Amb tants temes de fons com vulgueu, però ha arribat l’ estiu, donem, doncs, la benvinguda a la calor, les piscines i el temps de vacances..., el tret de sortida és la revetlla de Sant Joan. A partir d’ ara, els qui ens quedem als pobles, tindrem els caps de setmana, les anomenades nits a la fresca, el sopar de cap de setmana, la marxa a la llum de la lluna, el cinema a la fresca....i entre mig de la setmana, les competicions de futbol sala, i vindran les festes majors d’ estiu, sobretot les del mes d’ agost...tot això amanit amb les visites llargues o curtes a la platja a la muntanya, que aquest any esta d’ un verd meravellós i esplèndid.
Amb el pantà de Rialb, gairebé ple, ja tenim assegurada per aquest any i per tot el 2009 a la Plana. En un mes, veurem entrar en funcionament moltes hectàrees de plaques solars i també després de mil·lennis, la nostra comarca, que només havia estat visitada pels exèrcits que hi passaven, serà mirada per milers de turistes que vindran atrets per l’ estany d’ Ivars. Una gent que veuran les nostres terres i el seu paisatge, diferent al de la resta de Catalunya i alguns tindran la sort de gaudir de la nostra cuina.
Quan s’ acabi aquest estiu que a priori promet ser tan ric en imatges festives, acompanyat d’ una música estival, serà el moment de fer un repàs i de recordar quants hauran/em caigut –les víctimes directes i tranversals- sota les potes d’ aquests cavalls apocalíptics, anomenats petroli i crisi immobiliària, que recorren els nostres pobles des d’ inicis d’ any...
Sembla tota una obvietat, però com que hi ha la cosa del canvi climàtic, vés a saber!, potser no para de ploure fins al setembre.
Au va, home! -i dona- , si això no seria políticament correcte. Ara toca sequera, que representa que parlar-ne fa molt progre i tal. Ja ho veuràs, passarem una calor d’aquelles que mai s’havia patit, que, potser, fins i tot arribarem als 40 graus; i la culpa de tot és dels americans.
Doncs que vols que et digui, a mi, això de la sequera, em fa el mateix tuf que em feia el de la gorra de plat quan parlava de la “pertinaz sequía” i no parava d’inaugurar “pantanos”.
Què insinues, que això del canvi climàtic és una engalipada? No! Déu ens en guardi. Vull dir que ningú pot discutir l’escalfament del planeta, però també vull dir que a aquest carro de l’ecologisme hi han pujat una bona pila d’indocumentats. Ah, sí, llest? Digues-ne algun si est valent! Veus! Ara no se me n’acut cap. Perquè, ben mirat, això d’entrar a 80 quilòmetres per hora a Barcelona ha fet que tots els asmàtics del món mundial s’hi desplacin per poder respirar; també, que els regants dels canals d’Urgell són uns malversadors de l’aigua, que és de tots! I moltes coses més; per tant, esborra tot el que t’he dit, perquè acabo de descobrir que la culpa de l’escalfament estiuenc la tenen els polítics i els seus congressos. Veus com és culpa del americans?
Amb tot aquest affaire del PP i de l’ intent de descavalcar Rajoy del liderat per part d’ un diari El Mundo i per part d’un predicador d’ una emissora, dita catòlica, he caigut en la temptació d’ escoltar dita emissora sectària i he escoltat els crits de la bèstia contra els nacionalistes, catalanistes, tripartits, liberals...i tota una sèrie d’ adjectius que m’han esfereït. Realment seria difícil fumar la pipa de la pau amb gent com aquesta... El mes de gener de 1911 es publicava el número 1 de la revista mensual “El Mestre Titas” (Vademècum del Jaumista), una revista de propaganda carlista. En un article titulat La mona de França, definien i enumeraven qui eren els seus enemics anticlericals. Escoltem la veu d’ un predicador dels inicis del segle XX i comproveu com passen els anys, però el discurs no canvia....
“En primer lloch es anticlerical, tota la gent més dolenta y perduda d’ Espanya.
Difícilment se trobaran mitja dotzena de perdularis que no sien anticlericals de bon grat. L’ exèrcit més nutrit de les tres grans concupiscències de la carn, de la avaricia y del orgull, figura en lloch preferent en el partit anticlerical. Si passem revista a n’ aquest primer cos d’ exèrcit, trobarem en ell:
Tots els que manejen càrrechs públichs exclusivament per a profit propi; tots els soldats promptes a fer traïció a la seva Pàtria; tots els profesors que ensenyen la irreligió y l’ ateisme. Tots los periodistes que trafiquejen ab la calumnia, fent-jo ab tot descaro, venent lo atacar als altres per un grapat de pessetes, prestant-se a les causes més indecents, arribant fins al extrem de sustraure cartes al correu y fer-les públiques en llurs periodichs. Tots els autors de drames y noveles pornogràfiques, ahont sols s’hi respira sensualitat y desvergonyiment.
Els empresaris de balls putiners y teatres deshonestos.
Els amos de burdells y llochs asquerosos.
Els jutges que es torsen, els magistrats que es venen, els procuradors que roben, els usurers que arrenquen lapell del pobre; y en general, els que no respecten lo que és dels altres, ja saquejant les rentes, ja explotant la administració de beneficència, ja abusant dels miserables, y sobretot els que s’ han apoderat vilment dels bens de la Iglesia de Jesucrist.
Les dones infidels als seus marits; els marits que enganyen a les seves esposes, els estudiants que posen els peus a les casotes de perdició; els que s’ entreguen a converses grolleres; els de la vida airada y porca; les noies deshonrades; els jugadors, saragaters y, per dir-ho ab una paraula, els escandalosos.
