‘...és evident que si vols que et facen algun cas a València en un assumpte tan fonamental com el futur de la ciutat, és convenient ser suís i mutimilionari. Jo no acomplesc cap dels dos requisits i com que comence a estar cansat de donar suport a plataformes que lluiten per assegurar un futur sostenible i respectuós amb el nostre patrimoni a qui cap administració no pren en consideració: Salvem l´horta, Salvem el Cabanyal... he decidit de fundar una entitat reivindicativa nova que, ara sí i estic segur, tindrà molt bona acollia entre les nostres autoritats: Salvem l´America´s Cup; i no es preocupen que faré traduir l´eslogan a l´anglés.’ Article de Jordi Sebastià publicat al diari Levante.

Veient que l'esquerra té veritables problemes al País Valencià per redefinir el model amb el qual aspira a recuperar el terreny perdut, aquest bloc ha decidit tancar els comentaris post electorals baixant a la sorra, atenent la rutina i esperant que puga servir d'alguna cosa aquesta lanceolada, tot pensant en les properes eleccions generals. No ens enganyem. Respecte a l'anterior convocatòria electoral al País Valencià el PP s'ha fet amb uns 50.000 vots d'Unió Valenciana, amb, aproximadament, un 2% dels vots socialistes i, a més, el seu increment ens fa concloure que amb una gran part del vot que s'ha incorporat per primera vegada a les eleccions. Hi ha una gran borsa de gent jove que ha decidit votar PP. Malgrat això, segons el CIS, que va quadrar els resultats en la seua enquesta, el 40% dels valencians es declaren de centre, la qual cosa significa que més de la meitat dels electors són de centre esquerra. Podem convindre que la majoria social del País és progressista o, com a poc, de progrés. Ara bé, el PP ha tret més d’1,2 milions de vots. Això també significa que, a partir d'ara, tindran un sòl electoral d'un milió de vots, calculant que uns 200.000 dels que els han votat poden arribar a modificar l'orientació del seu sufragi. Que el PSPV abaste el milió de vots és imprescindible perquè els partits de l'esquerra (o el que siguen) puguen arribar a formar govern. I arribar al mes de març amb un grapat de candidats a la secretaria general que ja ha dit Pla que abandonarà al proper congrés del seu partit no és la millor opció. Més els valdria resoldre la qüestió amb un congrés extraordinari i, si més no, no acudirien els socialistes a les eleccions amb un lideratge provisional al País Valencià.

Més que res, la meua perplexitat davant els darrers esdeveniments que evidencien, des de la distància, una greu crisi a ERC. Quan Carod-Rovira reflexiona i afirma que la pèrdua de vots d'Esquerra es del ‘error’ de votar no a l'estatutet, produeix un complet demèrit on tan sols busca engalipar-se a ell mateix. Però un es queda ja atònit quan el president d’ERC, en un atac de democràcia suprema, afirma al voltant de les paraules de Joan Carretero a l’acte de presentació de Reagrupament.Cat que ‘s’haurien de fer sota unes altres sigles polítiques’. Del Puigcercós millor no parlar. Corre la notícia que pretén que el proper congrés d’ERC se celebre a València, no tant pels ‘mèrits’ del seu col·lega i protegit Cerdà sinó per així aconseguir una presència testimonial de congressistes i assolir, a la fi, la renuncia al caràcter assembleari d’Esquerra que tant busca.

Entre el munt d'intents d'explicar què ha passat o està passant al País del per què la dreta ha arrelat com ho ha fet entre les classes populars (no del Partit Popular) hem rescatat aquesta, que ha publicat en el diari Levante-EMV el professor de sociologia i músic, Rafa Xambó. Aquells que ja penseu que d'ací a quatre anys les coses van a canviar no estareu molt d'acord amb algunes de les seues conclusions.

Encara hi ha alguna reflexió a fer sobre les darreres eleccions. Jo volia referir-me a la manca d'orientació i coordinació que hi ha hagut entre les eleccions locals i les autonòmiques. Per diferents raons, entre Vicent i Galduf ens hem recorregut un bon grapat de pobles en les dues setmanes de campanya electoral, i no només del Camp del Túria. I una de les qüestions que ens ha cridat poderosament l'atenció és la dificultat de trobar cartells, anuncis o promoció a través de qualsevol altre mitjà dels candidats autonòmics en els pobles. Parle en general, ja sé que hi haurà excepcions. En eixe sentit, s'hem trobat pobles reblits de la cara del candidat a l'alcaldia, però molt pocs, per dir-ho amb noms, de Pla o Glòria Marcos, candidats a la presidència de la Generalitat pel PSPV-PSOE i Compromís pel País Valencià. Veiem una explicació.

