Si l’home és metafísicament --com deia Josep Ferrater Mora-- “una llibertat que es realitza”, la voluntat de ser dels catalans només pot continuar realitzant-se fatalment en un estat. No pas perquè l’estat sigui la panacea de res, sinó perquè, en el nostre món, és l’únic mitjà de ser i continuar essent en plenitud. El fet de disposar d’un estat permetria, en termes pragmàtics, anar pertot arreu sense haver d’ensenyar papers falsos, ni haver de justificar-se. La Unió Europea, des dels seus orígens, només reconeix els estats: si no se’n té, no s’existeix. Els catalans només poden ser a Europa, al planeta terra, si gaudeixen del reconeixement internacional, i això és, ras i curt, impossible amb la mediació espanyola.
Ningú no acostuma a discutir l’existència d’un estat, ni la identificació d’estat-nació-llengua. A París, Roma, Berlín, Praga o Budapest ets allò que diu el passaport o el document d’“identitat”: els catalans, sobre el paper, no existeixen. És molt rar, i ben anecdòtic per inaudit, de trobar-se algú que comprengui la inexistència traumàtica dels catalans. Davant de la vacil·lació d’una valenta jove del Pla d’Urgell a identificar-se com a espanyola en un museu francès, un treballador de la recepció li va dir: “ah, sou catalana?”, i reblà el clau amb tota empatia: “ja ho entenc; a Espanya encara es viu en temps dels reis Catòlics...”
L’estat català pal·liaria la secular “impotència nacional” d’un poble que supleix la incapacitat de ser de debò amb lenitius culturals o institucionals que, en el millor dels casos, li atorguen una aparença d’allò que voldria ser. Però que, en el fons, es troben irreversiblement condemnats a una condició subsidiària. La dèria de batejar les grans infraestructures de “nacionals” esdevé una prova d’aquesta feblesa que obliga a fer grans afirmacions retòriques buides de contingut. Les institucions d’arrel autonòmica que malden per la internacionalització són també el resultat de la manifesta hostilitat creixent de les homònimes estatals a l’hora de projectar la cultura catalana al món.
Els catalans ja no poden aixecar el nivell d’Espanya, ja no poden intervenir-hi perquè l’estat nació de matriu castellana els rebutja o, dit d’una altra manera, només els accepta si deixen de ser diferents, ço és, si no s’entesten a ser més que estrictament espanyols. Els catalans no augmenten el propi ser intern intervenint a Espanya, sinó tot al contrari: malbaraten personalitat i dinamisme, es deixen escapçar les ales, hi perden diners i en surten escaldats. La tesi de la catalanització d’Espanya --defensada pel mateix Ferrater Mora-- s’ha revelat ingènua: la catalanització no pot passar per fer dels catalans “bons espanyols” i de tots els espanyols “bons europeus”. Ni els espanyols volen els catalans com a ídem, ni tenen gaire interès en la bondat europea.
La col·lecció d’assaig Argumenta (http://argumenta.wordpress.com/) volia abraçar, com un eix del seu contingut, tot l’àmbit cultural dels Països Catalans. Aquest propòsit, que constitueix una de les conviccions de l’equip que hi ha al darrere del projecte, ha topat amb molts obstacles en els diversos centres d’interès que hem abordat. Bona part dels especialistes a qui hem sol·licitat una col·laboració per als volums d’Argumenta no s’han atrevit, per desconeixement, per prevenció o per comoditat, a prendre com a marc de referència de les seves anàlisis i de les seves opinions tot el trencaclosques dels Països Catalans. Les excepcions, al cap i a la fi, confirmen la regla.
Així i tot, en termes generals, podríem dir que els col·laboradors valencians o mallorquins n’estan molt més al corrent, del conjunt, que no pas els principatins, fet que hauria de convidar a la reflexió. Potser perquè la situació del País Valencià o de les Illes, per no parlar d’altres indrets més “perifèrics” (respecte a què?), és encara més residual que la del Principat. Almenys en aparença, perquè tot fa pensar que allò que hauria de ser el motor, el focus de projecció de futur, d’estímul d’iniciatives i projectes ambiciosos s’està convertint en un reducte cada vegada més desnaturalitzat i, sobretot, per dir-ho suaument, més buit de catalanitat.
El fet és que, en gairebé tots els volums publicats d’Argumenta, la idea de tenir com a coordenades tot el territori ha estat molt difícil de materialitzar i, en alguns casos, impossible. I això a desgrat de l’esforç dels coordinadors de cada miscel·lània que hi han insistit de manera reiterada. És un bon símptoma, volem dir, un mal símptoma de la desconnexió flagrant que hi ha entre els homes i les dones dels Països Catalans que es dediquen al pensament i a les diverses disciplines de la ciència, les lletres o la cultura. No hi ha gaires contactes entre els cenacles de València, Mallorca o Barcelona i, quan s’intenten d’establir, costa molt de mantenir-los.
Les fronteres autonòmiques, segellades per la sacrosanta constitució espanyola, són letals per a l’intercanvi cultural, científic o intel·lectual entre tots els territoris. Les adscripcions administratives, amb les seves pròpies dinàmiques polítiques i les seves misèries particulars, tampoc no hi ajuden gens ni mica. Les universitats dels Països Catalans, malgrat els intents de coordinació –com ara la xarxa creada per l’Institut Universitari Joan Lluís Vives–, es troben molt aïllades, tancades en si mateixes i massa poc atentes a establir relacions amb els grups de recerca d’altres departaments afins. Fins i tot, en les disciplines humanístiques que, per la seva mateixa naturalesa, reclamen un àmbit sociocultural al més ampli possible d’ancoratge.
