“Nuestros políticos llamados de izquierda, un tanto frívolos –digámoslo de pasada–, rara vez calculan, cuando disparan sus fusiles de retórica futurista, el retroceso de las culatas, que suele ser, aunque parezca extraño, más violento que el tiro”, deia el Juan de Mairena de Machado. Siguin d’esquerra o de dreta, els polítics espanyols sempre disparen amb una escopeta nacional. A Madrid, més enllà de la bandera constitucional, no hi falta la iconografia torera pertot: els símbols identitaris són exhibits amb un orgull ridícul que fa vergonya aliena. A Madrid, no costa gaire tampoc de sentir parlar amb menyspreu dels “polacos” i de tenir-hi una capacitat d’empatia de grau zero.
A la premsa dita d’esquerres, a la de la dreta no cal ni dir-ho, els opinadors no deixen d’atacar de manera virulenta el nacionalisme no espanyol –el basc, el gallec o el català– com si fos un fenomen del passat: no diuen res, tanmateix, del nacionalisme que, per activa o per passiva, defensen, que és naturalment l’hegemònic espanyol. Disparen discursos, molt “democràtics”, amb l’escopeta nacional. Ho fan sense cap mena de pudor, destil·lant ideologia espanyolitzatòria amb tota impunitat. No diuen ni piu tampoc de l’exhibicionisme patrioticoesportiu, tan fora d’osques i tan impúdic, d’aquests darrers temps, secundat per tot l’espectre polític de Madrid.
Quan l’esquerra s’ha quedat òrfena de discurs i de relat, quan es planteja fins i tot de repensar l’Estat, qualsevol intent de qüestionar la validesa de la situació actual és negada d’arrel. I tanmateix, l’Estat espanyol, per als catalans, s’ha convertit en una autèntica rèmora: els xucla des de fa anys el potencial econòmic, els és hostil i els menysté i, per postres, els impossibilita de fer-se un lloc en l’Europa d’avui. Formar part d’Espanya els ha resultat molt car i no els ha reportat cap benefici: només disgustos, mentides i insults. No cal qüestionar l’ordre constitucional, ni pidolar res més, sinó, fet i fet, aconseguir un estatus nou, que converteixi els catalans, mercès al dret d’autodeterminació, en europeus de ple dret.
Carles Soldevila, en un article publicat l’any 1931, a la revista madrilenya Crisol, que duia per títol “Cataluña. ¿Habrá sonado la hora?”, també ho explicava molt clar: “Cataluña ha sido una de las últimas preocupaciones de la difunta monarquía y es una de las primeras preocupaciones de la República naciente.” Poden canviar, si ho fan, els règims, però no l’Estat. Catalunya, com Euskadi i Galícia, sempre serà un “problema” per a l’Espanya excloent que defensen els partits estatals i que ha assumit, fins a la medul·la, la ciutadania. No tenen cap més projecte que l’assimilació nacional a la identitat, a la llengua i a la cultura espanyoles. L’hora que sona per a Catalunya, en aquestes condicions, no pot ser altra –si vol sobreviure– que la de la independència.
Els tòpics també canvien. Madrid sempre ha tingut la fama de ser una ciutat simpàtica. Recordo que les primeres vegades que vaig venir-hi, a començament dels noranta, em va fer la sensació que els ciutadans de Madrid eren, en efecte, molt amables. El darrer cop va ser al desembre de 1996 i m’hostatjava en una pensió modesta i familiar. En tornar de la celebració del fi d’any –com és costum– a la plaça del Sol, l’hostalera ens va convidar generosament a menjar torrons i neules i a participar en la “festassa” domèstica que havien preparat. El seu fill va començar a parlar amb mi sobre els catalans, que si tots érem de CIU i que patatim i que patatam, fins que va confessar-me, com si fos el més natural del món, que era de la Falange Española. Clec!
És la tercera vegada que, per raons de feina, vinc a Madrid. Sempre me n’havia quedat la impressió d’una ciutat oberta i agradable, sobretot per la gent que hi vivia, no pas per l’aparença d’imperi colonialista que pren la iconografia, l’arquitectura o l’urbanisme de la capital del Regne. Ara, sembla que això d’estar tant de temps sota la fèrula del Partido Popular, que té la barra d’escampar als quatre vents que la Comunidad de Madrid està marginada pel govern central, els hagi agrit considerablement el caràcter i que no acabin d’adaptar-se als nous aires europeus que bufen per la península i que sembla que més aviat els facin nosa.
