Contra les indicacions que ens donaven al tren, resulta que sí que paguen el retard. Amb una lentitud pasmosa, però paguen. Quan hem arribat a l'atenció al client, érem vint-i-una persones només de tot el tren disposades a protestar contra tres que ens havien d'atendre. Per art de màgia, els tres depenents s'han vist reduïts a un i, a canvi, un guàrdia de seguretat enorme s'ha instal·lat a la porta, impedint que a dins l'oficina hi hagués més d'una persona concentrada. Amb amabilitat, però parsimònia, han segellat el bitllet amb una nota que diu: 'Retard'. Asseguren que si vas a la guixeta, cobraràs. Punt i final.
El rellotge de l'estació de València diu que han passat trenta-un minuts de les dues. Per fi hi hem arribat. El bitllet afirma que havíem d'arribar a la una. Així que me'n vaig a reclamar que em tornen els diners. El revisor ja m'ha avisat que no me'ls tornaran, però per intentar-ho, que no quede. En la darrera corba abans d'entrar a l'estació, la megafonia ha anunciat que entràvem a València, i el passatge, supose que irònicament, ha trencat a aplaudir. Per si de cas algú es feia la il·lusió, el tren s'ha aturat mentre la gent aplaudia. No es pot ser tan mesell.
Queden pocs minuts per les dues i acabem d'entrar a Castelló. Fa bastanta estona que hauríem d'haver arribat València però la sensació de calma és total. No para de sorprendre'm amb quina tranquil·litat tothom agafa un viatget com aquest. Supose que després d'apallissar-te durant mesos, una pallissa un poc més gran ja no causa el mateix efecte. O potser és que ens hem tornat uns nòrdics impassibles o una tribu de budistes calmats. En qualsevols cas, la pròxima estació ja és València i només queda la discussió divertida sobre si m'han d'abonar l'import del bitllet o no.
Finalment, passa el revisor, donant explicacions a tothom, però repetint sempre la mateixa frase: "La causa del retard no és imputable a Renfe". Unes senyores, a la taula del costat, li pregunten si val la pena anar a reclamar perquè els tornin els diners del bitllet. Fa un somriure, i sant tornem-hi: "La causa del retard no és imputable a Renfe". Al meu costat hi ha un turista canadenc, que no entén res del que passa i que veu reforçades les seues creences liberals a l'americana. Ell és de Toronto, una ciutat on el transport públic simplement no existeix, i afirma, solemnement, que si Renfe fos una empresa privada això no passaria. No sé què dir-li, perquè a hores d'ara ja no sé ni què és Renfe; només sé que la causa del retard no li és imputable.
Dues hores mitja després de la teòrica hora d'eixida de Barcelona, sec per fi a la plaça 16 del cotxe 8 de l'Euromed 1101 en direcció a València. Cansat. A hores d'ara ja hauríem d'haver passat Castelló si tot hagués anat amb normalitat. Però podria ser encara pitjor. Quan hem girat la corba de l'estació de Tarragona i hem vist que l'Euromed no havia marxat, hem respirat alleujat. Hi ha gent d'autobusos anteriors que diu que ha estat esperant-nos tres quarts d'hora. Molt eficient no sembla aquest sistema. A més, l'arribada a l'estació ja ha estat caòtica.
Per alguna raó que no acabe d'entendre, l'Euromed està aparcat a la via 4, fet que obliga la gent a baixar les escales d'un túnel i tornar-les a pujar, tots carregats de maletes. A més, l'andada és molt baixa i l'esglaó d'accés al tren queda a una alçada que fins i tot a mi em fa pensar. Hi viatja molta gent gran amb maletes considerables.
I ací a Tarragona he tornat a veure molt de guàrdia, molt d'informador i molt de periodista, però sembla que ningú no ha pensat a ajudar aquesta gent gran a traginar les seues pertenències.
Poc més d'una hora i mitja després de l'hora prevista d'eixida, l'autobús de recanvi arranca des de l'àrea de servei del Garraf, dic jo en direcció a Tarragona. I dic jo perquè ha estat impossible que ningú ens diga res. Evidentment, no hi ha ningú de Renfe però els conductors dels autobusos tampoc semblen massa partidaris de la transparència informativa.
Em sorprèn, malgrat tot, la tranquil·litat dels passatgers. Fins i tot hi ha qui proposa fer una juguesca a veure si l'Euromd ens estarà esperant o no a Tarragona. Alguns fan broma amb el fet que el bus nou porta ben visible el rètol de transport escolar.
