El 26 d'abril de 1937, a dos quarts de cinc de la vesprada, els nacionalistes espanyols, mitjançant la Legió Còndor nazi, bombardejaren objectius civils de la ciutat basca de Gernika-Lumo amb el propòsit de produir la seva destrucció total. Era dia de mercat i durant tres hores els bombarders van destruir totalment tres quartes parts dels edificis de la ciutat. Un pont estratègic i una fabrica d’armes varen romandre intactes: les víctimes civils eren l’objectiu exclusiu del nacionalisme espanyol...
L'1 de maig de 1937 Pablo Picasso va decidir que pintaria un quadre sobre aquests fets per a l'Exposició Internacional de París i el mateix dia ja va realitzar diversos estudis previs al seu taller de París, obra que va ser finalitzada el 4 de juny del mateix any. Des d’aleshores, aquest quadre ha esdevingut un símbol dels horrors de la guerra i una icona mundial de la lluita per la pau. Ara l’artista de Nova York Lena Gieseke, qui domina les més modernes tècniques d'infografia digital, ha decidit proposar una versió 3D de la cèlebre obra i col·locar-la en internet amb forma de vídeo. El resultat és fascinant i ens permet visualitzar els detalls que, d'una altra manera, ens passarien desapercebuts. Aquesta tècnica innovadora es revela com un poderós instrument per a comprendre millor la forma de treballar de Pablo Picasso i fins i tot el mode de com funcionava la seua imaginació. (Des d’aquest enllaç accedireu al vídeo)
(Diferents correus ens han enviat aquest text d’Enric Moreraque hem estimat oportú publicar)
M’agraden els pallassos. Són gent seriosa que es guanya la vida fent riure i reflexionar el públic que paga una entrada. Un altra cosa són les ocurrències i les pallassades. Se’n parla molt al nostre País. L’empastre del Govern Camps en matèria d’educació és de nota. Tampoc han deixat l’escola i els instituts lliures de la deriva autoritària. L’oposició a l’assignatura d’Educació per la Ciutadania la pagaran els nostres escolars. L’ensenyament públic en gran mesura, on la inspecció (disculpeu els bons professionals inspectors) està cada dia més tutelada i polititzada pel PP, vigila l’acompliment de l’ordre de la Conselleria. Que li ho diguen a Batiste Malonda. Entre el PP, i per què no dir-ho el PSOE, estan deteriorant l’ensenyament al nostre País. El que ha fet, i fa el PP no té nom. Ataca bàsicament la dignitat dels professors, la intel·ligència, la raó. Dit això: calia esta assignatura? Ensenyar els valors de la Constitució? i tot allò de la monarquia?… No es tracta d’una nova ocurrència del President Zapatero? “Uniformizar y homogenizar los valores en la escuela española”- va dir la Ministrasocialista Cabrera. Vosaltres mateix. La veritat és que no hi ha norma base, llei orgànica i el model educatiu és una trinxera per al PPSOE. I això ho paguem especialment els valencians. També en fracàs escolar (com en desocupació) som líders mundials. Cal parlar de les penoses condicions del nostres sistema educatiu. Calia esta nova ocurrència del President Camps per animar i encoratjar els nostres professors? I ahir, al Ple de les Corts vaig haver de corregir el nostre Conseller. No em vaig poder aguantar. Vaig utilitzar el comentari de l’amic Galduf que m’acabava d’enviar per mail -gràcies per tindre’m en la teua llista de correu- per posar damunt la taula les contradiccions. Ara, sembla que la paternitat de la idea és del meu amic Josep Lluís Pitarch. Així que la paternitat no és meua. Molts mitjans s’han fet ressò del que diuen ha estat una pallassada? meua? del Conseller? de les Corts, de tots plegats?. No sé com qualificar el fet d’utilitzar l’anglès per a rectificar el nostre Conseller des de la tribuna de les Corts Valencianes. Que cadascú li pose l’adjectiu que més l’interesse. Ja sé que per alguns mitjans sols som notícia si fem de comparses de segons quins determinats partits o si no fem el que ells consideren políticament correcte. Altres tenen carta blanca per a tot. Ara, manen des de Madrid que tots els càrrecs públics socialistes voten afirmativament els pressuposts del PP. Com podríem qualificar-ho per a ser justos? Una nova ocurrència de ZP? I el que he dit, els pallassos són gent molt seriosa.
