Tot just l’endemà de Reis sembla que el país, el nostre i el veí, hagi agafat el mal de Sant Vito. Tot són presses, ara tot a corre-cuita, i és que, després d’aquest mes llarg d’anar amb serveis mínims, si descomptem els comerciants i els que treballen als restaurants, la feina s’havia amuntegat. Ep, mestre! –i mestressa!–, que no és cap crítica, només que ara ve allò que els veïns en diuen “la cuesta de Enero”.
Però si només fos això encara rai. El que passa, ai las!, és que ens agafarà la campanya electoral en fred; i amb el muscle sense escalfar les agulletes són segures. Hi ha indicis clars que la cosa de l’economia: hipoteques, venda d’habitatges, la borsa pengim-penjam i la cosa de l’atur, malgrat el que ens digui Mister Tarannà, van per mal borràs; i això, em temo, tindrà a veure amb els resultats electorals.
També hi ha allò del “desmembramiento”. Sembla que als dos grans partits espanyols hi ha gent que diu que s’ha d’acabar la cançó de l’enfadós dels nacionalistes, que hi ha d’haver un canvi a la llei electoral que els tregui la influència que poden tenir.
I, per acabar-ho d’adobar, sembla que la picada d’ulls que ha fet Mister Tarannà, als nacionalistes, com a possibles futurs socis de govern, no ha agradat gens ni mica als militants socialistes catalans.
Bé, tot plegat fa preveure un any més aviat tirant cap a consagrat. Per tant, benvolguts –ep!, i benvolgudes-, comencem a fer exercicis d’escalfament a la banda perquè, com deia el mestre Puyal, ens serà difícil escapolir-nos de l’escomesa.
En els darrers anys només feia acte de presència a la biblioteca, tres o quatre vegades a l’ any. Les activitats que portava a terme, els llibres que em comprava..., feien que la biblioteca anés quedant de banda.
Però en els dos darrers anys, una malaltia que m’ ha tingut reclòs a casa, ha fet que tornés a la biblioteca i traient hores a internet, tornés a llegir.
Us faig la llista de llibres que he llegit i per una cosa o altra m’ han agradat.
El noi del pijama de ratlles de Julen Broyne
Catalunya sota Espanya d’ Alfons Lopez Tena.
Les Benignes de Jeromy Little
La Carretera de Cornac McCarthy
La Biblia. Publicacions de l’ Abadia de Montserrat. 2007.
La casa de la misericòrdia de Joan Margarit.
Los libros arden mal de Manuel Rivas
Los 70 a destajo. Ajoblanco. Pepe Rivas.
El preu de ser catalans de Patricia Gabancho.
Els taxistes del tsar de J.D. Bezsonoff
Cicle de la terra natal I d’ Artur Bladé Desumvila
Un llarg hivern de Colm Toïbin.
L’ amor boig de Pere Rovira.
El castell blanc d’ Orham Pamuk
Istambul d’ Orham Pamuk.
He llegit de la gent que aprecio
El gran Borràs. Retrat d’ un actor de Francesc Foguet i Isabel Graña.
El anarquismo individualista en España de Xavier Diez
Geníssers de Xavier Diez
I he rellegit Bonet, Cernuda, Fuster, Espinàs, Bladé, Pavese, Dylan Thomas, Foix, Espriu....
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Encara esperem que les autoritats polítiques pertinents ens expliquin, de manera pública i transparent, per quina raó es va deixar d’invertir en l’estructura ferroviària catalana i qui va prendre aquesta decisió que ha dut al desori actual. Cal que s’aclareixi també per què la xarxa ha patit –i continua patint– tanta descurança en el seu manteniment i en la seva modernització. Tot això no és fruit de l’atzar, sinó de les polítiques públiques deliberades que ha dut a terme el govern espanyol en els darrers temps. El problema de la vulnerabilitat de les infraestructures catalanes té un rerefons molt clar: hi ha hagut una intencionalitat política que ha permès que fos així.
Potser ja és hora que els dirigents polítics ens ofereixin, així mateix, una explicació raonada de les previsions errònies, de les errades comeses i dels responsables de cadascuna de les actuacions fetes per tal que es pugui dirimir les responsabilitats que calgui, siguin de caire tècnic o polític, en els diferents nivells de la cadena de gestió de les obres del TAV. No s’hi val d’utilitzar l’estratègia del ventilador per escampar culpabilitats a tort i a dret, contribuir a la cerimònia de la confusió informativa i evitar, d’aquesta manera, d’assenyalar els autèntics responsables, començant des de dalt de tot i fins al darrer càrrec de gestió.
