A hores d’ara, tothom mínimament informat està al cas que les finances municipals van de mal borràs, que el carro va pel pedregar. Ras i curt, que ha arribat l’època de les vaques seques.
La cosa del finançament dels municipis sempre ha fet una mandra immensa als manaires de torn; ep!, a tots els manaires, de tots els torns. Darrerament, però, amb la cosa de la bombolla del totxo a pobles, viles i ciutats, i amb la cosa de les plantes fotovoltaiques a les zones rurals, s’havia posat un pedaç que resolia l’assumpte aquests darrers anys. Que si permisos d’obres per aquí, que si aprofitaments urbanístics per allà, els ajuntaments anaven fent la viu-viu, i més d’un va anar estirant més el braç que la màniga.
Però ara s’ha acabat el bròquil, i s’ha imposat la crua realitat. I, just en aquests moments en què tothom amb un mínim de coneixement sap que s’ha de parar compte, a una colla de personatges d’aquests que estan a la Generalitat se’ls acuden unes quantes genialitats d’aquelles que fan pujar la bilirubina.
1,5 € per habitant i més a tots els municipis, per a no sé quin romanço dels transports; 2,62 € per habitant, pel servei d’assistència social, que fins ara en costava 1; i finalment, com a traca de festa major, els municipis s’hauran de fer càrrec del 33% del cost de l’assistència domiciliària que excedeixi de 400 €. D’on volen que surtin aquestes virolles?
Definitivament, com deia l’Asterix, són bojos aquests romans.
… qué desgraciadita gitana tú eres teniéndolo to”; ve t’ho aquí que això ja ho cantaven fa una pila d’anys.
Després d’una setmanes d’infart amb les finances mundials, ara resulta que ja n’hi havia una pila, que tot aquest romanço de la crisi, ja el sabien. Ara tothom pontifica; que si la volatilitat de la borsa, que si les hipoteques “subprime”, que si les bombolles immobiliàries, que si ja ho deia jo.
Per raons que no venen al cas, he estat en el fòrum econòmic que les caixes d’estalvis espanyoles varen organitzar la passada setmana a Madrid. Com es pot imaginar, benvolgut lector, els ponents eren de primer nivell en el mon de l’economia. Doncs, vés per on, gairebé cap d’ells va atrevir-se a explicar el perquè de tot plegat. Si que es donaren algunes hipòtesis que intentaven explicar-ho però, á pontificar, ningú va gosar-hi; fins i tot algú va dir que no en tenia ni idea de què calia fer per solucionar la crisi.
Malgrat això, algunes coses si que varen quedar clares. Per exemple, que aquí tothom: famílies, empreses i entitats financeres han estirat més el braç que la màniga; que hi ha hagut masses guanys fàcils de gent amb pocs escrúpols, que molta gent que feia veure que en sabia molt - i que cobraven uns sous esgarrifosos -, en realitat tot era pura façana i foc d’encenalls, i que, entre moltes altres coses, si que quedava clar que aquesta època de Alícia al país de les meravelles s’ha acabat.
Finalment, i en això si que va coincidir tothom; tot plegat estem en la “pre-crisi”, que la garrotada encara ha de venir, i que col·locarà a molta gent al seu lloc; i això ho deien per allò del braç i de la màniga. Espero que en això també s’equivoquin, perquè si no, la passarem magra.
El 19 d’abril de l’any que ve ja farà 30 anys de la constitució dels primers ajuntaments democràtics, i Déu n’hi do de la pila d’obres que s’han fet, de com s’han transformat els nostres pobles i dels nombrosos serveis que s’estan oferint.
Manta vegada, però, tant les instal·lacions com els serveis no són de competència municipal, però els ciutadans els demanden i gairebé tots els ajuntaments els ofereixen. Per exemple, escoles municipals de música, escoles bressol, atenció social i un llarg etcètera.
Tot plegat fa que els ajuntaments estiguin suportant una situació financera que els ofega i limita els serveis que, aquests sí per llei, han d’oferir als ciutadans del municipi, de tal manera que es pot assegurar que, si no millora el seu finançament, els ajuntaments no podran seguir suportant l’esforç econòmic i social que representa destinar bona part del pressupost municipal a partides que no els són pròpies.
Estem parlant d’una insuficiència financera, generada per un no reconeixement del paper fonamental dels ajuntaments de proveir de serveis, tot i la ridícula participació econòmica dels municipis en el total de la despesa pública.