Els enemics jurats de la Pàtria; els que portaren a Cuba y Filipines a la bancarrota; els que sempre han estat un destorb per lo foment de la ensenyança en Espanya; els qui tindrien barra per vendrens a Inglaterra o Portugal, si això respongués als seus plans sectaris.
Els masons, els heretjes, els socialistes y anarquistes. Els del Motín, els del Cencerro, els del País, els del Pueblo, els del Liberal, el Heraldo, etc. Els renegaires del Frontó nacional, els bullanguers sacrilechs de Barcelona, Santander, Coruña, etc...
En fi, per acabar la pintura d’ aquest quadro tant negre y fatídich,els capellans apostates; els religiosos renegats, que mentre no s’ han tirat al camí de perdició, sols reben afrentes del partit radical y al llançar-se a la mala vida son aclamats per aquest partit com a àligues de la ciència y del geni”.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB.
La consulta d’El baròmetre de la comunicació i la cultura del 2001, elaborat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (www.fundacc.org), demostra que el Pla d’Urgell es troba, en termes d’audiència i consums culturals, en els nivells més baixos respecte a la resta de les comarques catalanes. Ens situem, per exemple, en franges irrisòries de lectura de premsa diària, de revistes o de publicacions periòdiques. Només una dada: entre les revistes setmanals més llegides hi ha dues publicacions, de caire rosa i sensacionalista, que no cal llegir: Pronto i Hola. Les xifres sempre són tan relatives com simptomàtiques.
Les biblioteques dels pobles del Pla d’Urgell són també un bon baròmetre dels hàbits de consum cultural. Bona part dels usuaris hi van a buscar pel·lícules per amenitzar els caps de setmana i, entre els lectors, una aclaparadora majoria tria els llibres més comercials o mediàtics. Com em comentava una bibliotecària, lleugerament ruboritzada, les novetats dels escriptors catalans no interessen a gairebé ningú. La política suïcida de la xarxa de biblioteques ha contribuït a aquesta situació: entestada a convertir la biblioteca en un hipermercat de consum cultural, s’ha limitat a desfer-se dels fons i a adquirir allò que el mercat ja ofereix, no pas a ser un complement per donar viabilitat a les propostes editorials més agosarades o més sòlides. No tot són, tanmateix, notícies tan deplorables. Darrerament, un grup d’historiadors, cronistes, erudits, professors i altres espècies similars ha començat a treballar per a la creació d’un Centre d’Estudis del Pla d’Urgell. És una iniciativa magnífica, necessària per a la comarca. La dinamització cultural endegada pel Grup de Recerques de les Terres de Ponent, el Centre d’Estudis de les Garrigues, el Centre d’Estudis del Vilosell o la revista Urtx, entre d’altres, són referents viables que poden servir de model per a un fòrum de trobada dels estudiosos del Pla d’Urgell.
El projecte de creació d’un grup d’estudis per a la comarca, que hauria de disposar d’ajuts institucionals i integrar-se de seguida en la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, vol ser un espai comú, obert a tots els investigadors locals de disciplines diverses i consagrat a organitzar trobades de recerca, miscel·lànies d’estudis, exposicions, etc. Al capdavant d’aquesta iniciativa, hi ha un nucli impulsor constituït per persones amb noms i cognoms: Josep Maria Cabau, Josep Camps, Jordi Domingo, Sebastià Garralón, Esteve Mestre, Jordi Soldevila, Esther Solé i Joan Yeguas. Desitgem de tot cor que el Centre d’Estudis del Pla d’Urgell sigui una realitat esponerosa i fructífera, de llarga vida.
per Francesc Foguet Boreu. Professor de literatura a la UAB
Les parets de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona han aparegut pintades de consignes a favor de l’alliberament de Franki. El cas de Francesc Argemí, àlies «Franki», estudiant d’història a la UAB, ha tornat a demostrar l’obsessió identitària d’un estat que vetlla, fins a extrems delirants, perquè els seus immaculats símbols nacionalitzaris siguin intocables. No és la primera vegada que passa: només cal recordar tota la rècula de casos similars, en què el zel de les autoritats espanyoles ha dut a la criminalització, a la tortura i a la presó a persones que tenen la virtut de pensar d’una altra manera. La impunitat repressiva amb què actua l’aparell de l’estat és tan ridícula i perillosa que pot dur a situacions absurdes com la que malauradament pateix el jove Franki, acusat d’haver “ultratjat” un drap bicolor.
El culte a la nació que té l’estat espanyol és patològic i, si els mecanismes democràtics funcionessin com cal, hauria de ser objecte d’un estudi seriós per les instàncies jurídiques europees. La detenció irregular de Franki i les acusacions amb què se l’ha empresonat tornen a posar sobre la taula la desemparança legal en un estat que no admet cap marge de dissidència o de crítica en temes “sagrats” com ara la bandera espanyola o la institució monàrquica, dos dels emblemes més clars de la nefasta herència franquista. La “legalitat” vigent permet aquesta mena d’abusos antidemocràtics, d’injustícies flagrants, que s’acarnissen contra els sectors més crítics amb la situació política actual. La prestesa democràcia espanyola –que, com diu Xavier Diez, s’assembla més a la turca que a la d’un país de la Unió Europea– s’escuda sempre en l’“estat de dret” per defensar unes regles del joc amb les cartes marcades.