'Ai, que encara acabarem a Terol', diu una senyora amb cara preocupada. Sospite que ho diu per aquella campanya que afirmava que Terol existeix per a contrarestar la idea que la ciutat aragonesa en realitat és un forat negre. Esperem que no hi caiguem a dins...
Una hora i dinou minuts després de l'hora prevista per eixir, finalment l'autobús es trenca. Parem a l'àrea de servei del Garraf i la conductora marxa espitada del vehicle sense donar explicacions. Cadascú que s'apanye. Uns quants viatgers la increpen en veu alta preguntant si hem d'endevinar el què passa, però ella corre a refugiar-se a darrere d'uns altres autobusos. Deduïm que hem de pujar en un d'ells i, en un exercici perfecte d'autodeterminació, els viatgers carreguem les maletes i pugem de forma excessivament ordenada a l'únic autobús que té el motor engegat.
Una hora exacta de l'eixida prevista de Barcelona ens aturem al primer peatge de l'autopista. Hi ha una certa expectació per veure si l'autobús arrancarà, ja que un sector del passatge continua dubtant sobre el motiu pel qual anem tan lents. Paguem i efectivament arranca. Ara hauríem de ser ja a Tarragona però ens queda un bon viatge encara. Agafe d'iPod i em pose el piano de Didier Squivan a les orelles.
Cinquanta minuts després de l'hora oficial d'eixida som a Castelldefels. L'autobús es diverteix intentant entendre què li passa a la conductora. Ara l'opinió majoritària no és ja que té problemes amb el canvi de marxes, sinó que té problemes d'orientació. Segons sembla, no sap com s'entra a l'autopista. I per això va tota l'estona preguntant a través del telèfon. El més preocupant del cas és que els atuocars que van davant arribaran molt més aviat que nosaltres a Tarragona. I la questio és saber si l'Euromed ens esperarà o si ens en faran una altra.
El rellotge de l'autobús, no sé si és un símptoma, ara marca les 18.21.
Mitja horta justa després de l'hora oficial d'eixida del tren, travessem el pont del Llobregat i l'autobús va a una velocitat lentíssima que fa sospitar bona part del passatge que hi ha algun problema.
La conductora ha de fer una frenada brusca i provoca les primeres reaccions d'indignació. A partir d'aquí hi ha un trànsit intens, l'autobús va tant lent que jo diria que s'ha trencat. Contravenint les regles de circulació, la conductora parla per telèfon mentre condueix i fins al seient sento la seva veu preguntant on hi ha l'àrea de servei de Gavà. No sé perquè hem de parar a Gavà però sospite que ara ens faran canviar d'autobús i el festival serà complet.
Passem pel costat de les obres del TGV i me les mire sense saber quin sentiment tinc.
Ens movem. Fa un quart d'hora que el tren hauria d'haver marxat de l'estació i tot just ara la carabana dels autocars es posa en marxa. Estic realment encuriosit: tant d'uniformat i tant de xiulet i ningú no m'ha demanat el bitllet. Supose que si algú vol anar a Tarragona aquests autobusos són la millor opció avui.
Arribe a l'estació uns minuts abans del que és habitual perquè no he entès si vaig en autobús o no. La web de Renfe diu que l'Euromed a Alacant va amb autobús però el de València no. I jo no tinc ni idea de si vaig a l'un o a l'altre. Quan arribem ens fan posar en l'espai habitual per a pujar a l'Euromed durant uns minuts. Al cap d'una estona, quan és l'hora oficial de marxar, ens diuen que seguim unes hostesses que porten uns cartells bastant notables indicant Alacant i València. Ens fan creuar tota l'estació i eixim a la plaça de darrere on hi ha el caos dels autobusos. D'entrada, no n'hi ha prou per a tots. No sé si és perquè no saben quants viatgers van al tren. N'hi ha tres i quan es veu clar que no hi cabem n'arriba un quart. La gent està francament nerviosa, especialment la gent gran, que carrega maletes, i no s'aclara on ha d'anar. Ens duen en autobús a Tarragona, se suposa que allà agafarem l'Euromed. Mentrestant, tot de periodistes, fotògrafs i càmeres segueixen l'escena i també un munt d'uniformats que no entenc de quina policia o empresa són, però que fan sonar el xiulet amb molta prestància.
Per fi sec a l'autobús, al costat de la porta del darrere i espere. València em sembla més lluny que mai.