Els viatgers de Renfe & Adif han estat captius dels interessos empresarials, del partidisme del PSOE-PSC, de la jerarquia de les administracions i de la poca autoritat i capacitat de decisió del govern català. Naturalment, la situació dels trens ha posat de manifest, de nou, la supeditació a les decisions de Madrid i als interessos dels governs centrals de torn. Com en tants altres àmbits, la manca de capacitat decisòria fa que la Generalitat sigui una mena de convidada de pedra a qui, si cal, es poden penjar totes les espifiades comeses per altri.
És urgent, doncs, que la xarxa ferroviària, com també la resta de xarxes de serveis públics, és a dir, la viària, la portuària, l’aeroportuària i l’energètica, passi a ser gestionada íntegrament pel govern català. Quan depengui d’aquest, caldrà fer foc nou, perquè tota la hiperxarxa de transport públic millori els enllaços interiors entre les ciutats i els pobles catalans i en garanteixi la qualitat arreu del territori. Cal que siguin transports públics de veritat, no amb logos emmascaradors de concessions privades que encobreixin comissions del tant per cent.
A escala més propera, el desgavell de les rodalies de Barcelona, epifenomen de la desídia i la mala fe del govern central cap a Catalunya, no pot amagar un dèficit que ja fa anys i panys que arrosseguem: la manca clamorosa d’una bona xarxa de connexions ferroviàries que pateix el Pla d’Urgell i altres comarques catalanes allunyades de la metròpoli. La via interior que podria connectar Mollerussa amb Barcelona en un parell d’hores i amb Lleida, en un tres i no res, és una autèntica vergonya. Des de fa molts anys. Si no disposes de cotxe, moure’s des de o cap a qualsevol dels punts cardinals del nostre territori resulta gairebé impossible. Per què els municipis del Pla no fan un front comú per exigir enèrgicament uns transports públics sostenibles i segurs, com pregona la publicitat institucional?
Aquest empresari, un dels més poderosos de França, amb interessos als transports, a la publicitat i als mitjans de comunicació, és el que s’ha fet càrrec de les despeses de les vacances nadalenques del president de la República francesa a Egipte, en companyia de la seva nova xicota la cantant Carla Bruni; i sigui dit de pas, Deu ni do! de la xicota.
Es veu que a França, l’actitud, diguem-ne per ser suaus, exhibicionista, dels afers amorosos del Sr. Sarkozy, és tant mal vista per determinats sectors dretans de la societat, com la seva relació, diuen que malsana, amb l’empresari Bolloré, per determinats sectors esquerrans de la mateixa societat. Aquests allau de crítiques, va des de la seva fascinació pel luxe i el seu comportament de nou ric, fins als que diuen que per a Monsieur Bolloré, Sarkozy és una molt bona inversió. Vet aquí, que amb aquest afer se’ns plantegen, com a mínim, dues preguntes. Té el president de la República francesa, dret a una vida privada amb tantes lluentors, roba de marca i comportament ostentós? Es a dir, té dret a ser tant “hortera” com diuen els moderns? O bé això és una autèntica provocació en un moment en que es demana a la gent que s’estrenyi el cinturó?
L’altra pregunta és la mateixa que es fa Le Monde en el seu editorial, Han de guardar la distància un home que encarna l’Estat i un grup “socioprofessional”, com el que dirigeix el seu amic Bolloré? Grup, per altra banda, que aspira legítimament a jugar un paper important en els mitjans de comunicació. Com es pot pensar que el president és indiferent a aquestes aspiracions?
En aquestes ocasions, un servidor sempre troba en els clàssics una bona resposta. En aquests cas, en la dita del Nou Testament: la dona del Cèsar a més a més de ser honrada ho ha de semblar. D’acord que en aquest cas estem parlant del Cèsar i no del “bombonet”,- ep! això darrer no val, que se m’ha escapat -, i no de la seva nova xicota, però pel cas, tant li fa.
La veritat es, però, que al Sr. President de la República, en aquests moment, totes li cauen a la “borassa”, perquè el seu índex de popularitat ha pujat “qui sap lo”, i una bona pila de francesos van dient, que tot plegat, no és més que enveja. Et voilà! Et Vive la France!
