per Jaume Lloveras. Dr. Enginyer Agrònom, Catedràtic de Producció Vegetal. Director de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària. Universitat de Lleida.
En els darrers dies, en relació al polèmic transvasament d’aigües del Segre cap a Barcelona, hem llegit comentaris en mitjans de comunicació sobre l’ús de l’aigua de l’agricultura de Ponent. Des la Universitat de Lleida i com a coneixedor del territori, de la seva agricultura i des d'una perspectiva científica i tècnica vull fer els comentaris següents:
Si investiguem als avantpassats àrabs de Lleida, Múrcia i València, entre altres, i el tipus d’agricultura que feien a les seves hortes veurem que l’agricultura Mediterrània és fonamentalment una agricultura de regadiu.
Els tècnics que ens dediquem a l’agricultura tenim molt clar que sense aigua no hi ha agricultura, ni ramaderia, ni per extensió aliments per als humans; que el cultiu que no consumeix aigua no existeix i per tant l’agricultura que permet viure a la gent i assentar-la al territori ha estat principalment la de regadiu. Només cal veure el que passa a les zones de secà tradicional de Catalunya, que no poden mantenir a la població, que són les menys poblades i les més empobrides.
Així ho van entendre fa més de 150 anys els avantpassats de Lleida i els governs corresponents quan es van atrevir a endegar el Canal d’Urgell, i la resta de canals i sistemes de reg a Catalunya i Aragó.
Caldria destacar el desconeixement del paper de l’aigua en l’agricultura per part de la societat urbana.
Estem a la segona quinzena del mes de març. I ara a l’ ampla Plana d’ Urgell, començarà de nou un cicle anual: l’ arribada de l’ aigua, mitjançant els Canals d’ Urgell, als camps assedegats. Serà l’ inici de la campanya de regs 2008-09.
Aquest any el tema de l’ aigua ha anat agafant volada amb el pas del temps. A les inicials possibles disputes entre regants dels Canals d’ Urgell i els del Segarra Garrigues sobre com es repartirien l’ aigua i si n’ hi hauria prou per les dues Comunitats, ara tots els regants s’ han vist trasbalsats per l’ aparició d’unes estaques al costat del riu. L’ anunci, sense previ avís, ni amb permisos dels alcaldes, ni l’ autorització dels propietaris on han aparegut les estaques.
Mentre des de “la nostra”, TV3 s’ esta fent campanya –activa i subliminal- per anul·lar qualsevol resistència, molts regants han entès que aquest fet, el de clavar les estaques, ha estat un inici d’ hostilitats sense previs avís. Un Pearl Harbour. Aquest fet ha tallat la respiració dels regants, de la gent de a peu, que ja s’ han oblidat de discussions pírriques entre veïns i s’ apresten a fer front o a presentar batalla als invasors quan tornin...perquè aquests, els de les estaques, els qui no s’ han deixat veure i als qui en aquests moments tindrien de perseguir els mossos d’ esquadra, per haver atemptat contra el territori i haver-se saltat totes les lleis i totes les regles de bon veïnatge existents a la nació catalana, aquests, repeteixo, de les estaques, que ningú tancarà a la presó, aquests, tornaran
Caldria saber quines són les empreses que hi ha al darrera d’ aquest affaire, caldria saber quins són els beneficis que pensen treure d’ aquest projectat transvasament del Segre. Tenen poder econòmic i podran comprar conselleries i fer campanyes mediateques a l’ àrea metropolitana. Han viscut trenta anys sense fotre brot i ara que veuen que poden tornar a fer caixa, ara tenen de recuperar el temps perdut...
-Què, Josep Maria, com ho veus tot això?, pregunto. -Fotut, em respon el pagès radical i pessimista, nosaltres ens vam menjar Tiurana i ara utilitzant els mateixos arguments, “la fi justifica els medis”, aquests fills de p. se’ns jalaran a nosaltres. Ja podem espernegar que poca cosa hi tenim a fer. -No n’ hi per tant, li dic, mentre em ve al cap aquest pantà de Rialb, al que encara no hem pogut veure mai entrar en joc. Des de que el vam fitxar sempre ha estat lesionat i quan ha jugat ho ha fet per sota de les seves possibilitats.... -Ja ens pots començar a cantar les absoltes....
Ara sí que l’hem feta bona. La situació postelectoral ha quedat ben distreta i, malgrat que ja sabíem més o menys com aniria la cosa -ep!, mestre, i ep!, mestressa, no pas perquè hom sigui un profeta, sinó per la trampa de les enquestes andorranes del “Periódicu”–, la veritat és que, com sempre, la realitat ha superat la ficció.