Encara ens falta molt, doncs, per poder oferir una visió articulada de la societat i la cultura més contemporànies dels Països Catalans. El projecte Argumenta ho ha intentat des del primer volum [El (des)crèdit de la cultura], en què ens acollíem al mestratge fusterià, i ho intenta en cada llibre dels dotze que tindrà la col·lecció i en totes les activitats de difusió o de debat organitzades des del 2005. Hi bregarem fins al final. Perquè ens sembla més necessari, més imprescindible que mai. Però cal reconèixer que ens ha estat molt complicat i que no hi hem reeixit. Calia, és clar, intentar-ho i, si més no, comprovar si era possible. Ho és, però el resultat és pobre, insuficient. De tota manera, l’experiència demostra una vegada més que encara ens queda molt de camí per fer, que encara ens falta molt perquè els Països Catalans siguin una realitat. Tangible.
La L. és una jove decidida i intrèpida d’un poble del Pla d’Urgell. Té 22 anys i ha enllestit la llicenciatura de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Busca feina. En pot trobar aquí, a la comarca o en aquestes terres desolades? És difícil, i més aviat poc estimulant per a una persona inquieta com la L. Sobretot, si tenim en compte la migradesa d’esperit de la majoria dels mitjans de comunicació locals, mirall lleugerament entelat de la societat a què s’adrecen.
La L. esdevé l’antítesi de la caricatura reductiva del jovent “passiu”, “abúlic” i “tediós”. Malgrat la seva impúdica joventut, participa activament en el teixit associatiu i cultural del Pla d’Urgell i, a diferència de molts, somnia a canviar la societat de què pren part. Hi ha somniat amb tota l’energia de la sang jove, aquests darrers anys, però ara comença a adonar-se que, al seu poble o a la seva comarca, no hi ha res a fer, o molt poc, i que el seu futur, encara que incert, és a la metròpoli, a Barcelona.
No sap ben bé què vol fer professionalment. El periodisme és un sector molt saturat, on costa qui-sap-lo fer-se un lloc sense perdre la dignitat deontològica. Però té clar que quedar-se aquí, al Pla d’Urgell, seria com enterrar-se en la flor de la vida. Li dol a l’ànima, que no pugui tenir expectatives a prop d’on ha nascut, perquè tant ella com altres joves han esmerçat moltes energies i moltes il·lusions a encetar nous petits projectes per remoure una mica les aigües encantades de la vida sociocultural ponentina.
Amb l’atabalament frenètic, la dispersió d’interessos i l’èpica càndida de la joventut, la L. desgrana el seu pensament espasmòdicament, sense filigranes retòriques; va al gra dels assumptes i li costa força escoltar. És el fruit del seu temps: és el seu temps. La L. pensa que la gent del poble i de la comarca estan massa adormits, que no hi ha possibilitats d’arrelar iniciatives de caire social o cultural. Li sap greu, a més, que bona part dels conterranis aspirin només a fer diners, a inflar-se de vanitat idiota i a exhibir un alienant materialisme...
La L. i altres joves com ella tenen una retirada remota a aquells simpàtics artistes de L’alegria que passa, de Rusiñol, que s’esforcen endebades a despertar els habitants d’un poble submergit en les sopors de la “prosa”, incapaç de percebre el valor de la “poesia”... Aconseguirà la L. fer-se un espai digne en el món del periodisme? Podrà mantenir els ideals? Tant de bo. Potser, si algun dia té descendència, els fills o els néts de la L. tornaran al Pla d’Urgell i hi trobaran una societat neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. En la seva construcció, indirectament, també hi haurà contribuït aquesta jove decidida i intrèpida d’un poble del Pla d’Urgell.
Les memòries de Jordi Pujol són un magnífic pou de sentències, màximes i consignes doctrinàries del catalanisme contemporani. Qualsevol lector que no hagi votat mai CiU pot convenir que Pujol l’encerta de ple en algunes de les seves diagnosis sobre la vida política de la Catalunya autònoma. Entre les perles més agudes hi ha les que dedica als seus rivals socialistes, als quals engalta –per exemple– que «tenen una mentalitat de poder tremenda. Molt més de poder que de servei, més de poder que de país» (p. 279). El bloqueig de la vida política d’ençà que el PSC governa a la Generalitat li dóna la raó. Del postnoucentisme de Pujol hem passat al novosucursalisme de Montilla. En tots dos casos, sigui amb mentalitat de servei o de poder, guanyés qui guanyés a Espanya, Catalunya n’ha sortit perdent.
Ara bé, de la lectura de les memòries de Pujol, què n’hem de fer? És molt fàcil, certament, jutjar a posteriori una persona que ha consagrat tants anys a la política des de la primera línia, com un líder infatigable del catalanisme populista, moderat i europeista. Qüestió de fe? Prou que l’han deixat com un drap brut els poderosos mitjans espanyols d’emmetzinament de l’opinió general. Però els lectors, catalans de carrer, votants abnegats en els comicis electorals, bé podem aspirar a fer-nos preguntes retòriques a propòsit del balanç de més de vint anys de govern pujolista. De la mena: Ha dut el pactisme de què es vanta l’expresident a l’extrem de la claudicació? S’han rebaixat els principis convergents davant de la implacable realpolitik? Ha calgut renunciar, per covardia o per interès, als grans reptes «de país»? A qui han beneficiat les contrapartides aconseguides per assegurar «la governabilitat d’Espanya»? Cal continuar passant per l’«adreçador» després de tants anys?
