El que molts entenem per “cultura” mai ha estat una necessitat vital per a una gran part dels habitants de la nostra nació. D’ aquesta gran part de la població en surten els líders polítics, socials, econòmics del món local.
En un altre costat tenim als homes i dones que ens agrada llegir, escriure, parlar de coses de l’ esperit...i que pertanyem a una franja petitíssima de la societat. A vegades,en alguns pobles de les nostres comarques, alguns d’ aquests lletraferits, després de parlar-ne molt i de tot un seguit de casualitats, han iniciat uns projectes, que a base de grandeses i misèries, d’ il·lusions i de treball –duríssim treball- han vist la llum i han engendrat una revista, “una revista local”.
Un cop nascudes, moltes d’ aquestes revistes després d’ agafar embranzida, perden aire, decauen i moren de mort natural. D’ altres, segueixen la vida natural dels seus autors i quan aquests canvien d’ estat o d’ humor, també fineixen...d’ altres es converteixen en veritables fars, són el cas de Sió d’ Agramunt -45 anys- El Pregoner d’ Urgell de Bellpuig, que d’ aquí pocs anys, farà 100 anys d’ existència, gràcies al suport de la família Saladrigues..., però número a número al Pla anem sortint El Carrilet de Bellvís, el Barret Picat de Linyola, L’ Esclat de Golmés, l’ Avenç del Palau, La Font d’ Ivars... Normalment bona part d’ aquestes revistes –apart del que cobrem als subscriptors i anunciants- rebem uns fons públics –res de riuades de diners, de fons de cohesió social, o fons de xoc- que ens permeten respirar...
Si bé sembla que la revista Carrilet de Bellvís, després de fer front als seus problemes, crec que té garantida la continuïtat, m’ angunieja tenir de seguir la malaltia de Portaveu de Ponts i m’avergonyeix per tot el que significa. Ja sé que no tenen un únic problema. Però a hores d’ ara una revista que ha fet 30 anys d’ història, que ha revitalitzat l’ esperit d’ una comarca, que amb els seus 269 números s’ ha convertit en la Veu del Segre Mitjà, en una revista on, per bé o per mal, s’ hi ha deixat la pell, durant força anys,personatges com Marti Sala o M. Lurdes Vidal, ja és hora de què els poders públics, -locals, comarcals, nacionals- deixin de veure l’ espectacle des de la vorera del davant o des de dalt de la tribuna i s’ impliquin, econòmicament i sense contrapartides, en el rellançament de la revista. Amb diners, diuen que Sant Pere canta. A Ponts, aquests diners significarien, ara per ara, aplanar el camí i una solució a bona part dels problemes de la revista.
Demarcació L/S/U de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya
El passat dilluns dia 11 d’agost de 2008, la trista notícia corria ràpid de mòbil a mòbil: Mn. Roc ha tingut un accident i s’ha mort. Els sentiments a flor de pell es movien entre la sorpresa, la confusió, l’impacte, l’absurd... No podia ser que aquell home, de tracte amable i obert, amic de tots, col·laborador incansable, amant de la natura, dels infants i de la joventut, hagués mort.
El cop ja estava donat. Ara, poc a poc, anirà sortint el blau i el dolor. I és que amb la seva mort tots hem perdut molt, i de vegades amb les persones ens passa una mica que quan les perdem és quan més conscients ens fem de la riquesa que teníem.
Mn. Roc ha estat un veritable regal de Déu, una petita benedicció del cel, que ha fet possible que moltes persones de les nostres terres estructuressin el seu món interior des d'uns valors humans ben ferms. Per assolir aquesta fita en Roc no va estalviar hores i més hores al servei de l'educació d'infants i joves des dels esplais i els agrupaments, les colònies, els campaments...
Tot i que la seva dedicació a l’educació en el lleure va ser majoritàriament des del món de l’Esplai, la seva vinculació a l’escoltisme és molt forta, i fins hi tot, tal i com ell confessa, el llibre “D’escoltisme per a nois” de Baden Powell, el va llegir i rellegir infinitat de cops, i li va donar la inspiració per tal de fer una tasca educativa diferent de la que és feia en els anys 60. També la figura de mossèn Batlle, va ser entranyablement propera per a ell. Mn. Roc va obrir les portes de Salgar als escoltes de les nostres terres, especialment a l’agrupament d’Artesa de Segre, on cada any celebraven una missa del Gall ben a l’estil escolta. Actualment a Linyola, també es feia proper a l’Agrupament Escolta i Guia Mascançà, i de fet feia pocs dies que acabava de visitar-los en el seu campament d’estiu, doncs com tothom saps els infants i joves eren la seva debilitat, la seva inspiració, la seva vida.
