El lliurament dels premis d'aquest any han estat
justificats només per veure Lluís
Miquel emocionar-se com ho va fer davant una bona colla de músics rojos i
catalanistes (en paraules de Xavi Castillo). Va ser, més enllà dels merescuts
premis atorgats pel jurat o la voluntat popular, el millor de la nit. Eixe
homenatge a Lluís Miquel, renascut de la cendra al pèl de cada dècada amb
diferents formulacions i propostes, va contar amb la projecció d'un reportatge
-musical, per descomptat- elaborat per Francesc Felip amb material de l'arxiu
personal del propi Lluís Miquel. Imatges d'un recital del 1982 al Teatre Principal
que comptà amb la participació de Serrat, entre altres, i que, tot i la data,
tenia la particularitat, en paraules de Francesc, d'anar encapçalat per un
rètol que atorgava la producció d'aquella joia a Televisió Valenciana. Els guardonats ja els sabeu, però hi hagué més.
“Recordes aquell dia amb Vicent i Marta que comentàvem que Els Pets venien a fer un concert a la Pobla de Vallbona, inclòs en el programa de la Trobada d'Escoles en Valencià? doncs el meu marit, la meua filla (a la que el bateria li va regalar una baqueta), Vicent, Marta i jo sí que hi anàrem (jo soc molt pop-rockera). Bé et dic açò perquè ahir vaig comprar-me el nou CD ‘Com anar al cel i tornar’ i fa una estona mentre l'escoltava se m'ha ocorregut entrar a la seus pàgina web. Si entreu al menú, busqueu la secció El bloc de Lluís i amb el títol 4, 5, i 9/05/2007 La Pobla, Palma, València, hi ha unes paraules d'agraïment per part d'ells, si teniu un moment entreu a la pàgina i doneu-li una ullada, a mi m'han entrat ganes de plorar (això sí, soc capaç fins i tot de plorar amb un anunci de la tele). Per cert el CD per a mi és una passada.” Fina
Feia temps que no comprava música que no fos cantada en català. Era aquesta una decisió meditada i responsable ja que no tan sols compensava així la meua discografia casera sinó que a més, als darrers temps al País s’estan produint uns treballs de gran qualitat. Aquest cap de setmana he fet una excepció emotiva i dolça amb ‘O coração tem três portas’ el darrer treball de Dulce Pontes, un doble àlbum on recull l'univers musical dels sons tradicionals de Portugal. Vaig descobrir musicalment aquesta cantant arran del seu disc ‘A brisa do coração’ (1995), un impressionant directe celebrat al Coliseu do Porto i on Dulce feia un repàs als seus dos primers treballs ‘Lusitana’ (1992) i ‘Lágrimas’ (1993), així com també incorporava nous temes i cançons deJosé Afonso i Amalia Rodrigues. Amb ‘Caminhos’ (1996) va donar el seu salt internacional,consolidat al 1999 amb ‘O Primeiro Canto’.
Entre 1982 i el 83 vaig viure 14 mesos a terres gallegues, fonamentalment a Pontevedra. Freqüentava la llibreria ‘Nos’ i el meu grup d’amistats el conformaven bàsicament gent de la UPG (Unión do Povo Galego) que acabaven de constituir el BNPG, coalició que avui en dia s’anomena Bloque. Moncho era un amic que havia estudiat Belles Arts a Barcelona i aprofitarem aquest període per a practicar ell el català i jo llançar-me amb el gallec. Amb Cris i Emi, per contra, vaig compartir una experiència fotuda quan a finals de febrer del 1983 la policia ens detenia a la Praza da Ferrería per portar uns cartells amb el delicte de dir que Galícia era una Nació... dues hores a comissaria i 1.000 peles de multa a casdú va ser l'impost revolucionari que ens aplicaren els espanyols per asquesta deshonra.De bon grat recorde aquell temps on descobrí un país completament distint al meu i que vaig estimar, i estime, amb força. Aquesta història ve a compte de que aquesta tarda estava buscant per la xarxa un vídeo musical determinat i de sobte m’he encontrat amb una gravació que ha provocat que les llàgrimes, per molts motius, inundaren els meus ulls. D’aquella època gallega conserve un regal entranyable com és el disc del portuguès José Afonso ‘Cantigas do Maio’ i que ara tinc entre mans. Una de les cançons era la mítica que dona nom a aquest escrit i que a mi em va servir per a començar les primeres paraules amb un altre idioma. ‘Grândola Vila Morena’ va ser l’himne de la Revolució dels Clavells a Portugal que Lluís Llach immortalitzà a “Abril del 74’. La televisió gallega, que per fortuna per a ells no és la valenciana, no fa molt va emetre un concert d’homenatge a Zeca Afonso que juntà a un fum d’amics (Vitorino, Sergio Godinho, Dulce Pontes, Tito Paris, João Afonso...) que conclogueren l’acte cantant aquesta entranyable cançó. Ací vos l’enllace per a compartir uns minuts d’enyorança i un desig esperançador de futur.