Què tenim ara? Un poder polític feble, extraordinàriament vulnerable, sotmès a les escomeses sistemàtiques del govern espanyol i diluït en el «cafè per a tothom» de l’«estat de les autonomies». Una Generalitat estancada, buidada de contingut, incapaç de prendre decisions importants, escanyada pressupostàriament, sense marge de maniobra, limitada en els tres poders clàssics. Una Catalunya espoliada, saturada, de peatge, sense transports ni serveis adequats, que ja no desperta ni admiració pels qui ha contribuït a modernitzar, sinó tot el contrari. Per acabar-ho d’adobar, el culebrot del nou Estatut ha posat en evidència que el model autonòmic ha tocat sostre i que el marc juridicopolític espanyol ofega els projectes de futur. És el moment, doncs, com reclama la plataforma Sobirania i Progrés, d’exercir el dret legítim d’autodeterminació perquè Catalunya pugui constituir-se en un nou estat europeu.
Tele Madrid informa que avui, 23 de setembre, s’inauguren els Teatros del Canal, «el complex escènic més gran d’Espanya». Aquesta infraestructura teatral, que ha costat gairebé 100 milions d’euros i que depèn de la Comunidad de Madrid, ocupa més de 35.000 metres quadrats, està dividida en tres edificis amb tres escenaris psicodèlics i disposarà fins i tot d’un centre coreogràfic. El director artístic d’aquest nou equipament de luxe –en temps de crisi!– serà l’ínclit Albert Boadella. Ha estat Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, qui l’ha fitxat per al càrrec. Naturalment, la notícia no em fa amargar el dinar a La Concha, un restaurant popular –en el bon sentit del terme– del carrer de San Bernardo. Ben al contrari. Trobo que Boadella, sempre amatent a satisfer el poder, pot fer-ho la mar de bé.
La trajectòria artística del joglar en cap és coronada d’èxits i de polèmiques: ha estat una veu cridanera que ha sabut injectar humor, sàtira i mala bava a un país que, com més va més, es tornava eixut i malagradós. Com a director d’escena, ha tingut l’habilitat de mantenir la companyia Els Joglars durant més de quaranta anys i, si més no fins fa poc, ha creat muntatges magnífics, de qualitat, que, mal que li pesi, han contribuït a enriquir l’escena catalana contemporània. Llàstima que la seva catalanofòbia, que és deguda a un autoodi realment patològic, l’hagi dut a convertir-se en un bufó, primer, del socialisme espanyolista; després, dels Ciudadanos ídem, i, per fi, de la dreta populista ídem més cavernària. És un trist destí, ben mirat, per a un “anarcoconservador”. Però, ara, el bufó ha trobat el seu lloc en el món i, sobretot, ja té a qui servir. Al·leluia!
Boadella potser animarà i tot una cartellera teatral, la de Madrid, que no és, amb alguna excepció, res de l’altre món. No s’alliberarà, així i tot, dels seus compatriotes catalans, per més comiats narcisistes i simbòlics que vulgui escenificar. A més dels professionals que s’hi han instal·lat o que hi treballen més o menys esporàdicament, la presència del teatre català en la cartellera de Madrid d’aquests dies de tardor és ben notòria. Fem-ne la llista: Carles Santos hi és amb Brossalobrossotdebrossat (Abadía); Albert Pla, amb La diferencia (Círculo de Bellas Artes); La Cubana, amb Cómeme el coco negro (Compac Gran Vía); La Fura dels Baus, amb Boris Godunov (María Guerrero), i Mario Gas, amb Las Troyanas (Naves del Español). Si el senyor Boadella vol parlar en català en la intimitat, ja sap què pot fer: només cal que truqui a algun d’aquests col·legues d’ofici. Confiem que tingui molta sort amb el nou càrrec i que, com sempre, bufonegi de gust.
“Nuestros políticos llamados de izquierda, un tanto frívolos –digámoslo de pasada–, rara vez calculan, cuando disparan sus fusiles de retórica futurista, el retroceso de las culatas, que suele ser, aunque parezca extraño, más violento que el tiro”, deia el Juan de Mairena de Machado. Siguin d’esquerra o de dreta, els polítics espanyols sempre disparen amb una escopeta nacional. A Madrid, més enllà de la bandera constitucional, no hi falta la iconografia torera pertot: els símbols identitaris són exhibits amb un orgull ridícul que fa vergonya aliena. A Madrid, no costa gaire tampoc de sentir parlar amb menyspreu dels “polacos” i de tenir-hi una capacitat d’empatia de grau zero.
A la premsa dita d’esquerres, a la de la dreta no cal ni dir-ho, els opinadors no deixen d’atacar de manera virulenta el nacionalisme no espanyol –el basc, el gallec o el català– com si fos un fenomen del passat: no diuen res, tanmateix, del nacionalisme que, per activa o per passiva, defensen, que és naturalment l’hegemònic espanyol. Disparen discursos, molt “democràtics”, amb l’escopeta nacional. Ho fan sense cap mena de pudor, destil·lant ideologia espanyolitzatòria amb tota impunitat. No diuen ni piu tampoc de l’exhibicionisme patrioticoesportiu, tan fora d’osques i tan impúdic, d’aquests darrers temps, secundat per tot l’espectre polític de Madrid.