L’escoltisme ha vist en Mn. Roc, un referent, amb el qui comparteix un mateix ideari: Fe, País i Educació; un estil educatiu, el d’estar “sempre apunt”, el de que “el gran ajudi el petit”, el de “deixar un món una mica millor del que l’hem trobat”, i un model de persona “Jesús de Natzaret”.
I és que la veritat costa trobar consiliaris que com ell es facin tan propers, que sàpiguen ajudar a descobrir la persona de Jesús des del més quotidià, des de l’amistat, des del compartir la vida, des del compromís, des de l’alegria, des de la convivència,... Ell que s’imaginava el cel com un gran foc de camp etern, estem segurs que ara ell ja gaudeix d’aquesta plenitud i ja deu estar preparant una cançó per rebre tots aquells que hem tingut la sort d’haver conegut i estimat.
Mn. Roc ens deixa un gran llegat: el seu testimoni de persona creient, la seva bondat, el seu amor pels infants i joves, el seu compromís per les persones i el país, per la cultura, pel seu estimat Salgar, el seu amor a la natura,... Però a més a més ens deixa un gran repte, el de començar a construir ara a la terra, aquell cel que ell s’imaginava com un gran foc de camp. Des de l’educació en el lleure, des de la gratuïtat i el voluntariat compromès de l’escoltisme, tenim molt a fer. Estem segurs que des del seu Salgar etern, Mn. Roc, ens donarà aquell cop de mà que necessitem per a construir aquest somni que molts compartim.
L’11è congrés del PSC ha posat en evidència la formidable força del seu aparat, que és al mateix que dir, la formidable força dels capitans i de la federació del Baix Llobregat. Amb votacions a la búlgara, molt superiors al 90 %, han sortit escollits els membres més rellevants de l’executiva: Montilla, de Madre, Iceta i Zaragoza.
En uns moments en que els socialistes reuneixen a Catalunya, la màxima concentració de poder per centímetre quadrat, el seu congrés ha funcionat amb la precisió d’un rellotge suís.
Ara be, això vol dir que ha estat un congrés sense sorpreses? Doncs sincerament crec que no. Des que el capitans varen assaltar el poder, ara fa catorze anys al congrés de Sitges, ha estat aquest un dels que ha tingut més novetats; començant per la incorporació del nou president, l’històric Isidre Molas. Una persona de gran talla intel·lectual, i un gran estudiós del catalanisme; clar que el seu nomenament va estar propiciat per la malaltia de Manuela de Madre, però això no li resta mèrit i, qui pensi que exercirà de “florero”, sincerament crec que va errat.
Per altra banda, tant la presència d’en ZP a l’acte de clausura, amb les seves promeses que ja no es creu ningú, – s’aprovarà un model de finançament satisfactori per a totes les autonomies -, com la resposta de Montilla: “te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”, obren un camí que no deixa gaires sortides al PSC.
Hores d’ara l’incompliment de l’Estatut per part de ZP, ja és un fet. Solament li queda a Montilla, per demostrar el que va dir, votar en contra dels pressupostos a Madrid i, com deia el clàssic, això amic meu, tant sols ho sap el vent.
El 15è congrés de Convergència dels dies 11, 12 i 13 de juliol ha estat, per a alguns periodistes, ensopit; això vol dir per tant, que tot va anar com l’organització havia previst, sense actituds estridents. No es va tornar la xiulada al representant d’Esquerra i se’l va rebre, com a la resta del partits convidats a l’acte de cloenda, amb un cortès aplaudiment. Fins i tot es va aplaudir als socis, malgrat la nostrada dita, “com més cosins més endins”.
D’aquest congrés, amable lector - i lectora –, la informació que li puc trametre és de primera mà, i per això miraré de no caure en allò dels arbres i el bosc. Fem-hi unes pinzellades?
Es va tancar definitivament el llibre del ressentiment d’aquests darrers cinc anys; sí home! – i dona -, allò de que hem guanyat les eleccions però no governem. En canvi se’n va obrir un altre, el de la casa gran del catalanisme. De com s’expliqui en depenen una pila de coses, i no pas, només, per a Convergència.