A més, suposo que per tot el que han patit darrerament, hi ha una obsessió palpable per la seguretat, que fa que hi hagi càmeres pertot arreu, controls a tots els edificis públics, molta policia i molts guardes de seguretat. Fins a extrems exagerats. Per exemple, a l’Hemeroteca Municipal, on per cert el nombre de lectors és menor que a Barcelona, hi ha un exèrcit de guardes de seguretat que omplen el complex cultural anomenat “Conde Duque” i que literalment es toquen el nas d’avorriment. Si hi afegim l’estol de funcionaris que, com si diguéssim, hi treballa, però sobretot badalla de manera ben ostentosa, aquest equipament val una fortuna que, com l’esplèndida xarxa de metro o les obres faraòniques que s’hi han fet, també devem pagar, en part, els catalans.
Parlant de funcionaris, Madrid és on encara perviu la imatge típica i tòpica –hi ha coses que canvien molt poc– del funcionari que, amb tot l’aplom del món, s’esforça per fer la mínima feina i per moure les mínimes articulacions possibles durant la jornada laboral. A l’Hemeroteca Municipal, tret dels més joves, que ja tenen un aire una miqueta més dinàmic, els funcionaris que, diguem-ne, hi feinegen, et miren de reüll o arrufen el nas si els demanes massa teca. No tenen tampoc la simpatia que els recordava i fins sembla que s’hagin quedat ancorats dècades enrere. Mitja hora abans de l’horari, això sí, ja comencen a plegar veles i a insinuar-te que la textura del temps és inexorable.
El 19 d’abril de l’any que ve ja farà 30 anys de la constitució dels primers ajuntaments democràtics, i Déu n’hi do de la pila d’obres que s’han fet, de com s’han transformat els nostres pobles i dels nombrosos serveis que s’estan oferint.
Manta vegada, però, tant les instal·lacions com els serveis no són de competència municipal, però els ciutadans els demanden i gairebé tots els ajuntaments els ofereixen. Per exemple, escoles municipals de música, escoles bressol, atenció social i un llarg etcètera.
Tot plegat fa que els ajuntaments estiguin suportant una situació financera que els ofega i limita els serveis que, aquests sí per llei, han d’oferir als ciutadans del municipi, de tal manera que es pot assegurar que, si no millora el seu finançament, els ajuntaments no podran seguir suportant l’esforç econòmic i social que representa destinar bona part del pressupost municipal a partides que no els són pròpies.
Estem parlant d’una insuficiència financera, generada per un no reconeixement del paper fonamental dels ajuntaments de proveir de serveis, tot i la ridícula participació econòmica dels municipis en el total de la despesa pública.
Si no es defineix un nou, equitatiu i adequat finançament per als municipis, si les administracions que tallen el bacallà en la cosa dels quartos -Estat i Generalitat- entomen, també als poble petits, les competències que els són pròpies, si no es suprimeix, per exemple, l’IVA a les obres municipals (d’aquesta manera l’Estat es torna a embutxacar bona part del que ha donat per finançar al municipi), malament rai, perquè la mamella està seca i, per molt que xuclem, ja no en raja res.
Fa uns dies em vaig trobar amb un company d’ estudis. Feia decennis que no ens saludàvem. Vam parlar una estona. Una de les preguntes tòpiques, “com et va la feina?”, es convertí en el cavall de batalla de la conversa. El meu company és professor d’ un institut de formació professional i imparteix una matèria tècnica a alumnes de 18 anys...
- Des de fa uns anys cap aquí , els alumnes que m’ arriben cada cop els costa assimilar i entendre conceptes senzills. El que fa deu anys, explicava en una classe ara n’ hi tinc de dedicar dos, de classes, i per tan, a la fi del curs, els qui aproven la meva assignatura només han estudiat un 50 per cent del que demanava el programa....La major part dels alumnes que ens arriben curs darrera curs, en una paraula, són una colla d’ enzes... - Si, li vaig respondre, no ets el primer que m’ explica aquesta situació que es viu a les aules... - Però el que no sap gairebé ningú, -em digué el professor- és que encara no hem tocat fons..., ara mateix estem caient dins d’ un pou fosc i ningú fa res per remeiar-ho... - I com és això, vaig dir? - “Aquest curs passat..., aquest curs passat –repetí, pensant en el que m’ explicaria- el director de l’ institut em cridà. Un professor havia tingut una incidència, un parell de dies abans de començar el curs i em demanà si volia fer unes assignatures a alumnes de primer d’ Eso, durant dos o tres setmanes. Em va agafar per sorpresa, però també pensar en ensenyar per primer cop a alumnes de 12 anys, m’ aniria bé, per la higiene mental...i vaig acceptar. El problema, acostumat a ensenyar alumnes de 18 anys, seria saber el llenguatge que tindria d’ utilitzar per fer més amenes les classes als meus alumnes.