Quan l’esquerra s’ha quedat òrfena de discurs i de relat, quan es planteja fins i tot de repensar l’Estat, qualsevol intent de qüestionar la validesa de la situació actual és negada d’arrel. I tanmateix, l’Estat espanyol, per als catalans, s’ha convertit en una autèntica rèmora: els xucla des de fa anys el potencial econòmic, els és hostil i els menysté i, per postres, els impossibilita de fer-se un lloc en l’Europa d’avui. Formar part d’Espanya els ha resultat molt car i no els ha reportat cap benefici: només disgustos, mentides i insults. No cal qüestionar l’ordre constitucional, ni pidolar res més, sinó, fet i fet, aconseguir un estatus nou, que converteixi els catalans, mercès al dret d’autodeterminació, en europeus de ple dret.
Carles Soldevila, en un article publicat l’any 1931, a la revista madrilenya Crisol, que duia per títol “Cataluña. ¿Habrá sonado la hora?”, també ho explicava molt clar: “Cataluña ha sido una de las últimas preocupaciones de la difunta monarquía y es una de las primeras preocupaciones de la República naciente.” Poden canviar, si ho fan, els règims, però no l’Estat. Catalunya, com Euskadi i Galícia, sempre serà un “problema” per a l’Espanya excloent que defensen els partits estatals i que ha assumit, fins a la medul·la, la ciutadania. No tenen cap més projecte que l’assimilació nacional a la identitat, a la llengua i a la cultura espanyoles. L’hora que sona per a Catalunya, en aquestes condicions, no pot ser altra –si vol sobreviure– que la de la independència.
Els tòpics també canvien. Madrid sempre ha tingut la fama de ser una ciutat simpàtica. Recordo que les primeres vegades que vaig venir-hi, a començament dels noranta, em va fer la sensació que els ciutadans de Madrid eren, en efecte, molt amables. El darrer cop va ser al desembre de 1996 i m’hostatjava en una pensió modesta i familiar. En tornar de la celebració del fi d’any –com és costum– a la plaça del Sol, l’hostalera ens va convidar generosament a menjar torrons i neules i a participar en la “festassa” domèstica que havien preparat. El seu fill va començar a parlar amb mi sobre els catalans, que si tots érem de CIU i que patatim i que patatam, fins que va confessar-me, com si fos el més natural del món, que era de la Falange Española. Clec!
És la tercera vegada que, per raons de feina, vinc a Madrid. Sempre me n’havia quedat la impressió d’una ciutat oberta i agradable, sobretot per la gent que hi vivia, no pas per l’aparença d’imperi colonialista que pren la iconografia, l’arquitectura o l’urbanisme de la capital del Regne. Ara, sembla que això d’estar tant de temps sota la fèrula del Partido Popular, que té la barra d’escampar als quatre vents que la Comunidad de Madrid està marginada pel govern central, els hagi agrit considerablement el caràcter i que no acabin d’adaptar-se als nous aires europeus que bufen per la península i que sembla que més aviat els facin nosa.
A més, suposo que per tot el que han patit darrerament, hi ha una obsessió palpable per la seguretat, que fa que hi hagi càmeres pertot arreu, controls a tots els edificis públics, molta policia i molts guardes de seguretat. Fins a extrems exagerats. Per exemple, a l’Hemeroteca Municipal, on per cert el nombre de lectors és menor que a Barcelona, hi ha un exèrcit de guardes de seguretat que omplen el complex cultural anomenat “Conde Duque” i que literalment es toquen el nas d’avorriment. Si hi afegim l’estol de funcionaris que, com si diguéssim, hi treballa, però sobretot badalla de manera ben ostentosa, aquest equipament val una fortuna que, com l’esplèndida xarxa de metro o les obres faraòniques que s’hi han fet, també devem pagar, en part, els catalans.
Parlant de funcionaris, Madrid és on encara perviu la imatge típica i tòpica –hi ha coses que canvien molt poc– del funcionari que, amb tot l’aplom del món, s’esforça per fer la mínima feina i per moure les mínimes articulacions possibles durant la jornada laboral. A l’Hemeroteca Municipal, tret dels més joves, que ja tenen un aire una miqueta més dinàmic, els funcionaris que, diguem-ne, hi feinegen, et miren de reüll o arrufen el nas si els demanes massa teca. No tenen tampoc la simpatia que els recordava i fins sembla que s’hagin quedat ancorats dècades enrere. Mitja hora abans de l’horari, això sí, ja comencen a plegar veles i a insinuar-te que la textura del temps és inexorable.
“Un país és sobretot gent i territori”, declara solemnement Jordi Pujol al primer volum de les seves esplèndides memòries. Els vint-i-escaig anys de govern convergent han deixat com a herència, per dir-ho pel broc gros, una gent desencisada del miratge i un territori devastat per l’especulació. No és pas tota la culpa d’en Pujol, però una bona part de la responsabilitat sí que recau en la seva gestió. Més enllà dels inflaments retòrics, de l’apel·lació a les conviccions i a l’orgull de ser català, la política convergent del peix al cove i anar fent a empentes i rodolons ha estat nefasta. Només ha afavorit determinades oligarquies de poder i ha deixat una societat exhausta i desencantada.
Quan el tripartit de la presumpta entesa d’esquerres ha pujat al poder, el miratge d’un país sòlid s’ha desfet com un gelat al cor de la canícula: darrere de la façana, de les consignes o de les cofoies campanyes de publicitat no hi havia res. Fum. Encara no hi ha res, de fet, perquè el tripartit ha optat per pujolejar –què ho fa que la còpia sempre és pitjor que l’original?– i, incapaç de mantenir un front unitari davant dels grans reptes de l’espoliada societat catalana, no ha aconseguit res de substancial. El relat que pot oferir Pujol –a qui, tot s’ha de dir, Montilla no arriba a la sola de la sabata– del seu mandat és, de moment, molt més constructiu en resultats que no pas el que, fins ara, i ens dol haver-ho de reconèixer, ha aconseguit un pretès govern d’esquerres. Ni els uns ni els altres, val a dir-ho, ho han tingut fàcil, perquè han pledejat contra un estat hostil.