Per l’entusiasme, l’optimisme i el comportament del delegats, no es va tenir la sensació, en cap moment que era el congrés d’un partit enfonsat, al contrari; fins i tot, pels elevats percentatges de vots positius de la nova executiva, feia més l’efecte d’un partit de govern; ho dic per allò d’en Guerra i les fotos.
El líder, Artur Mas, va sortir molt reforçat amb el missatge que el nacionalisme ha de ser l’eix de la política catalana i, finalment, la presència d’en Joan Reñé a l’executiva, fa que la comarca i el municipalisme segueixin influint, i força, en el partit. Ara, temps al temps.
Fa un mes que es va presentar a Madrid, el Manifiesto por la lengua común. Dèiem tenir la pell de “cocodrulu”, perquè gairebé no ens hem immutat.
Sembla que a Madrid, inicialment la cosa es va moure força, tot el PP nazional s’ hi va apuntar, Telemadrid i vés per on, també Tele5. Una cadena que ja no he tornat, ni tornaré, a mirar mai més...
Des del centre, periòdicament, al llarg dels darrers segles han atacat les llengües perifèriques. Si tirem de les hemeroteques podem trobar-hi grans quantitats d’ exemples. Davant tinc un pamflet publicat el 1919...només en transcric un parell de ratlles:
“El español conviene a Catalunya, y lo tendran que emplear, quieranlo o no. ¡Bonita Babel seria nuestra nación hablandose en ella el gallego, el catalan, el valenciano, el mallorquin, el vascuence..!”. I posàvem com a exemple que l’ espanyol era la llengua oficial en 20 nacions i parlada per 70 milions de persones...
Res de nou sota la capa de la terra. Aquests són els descendents dels vencedors de l’ 11 de setembre de 1714 i dels qui un 21 d’ octubre de 1714, ordenaren a un botxí que cremés els Furs Catalans públicament. Vivint des d’ aleshores amb la bota damunt del coll, han capgirat la nostra nació, com un mitjó, però malgrat les oportunitats que han tingut, no ens han pogut arrencar un dels nostres béns més preuats: la nostra llengua.
L’ any 1975, després d’ un llarg genocidi cultural i de l’ arribada de centenars de milers d’ emigrants, que no van tenir cap oportunitat d’ aprendre la nostra llengua, la situació del català era gairebé irreversible, ja que es trobava en estat terminal. Han passat unes dècades i el català continua a la UCI, però ens refem, poc a poc. Estem buscant i trobant espais per la nostra llengua Som milers els qui escrivim a internet. Som desenes de milers els qui llegim un medi –amb els seus blogs- com és VilaWeb. I ens sentim tant forts, que fora de les respostes convencionals, però, necessàries, no hem fet, ni fem cas d’ un Manifiesto que proclamaren –uns quants eixelebrats, cal dir-ho, també- en una capital molt llunyana...Aquest cop no l’ han encertat, han fet aigua...
El 37è congrés del PSOE ha estat molt tranquil; sense sorpreses, com s’esperava. I és que tots els assistents estaven convenientment dosificats d’un medicament ansiolític que es diu “governar i guanyar eleccions”. Ningú ha discutit ni lideratge, ni programa; ja ho deia en Guerra allò de “quien se mueve no sale en la foto”.
Hi ha hagut algunes qüestions tractades en aquest congrés que han representat noves apostes interessants, com per exemple la defensa del multilingüisme a l’Estat espanyol, que en certa manera plantava cara davant els manifestos espanyolistes. És clar que l’altre costat de la moneda en aquest tema és la imposició de la tercera hora de castellà a l’escola.
Un altre tema d’interès és la proposta de reconèixer el vot als immigrants a les eleccions municipals. Caldrà veure con es concreta, però d’entrada és xocant que puguin votar a les municipals, igual que els procedents dels països de la Unió Europea, i no puguin fer-ho a la resta de les eleccions. Potser és que les consideren unes eleccions menors?
Malgrat tot, però, el tema estrella ha estat el discurs d’en ZP referent a la crisi econòmica. Fa l’efecte que pensa que només amb tarannà i optimisme es podrà superar; potser sí que té raó, però i si a més a més es treballés? I si es comencés a prioritzar la situació econòmica?, perquè sense diners la política social, per molt tranquils que estiguin els congressistes, no es podrà tirar endavant.