- Així que el primer dia, a l’ arribar a classe, em vaig treure una novel·la de la butxaca i per ordre alfabètic, vaig començar a fer llegir un punt i apart a cada alumne i que m’ expliquessin el que havien llegit...Dels 25 alumnes, 20 –vint-, repeteixo, 20, no van entendre i no van saber explicar el que el havien llegit. No sabien llegir...Després els vaig fer fer una redacció de 4-5 ratlles, “Què es una bicicleta, per a que serveix i corredors famosos”, i a l’ acabar-la tenien de posar el seu nom.
- Quan al cap de cinc minuts, vaig dir, “Pareu...s’ ha acabat”, deu alumnes estaven escrivint...al moment que anava recollint els escrits, vaig dir als qui no havien acabat que escrivissin el seu nom, i déu nostre senyor!...el més ràpid el va escriure en un minut i el més lent s’ hi va passar més de tres minuts en escriure el seu nom. Total un 80% de la classe no entenia el que llegia i el 40% no sabia escriure. El món em va caure al damunt- em deia el professor- i vaig deixar de creure en la societat, en la nostra societat...
- Te’n recordes, -i seguia el seu monòleg- nosaltres, a 12 anys, fèiem segon de batxillerat, sabíem llegir, escriure, pensar, deduir..., nostre senyor!, he deixat de creure en la societat...i ull amb el que ens vindrà al damunt els propers anys, amb tota aquesta marabunda d’ ignorants, amb molts pocs coneixements i cap tipus de moral...se’ns ha acabat el futur, el nostre món, el que coneixem, s’ enfonsa...
I fins que vam donar per acabada la conversa, em va seguir explicant casos i més casos, per mostrar-me que tenia raó. Una conversació que com veu el lector em va impressionar força, i que m’ ha deixat perplex i una mica espantat...
Tot això, ho he explicat a un amic meu, que després d’ escoltar-me atentament, la seva resposta, no sé si estoica o cínica, i conclusió al tema, fou... - i malgrat tot, el món continuarà donant tombs al voltant del sol...
“Un país és sobretot gent i territori”, declara solemnement Jordi Pujol al primer volum de les seves esplèndides memòries. Els vint-i-escaig anys de govern convergent han deixat com a herència, per dir-ho pel broc gros, una gent desencisada del miratge i un territori devastat per l’especulació. No és pas tota la culpa d’en Pujol, però una bona part de la responsabilitat sí que recau en la seva gestió. Més enllà dels inflaments retòrics, de l’apel·lació a les conviccions i a l’orgull de ser català, la política convergent del peix al cove i anar fent a empentes i rodolons ha estat nefasta. Només ha afavorit determinades oligarquies de poder i ha deixat una societat exhausta i desencantada.
Quan el tripartit de la presumpta entesa d’esquerres ha pujat al poder, el miratge d’un país sòlid s’ha desfet com un gelat al cor de la canícula: darrere de la façana, de les consignes o de les cofoies campanyes de publicitat no hi havia res. Fum. Encara no hi ha res, de fet, perquè el tripartit ha optat per pujolejar –què ho fa que la còpia sempre és pitjor que l’original?– i, incapaç de mantenir un front unitari davant dels grans reptes de l’espoliada societat catalana, no ha aconseguit res de substancial. El relat que pot oferir Pujol –a qui, tot s’ha de dir, Montilla no arriba a la sola de la sabata– del seu mandat és, de moment, molt més constructiu en resultats que no pas el que, fins ara, i ens dol haver-ho de reconèixer, ha aconseguit un pretès govern d’esquerres. Ni els uns ni els altres, val a dir-ho, ho han tingut fàcil, perquè han pledejat contra un estat hostil.
A desgrat de la migrada acció política, el caràcter emprenedor de la gent i del territori del Pla d’Urgell ha permès de millorar molt les condicions de vida d’aquest racó de món antigament anomenat “el forat de l’infern”. Fins al punt que nombrosos joves que van estudiar i es van instal·lar professionalment a Barcelona als anys vuitanta i noranta han tornat a casa. No per nostàlgia, no, sinó a la recerca d’una qualitat de vida més favorable, sobretot per als fills. A costa, això sí, de bandejar unes expectatives laborals més bones i, també, a costa d’haver de renunciar a una oferta cultural molt més generosa. És, en aquest sentit, que el balanç dels sucessius governs comandats per Pujol ha estat ben magre: la cultura sempre fou una ventafocs per als convergents i, tot i tenir un dels millors consellers de Cultura dels darrers temps, ho continua essent per als del tripartit. Certament, el país és sobretot la gent i el territori, però no farem res de bo sense una dinàmica cultural rica, viva, potent, que articuli la societat, que serveixi per crear referents i ancoratges, que estimuli la creació i la imaginació i que sigui útil com a eina alliberadora per a les mentalitats de la plana. Si no, viurem, a tot estirar, en una mena d’“arcàdia” entre orwelliana i huxleiana.
