A Mauritània, l'esclavitud va ser abolida el 1980. El desconeixement d'aquesta abolició per part de la població fa que, 27 anys després encara hi haja uns 80.000 negres esclaus. Saber açò ens ha conduït a una altra reflexió, del politòleg Pedro de la Vega. "Quan l'estat mostra la seua limitació i impotència fins el punt de no poder garantir els més elementals drets constitucionals, començant pel més elemental de tots, com és el dret a la vida, i quan la política com espai de llibertat i regne de les alternatives se somet a la disciplina del pensament únic que marca la lògica del creixement, resulta perfectament comprensible que el ciutadà es retire a la passivitat de la seua vida privada i des del seu utilitarisme bàrbar i elemental procure satisfer per ell mateix allò que no troba en la societat civil i allò que l'Estat tampoc li proporciona".
El nepotisme orgànic del PP valencià no té límits. El
nomenament de la filla del cacic de Castelló, involucrada també amb els afers
del pare, com a candidata al congrés dels espanyols ha suposat la seua renuncia
al càrrec de Senadora que ocupava dactilarment arran de la quota autonòmica.
‘Don Carlo’ no content amb això, ha decidit que aquesta vacant a la cambra alta
passe a ocupar-la l’exalcalde de Borriana. Alfonso
Ferrada ha de respondre davant de la justícia pels suposats delictes de
prevaricació, tràfic d'influències i infidelitat en la custòdia de documents
públics. Col·locant a Ferrada al Senat, el PP aconsegueix el seu aforament i
immunitat almenys durant quatre anys. Per cert, aquest nomenament apologia de
què és?
No s'ha celebrat cap acte
judicial però la sentència ja està dictaminada: EHAK i ANB il·legalitzats. És ben
curiosa la democràcia dels espanyols que basen els seus aspectes jurídics en la
“convicció generalitzada que ambdues representaven la continuïtat de Batasuna”.
I demà cap a on dirigiran les seues «conviccions generalitzades»?
Al País Valencià patim des de
fa mes de 30 anys un constant i tolerat terrorisme de baixa intensitat
d'extrema dreta. Per al PSOE i el PP ací no existeix cap «convicció generalitzada».
Senzillament em cague en tota eixa colla de llepaculs professionals de la política que desfermen qualsevol iniciativa que no hagen parit ells per al seu profit personal i juguen vilment amb els ciutadans i la seua ingenuïtat permanent. Ni del nord, ni del sud, ni de terra endins i tampoc de mar enllà ens conformen cap alternativa fiable, senzillament perquè ni ells mateixa es la creuen. Si tan sols el 3% dels votants són militants del partit corresponent, el restant 97% estem orfes d’opcions i tan sols ens restarà anar amb la papereta en blanc cara a les urnes ja que ens demostren que no elegim projectes polítics sinó l’atorgar-los un lloc de treball per a quatre anys on faran i desfaran tant com els vinga en gana. Fets i paraules: el Vicent ho ha deixat clar.
Se’n passen l’estat de dret pel forro i la divisió de poders copula en un menage a trua lasciu amb accent polític. La mancança d’arguments fa que vomiten apostes repressives amb parafernàlia inquisitorial. I la seua única filosofia és la d'encoratjar la persecució per a eliminar la diversitat i homogeneïtzar la societat al seu arbitri... És l’hora de la solidaritat front a tantes irregularitats.