Del Salt del Duran en recordo be les excursions. A peu, en bici, amb el 4L del pare o amb el 600 de la mare. Les llargues tardes de primavera i estiu esgarrapant-me les cames amb les branques dels matolls i l’herba seca. Els genolls pelats i l’aigua, revoltosa, per tot arreu; estem al Salt del Duran, l’obac del Pla d’Urgell en dic jo, un forat ple de frescor, vegetació i xiuxiueig d’aigua que reclosa a la vora del salt, el de debò, el que dona nom a tot el racó. Recordo el festejador, una petita caseta on suposadament les parelles s’aixoplugaven de les mirades per fer-s’hi els primers petons, o potser els últims. El Salt del Duran és, en realitat, un salt d’aigua de 4.5mt de desnivell brut, construït per ordre de La Forestal d’Urgell (La Forestal de Urgel), nom de la paperera que duran anys i panys va ser el motor industrial de la comarca amb altres contemporànies industries com la lletera El Castillo o la Farinera. El salt d’aigua s’aprofitava per a fer part de la llum que alimentava la paperera; aquesta llum transitava per un tramat de fil al llarg de la tercera sèquia del canal d’Urgell per endinsar-se a Mollerussa i arribar al seu destí, La Forestal. Allí feia rodar, entre altres, les immenses bobines que estiraven la pasta de paper, amb el seu olor peculiar i els seus vapors calents. Més avall del Salt hi havia i encara hi és, el Salt dels Llums que també feia corrent; de fet el Salt dels Llums va ser la primera entrada de llum a Mollerussa, el 15 de maig de 1904, aprofitant que era Festa Major. El Salt dels Llums va ser explotat per companyies elèctriques com La Canadiense Riegos y Fuerzas del Ebro o F.E.C.S.A. El Salt del Duran però, sempre va ser explotat per La Forestal, tret d’una proba infructuosa que es va fer a mitjans del noranta, quan ja duia anys aturada la turbina. La paperera Forestal era tot un complex industrial a la mesura de la comarca i del seu temps, que més enllà de dades econòmiques i tècniques, avui a molts ens du memòries romàntiques i records d’altres temps guardats a la senalla. Retornant al salt he de dir que per a mi, si hi ha al Pla d’Urgell un indret amb historia, enigma, recull i solitud, aquest és sens dubte el Salt del Duran. Des de fa molt i molt però, aquest racó del Pla és deixat i brut i ha perdut el títol de paratge amb aureola. (segueix)
Aquest proper 26 de desembre, Sant Esteve, a les 18.30 de la tarda s’obrirà el Pessebre Vivent de Linyola, que estarà oberts els dies 26 i 30 de desembre i els dies 1, 6 i 13 de gener. No tan gran com el darrer any que es va fer, el 2005, presentarà la novetat de que els actors es mouran....
Aquest 25 de desembre arribarà a les cases el Papa Noel. Una costum que ha tardat segles en introduir-se, ho ha fet en un decennis la indústria cinematogràfica americana o Hollywood. En temps pagans era Woden qui portava els regals en el seu trineu als nens. Però a Woden, els primers cristians el consideraren un pagà i en el segle IV el substituïren per Sant Nicolau. Als països nòrdics, però, Sant Nicolau es presentava també amb un trineu ple de regals. Quan a Anglaterra arribà la Reforma protestant, es prohibiren els sants i van substituir a Sant Nicolau pel Father Christmas que per no ser menys, també arribava i arriba amb trineu.
I parlant dels anglesos,quan el Papa Gregori va introduir l’ any 1582 el seu calendari fent correccions al calendari de Juli Cèsar, Europa el va acceptar i Anglaterra, no. Així celebraven el Nadal en dies diferents. Quan Anglaterra va acceptar l’ any 1752, el calendari gregorià, durant uns anys es va celebrar al país dos Nadals, l’ oficial i el que creien que era seu. Per cert, durant una època els Puritans ocuparen el poder a Anglaterra. Creien que el plaer, la diversió era font de pecat i per aquest motiu prohibiren festes, teatre i Nadal. La broma va durar uns vint anys.
Els anglesos foren els que introduïren la costum de fer-se uns petons en el moment en que es desitjaven Bones Festes. Costum que es va introduir per goig del jovent que aprofitava les festes, per estimar-se mútuament i que es va estendre a tot el món.
El 1843, també fou una empresa anglesa la que va imprimir la primera felicitació de Nadal. Els anys en que també s’ introduïa en aquest país la costum de l’ arbre de Nadal que s’ estendria amb el pas del temps a tot el món. Era a principis de segle XX, quan l’ escriptor Chesterton va definir Nadal, com “la trilogia de menjar, beure i resar”....a principis del segle XXI , Nadal s’ha convertit en “la trilogia de menjar, beure i ....” i aquí deixo que el lector completi la frase amb la paraula més escaient.