Si no es defineix un nou, equitatiu i adequat finançament per als municipis, si les administracions que tallen el bacallà en la cosa dels quartos -Estat i Generalitat- entomen, també als poble petits, les competències que els són pròpies, si no es suprimeix, per exemple, l’IVA a les obres municipals (d’aquesta manera l’Estat es torna a embutxacar bona part del que ha donat per finançar al municipi), malament rai, perquè la mamella està seca i, per molt que xuclem, ja no en raja res.
Recordo, de la meva època d’internat al Col·legi Episcopal de Lleida, les sessions de cinema del diumenge a la tarda. A més de les dues pel·lícules llargues, hi havia un seguit de curts que eren fixos; un d’aquests era el del Kit Carson i el seu ajudant mexicà Toro. Inevitablement, quan cavalcaven pel desert i veien una colla de voltors volant en cercle, això indicava que al terra hi havia les víctimes d’un atac indi a la caravana de colons.
M’ha semblat veure també els voltors volant en cercle per damunt de les víctimes i supervivents del desgraciat accident aeri de l’avió de la companyia Spanair. No he pogut evitar tenir aquest pensament, que m’ha vingut de manera automàtica, quan he vist l’actuació d’alguns presumptes periodistes i d’algunes cadenes de televisió.
Els uns, sense respectar el dolor i l’angoixa dels familiars, posant-los el micròfon als morros –perdonin-me l’expressió- i la mà a l’espatlla, fent veure que entenien el seu desconsol; però l’exclusiva és l’exclusiva i calia esprémer aquella pobra gent, desfeta de dolor i angoixa.
Les altres, certes cadenes de televisió -Antena 3 per exemple-, amb una repetició malaltissa dels fets, ja que els seus reporters només podien repetir el que havien dit 5 minuts abans. Déu n’hi do també la nostra -TV3-, que va emetre després de l’especial de l’accident el programa d’una colla que sortien despullats de pèl a pèl.
Quina mala llet els uns, i quina misèria moral les altres.
L’11è congrés del PSC ha posat en evidència la formidable força del seu aparat, que és al mateix que dir, la formidable força dels capitans i de la federació del Baix Llobregat. Amb votacions a la búlgara, molt superiors al 90 %, han sortit escollits els membres més rellevants de l’executiva: Montilla, de Madre, Iceta i Zaragoza.
En uns moments en que els socialistes reuneixen a Catalunya, la màxima concentració de poder per centímetre quadrat, el seu congrés ha funcionat amb la precisió d’un rellotge suís.
Ara be, això vol dir que ha estat un congrés sense sorpreses? Doncs sincerament crec que no. Des que el capitans varen assaltar el poder, ara fa catorze anys al congrés de Sitges, ha estat aquest un dels que ha tingut més novetats; començant per la incorporació del nou president, l’històric Isidre Molas. Una persona de gran talla intel·lectual, i un gran estudiós del catalanisme; clar que el seu nomenament va estar propiciat per la malaltia de Manuela de Madre, però això no li resta mèrit i, qui pensi que exercirà de “florero”, sincerament crec que va errat.
Per altra banda, tant la presència d’en ZP a l’acte de clausura, amb les seves promeses que ja no es creu ningú, – s’aprovarà un model de finançament satisfactori per a totes les autonomies -, com la resposta de Montilla: “te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”, obren un camí que no deixa gaires sortides al PSC.
Hores d’ara l’incompliment de l’Estatut per part de ZP, ja és un fet. Solament li queda a Montilla, per demostrar el que va dir, votar en contra dels pressupostos a Madrid i, com deia el clàssic, això amic meu, tant sols ho sap el vent.
El 15è congrés de Convergència dels dies 11, 12 i 13 de juliol ha estat, per a alguns periodistes, ensopit; això vol dir per tant, que tot va anar com l’organització havia previst, sense actituds estridents. No es va tornar la xiulada al representant d’Esquerra i se’l va rebre, com a la resta del partits convidats a l’acte de cloenda, amb un cortès aplaudiment. Fins i tot es va aplaudir als socis, malgrat la nostrada dita, “com més cosins més endins”.
D’aquest congrés, amable lector - i lectora –, la informació que li puc trametre és de primera mà, i per això miraré de no caure en allò dels arbres i el bosc. Fem-hi unes pinzellades?