Qualsevol persona que qüestioni la monarquia o la bandera espanyoles, encara que ho faci amb arguments i bagatges, no únicament passa a ser sospitosa d’alta criminalitat, sinó que pot ser castigada per aquesta gosadia extraordinària. De tant en tant, la crosta feixistitzant que es troba en els fonaments de l’estat espanyol, nascut del maquillatge transitiu, exerceix aquesta mena de “càstigs exemplars” per treure pit i demostrar virilment qui és qui mana en un estat nació que, en termes de legitimitat, té peus de fang. Tanta obsessió per Espanya, tantes manifestacions nacionalitàries a tort i a dret, tanta pàtria per tot arreu acaben per embafar els qui no se’n sentin representats. Això no obstant, potser no deixa de ser una mostra de feblesa que l’Espanya que va del nacionalsocialisme al nacionalpopularisme necessiti sovint –amb les complicitats autonòmiques del cas– enrocar-se en ella mateixa defensant símbols i drapots patriòtics i, com passa amb l’afer Franki, trobar caps de turc entre el jovent més inconformista i més dissident.
Aquest diumenge es va celebrar a l’ edifici La Panera de Castellserà, la XXXVIII Jornada de Treball del Grup de Recerques. Un grup que fa força anys que es mou per les Terres de Ponent i que la seva ànima, a hores d’ ara, és Miquel Torres de Sant Martí de Maldà.
El tema de la Trobada era el Bandolerisme. Hi vaig presentar una ponència sobre el bandolerisme a les nostres terres a mitjans segle XIX. Entre els casos que hi parlava, tres casos eren el d’ un policia secret, que en realitat era un agent carlista, el de l’ alcalde de Mollerussa, Lo Parrot, un criminal que amb l’ informació de que disposava movia una banda d’ assassins i finalment uns rics hisendats de la Ribera del Sió, gent de prestigi social, que falsificaven moneda... Un món de camaleònic. Per sobreviure feien veure i creure a la gent el que no eren i fins i tot rebien el recolzament popular.
El mateix món d’ avui. Unes persones que es van guanyar la nostra confiança predicant l’ independentisme per demà...el proper estat europeu...una gent que jurava i perjurava que mai farien cap transvasament...una gent que ens deien que ens servirien, però que en realitat s’ han servit de nosaltres. El que ells volien era la poltrona, el cotxe oficial i el poder i un cop l’ han tingut han trencat els miralls dels ideals, la dignitat...Camaleons!!!.
A l’ igual que al Barça esperem que en els congressos d’ aquest estiu els integrants dels partits puguin fer cau i net d’ aquests veritables vampirs.
De petit volia ser gran i ric. Ara que sóc gran voldria només ser ric. I no ho sóc, en canvi sí m’he fet gran. Gran però no ric.
Fins el punt que com molts, em veig obligat a tirar de banc per a fer, de la meva, una vida més.
Però no una vida més bella ni més magnífica sinó simplement una vida més. Un vida més entre els munts de vides que discorren pel nostre mon amb aquella mirada neutra de no ser ni rics ni pobres, però sí "pillats".
I és que estem tant immensament "pillats" a les nostres vides de classe mitjana en constant involució que, com he dit abans, el banc és el nostre fidel "amic salvador". Qui diu banc, també diu caixa.
I com a benefactor de les nostres misèries el banc es creu en el dret de donar-nos pel sac casi cada cop que ens despistem i això ens consumeix per dins fins que un dia saltes i ho escrius, com jo estic fent en aquests moments.
Dir-li quatre coses ben dites a la cara d’un banquer, a cops ens resulta difícil per por, però a cops ens fa pujar el lívid i la bilirubina i ens excita i ens fa moure les parpelles. Llastimosament quan hom, pobre, desgraciat i miserable es troba davant d’un banquer és per demanar més que per oferir i és aquí on errem. Demanar-li coses i calés a un banquer és donar-li feina, "vidilla", és proposar-li una bona renda a canvi del que demanem. Ell ens lloga uns diners i nosaltres, captius d’ell, li paguem un bon lloguer per la plata prestada. Fins aquí la llei de l’oferta i la demanda. Més o menys poc a dir.
Els bancs però, un cop ens han lligar (pillat), sempre miraran de fotre al seu client com a norma intrínseca del seu dogma tot i que això vagi en contra de les bones postulacions del comerç i del màrketing que diuen que el client sempre te raó i se l'ha de cuidar. Seguint aquest dogma, el banc sempre mirarà de cobrar-te per manteniments i targetes i comissions i descomptes i tramitacions i per tot allò que hi trobi excusa tot i que ell sempre et dirà que pots estar tranquil que no et cobrarà res. Això és mentida, quan tornis a badar te la fotrà de nou i si et vas a queixar et dirà allò tant poc argumentat de que això és cosa del programa, que ho fa per defecte.
És a dir que el seu programa, el programa que els han fet a mida i que els ha costat un ronyó fa, per defecte, operacions sense permís. Com si la culpa no fos del banc sinó d’un tercer, el programa. El maleït programa que de sobte cobra vida i es converteix en la bèstia negra de mitja humanitat fent i desfent al seu aire per les intimitats del teu compte. I d’aquesta manera, el totpoderós banc, a través del seu delegat o director o comptable o com vulguis nomenar-lo queda eximent de tota culpa i responsabilitat i de pas també et fa veure que es fica, un cop més, de la part del client i vinga, fins la propera vegada.
Ah, però que passa quan el banc et cobra, per defecte, coses que no t’ha de cobrar i tu no te n’adones? Doncs que t’ha robat, sempre per defecte, els calés de la cartera. El símil de la cartera seria aquell del lladre que et fot la mà a la butxaca per robar-te-la i tu l’enxampes. I ell, elegantment s’excusa i et diu que te l’estava pispant per defecte, sempre amb un somriure a la boca. El somriure dels lladres per defecte.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Linyola és un dels pobles amb més caràcter del Pla d’Urgell. La majoria dels linyolencs s’estarrufa de ser-ho i, de vegades, en fan meravelles. La gent de Linyola acostuma a ser tant emprenedora i ambiciosa com conservadora i conformista. Com a tot arreu, però, hi ha de tot. De tota manera, a Linyola, hi glateix una solidaritat primària, bàsica, que fa que, en els moments difícils, la gent respongui ben de cor. Recordo que una vegada, de petit, van sonar a mitjanit, desesperades, les campanes de l’església del poble; s’havia declarat un foc devastador i gairebé tothom va llevar-se per ajudar a apagar-lo. De més a prop, em consta que sempre que els pares han tingut algun problema greu o han passat moments difícils, molta bona gent de Linyola els ha ajudat i els ha donat suport.