A desgrat de la migrada acció política, el caràcter emprenedor de la gent i del territori del Pla d’Urgell ha permès de millorar molt les condicions de vida d’aquest racó de món antigament anomenat “el forat de l’infern”. Fins al punt que nombrosos joves que van estudiar i es van instal·lar professionalment a Barcelona als anys vuitanta i noranta han tornat a casa. No per nostàlgia, no, sinó a la recerca d’una qualitat de vida més favorable, sobretot per als fills. A costa, això sí, de bandejar unes expectatives laborals més bones i, també, a costa d’haver de renunciar a una oferta cultural molt més generosa. És, en aquest sentit, que el balanç dels sucessius governs comandats per Pujol ha estat ben magre: la cultura sempre fou una ventafocs per als convergents i, tot i tenir un dels millors consellers de Cultura dels darrers temps, ho continua essent per als del tripartit. Certament, el país és sobretot la gent i el territori, però no farem res de bo sense una dinàmica cultural rica, viva, potent, que articuli la societat, que serveixi per crear referents i ancoratges, que estimuli la creació i la imaginació i que sigui útil com a eina alliberadora per a les mentalitats de la plana. Si no, viurem, a tot estirar, en una mena d’“arcàdia” entre orwelliana i huxleiana.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB.
La consulta d’El baròmetre de la comunicació i la cultura del 2001, elaborat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (www.fundacc.org), demostra que el Pla d’Urgell es troba, en termes d’audiència i consums culturals, en els nivells més baixos respecte a la resta de les comarques catalanes. Ens situem, per exemple, en franges irrisòries de lectura de premsa diària, de revistes o de publicacions periòdiques. Només una dada: entre les revistes setmanals més llegides hi ha dues publicacions, de caire rosa i sensacionalista, que no cal llegir: Pronto i Hola. Les xifres sempre són tan relatives com simptomàtiques.
Les biblioteques dels pobles del Pla d’Urgell són també un bon baròmetre dels hàbits de consum cultural. Bona part dels usuaris hi van a buscar pel·lícules per amenitzar els caps de setmana i, entre els lectors, una aclaparadora majoria tria els llibres més comercials o mediàtics. Com em comentava una bibliotecària, lleugerament ruboritzada, les novetats dels escriptors catalans no interessen a gairebé ningú. La política suïcida de la xarxa de biblioteques ha contribuït a aquesta situació: entestada a convertir la biblioteca en un hipermercat de consum cultural, s’ha limitat a desfer-se dels fons i a adquirir allò que el mercat ja ofereix, no pas a ser un complement per donar viabilitat a les propostes editorials més agosarades o més sòlides. No tot són, tanmateix, notícies tan deplorables. Darrerament, un grup d’historiadors, cronistes, erudits, professors i altres espècies similars ha començat a treballar per a la creació d’un Centre d’Estudis del Pla d’Urgell. És una iniciativa magnífica, necessària per a la comarca. La dinamització cultural endegada pel Grup de Recerques de les Terres de Ponent, el Centre d’Estudis de les Garrigues, el Centre d’Estudis del Vilosell o la revista Urtx, entre d’altres, són referents viables que poden servir de model per a un fòrum de trobada dels estudiosos del Pla d’Urgell.
El projecte de creació d’un grup d’estudis per a la comarca, que hauria de disposar d’ajuts institucionals i integrar-se de seguida en la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, vol ser un espai comú, obert a tots els investigadors locals de disciplines diverses i consagrat a organitzar trobades de recerca, miscel·lànies d’estudis, exposicions, etc. Al capdavant d’aquesta iniciativa, hi ha un nucli impulsor constituït per persones amb noms i cognoms: Josep Maria Cabau, Josep Camps, Jordi Domingo, Sebastià Garralón, Esteve Mestre, Jordi Soldevila, Esther Solé i Joan Yeguas. Desitgem de tot cor que el Centre d’Estudis del Pla d’Urgell sigui una realitat esponerosa i fructífera, de llarga vida.
per Francesc Foguet Boreu. Professor de literatura a la UAB
Les parets de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona han aparegut pintades de consignes a favor de l’alliberament de Franki. El cas de Francesc Argemí, àlies «Franki», estudiant d’història a la UAB, ha tornat a demostrar l’obsessió identitària d’un estat que vetlla, fins a extrems delirants, perquè els seus immaculats símbols nacionalitzaris siguin intocables. No és la primera vegada que passa: només cal recordar tota la rècula de casos similars, en què el zel de les autoritats espanyoles ha dut a la criminalització, a la tortura i a la presó a persones que tenen la virtut de pensar d’una altra manera. La impunitat repressiva amb què actua l’aparell de l’estat és tan ridícula i perillosa que pot dur a situacions absurdes com la que malauradament pateix el jove Franki, acusat d’haver “ultratjat” un drap bicolor.
El culte a la nació que té l’estat espanyol és patològic i, si els mecanismes democràtics funcionessin com cal, hauria de ser objecte d’un estudi seriós per les instàncies jurídiques europees. La detenció irregular de Franki i les acusacions amb què se l’ha empresonat tornen a posar sobre la taula la desemparança legal en un estat que no admet cap marge de dissidència o de crítica en temes “sagrats” com ara la bandera espanyola o la institució monàrquica, dos dels emblemes més clars de la nefasta herència franquista. La “legalitat” vigent permet aquesta mena d’abusos antidemocràtics, d’injustícies flagrants, que s’acarnissen contra els sectors més crítics amb la situació política actual. La prestesa democràcia espanyola –que, com diu Xavier Diez, s’assembla més a la turca que a la d’un país de la Unió Europea– s’escuda sempre en l’“estat de dret” per defensar unes regles del joc amb les cartes marcades.