Es va tancar definitivament el llibre del ressentiment d’aquests darrers cinc anys; sí home! – i dona -, allò de que hem guanyat les eleccions però no governem. En canvi se’n va obrir un altre, el de la casa gran del catalanisme. De com s’expliqui en depenen una pila de coses, i no pas, només, per a Convergència.
Per l’entusiasme, l’optimisme i el comportament del delegats, no es va tenir la sensació, en cap moment que era el congrés d’un partit enfonsat, al contrari; fins i tot, pels elevats percentatges de vots positius de la nova executiva, feia més l’efecte d’un partit de govern; ho dic per allò d’en Guerra i les fotos.
El líder, Artur Mas, va sortir molt reforçat amb el missatge que el nacionalisme ha de ser l’eix de la política catalana i, finalment, la presència d’en Joan Reñé a l’executiva, fa que la comarca i el municipalisme segueixin influint, i força, en el partit. Ara, temps al temps.
El 37è congrés del PSOE ha estat molt tranquil; sense sorpreses, com s’esperava. I és que tots els assistents estaven convenientment dosificats d’un medicament ansiolític que es diu “governar i guanyar eleccions”. Ningú ha discutit ni lideratge, ni programa; ja ho deia en Guerra allò de “quien se mueve no sale en la foto”.
Hi ha hagut algunes qüestions tractades en aquest congrés que han representat noves apostes interessants, com per exemple la defensa del multilingüisme a l’Estat espanyol, que en certa manera plantava cara davant els manifestos espanyolistes. És clar que l’altre costat de la moneda en aquest tema és la imposició de la tercera hora de castellà a l’escola.
Un altre tema d’interès és la proposta de reconèixer el vot als immigrants a les eleccions municipals. Caldrà veure con es concreta, però d’entrada és xocant que puguin votar a les municipals, igual que els procedents dels països de la Unió Europea, i no puguin fer-ho a la resta de les eleccions. Potser és que les consideren unes eleccions menors?
Malgrat tot, però, el tema estrella ha estat el discurs d’en ZP referent a la crisi econòmica. Fa l’efecte que pensa que només amb tarannà i optimisme es podrà superar; potser sí que té raó, però i si a més a més es treballés? I si es comencés a prioritzar la situació econòmica?, perquè sense diners la política social, per molt tranquils que estiguin els congressistes, no es podrà tirar endavant.
També els del PP han fet el seu congrés, amb menys trencadissa de l’anunciada. I, una volta s’ha acabat, s’ha anat estenent a l’opinió pública que el Partit Popular ha canviat, que ha girat el centre, que s’ha moderat i que les seves actituds ja no són les dels darrers vuit anys, que les tesis del Sr. Aznar han estat definitivament escombrades.
Vés per on, també en aquesta ocasió la tendrella m’avisa que hi ha més d’aparença que de canvi real. Què li sembla, benvolgut lector –i lectora-, si estudiem la cosa una mica.
Diuen que han estès que, si volen guanyar les eleccions alguna vegada, caldrà que canviïn el seu capteniment vers Catalunya. Doncs per aquest camí ja anem malament; no tenen cap intenció de retirar el recurs contra l’Estatut; donen suport al manifest a favor del castellà que propugnen intel·lectuals espanyolistes i el PP català defensa a la seva ponència que Catalunya no té una identitat diferenciada de l’espanyola; francament, no es veu cap canvi per enlloc.
Més aviat un servidor té la sensació que la ubicació política molt dretana d’alguns membres del PP que volien disputar el lideratge del partit ha fet que al Sr. Rajoy se’l vegi més moderat del que en realitat és.
Així doncs, tinc la sensació que l’apreciació de moderació no és real, i que hi ha el mateix de sempre amb només un rentat de la seva imatge, apartant dels llocs de comandament dirigents més cremats políticament i amb actituds més radicals i antipàtiques vinculades al projecte del Sr. Aznar. El temps ho dirà.
Sembla tota una obvietat, però com que hi ha la cosa del canvi climàtic, vés a saber!, potser no para de ploure fins al setembre.
Au va, home! -i dona- , si això no seria políticament correcte. Ara toca sequera, que representa que parlar-ne fa molt progre i tal. Ja ho veuràs, passarem una calor d’aquelles que mai s’havia patit, que, potser, fins i tot arribarem als 40 graus; i la culpa de tot és dels americans.