Què voleu. Estem al mes de juny. Ja fa la xafugor suficient com perquè damunt ens calfem el cap. El circ s'instal·la en la nostra rutina i nosaltres l’acaronem. Dissabte de vesprada, bàsquet (collons, la Penya va tindre al seu abast tombar el Reial Madrid i no va saber fer-se-ho el darrer minut) i ja cap a la nit, futbol (el Reial Madrid ix viu d'un empat a Saragossa per la manca de germanor catalana). Diumenge al matí, bàsquet (el TAU força el cinquè partit davant el Barça en l'altra semifinal agònica) i motociclisme, amb el Gran Premi de Catalunya on esclatàrem amb mil malediccions quan el txec Pesek, a tres voltes per al final, es passava de frenada en una revolta i envestia per darrere a Hèctor Faubel privant-lo de fer pòdium; només dinar la semifinal de pilota valenciana entre Àlvaro i Grau, o la final de Roland Garros amb Rafa Nadal contra Federer. Més tard, la Fòrmula 1. Quan acabe, ja s'ha fet l'hora de sopar i demà és dilluns. A la fi, el cap de setmana de circ no ens ha deixat temps per veure un informatiu, llegir un diari o fer una ullada al parell de llibres que van dansant per la casa. Teniu ja pa de sobra, què voleu! Ara toca circ. Això de pensar és de caducs, és una feinada i no trau trellat.

Mentre que el personal continua fent exercicis mentals buscant mil explicacions per assumir la realitat actual, nosaltres com sols pensem en el futur més proper hem optat per la solució més ràpida com és la remodelació completa d’aquest bloc. Una miqueta bèsties si que som ja que al tindre uns coneixements informàtics més prompte limitats, no se’ns ha ocorregut res millor que  canviar l’espai físic on escrivim els nostres posts. Si, ja sé que pensareu que no tinc altra feina que fer i on distraure’m, però tot té la seua metàfora explicita.  Gens dogmàtic que soc, al buidar la cambra m’he adonat del grapat de coses inútils, caducades i sense sentit que guardava i no aportaven gran cosa. Així mateix he redescobert aquelles petites coses que sempre t’han acompanyat però que, de sobte, havies deixat al racó més inoportú de l’oblit. Posteriorment, amb la feina física pintes literalment les parets amb els colors desitjats que permeten canviar els caducats. A la fi arriba el moment de reomplir de bell nou l’habitació col·locant-ho tot de manera pràctica i còmoda per a poder treballar millor. Clar que pintem, i tant que pintem! Només cal donar una ullada al bloc Ulisses20 i llegir el seu post ‘Per València, que Llíria siga un clam’ i s’adonareu que tenim una fita important. El 30 de juny no podem fallar

És molt senzilla: els homes movem moltíssimes més vegades el cap (fixeu-vos bé en el dia a dia) que no pas les dones, ja que d’aquesta manera posem a treballar l’única neurona que ens queda. Malgrat que només escoltar-la vaig començar a riure, des d'aleshores procure no agafar l'ascensor i pujar caminant els cinc pisos de casa ja que així, amb el moviment d'escaló a escaló, vaig agafant vitamines per a mantenir la lucidesa. Déu n'hi do, i vaja si em funciona! A més, ho compare amb els meus quefers dels caps de setmana, quan abuse del sofà i les migdiades, i llavors m'adone que la meua activitat mental cau al mínim possible. Si, ja sé, pensareu que la Carla és una feminista punyetera i que no té altra feina que fer... Esteu molt equivocats! Carla tan sols té 11 anyets...