(Hem incorporat a la categoria de blocs amics el de Xurxo Estévez, un activista social que va dedicar un grapat de temps a les activitats de Ca Revolta i que va ser un dels impulsors del Ja en tenim prou. Xurxo és brasiler, té arrels gallegues i la seua residència al cap i casal. Resulta que Xurxo va decidir exiliar-se després de les eleccions al País Valencià i marxà a Portugal, concretament a Lisboa, des d'on manté un bloc al web de Galícia A Nosa Terra, diari del que és també col·laborador. Ací us deixem un article d’ell, tot just el que dona nom al post.)
O 15 de setembro o señor Serxio utilizou por primeira vez un produto recomendado na tele para combater a caída do pelo. Á mesma hora, mais ou menos, o xigante financeiro Lehman Brothers presentou bancarrota.
No mesmo día, Almudena enganouse ao coller as pipocas no bar do cine -ela detestaba as pipocas doces- e, por iso, o namorado rifou coa rapaza, así que deixaron definitivamente de verse. Che Guevara foi a última película que miraron xuntos. Ás 12,35 hs. o Bank of America resgatou Merrill Lynch por 50.000 millóns de dólares.
Tamén naquel 15 de setembro, Carmela intentou foder cun descoñecido no Coliseo, mais non foi capaz porque lle faltaba ambiente. Sobre a unha e cuarto, a Reserva Federal de EEUU resgatou a aseguradora AIG, á beira do colapso, por 85.000 millóns de dólares.
A verdade é que Antonio –Toni chamábano todos– non se decidía entre a empanada de bonito e os emparedados de merluza, na cafetería diante do Corte. Dispuña somente de cincuenta minutos para comer e non era como para perder o tempo. Alén diso, aseguráralle á muller que "Este ano comerei mellor". Naquel 17 de setembro o Lloyds comprou HBOS, a primeira hipotecaria do Reino Unido, para evitar o afundimento... (llegir article complet)
Algunes informacions referides a mitjans de comunicació de les darreres setmanes ens han fet reflexionar sobre la realitat econòmica. Concretament, l’entramat empresarial que ha servit perquè Mediapro llançara el diari Público. Aquest mitjà va nàixer el 27 de setembre del 2007 impulsat per una S.L que tenia un capital social de 3.006 euros, Mediapubli Sociedad de Publicaciones y Ediciones. És a dir, que amb mig milió de pessetes, no sabem amb quin finançament, van poder llançar un diari de cobertura estatal. Al febrer del 2008 van ampliar capital per 16,5 milions d’euros i tres mesos després una altra ampliació va injectar altres 7,5 milions més. Total: s’ha ampliat capital d’una societat de mig milió per import de 4.000 milions de pessetes. Tot això s’ha basat en estudis de mercat més o menys fiables, en expectatives de vendes, d’ingressos publicitaris, de fidelització a través del llançament de productes culturals a baix cost... però tots sabem que no és així, que el diari va nàixer per altres raons, com ara impulsar una nou suport mediàtic que servisca els interessos de Zapatero. (continua)
La cosa és, en realitat, pitjor del que tu planteges. No és només que els estudiants ja no tinguen costums reivindicatius. En realitat, professors i administratius, funcionaris o funcionaritzables, molts dels quals antics contestataris, fa (pel cap baix) mig any que saben que les coses van en aquesta direcció i fa mig any que miren cap a un altre costat o es limiten a murmurar en veu baixa que "veges tu". Tot comença amb l'enculada monumental dels rectors, que van acceptar un acord humiliant sense plantar-hi cara, i ningú no en va dir res. El gerent de la universitat de València assegurava abans de l'estiu que la nòmina d'octubre no estava clara, i ningú no va dir res. El funcionari, siga professor o siga administratiu, ha anat callant sota l'excusa que "qui dia