El cap de setmana passat acabàrem de pintar i netejar. A partir d’ací emprenguérem la tasca d’embalar tot el que habita pausadament en una casa i en eixes estem: caixes i caixes ben retolades per a després poder-se organitzar (encara que a l’hora de la veritat no encontrarem res). També hem desmuntat els mobles més lleugers i realitzat uns quants viatgets, per tant una casa està mig despullada i l’altra amb els primers trastos deixats anàrquicament. A partir de demà comença el més gros: armaris, llits i d’altres aparells. Avui ja no funciona el telèfon (aquells que el teníeu el podeu esborrar ja que els propers dies tindré un número nou que vos passaré per correu electrònic) ni l’Internet i almenys durant una setmana no em donaran d’alta els nous serveis. A l’irresposable del Galduf li toca ara realitzar feines responsables com és el mudar-se a un nou domicili. A la quarta retorna als orígens i, si no es fa multimilionari, posa punt i final al viure provisionalment. Això si, li deixa el mort del bloc al Vicent per a que els propers cinc dies siga ell l’únic responsable de tot allò que es publique. Si en aquest període hi ha alguna querella ja sabeu a qui adreçar-vos. Salut i a reveure.

El PSOE valencià ha completat la seua nova estructura amb els congressos provincials. Les quatre cares més visibles del partit provenen del municipalisme. El secretari general, Jorge Alarte, és alcalde d’Alaquàs; la secretaria de València, Carmen Martínez, és alcaldessa de Quart de Poblet; la secretària d’Alacant és alcaldessa de Sax i el secretari de Castelló, Francesc Colomer, és alcalde de Benicàssim. Desconeixem d’on pensa que provenen els mals del seu partit el senyor Alarte, però una part molt important d’ells naixen, creixen i es desenvolupen precisament en l’àmbit municipal, al caliu de les assemblees locals, generalment controlades per un xicotet exèrcit d’afectes a la direcció de torn, que té com a principal objectiu poder aconseguir l’alcaldia per tal de convertir el consistori en una agència de col·locació de fidels i afiliats. Normalment ho justifiquen al crit de: “els del PP també ho fan” o “ells encara ho fan més”. La primera conseqüència és que en abastar el govern, acaba semblant que els socialistes fan el mateix que el PP, que no n’hi ha a penes diferències, un estat d’opinió que, com és lògic -el PP sempre serà al versió original i bona d’aquest procedir-, acaba tornant-se-li en contra al PSOE. La realitat és que governar una ciutat de tamany mitjà significa poder tindre la capacitat de decidir sobre desenes de llocs de treball i la possibilitat de manipular els tribunals de les oposicions que van fent-se, perquè tot i el canvi legislatiu que ha fet fora dels tribunals els polítics, la realitat és que n’hi ha altres mecanismes de manipulació d’unes oposicions. Desconeixem quin és el mecanisme mental que regeix la mentalitat d’aquests polítics, capaces d’arrogar-se la voluntat de decidir el futur de persones que, de bona fe, pensen que poden aconseguir un lloc de treball presentant-se amb l’únic bagatge del mèrit i la capacitat i veuen com després els primers llocs de les oposicions estan vedats. L’únic cert és que alguns secretaris locals ho són perquè han aconseguit afiliar al partit a tot un seguit de gent que sap que mitjançant la política local pot aconseguir tindre un lloc de treball, gent mediocre i no massa ben mirada al poble, que voten condicionats per això, que després lliguen la capacitat decisòria del PSOE quan aconsegueix governar i que limita l’accés a la militància d’altre tipus de persones que poden tindre també altre tipus d’inquietuds o d'interessos. Gent que, a la vista de la realitat, ja no s’arrima.

Des que el PP va recuperar l'alcaldia de la Pobla de Vallbona, fa poc més d'un any i mig, ja ha contractat (directa o dissimuladament, fent com que crea borses de treball netes que estan completament amanyades) 36 nous treballadors. És a dir, ha incrementat la plantilla més d'un 20%, la qual cosa ha fet que la plantilla total del consistori de la Pobla tinga ja 238 treballadors. Això, entre altres coses, provoca que el 45% dels ingressos que obté la Pobla de Vallbona es destinen a pagar nòmines en el capítol de despeses de personal. Qui dóna més que l'alcaldessa Mª Carmen Contelles?