M’ha entrat un fàstic monumental. No ho puc evitar. Cada vegada que veig la seua imatge o escolte les seues paraules, l'estómac se'm rebolica. Com no té ni coneix la vergonya, viu plàcidament a Madrid esdevenint un autèntic pixatinters allà al Senat dels espanyols on exerceix de portaveu del seu grup parlamentari. Prèviament va enfonsar el País truncant somnis guardats durant quasi tres-cents anys. Volia pixar molt alt i va acabar pixant fora del test, el que va permetre que la dreta accedira al govern valencià fa ja 12 anys i encara no sabem amb quina data de caducitat. Quan ja dubtàvem fins i tot de la seua existència, de sobte ens el trobem als mitjans de comunicació on, caient-li la baba, exclama ufanament: ‘Cal reflexionar sobre els resultats en la Comunitat (no sabem si de veïns) i plantejar millor el missatge'. Juanito, calladet estàs més guapo ja que amb la teua trajectòria arribem a la conclusió que no val més un roí conegut sinó un bo per conèixer. (Postdata: si vas pel parlament i et creues amb el Ricardo li contes que no cal que reflexione ja que el seu missatge no l’han captat, ni millor ni pitjor, els electors de Llíria. Així doncs, s’agafeu de la maneta i li doneu la tabarra a la Cibeles)

1. Una òbvia. La gent que estimem el País Valencià i que patim per la degradació política, cultural, social i ambiental som minoria.

2. Una pseudomatemàtica. EUPV (6’5) més BLOC (4,8) igual a 7’9! No ixen els comptes, no ixen els comptes!

3. Una cinèfila. Camps i Barberà causen sensació entre els nostres veïns com els artistes de cine. Glups, són els nostres Clooney i Johansson!!! Encara que, ben mirat, per les seues aptituds retòriques i interpretatives estarien més prop del Schwarzenegger i de la Whoopi Goldberg.

4. Una maniqueista. Han guanyat els bons i han perdut els roïns. (Ostres, però si ni ens han deixat tocar la bola!)

5. Una paremiològica. Eren votacions al PAI VALENCIÀ.

(Acabe de rebre aquest correu que m’envia Paco des de Nàquera i he estimat oportú compartir-lo)
Deia Vicent Andrés Estellés:

de rescatar les llibertats,

d’instaurar la pau veritable,

de dictar lleis i acomplir-les,

d’edificar la teua vida

d’acord amb íntims manaments

i personals conviccions,…

allò que tu més desitjaves.

Poble se t’acosta el moment!”

I el poble així ho va fer (El que no sabem és per on para eixe poble)

Coses així llegíem molts joves (milers, segons “la organització”, 12 ó 14, segons fonts de la Conselleria de Cultura) en aquells temps, ja llunyans, de la “Transacció”, quan molts encara creien que una URNA era una peixera, o ens masturbàvem davant la seua eròtica i nua “ranura” (de fet allí s’empenyoràvem en ficar-la -la papereta- resultant sempre paper banyat). I anaren passant els anys, i aquella “jove democràcia” (de sinuoses corbes, llargs cabells, llavis carnosos, llisos pits,…)⁽¹⁾ es va deixar “violar” una i altra vegada fins que va aconseguir la ja famosa “maduresa del poble”, expressió a la que alguns sempre hem afegit: “no és que estiga madur, és que l’han fet com una figa” ⁽²⁾. (continua)

'Bona dia, nano. Ja que constem en llistes d'individus incorrectes i en totes sense el nostre consentiment, almenys ens alegrem que tota regla tinga la seua excepció ja que així, gustosament, estem a la teua llista de correu electrònic. Ens veiem aquest estiu i xerrarem tranquil·lament davant un bon marmitako a la Behekoetxezaharra. Salutacions afectuoses des d'Euskal Herria.' Mikel i Rosa

Xifres, xifres i xifres. Números que et condemnen al remordiment, l’angunia i la mala llet. El més fotut de tot és que són reals i convivim amb elles a sobre. La Fundació Foesa, en un informe que va presentar Cáritas, recalca que uns tres milions de treballadors de l’estat espanyol estan en una situació de precarietat laboral, ja que han d’alternar l’atur i els contractes temporals. Altre estudi ens mostra com el 55% de les llars tenen algun tipus de deute i la major part d’aquests corresponen a càrregues hipotecàries. Per últim, altre treball de l’agència tributària espanyola assenyala que 18,8 milions de persones a l’estat cobren un sou igual o menor a mil euros mensuals (la mitjana d'ells està al voltant dels 600)... Mentre tant, les entitats financeres s’omplin salvatgement les butxaques amb els guanys obtinguts: els cinc grans (Santander, BBVA, la Caixa, Caja Madrid i Banco Pastor) ingressaren de beneficis al primer trimestre d’aquest anys, ni més ni menys que 5.140 milions d’euros, un 49’8% superior al mateix període del 2006... sobren les paraules doncs calen els insults.

