He de confessar que no vaig entendre res quan va sortir a la palestra pública l’afer de l’article que el corresponsal de The Economist, una de les revistes financeres de més prestigi internacional, va escriure sobre l’Estat espanyol. I és que de vegades tinc la impressió que alguns periodistes van a la seva i pobre de tu que gosis plantar-los cara; però també tinc molt clar que hi ha una qüestió fonamental, la llibertat d’expressió, sempre, això sí, que no vulneri cap principi legal. En aquesta ocasió es veu que a l’article hi ha una sèrie d’opinions sobre el govern català que no han agradat.
Ara bé, en aquest cas concret s’ha anat sabent que el periodista en qüestió va intentar parlar amb el president Montilla i amb els vicepresidents Carod i Saura i, ves per on, tots tres van donar-li carabasses. Es veu que o bé no sabien res del prestigi de la revista o bé estaven tan enfeinats en profunds assumptes de govern o bé, com diu la Pilar Rahola, que cap d’ells parla anglès. Va fer-los una mandra immensa posar-s’hi.
Així doncs aquí hi ha algunes coses que fallen: ningú va informar els manaires tripartítics de qui era el personatge que va demanar entrevistar-los? Encara més, ells mateixos no ho sabien? I ara a què ve pretendre dictar al periodista què és el que ha d’escriure; tot plegat fa un ferum d’uns certs tics autoritaris bastant decebedors, conjuminat amb una sensació generalitzada de provincianisme que esparvera.
I, per cert, a aquests manaires de tant ringo-rango no els aniria bé uns quants cursos d’anglès i així no donaríem aquesta sensació tan patètica?
Ara que Grenlàndia ha començat el compte enrere per arribar a ser un país independent em ve a la memòria una visita que vaig tenir a casa fa un temps.
El cas és que un vespre se’m va presentar a casa un conegut, que feia força temps que no veia i després de les preguntes protocol·làries em va comentar que treballava per una persona, buscant mapes, principalment d’ Europa, i si podien ser del segle passat, el XX, millor. Li vaig dir que no havia tingut mai cap interès amb els mapes, però em sorprenia que busqués mapes del segle XX, perquè suposava que eren a l’ abast de tothom. - Bé, em digué, a veure com t’ ho puc fer entendre. Tu saps com va anar la Segona Guerra Mundial? - Més o menys.. - Abans de començar la guerra, Alemanya es va annexionar Àustria (1938) el que va comportar mapa nou...a la fi d’ aquest any, Polònia es va fer seva una ciutat txeca i Hongria es quedava 12.000 qm2 d’ Eslovàquia i Rutènia, i nou mapa. Al mes de març de 1939, Alemanya envaïa Txecoslovàquia per quedar-se els Sudets i de Txèquia em va fer dos Protectorats: Bohèmia i Moràvia i els eslovacs es van independitzar. A l’inici de la guerra, esquarterament de Polònia...nou mapa, les invasions de la URSS als estats bàltics...nou mapa. L’ esquarterament de Rumània. La Besaràbia i la Bucovina annexades a l’ URSS, i Transilvània i la Dobuja a Hungria i Bulgària..nous mapes..., l’ invasió de Bèlgica, Holanda, França...etc... Ho entens, busquem mapa darrera mata, del segle XX, des de l’ inici de segles. Desenes i més desenes de mapes...la història amb mapes...
- I en els darrers anys també hi ha hagut canvis? - Tu mateix, em digué, des de la caiguda del Mur de Berlin (1989), fa 19 anys, a Europa han nascut l’ Alemanya reunificada, Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Geòrgia, Letònia, Lituània, Macedònia, Moldàvia, Montenegro, República Txeca, Rússia, Sèrbia, Ucraïna...
- I ja s’ ha acabat...? - Ui!!!, no crec. De la recent guerra entre Geòrgia i Rússia, crec que poden néixer dos estats nous...
Li vaig desitjar sort en l’ encàrrec que li havien fet. Tot això ha vingut de que aquesta nit m’ he vist davant d’ un mapa d’ Europa i hi he vist nous estats: Catalunya, Euzkadi, Escòcia...i em sentia germà d’ espanyols, portuguesos, bascos, gallecs, andorrans, i tant o més content de tenir un estat propi com un txec o un lituà...
A inicis dels 80, Eugeni Casanova era un jove periodista que vivia i treballava a Lleida, al qui el nostre món se li va fer petit i se’n va anar a fer de periodista free lance més enllà de la Mediterrània. Durant un temps, companys seus, comentàvem històries que ens arribaven –petits flashos- de la seva vida aventurera...