Ara fa 10 anys que va morir Maria Mercè Marçal. De manera immediata, el Consell Comarcal del Pla d’ Urgell, ja va organitzar un premi de poesia –prestigiós- que duu el seu nom i des d’ Ivars d’ Urgell no han deixat de fer iniciatives –inauguració monument, exposicions...- per tal de donar a conèixer la vida i obra de la millor poeta catalana del segle XX (i de tots els temps)...
A l’ inici d’ aquest segle, una presidenta d’ una associació del Pla fou convidada pel CCPU a assistir al sopar dels Premi MMM. Després d’ escoltar música de violins, escoltar poesies, aplaudir al guanyador del premi, se’n va tornar a casa, igual que si hagués assistit a un sopar de Hollywood. S’havia passat la nit comptant als polítics, als empresaris i mirant les taules on li havien dit que hi havia els literats...
Entusiasmada, va reunir a la Junta de la seva associació i els digué que farien un any MMM, amb conferències, actes, etc..., però quan va preguntar a les altres membres de Junta si coneixien a la poeta... Desencís. Només en sabien el que sabia tothom, que era d’Ivars d’Urgell. Quedaren que per la propera reunió, convocarien a una lletraferida, perquè els expliqués, quins miracles havia fet en vida, la MMM.
Aquesta lletraferida, em va demanar uns llibres de l’ autora... Quan al cap d’ unes setmanes me’ls tornà, m’ explicà com havia anat la trobada.
De sortida havia començat citant la famosa divisa de la MMM i ja començaren a arrufar el nas. “Nació oprimida? De què parlava, aquesta...”, quan va seguir i explicà que es va casar jove i es va separar al cap de poc temps, mogueren el cap, moviment que augmentà quan els explicà la seva pertinença al PSAN, “...i això, què vol dir, nena? Partit Socialista d’ Alliberament Nacional..., uiiiiii...”, després fundà Nacionalistes d’Esquerra, però que també tota la seva vida fou feminista radical...,”voldràs dir que tenia opinions feministes com tothom, eh, nena?” .No, no, -els digué la noia entusiasmada- era radical i conseqüent, va tenir una filla que porta els seus mateixos cognoms, fou assagista tant del moviment feminista i lèsbic -com del independentista- i visqué en parella amb una altra noia...” -“Prou!!!, Ja n’ hi ha prou...- cridà la Presidenta, que tremolava tota ...-, i els comentaris que sortien de les reunides, convertiren la sala, en un mercat de Calaf... - “Bé, si voleu ara us parlaré de la seva obra, poesia i us en llegiré unes quantes...” - “No, ja no ens cal..., adéu, nena”.
No cal ni dir-ho, la Presidenta ha continuat assistint, convidada o no, enjoiada i ben perfumada, a totes les vetllades del Premi MMM. Li agrada estar enmig de la crême de la crême. Que dic jo, li entusiasma!!!. I així ens va a la Plana. Esperem, però, que ara i en el futur, hi hagi qui s’atreveixi a buscar que hi ha al darrera de la edulcorada “imatge-icona-fotografia” de la MMM i vulgui conèixer, saber i aprofundir en la vida i obra de l’ altra Maria Mercè Marçal. Sí, la que va viure entre nosaltres, la real....
També els del PP han fet el seu congrés, amb menys trencadissa de l’anunciada. I, una volta s’ha acabat, s’ha anat estenent a l’opinió pública que el Partit Popular ha canviat, que ha girat el centre, que s’ha moderat i que les seves actituds ja no són les dels darrers vuit anys, que les tesis del Sr. Aznar han estat definitivament escombrades.
Vés per on, també en aquesta ocasió la tendrella m’avisa que hi ha més d’aparença que de canvi real. Què li sembla, benvolgut lector –i lectora-, si estudiem la cosa una mica.
Diuen que han estès que, si volen guanyar les eleccions alguna vegada, caldrà que canviïn el seu capteniment vers Catalunya. Doncs per aquest camí ja anem malament; no tenen cap intenció de retirar el recurs contra l’Estatut; donen suport al manifest a favor del castellà que propugnen intel·lectuals espanyolistes i el PP català defensa a la seva ponència que Catalunya no té una identitat diferenciada de l’espanyola; francament, no es veu cap canvi per enlloc.