És nota que estem en plena precampanya electoral. És l’època de la legislatura on, aquells que no han fet pràcticament res, es trauen les teranyines polítiques de damunt i ens omplin de consignes populistes i demagògiques. Van de Reis Mags per la vida oferint-nos infinitat de promeses que, segurament, a partir del 28 de maig oblidaran amb gran facilitat. El seu oportunisme és latent quan, a la mínima xorrada, ja estan imprimint un paper, fent un comunicat o enviant un correu electrònic per a posar el crit en el cel o lloar qualsevol cosa que els puga interessar. No sols ens agafen com a tontos sinó que a més creuen que la nostra memòria es limitada i prompte oblidarem tot allò que han dit. Tan es val que es diguen PP o PSOE. Per a ells tan sols som ciutadans en aquests períodes de la vida. Una vegada les urnes siguen obertes, de bell nou haurem de mostrar-los el nostre acatament ja que tornarem a ser els súbdits a qui ells administraran municipalment com els vinga en gana. Són, senzillament, les misèries polítiques que patim. (continua)

Benet XVI està en tot i no deixa passar ni una. El Vaticà acaba d’afirmar que l’infern no és cap metàfora i existeix. Ho sabem de primera mà ja que amb la Inquisició, l’evangelització del continent Americà i el recolzament a Franco, per posar tan sols tres exemples, ells traslladaren aquest malson al nostre planeta. Però sens dubtes el més curiós es la nova concepció del limbe: el Papa acaba d’eliminar de la seua doctrina aquest concepte ja que tot apunta que Benet XVI, adaptant-se al temps actuals i inspirat pel propi Rafael Blasco, ha estimat oportú requalificar aquest espai espiritual, el limbe, construint en ell vivendes celestials unifamiliars i camps de golf divins per a totes aquelles ànimes en pena que puguen pagar-s’ho. Amen

És ben curiós l’Estat de dret que tenim i patim. Crea una llei de partits que a la fi no és tan sols una eina per a prohibir diverses organitzacions sinó que a la pràctica la seua única finalitat és il·legalitzar a les persones. Deixen fora del joc democràtic a un partit, es constitueix un nou amb estatuts que entren dintre de la legalitat actual però també el rebutgen, després altre que esta vigent diuen ara que no és legítim i, per últim, quasi cent mil persones avalen amb la seua signatura centenars d’agrupacions d’electors però el Poder es reafirma que no tenen dret a participar electoralment: aquests ciutadans bascos poden votar lliurement a les properes eleccions per no tenen dret a ser elegits. El sistema diu que és gent contaminada i per tant són persones de segona classe. Mentre tant, a altres indrets hi ha gent corrupta, prevaricadora, que practica l’amiguisme, menteix als ciutadans, estafa, actua amb despotisme i sense impunitat però és completament legal i els seus partits no infringeixen la llei que si que apliquen a altres. No seria més coherent, legal, just i democràtic que els ciutadans, amb els seus vots, decidiren si l’esquerra abertzale entra o no en les distintes institucions? Amb l’apartheid polític que practica l’Estat, està clar que les properes eleccions a Euskadi i Navarra no seran eleccions democràtiques per molt que vulguen excusar-se amb la llei. No seran democràtiques.

“No tinc cap dubte: el déu dels vents, Èol, s’ha reunit a Perpinyà amb el Carod i per tant aquest quatre dies (i els que diuen que vindran) ha estat absent del port de València privant als milions o trilions de turistes que hem rebut per a seguir de prop aquest espectacle de la vela, tant popular al nostre País (especialment a l’Albufera). Per tot això i com alcaldessa que soc, i que mana a la ciutat més que el propi Camps de Golf, ‘ORDENO Y MANDO’ en aquest públic i notori Ban Municipal la mobilització urgent i obligatòria de tots els ciutadans del Cap i Casal, sense exclusió de classe, sexe o vergonya. Tothom tindrà que acudir al port amb ventalls, ventiladors manuals o artificials, els pulmons ben unflats i amb tots aquells instruments que puguen proporcionar el suficient aire perquè bufe la marea en perfectes condicions i d'una punyetera vegada comence la competició. Tots aquells que pateixen flatulències i rots també seran admesos ja que qualsevol esforç, per xicotet que siga, contribuirà a l'èxit d'aquesta America's Carajillo (perdó, Cups, que estaria jo pensant?)” Rita la Cantaora