passa, any empeny", i amb la convicció inconscient que és impossible que arriben a no pagar-li i fins i tot a tancar la universitat. Ja fa mesos, fins i tot anys, que tota la comunitat universitària en peça té motius més que suficients per a calar foc a la Conilleria i per lapidar el pitufo aquell a qui tanta i tan justíssima canya fots en el teu bloc. I què fan? Esperar, negociar coses (que si la pujada salarial per antiguitat, que si una petita pagueta extra per l'octubre, que si un o dos "moscosos" addicionals) que, en comparació amb el problema de fons, són ridiculeses insultants. Ara es calfen el cap i fan reunions sobre un pacte per estendre la carrera administrativa de la sanitat a la universitat, vinga fer números i taules, explicades darrere d'un cafenet amb aigua mineral, mentre ningú sap ni tan sols si la universitat arribarà a acabar l'any ni si pagarà els diners mensuals per a menjar, pagar hipoteques i anar al cine el cap de setmana. No és només una deixadesa dels estudiants, és que ací tots som víctimes i tots som culpables. I el personal no lapidarà el pitufo fins que estiga dos mesos treballant sense cobrar o fins que comencen a fer fora els laborals, contractats i tota la resta de precaris. Una situació d'absoluta vergonya, absoluta emergència i completa gravetat, impossible d'imaginar en cap país de l'Occident civilitzat.
Els estudiants de les facultats de Filosofia, Filologia i Traducció i Comunicació i Geografia i Història han protestat o, com el dilluns passat passat, s'han concentrat per tal d'ocupar les instal·lacions educatives en protesta contra l'anomenat "procés de Bolonya". Res a dir, perfecte. Però haurien de saber que la Generalitat Valenciana ha decidit retallar un 25% els diners que destina al finançament universitari sense avisar les universitat i després d'haver-les obligat a finançar-se amb un crèdit per les carències d'anys anteriors, la qual cosa també obliga a destinar 70 milions d'euros a despeses financeres. Només a la Universitat de València la Generalitat li diu 224 milions d'euros. Perilla fins i tot el pagament de les nòmines. Els sindicats majoritaris de la UV són Campus Jove, el Bloc d'Estudiants Agermanats i el Sindicat d'Estudiants del Països Catalans, que hauríen de saber -i d'estar patint per això- que perilla el curs i, per extensió, la universitat pública. Però no diuen res. Això es mereixeria una gran manifestació, entre altres coses perquè és molt més greu i transcendent el que està passant en l'educació superior valenciana que en la secundària amb l'assumpte d'Educació per a la ciutadania. En altres temps (els nostres temps) els estudiants no eren una massa tan acrítica com ho són ara. Seran els temps que corren.
Deixem-nos d'eufemismes i diguem-ho alt i clar: del que es tracta és, justament, de tornar a fer una maniobra de distracció que ens servisca dues o tres dècades i que durant eixe temps suporte un parell de crisis menors, d'aquelles salvables. En les darreres setmanes (mesos) hem escoltat que s'ha de reformar el capitalisme, i en això estan el G-8, el G-20, els països emergents... no fa rialla grossa? Però també hem vist com ja es parla de la reforma dels sistema de pensions, de reformar els estatuts d'autonomia, de reformar el model productiu, de reformar el sistema de relacions mundials donant un impuls al multilateralisme... En resum, hem de reformar-ho tot, reformar les reformes ja fetes i acumulades. La realitat acabarà imposant-se i no és altra cosa que allò que Giuseppe Tomasi di Lampedusa en la seua novel·la El Guepard va posar en boca de Tancredi: "SI VOLEM QUE TOT SEGUISCA IGUAL, ÉS NECESSARI QUE TOT CANVIE". És el que vorem, no ho dubteu.