Passats els anys i després de donar la volta al món ha tornat al Born. Ara és professor de la Universitat Politècnica i després d’ haver treballat en molts medis de comunicació, ara sojorna a La Vanguardia –per cert, per quan l’ edició en català?- on hi publica esplèndids reportatges i articles. L’ Eugeni Casanova ara torna a la palestra amb un nou llibre, “El complot. La trama de la segregació del Bisbat de Lleida”, un llibre sense cap concessió a la floritura, incisiu, demolidor i fruit d’ un treball d’ un periodisme d’ investigació, que ha seguit pas a pas, des dels seus inicis tota la història de la segregació fins arribar a les circumstàncies actuals amb el litigi de les obres d’ art. El llibre, lector, no és cap pamflet, tampoc hi trobareu elucubracions de cafè, només dates i fets...i el complot.
Ara mateix Eugeni Casanova, és un dels grans valors del periodisme català. Investigador nat, savi, i amb una gran experiència, és un escriptor valent....i quan va darrera d’ una història no la deixa fins que ha lligat tots els caps i aleshores es fica dins de l’ entramat, fins que en treu tot el suc. El resultat és impactant i el lector ho agraeix.
Dels llibres que ha publicat en destacaria: L’ ós del Pirineu, crònica d’ un extermini. Pagès Editors, 1997. Un viatge monstruós: amb tren pel Transiberià. La Magrana, 1997. El Sàhara nord-sud: les travessies per la costa atlàntica i el Nil. La Magrana, 2000. Almogàvers, monjos i pirates: viatge a l’ Orient català. Proa, 2001. Aigüestortes. Simbol 2001. Viatge a les entranyes de la llengua: de la riquesa a l’ agonia del català. Pagès, 2003. Els jueus amagats. Supervivents de la Inquisició a la Sefarad del segle XXI. Columna, 2005.
No puc de deixar de recomanar la lectura d’ aquests llibres d’ un dels grans del periodisme del segle XXI, Eugeni Casanova.
L'any 1973 fou l’ any de la gran crisi. L’ any en que l’ OPEP es va plantar. L'any en què els països europeus, com que mai s’ havien plantejat que en faltés, es trobaren sense reserves de petroli. L’ any en que Holanda, Bèlgica, Itàlia....prohibiren la circulació de cotxes en caps de setmana o diumenge...
1973, fou l’ any en que els governs de la Comunitat Europea decidiren fer front al problema i davant de les amenaces, xantatges del món del petroli es juramentaren que buscarien les alternatives per deixar de dependre d’ aquest món brut i viscós.
I aquí tenim un dels enigmes: Perquè no es portaren a terme aquests projectes? Qui capgirà la ferma decisió? A on va trontollar el projecte i...molts quès i encara més perquès...
2008. Camps de la Plana d’Urgell, la Segarra, les Garrigues...es poblen de plaques solars i a les zones altes s’ instal·len monumentals molins de vent, a les benzineres es despatxa biodiesel i malgrat tot l’ estalvi energètic, el petroli ens torna a fer la guitza. Puja de manera –artificialment- imparable i provoca problemes a tot el món productiu: empreses, transportistes, pagesos, pescadors, consumidors....
De juliol a la fi d’ octubre, malgrat les retallades de producció, el seu preu baixa, ara també, de manera imparable. Però tots sabem que tornarà a pujar.
Però ara tenim plaques solars i molins de vent..., però algú ens pot explicar, dins del món energètic, on som, cap a on anem, què volem aconseguir...., i que serà de nosaltres, sinó demà, demà passat....I ningú parla clar. Un altre enigma.
Era a la fi dels anys 70. Anys de transició. Ell, passava de la vintena, havia esperat, amb il·lusió el “canvi”. Amb el “seu”canvi polític, Catalunya seria lliure. Ho creia fermament. Ben aviat va veure que les coses ni anaven, ni anirien pel camí que ell havia pensat.
Però no es va plegar de mans. Vivia en un poble que no arribava als 1.000 habitants. I junt amb uns companys va decidir crear una associació cultural, que tindria com objecte entretenir a la mainada del poble, -com els escoltes-, però a la vegada els ensenyaria la història de Catalunya i a estimar al poble català. Aquesta darrera faceta estava oberta a tots els habitants de la seva vila.
Un company li va deixar el garatge –gran- de casa seva, que serviria com a local. Va acudir a l’ ajuntament i també a la cooperativa del camp, a la recerca d’ una subvenció que l’ ajudés a començar. I no és que l’ ajudessin, sinó que va rebre un tractament despectiu de la classe social i política de la vila, que primer el van acusar de voler crear un partit “local”, després de voler enriquir-se a costa d’ uns incauts, i quan van veure que ni una cosa ni l’ altra s’ adia al que els explicaven els qui assistien a les reunions, l’ acusaren –aleshores,en aquell poble, no sabien que era ser independentista- de ser un “separatista”.