Doncs que vols que et digui, a mi, això de la sequera, em fa el mateix tuf que em feia el de la gorra de plat quan parlava de la “pertinaz sequía” i no parava d’inaugurar “pantanos”.
Què insinues, que això del canvi climàtic és una engalipada? No! Déu ens en guardi. Vull dir que ningú pot discutir l’escalfament del planeta, però també vull dir que a aquest carro de l’ecologisme hi han pujat una bona pila d’indocumentats. Ah, sí, llest? Digues-ne algun si est valent! Veus! Ara no se me n’acut cap. Perquè, ben mirat, això d’entrar a 80 quilòmetres per hora a Barcelona ha fet que tots els asmàtics del món mundial s’hi desplacin per poder respirar; també, que els regants dels canals d’Urgell són uns malversadors de l’aigua, que és de tots! I moltes coses més; per tant, esborra tot el que t’he dit, perquè acabo de descobrir que la culpa de l’escalfament estiuenc la tenen els polítics i els seus congressos. Veus com és culpa del americans?
La tenim! Vull dir la manera segura de vèncer la sequera. I mira que era ben a prop, però, ja se sap, només quan la necessitat estreny és quan ens espavilem.
Es tracta d’un mètode rigorosament descrit per la filòloga Dra. Empar Guillén Fernández, filla d’Ivars, en el seu treball: La Senyora de l’Aigua (Recull documental referent a la Mare de Déu de l’Horta d’Ivars d’Urgell), editat per l’Associació d’Amics de la Plana d’Urgell. Apartat 20 – 25250 Bellpuig. ISBN 84-922617-1-4. Imprès a Saladrigues – Font,7 – Bellpuig.
Aquesta obra, guanyadora del 1r Premi Valeri Serra i Boldú de l’any 1983, recull una fidel transcripció d’una sèrie de documents d’un valor excepcional, trobats a l’arxiu familiar de cal Segarreta d’Ivars.
Aquesta documentació, juntament a una llarga tasca d’investigació, va fer possible un treball rigorós i veritable de la història del Santuari de la Mare de Déu de l’Horta, que la gent d’Ivars coneixem com l’ermita.
Es fa referència exhaustiva de la cerimònia del miracle de l’aigua, al seu capítol 3r, amb un relat exacte de la treta de 1825. La treta consistia a treure la imatge de la Mare de Déu del cambril i, mitjançant un ritus concret, aconseguir les tan necessàries pluges. El cas de la treta de 1825 té una molt especial importància perquè el Dr. Bonaventura Segarra, prior de la Mare de Déu de l’Horta, va deixar una perfecta relació de tota la cerimònia. Aquest sacerdot, graduat en estudis universitaris a Cervera, fill de cal Segarreta, es va creure obligat a transmetre a la posterioritat un informe fidedigne de la treta.
El ritual comença, en aquest cas, amb la sol·licitud presentada per “lo Sr. Sindich de Barbens, segons se digué, á instancias dels altres Pobles, lo dia 30 del Abril del Anÿ 1825, á demanar lo traurer la V. De la Horta de son trono ÿ presentá a esta Parroquial Iglesia de Ivars per la gran necesitat de aigua. Respongué lo Sr. Regidor de aquest Poble, lo unich del Ajuntament que es aquesta ocasió se encontraba en lo Poble, á dit Sr. Sindich de Barbens que juntat lo Poble se le contestaria”.
Ve-t’ho aquí, i així segueix el document descrivint: les despeses previstes, els drets de convocatòria del síndic de Barbens, el protocol inicial compartit pels organitzadors, l’anunci dels diferents síndics de la participació dels seus pobles, etc.
Els pobles convidats per l’ajuntament d’Ivars varen ser els de “Barbens, Anglesola, Claravalls, Guardia, Tarrós, Bollidó, Foliola, Boldú, Castellserá, Penelles, Bellcaire, Sentiu, Liñola, Vallvert, Poal, Vellvis, Palau, Fondarella, Mollerusa, Golmés, Vilanova de Bellpuig, Castellnou, Tornabous, Tárrega, Vilagrasa, Utxafava, ÿ Bellpuig.”