Ecologistes en Acció critica les mesures contra la crisi que s'estan prenent per part dels Governs en considerar que posen les bases d'una nova bombolla especulativa. En comptes d’això proposa un paquet d'accions que posaran límit a l'economia financera. A més, denuncia els impactes ambientals de l'economia de casino. L'economia financera, en forta crisi, té funestes conseqüències ambientals. Açò es deu al fet que posa en primer pla l'obtenció de beneficis immediats, sense considerar els impactes ambientals. Així, hem vist com la pujada dels preus de les matèries primeres en la borsa espenta cap a la seua sobreexplotació. Un altre exemple és que l'enorme capitalització que han aconseguit les transnacionals en borsa els ha permés comprar infinitat de petites empreses locals, en general menys agressives amb l'entorn. Un tercer argument és com els països empobrits, a la recerca de divises per la devaluació de les seues monedes en els mercats especulatius, espremen al màxim els seus recursos naturals.A més, el capital financer és el que permet que un petit percentatge de la població mantinga unes altíssimes i insostenibles cotes de consum.A tot això cal afegir l'impressionant increment de les desigualtats en el món al qual ha contribuït de forma fonamental l'economia de casino.Ecologistes en Acció presenta un paquet de mesures bàsic en la lluita contra la crisi actual. El paquet de mesures persegueix evitar la generació d'una nova bombolla especulativa:(continua)
Per primera vegada he decidit omplir el dipòsit del meu cotxe amb biodièsel B-30, és a dir, un 30% d'oli de gira-sol i la resta gasoil. M'ha costat un temps d'anàlisi i reflexió per la polèmica que envolta aquest combustible i la seua suposada incidència en l'increment del preu dels aliments. A la fi, i després de fer un curs sobre biocombustibles organitzat per la Universitat d'Alacant he passat a la segona fase: buscar un sortidor, una tasca ben complicada, atesa la poca disponibilitat i la manca d'impuls per part del govern valencià a la seua implantació. Perquè vegeu la diferència: a Suècia el govern ha obligat les gasolineres que tenen una facturació determinada a instal·lar un sortidor de bioetanol, els conductors disposen de places d'aparcament gratuïtes a les ciutats per a cotxes ecològics, etc. Ací, tot i que les empreses tenien el 50% de la inversió d'ajuda pública, a penes trobes una gasolinera amb biocombustibles. Amb tot, he de dir-vos un parell de coses: el biodièsel estava a 1,11 euros i el dièsel normal a 1,16, és a dir, 5 cèntims més barat; a més, el cotxe m'ha consumit menys combustible. Proveu aquells que encara no teniu l'ànim fet. Si vos ajuda, vos diré que no és cert que la demanda dels cultius per a la producció de biocombustibles haja fet pujar els preus dels aliments, de manera que ara els països més pobres estiguen patint els efectes. Els factors són altres i, com ja s'ha comprovat, tenen a veure amb el capitalisme salvatge que quasi ens mata a tots.
He posat al Google la paraula Botín i m'ha aparegut aquesta foto. Ho lamente, però qui havia d'estar era Emilio Botín, president del banc.
És espectacular!. L'any passat aquest banc acumulà més de 9.000 milions d'euros de guanys, però aquest exercici en marxa ha anunciat la setmana passada en la junta d'accionistes del banc que manté l'objectiu d'abastar els 10.000 milions. És a dir, en dos anys, sumarà més de 3 bilions de les anteriors pessetes de beneficis. I això en temps de crisi! Que a nosaltres ens haja arribat, el govern no ha fet res per evitar-ho. I com des d'ací sempre hem dit, una bona tallada d'aquests beneficis provenen de garantir als seus clients un dret com ara tindre una vivenda més o menys digna que en cap cas vol dir que siga en propietat. A major glòria del senyor Botín, en la pitjor crisi de la història del Regne Unit, va i el Santander es compra el banc anglès A&L amb una senzilla ampliació del 2% de la seua capitalització. I encara més: el Santander es col·locat internacionalment com un exemple per a la resta d'entitats financeres. Què dir des d'ací? Ah, si! Enhorabona als guardonats.