En la presentació que va fer al poble, al cap d’ uns mesos, en què l’ associació ja acollia a nois i noies i ell feia setmanalment la seva classe sobre Catalunya, oberta a tothom, es va declarar separatista. Durant l’ any que va durar l’ associació comprava –del seu sou- revistes infantils per la mainada i deixava a qui li interessava els seus llibres sobre la història de Catalunya. Començava a ser conegut a la comarca. Un dia fou convidat a explicar la seva experiència en una altra població. Quan tornava, morí en un accident de circulació.
Han passat trenta anys, m’explicava el company, i ningú, però que ningú, ni en el seu poble, ni a la seva comarca, ni a Catalunya, per la qui ell va donar la vida, el recorda, ni el recordarà. Com si no hagués passat per aquest món. Així és com acaben i han acabat sempre els nostres herois i rebels en aquests pobles de les llunyanes, profundes i oblidades terres de Ponent. En el més pur oblit.
Fa uns dies em vaig trobar amb un company d’ estudis. Feia decennis que no ens saludàvem. Vam parlar una estona. Una de les preguntes tòpiques, “com et va la feina?”, es convertí en el cavall de batalla de la conversa. El meu company és professor d’ un institut de formació professional i imparteix una matèria tècnica a alumnes de 18 anys...
- Des de fa uns anys cap aquí , els alumnes que m’ arriben cada cop els costa assimilar i entendre conceptes senzills. El que fa deu anys, explicava en una classe ara n’ hi tinc de dedicar dos, de classes, i per tan, a la fi del curs, els qui aproven la meva assignatura només han estudiat un 50 per cent del que demanava el programa....La major part dels alumnes que ens arriben curs darrera curs, en una paraula, són una colla d’ enzes... - Si, li vaig respondre, no ets el primer que m’ explica aquesta situació que es viu a les aules... - Però el que no sap gairebé ningú, -em digué el professor- és que encara no hem tocat fons..., ara mateix estem caient dins d’ un pou fosc i ningú fa res per remeiar-ho... - I com és això, vaig dir? - “Aquest curs passat..., aquest curs passat –repetí, pensant en el que m’ explicaria- el director de l’ institut em cridà. Un professor havia tingut una incidència, un parell de dies abans de començar el curs i em demanà si volia fer unes assignatures a alumnes de primer d’ Eso, durant dos o tres setmanes. Em va agafar per sorpresa, però també pensar en ensenyar per primer cop a alumnes de 12 anys, m’ aniria bé, per la higiene mental...i vaig acceptar. El problema, acostumat a ensenyar alumnes de 18 anys, seria saber el llenguatge que tindria d’ utilitzar per fer més amenes les classes als meus alumnes.
- Així que el primer dia, a l’ arribar a classe, em vaig treure una novel·la de la butxaca i per ordre alfabètic, vaig començar a fer llegir un punt i apart a cada alumne i que m’ expliquessin el que havien llegit...Dels 25 alumnes, 20 –vint-, repeteixo, 20, no van entendre i no van saber explicar el que el havien llegit. No sabien llegir...Després els vaig fer fer una redacció de 4-5 ratlles, “Què es una bicicleta, per a que serveix i corredors famosos”, i a l’ acabar-la tenien de posar el seu nom.
- Quan al cap de cinc minuts, vaig dir, “Pareu...s’ ha acabat”, deu alumnes estaven escrivint...al moment que anava recollint els escrits, vaig dir als qui no havien acabat que escrivissin el seu nom, i déu nostre senyor!...el més ràpid el va escriure en un minut i el més lent s’ hi va passar més de tres minuts en escriure el seu nom. Total un 80% de la classe no entenia el que llegia i el 40% no sabia escriure. El món em va caure al damunt- em deia el professor- i vaig deixar de creure en la societat, en la nostra societat...
- Te’n recordes, -i seguia el seu monòleg- nosaltres, a 12 anys, fèiem segon de batxillerat, sabíem llegir, escriure, pensar, deduir..., nostre senyor!, he deixat de creure en la societat...i ull amb el que ens vindrà al damunt els propers anys, amb tota aquesta marabunda d’ ignorants, amb molts pocs coneixements i cap tipus de moral...se’ns ha acabat el futur, el nostre món, el que coneixem, s’ enfonsa...
I fins que vam donar per acabada la conversa, em va seguir explicant casos i més casos, per mostrar-me que tenia raó. Una conversació que com veu el lector em va impressionar força, i que m’ ha deixat perplex i una mica espantat...
Tot això, ho he explicat a un amic meu, que després d’ escoltar-me atentament, la seva resposta, no sé si estoica o cínica, i conclusió al tema, fou... - i malgrat tot, el món continuarà donant tombs al voltant del sol...
El que molts entenem per “cultura” mai ha estat una necessitat vital per a una gran part dels habitants de la nostra nació. D’ aquesta gran part de la població en surten els líders polítics, socials, econòmics del món local.