Aquest és el crit d’un bloc que està més que fart de que el València C.F. siga tractat millor que els llauradors del País, l’educació pública, la sanitat pública, el Llevant, el valencià, el transport públic o la societat limitada del meu cosí (que és una empresa privada com el València). El nou president del València, Vicent Soriano, un antic comerciant de taronges dedicat ara al taulell i la intermediació (és a dir, a l’especulació), com altres molts més d’arreu el País Valencià, ha filtrat que està disposat a dimitir si Bancaixa no li presta altres 100 milions d’euros a compte de no se sap quines garanties, perquè l’únic que pot oferir un club de futbol són expectatives de futur. La situació és la següent. El València li deu a Bancaixa 290 milions d’euros (quasi 50.000 milions de les anteriors pessetes). L’any 2006 començà la deriva amb els 90 milions que el València va avalar amb la venda d’abonaments, dels drets de televisió i de les llotges VIP. Poc després, li’n va tornar a demanar altres 120 milions amb la garantia de la requalificació de Mestalla, que s’havia acabat de produir. A finals del 2007, Bancaixa va prestar altres 80 milions sobre la mateixa requalificació anterior, però va fer falta l’aval personal de l’aleshores president, Juan Soler. Ara la situació és que és, Soriano diu que té venut els solars del Mestalla requalificat, però no pot fer-ho públic per una clàusula de confidencialitat. Tot i això, exigeix que Bancaixa li torne a prestar altres 100 milions (a 16.000 milions de pessetes li diuen una punta de tresoreria) a canvi de que el nou estadi en construcció es diga Bancaixa, la recaptació dels 20.000 abonats nous que cabran, l’explotació del pàrquing i altres garanties. I, si Bancaixa no solta la pasta, amenaça amb dimitir, omplir de pancartes contra Bancaixa l’estadi o veges a saber quines altres bogeries.

Els usuaris no ens veurem afectats, però tampoc passaria res si algú ens explicara alguna vegada què passa amb els nostres interessos. L'ampliació a tres carrils de l'autovia d'Ademús i el desdoblament des de Llíria fins a la Llosa del Bisbe va ser adjudicada mitjançant el famós peatge en ombra (pagar l'obra una empresa privada i anar cobrant en uns anys determinats un cànon fixe més una quantitat per cada cotxe que circule) a Itínere, una filial de la qual el 90% és de Sacyr Vallermoso. Aquest grup que encapçala Luis del Rivero té un deute de 19.276 milions d'euros (320.000 milions de les anteriors pessetes). Em pregunte com pot una empresa arribar a deure eixos diners. La qüestió és que per tal d'evitar el concurs de creditors (antiga suspensió de pagaments), Sacyr s'ha desfet d'Itínere, que ha sigut valorada i venuda per un fons d'inversió de Citigrup, en quasi 8.000 milions d'euros, dels que 5.000 són deute d'aquesta concessionària. Però, al mateix temps, Itínere ha sigut feta a trossos per tal de que siga repartida entre els actuals accionistes. Citi es queda una part del negoci, però sembla que la CV-35 serà recomprada per una nova empresa que es dirà Sacyr Concesiones. Abertis i Atlantia es queden amb una altra part del pastís. Una operació d'enginyeria financera, a la fi, que fa que la CV-35 es quede en les mateixes mans canviant d'empresa explotadora. I això planteja alguns interrogants, com ara: què sap el govern valencià de tota aquesta operació? Finalment, és qui ha de pagar i haurà de saber a qui. I allò que ens importa: es veuran afectats els interessos dels usuaris d'aquesta autovia que quasi acaba amb la paciència -i demostrem cada dia que és molt gran- dels ciutadans del Camp del Túria? En benefici de la transparència, algú podria preguntar-ho, ni que siga a les Corts?