Recordo, de la meva època d’internat al Col·legi Episcopal de Lleida, les sessions de cinema del diumenge a la tarda. A més de les dues pel·lícules llargues, hi havia un seguit de curts que eren fixos; un d’aquests era el del Kit Carson i el seu ajudant mexicà Toro. Inevitablement, quan cavalcaven pel desert i veien una colla de voltors volant en cercle, això indicava que al terra hi havia les víctimes d’un atac indi a la caravana de colons.
M’ha semblat veure també els voltors volant en cercle per damunt de les víctimes i supervivents del desgraciat accident aeri de l’avió de la companyia Spanair. No he pogut evitar tenir aquest pensament, que m’ha vingut de manera automàtica, quan he vist l’actuació d’alguns presumptes periodistes i d’algunes cadenes de televisió.
Els uns, sense respectar el dolor i l’angoixa dels familiars, posant-los el micròfon als morros –perdonin-me l’expressió- i la mà a l’espatlla, fent veure que entenien el seu desconsol; però l’exclusiva és l’exclusiva i calia esprémer aquella pobra gent, desfeta de dolor i angoixa.
Les altres, certes cadenes de televisió -Antena 3 per exemple-, amb una repetició malaltissa dels fets, ja que els seus reporters només podien repetir el que havien dit 5 minuts abans. Déu n’hi do també la nostra -TV3-, que va emetre després de l’especial de l’accident el programa d’una colla que sortien despullats de pèl a pèl.
Quina mala llet els uns, i quina misèria moral les altres.
El que molts entenem per “cultura” mai ha estat una necessitat vital per a una gran part dels habitants de la nostra nació. D’ aquesta gran part de la població en surten els líders polítics, socials, econòmics del món local.
En un altre costat tenim als homes i dones que ens agrada llegir, escriure, parlar de coses de l’ esperit...i que pertanyem a una franja petitíssima de la societat. A vegades,en alguns pobles de les nostres comarques, alguns d’ aquests lletraferits, després de parlar-ne molt i de tot un seguit de casualitats, han iniciat uns projectes, que a base de grandeses i misèries, d’ il·lusions i de treball –duríssim treball- han vist la llum i han engendrat una revista, “una revista local”.
Un cop nascudes, moltes d’ aquestes revistes després d’ agafar embranzida, perden aire, decauen i moren de mort natural. D’ altres, segueixen la vida natural dels seus autors i quan aquests canvien d’ estat o d’ humor, també fineixen...d’ altres es converteixen en veritables fars, són el cas de Sió d’ Agramunt -45 anys- El Pregoner d’ Urgell de Bellpuig, que d’ aquí pocs anys, farà 100 anys d’ existència, gràcies al suport de la família Saladrigues..., però número a número al Pla anem sortint El Carrilet de Bellvís, el Barret Picat de Linyola, L’ Esclat de Golmés, l’ Avenç del Palau, La Font d’ Ivars... Normalment bona part d’ aquestes revistes –apart del que cobrem als subscriptors i anunciants- rebem uns fons públics –res de riuades de diners, de fons de cohesió social, o fons de xoc- que ens permeten respirar...
Si bé sembla que la revista Carrilet de Bellvís, després de fer front als seus problemes, crec que té garantida la continuïtat, m’ angunieja tenir de seguir la malaltia de Portaveu de Ponts i m’avergonyeix per tot el que significa. Ja sé que no tenen un únic problema. Però a hores d’ ara una revista que ha fet 30 anys d’ història, que ha revitalitzat l’ esperit d’ una comarca, que amb els seus 269 números s’ ha convertit en la Veu del Segre Mitjà, en una revista on, per bé o per mal, s’ hi ha deixat la pell, durant força anys,personatges com Marti Sala o M. Lurdes Vidal, ja és hora de què els poders públics, -locals, comarcals, nacionals- deixin de veure l’ espectacle des de la vorera del davant o des de dalt de la tribuna i s’ impliquin, econòmicament i sense contrapartides, en el rellançament de la revista. Amb diners, diuen que Sant Pere canta. A Ponts, aquests diners significarien, ara per ara, aplanar el camí i una solució a bona part dels problemes de la revista.
