúpides i buides. (continua)  Eren quasi les tres de la vesprada i em trobava embolicat als foguers de la cuina barallant-me amb l'oli i els ingredients del dinar. Mentre pel cap encara em circulava la frustració del viatge no realitzat, ha sonat el telèfon de casa i en veure el número m’he adonat que els que sí havien marxat volien recordar-se tendrament de l’absent: - ‘Ei, petitet! Tan sols trucàvem, espontàniament, per contar-te un parell de cosetes sense cap animadversió. Fa una estona que acabem de menjar i després de recuperar forces continuem recorrent Nafarroa Beherea. Dona una ullada per la xarxa i així podrem dir que, sentimentalment, estàs amb nosaltres’ - I la segona? - ‘No res! Tan sols un detall sense importància: com estem a l’altra banda dels Pirineus, llavors aquesta telefonada es comptabilitza com a internacional i per tant tu estàs pagant la meitat de la trucada’ (rialles inacabables...) Deixe constància fotogràfica d'aquests dos paios per a advertir-vos que si els trobeu pel carrer, ràpidament amagueu-vos les carteres. Us he avisat. 
 Es fa dur tornar a la civilització. Dues setmanes envoltat de natura, converses i lectures rejoveneixen, fins i tot, els pensaments. Sense televisió ni ràdio. No ens hem connectat a Internet si exceptuem tres instants on penjarem escrits. Redescobrir el paper i el bolígraf per a plasmar reflexions, especulacions i idees que tal vegada no veuran la llum. L’únic contacte informatiu amb el món exterior el proporcionava el diari Gara que puntualment ens arribava a l’hora del desdejuni. I l’exemplar del mes d’agost de la revista de muntanya, natura i viatges ‘Euskal Herria’ amb un extens reportatge de 25 rutes per Lapurdi que, tal vegada, un dia d’aquests realitzarem... 
Behekoetxezaharra nekazal turismoan, Anuk jolas aldian denori bere alaitasunez aho zabalik usten. Aizarnazabal (Urola Kosta)  Roures, fagedes, pastos i falagueres conformen el paisatge de la comarca de Malarreka. Terres i roques d'arenosa roja envoltades de muntanyes, com no, verdes i boira i xirimiri que quan menys ho esperes t’ameren amb dolçor. Silenci i tranquil·litat plena vigilada per la talaia de Mendaur, indret acollidor de bruixes i roders. Ezkurra, Eratsun, Saldias (on diuen que fan el millor pa d’Euskal Herria i nosaltres ho podem corroborar), Beintza-Labaient, Urrotz, Doneztebe... i un grapaet més de poblets que no superen en total els 5.000 habitants en els 200 quilòmetres quadrats d’aquesta comarca coneguda popularment com la República del Bidasoa. Les valls basques és deixen estimar i nosaltres, mortals que som, les acaronem amb tendresa. Si a més prens el camí d’eixida cap a Irun, penetrant a Hondarribia de segur que t’arriba l’orgasme.  Sembla que estem a la tardor ja que cal abrigar-se. Des d’ahir la pluja ens acompanya a Euskal Herria. Feia temps que no veia ploure. Ara mateix estic a la part posterior del ‘caserio’ amb cara de fava intentant comptar totes les gotetes d’aigua que cauen a la vall d’Aizarna. Tots els colors del verd, com diria Raimon, es dibuixen a les muntanyes mentre els núvols negres ens anuncien que perdurarà aquest oratge. De tant en tant l’aire fa ballar els arbres i aquest és l’únic soroll que m’acompanya ja que allò que anomenen civilització queda a uns quants quilòmetres d’on estic... La felicitat deu de ser quelcom semblant a aquests segons màgics on la pluja et mulla fins convertir-te en un complet indocumentat a qui li importa ben poquet que el món continue girant. Penge aquestes línies i ràpidament tanque l’ordinador buscant el jugar amb l’aigua i els verds que m’envolten.  Semblen 
(Article
recomanat: Apòstols de mala jeia
del bloc Ulisses20)
 No sé quin profit traieu esperant que us tanquen la porta
als nassos. Què no vos haveu vist prou? Si són un pet bufat amb l’única
pretensió d’escalfar cadires, aleshores per què us quedeu en blanc perdent el
temps, iniciatives i imaginació? És molt senzill: una botifarra ben
feta i, au, a per feina. No feu l’orni i deixeu-los tota la glòria
per a ells. Són passat i per tant poqueta cosa poden aportar. Punt i final
ràpid, sense enyorances ni rancors, car sols així es pot començar a il·lusionar.
I no vos espereu a demà ja que haureu perdut 24 hores importants.  ‘Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la
mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop
d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç.
Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les
quals no ens convenen els diàlegs...’ Lluny de qualsevol tele, ràdio i ordinador. Sense comprar
cap diari. La companyia íntima de ‘La pell freda’ d’Albert Sánchez Piñol. I
entre capítol i capítol, ullada a
‘Aeroguia del litoral del País Basc’. Una tertúlia familiar. Un parell de
passejades nocturnes solitàries per la Platja Llisa de Santa Pola i de digestió
una civada granissada. Altres diürnes,
amb la sorra a petar d’aquells que diguem humans, convivint amb mons mesquins.
Una vesprada amb el ritual sagrat d’adquirir peixet al port, i donar un tomb la
del dissabte per les salines... Cap de setmana de dalt a baix plaent, desnonat per un
criminal ‘Jac el Despertador’ que ens recorda, estripant-nos, que ja ha arribat
el maleït dilluns.  Sensació completa d’avorriment quan observes la persona que a l’ocupar un càrrec públic esdevé de sobte membre d’una casta superior. Col·locant-se per damunt del bé i del mal, s’unfla d’egocentrisme i intenta educar-te. No deus de vacil·lar amb les seues decisions car esdevindràs un indocumentat. No estàs capacitat per a jutjar i, a més, si els dones l’esquena demostraràs la teua immaduresa. Sols ells poden raonar i tu, amablement, cada quatre anys votar sense despistar-te del realment escaient per als seus interessos. Gaudeixen com uns pàmfils des de la seua torre, amb poder o no, on s’han aïllat, arrodonint-se en uns perfectes cagadubtes que et menysprearan quan els convinga. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços01 CAMP DE TúRIA
AGROTURISME
BLOCS AMICS
CATOSFERA
HUMOR
MúSICA 01
MúSICA 02
MITJANS DE COMUNICACIó
MITJANS DE COMUNICACIó INTERNACIONALS
PARLEM DE BàSQUET
RECURSOS LINGüíSTICS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