Demà dimecres 3 de desembre, la Comissió d’Educació i Cultura de Les Corts Valencianes debatran la proposta presentada per la diputada Mònica Oltra d’atorgar a Hèctor Faubel l’Alta distinció al Mèrit Esportiu. Diversos amics i veïns de Llíria han llançat una campanya per demanar que es reconega la trajectòria del pilot de Llíria al igual que s’ha fet els darrers anys amb altres esportistes com Sonia Mañas, Juan Carlos Ferrero o Niurka Montalvo. Tan sols teniu que reenviar missatges amb el text HECTOR FAUBEL ALTA DISTINCIO 2008 JA!! als correus que trobareu davall que són dels diputats membres de la Comissió de Cultura i Esports en les Corts Valencianes. Cal recordar que Hèctor Faubel, junt a Núria Roca i Andreu Palop, va protagonitzar enguany la campanya d'Escola Valenciana per la matriculació dels xiquets a les escoles en valencià.

Sens dubtes, el pilot de Llíria ha fet prou mèrits per a rebre aquest guardó.

Assetge el pas del temps en una espiral que retorna, esdevenint un cercle, a l’inici i m’adone que els segons, minuts i hores s’esmunyen amb la melangia no sols d’haver perdut els somnis sinó a més trobant-me com les pròpies il·lusions van a la deriva i creen un fum que destorba el pensament...

Clara va naufragar, de la mateixa manera que quotidianament ho fem nosaltres. Més o menys acceleradament consumim el dia a dia amb una angoixa que, de segur, no patí la Clara. Ella era conscient i per tant sabia el seu destí: jo, per contra, destorbe els meus possibles ànims deixant que la vida s’escape per la punta dels dits al mateix temps que começa el compte enrere...

Avui el Vicent ha soltat una llagrimeta quan ha escoltat en la ràdio que Joan Baptista Humet (Navarrés, la Canal de Navarrés)  ha faltat per culpa d'un càncer d'estomag. No l'ha conegut personalment, és més, mai l'ha vist actuar en directe, però una única cançò, Clara, s'havia convertit en una icona referencial. Va haver una època en la qual el Vicent es sabia la lletra sencera d'aquesta cançò, que sempre ha considerat com una mostra de l'arrodoniment perfecte d'una lletra associada a una melodia concreta. Només Clara, per Clara, i per qui ha sigut capaç de fer una meravella artística com aquesta cançò és el motiu pel que avui no serà un bon dia. La gent de la música catalana tenia previst fer-li un homenatge el proper 16 de desembre. Humet se'l mereixia, Clara també. I en la memòria de Vicent restarà per sempre una lletra plena de símbols i una música impagable. Gràcies Humet. Per sempre Clara.

PD: Tristor, melangia i abatiment. Són les sensacions del Galduf. A diferència del Vicent, als llunyans temps dels 80 vaig tindre l’oportunitat de conversar, desvariar i enraonar amb ell. Les llàgrimes, diuen, no et deixen vore les estrelles... mentida! Les llàgrimes donen la humitat suficient per retindre perpètuament el record.

Cada vegada estic més convençut que el PP morirà d'èxit al País Valencià, com els equips de futbol que també es cansen de guanyar acomodats en ocupar-se més de l'enlluernament que provoca la successió de victòries que del futur, com avui ens recorda també Vicent Partal. Dissabte passat la manifestació de la Plataforma per l'ensenyament públic va recollir entre 40.000 i 100.000 persones, depenent de la font. És igual, més de 50.000, segur. Aliè a qualsevol senyal, el govern va treure a passejar Ricardo Costa, qui ha dit que va ser un fracàs, que per haver sigut un èxit hauria d'haver aplegat 1,9 milions de persones, les que componen tota la comunitat (ara si) educativa. Pregunte: ha contemplat aquest xicot malcriat alguna vegada aplicar-se el proverbi àrab que si allò que has de dir no és més bonic que el silenci, no ho digues? D'altra banda, la Conselleria va contestar ahir diumenge amb una nota de premsa. Compte: nota de premsa en diumenge d'una Conselleria! Ara diuen que el proper curs començaran a implantar l'educació en anglès en tres col·legis del País, un per província. És a dir, que el cap de setmana han xiulat i mira't cap a un altre cantó, no siga que atendre el descontent general en el sistema educatiu públic valencià els faça plantejar-se dir per primera vegada en la seua vida: ho lamente, m'he equivocat i rectifique!