Demarcació L/S/U de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya
El passat dilluns dia 11 d’agost de 2008, la trista notícia corria ràpid de mòbil a mòbil: Mn. Roc ha tingut un accident i s’ha mort. Els sentiments a flor de pell es movien entre la sorpresa, la confusió, l’impacte, l’absurd... No podia ser que aquell home, de tracte amable i obert, amic de tots, col·laborador incansable, amant de la natura, dels infants i de la joventut, hagués mort.
El cop ja estava donat. Ara, poc a poc, anirà sortint el blau i el dolor. I és que amb la seva mort tots hem perdut molt, i de vegades amb les persones ens passa una mica que quan les perdem és quan més conscients ens fem de la riquesa que teníem.
Mn. Roc ha estat un veritable regal de Déu, una petita benedicció del cel, que ha fet possible que moltes persones de les nostres terres estructuressin el seu món interior des d'uns valors humans ben ferms. Per assolir aquesta fita en Roc no va estalviar hores i més hores al servei de l'educació d'infants i joves des dels esplais i els agrupaments, les colònies, els campaments...
Tot i que la seva dedicació a l’educació en el lleure va ser majoritàriament des del món de l’Esplai, la seva vinculació a l’escoltisme és molt forta, i fins hi tot, tal i com ell confessa, el llibre “D’escoltisme per a nois” de Baden Powell, el va llegir i rellegir infinitat de cops, i li va donar la inspiració per tal de fer una tasca educativa diferent de la que és feia en els anys 60. També la figura de mossèn Batlle, va ser entranyablement propera per a ell. Mn. Roc va obrir les portes de Salgar als escoltes de les nostres terres, especialment a l’agrupament d’Artesa de Segre, on cada any celebraven una missa del Gall ben a l’estil escolta. Actualment a Linyola, també es feia proper a l’Agrupament Escolta i Guia Mascançà, i de fet feia pocs dies que acabava de visitar-los en el seu campament d’estiu, doncs com tothom saps els infants i joves eren la seva debilitat, la seva inspiració, la seva vida.
L’escoltisme ha vist en Mn. Roc, un referent, amb el qui comparteix un mateix ideari: Fe, País i Educació; un estil educatiu, el d’estar “sempre apunt”, el de que “el gran ajudi el petit”, el de “deixar un món una mica millor del que l’hem trobat”, i un model de persona “Jesús de Natzaret”.
I és que la veritat costa trobar consiliaris que com ell es facin tan propers, que sàpiguen ajudar a descobrir la persona de Jesús des del més quotidià, des de l’amistat, des del compartir la vida, des del compromís, des de l’alegria, des de la convivència,... Ell que s’imaginava el cel com un gran foc de camp etern, estem segurs que ara ell ja gaudeix d’aquesta plenitud i ja deu estar preparant una cançó per rebre tots aquells que hem tingut la sort d’haver conegut i estimat.
Mn. Roc ens deixa un gran llegat: el seu testimoni de persona creient, la seva bondat, el seu amor pels infants i joves, el seu compromís per les persones i el país, per la cultura, pel seu estimat Salgar, el seu amor a la natura,... Però a més a més ens deixa un gran repte, el de començar a construir ara a la terra, aquell cel que ell s’imaginava com un gran foc de camp. Des de l’educació en el lleure, des de la gratuïtat i el voluntariat compromès de l’escoltisme, tenim molt a fer. Estem segurs que des del seu Salgar etern, Mn. Roc, ens donarà aquell cop de mà que necessitem per a construir aquest somni que molts compartim.
L’11è congrés del PSC ha posat en evidència la formidable força del seu aparat, que és al mateix que dir, la formidable força dels capitans i de la federació del Baix Llobregat. Amb votacions a la búlgara, molt superiors al 90 %, han sortit escollits els membres més rellevants de l’executiva: Montilla, de Madre, Iceta i Zaragoza.
En uns moments en que els socialistes reuneixen a Catalunya, la màxima concentració de poder per centímetre quadrat, el seu congrés ha funcionat amb la precisió d’un rellotge suís.
Ara be, això vol dir que ha estat un congrés sense sorpreses? Doncs sincerament crec que no. Des que el capitans varen assaltar el poder, ara fa catorze anys al congrés de Sitges, ha estat aquest un dels que ha tingut més novetats; començant per la incorporació del nou president, l’històric Isidre Molas. Una persona de gran talla intel·lectual, i un gran estudiós del catalanisme; clar que el seu nomenament va estar propiciat per la malaltia de Manuela de Madre, però això no li resta mèrit i, qui pensi que exercirà de “florero”, sincerament crec que va errat.