Anem a pams; de primer ens posarem tots dempeus, ens traurem els barrets i farem una cortesana reverència a l’aparat socialista. Si us plau, no siguin malpensats, em refereixo a aquest magnífic instrument de poder i propaganda que tenen. La seva campanya, amb el missatge que ve el llop, ha estat excel·lent; vaig trobar genial un dels darrers missatges. Sí, home –ep!, i dona -, aquell que deia si fa no fa: indecís?, doncs escolta la COPE. Bo de veritat. I és que en saben un niu perquè, altrament, no es pot pas creure que els catalans tinguem la memòria tan fluixa, i que allò del català emprenyat sigui només això, que només n’hi ha un d’emprenyat. Una gran victòria per al PSC, que ha fet guanyar el PSOE.
I l’altre gran partit polític de les Espanyes? A veure si aquesta gent del PP s’adona d’una vegada per totes que les eleccions es guanyen i es perden a Catalunya i que, si van seguint per aquests camins de la ruqueria de posar-se dels nervis quan senten parlar el català, de les “carallotades” dels boicots i de fer-se els simpàtics amb els tòpics més tronats i suats en contra dels catalans, mai de la vida podran guanyar unes eleccions. La cosa és tan evident que només es pot arribar a la conclusió que aquestes criatures estan tan obsessionades amb allò d’“España y se acabó” que fa l’efecte que ja els va bé això de travessar el desert. Ja s’ho faran.
La federació nacionalista de CiU, amb un prou bon resultat, de moment i sobre el paper, pot arribar a assolir una posició interessant en el panorama polític de l’Estat. Encara que si, pel que sigui, se li demana un pacte estable amb el PSOE i això, també pel que sigui, no ho vol, o no ho pot fer, la pressió que li vindrà al damunt, tant des de Catalunya com des d’Espanya, serà de tal magnitud que ja caldrà que es trossin ben trossats.
Els que han rebut de valent han estat els dos socis petits del tripartit. Els uns, els ecosocialistes, gairebé ni surten al mapa; “refotre”, quina testarrada. I els altres, els d’ERC, encara tenen un panorama més consagrat perquè tenen un congrés avançat al juny, tenen el conseller Puigcercós dimitit per tal de preparar-lo, tenen els sectors crítics esmolant ben bé les eines i no poden, per tant, deixar-ho córrer fins que s’asserenin els ànims. Ai, las, que pinten bastos.
I tot plegat ha estat, per l’un i per l’altre, l’abraçada de l’ós la que els està ofegant. Tinc la impressió que més d’un vell comunista i més d’un vell republicà deu estar pensant: passerells!
Com també és de passerells pensar que per als tripartits tal dia farà un any, i anar-hi anant. S’acosten dies moguts.
per Margarita Capell Albareda. Presidenta de la Federació del Consell de Dones del Pla d'Urgell.
El Dia Internacional de la Dona Treballadora és sempre una data reivindicativa, des de qualsevol dels angles des dels quals es pugui donar una mirada al món femení.
Totes les dones són i som treballadores, sempre hi ha una tasca o una altra per fer, treballar fora de casa, a casa, cuidant als grans perquè s’ ho mereixen i als petits perquè les filles i els fills puguin desenvolupar les seves feines.
La història ens demostra que cal anar evolucionant i donant pas a les noves generacions, comencem per ser joves, més tard passem per la faceta de mares i finalment la d’àvies, tot un ventall d’ experiències.
En aquests moments la nostra societat, es veu implicada en un moviment migratori important. Sempre la gent ha anat d’ un lloc a l’ altre, però en aquests moments de globalització aquest flux s’ ha incrementat. Ara parlem d’ interculturalitat.
És important conèixer com es tracten les dones en altres societats per obrir els ulls a un món diferent on les coses moltes vegades no són el que sembla. Els matriarcats són evidents, però la força de l’ home hi és a darrera. Cal observar per entendre aquests fets i no aixecar falses expectatives de com és el seu espai i com actua la seva societat.
És doncs, el moment d’ actuar plegades.
Amb tot, vull reivindicar el fet que aquest any la festa hagi quedat un xic esvaïda davant els fets electorals i la diada hagi quedat posposada al dia 10.
Demano a totes les dones, i dic a totes perquè totes treballem,que segueixen reivindicant la seva situació davant el món laboral i social.