Transita el Galduf per la més que lloable intenció de consolidar d'una puta vegada (no pense demanar disculpes pel llenguatge) un mitjà de comunicació comarcal. Edeta.org (a Internet .cat) serà, no ho dubteu, un mitjà de referència que molt prompte superarà les 1.000 visites diàries. Com que el Vicent té feina per fora (del País), aquest bloc està una mica desatès. I més que ho estarà si, contagiat per l'esperit de la contradicció, Vicent no recupera l'alè els propers dies. Resulta que del darrer viatge de quatre dies a Madrid ha agafat una depressió, i no perquè per allí s'estiga malament. El seu recorregut avui, a més de fer feina, ha sigut una volteta pel centre, amb canya inclosa a la plaça de Santa Anna -això si, a tres euros-, una breu passejada pel nou Ikea apegat a la A3 per tal de fer alguna compra, una visita a la llibreria i, ja de nit, tornada cap al País. Però encara no ha pogut superar la lectura de la premsa espanyola. De la lectura del diari El País d'avui deriva la depressió del Vicent. Resulta que aquesta vesprada es coneixerà el candidat de Izquierda Unida a la presidència del govern espanyol. Ja sabeu: serà Gaspar Llamazares o la coordinadora del Partit Comunista del País Valencià. Sembla que guanyarà Llamazares, perquè a Andalusia hi ha hagut una baixa participació dels afiliats, habitualment fidels a l'obediència comunista. Però els vots han anat arribant per correu i s'han amagat tots finalment en una caixa forta a la seu central de la coalició. I ara ve el millor. Com que la meitat de la quadrilla no se'n refia de l'altra meitat (i eren pare i fill), uns s'han quedat la clau de la caixa forta i els altres la de la porta d'on està amagada. No em pogut confirmar quina de les claus té el Llamazares i si l'altra la custòdia la Sanz. Patètic. I aquesta és l'esquerra espanyola que ha de procurar pel nou vingut partit Iniciativa del Poble Valencià, encara incrustat en Izquierda Unida amb la Mònica Oltra o la Isaura Navarro al front? Penseu si paga la pena parar-se a dedicar temps a que aquesta gent seguisca en la política convencional activa? Que se'n vagen tots a cagar. I, si pot ser, a la porta d'una església. Em borre. Aquesta gent faltava després de presenciar la nit anterior, sopant en un bar, com se li negava un refresc a una xicona només perquè al cambrer li va semblar que era sospitosa ; com ja en l'habitació de l'hotel, el de la del costat mantingué tota la nit la televisió encesa a tot volum sense fer cas del telèfon i les queixes; com en la programació de la televisió convencional hi havia un programa especial sobre la separació de la elefanta Elena i el malfeiner del Marichalar en una canal, un altre sobre una tal Mar Flores i no sé quin escàndol, Sánchez Dragó entrevistava en un programa de Telemadrid al Pedro J. Ramírez (director de El Mundo), Cristina Tárrega feia després el mateix amb la Núria Roca (dos de les valencianes més universals), la Primera feia un programa d'eixos de ballar i en la Sexta el Buenafuente entrevistava a una senyora que havia escrit un llibre sobre les visitadores sexuals a domicili, que són eixes senyores que mostren un seguit d'aparells sexuals en domicilis particulars igual que altres ensenyen tupperwares. Mireu de convèncer el Vicent de que no s'esperone i faça reviscolar la que sembla decisió final d'anar-se'n 10 dies a un monestir budista català a fer una cura que implica vot de silenci.
Regirant per les carpetes de l’oblit he recuperat aquest
acudit del FER publicat el setembre del 2005 i que enllaça, amb una actualitat
tremenda, amb els esdeveniments dels darrers dies
‘...Fa la sensació que a Espanya l'única recepta per acabar amb la violència és més violència. Què faran per impedir la consulta? Enviaran la Guàrdia Civil o l'exèrcit espanyol perquè tanquin o clausurin les urnes? Tot és possible... Madrid sempre ha actuat amb desmesura...’ ‘...Des de Madrid ja han declarat categòricament que la consulta és il·legal, perquè així ho diu la Constitució espanyola. És a dir, que ells, i no el poble basc, han de decidir el futur d'Euskadi. Quin camí ens queda als bascos si el nostre govern no ens pot ni preguntar?...’ ‘...Els bascos, tard o d'hora, seran allò que vulguin ser. Els últims esdeveniments -i no només a Euskadi, sinó també a Catalunya- demostren que la independència no queda tan lluny. Cal mirar enrere. Franco va acabar amb el problema? No; només va aconseguir que els nacionalismes basc i català es fessin més forts...’ (continua)
“La simple empremta mental del fet sobirà de Josep Maria Xirinacs, guarnit del que ens comuniquen algunes persones, ens vincula, certament, naturalment, òbviament!
