Ja haureu vist que aquest bloc és capaç de desdoblar-se, que de vegades sembla caminar en una doble direcció. És cert, pateix un desdoblament de personalitat. Unes vegades és Vicent, d'altres sembla ser Galduf. Per això ens hem proposat jugar a fer paleses les diferències i les semblances. Hi ha una cosa que ja us direm d'avantmà. Tots dos són del Club Bàsquet Llíria, tot i que Vicent és també de la Penya i Galduf aparenta ser més culé. I una altra que ens situa políticament: l'un, Galduf, pensa en clau de Països Catalans i l'altre, Vicent, creu que mentre no tinguem un País Valencià, ens aviem amb l'àmbit lingüístic català, perquè sense país difícilment podrem aconseguir el sumatori. Ara escriu Vicent. I ho fa per punjar Galduf a que diga la seua.
"No és que no ens vegen, és que no volen veure'ns". Aquest és el resum del documental ‘Invisibles’ produït per Javier Bardem per a Metges Sense Fronteres. ‘Cartes a Nora’ de Isabel Coixet, ‘Crims invisibles’ de Wim Wanders, ‘La veu de les pedres’ de Javier Corcuera, ‘El somni de Bianca’ de Mariano Barroso i ‘Bona nit Ouma’ de Fernando León Áranca. Una mirada i cinc històries composen aquesta pel·lícula que podràs descobrir des d’aquest enllaç. No deixes de veure’ls, no son invisibles!
Collons, m’acaben d’arribar les fotos i no para de caurem la bava! Amb any i mig de retard, a la fi el pare de la criatura m’envia una imatge de la cosa més bonica que ha fet en aquesta vida... Molts dels que llegiu aquestes lletres us la bufarà aquest post. Altres, quan s’assabenten de qui parlem, els entrarà la nostàlgia i el record. Micalet viu a Aspanya, concretament a Arcos (a prop de Càdis). ‘Er tito’ Enric i qui subscriu aquestes línies gaudirem d’ell fa ja any i escaig de la mateixa manera que ho fan cada dia els pares. Si us parle del ‘Valen’ tanmateix vos quedareu igual. Però si l’anomene com a Josep Manel Tenorio i Calderon, el ‘Tenoriet’, molts retornareu a records passats. Bo, ací teniu a Micalet, l’edetanet a l’exili que no perd els arrels del pare. Això si, tot el mèrit és de la mare Carlota i la iaia Isabel i Paca, doncs el ‘Pep’ (com li diu el meu pare) és més informal que que qui vos escriu... que ja és dir. I per a vore que és una família normal, tan sols teniu que clicar ací per a vore una imatge definitòria.
Paga la pena reproduir les frases de l'editora Carme Balcells i de Javier Cercas del passat cap de setmana. A la primera li feien una entrevista en la qual parlava del seu ofici i de l'obligació, que necessàriament ha de ser plaer, de llegir infinitat de manuscrits. D'altra banda, Cercas feia una reflexió en el seu article setmanal sobre la seua necessitat d'escriure.
Dimarts se li va retre un homenatge a la periodista rusa Anna Politkovskaia a València, Madrid i Barcelona. Aquesta és una iniciativa de la Fundació Peter Weis per les Arts i la Política, que enguany ha decidit dedicar-lo a la periodista rusa assassinada a tirs a l’ascensor de l’edifici on vivia al centre de Moscou, just el dia en què Putin complia anys. Hi ha hagut una desena de països que també s’han sumat a la iniciativa, que l’any passat estigué destinada a la condemna de la invasió d’Irak en el seu tercer aniversari.
Aquesta frase la cantava l’enyorat Ovidi Montllor. Fa uns dies vaig coincidir a la Pobla de Vallbona amb Isabel-Clara Simó. Després de la seua brillant conferència tinguí la sort de compartir uns segons amb l’escritora d’Alcoi i, entre altres coses, li recordi la columna d’opinió ‘El codi valencià’ que havia publicat al periòdic Avui arran del llibre Inquisitiod’Alfred Bosch. Tan se val que la novel·la històrica parle del primer quart del segle XIX, doncs perfectament podria situar-se a l’època actual perquè les mentalitats del poder no han canviat. Ja ho deia l’Ovidi ‘El món no avança, gira’.
Al País Valencia és impossible llegir premsa diària pròpia en català. Alguna columna d’opinió de tant en tant i poc més (perdó el Levante amb una ‘gran generositat’ publica una pàgina!). Ja fa anys que soc subscriptor de Avui. Varis són els motius. T’estavies diners, amb el vals els adquireixes on vols i no pas t’arriba per correu com abans, totes les pàgines estan en la meua llengua i, el més important, em permet subornar al meu quiosquer de Llíriaamb els val i així no em falla cap dia i a partir de les 8 del matí ja disposo d’ell. Tot aquest rotllo era per contar-vos tres escrits que vaig gaudir ahir amb el periòdic, així com l’humor de FER, i que us aconsello reflexivament parlant. El primer d’ells, la ironia d’Iu Forn a El dia de l'orgull. Posteriorment el crit agònic de Mar Jiménez a Anys sobrers.I per acabarUn país invisiblede Joan F. Mira. L’extracte següent és d’aquest darrer article(continua)
He furtat la imatge adjunta al diari espanyol ‘El Pais’ referent a una notícia de la ciutat de València. D’entrada
no té cap transcendència. Però com el que escriu és molt ‘torçut’, de sobte l’incertesa
s’ha apoderat de mi ja que no veig escolars. En quina part de la fotografia estan els animals? I on el públic?