En un altre costat tenim als homes i dones que ens agrada llegir, escriure, parlar de coses de l’ esperit...i que pertanyem a una franja petitíssima de la societat. A vegades,en alguns pobles de les nostres comarques, alguns d’ aquests lletraferits, després de parlar-ne molt i de tot un seguit de casualitats, han iniciat uns projectes, que a base de grandeses i misèries, d’ il·lusions i de treball –duríssim treball- han vist la llum i han engendrat una revista, “una revista local”.
Un cop nascudes, moltes d’ aquestes revistes després d’ agafar embranzida, perden aire, decauen i moren de mort natural. D’ altres, segueixen la vida natural dels seus autors i quan aquests canvien d’ estat o d’ humor, també fineixen...d’ altres es converteixen en veritables fars, són el cas de Sió d’ Agramunt -45 anys- El Pregoner d’ Urgell de Bellpuig, que d’ aquí pocs anys, farà 100 anys d’ existència, gràcies al suport de la família Saladrigues..., però número a número al Pla anem sortint El Carrilet de Bellvís, el Barret Picat de Linyola, L’ Esclat de Golmés, l’ Avenç del Palau, La Font d’ Ivars... Normalment bona part d’ aquestes revistes –apart del que cobrem als subscriptors i anunciants- rebem uns fons públics –res de riuades de diners, de fons de cohesió social, o fons de xoc- que ens permeten respirar...
Si bé sembla que la revista Carrilet de Bellvís, després de fer front als seus problemes, crec que té garantida la continuïtat, m’ angunieja tenir de seguir la malaltia de Portaveu de Ponts i m’avergonyeix per tot el que significa. Ja sé que no tenen un únic problema. Però a hores d’ ara una revista que ha fet 30 anys d’ història, que ha revitalitzat l’ esperit d’ una comarca, que amb els seus 269 números s’ ha convertit en la Veu del Segre Mitjà, en una revista on, per bé o per mal, s’ hi ha deixat la pell, durant força anys,personatges com Marti Sala o M. Lurdes Vidal, ja és hora de què els poders públics, -locals, comarcals, nacionals- deixin de veure l’ espectacle des de la vorera del davant o des de dalt de la tribuna i s’ impliquin, econòmicament i sense contrapartides, en el rellançament de la revista. Amb diners, diuen que Sant Pere canta. A Ponts, aquests diners significarien, ara per ara, aplanar el camí i una solució a bona part dels problemes de la revista.
Fa un mes que es va presentar a Madrid, el Manifiesto por la lengua común. Dèiem tenir la pell de “cocodrulu”, perquè gairebé no ens hem immutat.
Sembla que a Madrid, inicialment la cosa es va moure força, tot el PP nazional s’ hi va apuntar, Telemadrid i vés per on, també Tele5. Una cadena que ja no he tornat, ni tornaré, a mirar mai més...
Des del centre, periòdicament, al llarg dels darrers segles han atacat les llengües perifèriques. Si tirem de les hemeroteques podem trobar-hi grans quantitats d’ exemples. Davant tinc un pamflet publicat el 1919...només en transcric un parell de ratlles:
“El español conviene a Catalunya, y lo tendran que emplear, quieranlo o no. ¡Bonita Babel seria nuestra nación hablandose en ella el gallego, el catalan, el valenciano, el mallorquin, el vascuence..!”. I posàvem com a exemple que l’ espanyol era la llengua oficial en 20 nacions i parlada per 70 milions de persones...
Res de nou sota la capa de la terra. Aquests són els descendents dels vencedors de l’ 11 de setembre de 1714 i dels qui un 21 d’ octubre de 1714, ordenaren a un botxí que cremés els Furs Catalans públicament. Vivint des d’ aleshores amb la bota damunt del coll, han capgirat la nostra nació, com un mitjó, però malgrat les oportunitats que han tingut, no ens han pogut arrencar un dels nostres béns més preuats: la nostra llengua.
L’ any 1975, després d’ un llarg genocidi cultural i de l’ arribada de centenars de milers d’ emigrants, que no van tenir cap oportunitat d’ aprendre la nostra llengua, la situació del català era gairebé irreversible, ja que es trobava en estat terminal. Han passat unes dècades i el català continua a la UCI, però ens refem, poc a poc. Estem buscant i trobant espais per la nostra llengua Som milers els qui escrivim a internet. Som desenes de milers els qui llegim un medi –amb els seus blogs- com és VilaWeb. I ens sentim tant forts, que fora de les respostes convencionals, però, necessàries, no hem fet, ni fem cas d’ un Manifiesto que proclamaren –uns quants eixelebrats, cal dir-ho, també- en una capital molt llunyana...Aquest cop no l’ han encertat, han fet aigua...