Collons, com passen els dies! Fa una estona estàvem clavant les estadístiques d’octubre i en un tres i no res ja som al desembre, per tant ara ens toca resumir les referides al novembre (ja m’he perdut i no sé de quin mes parle). Com estem a tir de pedra del nostre aniversari a Vilaweb (el dia 13 complirem dos anyets, els mateixos que mentalment tenim el Galduf i el Vicent com podreu adonar-vos a la imatge adjunta), des d’ací podreu accedir a totes les xifres completes de la mateixa manera que ho fem nosaltres quan tirem mà de les estadístiques. Teníem previst desvariar una miqueta al respecte, però teniu en compte que és dilluns i encara no hem esmorzat, així doncs deixem les coses com estan i tal dia farà un any. Salut i moltíssimes gràcies per suportar-nos quotidianament.  (continua)

Les mocions de censura sempre amaguen misèries humanes. En el cas de la Vila Joiosa hem conegut la primera. El regidor trànsfuga que li va donar l’alcaldia al PP havia posat algunes condicions que amb el temps aniran coneixent-se. La primera ha sigut l’assumpció de les competències en hisenda i contractació; la segona, la seua entrada en la comissió d’urbanisme, on no estava, i la tercera la contracció per mitjà d’un decret de l’alcalde de la seua senyora en qualitat d’assessora. La misèria humana té uns límits difusos, no respon a paràmetres estandarditzats. En aquest cas, el trànsfuga no ha millorat el seu estatus econòmic perquè no pot cobrar més que abans d’abandonar el seu anterior partit, però la família és la família. Qui millor que la senyora per assessorar el seu espòs? Ai, el meu Blai...

Ja tenia la pilota, que li va regalar el pilotari Álvaro després de guanyar l’Individual. Ara el nostre benvolgut president ja té la raqueta, que li ha regalat David Ferrer després d’haver fet tot el possible perquè Espanya no guanyara la Copa Davis. Aquesta raqueta és la de la derrota del primer partit de la final davant Argentina. Serà una premonició? Ara que una cosa et volem advertir Paquito: la raqueta de Ferrer no és per fer-la servir amb la pilota d’Álvaro, que la trencaràs, president. Suposem que ja ho sabrà, atesa la seua afecció al tennis. Però per si de cas, queda advertit.

El 26 d'abril de 1937, a dos quarts de cinc de la vesprada, els nacionalistes espanyols, mitjançant la Legió Còndor nazi, bombardejaren objectius civils de la ciutat basca de Gernika-Lumo amb el propòsit de produir la seva destrucció total. Era dia de mercat i durant tres hores els bombarders van destruir totalment tres quartes parts dels edificis de la ciutat. Un pont estratègic i una fabrica d’armes varen romandre intactes: les víctimes civils eren l’objectiu exclusiu del nacionalisme espanyol...

L'1 de maig de 1937 Pablo Picasso va decidir que pintaria un quadre sobre aquests fets per a l'Exposició Internacional de París i el mateix dia ja va realitzar diversos estudis previs al seu taller de París, obra que va ser finalitzada el 4 de juny del mateix any. Des d’aleshores, aquest quadre ha esdevingut un símbol dels horrors de la guerra i una icona mundial de la lluita per la pau.
Ara l’artista de Nova York Lena Gieseke, qui domina les més modernes tècniques d'infografia digital, ha decidit proposar una versió 3D de la cèlebre obra i col·locar-la en internet amb forma de vídeo. El resultat és fascinant i ens permet visualitzar els detalls que, d'una altra manera, ens passarien desapercebuts. Aquesta tècnica innovadora es revela com un poderós instrument per a comprendre millor la forma de treballar de Pablo Picasso i fins i tot el mode de com funcionava la seua imaginació. (Des d’aquest enllaç accedireu al vídeo)