Per altra banda, tant la presència d’en ZP a l’acte de clausura, amb les seves promeses que ja no es creu ningú, – s’aprovarà un model de finançament satisfactori per a totes les autonomies -, com la resposta de Montilla: “te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”, obren un camí que no deixa gaires sortides al PSC.
Hores d’ara l’incompliment de l’Estatut per part de ZP, ja és un fet. Solament li queda a Montilla, per demostrar el que va dir, votar en contra dels pressupostos a Madrid i, com deia el clàssic, això amic meu, tant sols ho sap el vent.
El 15è congrés de Convergència dels dies 11, 12 i 13 de juliol ha estat, per a alguns periodistes, ensopit; això vol dir per tant, que tot va anar com l’organització havia previst, sense actituds estridents. No es va tornar la xiulada al representant d’Esquerra i se’l va rebre, com a la resta del partits convidats a l’acte de cloenda, amb un cortès aplaudiment. Fins i tot es va aplaudir als socis, malgrat la nostrada dita, “com més cosins més endins”.
D’aquest congrés, amable lector - i lectora –, la informació que li puc trametre és de primera mà, i per això miraré de no caure en allò dels arbres i el bosc. Fem-hi unes pinzellades?
Es va tancar definitivament el llibre del ressentiment d’aquests darrers cinc anys; sí home! – i dona -, allò de que hem guanyat les eleccions però no governem. En canvi se’n va obrir un altre, el de la casa gran del catalanisme. De com s’expliqui en depenen una pila de coses, i no pas, només, per a Convergència.
Per l’entusiasme, l’optimisme i el comportament del delegats, no es va tenir la sensació, en cap moment que era el congrés d’un partit enfonsat, al contrari; fins i tot, pels elevats percentatges de vots positius de la nova executiva, feia més l’efecte d’un partit de govern; ho dic per allò d’en Guerra i les fotos.
El líder, Artur Mas, va sortir molt reforçat amb el missatge que el nacionalisme ha de ser l’eix de la política catalana i, finalment, la presència d’en Joan Reñé a l’executiva, fa que la comarca i el municipalisme segueixin influint, i força, en el partit. Ara, temps al temps.
Fa un mes que es va presentar a Madrid, el Manifiesto por la lengua común. Dèiem tenir la pell de “cocodrulu”, perquè gairebé no ens hem immutat.
Sembla que a Madrid, inicialment la cosa es va moure força, tot el PP nazional s’ hi va apuntar, Telemadrid i vés per on, també Tele5. Una cadena que ja no he tornat, ni tornaré, a mirar mai més...
Des del centre, periòdicament, al llarg dels darrers segles han atacat les llengües perifèriques. Si tirem de les hemeroteques podem trobar-hi grans quantitats d’ exemples. Davant tinc un pamflet publicat el 1919...només en transcric un parell de ratlles:
“El español conviene a Catalunya, y lo tendran que emplear, quieranlo o no. ¡Bonita Babel seria nuestra nación hablandose en ella el gallego, el catalan, el valenciano, el mallorquin, el vascuence..!”. I posàvem com a exemple que l’ espanyol era la llengua oficial en 20 nacions i parlada per 70 milions de persones...
Res de nou sota la capa de la terra. Aquests són els descendents dels vencedors de l’ 11 de setembre de 1714 i dels qui un 21 d’ octubre de 1714, ordenaren a un botxí que cremés els Furs Catalans públicament. Vivint des d’ aleshores amb la bota damunt del coll, han capgirat la nostra nació, com un mitjó, però malgrat les oportunitats que han tingut, no ens han pogut arrencar un dels nostres béns més preuats: la nostra llengua.
L’ any 1975, després d’ un llarg genocidi cultural i de l’ arribada de centenars de milers d’ emigrants, que no van tenir cap oportunitat d’ aprendre la nostra llengua, la situació del català era gairebé irreversible, ja que es trobava en estat terminal. Han passat unes dècades i el català continua a la UCI, però ens refem, poc a poc. Estem buscant i trobant espais per la nostra llengua Som milers els qui escrivim a internet. Som desenes de milers els qui llegim un medi –amb els seus blogs- com és VilaWeb. I ens sentim tant forts, que fora de les respostes convencionals, però, necessàries, no hem fet, ni fem cas d’ un Manifiesto que proclamaren –uns quants eixelebrats, cal dir-ho, també- en una capital molt llunyana...Aquest cop no l’ han encertat, han fet aigua...