El resultat de tot plegat que descriu aquest valuós document del Dr. Segarra va ser que el mateix dia de la treta ja varen caure algunes gotes; que “Lo dia 13 vaijaren algunas gotas mes abondans que lo dia de la treta, pero no se coneixian gaire a la terra; ÿ en sos resultas queda un ven de ponén, nomenat ven seré, molt fort de manera que alguns Forasters perdian la confiança de alcansar aigua -sempre la culpa de tot la tenen els forasters- pero nosaltres ab la experiencia ÿ de lo que habiam llegit que totas las vegadas que se habia tret la miraculosa Verge habia plogut abundanmen, constants estabam en que plouria fins á estar saciada la terra de aigua en estos vuit dies. Lo disapte á la tarde que era lo dia 14 plogué un bon rato en temps que venia lo Rt. (Rector) Gaspá Guardiá de Bellpuig, á predicar lo sermó del Roser que era lo endemá. La mateixa nit del dia 14 fou la nit de la abundan aigua ab pluija forta ÿ sens trons, també agué ratos de pluija menuda, de manera que entre una ÿ altra durá la pluija desde les deu hores de la nit fins á les quatre hores del demati del dia 15”.
Doncs ja ho veu, home -i dona-, històricament està demostrat. No calen els transvasaments, ni les punxades a la capçalera del Segre, ni el Roina, ni romanços; la treta i s’ha acabat. El que no descriu el Dr. Bonaventura Segarra és si la cosa també aniria bé amb els descreguts, vull dir presidint la cerimònia el conseller de Medi Ambient; però, ens aquests casos de necessitat extrema, sí que també deuria de funcionar, no?
Ara sí que l’hem feta bona. La situació postelectoral ha quedat ben distreta i, malgrat que ja sabíem més o menys com aniria la cosa -ep!, mestre, i ep!, mestressa, no pas perquè hom sigui un profeta, sinó per la trampa de les enquestes andorranes del “Periódicu”–, la veritat és que, com sempre, la realitat ha superat la ficció.
Anem a pams; de primer ens posarem tots dempeus, ens traurem els barrets i farem una cortesana reverència a l’aparat socialista. Si us plau, no siguin malpensats, em refereixo a aquest magnífic instrument de poder i propaganda que tenen. La seva campanya, amb el missatge que ve el llop, ha estat excel·lent; vaig trobar genial un dels darrers missatges. Sí, home –ep!, i dona -, aquell que deia si fa no fa: indecís?, doncs escolta la COPE. Bo de veritat. I és que en saben un niu perquè, altrament, no es pot pas creure que els catalans tinguem la memòria tan fluixa, i que allò del català emprenyat sigui només això, que només n’hi ha un d’emprenyat. Una gran victòria per al PSC, que ha fet guanyar el PSOE.
I l’altre gran partit polític de les Espanyes? A veure si aquesta gent del PP s’adona d’una vegada per totes que les eleccions es guanyen i es perden a Catalunya i que, si van seguint per aquests camins de la ruqueria de posar-se dels nervis quan senten parlar el català, de les “carallotades” dels boicots i de fer-se els simpàtics amb els tòpics més tronats i suats en contra dels catalans, mai de la vida podran guanyar unes eleccions. La cosa és tan evident que només es pot arribar a la conclusió que aquestes criatures estan tan obsessionades amb allò d’“España y se acabó” que fa l’efecte que ja els va bé això de travessar el desert. Ja s’ho faran.
La federació nacionalista de CiU, amb un prou bon resultat, de moment i sobre el paper, pot arribar a assolir una posició interessant en el panorama polític de l’Estat. Encara que si, pel que sigui, se li demana un pacte estable amb el PSOE i això, també pel que sigui, no ho vol, o no ho pot fer, la pressió que li vindrà al damunt, tant des de Catalunya com des d’Espanya, serà de tal magnitud que ja caldrà que es trossin ben trossats.
Els que han rebut de valent han estat els dos socis petits del tripartit. Els uns, els ecosocialistes, gairebé ni surten al mapa; “refotre”, quina testarrada. I els altres, els d’ERC, encara tenen un panorama més consagrat perquè tenen un congrés avançat al juny, tenen el conseller Puigcercós dimitit per tal de preparar-lo, tenen els sectors crítics esmolant ben bé les eines i no poden, per tant, deixar-ho córrer fins que s’asserenin els ànims. Ai, las, que pinten bastos.
I tot plegat ha estat, per l’un i per l’altre, l’abraçada de l’ós la que els està ofegant. Tinc la impressió que més d’un vell comunista i més d’un vell republicà deu estar pensant: passerells!