El poble ha canviat molt en pocs anys. S’ha modernitzat molt, ha acollit cares noves, gent vinguda de tot arreu, i ha aixecat cases i carrers nous. No és gens difícil de trobar-se fesomies desconegudes. Quan fa temps que ja no hi vius, alguns linyolencs et miren amb una cara d’estranyesa i fins gosen de preguntar-te si encara ets del poble. Com si poguessis deixar de ser-ho mai, després d’haver-hi viscut els anys més intensos de la teva vida! Altres, sorprenentment, llegeixen els llibres i escrits que he anat fent o els articles publicats –per amor a l’art– en aquesta secció, amb la qual em sembla tornar a connectar amb l’ànima del meu poble.
El pare, que es malfiava de la bondat dels linyolencs, sempre deia: «a Linyola, ni mula ni dona i, si pot ser, ni mula ni re». Nascut a Vallverd d’Urgell, el pare va tenir tota la terra de conreu a la partida del Barranc de Linyola i va casar-se amb una linyolenca, valenta i bonica, que el va acompanyar fins als seus darrers dies. Per al bo del meu pare, un dels darrers pagesos dels d’abans, Linyola era la seva terra, la seva gent, la seva casa: els millors encerts d’una vida de dificultats, d’angúnies i de treballs i, ja en els darrers anys, d’algunes alegries perquè, al capdavall, malgrat que la terra l’hagués fet patir tant, no tot li havia anat tan malament.
En canvi, Linyola ha estat, per a mi, durant un temps, un mite que alimentava amb la distància i la imaginació; després, una nostàlgia d’un paradís perdut i, finalment, la terra dels pares, tal com l’entenien els grecs o com la percebia Verdaguer. Linyola és el paisatge de la infantesa i adolescència, les arrels afectives que m’han fet com sóc. Linyola em remunta als hiverns de boira, als jocs a tocar de l’església, als partits de futbol al camp vell, a les misses de diumenge vestit d’escolanet, a les prematures primaveres de la consciència. Linyola em fa rememorar els amics de primera volada que m’ensenyaven a viure sense tabús. Suma de por i estímul, Linyola és també el somriure d’una xiqueta bonica, d’ulls intensos, que no vaig saber estimar. I serà sempre la terra del pare i de la mare, la terra dels afectes, dels comiats i dels retrobaments.
La tenim! Vull dir la manera segura de vèncer la sequera. I mira que era ben a prop, però, ja se sap, només quan la necessitat estreny és quan ens espavilem.
Es tracta d’un mètode rigorosament descrit per la filòloga Dra. Empar Guillén Fernández, filla d’Ivars, en el seu treball: La Senyora de l’Aigua (Recull documental referent a la Mare de Déu de l’Horta d’Ivars d’Urgell), editat per l’Associació d’Amics de la Plana d’Urgell. Apartat 20 – 25250 Bellpuig. ISBN 84-922617-1-4. Imprès a Saladrigues – Font,7 – Bellpuig.
Aquesta obra, guanyadora del 1r Premi Valeri Serra i Boldú de l’any 1983, recull una fidel transcripció d’una sèrie de documents d’un valor excepcional, trobats a l’arxiu familiar de cal Segarreta d’Ivars.
Aquesta documentació, juntament a una llarga tasca d’investigació, va fer possible un treball rigorós i veritable de la història del Santuari de la Mare de Déu de l’Horta, que la gent d’Ivars coneixem com l’ermita.
Es fa referència exhaustiva de la cerimònia del miracle de l’aigua, al seu capítol 3r, amb un relat exacte de la treta de 1825. La treta consistia a treure la imatge de la Mare de Déu del cambril i, mitjançant un ritus concret, aconseguir les tan necessàries pluges. El cas de la treta de 1825 té una molt especial importància perquè el Dr. Bonaventura Segarra, prior de la Mare de Déu de l’Horta, va deixar una perfecta relació de tota la cerimònia. Aquest sacerdot, graduat en estudis universitaris a Cervera, fill de cal Segarreta, es va creure obligat a transmetre a la posterioritat un informe fidedigne de la treta.
El ritual comença, en aquest cas, amb la sol·licitud presentada per “lo Sr. Sindich de Barbens, segons se digué, á instancias dels altres Pobles, lo dia 30 del Abril del Anÿ 1825, á demanar lo traurer la V. De la Horta de son trono ÿ presentá a esta Parroquial Iglesia de Ivars per la gran necesitat de aigua. Respongué lo Sr. Regidor de aquest Poble, lo unich del Ajuntament que es aquesta ocasió se encontraba en lo Poble, á dit Sr. Sindich de Barbens que juntat lo Poble se le contestaria”.
Ve-t’ho aquí, i així segueix el document descrivint: les despeses previstes, els drets de convocatòria del síndic de Barbens, el protocol inicial compartit pels organitzadors, l’anunci dels diferents síndics de la participació dels seus pobles, etc.