L’arribar als mil articles ens ha fet rellegir un fum de posts antics que teníem oblidats. Quasi tots ells han comportat un gest diferent al redescobrir-los i rememorar el moment de redactar-los. Però hi ha aquest escrit on la varem dinyar completament: les nostres intencions, encara que ingènues, pensàvem que eren sanes i lògiques. El dia a dia, desgraciadament, ens ha demostrat que malbaratàrem el temps exigint el possible a aquells que practiquen diàriament la desídia. Sens dubtes,el post més estúpid d’aquest bloc. Serem babaus!
Els contribuents estem fiscalitzats i els pocavergonya són qualificats com a ‘presumptes’ i els Déus els atorguen l'apel·latiu de ‘polítics exemplars’. L’esperança, diuen, és l'últim que es perd... però una demora de cinc anys concedeix uns privilegis als xoriços que ens son negats als mortals.
Als darrers dies el paranoic jutge mediàtic Baltasar Garzon s’ha erigit de bell nou en protagonista acaparant grans titulars que a la fi s’han transformat en lletra petita que ha passat completament desapercebuda ja que la mascletà muntada sembla ser que és molt distinta a la realitat. No obstant, davantsituacions més descarades que la notícia dels últims dies la justícia dels espanyols s’ha passat pel forro qualsevol actuació. La fotografia adjunta va ser portada del setmanari Canfali, de la Marina Baixa, el passat 28 de maig. És una imatge del 21 de febrer del 2000 quan el desaparegut dirigent de les FARC Raul Reyes visitava oficialment la ciutat de Benidorm. Les autoritats locals i l’aleshores president del Govern valencià Zaplana donen fe de l’acte institucional a la ciutat de la Marina que s’havia iniciat de bon matí amb una recepció de gala al Palau de la Generalitat. Com anècdota cal dir que a corre-cuita els assessors del Zaplana hagueren de buscar una vestimenta perquè Reyes no apareguera amb la seua indumentària de guerriller (si us fixeu bé, vos adonareu que el trage li ve un parell de talles gran). El Baltasar Garzon tindrà ganes, collons o coneixement per actuar contra el directiu de Telefònica de la mateixa manera que ho a fet amb Remedios Garcia Albert? Em sembla a mi que l’única actuació del Garzon amb Zaplana serà per a contractar el paquet del Duo o Imagenio. La justícia dels espanyols és així.
‘... El nom del partit és secundari, diuen. Si amb això volen dir que el canvi de nom no és la proposta més rellevant de la ponència, potser tenen raó; però si volen dir que el canvi és irrellevant, segur que no en tenen. Pla no toca ja la guitarra, però nous mariachis interpreten la mateixa serenata. I és que la història és cíclica. N’és la prova Lerma -«Y volver, volver, volver?»- a qui podríem recitar-li «Estás que te vas y te vas y te vas, y no te has ido?». I és que amb Lerma, de secretari general, perdérem la senyera, claudicàrem amb la llengua i parírem la Comunitat. I amb Lerma, president de la gestora, el PSPV perd el nom i nosaltres un gra més d’identitat. Ah!, i això no és nostàlgia. És, tan sols, una realitat...’
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Ràdio Lluna Raval som la veu progressista, solidària i valenciana de la comarca del Baix Vinalopó. Els costums, la cultura i la realitat d'Elx ja tenen un nou punt de trobada molt més nostre i actual, a qualsevol part del món i amb la dignitat i universalitat que el nostre poble es mereix.
El cercador d'internet Google ha incorporat el català entre la trentena de llengües del seu traductor. A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