El 37è congrés del PSOE ha estat molt tranquil; sense sorpreses, com s’esperava. I és que tots els assistents estaven convenientment dosificats d’un medicament ansiolític que es diu “governar i guanyar eleccions”. Ningú ha discutit ni lideratge, ni programa; ja ho deia en Guerra allò de “quien se mueve no sale en la foto”.
Hi ha hagut algunes qüestions tractades en aquest congrés que han representat noves apostes interessants, com per exemple la defensa del multilingüisme a l’Estat espanyol, que en certa manera plantava cara davant els manifestos espanyolistes. És clar que l’altre costat de la moneda en aquest tema és la imposició de la tercera hora de castellà a l’escola.
Un altre tema d’interès és la proposta de reconèixer el vot als immigrants a les eleccions municipals. Caldrà veure con es concreta, però d’entrada és xocant que puguin votar a les municipals, igual que els procedents dels països de la Unió Europea, i no puguin fer-ho a la resta de les eleccions. Potser és que les consideren unes eleccions menors?
Malgrat tot, però, el tema estrella ha estat el discurs d’en ZP referent a la crisi econòmica. Fa l’efecte que pensa que només amb tarannà i optimisme es podrà superar; potser sí que té raó, però i si a més a més es treballés? I si es comencés a prioritzar la situació econòmica?, perquè sense diners la política social, per molt tranquils que estiguin els congressistes, no es podrà tirar endavant.
Ara fa 10 anys que va morir Maria Mercè Marçal. De manera immediata, el Consell Comarcal del Pla d’ Urgell, ja va organitzar un premi de poesia –prestigiós- que duu el seu nom i des d’ Ivars d’ Urgell no han deixat de fer iniciatives –inauguració monument, exposicions...- per tal de donar a conèixer la vida i obra de la millor poeta catalana del segle XX (i de tots els temps)...
A l’ inici d’ aquest segle, una presidenta d’ una associació del Pla fou convidada pel CCPU a assistir al sopar dels Premi MMM. Després d’ escoltar música de violins, escoltar poesies, aplaudir al guanyador del premi, se’n va tornar a casa, igual que si hagués assistit a un sopar de Hollywood. S’havia passat la nit comptant als polítics, als empresaris i mirant les taules on li havien dit que hi havia els literats...
Entusiasmada, va reunir a la Junta de la seva associació i els digué que farien un any MMM, amb conferències, actes, etc..., però quan va preguntar a les altres membres de Junta si coneixien a la poeta... Desencís. Només en sabien el que sabia tothom, que era d’Ivars d’Urgell. Quedaren que per la propera reunió, convocarien a una lletraferida, perquè els expliqués, quins miracles havia fet en vida, la MMM.
Aquesta lletraferida, em va demanar uns llibres de l’ autora... Quan al cap d’ unes setmanes me’ls tornà, m’ explicà com havia anat la trobada.
De sortida havia començat citant la famosa divisa de la MMM i ja començaren a arrufar el nas. “Nació oprimida? De què parlava, aquesta...”, quan va seguir i explicà que es va casar jove i es va separar al cap de poc temps, mogueren el cap, moviment que augmentà quan els explicà la seva pertinença al PSAN, “...i això, què vol dir, nena? Partit Socialista d’ Alliberament Nacional..., uiiiiii...”, després fundà Nacionalistes d’Esquerra, però que també tota la seva vida fou feminista radical...,”voldràs dir que tenia opinions feministes com tothom, eh, nena?” .No, no, -els digué la noia entusiasmada- era radical i conseqüent, va tenir una filla que porta els seus mateixos cognoms, fou assagista tant del moviment feminista i lèsbic -com del independentista- i visqué en parella amb una altra noia...” -“Prou!!!, Ja n’ hi ha prou...- cridà la Presidenta, que tremolava tota ...-, i els comentaris que sortien de les reunides, convertiren la sala, en un mercat de Calaf... - “Bé, si voleu ara us parlaré de la seva obra, poesia i us en llegiré unes quantes...” - “No, ja no ens cal..., adéu, nena”.
No cal ni dir-ho, la Presidenta ha continuat assistint, convidada o no, enjoiada i ben perfumada, a totes les vetllades del Premi MMM. Li agrada estar enmig de la crême de la crême. Que dic jo, li entusiasma!!!. I així ens va a la Plana. Esperem, però, que ara i en el futur, hi hagi qui s’atreveixi a buscar que hi ha al darrera de la edulcorada “imatge-icona-fotografia” de la MMM i vulgui conèixer, saber i aprofundir en la vida i obra de l’ altra Maria Mercè Marçal. Sí, la que va viure entre nosaltres, la real....