Berta i An Der Beat s'han unit en un projecte anomenat Novo i han publicat ‘Aires Lounge’, el primer disc integrament en català de chill-out. Versions de clàssics del pop i la cançó amb les bases electròniques de DJ An Der Beat i la veu de la cantant Berta. Així, a més de tres temes propis del duo, trobem cançons de Sopa de Cabra, Lluís Llach, Sisa, Lax’n’Busto, Albert Pla, Adrià Puntí, Els Pets, Sau, Pau Riba, Quimi Portet i Joan Manel Serrat.
És la segona vegada en poc de temps que li demane un espai el Vicent (o és al Galduf?) per escriure a aquest bloc. És llarg i parlaré de la majoria absoluta que en la música en català està representant Obrint Pas, grup al qual admire pel que han fet i pel que encara els queda per recórrer. Us pose en antecedents. Des de fa uns mesos vaig decidir ajudar, de manera desinteressada i en allò que poguera, a una amiga que porta el management dels Sva-ters, grup que, d'altra banda, considere el millor del País Valencià, la qual cosa implica (ho lamente pels veïns del Principat) que és el millor dels Paísos Catalans. Alguna cosa -en aquest cas, la música- havíem de fer millor, no?
Albert Ortega lidera aquesta formació valenciana, que després del seu primer disc, completament de versions, anomenat 'Esgarraet', es llança a l'aventura amb 'Collita pròpia', cinc temes composats per Albert i arrenjats per la resta del grup. A destacar la intervenció estelar de Miquel Gil, que canta el darrer tema del disc, una malaguenya (crec), en un experiment excepcional. La guitarra bensoniana d'Albert recorre una part del territori pròxim. De regust mediterrani i elegant, el grup ha trobat un espai propi i els elements identificatius necessaris per assolir l'espai que es mereix. Fer un dis no és fàcil, encara menys si és de jazz, i la cosa s'agreuja si això es vol fer al País Valencià. Així va començar Enric Ortega, mànager del grup, la presentació del passat dijous al Micalet. Doncs, bé, hem de dir que, amb tot, es meréixen la nostra confiança, estima i suport. Amb més grups com Clau de Lluna, més músics com Albert i més gent al seu voltant com Enric, cada vegada en serem més a invertir en música. Avant, amb o sense clau (de lluna, és clar).
La cantant algueresa (Sardenya) Franca Masuva presenta el
passat 21 de març a
Valencia el seu darrer treball Aquamare. Ahir el vaig poder
adquirir i ja he gaudit d’ell amb tranquil·litat. Aquamare
és la tercera producció discogràfica de Franca
Masu, una de les veus més fascinadores del Mediterrani, que en aquest disc
es revela i et diu: acosta’t ben a prop,
dóna’m una part de tu. És aquí que ella et regala la seva versió d’amor, el
seu recorregut emocional, la seva nostàlgia, que només tenen els que viuen de
cara a la mar. Canta mil gèneres com mil són les seves cares però sempre
intenses i veritables. Els textos de les cançons, quasi tots seus, són
embolcallats amb melodies que no remeten immediatament a un únic estil, a un
únic origen, a una única línia. La profunda vena compositiva dels seus companys
de viatge, primer entre tots l’excel·lent guitarrista i col·laborador seu des
de sempre Marcello Peghin, la
riquesa expressiva de cada un dels músics, transformen en música les emocions
d’una vivència femenina tan especial i intimista, i fan d’Aquamare un treball
ample, complex però ric en suggestions sonores.
Amistats que marquen i per desgràcia curtes. Ja parlaré més endavant de sentiments, vivències i intimitats que fan brollar les llàgrimes amb el record. Ho he comentat mil vegades amb tu, Ovidi, abans del trist desenllaç (la lletra de Vicent Andrés Estellés i la teua veu): era i és la cançó que més estimava... ara ho són totes, Ovidi. Sempre compartirem uns sentiments i jo ara,amb humilitat, M’ACLAME A TU i a Vicent Andrés Estellés. Gràcies per tot, mestres!
