Fa pocs dies que he tornat d'un viatge intens i interessant al Quebec, a l'altra banda de l'Atlàntic, a Amèrica del Nord, molt a prop del centre del món. Hi vaig anar com a membre d'una delegació del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya, delegació que encapçalava el conseller Jordi Ausàs. La primera sensació que vull deixar apuntada és el reconeixement de Catalunya com a nació en totes i cadascuna de les reunions i trobades que hi vam realitzar. Un exemple espectacularment visible d'aquest reconeixement va ser veure la senyera onejar en una de les torres més altes de la seu del parlament quebequès. Un altre exemple de reconeixement ha estat el tracte exquisit que vam rebre tota la delegació per part de totes les persones amb les quals ens vam entrevistar, així com l'interès mutu per esbrinar com es feien i desfeien les coses en cada àmbit que es va abordar.
Enric Navarro fa uns anys que s'ha instal·lat, juntament amb la seua companya, en una de les poques barraques que queden plantades a l'Horta de València. Una de les zones més autèntiques i, alhora, amenaçades del País Valencià pel creixement i l'especulació urbanística de la ciutat. Segons un reportatge publicat recentment a La Vanguardia, Enric "és el prototip d'agricultor del segle XXI". Isabel, la meua companya, els coneix bé i els va visitar la setmana passada, i jo m'he tornat a quedar amb les ganes sense poder acompanyar-la.
Isabel i jo hem passat uns dies a la Cerdanya a casa d'uns bons amics. Una de les coses que més ens ha cridat l'atenció, quan passes el túnel que travessa la imponent serralada del Cadí i et deixa en aquesta vall situada a més de mil metres d'altura, són les teulades de les cases. I és que a gran part de la vall són de pissarra, com les dels Alps! Aquests dies hem recorregut la Cerdanya i l'Alt Urgell diverses vegades, des de Puigcerdà a la Seu d'Urgell, per carretera, camins i sendes, i hem pogut constatar que el fenomen es circumscriu a les cases de les noves urbanitzacions situades a la dreta d'aquesta ampla vall que s'obri i va paral·lela al Pirineu.
La revista Descobrir Catalunya per fi s'ha fixat en la comarca de la Safor. El número d'aquest mes d'agost porta el títol en portada: "La Safor i Gandia, art i natura a la costa valenciana". En les pàgines centrals trobareu, com ve sent habitual a la revista del "teu país com mai l'has vist", una interessant presentació dels espais naturals d'una comarca que té mar i muntanya; dels indrets i edificis històrics on es van recrear Jaume II, Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella, Gregori Maians, els Centelles o els Borja; de la cultura gastronòmica, dominada pels arrossos i la fideuà; del calendari de festes, explicat a través dels seus protagonistes.
Res més estimulant que pujar a un veler i navegar per la Mediterrània. Aquest estiu, Isabel i jo, hem fet una nova part d'un viatge que vam començar fa quatre anys a bord del veler Onas al voltant de l'illa de Menorca. Cada any, quan tornem al vaixell del nostre capità Toni Casas, és com si el temps no haguera passat i el viatge continuara allà on el vam deixar. Aquesta vegada vam anar fins a Catània (Sicília) per embarcar-nos i navegar per la mar tirrena, entre les illes jòniques, el canal de Corint, la mar sarònica, fins a Atenes.
Per motius de feina, divendres passat, vaig estar a Seròs (el Segrià). No era la primera vegada que hi anava. L'última vegada que vaig estar en aquest poble ja vaig retrobar per casualitat a Guillem Chacon, el director de l'Estació Biològica de l'Aiguabarreig. També per motius de feina, avui diumenge he estat a Tornabous (l'Urgell), on he dinat amb un divertit grup de jubilats de Ciutadilla, amb els quals he descobert que compartíem moltes referències valencianes.