Els pobles convidats per l’ajuntament d’Ivars varen ser els de “Barbens, Anglesola, Claravalls, Guardia, Tarrós, Bollidó, Foliola, Boldú, Castellserá, Penelles, Bellcaire, Sentiu, Liñola, Vallvert, Poal, Vellvis, Palau, Fondarella, Mollerusa, Golmés, Vilanova de Bellpuig, Castellnou, Tornabous, Tárrega, Vilagrasa, Utxafava, ÿ Bellpuig.”
El resultat de tot plegat que descriu aquest valuós document del Dr. Segarra va ser que el mateix dia de la treta ja varen caure algunes gotes; que “Lo dia 13 vaijaren algunas gotas mes abondans que lo dia de la treta, pero no se coneixian gaire a la terra; ÿ en sos resultas queda un ven de ponén, nomenat ven seré, molt fort de manera que alguns Forasters perdian la confiança de alcansar aigua -sempre la culpa de tot la tenen els forasters- pero nosaltres ab la experiencia ÿ de lo que habiam llegit que totas las vegadas que se habia tret la miraculosa Verge habia plogut abundanmen, constants estabam en que plouria fins á estar saciada la terra de aigua en estos vuit dies. Lo disapte á la tarde que era lo dia 14 plogué un bon rato en temps que venia lo Rt. (Rector) Gaspá Guardiá de Bellpuig, á predicar lo sermó del Roser que era lo endemá. La mateixa nit del dia 14 fou la nit de la abundan aigua ab pluija forta ÿ sens trons, també agué ratos de pluija menuda, de manera que entre una ÿ altra durá la pluija desde les deu hores de la nit fins á les quatre hores del demati del dia 15”.
Doncs ja ho veu, home -i dona-, històricament està demostrat. No calen els transvasaments, ni les punxades a la capçalera del Segre, ni el Roina, ni romanços; la treta i s’ha acabat. El que no descriu el Dr. Bonaventura Segarra és si la cosa també aniria bé amb els descreguts, vull dir presidint la cerimònia el conseller de Medi Ambient; però, ens aquests casos de necessitat extrema, sí que també deuria de funcionar, no?
Mentre hi ha qui diu que el món s’ enfonsa, que han desaparegut valors, fesomies pròpies...hi ha d’ altres que treballen i força i cada un cert temps tenim la sort de que els seus treballs i obres vegin la llum. A Linyola hi ha una gernació –que no generació- d’ escriptors que escriuen i publiquen en diferents llocs, en revistes o en llibres..., d’ ells n’ hi ha una bona colla que s’ iniciaren a la revista Barret Picat. Avui comentaré, breument, les darreres novetats de diferents escriptors de Linyola.
Francesc Foguet i Boreu. Acaba de tancar un dels cercles creatius i al que ha dedicat una part de la seva vida. Si l’ any 1.999 publicava “El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939)” i el 2.005 “Teatre, Guerra i Revolució. Barcelona 1936-1939” amb el que guanyà el Premi Crítica Serra d’ Or, demà -14 d’ abril- es farà realitat un dels seus darrers projectes, amb la inauguració a la seu de l’ Institut del Teatre –i a les 7 de la tarda- de l’ exposició Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939) on ell hi fa la tasca de Comissari de l’ exposició. Junt amb l’ exposició es publica un catàleg, un llibre extraordinari, -am el mateix títol que l’ exposició- tan per la seva acurada edició, com pels articles que s’ hi troben, com per la seva part gràfica. Francesc Foguet hi publica l’ editorial: “Un altre front de lluita” i l’ article “La dramatúrgia catalana”. En el llibre també s’ hi troba un article del nostre conegut –i estimat amic- Xavier Diez: “La socialització dels espectacles”. Per mi el Francesc tanca amb aquesta exposició un cercle i la seva feina ha estat posar a disposició de la societat catalana una etapa de la nostra història que havia estat poc explicada, convertint-se’n en el seu màxim coneixedor i propagandista. I tal com us podeu pensar, el Francesc, en aquests moments porta endavant altres projectes que veuran la llum en els propers anys.
Jordi Soldevila i Roig. Aquest dijous dia 17 d’ abril, a les 7 del vespre i a la sala Francesc Buireu de Cervera, es farà la presentació del llibre de l’ historiador Jordi Soldevila, “L’ Àliga de Cervera. Bestiari festiu als Països Catalans, segles XIV-XIX” que ha estat editat pel Museu de Cervera. La presentació del llibre la faran el paer en cap de Cervera Joan Valldaura Pujol i Ramon Fontdevila Subirana, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. El Jordi també parlarà del seu llibre. La nostra enhorabona i sabem que aquest llibre serà el primer i que en vindran molts més...
Josep Pinyol i Vidal. El nostre conegut articulista de B.P., professor a l’ Escole Central de Nantes, ha cedit la seva tesi doctoral –escrita en francès- a la biblioteca de Linyola “Iconographie et iconologie du dessin d’ actualité dans la presse barcelonaise catalaniste et républicaine en langue catalane. 1870-1935”, que podeu consultar si voleu. Darrera aquest treball, anys de feina.
Quintí Foguet i Boreu. El Quintí Foguet és metge i en els darrers anys ha publicat algun llibre especialitzat i molts articles, sol o amb col·laboració. Un dels seus estudis, fet en equip, però essent ell el cap, “Utilitat del fons d’ ull en l’avaluació inicial del malalt HTA” ha estat publicat recentment, en la prestigiosa revista nord-americana “American Journal of Hypertension”.
Com veieu tota una sèrie de persones que treballa, investiga i dóna a conèixer els seus treballs. Al damunt, unes persones davant les quals em trec el barret.