Llegeixo la primera pàgina d’ un diari de fa uns dies. En ell Carme Chacón ens avisa de que cal que vigilem a l’ hora de votar. Si no els votem a ells, el PSOE, ens tindrem d’ atenir a les conseqüències ja que si guanyen els altres, uns diners que ens tenien d’ arribar perquè ho diu l’ Estatut d’ Autonomia no arribaran.
Els qui ja fa temps que vivim a la república de casa nostra, on ja som independents, el tema d’ aquests diners que a la metròpoli no saben si donaran o no a la colònia de Catalunya no em provoca ni fred, ni calor.
Jo proposaria que aquests diners els repartissin entre els ciutadans de la “nación española”, una corbata pels senyors i una botella de xampany francès per les senyores com a senyal d’ amistat. Després els demanaria una separació honrosa, i que economistes de les dues bandes, arribessin a uns acords mínims, com feren les repúbliques de Txèquia i Eslovàquia fa uns anys i ja esta...Per nosaltres s’ hauria acabat allò de la culpa és de Madrid, o el mal ve d’ Almansa, o de Casp... i allà, mai més tornarien a parlar del problema catalán. No vulgueu veure gent més amiga i feliç.
El que sí puc dir és que aquestes eleccions no desperten passions, ni m’ atreviria a dir interès, en el meu entorn. En les dues darreres setmanes, malgrat els Cara a Cara, mítings i cia, la veritat és que el tema de conversa ha continuat essent el Barça, el temps i els dos programes de No em ratllis, on hi ha hagut representació linyolenca.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Els mestres tenen tot el dret a fer vaga. La desídia dels governs d’aquestes darreres dècades envers l’escola n’ha fet vessar el got de la paciència. Tantes lleis d’educació, tants canvis han convertit l’ensenyament en un camp de batalla en el qual, es miri com es vulgui, ens juguem el futur del país. Els polítics de torn mai no han tingut interès per fomentar de veres l’educació. El resultat és una escola exhausta, desacreditada i sense rumb. L’escreix de voluntarisme del professorat ha tocat fons i amenaça de convertir l’escola en un niu d’amargor i de desfeta col·lectiva. La nova llei d’educació planteja, per acabar-ho d’adobar, forats negres que semblen afavorir la privatització encoberta de la gestió escolar.
Les transformacions extraordinàries que ha patit la societat catalana amb l’arribada desmesurada d’immigració d’arreu i els trasbalsos produïts per l’anomenada globalització –la doctrina neoliberal implantada com una dictadura inevitable– i per la tecnologització creixent –una mena de deshumanització radical– reclamen una escola pública, de qualitat, que sàpiga fer-hi front. La realitat és adversa, però bé hi ha d’haver alguna reacció en un sentit positiu, com en els millors moments de la història de l’escola catalana.
No n’hi ha prou a canviar lleis unidireccionalment, sinó que cal apostar fort per millorar la formació dels futurs mestres, el reciclatge professional dels que ja exerceixen, les infraestructures i les ràtios de les aules, etcètera. Cal, en definitiva, incrementar els recursos humans i materials (sense els quals és inútil cap reforma educativa) perquè els mestres puguin fer la feina molt millor del que la fan ara. Però és imprescindible també un consens social, de tots els agents implicats, amb els pares i els mestres al capdavant, perquè l’escola sigui respectada i perquè els professionals de l’educació gaudeixin del prestigi que es mereixen.
L’escola pública hauria de ser una prioritat política per a tots els governs. Sobretot per als qui es diuen d’esquerres. Perquè l’escola, tal com estem, esdevé un dels pocs espais de cohesió social, d’integració de col·lectius estrangers i de transmissió de valors. PP i Ciudadanos, com els neocon ianquis, saben molt bé la importància que té l’escola. És per això que volen desarticular-la de dalt a baix i que s’entesten a accentuar-ne les diferències segons el poder adquisitiu dels pares i –en contradicció amb l’ultraliberalisme que professen– a imposar mesures nacionalitàries espanyolitzants. PSOE-PSC, progres de paraula, però no de fets, engiponen una Llei d’Educació que, com diu Xavier Diez, sembla inspirada en la «doctrina de xoc» de Naomi Klein i que representa una amenaça de primer ordre per a la cohesió de la societat catalana. No fa l’efecte, tanmateix, que els importi gaire, a alguns dirigents polítics que governen, de desballestar l’escola pública per la via de la privatització, perquè, de fet, ja procuren de dur els fills a la privada.
Les coses de la política a cops ens duen a escenaris bipolars com el que ara ens vol fer veure el sistema. O triem als bons o triem als dolents en podríem dir. Això sí, depenent del costat on ens col·loquem, els bons son els uns o els altres?.