El Fons Monetari Internacional calcula que el preu de l'habitatge a l'Estat espanyol baixarà entre un 15 i un 20% en un "futur no llunyà", de manera que a poc a poc s'aniran ajustant al "valor real". Ara dieun això, i ens ho haurem de creure, perquè quan diuen el contrari també acaba sent veritat. Així doncs, ara es confirma la mentida del creixement econòmic basat en el despropòsit urbanístic i la construcció. Una mentida avalada i certificada per bancs i caixes, però, difícil d'amagar perquè ara s'ha fet massa gran.
Matilde Alonso i Elies Furió Blasco són dos bons amics, professors d'economia aplicada de la Universitat de València, que des de fa uns anys treballen a la Universitat de Lió (França). Saben que sempre porte damunt la càmera de fotos, que en faig moltes i que m'agrada guardar-les i fer àlbums. Segurament per això, fa pocs dies, em van demanar si, per casualitat, tenia una foto de Barcelona per a la portada d'un llibre que estaven acabant d'enllestir. Després vaig saber-ne el títol: Panorama de l'Espagne contemporaine. 30 ans de transformations politiques, économiques, sociales et culturelles.
Aquest carrer, situat al barri del Poble Sec de Barcelona és conegut perquè hi va viure Joan-Manuel Serrat, que li va dedicar la cançó "El meu carrer". Segons explica Francesc Miralles a la revista Time Out Barcelona del 7 de febrer, sembla ser que aquest carrer també ha vist créixer Jaume Sisa i Júlia Otero. Sense voler fer comparacions, vull que sapieu que Isabel i jo fa uns tres o quatre anys que hi vivim molt a prop. Tot això ho dic perquè fa uns dies van tapar les plaques d'aquest popular carrer de la falda de Montjuïc, reivindicant el restabliment del nom original, dedicat a Francesc Cabanyes.
Arxius:El meu carrer- La cançó de Serrat interpretada per Miguel Poveda
Fa pocs dies que he tornat d'un viatge intens i interessant al Quebec, a l'altra banda de l'Atlàntic, a Amèrica del Nord, molt a prop del centre del món. Hi vaig anar com a membre d'una delegació del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya, delegació que encapçalava el conseller Jordi Ausàs. La primera sensació que vull deixar apuntada és el reconeixement de Catalunya com a nació en totes i cadascuna de les reunions i trobades que hi vam realitzar. Un exemple espectacularment visible d'aquest reconeixement va ser veure la senyera onejar en una de les torres més altes de la seu del parlament quebequès. Un altre exemple de reconeixement ha estat el tracte exquisit que vam rebre tota la delegació per part de totes les persones amb les quals ens vam entrevistar, així com l'interès mutu per esbrinar com es feien i desfeien les coses en cada àmbit que es va abordar.
Isabel i jo hem passat uns dies a la Cerdanya a casa d'uns bons amics. Una de les coses que més ens ha cridat l'atenció, quan passes el túnel que travessa la imponent serralada del Cadí i et deixa en aquesta vall situada a més de mil metres d'altura, són les teulades de les cases. I és que a gran part de la vall són de pissarra, com les dels Alps! Aquests dies hem recorregut la Cerdanya i l'Alt Urgell diverses vegades, des de Puigcerdà a la Seu d'Urgell, per carretera, camins i sendes, i hem pogut constatar que el fenomen es circumscriu a les cases de les noves urbanitzacions situades a la dreta d'aquesta ampla vall que s'obri i va paral·lela al Pirineu.
Res més estimulant que pujar a un veler i navegar per la Mediterrània. Aquest estiu, Isabel i jo, hem fet una nova part d'un viatge que vam començar fa quatre anys a bord del 
El Fons Monetari Internacional calcula que el preu de l'habitatge a l'Estat espanyol baixarà entre un 15 i un 20% en un "futur no llunyà", de manera que a poc a poc s'aniran ajustant al "valor real". Ara dieun això, i ens ho haurem de creure, perquè quan diuen el contrari també acaba sent veritat. Així doncs, ara es confirma la mentida del creixement econòmic basat en el despropòsit urbanístic i la construcció. Una mentida avalada i certificada per bancs i caixes, però, difícil d'amagar perquè ara s'ha fet massa gran.