Ara fa 10 anys que va morir Maria Mercè Marçal. De manera immediata, el Consell Comarcal del Pla d’ Urgell, ja va organitzar un premi de poesia –prestigiós- que duu el seu nom i des d’ Ivars d’ Urgell no han deixat de fer iniciatives –inauguració monument, exposicions...- per tal de donar a conèixer la vida i obra de la millor poeta catalana del segle XX (i de tots els temps)...
A l’ inici d’ aquest segle, una presidenta d’ una associació del Pla fou convidada pel CCPU a assistir al sopar dels Premi MMM. Després d’ escoltar música de violins, escoltar poesies, aplaudir al guanyador del premi, se’n va tornar a casa, igual que si hagués assistit a un sopar de Hollywood. S’havia passat la nit comptant als polítics, als empresaris i mirant les taules on li havien dit que hi havia els literats...
Entusiasmada, va reunir a la Junta de la seva associació i els digué que farien un any MMM, amb conferències, actes, etc..., però quan va preguntar a les altres membres de Junta si coneixien a la poeta... Desencís. Només en sabien el que sabia tothom, que era d’Ivars d’Urgell. Quedaren que per la propera reunió, convocarien a una lletraferida, perquè els expliqués, quins miracles havia fet en vida, la MMM.
Aquesta lletraferida, em va demanar uns llibres de l’ autora... Quan al cap d’ unes setmanes me’ls tornà, m’ explicà com havia anat la trobada.
De sortida havia començat citant la famosa divisa de la MMM i ja començaren a arrufar el nas. “Nació oprimida? De què parlava, aquesta...”, quan va seguir i explicà que es va casar jove i es va separar al cap de poc temps, mogueren el cap, moviment que augmentà quan els explicà la seva pertinença al PSAN, “...i això, què vol dir, nena? Partit Socialista d’ Alliberament Nacional..., uiiiiii...”, després fundà Nacionalistes d’Esquerra, però que també tota la seva vida fou feminista radical...,”voldràs dir que tenia opinions feministes com tothom, eh, nena?” .No, no, -els digué la noia entusiasmada- era radical i conseqüent, va tenir una filla que porta els seus mateixos cognoms, fou assagista tant del moviment feminista i lèsbic -com del independentista- i visqué en parella amb una altra noia...” -“Prou!!!, Ja n’ hi ha prou...- cridà la Presidenta, que tremolava tota ...-, i els comentaris que sortien de les reunides, convertiren la sala, en un mercat de Calaf... - “Bé, si voleu ara us parlaré de la seva obra, poesia i us en llegiré unes quantes...” - “No, ja no ens cal..., adéu, nena”.
No cal ni dir-ho, la Presidenta ha continuat assistint, convidada o no, enjoiada i ben perfumada, a totes les vetllades del Premi MMM. Li agrada estar enmig de la crême de la crême. Que dic jo, li entusiasma!!!. I així ens va a la Plana. Esperem, però, que ara i en el futur, hi hagi qui s’atreveixi a buscar que hi ha al darrera de la edulcorada “imatge-icona-fotografia” de la MMM i vulgui conèixer, saber i aprofundir en la vida i obra de l’ altra Maria Mercè Marçal. Sí, la que va viure entre nosaltres, la real....
Fa setanta anys, el 23 de juny de 1938, moria a Barcelona, Valeri Serra i Boldu l’ autor del Calendari Folklòric d’ Urgell, publicat l’ any 1915, un monument a les tradicions, principalment de caire religiós, que es vivien a tota la Plana d’ Urgell a finals del segle XIX i inicis del XX.
Com deia el bisbe de la Seu, en el pròleg del llibre: “Ell, des de molts anys, dia per dia, es anat seguint tots los indrets d’ Urgell, escoltant amb fina orella la palpitació del poble (...). Ell ha vistos aplecs, professons, romiatges, llevants de taula, ballades, bodes, bateigs, i tot allò que és la expressió de la vida dels pobles; ell ha recullit refranys, dites, cançons, rondalles, llegendes, oracions, Goigs i tot allà, aixís mateix, que forma el llevat de les tradicions de la terra”.
Fou l’ home que ens va retratar una societat pagesa ancestral, un món que va veure com s’ esmunyia entre les seves mans, un món que va desaparèixer davant dels seus ulls, un món tradicional que no va poder competir amb el cinematògraf, els envelats i les cançons de moda i les costums noves que adoptava el jovent...i que el poc que encara es conservava fou triturat, massacrat i segellat per la revolució de 1936. Segurament els darrers mesos de la seva vida, enmig dels bombardejos aeris de Barcelona, devien ser viscuts amb gran amargor. Tots els seus somnis s’ havien esvanit.
Després de la seva mort durant dècades el nom de Valeri Serra i Boldú es va difuminar fins a fer-se gairebé invisible. A l’ autor d’ aquesta breu nota, nascut el 1953, a escola i durant el batxillerat ningú li va parlar mai d’ aquest personatge. Eren els temps en que els infants i adolescents estudiàvem en una llengua imposada, una història i literatura aliena a la nostra pàtria i nació.