Per a mi però, dins aquesta bipolaritat forçada hi ha els dolents i els pitjors.
Els dolents son aquells que a casa nostra fan veure que ens entenen a nosaltres, els catalans, però que a les Espanyes fan veure que estan en contra nostra, o si més no a favor de la ancha Castilla i sus confines más lejanos. Coses del màrketing suposo.
D’aquets en diuen socialistes, una espècie de sindicat vermell envoltat de Felipisme i bona dosi de catalanisme de façana encobert en forma de Chacón optimista i riallera.
Per descomptat no em callaré en opinar que el seu líder, tot i caure’m be, és un mentider de pantalla plana i circumstancial. I això és el que no m’agrada. Gens.
Els pitjors son els altres, aquells que ja d’entrada es declaren contraris a la nostra realitat, peti qui peti. I a més a més ens donen pel sac, tot argumentant que això és el millor per a nosaltres i que la sarna, si ens arribés a agradar, de ben segur que no ens picaria.
Els Peperos els diuen, espècimen ranci de color sípia i amb els rebordons desgastats, potser de repetir-se tant i tant en allò de la grande i libre.
He de dir però que en conec d’ambdós bàndols i en persona no em semblen tant nefasts. Aquí és on empro la premissa meva que diu que les idees ens fan persones en la mesura que les ideologies ens poden provocar regressió.
Un cop feta la meva particular escenificació de les dues polaritats que s’han entestat en fer-nos veure, ara ve la resta.
D’una banda aquells que aquí son els grans, els blaus, els nacionalistes refundats que tenen casa gran, diguem-ne convergents i unionistes, amb algunes bones idees, segons el meu parer, però amb poc tacte i un excés de liberalisme que tot ho paga a cop de taló.
No seria mala proposta si tots tinguéssim un talonari solvent, però no és ben be aquesta la realitat.
D’altra banda, i per ordre d’aparició al pòdium català, els independentistes de l’estel.lada al calaix, per allò de guardar la roba crec. Tots bona gent els d’erc, massa ideologistes per a mi però bona gent. I deu ni do lo que els entenc i comprenc a vegades, però només a vegades.
Al tercer graó del podi polític català hi trobem els verds, aquells que fa anys se’ls menyspreava tot posant-los l’armilla de hippyes i somiatruites i que ara, ves per on, resulta que tenien raó en tot allò del canvi climàtic, les flors i el no haver de córrer tant per a viure millor. I és que els d’icv poden ser visionaris en tot això i és clar, les veuen venir.
Aquests darrers son amics meus. Aquests, els blaus de la casa gran i els de l’estel.lada al calaix.
A la fi, el meu país és tant petit, que dia en Llach, que des de dalt del campanar puc veure be i amb bons ulls tots els qui treballen amb cor i ànima pel país.
Per a ells i per a ningú més tinc avui les meves pregaries d’agnòstic.
Pel petis. O pels que no son grans; o pels que avui i demà poden treballar veritablement per a fer d’aquest meu país un lloc millor i un espai sense hipòcrites i secretes balances fiscals i sense dobles guions, adaptats en funció d’on es trobi l’escenari, si de Fraga cap ací o be cap allà.
Perquè reivindicar està de moda, reivindico el recolzament de la gent d’aquí a les forces polítiques d’aquí. I això ho dic jo, que mil cops m’he declarat poc afí del sistema polític que tenim. Però algú tenia raó quan em va dir que és el sistema que tenim i és el que, de moment, hem d’anar emprant.
No ens creguem un cop més el vell argument del vot útil perquè aquest vot només resulta útil per aquell que el demana i no pas per la diversitat d’idees que cadascú tenim. Crec que en la diversitat estava la riquesa, oi?
Jo per descomptat, votaré als verds; per sans, per clars i per ecologistes d’avantguarda amb ganes de fer política de debò, política d’ets i uts.
Una de les poques coses que sóc, és la d’ historiador de poble.
-Què vol dir ser historiador de poble?, us preguntareu...
- Doncs que sóc una persona que li agrada la història i que sempre va al darrera de qualsevol informació històrica del poble, i en el meu cas, també de la comarca...
El cas és que a mitjans dels anys 80 havia trobat que un mestre de cases, Bartomeu Roig estava construint el campanar de l’ església, cosa que vaig publicar en La Història de Linyola, l’ any 1987. Això no m’ aclaria, però, qui havia treballat a l’ església, qui l’ havia fet....durant anys vaig buscar nous documents en diferents arxius sense èxit.