També els del PP han fet el seu congrés, amb menys trencadissa de l’anunciada. I, una volta s’ha acabat, s’ha anat estenent a l’opinió pública que el Partit Popular ha canviat, que ha girat el centre, que s’ha moderat i que les seves actituds ja no són les dels darrers vuit anys, que les tesis del Sr. Aznar han estat definitivament escombrades.
Vés per on, també en aquesta ocasió la tendrella m’avisa que hi ha més d’aparença que de canvi real. Què li sembla, benvolgut lector –i lectora-, si estudiem la cosa una mica.
Diuen que han estès que, si volen guanyar les eleccions alguna vegada, caldrà que canviïn el seu capteniment vers Catalunya. Doncs per aquest camí ja anem malament; no tenen cap intenció de retirar el recurs contra l’Estatut; donen suport al manifest a favor del castellà que propugnen intel·lectuals espanyolistes i el PP català defensa a la seva ponència que Catalunya no té una identitat diferenciada de l’espanyola; francament, no es veu cap canvi per enlloc.
Més aviat un servidor té la sensació que la ubicació política molt dretana d’alguns membres del PP que volien disputar el lideratge del partit ha fet que al Sr. Rajoy se’l vegi més moderat del que en realitat és.
Així doncs, tinc la sensació que l’apreciació de moderació no és real, i que hi ha el mateix de sempre amb només un rentat de la seva imatge, apartant dels llocs de comandament dirigents més cremats políticament i amb actituds més radicals i antipàtiques vinculades al projecte del Sr. Aznar. El temps ho dirà.
Fa setanta anys, el 23 de juny de 1938, moria a Barcelona, Valeri Serra i Boldu l’ autor del Calendari Folklòric d’ Urgell, publicat l’ any 1915, un monument a les tradicions, principalment de caire religiós, que es vivien a tota la Plana d’ Urgell a finals del segle XIX i inicis del XX.
Com deia el bisbe de la Seu, en el pròleg del llibre: “Ell, des de molts anys, dia per dia, es anat seguint tots los indrets d’ Urgell, escoltant amb fina orella la palpitació del poble (...). Ell ha vistos aplecs, professons, romiatges, llevants de taula, ballades, bodes, bateigs, i tot allò que és la expressió de la vida dels pobles; ell ha recullit refranys, dites, cançons, rondalles, llegendes, oracions, Goigs i tot allà, aixís mateix, que forma el llevat de les tradicions de la terra”.
Fou l’ home que ens va retratar una societat pagesa ancestral, un món que va veure com s’ esmunyia entre les seves mans, un món que va desaparèixer davant dels seus ulls, un món tradicional que no va poder competir amb el cinematògraf, els envelats i les cançons de moda i les costums noves que adoptava el jovent...i que el poc que encara es conservava fou triturat, massacrat i segellat per la revolució de 1936. Segurament els darrers mesos de la seva vida, enmig dels bombardejos aeris de Barcelona, devien ser viscuts amb gran amargor. Tots els seus somnis s’ havien esvanit.
Després de la seva mort durant dècades el nom de Valeri Serra i Boldú es va difuminar fins a fer-se gairebé invisible. A l’ autor d’ aquesta breu nota, nascut el 1953, a escola i durant el batxillerat ningú li va parlar mai d’ aquest personatge. Eren els temps en que els infants i adolescents estudiàvem en una llengua imposada, una història i literatura aliena a la nostra pàtria i nació.
El cas és que després de recuperada la democràcia Valeri Serra i Boldú va fer-se novament visible amb l’ aparició el 1980 en edició facsímil de l’ Arxiu de Tradicions Populars, per a continuació i sota la tutela de les Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, es van tornar a publicar la seva obra més popular, el Calendari....,(1981), i tot seguit la sèrie de Rondalles Populars. També han contribuït a la divulgació i reivindicació de la seva persona i obra, estudiosos de la talla de Ramon Miró, Isidor Cònsul. Essencial i gairebé definitiu, és el seu estudi que publicaren sota el títol “ Valeri Serra i Boldú. De la Renaixença al Noucentisme” en el llibre Folklore de la pagesia. (1987). I des de 1983, l’ Ajuntament de Bellpuig concedeix el prestigiós Premi Valeri Serra i Boldú a estudis de cultura popular.
També al llarg d’ aquests darreres dècades, les revistes aparegudes a la Plana, han dedicat -o bé han recuperat- articles d´ un dels Homenots que ha donat la nostra terra, l’ Urgell, en la seva accepció més gran, i que sempre fou fidel al seu lema “Per Déu i per ma Pàtria” i que han contribuït a que els seus llibres formin part de la biblioteca de les nostres llars i aquest és el nostre millor homenatge.