Més aviat un servidor té la sensació que la ubicació política molt dretana d’alguns membres del PP que volien disputar el lideratge del partit ha fet que al Sr. Rajoy se’l vegi més moderat del que en realitat és.
Així doncs, tinc la sensació que l’apreciació de moderació no és real, i que hi ha el mateix de sempre amb només un rentat de la seva imatge, apartant dels llocs de comandament dirigents més cremats políticament i amb actituds més radicals i antipàtiques vinculades al projecte del Sr. Aznar. El temps ho dirà.
Fa setanta anys, el 23 de juny de 1938, moria a Barcelona, Valeri Serra i Boldu l’ autor del Calendari Folklòric d’ Urgell, publicat l’ any 1915, un monument a les tradicions, principalment de caire religiós, que es vivien a tota la Plana d’ Urgell a finals del segle XIX i inicis del XX.
Com deia el bisbe de la Seu, en el pròleg del llibre: “Ell, des de molts anys, dia per dia, es anat seguint tots los indrets d’ Urgell, escoltant amb fina orella la palpitació del poble (...). Ell ha vistos aplecs, professons, romiatges, llevants de taula, ballades, bodes, bateigs, i tot allò que és la expressió de la vida dels pobles; ell ha recullit refranys, dites, cançons, rondalles, llegendes, oracions, Goigs i tot allà, aixís mateix, que forma el llevat de les tradicions de la terra”.
Fou l’ home que ens va retratar una societat pagesa ancestral, un món que va veure com s’ esmunyia entre les seves mans, un món que va desaparèixer davant dels seus ulls, un món tradicional que no va poder competir amb el cinematògraf, els envelats i les cançons de moda i les costums noves que adoptava el jovent...i que el poc que encara es conservava fou triturat, massacrat i segellat per la revolució de 1936. Segurament els darrers mesos de la seva vida, enmig dels bombardejos aeris de Barcelona, devien ser viscuts amb gran amargor. Tots els seus somnis s’ havien esvanit.
Després de la seva mort durant dècades el nom de Valeri Serra i Boldú es va difuminar fins a fer-se gairebé invisible. A l’ autor d’ aquesta breu nota, nascut el 1953, a escola i durant el batxillerat ningú li va parlar mai d’ aquest personatge. Eren els temps en que els infants i adolescents estudiàvem en una llengua imposada, una història i literatura aliena a la nostra pàtria i nació.
El cas és que després de recuperada la democràcia Valeri Serra i Boldú va fer-se novament visible amb l’ aparició el 1980 en edició facsímil de l’ Arxiu de Tradicions Populars, per a continuació i sota la tutela de les Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, es van tornar a publicar la seva obra més popular, el Calendari....,(1981), i tot seguit la sèrie de Rondalles Populars. També han contribuït a la divulgació i reivindicació de la seva persona i obra, estudiosos de la talla de Ramon Miró, Isidor Cònsul. Essencial i gairebé definitiu, és el seu estudi que publicaren sota el títol “ Valeri Serra i Boldú. De la Renaixença al Noucentisme” en el llibre Folklore de la pagesia. (1987). I des de 1983, l’ Ajuntament de Bellpuig concedeix el prestigiós Premi Valeri Serra i Boldú a estudis de cultura popular.
També al llarg d’ aquests darreres dècades, les revistes aparegudes a la Plana, han dedicat -o bé han recuperat- articles d´ un dels Homenots que ha donat la nostra terra, l’ Urgell, en la seva accepció més gran, i que sempre fou fidel al seu lema “Per Déu i per ma Pàtria” i que han contribuït a que els seus llibres formin part de la biblioteca de les nostres llars i aquest és el nostre millor homenatge.
Amb tants temes de fons com vulgueu, però ha arribat l’ estiu, donem, doncs, la benvinguda a la calor, les piscines i el temps de vacances..., el tret de sortida és la revetlla de Sant Joan. A partir d’ ara, els qui ens quedem als pobles, tindrem els caps de setmana, les anomenades nits a la fresca, el sopar de cap de setmana, la marxa a la llum de la lluna, el cinema a la fresca....i entre mig de la setmana, les competicions de futbol sala, i vindran les festes majors d’ estiu, sobretot les del mes d’ agost...tot això amanit amb les visites llargues o curtes a la platja a la muntanya, que aquest any esta d’ un verd meravellós i esplèndid.