Però un bon historiador local, utilitzant un símil esportiu, fa de davanter centre i es passa la vida sempre dins l’ àrea petita esperant que quan li arribi l’ oportunitat, ell es trobarà al lloc adequat.
I aquest ha estat el cas, anant darrera d’ una informació, també vaig buscar el nom de Bartomeu Roig i heus ací, que el contracte de l’ obra es trobava davant dels meus ulls i a més amb una informació que trencava amb els cànons establerts, els que afirmaven que l’ església de Linyola s’ ha via començat construir al segle XV i s’ havia acabat a la fi del segle XVI. Doncs no. El poble de Linyola va contractar el 27 de gener de 1586 al mestre de cases Bartomeu Roig perquè construís una església des dels fonaments fins al campanar en set anys a canvi de l’ onzè dels fruits del seu terme. Com en totes les obres grans, diferents contratemps, entre ells la pesta, feren que l’ obra s’ allargués fins l’ any 1600. L’ obra tenia de ser perpetua i duradora. I va complir.
Tal com us podeu imaginar l’ historiador s’ ha emocionat, ha brindat amb cava i a l’ igual que el Màgic Andreu, s’ ha posat la seva medalla de llautó i mentre espera que aquesta informació amb el pas del temps faci forat i s’ incorpori en la memòria popular, prenc novament forces, i torno a la meva feina d’ historiador local, salto al terreny de joc, sense gairebé públic, sense cap animador, i em torno a situar, ara més vell, cansat i curt de vista, en la meva posició de davanter centre, a esperar, que em torni a somriure la sort...
-No faràs un gol, ni que juguessis vint anys seguits...-crida l’ Agustí.
-Segur, responc, mentre em poso els pantalons damunt la panxa. De reüll, observo com riu el defensa...
-Ara!!!!, crido, assenyalant amb el braç el lloc on vull que em posin la pilota....
per Francesc Foguet Boreu. Professor de literatura a la UAB
El govern espanyol no respecta les lleis: l’Estatut de Guernika i el català, tan retalladet, són incomplerts de manera sistemàtica per l’executiu central, que es nega reiteradament a transferir les competències que s’hi consignen. Cal recordar que el text estatutari és una llei orgànica de compliment obligatori i que no admet transaccions ni rebaixes conjunturals? Vergonyós. Els polítics espanyols s’omplen la boca de «legalitat» i, en canvi, no paren de transgredir-la segons què els convé. És la cançó de l’enfadós.
Tanmateix, les lleis tenen unes conseqüències directes en la vida quotidiana. I tant! Un exemple com un altre: el proppassat 30 d’octubre es va publicar el «Real Decreto 1393/2007», que ordena els ensenyaments universitaris oficials. Aquesta disposició del Ministerio regula el procés d’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior que van decidir els estats a Bolonya. Les universitats catalanes defensaven globalment una opció més acostada al model europeu, però han hagut d’acatar –com sempre– la llei espanyola. Una estudianta responsable em deia fa poc: «la UAB ha “sucumbit” a Bolonya!» No és exactament així: mentre sigui una universitat «espanyola», no té altre remei que fer complir el que diu el BOE, encara que sigui a repèl. Si no vol, és clar, situar-se fora de la llei. L’«embut» espanyol ens allunya més d’Europa i ens obliga a adaptar-nos a Bolonya, passant pel peatge de Madrid.
Durant l’etapa aznarista, les titulacions d’humanitats en general, i la filologia catalana en particular, van ser amenaçades de desaparició o de relegació al racó dels residus «improductius», segons els criteris empresarials. De tant en tant, des de les comissions d’experts designades pel Ministerio, ens enviaven l’avís de defunció o de malaltia terminal. L’enrenou fou considerable i ens féu estar amb l’ai al cor, perquè allò que es decidia a les Espanyes no tenia res a veure amb el model defensat pel sistema universitari català, amb una mirada més oberta a Europa.
L’autonomia universitària, de què sovint es vanten els polítics, acaba allà on comença el BOE, o sigui, és una entelèquia. L’important es decideix a Madrid i, generalment, contra els interessos catalans. Com que en la pràctica cal acatar religiosament el BOE, la capacitat d’incidència de la Generalitat de Catalunya, en matèria universitària, es torna irrisòria. Només dos apunts més que simbòlics: els futurs títols bolonyesos continuaran essent expedits pel Rector de cada universitat en nom del Rei i l’avaluació de les titulacions és potestat única de l’agència de qualitat «nacional» i no pas de la catalana.