De tot aquest affaire de l’ emergència nacional, que va començar amb l’atac mortal del delfí Baltasar, al front de les forces mediateques de l’ àrea metropolitana de Barcelona, passades les eleccions del 9 de març, -i que ara hem sabut que es preparava des del mes de novembre de 2007- fins a la fi del conflicte, finiquitat amb unes paraules del President (en funcions) Zapatero, que vingué a dir: “aquest paios que us manen són uns mentiders, millor que se’n tornin amb les joguines de la Srta Pepis, aquí no hi haurà cap transvasament”, fet que ens permet veure aquests dies, parlant en directe per les càmeres de televisió a un autèntic zoombi: el general Baltasar.
De tot el què ha passat em pregunto,
a)perquè no s’ han presentat al Jutge els qui plantaren les estaques al riu Segre. Qui eren? Una companyia de teatre? Uns bromistes? En tot cas, sabien que estaven delinquint.
b)Ara estic reunit en una gran sala on es decideix el futur del país. Sóc un escollit. Un pare de la democràcia. Un pare de la justícia. Un fidel servidor del poble....que ara mateix, escolto paraules buides i em decideixo anar al gra. Alço la mà i demano la paraula....Se’m concedeix la paraula... -ehem, ehem, servidor té una filla i vull que la llogueu –ja ho he dit, penso, m’ empasso la saliva i ataco- i que li assegureu un sou, posem de 60.000 euros l’ any, dietes apart....
Silenci sepulcral a la sala, un silenci que es pot tallar amb un ganivet, però a la fi, un soci de viatge, alça la mà... -Menys mal que has tocat el tema, jo tinc un cunyat que... -I jo, la cunyada... -I jo, el germà... -Atureu-vos, atureu-vos, crida el sonat del grup, i el poble que dirà? -Ha, ha , ha....responem tots a una. -Bé, diu el cap de taula, assenyalant al seu company, ves prenent nota, de tots els necessitats, i si no els podem col·locar en les conselleries, ho farem en diputacions o en els principals ajuntaments, o en les seves empreses...
Quan s’ acaba la reunió, mai s’ havia vist als principals del país tan feliços...
c)Ara que s’ ha obert un període de reflexió i ja no es farà el transvasament del Segre –qui mana, mana- segurament anirem veient a molts dels caps dels partits governants com aniran trobant una justificació que justifiqui lo injustificable.
Esperem, però que les Verges –la Moreneta, la de les Sogues, el Tallat...- i els Sant Cristos –el de Balaguer...- hi facin més que el del govern i l’ ACA plegats, i que plogui i nevi i arreglin el problema nacional i espatllin uns quants negocis...
Vec passar pel carrer al Pere, l’ independentista... -Pere, li pregunto, amb la rialla sota el nas, amb tots aquests elements alguns dia arribarem a autodeterminar-nos...? -No em toquis allò que no sona... i continua caminant, sense aturar-se.
I és que el Pere, i jo, ara ja sabem que no la veurem mai la independència de la nació catalana. Amén.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Des de la malanomenada Transició democràtica, una transacció de saldos ben magres, el PSC-PSOE ha capitalitzat els èxits electorals sense fer gaires mèrits per aconseguir-ho. Després del desgavell d’aquests darrers anys, l’espantall de la por a la dreta més carca ha tornat a donar vots catalans a balquena al PSOE. No s’ho mereixien gens, perquè la incompetència i la covardia en temes sensibles com ara les infraestructures, l’espiral de mentides, l’ofec inversor, la retallada estatutària i el menyspreu envers Catalunya eren raons aclaparadorament suficients per votar altres alternatives polítiques. Sigui com vulgui, el cert és que la major part dels votants de les darreres eleccions estatals han caigut en la trampa: han contribuït a fer onejar banderes alienes en l’edifici d’una democràcia imperfecta que, a l’estil del segle xix, entronitza un bipartidisme contraproduent i perillós.
Ben mirat, el catalanisme de què es vanta el PSC-PSOE és una carota que amaga un provincianisme cada cop més desinhibit i corrosiu. Neutralitzada la via federalista tova de Mr. Maragall i companyia, l’aparell del partit socialista català –d’allò més espanyolista malgrat les aparences– deixa molt poc marge per a les veleïtats catalanistes. En les Corts de Madrid, els diputats del PSC s’ajupiran, com gairebé sempre han fet, als interessos generals d’un estat que té com a principal objectiu fer-nos cada vegada més espanyols a costa que deixem de ser, si us plau per força, menys catalans. Perquè, en el fons, el govern central no ha acceptat mai, si no és a títol folklòric, els signes d’identitat i la idiosincràsia dels catalans.
Mentrestant, què fan els partits no sucursalistes? CIU no s’acaba de decidir a emprendre l’única sortida viable a l’atzucac del país: la sobirania plena. Entestada en l’intervencionisme noucentista o el regionalisme vuitcentista, CIU encara creu, tot i que la història ho desmenteix, que Espanya «escoltarà» i que els catalans poden ser «decisius». Miratge. ERC, al seu torn, embrancada en lluites internes, continua fent el llit al PSC-PSOE en una estratègia que no fa res més que satel·litzar-la: contribueix, en una paraula, a incrementar l’hegemonia espanyolista. Un altre miratge. Com també hi cau una ICV afeblida, a pesar que hauria de gaudir de més ressò, perquè ha evidenciat la seva maduresa de govern. L’estratègia omnívora del socialisme espanyol ha condemnat ERC i ICV, dues forces que haurien de tenir més requesta si l’electorat no fos tan crèdul al «relat» del PSC-PSOE i submís al dictat de la por i dels mitjans, a un paper residual en la política catalana. I això és –mirem-ho del dret o del revés– una notícia pèssima per al país.
Solucions? Construir un discurs polític sòlid, diàfan i convincent que, com a premissa democràtica fonamental, reclami el dret a decidir i, alhora, treballar per una nova Solidaritat Catalana que permeti d’exercir-lo en plenitud.