A la Vila Joiosa hi va haver una moció de censura que va desbancar l’alcalde del PSOE amb un regidor d’un partit independent que es passà de bàndol. Com era d’esperar, l’alcalde del PP s’ha posat un sou astronòmic, però que ho haja fet i haja transcendit ens ha servit perquè així hem pogut conèixer que manté el de l’anterior alcalde del PSOE valencià. L’alcalde de la Vila Joiosa, un poble de 30.000 habitants, cobra 65.000 euros a l’any, que són quasi 11 milions de les anteriors pessetes. El del PSOE valencià era professor de secundària, el del PP és visitador mèdic. El salari dels professors és públic, el del visitador suposem que variable, en tant que solen cobrar en funció de la capacitat receptadora dels metges que visiten. Per fer una estimació, posem que el visitador guanye el mateix que el professor -si no, la feina de visitador seria molt sol·licitada per rendible i trobes moltes ofertes de treball per fer aquesta feina als diaris-, de manera que, si fa o no fa, sent alcalde del seu poble tots dos estaran cobrant pràcticament el doble que en la seua feina, a més de gaudir de tots els beneficis que reporta el càrrec, com ara el telèfon mòbil per compte del pressupost municipal, despatx, personal al servei exclusiu de l’alcalde, disposició de fons per a despeses protocol·làries, cotxe oficial... Per no parlar del reconeixement social que atorga la vara o del tractament de virrei que el partit li atorga. Però, a més de tot això, tenim la possibilitat de col·locació d’amics, familiars i afiliats que amb el pas de temps inunda l’administració local i les empreses contractistes de l’ajuntament. Enteneu perquè pot arribar a ser una qüestió de vida o mort l’obtenció d’una alcaldia i perquè només accedeixen mediocres a jugar en un terreny de joc tan rusc? S’entèn així millor un pacte entre el Bloc, Esquerra Unida (vector comunista), el PSOE i el partit suposadament independent d’un ex alt càrrec de la conselleria d’Agricultura i pesca quan la governava Unió Valenciana?

Quasi coincidint en el temps, un miler de periodistes d’Albacete, Almeria, Múrcia i Alacant han constituït l’agrupació “Periodistas del Sureste Mediterráneo”, que pretén convertir-se en un espai d’anàlisi dins la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya, i la UNED, que depén del Ministeri de Ciència, ha decidit crear el “Campus Este”, que abraça Castelló, València i Alacant, més Múrcia i Albacete.
La directiva de l’Associació de la Premsa d’Alacant, en fallida per la gestió de l’anterior president, Ginés Llorca, ha rebutjat aquest nom i l’Executiva de la Unió de Periodistes Valencians, que ha rebutjat recuperar el nom Unió de Periodistes del País Valencià, ha declinat participar en aquest engendre.
Aquesta setmana, el diari Levante-EMV ha recordat que el principal impuls dels darrers temps al concepte geopolític “sureste” el va protagonitzar Eduardo Zaplana quan encara era aspirant a succeir Joan Lerma com a president de la Generalitat. Aleshores, el 1994, impulsà el “Consorcio del Sureste” amb les càmbres de comerç del País Valencià i la de Múrcia. Entre les seues propostes figurà canviar el nom de l’Aeroport de l’Altet pel d’Aeroport d’Alacant i Múrcia i potenciar el port de Cartagena, d’on és natural Zaplana.
Actualment n’hi ha un nou moviment alicantonista, al caliu de la Cambra de Comerç d’Alacant i d’un grup d’empresaris que s’han muntat la seua associació-lobby, al marge de l’Associació Valenciana d’Empresaris. Políticament aquestes actuacions estan avalades per l’entorn del president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll, reducte del zaplanisme i acantonament dels cadàvers polítics que Camps va deixant pel camí.
Alguna cosa es mou a Alacant, millor dit, de la Vila Joiosa cap en davall, que va en la direcció de procurar-se un espai diferent a la realitat política a base d’influir en la realitat social. Darrere d’aquestes maniobres, en realitat, s’amaga un greu complex d’inferioritat de la classe política i empresarial alacantina i un objectiu final: no perdre aquelles esferes de poder que genera l’actual estructura provincial a la qual, per cert, s’ha sumat el PSOE valencià. No tardarem molt de temps a veure com suposats polítics de l’esquerra valenciana (en el també suposat cas que el PSOE siga un partit d’esquerres), a l’estil de l’exsocialista i actual president de la Cambra de Comerç d’Alacant, Fernández Valenzuela, acaba pujant al llom de l’alacantonisme per tal de mantenir la pataqueta.