En l’àmbit de la recerca, la situació encara esdevé més esperpèntica. Els grups d’investigació estan a mercè dels «Programas Nacionales» que, en lloc de facilitar les gestions, tendeixen a perpetuar la burocratització i la jerarquització acadèmiques, tot obstaculitzant projectes més ambiciosos. La Generalitat no té, excepcions a banda, programes de recerca potents, ben dotats econòmicament, que s’adequïn a l’especificitat dels grups catalans, en especial als de lletres. A la meseta, les recerques i les trajectòries investigadores de contingut català són sovint menystingudes o considerades «locals» i, per tant, menyspreables. La mediació de Madrid és, en aquest sentit també, devastadora.
A la primera edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans el mot que intitula aquests article té dues entrades. La primera els defineix com trossos de roba de color que es posaven com a adorn als vestits i també ens parla de làmines de zinc, cartó, etc., rígida, perforada, bla, bla, bla; no és per aquí per on volia anar.
La segona ens descriu els trepes com gentalla. Bo!, aquesta paraula no és pas de les usuals. Tornem a veure què ens diu el diccionari; ens defineix gentalla com a gent de baixa estofa, de la pitjor mena. Entesos, més o menys la cosa anava per aquí, però ben bé tampoc no és a això a què em volia referir.
Provem-ho per una altra banda. Siguem moderns i emprem la cosa de les noves tecnologies; anem a veure què en traiem del Google.
La primera va directament al mig de l’assumpte i diu: “esos conocidos trepas pelotilleros”. Àngela Maria!, ara ja és ben bé per on anàvem. Els denomina també llepes, i diu que tots estan tallats pel mateix patró, és a dir, uns hipòcrites que volen fer veure que són molt afables i que intenten caure bé, envejosos i espietes, quan la realitat és que l’únic que els preocupa és el seu progrés personal, sense importar-los trepitjar dignitats ni persones, si això representa cobrir els seus objectius.
A aquestes alçades de l’article, m’adono que el fet que no trobi al diccionari el que busco és culpa d’aquest català tan bastard que parlem la majoria de nosaltres; el mot correcte que anava cercant és grimpaire.
Aquest sí que el trobo, i el diccionari el defineix com algú que fa els possibles per atènyer l’objecte de la seva ambició. Vet-ho aquí!, al mig de la diana.
L’espècimen de grimpaire que m’agradaria estudiar amb tots vostès, amables lectors
-ep!, i lectores-, és el de grimpaire polític. D’aquests n’hi ha a tots els partits, però gairebé només prosperen els que s’apunten als partits que governen. Si el partit no mana, és difícil localitzar-los, ja que la majoria, com les rates, són els primers a abandonar el vaixell quan ve la travessa del desert.
El grimpaire polític, quan mana, és fort amb els dèbils i feble amb els forts; és utilitzat pels capitostos dels partits per a les feines més innobles; per exemple, prometre als alcaldes “tanto y cuanto” per al seu municipi si s’apunten al seu partit; és sectari a més no poder, i compleix amb els del seu partit -ep!, sempre que no el perjudiqui a ell; ep!, o ella- i deslleial amb els altres. Evidentment, tot això, amanit amb una alta dosi de covardia. En fi, una perla.
El seu problema, però, és que als quatre dies tothom el coneix i, com que la majoria són una colla d’inútils que solament poden progressar en aquest món de la més bastarda de les pràctiques polítiques, són aus gallinàcies de curta volada i de curta durada.
Mentre als diaris ens parlen avui mateix d’ atur, crisi borsària, eleccions americanes , Conferència Episcopal, ensenyament català, gihadistes pakistanesos..., a la nostra comarca s ‘esta començant a participar per primer cop en la lluita contra la dependència energètica.
A inicis dels anys 70 hi hagué la primera crisi del petroli. Poca cosa s’ ha fet per fer-hi front. Estem patint des de fa anys una sequera i sembla ser que ara a l’àrea metropolitana de Barcelona començaran a moure fitxa. No han fet res, per fer front a una sequera des de l’ any 1975 i ara correu-hi tots....
Ha calgut esperar dècades, per veure en funcionament els primers parcs eòlics a les serres de les nostres comarques i en els darrers anys s’estan posant en marxa cooperatives de pagesos – al Pla d’ Urgell, Urgell, Segrià...- amb projectes de plantar, no pomeres, ni peres, ni presseguers..., sinó plaques solars enmig dels verds camps de la Plana.
El que demanaven els utòpics dels anys 70, els canvis que exigien per fer front a l’ escassetat d’ un producte com el petroli, poc a poc s’està convertint en una realitat, el biodiessel, la energia eòlica, la energia solar, la cogeneració... esta entrant en el món del dia a dia.