Després d’amorrar-me a les fonts més refinades i ben ebri d’informació, vaig trucar l’amic kiko, posseïdor dels globus més potents, aerostàtics que no terrenals, doncs la trompa que portava rebutjava consumir res més. Després de dos hores de preparatius ja ens enfilàvem verticalment Pla d’Urgell amunt. Per cert, ni rastre de precipitacions, no és notícia.
Necessitava perspectiva per entendre que succeïa i si tens un amic amb els globus més potents de la comarca ho havia de fer des del cel. Les coses difícils d’entendre s’han d’ullar amb lents panoràmiques.
L’amplitud de mires descobria dos territoris enfrontats, dos veritats absolutes i contràries, amb l’aigua del riu Segre, el nostre, com a disputa. Veiem com des de la zona oriental, en el si de la zona metropolitana una desena de cap-grossos balbucejaven acusacions d’insolidaritat, mentre que des de ponent responia un casteller que s’enfilava al pilar de tres -és evident que a les nostres terres ens falta tradició- i amb el megàfon els advertia que cap gota seria transvasada. Havíem de pujar un centenar de peus més amunt. Més o menys a l’alçada dels Deus, aquest dia devien fer vacances doncs no en vàrem veure cap, vàrem descobrir una visió aclaridora, potser per la flaira a paradís que ensumàvem.
Amb perspectiva podíem pair que la imminent desgràcia que suposava per cinc milions de catalans haver de suportar talls d’aigua provocant greus molèsties, es podia eliminar si, i només fins que les tres dessaladores en projecció que guaitem al litoral fossin construïdes, gràcies a la solidaritat dels que des d’aquí, des de ponent, els brindavem.
Aquesta solidaritat, amb costos importants per la nostra pagesia i el nostre medi natural, no podria ser ni menystinguda ni il·limitada, ja que aquests cap-grossos entendrien que l’aigua que temporal i parcialment fou cedida, prové d’un territori que necessita amb urgència inversions importants per optimitzar els regs i actualitzar-los on escassegin. Comprendrien que si a Bellver de Cerdanya, a la vora d’on punxaran el nostre riu, han de menester cubes per la manca de dipòsits, canonades i bombes, comprendrien la coherència d’aquestes inversions reparadores, i si a més els cap-grossos de la zona metropolitana fossin intel·ligents, que se’ls suposa, quan comprarien un quilo de pomes s’assegurarien que l’origen d’aquest fos d’una terra que els ha estat solidaris.
Tot disminuint alçada i satisfets d’haver comprés el motiu de l’enfrontament vàrem sentir-nos orgullosos, de trobar respostes i, perquè no, del col·lectiu. A més, ens agradava la sensació que un cop aterrats aquest territori era ara més país que quan iniciarem el vol.
Aquest vol hauria d’ensenyar-nos que l’aigua és un bé escàs, la cultura del seu estalvi ha d’entrar en totes les llars, en la indústria, l’agricultura i la ramaderia.
Als polítics, els nostres dirigents vulguem o no, aquest viatge hauria d’ensenyar-los, a uns, que un transvasament és un transvasament, amb totes les lletres, de poca intensitat, temporal i amb l’objectiu de ser desarmat si és vol dir així. Als altres, que amb temes de país no s’hi juga, que si quan manaves no vares preveure una crisi, no siguis el primer, ara, que no has fet mèrits per manar, en fer crítica irresponsable. Als polítics amb dubtós discerniment, que callin i s’informin. A les veus que alliçonen des del de-creixement potser escoltar-les.
La Comarca del Pla d’Urgell sustenta la seva activitat econòmica en el sector primari que és l’agricultura i la ramaderia. Per tal de garantir la viabilitat d’aquest sector, entre altres aspectes i condicionants, es imprescindible la garantia de l’ús de la dotació d’aigua, corresponent al Canal d’Urgell i provinent del riu Segre.
El cicle climatològic advers dels darrers anys, provoca dèficits d’aigua en determinades zones del nostre país.
El problema de la sequera no és exclusiu d’una zona de Catalunya. Es tracta d’un problema estructural que afecta a tot el territori i per tant que té una greu incidència sobre la capacitat dels rius catalans. El Segre no té, avui en dia, excedents d’aigua. Actualment existeixen, a més, nuclis de la demarcació que no tenen garantit el subministrament d’aigua potable. És per tant una gran contradicció pretendre utilitzar, en èpoques de sequera, l’aigua d’uns rius que tenen un potencial limitat i no gens consolidat, amb l’objectiu d’abastir grans àrees urbanes.
Això és solucionar un problema per crear-ne un altre tant greu com el primer, perquè es condemna a un territori a no poder disposar d’un recurs imprescindible per garantir la seva economia i la pervivència de les persones que hi viuen.
La solució plantejada de transvasament del Segre sense excedents, s’ha d’emmarcar en una discussió del model de país.
Sensibles però al dèficit d’aigua, la zona regable del canal sempre ha manifestat la seva col·laboració i solidaritat derivant part dels seus excedents, com és el cas de la Vall del Corb, del Sió, de Cercavins i fins i tot, algun municipi de les comarques de Barcelona, per tal de solucionar el problema d’abastament que tenen aquests municipis.
Davant la proposta de transvasament que proposa el Govern de la Generalitat de Catalunya, el que mai no es pot acceptar com a plantejament es la derivació d’aigua del sistema del riu Segre, que no sigui un excedent real, sense que es pugui garantir que quedaran cobertes les necessitats tant de l’aigua d’usos urbans, industrials, agrícoles i ramaders, per derivar-la a un altre lloc que hi manca.