Qualsevol persona que qüestioni la monarquia o la bandera espanyoles, encara que ho faci amb arguments i bagatges, no únicament passa a ser sospitosa d’alta criminalitat, sinó que pot ser castigada per aquesta gosadia extraordinària. De tant en tant, la crosta feixistitzant que es troba en els fonaments de l’estat espanyol, nascut del maquillatge transitiu, exerceix aquesta mena de “càstigs exemplars” per treure pit i demostrar virilment qui és qui mana en un estat nació que, en termes de legitimitat, té peus de fang. Tanta obsessió per Espanya, tantes manifestacions nacionalitàries a tort i a dret, tanta pàtria per tot arreu acaben per embafar els qui no se’n sentin representats. Això no obstant, potser no deixa de ser una mostra de feblesa que l’Espanya que va del nacionalsocialisme al nacionalpopularisme necessiti sovint –amb les complicitats autonòmiques del cas– enrocar-se en ella mateixa defensant símbols i drapots patriòtics i, com passa amb l’afer Franki, trobar caps de turc entre el jovent més inconformista i més dissident.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Linyola és un dels pobles amb més caràcter del Pla d’Urgell. La majoria dels linyolencs s’estarrufa de ser-ho i, de vegades, en fan meravelles. La gent de Linyola acostuma a ser tant emprenedora i ambiciosa com conservadora i conformista. Com a tot arreu, però, hi ha de tot. De tota manera, a Linyola, hi glateix una solidaritat primària, bàsica, que fa que, en els moments difícils, la gent respongui ben de cor. Recordo que una vegada, de petit, van sonar a mitjanit, desesperades, les campanes de l’església del poble; s’havia declarat un foc devastador i gairebé tothom va llevar-se per ajudar a apagar-lo. De més a prop, em consta que sempre que els pares han tingut algun problema greu o han passat moments difícils, molta bona gent de Linyola els ha ajudat i els ha donat suport.
El poble ha canviat molt en pocs anys. S’ha modernitzat molt, ha acollit cares noves, gent vinguda de tot arreu, i ha aixecat cases i carrers nous. No és gens difícil de trobar-se fesomies desconegudes. Quan fa temps que ja no hi vius, alguns linyolencs et miren amb una cara d’estranyesa i fins gosen de preguntar-te si encara ets del poble. Com si poguessis deixar de ser-ho mai, després d’haver-hi viscut els anys més intensos de la teva vida! Altres, sorprenentment, llegeixen els llibres i escrits que he anat fent o els articles publicats –per amor a l’art– en aquesta secció, amb la qual em sembla tornar a connectar amb l’ànima del meu poble.
El pare, que es malfiava de la bondat dels linyolencs, sempre deia: «a Linyola, ni mula ni dona i, si pot ser, ni mula ni re». Nascut a Vallverd d’Urgell, el pare va tenir tota la terra de conreu a la partida del Barranc de Linyola i va casar-se amb una linyolenca, valenta i bonica, que el va acompanyar fins als seus darrers dies. Per al bo del meu pare, un dels darrers pagesos dels d’abans, Linyola era la seva terra, la seva gent, la seva casa: els millors encerts d’una vida de dificultats, d’angúnies i de treballs i, ja en els darrers anys, d’algunes alegries perquè, al capdavall, malgrat que la terra l’hagués fet patir tant, no tot li havia anat tan malament.
En canvi, Linyola ha estat, per a mi, durant un temps, un mite que alimentava amb la distància i la imaginació; després, una nostàlgia d’un paradís perdut i, finalment, la terra dels pares, tal com l’entenien els grecs o com la percebia Verdaguer. Linyola és el paisatge de la infantesa i adolescència, les arrels afectives que m’han fet com sóc. Linyola em remunta als hiverns de boira, als jocs a tocar de l’església, als partits de futbol al camp vell, a les misses de diumenge vestit d’escolanet, a les prematures primaveres de la consciència. Linyola em fa rememorar els amics de primera volada que m’ensenyaven a viure sense tabús. Suma de por i estímul, Linyola és també el somriure d’una xiqueta bonica, d’ulls intensos, que no vaig saber estimar. I serà sempre la terra del pare i de la mare, la terra dels afectes, dels comiats i dels retrobaments.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Des de la malanomenada Transició democràtica, una transacció de saldos ben magres, el PSC-PSOE ha capitalitzat els èxits electorals sense fer gaires mèrits per aconseguir-ho. Després del desgavell d’aquests darrers anys, l’espantall de la por a la dreta més carca ha tornat a donar vots catalans a balquena al PSOE. No s’ho mereixien gens, perquè la incompetència i la covardia en temes sensibles com ara les infraestructures, l’espiral de mentides, l’ofec inversor, la retallada estatutària i el menyspreu envers Catalunya eren raons aclaparadorament suficients per votar altres alternatives polítiques. Sigui com vulgui, el cert és que la major part dels votants de les darreres eleccions estatals han caigut en la trampa: han contribuït a fer onejar banderes alienes en l’edifici d’una democràcia imperfecta que, a l’estil del segle xix, entronitza un bipartidisme contraproduent i perillós.