Una vegada que ens entra, que ens penetra la noticia pels ulls, es contextualitza amb el que ja tenim dintre “del cervell” i, sumat el que ens aporten altres persones, se substantiva i reforça la vinculació, l’adherència al fet, a la persona, al procés de sa vida i l’actitud honesta que l’ha vivificat i ens afecta. Es a dir, es palpa i colpeja l’emoció que ens impulsa a l’acte de sentir, de pensar (sentipensar), de fer cercant l’adaptació.
“...busquen com bojos el poder, i no han entès que el que omple l’esperit humà, allò que l’omple de debò, és el sentit. El sentit ho il·lumina tot, siguis ric o pobre, fort o feble. Els que lluiten sense sentit sempre seran perdedors...
...el sentit a l’existència és el millor dels tresors, millor que l’or i l’argent, més dolç que la mel, més alegre que el vi, més lluent que el sol i més plaent que la carn. El sentit dona joia al cor, llum als ulls i pressa als peus; és una llança poderosa, un escut per al pit i un casc per al cap. Certament, allò que amunteguen els insensats, en fortuna i vida i sapiència, sempre ho acaben recollint els sensats...”
Lliçons democràtiques són les que ens ofereixen quotidianament els EUA, un país on els polítics capitalitzen vots simplement amb l’argument que amb ells augmentaran les execucions. I amb macabres notícies com la que assenyala que ‘l'estat de Texas es prepara per a ajusticiar amb orgull al seu pres número 400 des que es va restaurar la pena de mort en 1976’. Misèries humanes d’una societat que té com a president a un element que, quan era governador, al seu Estat es va batre el macabre record d’aplicació de la pena capital. El conseller, aleshores, de George W. Bush i responsable de revisar les peticions de clemència, que sempre rebutjava, s’anomenava Alberto Gonzales i avui en dia és el principal responsable de la justícia Nord-americana. Doncs bé, aquest element, fiscal general dels EUA, l’any passat aconseguí l’acomiadament de 8 fiscals federals que havien comès el pecat de rebatre legalment sentències estatals de penes de mort i per a la tardor d’enguany, amb la nova legislació recentment aprovada, tindrà el poder absolut tant per a reduir els terminis per a apel·lar la pena capital com per a accelerar les execucions. Cal recordar que les persones sense recursos i les minories són la gent que no poden pagar-se un advocat que els defense en degudes condicions i per tant poblen els corredors de la mort. Pobresa i classisme, un binomi que no té cabuda en la societat americana.
Un 31 de juliol de 1826 va ser
executat a València Gaietà Ripoll i Pla. L’Església Catòlica, mitjançant "Las Juntas de Fe
de la Inquisición", condemnà a la forca al mestre de Russafa. Va ser declarat
culpable per menjar carn en divendres de quaresma i haver retirat el crucifix
de l'aula on impartia classes, el que va suposar que el declararen heretge i
maçó. L’únic delicte era ser un mestre d'escola liberal en un país dominat pels
servils...