El cas és que després de recuperada la democràcia Valeri Serra i Boldú va fer-se novament visible amb l’ aparició el 1980 en edició facsímil de l’ Arxiu de Tradicions Populars, per a continuació i sota la tutela de les Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, es van tornar a publicar la seva obra més popular, el Calendari....,(1981), i tot seguit la sèrie de Rondalles Populars. També han contribuït a la divulgació i reivindicació de la seva persona i obra, estudiosos de la talla de Ramon Miró, Isidor Cònsul. Essencial i gairebé definitiu, és el seu estudi que publicaren sota el títol “ Valeri Serra i Boldú. De la Renaixença al Noucentisme” en el llibre Folklore de la pagesia. (1987). I des de 1983, l’ Ajuntament de Bellpuig concedeix el prestigiós Premi Valeri Serra i Boldú a estudis de cultura popular.
També al llarg d’ aquests darreres dècades, les revistes aparegudes a la Plana, han dedicat -o bé han recuperat- articles d´ un dels Homenots que ha donat la nostra terra, l’ Urgell, en la seva accepció més gran, i que sempre fou fidel al seu lema “Per Déu i per ma Pàtria” i que han contribuït a que els seus llibres formin part de la biblioteca de les nostres llars i aquest és el nostre millor homenatge.
Amb tants temes de fons com vulgueu, però ha arribat l’ estiu, donem, doncs, la benvinguda a la calor, les piscines i el temps de vacances..., el tret de sortida és la revetlla de Sant Joan. A partir d’ ara, els qui ens quedem als pobles, tindrem els caps de setmana, les anomenades nits a la fresca, el sopar de cap de setmana, la marxa a la llum de la lluna, el cinema a la fresca....i entre mig de la setmana, les competicions de futbol sala, i vindran les festes majors d’ estiu, sobretot les del mes d’ agost...tot això amanit amb les visites llargues o curtes a la platja a la muntanya, que aquest any esta d’ un verd meravellós i esplèndid.
Amb el pantà de Rialb, gairebé ple, ja tenim assegurada per aquest any i per tot el 2009 a la Plana. En un mes, veurem entrar en funcionament moltes hectàrees de plaques solars i també després de mil·lennis, la nostra comarca, que només havia estat visitada pels exèrcits que hi passaven, serà mirada per milers de turistes que vindran atrets per l’ estany d’ Ivars. Una gent que veuran les nostres terres i el seu paisatge, diferent al de la resta de Catalunya i alguns tindran la sort de gaudir de la nostra cuina.
Quan s’ acabi aquest estiu que a priori promet ser tan ric en imatges festives, acompanyat d’ una música estival, serà el moment de fer un repàs i de recordar quants hauran/em caigut –les víctimes directes i tranversals- sota les potes d’ aquests cavalls apocalíptics, anomenats petroli i crisi immobiliària, que recorren els nostres pobles des d’ inicis d’ any...
Amb tot aquest affaire del PP i de l’ intent de descavalcar Rajoy del liderat per part d’ un diari El Mundo i per part d’un predicador d’ una emissora, dita catòlica, he caigut en la temptació d’ escoltar dita emissora sectària i he escoltat els crits de la bèstia contra els nacionalistes, catalanistes, tripartits, liberals...i tota una sèrie d’ adjectius que m’han esfereït. Realment seria difícil fumar la pipa de la pau amb gent com aquesta... El mes de gener de 1911 es publicava el número 1 de la revista mensual “El Mestre Titas” (Vademècum del Jaumista), una revista de propaganda carlista. En un article titulat La mona de França, definien i enumeraven qui eren els seus enemics anticlericals. Escoltem la veu d’ un predicador dels inicis del segle XX i comproveu com passen els anys, però el discurs no canvia....
“En primer lloch es anticlerical, tota la gent més dolenta y perduda d’ Espanya.
Difícilment se trobaran mitja dotzena de perdularis que no sien anticlericals de bon grat. L’ exèrcit més nutrit de les tres grans concupiscències de la carn, de la avaricia y del orgull, figura en lloch preferent en el partit anticlerical. Si passem revista a n’ aquest primer cos d’ exèrcit, trobarem en ell:
Tots els que manejen càrrechs públichs exclusivament per a profit propi; tots els soldats promptes a fer traïció a la seva Pàtria; tots els profesors que ensenyen la irreligió y l’ ateisme. Tots los periodistes que trafiquejen ab la calumnia, fent-jo ab tot descaro, venent lo atacar als altres per un grapat de pessetes, prestant-se a les causes més indecents, arribant fins al extrem de sustraure cartes al correu y fer-les públiques en llurs periodichs. Tots els autors de drames y noveles pornogràfiques, ahont sols s’hi respira sensualitat y desvergonyiment.
Els empresaris de balls putiners y teatres deshonestos.