Com no hi ha dues sense tres, ací teniu el darrer i essencial enigma: per què
ells (animals o públic), fins i tot a les imatges, sempre apareixen a l’extrema-dreta?
Són frases escoltades al carrer i, de sobte, atures el
temps i medites doncs cada lletra implica una cavil·lació. La primera és de
Miquel i parla clarament del PP: 'si no
diuen més mentides no és perquè no vulguen, simplement és perquè ja no els
caben més a la boca'. La segona és de Vicent referint-se al batlle de
Llíria: ‘de Manuel Izquierdo sabem més
pel que diu que pel que fa’. Fotografies de la realitat.
L'oligopoli que executen les companyies de telefonia mòbil
és tan descarat que, fins i tot, se les inventen sobre la marxa per a continuar
espolsant-nos les butxaques. Les tres multinacionals que es reparteixen el
mercat mantenen unes elevades tarifes que resulten quasi idèntiques. Durant un
grapat d’anys han ingressat milers de milions d'euros arrodonint a l'alça les
trucades realitzades, cobrant-nos més temps del que realment consumíem,
incrementant els beneficis l’any passat en un 22,2%. Des d’ahir 1 de març estan
obligades, per la nova Llei de Millora de la Protecció dels
Consumidors i Usuaris, a cobrar-nos pel que consumim realment, per segons, i no
a l'arrodoniment a l'alça. Però aquests atracadors de guant blanc ràpidament es
burlen de la llei: augmenten un 25% la connexió de les trucades (aquest cànon
no existeix a la majoria de països europeus!) i augmenten les tarifes per cada
segon consumit entre un 15 i un 20% respecte al que abans ens cobràvem per minut.
Curiosament totes tres multinacionals ho
han aplicat al mateix temps i de la mateixa forma. Ens atraquen als ciutadans,
es burlen de la Llei
de Defensa de la
Competència i vulneren el reglament que regula la protecció
dels usuaris de telecomunicacions.
La llei deuria defensar els ciutadans davant les contínues estafes que pateixen en període pre i electoral. La falta d'un codi ètic permet que molts polítics es convertisquen en mers xarlatans amb llicència per a enganyar als futurs votants. Van segons bufa l’aire perseguint marejar el sol del migdia. La seua manca de projecte de futur l'esmenen aquests dies (i fins al 27 de maig) amb la virtut de vore qui la diu més grossa però amb metàfores que les facen creïbles. A posteriori s'obliden de les seues pròpies paraules, eludeixen donar comptes i esdevenen addictes a l'amnèsia.
Amb una coherència impecable, Oleguer Presas ens va
transmetre les seues opinions en un article inapel·lable ‘La bona fe’i amb
paraules transparents. Comparteixo plenament el Mail obert ‘Per això m'agrada
Oleguer’ de Vicent Partal publicat a Vilaweb, les reflexions al diari Avui d’Alfred Bosch a l’article ‘Pilotes inflades’i les paraules de tots aquells blocaires que des de la catosfera estan
recolzant a l’Oleguer. Em sume a la
campanya ‘Kelme m'ha perdut com a client’ i us convide a que signeu vosaltres també.
Les patim a Llíria. I a molts indrets del País Valencià. Són publicacions escatològiques. O dit d’una manera més diplomàtica: ideals per a llegir al vàter si no tens ninguna altra publicació a l'abast de la mà. El contingut filosòfic que desprenen evidencia, sens dubtes, que és gent políticament de centre: si, del centre de l’extremadreta (o més!). Tan sols amb una xicoteta ullada us adonareu de qui les subvenciona. Centenars d’exemplars, paper bo, qualitat d’impressió, un fum de fotografies en color, un ull i part de l’altre en impremta... sí xiquets i xiquetes, esteu patrocinant-los vosaltres, amb els vostres impostos. Però no us preocupeu que ells, brindant amb moet-chandon, ho agrairan. Si la tirada és més limitada, el paper el retallen a la meitat, sense quasi fotos i en blanc i blau, editada de qualsevol manera... aleshores, i oficialment, s’han rascat la butxaca ppròpia. Qui les llig? el que les escriu i, a vegades, ni això. Perdó, rectifique (que diuen que és de savis) i jo quan m'endropisc al comú si vaig restret.
‘...Avui és corrent parlar d'una «classe política». El
terme «classe» no és gaire correcte, en aquest context, però tampoc inadequat.