Amb el pantà de Rialb, gairebé ple, ja tenim assegurada per aquest any i per tot el 2009 a la Plana. En un mes, veurem entrar en funcionament moltes hectàrees de plaques solars i també després de mil·lennis, la nostra comarca, que només havia estat visitada pels exèrcits que hi passaven, serà mirada per milers de turistes que vindran atrets per l’ estany d’ Ivars. Una gent que veuran les nostres terres i el seu paisatge, diferent al de la resta de Catalunya i alguns tindran la sort de gaudir de la nostra cuina.
Quan s’ acabi aquest estiu que a priori promet ser tan ric en imatges festives, acompanyat d’ una música estival, serà el moment de fer un repàs i de recordar quants hauran/em caigut –les víctimes directes i tranversals- sota les potes d’ aquests cavalls apocalíptics, anomenats petroli i crisi immobiliària, que recorren els nostres pobles des d’ inicis d’ any...
Sembla tota una obvietat, però com que hi ha la cosa del canvi climàtic, vés a saber!, potser no para de ploure fins al setembre.
Au va, home! -i dona- , si això no seria políticament correcte. Ara toca sequera, que representa que parlar-ne fa molt progre i tal. Ja ho veuràs, passarem una calor d’aquelles que mai s’havia patit, que, potser, fins i tot arribarem als 40 graus; i la culpa de tot és dels americans.
Doncs que vols que et digui, a mi, això de la sequera, em fa el mateix tuf que em feia el de la gorra de plat quan parlava de la “pertinaz sequía” i no parava d’inaugurar “pantanos”.
Què insinues, que això del canvi climàtic és una engalipada? No! Déu ens en guardi. Vull dir que ningú pot discutir l’escalfament del planeta, però també vull dir que a aquest carro de l’ecologisme hi han pujat una bona pila d’indocumentats. Ah, sí, llest? Digues-ne algun si est valent! Veus! Ara no se me n’acut cap. Perquè, ben mirat, això d’entrar a 80 quilòmetres per hora a Barcelona ha fet que tots els asmàtics del món mundial s’hi desplacin per poder respirar; també, que els regants dels canals d’Urgell són uns malversadors de l’aigua, que és de tots! I moltes coses més; per tant, esborra tot el que t’he dit, perquè acabo de descobrir que la culpa de l’escalfament estiuenc la tenen els polítics i els seus congressos. Veus com és culpa del americans?
Amb tot aquest affaire del PP i de l’ intent de descavalcar Rajoy del liderat per part d’ un diari El Mundo i per part d’un predicador d’ una emissora, dita catòlica, he caigut en la temptació d’ escoltar dita emissora sectària i he escoltat els crits de la bèstia contra els nacionalistes, catalanistes, tripartits, liberals...i tota una sèrie d’ adjectius que m’han esfereït. Realment seria difícil fumar la pipa de la pau amb gent com aquesta... El mes de gener de 1911 es publicava el número 1 de la revista mensual “El Mestre Titas” (Vademècum del Jaumista), una revista de propaganda carlista. En un article titulat La mona de França, definien i enumeraven qui eren els seus enemics anticlericals. Escoltem la veu d’ un predicador dels inicis del segle XX i comproveu com passen els anys, però el discurs no canvia....
“En primer lloch es anticlerical, tota la gent més dolenta y perduda d’ Espanya.
Difícilment se trobaran mitja dotzena de perdularis que no sien anticlericals de bon grat. L’ exèrcit més nutrit de les tres grans concupiscències de la carn, de la avaricia y del orgull, figura en lloch preferent en el partit anticlerical. Si passem revista a n’ aquest primer cos d’ exèrcit, trobarem en ell:
Tots els que manejen càrrechs públichs exclusivament per a profit propi; tots els soldats promptes a fer traïció a la seva Pàtria; tots els profesors que ensenyen la irreligió y l’ ateisme. Tots los periodistes que trafiquejen ab la calumnia, fent-jo ab tot descaro, venent lo atacar als altres per un grapat de pessetes, prestant-se a les causes més indecents, arribant fins al extrem de sustraure cartes al correu y fer-les públiques en llurs periodichs. Tots els autors de drames y noveles pornogràfiques, ahont sols s’hi respira sensualitat y desvergonyiment.
Els empresaris de balls putiners y teatres deshonestos.