Els amos de burdells y llochs asquerosos.
Els jutges que es torsen, els magistrats que es venen, els procuradors que roben, els usurers que arrenquen lapell del pobre; y en general, els que no respecten lo que és dels altres, ja saquejant les rentes, ja explotant la administració de beneficència, ja abusant dels miserables, y sobretot els que s’ han apoderat vilment dels bens de la Iglesia de Jesucrist.
Les dones infidels als seus marits; els marits que enganyen a les seves esposes, els estudiants que posen els peus a les casotes de perdició; els que s’ entreguen a converses grolleres; els de la vida airada y porca; les noies deshonrades; els jugadors, saragaters y, per dir-ho ab una paraula, els escandalosos.
Els enemics jurats de la Pàtria; els que portaren a Cuba y Filipines a la bancarrota; els que sempre han estat un destorb per lo foment de la ensenyança en Espanya; els qui tindrien barra per vendrens a Inglaterra o Portugal, si això respongués als seus plans sectaris.
Els masons, els heretjes, els socialistes y anarquistes. Els del Motín, els del Cencerro, els del País, els del Pueblo, els del Liberal, el Heraldo, etc. Els renegaires del Frontó nacional, els bullanguers sacrilechs de Barcelona, Santander, Coruña, etc...
En fi, per acabar la pintura d’ aquest quadro tant negre y fatídich,els capellans apostates; els religiosos renegats, que mentre no s’ han tirat al camí de perdició, sols reben afrentes del partit radical y al llançar-se a la mala vida son aclamats per aquest partit com a àligues de la ciència y del geni”.
Aquest diumenge es va celebrar a l’ edifici La Panera de Castellserà, la XXXVIII Jornada de Treball del Grup de Recerques. Un grup que fa força anys que es mou per les Terres de Ponent i que la seva ànima, a hores d’ ara, és Miquel Torres de Sant Martí de Maldà.
El tema de la Trobada era el Bandolerisme. Hi vaig presentar una ponència sobre el bandolerisme a les nostres terres a mitjans segle XIX. Entre els casos que hi parlava, tres casos eren el d’ un policia secret, que en realitat era un agent carlista, el de l’ alcalde de Mollerussa, Lo Parrot, un criminal que amb l’ informació de que disposava movia una banda d’ assassins i finalment uns rics hisendats de la Ribera del Sió, gent de prestigi social, que falsificaven moneda... Un món de camaleònic. Per sobreviure feien veure i creure a la gent el que no eren i fins i tot rebien el recolzament popular.
El mateix món d’ avui. Unes persones que es van guanyar la nostra confiança predicant l’ independentisme per demà...el proper estat europeu...una gent que jurava i perjurava que mai farien cap transvasament...una gent que ens deien que ens servirien, però que en realitat s’ han servit de nosaltres. El que ells volien era la poltrona, el cotxe oficial i el poder i un cop l’ han tingut han trencat els miralls dels ideals, la dignitat...Camaleons!!!.
A l’ igual que al Barça esperem que en els congressos d’ aquest estiu els integrants dels partits puguin fer cau i net d’ aquests veritables vampirs.
Mentre hi ha qui diu que el món s’ enfonsa, que han desaparegut valors, fesomies pròpies...hi ha d’ altres que treballen i força i cada un cert temps tenim la sort de que els seus treballs i obres vegin la llum. A Linyola hi ha una gernació –que no generació- d’ escriptors que escriuen i publiquen en diferents llocs, en revistes o en llibres..., d’ ells n’ hi ha una bona colla que s’ iniciaren a la revista Barret Picat. Avui comentaré, breument, les darreres novetats de diferents escriptors de Linyola.
Francesc Foguet i Boreu. Acaba de tancar un dels cercles creatius i al que ha dedicat una part de la seva vida. Si l’ any 1.999 publicava “El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939)” i el 2.005 “Teatre, Guerra i Revolució. Barcelona 1936-1939” amb el que guanyà el Premi Crítica Serra d’ Or, demà -14 d’ abril- es farà realitat un dels seus darrers projectes, amb la inauguració a la seu de l’ Institut del Teatre –i a les 7 de la tarda- de l’ exposició Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939) on ell hi fa la tasca de Comissari de l’ exposició. Junt amb l’ exposició es publica un catàleg, un llibre extraordinari, -am el mateix títol que l’ exposició- tan per la seva acurada edició, com pels articles que s’ hi troben, com per la seva part gràfica. Francesc Foguet hi publica l’ editorial: “Un altre front de lluita” i l’ article “La dramatúrgia catalana”. En el llibre també s’ hi troba un article del nostre conegut –i estimat amic- Xavier Diez: “La socialització dels espectacles”. Per mi el Francesc tanca amb aquesta exposició un cercle i la seva feina ha estat posar a disposició de la societat catalana una etapa de la nostra història que havia estat poc explicada, convertint-se’n en el seu màxim coneixedor i propagandista. I tal com us podeu pensar, el Francesc, en aquests moments porta endavant altres projectes que veuran la llum en els propers anys.