Camps va estar la setmana passada a Dallas (o era Dinastia?), és a dir, a un dels centres mes reconeguts de la crisi financera mundial. Va anar, digué, a obrir noves possibilitats de negoci. I al llarg del viatge ha tingut una nova ocurrència, crear EL CONSELL DE DESENVOLUPAMENT ESTRATÈGIC. Si, senyores i senyors. Han llegit bé. Allí estaran representats el ports, els aeroports, les fires, les empreses, les universitats i els instituts tecnològics. L’objectiu és que el País Valencià tinga “la mejor comunicación, los mejores polígonos industriales, la mejor calidad en la formación, el mejor conocimiento al servicio de la innovación y el desarrollo de las empresas”. Si no fóra perquè el PP està manant ja més de 13 anys al País Valencià, semblaria que acaba de guanyar les eleccions el Camps aquets. Del viatge a Dallas (o Dinastia, que no me’n recorde mai) i Nova York, Camps ha dit que “he tenido la oportunidad de confirmar que la Comunidad está en la línea de los espacios más avanzados de la nueva economía”. També ha dit que “allí donde vamos y hablamos de nuestra fuerza, de nuestros aeropuertos y puertos, de nuestras ferias y nuestras estrategias de comunicación, ferrocarriles, autovías, carreteras, espacios de conocimiento, universidades o polígonos industriales, estamos hablando de una espacio coherente, sistemático y lógico para seguir prosperando en el futuro”. Jo, si no em rectifiqueu, pense que l’home aquest o ha embogit o està al bord del deliri. Dir, dir, no diu res, però a que sembla molt solemne?

Al meu poble als empresaris que es dediquen a comprar taronges i comercialitzar-les els diuen “tarongeros”. “Eixe és tarongero”, diuen, i s’entén que es dedica a la taronja. Des de principi del segle XX hi ha hagut milers i milers d’empresaris d’aquest sector que han intentat aprofitar-se de la conjuntura pretenent fer-se ric en poc de temps. Al caliu del reclam dels excel·lents preus que els consumidors europeus pagaven per un quilo de taronja, del cost barat de la ma d’obra i de la poca competència d’altres països productors van sorgir desenes de magatzems arreu del País on es comercialitzaven taronges. Molts d’ells han desaparegut i la majoria ara es dediquen a la construcció i l’especulació. L’actual president del València C.F., Vicent Soriano, n’és un exemple. Aquesta setmana hem conegut un episodi que explica l'alçada moral d’alguns d’ells perquè un miler de treballadors, la major part d’ells d’altres països, s’han plantat davant la intenció dels empresaris de rebaixar el seu jornal. Treballen a destall. L’any passat cobraven 90 cèntims per caixó de taronges i 1,60 pel de mandarines. Aquesta campanya els havien rebaixat el preu a 80 i 1,50 cèntims, respectivament. Però han anat més enllà. Aquesta setmana els han anunciat que encara els rebaixaven més, fins a 70 cèntims per caixó de taronges i 1,40 el de mandarines. No obstant, el conveni col·lectiu vigent per a l’actual temporada marca que el caixó de taronges es cobrarà a 1,2 i el de mandarines a 2 euros. Per això van plantar-se, per això van tallar una carretera a Torrent i per això van bloquejar l’eixida de les furgonetes que traslladen al camp el collidors. I què han aconseguit? Seguir cobrant allò que cobraven la setmana passada: 80 cèntims i no 1,2 euros per això de taronges i 1,50 i no 2 euros pel de mandarines. La pregunta és: quin és el criteri d’aquests empresaris, que consideren que els emigrants han de cobrar menys per fer la mateixa feina? El que més llàstima ens fa és que estan robant-li al collidor emigrant, si, però també al llaurador a qui li compren, al qual li repercuteixen en el preu de l’arrova un preu de collida que no és el que paguen. La resposta és que la gentola aquesta és lladre, a més de racista.