Els amos de burdells y llochs asquerosos.
Els jutges que es torsen, els magistrats que es venen, els procuradors que roben, els usurers que arrenquen lapell del pobre; y en general, els que no respecten lo que és dels altres, ja saquejant les rentes, ja explotant la administració de beneficència, ja abusant dels miserables, y sobretot els que s’ han apoderat vilment dels bens de la Iglesia de Jesucrist.
Les dones infidels als seus marits; els marits que enganyen a les seves esposes, els estudiants que posen els peus a les casotes de perdició; els que s’ entreguen a converses grolleres; els de la vida airada y porca; les noies deshonrades; els jugadors, saragaters y, per dir-ho ab una paraula, els escandalosos.
Els enemics jurats de la Pàtria; els que portaren a Cuba y Filipines a la bancarrota; els que sempre han estat un destorb per lo foment de la ensenyança en Espanya; els qui tindrien barra per vendrens a Inglaterra o Portugal, si això respongués als seus plans sectaris.
Els masons, els heretjes, els socialistes y anarquistes. Els del Motín, els del Cencerro, els del País, els del Pueblo, els del Liberal, el Heraldo, etc. Els renegaires del Frontó nacional, els bullanguers sacrilechs de Barcelona, Santander, Coruña, etc...
En fi, per acabar la pintura d’ aquest quadro tant negre y fatídich,els capellans apostates; els religiosos renegats, que mentre no s’ han tirat al camí de perdició, sols reben afrentes del partit radical y al llançar-se a la mala vida son aclamats per aquest partit com a àligues de la ciència y del geni”.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB.
La consulta d’El baròmetre de la comunicació i la cultura del 2001, elaborat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (www.fundacc.org), demostra que el Pla d’Urgell es troba, en termes d’audiència i consums culturals, en els nivells més baixos respecte a la resta de les comarques catalanes. Ens situem, per exemple, en franges irrisòries de lectura de premsa diària, de revistes o de publicacions periòdiques. Només una dada: entre les revistes setmanals més llegides hi ha dues publicacions, de caire rosa i sensacionalista, que no cal llegir: Pronto i Hola. Les xifres sempre són tan relatives com simptomàtiques.
Les biblioteques dels pobles del Pla d’Urgell són també un bon baròmetre dels hàbits de consum cultural. Bona part dels usuaris hi van a buscar pel·lícules per amenitzar els caps de setmana i, entre els lectors, una aclaparadora majoria tria els llibres més comercials o mediàtics. Com em comentava una bibliotecària, lleugerament ruboritzada, les novetats dels escriptors catalans no interessen a gairebé ningú. La política suïcida de la xarxa de biblioteques ha contribuït a aquesta situació: entestada a convertir la biblioteca en un hipermercat de consum cultural, s’ha limitat a desfer-se dels fons i a adquirir allò que el mercat ja ofereix, no pas a ser un complement per donar viabilitat a les propostes editorials més agosarades o més sòlides. No tot són, tanmateix, notícies tan deplorables. Darrerament, un grup d’historiadors, cronistes, erudits, professors i altres espècies similars ha començat a treballar per a la creació d’un Centre d’Estudis del Pla d’Urgell. És una iniciativa magnífica, necessària per a la comarca. La dinamització cultural endegada pel Grup de Recerques de les Terres de Ponent, el Centre d’Estudis de les Garrigues, el Centre d’Estudis del Vilosell o la revista Urtx, entre d’altres, són referents viables que poden servir de model per a un fòrum de trobada dels estudiosos del Pla d’Urgell.
El projecte de creació d’un grup d’estudis per a la comarca, que hauria de disposar d’ajuts institucionals i integrar-se de seguida en la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, vol ser un espai comú, obert a tots els investigadors locals de disciplines diverses i consagrat a organitzar trobades de recerca, miscel·lànies d’estudis, exposicions, etc. Al capdavant d’aquesta iniciativa, hi ha un nucli impulsor constituït per persones amb noms i cognoms: Josep Maria Cabau, Josep Camps, Jordi Domingo, Sebastià Garralón, Esteve Mestre, Jordi Soldevila, Esther Solé i Joan Yeguas. Desitgem de tot cor que el Centre d’Estudis del Pla d’Urgell sigui una realitat esponerosa i fructífera, de llarga vida.