Ben mirat, el catalanisme de què es vanta el PSC-PSOE és una carota que amaga un provincianisme cada cop més desinhibit i corrosiu. Neutralitzada la via federalista tova de Mr. Maragall i companyia, l’aparell del partit socialista català –d’allò més espanyolista malgrat les aparences– deixa molt poc marge per a les veleïtats catalanistes. En les Corts de Madrid, els diputats del PSC s’ajupiran, com gairebé sempre han fet, als interessos generals d’un estat que té com a principal objectiu fer-nos cada vegada més espanyols a costa que deixem de ser, si us plau per força, menys catalans. Perquè, en el fons, el govern central no ha acceptat mai, si no és a títol folklòric, els signes d’identitat i la idiosincràsia dels catalans.
Mentrestant, què fan els partits no sucursalistes? CIU no s’acaba de decidir a emprendre l’única sortida viable a l’atzucac del país: la sobirania plena. Entestada en l’intervencionisme noucentista o el regionalisme vuitcentista, CIU encara creu, tot i que la història ho desmenteix, que Espanya «escoltarà» i que els catalans poden ser «decisius». Miratge. ERC, al seu torn, embrancada en lluites internes, continua fent el llit al PSC-PSOE en una estratègia que no fa res més que satel·litzar-la: contribueix, en una paraula, a incrementar l’hegemonia espanyolista. Un altre miratge. Com també hi cau una ICV afeblida, a pesar que hauria de gaudir de més ressò, perquè ha evidenciat la seva maduresa de govern. L’estratègia omnívora del socialisme espanyol ha condemnat ERC i ICV, dues forces que haurien de tenir més requesta si l’electorat no fos tan crèdul al «relat» del PSC-PSOE i submís al dictat de la por i dels mitjans, a un paper residual en la política catalana. I això és –mirem-ho del dret o del revés– una notícia pèssima per al país.
Solucions? Construir un discurs polític sòlid, diàfan i convincent que, com a premissa democràtica fonamental, reclami el dret a decidir i, alhora, treballar per una nova Solidaritat Catalana que permeti d’exercir-lo en plenitud.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Els mestres tenen tot el dret a fer vaga. La desídia dels governs d’aquestes darreres dècades envers l’escola n’ha fet vessar el got de la paciència. Tantes lleis d’educació, tants canvis han convertit l’ensenyament en un camp de batalla en el qual, es miri com es vulgui, ens juguem el futur del país. Els polítics de torn mai no han tingut interès per fomentar de veres l’educació. El resultat és una escola exhausta, desacreditada i sense rumb. L’escreix de voluntarisme del professorat ha tocat fons i amenaça de convertir l’escola en un niu d’amargor i de desfeta col·lectiva. La nova llei d’educació planteja, per acabar-ho d’adobar, forats negres que semblen afavorir la privatització encoberta de la gestió escolar.
Les transformacions extraordinàries que ha patit la societat catalana amb l’arribada desmesurada d’immigració d’arreu i els trasbalsos produïts per l’anomenada globalització –la doctrina neoliberal implantada com una dictadura inevitable– i per la tecnologització creixent –una mena de deshumanització radical– reclamen una escola pública, de qualitat, que sàpiga fer-hi front. La realitat és adversa, però bé hi ha d’haver alguna reacció en un sentit positiu, com en els millors moments de la història de l’escola catalana.
No n’hi ha prou a canviar lleis unidireccionalment, sinó que cal apostar fort per millorar la formació dels futurs mestres, el reciclatge professional dels que ja exerceixen, les infraestructures i les ràtios de les aules, etcètera. Cal, en definitiva, incrementar els recursos humans i materials (sense els quals és inútil cap reforma educativa) perquè els mestres puguin fer la feina molt millor del que la fan ara. Però és imprescindible també un consens social, de tots els agents implicats, amb els pares i els mestres al capdavant, perquè l’escola sigui respectada i perquè els professionals de l’educació gaudeixin del prestigi que es mereixen.
L’escola pública hauria de ser una prioritat política per a tots els governs. Sobretot per als qui es diuen d’esquerres. Perquè l’escola, tal com estem, esdevé un dels pocs espais de cohesió social, d’integració de col·lectius estrangers i de transmissió de valors. PP i Ciudadanos, com els neocon ianquis, saben molt bé la importància que té l’escola. És per això que volen desarticular-la de dalt a baix i que s’entesten a accentuar-ne les diferències segons el poder adquisitiu dels pares i –en contradicció amb l’ultraliberalisme que professen– a imposar mesures nacionalitàries espanyolitzants. PSOE-PSC, progres de paraula, però no de fets, engiponen una Llei d’Educació que, com diu Xavier Diez, sembla inspirada en la «doctrina de xoc» de Naomi Klein i que representa una amenaça de primer ordre per a la cohesió de la societat catalana. No fa l’efecte, tanmateix, que els importi gaire, a alguns dirigents polítics que governen, de desballestar l’escola pública per la via de la privatització, perquè, de fet, ja procuren de dur els fills a la privada.
per Francesc Foguet Boreu. Professor de literatura a la UAB
El govern espanyol no respecta les lleis: l’Estatut de Guernika i el català, tan retalladet, són incomplerts de manera sistemàtica per l’executiu central, que es nega reiteradament a transferir les competències que s’hi consignen. Cal recordar que el text estatutari és una llei orgànica de compliment obligatori i que no admet transaccions ni rebaixes conjunturals? Vergonyós. Els polítics espanyols s’omplen la boca de «legalitat» i, en canvi, no paren de transgredir-la segons què els convé. És la cançó de l’enfadós.