Jordi Soldevila i Roig. Aquest dijous dia 17 d’ abril, a les 7 del vespre i a la sala Francesc Buireu de Cervera, es farà la presentació del llibre de l’ historiador Jordi Soldevila, “L’ Àliga de Cervera. Bestiari festiu als Països Catalans, segles XIV-XIX” que ha estat editat pel Museu de Cervera. La presentació del llibre la faran el paer en cap de Cervera Joan Valldaura Pujol i Ramon Fontdevila Subirana, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. El Jordi també parlarà del seu llibre. La nostra enhorabona i sabem que aquest llibre serà el primer i que en vindran molts més...
Josep Pinyol i Vidal. El nostre conegut articulista de B.P., professor a l’ Escole Central de Nantes, ha cedit la seva tesi doctoral –escrita en francès- a la biblioteca de Linyola “Iconographie et iconologie du dessin d’ actualité dans la presse barcelonaise catalaniste et républicaine en langue catalane. 1870-1935”, que podeu consultar si voleu. Darrera aquest treball, anys de feina.
Quintí Foguet i Boreu. El Quintí Foguet és metge i en els darrers anys ha publicat algun llibre especialitzat i molts articles, sol o amb col·laboració. Un dels seus estudis, fet en equip, però essent ell el cap, “Utilitat del fons d’ ull en l’avaluació inicial del malalt HTA” ha estat publicat recentment, en la prestigiosa revista nord-americana “American Journal of Hypertension”.
Com veieu tota una sèrie de persones que treballa, investiga i dóna a conèixer els seus treballs. Al damunt, unes persones davant les quals em trec el barret.
De tot aquest affaire de l’ emergència nacional, que va començar amb l’atac mortal del delfí Baltasar, al front de les forces mediateques de l’ àrea metropolitana de Barcelona, passades les eleccions del 9 de març, -i que ara hem sabut que es preparava des del mes de novembre de 2007- fins a la fi del conflicte, finiquitat amb unes paraules del President (en funcions) Zapatero, que vingué a dir: “aquest paios que us manen són uns mentiders, millor que se’n tornin amb les joguines de la Srta Pepis, aquí no hi haurà cap transvasament”, fet que ens permet veure aquests dies, parlant en directe per les càmeres de televisió a un autèntic zoombi: el general Baltasar.
De tot el què ha passat em pregunto,
a)perquè no s’ han presentat al Jutge els qui plantaren les estaques al riu Segre. Qui eren? Una companyia de teatre? Uns bromistes? En tot cas, sabien que estaven delinquint.
b)Ara estic reunit en una gran sala on es decideix el futur del país. Sóc un escollit. Un pare de la democràcia. Un pare de la justícia. Un fidel servidor del poble....que ara mateix, escolto paraules buides i em decideixo anar al gra. Alço la mà i demano la paraula....Se’m concedeix la paraula... -ehem, ehem, servidor té una filla i vull que la llogueu –ja ho he dit, penso, m’ empasso la saliva i ataco- i que li assegureu un sou, posem de 60.000 euros l’ any, dietes apart....
Silenci sepulcral a la sala, un silenci que es pot tallar amb un ganivet, però a la fi, un soci de viatge, alça la mà... -Menys mal que has tocat el tema, jo tinc un cunyat que... -I jo, la cunyada... -I jo, el germà... -Atureu-vos, atureu-vos, crida el sonat del grup, i el poble que dirà? -Ha, ha , ha....responem tots a una. -Bé, diu el cap de taula, assenyalant al seu company, ves prenent nota, de tots els necessitats, i si no els podem col·locar en les conselleries, ho farem en diputacions o en els principals ajuntaments, o en les seves empreses...
Quan s’ acaba la reunió, mai s’ havia vist als principals del país tan feliços...
c)Ara que s’ ha obert un període de reflexió i ja no es farà el transvasament del Segre –qui mana, mana- segurament anirem veient a molts dels caps dels partits governants com aniran trobant una justificació que justifiqui lo injustificable.
Esperem, però que les Verges –la Moreneta, la de les Sogues, el Tallat...- i els Sant Cristos –el de Balaguer...- hi facin més que el del govern i l’ ACA plegats, i que plogui i nevi i arreglin el problema nacional i espatllin uns quants negocis...
Vec passar pel carrer al Pere, l’ independentista... -Pere, li pregunto, amb la rialla sota el nas, amb tots aquests elements alguns dia arribarem a autodeterminar-nos...? -No em toquis allò que no sona... i continua caminant, sense aturar-se.
I és que el Pere, i jo, ara ja sabem que no la veurem mai la independència de la nació catalana. Amén.