Com també és de passerells pensar que per als tripartits tal dia farà un any, i anar-hi anant. S’acosten dies moguts.
A la primera edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans el mot que intitula aquests article té dues entrades. La primera els defineix com trossos de roba de color que es posaven com a adorn als vestits i també ens parla de làmines de zinc, cartó, etc., rígida, perforada, bla, bla, bla; no és per aquí per on volia anar.
La segona ens descriu els trepes com gentalla. Bo!, aquesta paraula no és pas de les usuals. Tornem a veure què ens diu el diccionari; ens defineix gentalla com a gent de baixa estofa, de la pitjor mena. Entesos, més o menys la cosa anava per aquí, però ben bé tampoc no és a això a què em volia referir.
Provem-ho per una altra banda. Siguem moderns i emprem la cosa de les noves tecnologies; anem a veure què en traiem del Google.
La primera va directament al mig de l’assumpte i diu: “esos conocidos trepas pelotilleros”. Àngela Maria!, ara ja és ben bé per on anàvem. Els denomina també llepes, i diu que tots estan tallats pel mateix patró, és a dir, uns hipòcrites que volen fer veure que són molt afables i que intenten caure bé, envejosos i espietes, quan la realitat és que l’únic que els preocupa és el seu progrés personal, sense importar-los trepitjar dignitats ni persones, si això representa cobrir els seus objectius.
A aquestes alçades de l’article, m’adono que el fet que no trobi al diccionari el que busco és culpa d’aquest català tan bastard que parlem la majoria de nosaltres; el mot correcte que anava cercant és grimpaire.
Aquest sí que el trobo, i el diccionari el defineix com algú que fa els possibles per atènyer l’objecte de la seva ambició. Vet-ho aquí!, al mig de la diana.
L’espècimen de grimpaire que m’agradaria estudiar amb tots vostès, amables lectors
-ep!, i lectores-, és el de grimpaire polític. D’aquests n’hi ha a tots els partits, però gairebé només prosperen els que s’apunten als partits que governen. Si el partit no mana, és difícil localitzar-los, ja que la majoria, com les rates, són els primers a abandonar el vaixell quan ve la travessa del desert.
El grimpaire polític, quan mana, és fort amb els dèbils i feble amb els forts; és utilitzat pels capitostos dels partits per a les feines més innobles; per exemple, prometre als alcaldes “tanto y cuanto” per al seu municipi si s’apunten al seu partit; és sectari a més no poder, i compleix amb els del seu partit -ep!, sempre que no el perjudiqui a ell; ep!, o ella- i deslleial amb els altres. Evidentment, tot això, amanit amb una alta dosi de covardia. En fi, una perla.
El seu problema, però, és que als quatre dies tothom el coneix i, com que la majoria són una colla d’inútils que solament poden progressar en aquest món de la més bastarda de les pràctiques polítiques, són aus gallinàcies de curta volada i de curta durada.
M’ha dit un ocellet, d’aquells que trepitja moqueta, que a can Palau del tripartit la cosa va seca; bo, que no tenen un cèntim; i, a més, es veu que això no és pas cap secret a la gran capital.
Ospadreta!, m’ha quedat la tendrella estabornida quan ho he sabut. I això?, què ha passat?, que no en sabíem tant?
Doncs es veu, segons el pardal que m’ho ha xerrat, que, com que primer s’anava amb els pressupostos prorrogats, això vol dir, clar i català, no hi ha hagut cap inversió no prevista.
Després, com que hi ha hagut canvi de manaires a segons quines conselleries, atès el nou acord del PSC amb els socis, els manaires nous varen haver d’actuar amb les escorrialles que els varen deixar; i finalment, amb els nous pressupostos d’enguany que ens haguessin tret de la misèria, doncs resulta que -evidentment per culpa dels que havien manat 23 anys– la construcció s’ha aturat en sec, i els ingressos de can Palau del tripartit s’han reduït qui-sap-lo.
Conseqüència de tot plegat, no cal que ens estranyem si algun dia veiem el cobrador del frac a les portes de la casa gran a la plaça de Sant Jaume.