Tanmateix, les lleis tenen unes conseqüències directes en la vida quotidiana. I tant! Un exemple com un altre: el proppassat 30 d’octubre es va publicar el «Real Decreto 1393/2007», que ordena els ensenyaments universitaris oficials. Aquesta disposició del Ministerio regula el procés d’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior que van decidir els estats a Bolonya. Les universitats catalanes defensaven globalment una opció més acostada al model europeu, però han hagut d’acatar –com sempre– la llei espanyola. Una estudianta responsable em deia fa poc: «la UAB ha “sucumbit” a Bolonya!» No és exactament així: mentre sigui una universitat «espanyola», no té altre remei que fer complir el que diu el BOE, encara que sigui a repèl. Si no vol, és clar, situar-se fora de la llei. L’«embut» espanyol ens allunya més d’Europa i ens obliga a adaptar-nos a Bolonya, passant pel peatge de Madrid.
Durant l’etapa aznarista, les titulacions d’humanitats en general, i la filologia catalana en particular, van ser amenaçades de desaparició o de relegació al racó dels residus «improductius», segons els criteris empresarials. De tant en tant, des de les comissions d’experts designades pel Ministerio, ens enviaven l’avís de defunció o de malaltia terminal. L’enrenou fou considerable i ens féu estar amb l’ai al cor, perquè allò que es decidia a les Espanyes no tenia res a veure amb el model defensat pel sistema universitari català, amb una mirada més oberta a Europa.
L’autonomia universitària, de què sovint es vanten els polítics, acaba allà on comença el BOE, o sigui, és una entelèquia. L’important es decideix a Madrid i, generalment, contra els interessos catalans. Com que en la pràctica cal acatar religiosament el BOE, la capacitat d’incidència de la Generalitat de Catalunya, en matèria universitària, es torna irrisòria. Només dos apunts més que simbòlics: els futurs títols bolonyesos continuaran essent expedits pel Rector de cada universitat en nom del Rei i l’avaluació de les titulacions és potestat única de l’agència de qualitat «nacional» i no pas de la catalana.
En l’àmbit de la recerca, la situació encara esdevé més esperpèntica. Els grups d’investigació estan a mercè dels «Programas Nacionales» que, en lloc de facilitar les gestions, tendeixen a perpetuar la burocratització i la jerarquització acadèmiques, tot obstaculitzant projectes més ambiciosos. La Generalitat no té, excepcions a banda, programes de recerca potents, ben dotats econòmicament, que s’adequïn a l’especificitat dels grups catalans, en especial als de lletres. A la meseta, les recerques i les trajectòries investigadores de contingut català són sovint menystingudes o considerades «locals» i, per tant, menyspreables. La mediació de Madrid és, en aquest sentit també, devastadora.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
El govern català ha aprovat el primer catàleg de paisatges del país: el de les Terres de Lleida. El Montsec, l’Horta lleidatana, la Plana de l’Urgell i l’espai fluvial del Segre són alguns dels paisatges que aquest catàleg identifica amb l’objectiu –en teoria– de proposar-ne a dreta llei mesures de conservació.
Les intencions són bones, però la realitat sempre és més complexa. Com es farà compatible l’especulació desaforada amb la preservació del patrimoni natural i històric? Hi som a temps? Serà una llei retroactiva? De quina idea del paisatge –sempre mudable i bellugadís– es partirà? Darrere de cada paisatge, hi ha una història, com se’n garantirà la pervivència? Com es farà fructificar la memòria en el desolador desert d’oblits del Pla?
El padrí del pare contava que la construcció del Canal d’Urgell, un dels factors que va transformar més radicalment la vida socioeconòmica del Pla cap a la segona meitat del segle xix, va endur-se a l’altra riba moltes ànimes de treballadors forçats, bona part dels quals eren presos polítics. Les condicions de treball esdevenien tan dures que molts no podien resistir les jornades extenuants, mentre que altres morien accidentalment a causa de la precarietat amb què es construïa el Canal i de les dificultats que comportà una infraestructura hidràulica complexa, de gairebé cent cinquanta kilòmetres de llargada. Els responsables de les obres, segons que sembla, s’estalviaven tot el que podien –materials de la construcció, aliments, etcètera– en detriment dels pobres malaurats que, com a càstig per la seva dissidència, hi treballaven per obligació.
La recuperació de la memòria històrica hauria de contemplar també, en relació amb els sediments del paisatge, la visibilitat d’aquest costat fosc del progrés, ocultat per la memòria oficial. No fóra hora de recordar tots els treballadors –homes amb noms i cognoms– que van perdre la vida en la construcció del Canal d’Urgell o van deixar-hi uns anys valuosos? Per què no s’ha pensat mai a erigir un homenatge públic als qui van construir realment, a costa de la seva sang, una obra que va canviar d’arrel la fesomia dels nostres pobles? No forma part de la història conèixer la realitat viscuda pels qui no feien plànols des dels despatxos o, amb tota pompa, participaven en les inauguracions oficials?
Resulta impúdic que les autoritats competents encara neguin alegrement –si no ho fan per ignorància o mala fe– aquesta part de la història i, com passa amb altres episodis de la nostra contemporaneïtat, continuïn elogiant les virtuts immaculades d’una obra pública que va deixar molts cadàvers enterrats o moltes vides mutilades. No tan sols durant la seva laboriosa construcció, sinó també després, fins ben avançat el segle xx, perquè, com molt bé sap el jove historiador Jordi Soldevila i Roig, de Linyola, el control dels regs es va convertir en una eina imprescindible per al caciquisme local, l’ombra del qual, com la del franquisme, ha deixat ferides obertes fins als nostres dies.