A partir d’ aquest estiu, els nostres visitants a més de visitar l’ Estany d’ Ivars, també podran admirar enmig del nostre paisatge, entre els camps d’ alfals, panís..., també plantacions de plaques solars.
Tots els pobles tenen els seus artistes. Linyola, també. Fins ara el més veterà i reconegut era Paco Mayoral que ens va deixar el passat 24 de gener. Era un dels símbols de Linyola.
El Paco havia estat músic i era pintor. Com a músic havia tocat en diferents orquestrines, fins a la fi dels 60. Tenia una anècdota increïble. L’ any 1942 es va formar a Linyola una orquestra Los Amigos del Jazz. El setembre de 1944 obtingueren un contracte per tocar a Ordino. Mentre actuaven un grup d’ exiliats o de maquis, els exigiren que toquessin l’ himne de la República, l’ himne de Riego, cosa que feren i que va fer que els espies franquistes passessin nota. Foren detinguts i gràcies als bons oficis d’ autoritats i eclesiàstics foren posats en llibertat al cap de nou dies. Durant aquests nou dies el director de la presó de Lleida els va permetre fer concerts i als presos només se´ls deixava aplaudir només utilitzant els dos dits.
Però la faceta més coneguda de Paco Mayoral fou la de pintor. Probablement la primera exposició col·lectiva, que es va fer després la Guerra Civil, per la festa major de maig de 1950 –tenia 23 anys- el va marcar profundament. Ell va exposar pintura junt amb Manel Sole i Josep Torremadé. Al cap d’ uns anys i dins d’ aquesta dècada començava la seva exposició anual –o a la festa major de maig o a la d’ agost- de les seves pintures i després aquarel·les, any darrera any i sense defallir. Aquesta constància el convertiria en un referent a la vila de Linyola. Cada any, per fer festa major, calia veure paisatges, natures mortes, bodegons o el poble de Linyola, amb la seva imatge fetitxe, el campanar, que haurà pintat des de molts angles, centenars de vegades. Autodidacta, la seva obra era comprada per la gent del poble. Des de fa anys es podia visitar la exposició permanent que tenia als baixos de casa seva. Tenia una col·lecció particular amb les seves millors obres.
De caràcter força alegre i pacífic, el Paco ens ha deixat. Ens queda la seva obra. Descansi en pau. Els teus companys i amics et recordarem.
M’ha dit un ocellet, d’aquells que trepitja moqueta, que a can Palau del tripartit la cosa va seca; bo, que no tenen un cèntim; i, a més, es veu que això no és pas cap secret a la gran capital.
Ospadreta!, m’ha quedat la tendrella estabornida quan ho he sabut. I això?, què ha passat?, que no en sabíem tant?
Doncs es veu, segons el pardal que m’ho ha xerrat, que, com que primer s’anava amb els pressupostos prorrogats, això vol dir, clar i català, no hi ha hagut cap inversió no prevista.
Després, com que hi ha hagut canvi de manaires a segons quines conselleries, atès el nou acord del PSC amb els socis, els manaires nous varen haver d’actuar amb les escorrialles que els varen deixar; i finalment, amb els nous pressupostos d’enguany que ens haguessin tret de la misèria, doncs resulta que -evidentment per culpa dels que havien manat 23 anys– la construcció s’ha aturat en sec, i els ingressos de can Palau del tripartit s’han reduït qui-sap-lo.
Conseqüència de tot plegat, no cal que ens estranyem si algun dia veiem el cobrador del frac a les portes de la casa gran a la plaça de Sant Jaume.
Sort en tindrem que, mani qui mani a “Madrit” després de les eleccions, la cosa ens anirà d’allò més bé. Si guanya el Sr. Pizarro, ja caldrà que ens calcem ben calçats, que aquest és capaç d’enviar-nos una sagrada constitució a tots per tal que aprenguem a no malbaratar i entenguem d’una vegada allò tan modern que diu: “quien bien te quiere te hará llorar”, perquè ell també és un dels altres catalans; ves si no!
Ara bé, si guanya el ministre Solbes, com que aquest ja ens té presa la mida, la cosa anirà de primera; com ara, no?
Des de finals del mes de desembre fins a mitjans del mes de gener, Linyola, es converteix en un centre comarcal mitjançant dues celebracions: la del Pessebre Vivent i la de Sant Antoni.