«Admets la infal·libilitat de la Santa Església
Catòlica, Apostòlica i Romana?» Això va preguntar el tribunal de la Inquisició a Gaietà
Ripoll. I la resposta del mestre fou: «Senyoria, jo veig la història de
l’Església com un compendi d’errors humans, uns errors que en lloc de minvar
amb el temps, s’han incrementat. Aquest procés en seria una mostra»
Sota aquest títol, Josep
M. Jordan publica un article
recomanat al periòdic Levante:
‘Fa uns dies, en un article en Levante-EMV,
Vicent Soler citava la figura de Gaietà Ripoll, un mestre valencià que va ser
l´últim ajusticiat per la
Inquisició espanyola l´any 1826. La cita em pillava llegint
la esplèndida novel·la d´Alfred Bosch Inquisitio
sobre la vida i el processament d´aquell personatge. La València d´aquell temps,
encara envoltada de muralles, hi apareix com un escenari viu on s´enfronten la
tradició i la modernitat, el dogmatisme i la raó, el sectarisme i el
humanitarisme. Els ultracatòlics convertiren Ripoll, un pobre mestre de
Russafa, profundament creient, en el darrer condemnat del Sant Ofici: la Junta de la Fe de València l´acusà de
deista i Ripoll va acabar penjat a la forca. El tema de la novel·la em porta a reflexionar sobre la
campanya actual de la
Conferència Episcopal espanyola en contra de l´assignatura
Educació per a la
Ciutadania de primària i secundària, campanya que fins i tot
ha rebut el suport del Vaticà a través del secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (l´antic Sant Ofici de la Inquisició). Des que en
2005 va ser aprovada la
Llei Orgànica d´Educació (LOE), de la qual forma part aquesta
assignatura, els sectors més conservadors de l´Església l´han denunciat com una
llei laïcista sense valors cristians. I com que la Federación Española
de Religiosos de la
Enseñanza, principal associació de l´ensenyament concertat,
ha acceptat la llei (sota certes condicions), la Conferència Episcopal
ha acusat la FERE
de «col·laborar amb el mal». Tot un vocabulari de ressò massa antic, quasi
decimonònic, com la història de la novel·la...’ (llegir
article)
‘...es riuen dels nosaltres pels drets històrics i resulta
que els d’un grapat de ganduls són intocables...’ El titular i les primeres
lletres són del bloc d’Iñaki
Anasagasti. A la fi he llegit el seu article. No hem sorprenen les
reaccions cavernícoles del PSOE i PP. Són espanyols, nacionalistes espanyols i monàrquics.
Amb això està dit tot. Però que un
republicà, Joan Tardà, qualifique de ‘mal gust’ i de ‘cultivar l’anècdota’ l’escrit,
suposa tot un absurd grotesc.
En un cas semblant al de Navarra, sens dubtes, i per
moltes declaracions realitzades durant la campanya electoral, Pla haguera
acabat fent el mateix i consentiria donar
la presidència a Camps. Dit d’altra manera: el PSOE atorgaria al PP la potestat
de governar en minoria doncs el Compromís hauria estat sacrificat de la mateixa
manera que NaBai. Són així i no ho dissimulen, per moltes necieses dialèctiques
que manifesten. Per això, quan qualsevol força política col·loca en lloc
preferent de les seues aspiracions el que aquesta gent aconseguisca el poder
directament els envie a fer punyetes.
Ni més ni menys. Ho porten a la sang arrodonit per tota la
mala llet que han mamat i, a la mínima, et mostren la ‘audiencia nacional’ que és
com denominen a la seua moderna Inquisició. Collons amb els Borbons! (fotre, i
a més altre Felipe)
Feia segles que no comprava el ‘Jueves’ i a les 6 de la
vesprada he aconseguit un dels darrers exemplars a Llíria. Acte seguit m’he
dirigit al bar i després al parc per a mostrar al màxim de gent possible eixa
portada que volen silenciar. I de bell nou hem recordat quan al desembre del 1979 la guàrdia civil,
metralleta en mà, retirava de tots els quioscos edetans el número 20 de ‘La Veu de Llíria’ que un jutge ‘democràticament’
havia decidit segrestar al catalogar com ‘desacatament a l’autoritat’ un acudit
inofensiu. (En altres posts recuperarem aquets fets vergonyosos)
L’ embarbussament és ben explícit: Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el jutjat es
despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat.
Doncs això, a veure si entre tots aconseguim despenjar al jutjat.
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Ràdio Lluna Raval som la veu progressista, solidària i valenciana de la comarca del Baix Vinalopó. Els costums, la cultura i la realitat d'Elx ja tenen un nou punt de trobada molt més nostre i actual, a qualsevol part del món i amb la dignitat i universalitat que el nostre poble es mereix.
El cercador d'internet Google ha incorporat el català entre la trentena de llengües del seu traductor. A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