Hi ha gent especial. Persones màgiques. Sensibilitats a la veu i als acords de la guitarra. Humanes, tendres i a la vegada anònimes per a la gent. Per això cal compartir la tendresa de les amistats per obrir la vida a coneixements més amples. El Tomeu Quetgles és un cantant de la terra, concretament de mar endins. Té dos discs al mercat, Mediterrània i Llum. De segur que el desconeixeu. Els que tenim la sort d’haver-lo escoltat ens sabem totes les seues cançons. Està treballant al seu proper cd. Mentre tant m’arriba la maqueta, vull donar-vos a conèixer una vella cançó i dues lletres que m’acompanyen aquests dies. La primera tradicional menorquina on podeu canviar el nom de ‘sa ximbomba’ i posar el del partit que sempre ens traeix
Divendres 9 de març a les 23 hores, a l’Auditori de la Casa de la Cultura i dins del Cicle de Música en Valencià ‘Ovidi Montllor’, actuació d’Òscar Briz. Les entrades encara les podeu comprar a l’Oficina d’Ús i Promoció del Valencià de la Pobla o al Casal Jaume I de Llíria.
“Porte tants anys lluny de sa roqueta marina insaciable
que sembla que sigui des de sempre, que mai hi hagi estat. I segurament així serà.
Recentment, però, he descobert unes cançons plenes de detalls que em recordem
els pocs anys, les poques estades, que hi he viscut allà.
Els integrants d'Antònia Font deuen ser un poc
més joves que jo. No només reconec en les seues lletres els paisatges illencs,
sinó també expressions comunes entre els de la meua generació i experiències
vitals similars. (continua)
El passat divendres al Casal Jaume I de Llíria Rafa Xambó, en un
memorable concert, ens retornà la memòria, desbordant confiança i
optimisme. I dins dels records i il·lusions, la imatge de Carles Barranco. Ja
no hi és entre nosaltres. Per això he buscat al calaix dels sentiments i he
trobat aquesta cançó 'Jorns de festeig', amb lletra de l’enyorat Vicent Andrés Estellés i música
del propi Carles, per reviure un homenatge particular que ens permeta sempre
recordar el record.
Feia
temps que anaven cantant com a grup. Al 1978 guanyaren el ‘I Concurs de Música
Valenciana Ciutat de Burjassot’. I per fi al setembre del 1979 veia la llum el
seu primer disc ‘La perereta’. El
grup original estava format per Amadeu
Vives, Josep Miquel Rodilla, Pep el Gelat, Josep Antoni Rubio, Manolo Pareja, Paco Fusta,
Paco Cintero, i Reme Simeó. Estem parlant, com no, de Saó. Molta més gent va col·laborar al llarg dels anys amb aquest
grup edetà de música popular que en uns anys difícils i il·lusionants anaren
recuperant la música tradicional del País Valencià.
El darrer treball discogràfic de Rafa Xambó es diu "Cançons de la memòria trista". Res més lluny de la realitat. La memòria hi és present, de fet una de les cançons està dedicada a la República, una més s'enceta amb un tall de son pare, conegut cantaor dels anys de la postguerra, però no és un disc trist, més bé tot el contrari. Desborda confiança i optimisme, segurament per la certesa que estava fent un excel·lent treball i perquè també hi havia motius per a l'optimisme pensant en un futur millor, en un país diferent i en un espai públic obert i tolerant.
Excels. Sense donar-se un respir, Pep Gimeno, Botifarra, va fer anit una gran actuació a la "casa grisa" de La Pobla de Vallbona, en la presentació del seu primer disc en solitari, Si em pose a cantar cançons. Necessita poc, atés el xorro de la seua veu; ahir, simplement acompanyat d'una guitarra, va recuperar l'alé de molta gent major, i no tant, de La Pobla, el sentiment d'agraïment de tanta gent que recorda la música de tradició oral del País i que espera reviure amb ell moments que, temps enrere, van ser de felicitat. Eren temps en els quals la música era entretemps i refugi, oci i plaer, vocació i devoció.
Dimarts a les 19.30 es presenta al saló d'actes del Centre Social de La Pobla de Vallbona, més conegut com "la casa grisa", el darrer disc de Pepe Gimeno, Botifarra, "Si em pose a cantar cançons".
Pepe Gimeno, fill, net i besnét de Botifarra, porta ja quasi 30 anys recuperant la música de tradició oral de la comarca de la Costera, la Vall d'Albaida i el Comtat. Al llarg del 2006 ha col·laborat en mitja dotzena de discs de diferents autors, com ara Feliu Ventura, Verd Cel o Sitja. I ha estat capaç d'editar en Cambra Records aquest darrer treball com us recomanem a poc que estigueu interessats en la música tradicional del nostre país. Fandangos, jotes, cants de batre, seguidilles...de tot un poc a la manera del Botifarra.
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Ràdio Lluna Raval som la veu progressista, solidària i valenciana de la comarca del Baix Vinalopó. Els costums, la cultura i la realitat d'Elx ja tenen un nou punt de trobada molt més nostre i actual, a qualsevol part del món i amb la dignitat i universalitat que el nostre poble es mereix.
El cercador d'internet Google ha incorporat el català entre la trentena de llengües del seu traductor. A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
Excels. Sense donar-se un respir, Pep Gimeno, 