El diumenge dia 20, Sant Sebastià, celebrarem la Festa de Sant Antoni. Una festa que recuperaren fa una desena d’ anys, un grup de propietaris de cavalls, que amb el pas del temps s’ han convertit en un referent en el mon de la hípica, i que té com a eix vertebrador, la benedicció dels animals i els Tres Tombs, però al seu voltant hi ha tot una mena d’ actes, com l’ esmorzar popular a base de xulles, el tast de vedella de Linyola ofert per la Cooperativa del Camp, els dolços que posen a la venda les ADOLI i un mercat tradicional artesanal, i si no hi ha boira veurem l’ actuació dels falcons..., cosa que a la gent de la plana ens agrada força. Aquest any també es podrà visitar l’ espai natural del pessebre vivent, sense figurants i fer-se una idea de com es construeix un pessebre. La festa de Sant Antoni acabarà amb un dinar i ball al poliesportiu.
I un dissabte d’ aquests tindrem el berenar popular i el ball de Santa Agueda, amb el ball del fanalet, de l’ escombra....
I després vindrà Carnaval, les disfresses, dinar popular, ball i xerinola...
Mentre aquest diumenge desenes de genets amb les seves cavalcadures faran tremolar el terra de la vila, pel cel de Catalunya uns genets de l'apocalipsi, amb els noms de crisi econòmica, crisi de societat, crisi política, crisi d’ ensenyament, pobresa i sequera, van fent estralls entre una població, psicològicament, cada cop més espantada i desprotegida davant l’ atzar dels temps. Temps difícils pels treballadors.
En uns temps així, com deia Sant Antoni, “val més un punt d’ alegria que una torre de diners”. I com que els linyolencs no tenim una torre de diners, bo és no perdre el punt d'alegria.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
El govern català ha aprovat el primer catàleg de paisatges del país: el de les Terres de Lleida. El Montsec, l’Horta lleidatana, la Plana de l’Urgell i l’espai fluvial del Segre són alguns dels paisatges que aquest catàleg identifica amb l’objectiu –en teoria– de proposar-ne a dreta llei mesures de conservació.
Les intencions són bones, però la realitat sempre és més complexa. Com es farà compatible l’especulació desaforada amb la preservació del patrimoni natural i històric? Hi som a temps? Serà una llei retroactiva? De quina idea del paisatge –sempre mudable i bellugadís– es partirà? Darrere de cada paisatge, hi ha una història, com se’n garantirà la pervivència? Com es farà fructificar la memòria en el desolador desert d’oblits del Pla?
El padrí del pare contava que la construcció del Canal d’Urgell, un dels factors que va transformar més radicalment la vida socioeconòmica del Pla cap a la segona meitat del segle xix, va endur-se a l’altra riba moltes ànimes de treballadors forçats, bona part dels quals eren presos polítics. Les condicions de treball esdevenien tan dures que molts no podien resistir les jornades extenuants, mentre que altres morien accidentalment a causa de la precarietat amb què es construïa el Canal i de les dificultats que comportà una infraestructura hidràulica complexa, de gairebé cent cinquanta kilòmetres de llargada. Els responsables de les obres, segons que sembla, s’estalviaven tot el que podien –materials de la construcció, aliments, etcètera– en detriment dels pobres malaurats que, com a càstig per la seva dissidència, hi treballaven per obligació.
La recuperació de la memòria històrica hauria de contemplar també, en relació amb els sediments del paisatge, la visibilitat d’aquest costat fosc del progrés, ocultat per la memòria oficial. No fóra hora de recordar tots els treballadors –homes amb noms i cognoms– que van perdre la vida en la construcció del Canal d’Urgell o van deixar-hi uns anys valuosos? Per què no s’ha pensat mai a erigir un homenatge públic als qui van construir realment, a costa de la seva sang, una obra que va canviar d’arrel la fesomia dels nostres pobles? No forma part de la història conèixer la realitat viscuda pels qui no feien plànols des dels despatxos o, amb tota pompa, participaven en les inauguracions oficials?
Resulta impúdic que les autoritats competents encara neguin alegrement –si no ho fan per ignorància o mala fe– aquesta part de la història i, com passa amb altres episodis de la nostra contemporaneïtat, continuïn elogiant les virtuts immaculades d’una obra pública que va deixar molts cadàvers enterrats o moltes vides mutilades. No tan sols durant la seva laboriosa construcció, sinó també després, fins ben avançat el segle xx, perquè, com molt bé sap el jove historiador Jordi Soldevila i Roig, de Linyola, el control dels regs es va convertir en una eina imprescindible per al caciquisme local, l’ombra del qual, com la del franquisme, ha deixat ferides obertes fins als nostres dies.