per Francesc Foguet Boreu. Professor de literatura a la UAB
Les parets de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona han aparegut pintades de consignes a favor de l’alliberament de Franki. El cas de Francesc Argemí, àlies «Franki», estudiant d’història a la UAB, ha tornat a demostrar l’obsessió identitària d’un estat que vetlla, fins a extrems delirants, perquè els seus immaculats símbols nacionalitzaris siguin intocables. No és la primera vegada que passa: només cal recordar tota la rècula de casos similars, en què el zel de les autoritats espanyoles ha dut a la criminalització, a la tortura i a la presó a persones que tenen la virtut de pensar d’una altra manera. La impunitat repressiva amb què actua l’aparell de l’estat és tan ridícula i perillosa que pot dur a situacions absurdes com la que malauradament pateix el jove Franki, acusat d’haver “ultratjat” un drap bicolor.
El culte a la nació que té l’estat espanyol és patològic i, si els mecanismes democràtics funcionessin com cal, hauria de ser objecte d’un estudi seriós per les instàncies jurídiques europees. La detenció irregular de Franki i les acusacions amb què se l’ha empresonat tornen a posar sobre la taula la desemparança legal en un estat que no admet cap marge de dissidència o de crítica en temes “sagrats” com ara la bandera espanyola o la institució monàrquica, dos dels emblemes més clars de la nefasta herència franquista. La “legalitat” vigent permet aquesta mena d’abusos antidemocràtics, d’injustícies flagrants, que s’acarnissen contra els sectors més crítics amb la situació política actual. La prestesa democràcia espanyola –que, com diu Xavier Diez, s’assembla més a la turca que a la d’un país de la Unió Europea– s’escuda sempre en l’“estat de dret” per defensar unes regles del joc amb les cartes marcades.
Qualsevol persona que qüestioni la monarquia o la bandera espanyoles, encara que ho faci amb arguments i bagatges, no únicament passa a ser sospitosa d’alta criminalitat, sinó que pot ser castigada per aquesta gosadia extraordinària. De tant en tant, la crosta feixistitzant que es troba en els fonaments de l’estat espanyol, nascut del maquillatge transitiu, exerceix aquesta mena de “càstigs exemplars” per treure pit i demostrar virilment qui és qui mana en un estat nació que, en termes de legitimitat, té peus de fang. Tanta obsessió per Espanya, tantes manifestacions nacionalitàries a tort i a dret, tanta pàtria per tot arreu acaben per embafar els qui no se’n sentin representats. Això no obstant, potser no deixa de ser una mostra de feblesa que l’Espanya que va del nacionalsocialisme al nacionalpopularisme necessiti sovint –amb les complicitats autonòmiques del cas– enrocar-se en ella mateixa defensant símbols i drapots patriòtics i, com passa amb l’afer Franki, trobar caps de turc entre el jovent més inconformista i més dissident.
Aquest diumenge es va celebrar a l’ edifici La Panera de Castellserà, la XXXVIII Jornada de Treball del Grup de Recerques. Un grup que fa força anys que es mou per les Terres de Ponent i que la seva ànima, a hores d’ ara, és Miquel Torres de Sant Martí de Maldà.
El tema de la Trobada era el Bandolerisme. Hi vaig presentar una ponència sobre el bandolerisme a les nostres terres a mitjans segle XIX. Entre els casos que hi parlava, tres casos eren el d’ un policia secret, que en realitat era un agent carlista, el de l’ alcalde de Mollerussa, Lo Parrot, un criminal que amb l’ informació de que disposava movia una banda d’ assassins i finalment uns rics hisendats de la Ribera del Sió, gent de prestigi social, que falsificaven moneda... Un món de camaleònic. Per sobreviure feien veure i creure a la gent el que no eren i fins i tot rebien el recolzament popular.
El mateix món d’ avui. Unes persones que es van guanyar la nostra confiança predicant l’ independentisme per demà...el proper estat europeu...una gent que jurava i perjurava que mai farien cap transvasament...una gent que ens deien que ens servirien, però que en realitat s’ han servit de nosaltres. El que ells volien era la poltrona, el cotxe oficial i el poder i un cop l’ han tingut han trencat els miralls dels ideals, la dignitat...Camaleons!!!.
A l’ igual que al Barça esperem que en els congressos d’ aquest estiu els integrants dels partits puguin fer cau i net d’ aquests veritables vampirs.