La «classe política», un cop estatuïda i amb les seues divisions i els seus
antagonismes, constitueix un bloc solidari, còmplice i amistós, per sobre la
ingenuïtat de la ciutadania que milita seriosament en les discrepàncies, o que
les observa amb reticència. Els «polítics» són uns individus que ho aguanten
tot, a condició de continuar en el càrrec o a l'expectativa del càrrec. Els qui
no som polítics tenim la tendència a irritar-nos, i acabaríem negant-li el pa i
l'aigua a l’«enemic» que ens juga una mala passada. Ells no: tots són iguals, i
ja s'ho apanyen. ¿Perquè no tenen vergonya? No m'estranyaria gens que fos això:
una manca de vergonya. Però, ben mirat, ¿què és la «vergonya»? Ja m'ho diran
vostès, lectors. Una condició del polític —i no caldria remuntar-se a
Maquiavel— és la «poca-vergonya»...
La farsa és continua en aquest Estat on estem segrestats i
que tan sols permet que digues el que ells estimen oportú o t’aplicaran tot el
pes de la ‘justícia’. La seua
legislació esotèrica dictamina que amb diners, quants més millor, el seu honor
queda restablit. Les seues immoralitats les diversifiquen en lleis sagrades i
ells esdevenen profetes amb llicència inquisitorial. El mot tolerància no té cabuda al seu món, un
món que mentalment és tercermundista i bananer.
Aquests dies s’està celebrant a Nairobi, Kenya, la VII edició del Fòrum Social
Mundial (FSM). Aquesta és una trobada anual que porten a terme diversos
moviments socials amb l'objectiu de complimentar la diversitat, discutir temes
rellevants i buscar alternatives a les problemàtiques socials derivades del
neoliberalisme i la globalització econòmica. L'FSM va néixer per contraposició
al Fòrum Econòmic de Davos (on es reuneixen les elits econòmiques, financeres i
polítiques d'arreu del món) i per això es fa en les mateixes dates. És un espai
obert de trobada de gent d'arreu del món per compartir experiències, dialogar i
reflexionar sobre qüestions fonamentals que serveixen per estendre la justícia
social, la pau i la solidaritat arreu del món, conjugant forces per cridar a
l'acció atenent a la idea que "Altre Món és Possible". Cinc diputats
de les Corts valencianes estan participant en ell. Fins ací tot correcte. Tan
sols un xicotet GRAN dubte tenim de com
qualificar als representants parlamentaris valencians i la seua ‘coherència política’ davant aquest
encontre.
La violència de gènere persisteix a tots els països del món com unaviolació generalitzada dels drets humans. Aquesta situació és inacceptable, i tots hem de prendre partper acabar amb la violència cap a les dones. L’estrenat 2007 ja s’ha cobrat una víctima de violència de gènere a l’estat espanyol. Al País Valencià des del dia 6 de gener hi han hagut 12 detencions per maltractaments, tres d’elles han tingut lloc a Llíria. Mentre segueix existint violència contra la dona, no en podrem parlar de progrés, ni d’igualtat. Tots els estats tenen l’obligació de protegir a les dones contra la violència, responsabilitzar als culpables i per damunt de tot, impartir justícia, així com, dotar de recursos a les víctimes.
Per això reproduïsc aquesta vinyeta publicada dies enrere al periòdic AVUI. L’extrema dreta mediàtica espanyola, suport ideològic del PP, ha iniciat una campanya de criminalització contra el dibuixant FER. Aquest ninotaire ha aconseguit, de manera molt encertada i ocurrent, reflectir en el seu acudit el que molts pensem. La meua completa solidaritat amb FER.
"La societat basca és generosa i ha vingut a Bilbao a exigir el final de la violència, a reclamar una nova oportunitat, a traslladar la necessitat de pau i de diàleg per damunt de la politiqueria i els debats estèrils. Ens esteu donant una nova lliçó als polítics." Aquestes eren les paraules pronunciades ahir a Euskal-Herria pel lehendakari Ibarretxe i dirigides als participants de la manifestació per la pau, el diàleg i el final de la violència. No cal afegir ni un punt ni una coma. És l’hora de la societat civil per damunt d'enfrontaments polítics absurds que no porten enlloc. És l’hora del diàleg: sense diàleg no hi ha futur ni esperança.
Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics
Ràdio Lluna Raval som la veu progressista, solidària i valenciana de la comarca del Baix Vinalopó. Els costums, la cultura i la realitat d'Elx ja tenen un nou punt de trobada molt més nostre i actual, a qualsevol part del món i amb la dignitat i universalitat que el nostre poble es mereix.
El cercador d'internet Google ha incorporat el català entre la trentena de llengües del seu traductor. A través d'aquest servei, es poden traduir automàticament textos sencers i també pàgines web de llengües com l'anglès, l'alemany, el rus o el xinès al català i també a la inversa
Amb RodaMots podeu rebre cada dia, per correu electrònic, un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús.