És per això, que excepcionalment, les solucions han de venir de zones geogràfiques que no es vegin afectades per la sequera que es pretén solucionar.
Sempre hem manifestat la nostra disposició per participar, col·laborar i ser solidaris en la solució final que garanteixi l’abastament a tot el territori del nostre país. Aquesta és una tasca prioritària per tal de que mai més es produeixin aquests dèficits, per tant, el que cal és valorar estudis objectius en base als quals es pugui trobar la solució menys traumàtica per cobrir les necessitats de totes les zones del territori català i per tant garantir l’equilibri del nostre país.
Per tant el Consell d’Alcaldes del Pla d’Urgell acorda:
1.Expressar el seu rebuig al transvasament d’aigua del riu Segre per l’afectació que això pot suposar tant al cabal del propi riu Segre com a la captació d’aigua pel Canal d’Urgell donat que un transvasament en capçalera hipoteca la capacitat portant del riu, el potencial d’embassament en els pantans que es troben aigües avall, i per tant la totalitat dels usos de l’aigua absolutament compromesos per tots els usuaris dels municipis de la nostra comarca.
2.El Consell d’Alcaldes considera que les emergències i excepcionalitats de subministrament d’aigua a les grans zones urbanes s’han de solucionar de manera puntual sense hipotecar les dotacions d’aigua de la resta del territori, com es proposa ara amb el transvasament del Segre.
3.Reiterar la solidaritat del Pla d’Urgell envers tots els territoris de Catalunya que tenen mancances d’aigua així com de treballar conjuntament per buscar la solució més idònia i que garanteixi l’equilibri territorial.
4.Comunicar aquest acord a la Generalitat de Catalunya, a la Mesa i tots els grups polítics del Parlament de Catalunya, al Ministerio de Medio Ambiente, als sindicats agraris lleidatans, a les Comunitats Generals de Regants de les comarques de Lleida i a les Cambres Oficials de Comerç i Indústria de Lleida i de Tàrrega.
Reunits a la Diputació de Lleida el dia 31 de març de 2008 tots els presidents de consells comarcals de Lleida (Alta Ribagorça, Alt Urgell, Cerdanya, Garrigues, Noguera, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Pla d’Urgell, la Segarra, Segrià, Solsonès i Urgell), tots els alcaldes de les capitals de comarca (Pont de Suert, la Seu d’Urgell, Puigcerdà, les Borges Blanques, Balaguer, Tremp, Sort, Mollerussa, Cervera, Lleida, Solsona i Tàrrega) i tots els representants dels partits polítics presents la Diputació de Lleida, sota la presidència de Jaume Gilabert, acordem signar la Declaració del Segre.
Amb la Declaració del Segre volem deixar constància de les següents consideracions:
1- Amb l’anunci del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, fet a través dels mitjans de comunicació, ens assabentem de la voluntat del Govern de realitzar un transvasament d’aigua del riu Segre per abastir d’aigua de boca a Barcelona davant una situació de sequera considerada d’emergència.
2- La reunió que avui celebrem a instància de la Diputació de Lleida és el primer contacte oficial d’una institució supramunicipal amb tots els representants del territori per abordar aquest tema i establir un diàleg.
3- Tots els signants volem una solució coherent a la manca d’aigua de l’àrea de Barcelona i considerem que és obligació del Govern garantir l’abastiment d’aigua de boca a totes les parts del territori.
4- Demanem al Govern que dialogui amb el territori afectat pel projecte que proposa.
5- Volem evitar qualsevol enfrontament territorial pel tema de l’aigua i exigim que tots els partits actuïn amb responsabilitat política i de país i deixin de banda els partidismes.
6- Demanem al Govern de Catalunya que tal com diu el Compromís per Lleida, s’apliquin tecnologies de l’aprofitament i gestió modernes a la gestió integrada del cicle de l’aigua.
7- No farem una oposició sistemàtica a tot el que se’ns proposi, estem disposats a escoltar i estudiar totes les propostes, i a acceptar, si s’escau, aquelles que no perjudiquin a una zona del país per beneficiar-ne una altra i tinguin la garantia mediambiental i econòmica de tècnics especialitzats en la matèria.
8- Exigim reconduir actituds i instem a evitar declaracions públiques de despropòsit vers el territori afectat, volem el respecte que ens mereixem.
9- Actuarem amb la unió territorial que avui encetem.
10- Instem al Govern a afrontar una política de l’aigua més global, amb més previsió, i amb racionalitat i respecte a tot el territori català.
Per tot l’exposat i vist l’informe tècnic encarregat per la Diputació de Lleida, acordem unànimement:
1- Demanar al Govern de la Generalitat de Catalunya que escolti i tingui en compte l’opinió dels representants del territori abans de tirar endavant qualsevol projecte de transvasament.
2- Instar al Govern de la Generalitat de Catalunya que deixi sense efecte el punt de captació projectat actualment a la capçalera del riu Segre, d’acord amb l’informe tècnic encarregat per la Diputació de Lleida i que prengui en consideració altres alternatives per donar solució a l’abastament d’aigua a l’àrea de Barcelona.
3- Demanar al Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsi un Pacte Nacional de l’Aigua amb totes les institucions i els agents socials i econòmics afectats.
4- Instar a la Conselleria de Medi Ambient, d’acord amb l’oferiment del conseller Francesc Baltasar, en la reunió mantinguda amb data 31 de març de 2008 a la Diputació de Lleida, la constitució d’una Comissio de Seguiment integrada per representants del territori (amb representació de totes les comarques afectades), de la Diputació de Lleida, de la pròpia Conselleria i de la Uniersitat de Lleida.
5- Acordar que les conclusions de la Comissió siguin vinculants a l’hora d’adoptar qualsevol decisió.