Sort en tindrem que, mani qui mani a “Madrit” després de les eleccions, la cosa ens anirà d’allò més bé. Si guanya el Sr. Pizarro, ja caldrà que ens calcem ben calçats, que aquest és capaç d’enviar-nos una sagrada constitució a tots per tal que aprenguem a no malbaratar i entenguem d’una vegada allò tan modern que diu: “quien bien te quiere te hará llorar”, perquè ell també és un dels altres catalans; ves si no!
Ara bé, si guanya el ministre Solbes, com que aquest ja ens té presa la mida, la cosa anirà de primera; com ara, no?
Tot just l’endemà de Reis sembla que el país, el nostre i el veí, hagi agafat el mal de Sant Vito. Tot són presses, ara tot a corre-cuita, i és que, després d’aquest mes llarg d’anar amb serveis mínims, si descomptem els comerciants i els que treballen als restaurants, la feina s’havia amuntegat. Ep, mestre! –i mestressa!–, que no és cap crítica, només que ara ve allò que els veïns en diuen “la cuesta de Enero”.
Però si només fos això encara rai. El que passa, ai las!, és que ens agafarà la campanya electoral en fred; i amb el muscle sense escalfar les agulletes són segures. Hi ha indicis clars que la cosa de l’economia: hipoteques, venda d’habitatges, la borsa pengim-penjam i la cosa de l’atur, malgrat el que ens digui Mister Tarannà, van per mal borràs; i això, em temo, tindrà a veure amb els resultats electorals.
També hi ha allò del “desmembramiento”. Sembla que als dos grans partits espanyols hi ha gent que diu que s’ha d’acabar la cançó de l’enfadós dels nacionalistes, que hi ha d’haver un canvi a la llei electoral que els tregui la influència que poden tenir.
I, per acabar-ho d’adobar, sembla que la picada d’ulls que ha fet Mister Tarannà, als nacionalistes, com a possibles futurs socis de govern, no ha agradat gens ni mica als militants socialistes catalans.
Bé, tot plegat fa preveure un any més aviat tirant cap a consagrat. Per tant, benvolguts –ep!, i benvolgudes-, comencem a fer exercicis d’escalfament a la banda perquè, com deia el mestre Puyal, ens serà difícil escapolir-nos de l’escomesa.
Aquest empresari, un dels més poderosos de França, amb interessos als transports, a la publicitat i als mitjans de comunicació, és el que s’ha fet càrrec de les despeses de les vacances nadalenques del president de la República francesa a Egipte, en companyia de la seva nova xicota la cantant Carla Bruni; i sigui dit de pas, Deu ni do! de la xicota.
Es veu que a França, l’actitud, diguem-ne per ser suaus, exhibicionista, dels afers amorosos del Sr. Sarkozy, és tant mal vista per determinats sectors dretans de la societat, com la seva relació, diuen que malsana, amb l’empresari Bolloré, per determinats sectors esquerrans de la mateixa societat. Aquests allau de crítiques, va des de la seva fascinació pel luxe i el seu comportament de nou ric, fins als que diuen que per a Monsieur Bolloré, Sarkozy és una molt bona inversió. Vet aquí, que amb aquest afer se’ns plantegen, com a mínim, dues preguntes. Té el president de la República francesa, dret a una vida privada amb tantes lluentors, roba de marca i comportament ostentós? Es a dir, té dret a ser tant “hortera” com diuen els moderns? O bé això és una autèntica provocació en un moment en que es demana a la gent que s’estrenyi el cinturó?
L’altra pregunta és la mateixa que es fa Le Monde en el seu editorial, Han de guardar la distància un home que encarna l’Estat i un grup “socioprofessional”, com el que dirigeix el seu amic Bolloré? Grup, per altra banda, que aspira legítimament a jugar un paper important en els mitjans de comunicació. Com es pot pensar que el president és indiferent a aquestes aspiracions?
En aquestes ocasions, un servidor sempre troba en els clàssics una bona resposta. En aquests cas, en la dita del Nou Testament: la dona del Cèsar a més a més de ser honrada ho ha de semblar. D’acord que en aquest cas estem parlant del Cèsar i no del “bombonet”,- ep! això darrer no val, que se m’ha escapat -, i no de la seva nova xicota, però pel cas, tant li fa.
La veritat es, però, que al Sr. President de la República, en aquests moment, totes li cauen a la “borassa”, perquè el seu índex de popularitat ha pujat “qui sap lo”, i una bona pila de francesos van dient, que tot plegat, no és més que enveja. Et voilà! Et Vive la France!