Bon Nadal, als companys del Mascancà, als de tots els blocs de VilaWeb i als nostres lectors/es.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
La responsabilitat de les obres del TAV és de qui les ha planificades i les ha adjudicades, és a dir, del Ministeri de Foment del govern espanyol. En qualsevol democràcia, la dimissió de la titular de Foment hauria estat fulminant, i més encara tenint en compte la suma de decisions equivocades i de pífies consumades que han provocat el caos de Rodalies. A l’Estat espanyol, en canvi, es premia la incompetència. L’actuació del PSOE, amb el seguidisme del PSC, ha prioritzat els interessos partidistes i electoralistes, ha actuat com si Catalunya fos una colònia i ha deixat un contingent nombrosíssim de persones a la intempèrie.
El despropòsit monumental de Renfe & Adif, culminació d’un estat de degradació intuït de feia molt de temps, ha comportat la supressió de part de les línies C2, C7 i C10. De retop, ha repercutit sobre tots els trens de mitjà i llarg recorregut provinents del sud de Barcelona. A les 160.000 persones afectades de l’àrea del Garraf i el Baix Llobregat, cal afegir-hi els lleidatans, tarragonins, tortosins o valencians, deixats sovint de la mà dels déus metropolitans, que viatgen a deshora en «regionals» o «interregionals» lents, bruts i atrotinats.
L’efecte dòmino de la «crisi anunciada» de Rodalies s’ha fet sentir en els transports en carretera, les empreses, les universitats, els hospitals, etcètera. No es tracta només d’hores i de diners perduts, del trasbals de la vida quotidiana provocat per les odissees diàries interminables, que se sumen als retards continuats a causa de les «incidències» dels dos darrers anys. També se’n ressenten les energies cíviques davant de la desatenció i la ineptitud, la prepotència i la vanitat imperials dels responsables de pal·liar el desori.
Renfe & Adif han conculcat impunement alguns drets bàsics de les persones, com ara el de la mobilitat o el del treball. Totes dues empreses han fet palès, del dret i del revés, la inoperància a l’hora de resoldre uns problemes que ja es veien venir, i vulneren permanentment el dret a rebre informació i, per a més inri, en la llengua del país. En contrapartida, el rescabalament dels danys i perjudicis per als afectats no pot consistir en una simple gratuïtat del servei, mentre durin les «incidències», com si ens fessin un gran favor o ens regalessin una llepolia ensucrada, perquè aquests diners surten de les arques que contribuïm –per força– a omplir tots i, en el nostre cas, com a súbdits, els paguem doblats i amb l’escreix d’interessos i tot.
A despit de tot el desgavell ferroviari, la indignació contingudíssima dels afectats podria atribuir-se al fet que els catalans ja estem avesats a totes les desgràcies vingudes de Ponent enllà, a tots els caramels enverinats que ens regalen a cada bugada pressupostària. Però també podria ser un símpoma de l’esgotament, la impotència i la ràbia acumulades perquè, en pocs mesos, hem comprovat com l’«oasi català» era ple d’esvorancs estructurals: s’ha paralitzat l’aeroport, s’han apagat els llums, s’ha interromput la xarxa ferroviària, s’han col·lapsat les carreteres... El miratge cofoista de l’Era Pujol, i del projecte neonoucentista d’intervenció a Espanya, s’ha desfet com un gelat recremat a foc lent pels fogons de la cuinassa d’un estat hostil.
I revellit; i escarmentat i, per què no dir-ho, amb la mosca sota el nas. Un servidor, que en això de la política municipal n’ha vist de tots colors, aquesta vegada també la veu venir. Permeti’m, amable lector -ep!, i lectora-, que li parli aquesta volta d’un tema molt local, però de gran importància per la nostra vila. Ivars d’Urgell és potser l’única població de la nostra comarca on cal anar per una carretera de la Diputació de Lleida, que encara no té una variant. Fa anys i panys que s’està demanant a la Diputació que la faci. Hi ha projectes fets, hi ha promeses fetes, hi ha moltes garses i també hi ha poques perdius. És a dir, que, els uns pels altres, la casa per escombrar; i la culpa?, doncs, com diuen a Cervera, la culpa és del “manxaire”, i deixem-ho aquí que encara prendríem mal tots plegats. Sóc dels que crec que, si es demana un servei, s’ha de fer amb fonament de causa, i per això, per veure si és veritat que la travessia urbana d’aquesta carretera suporta tant trànsit com tots sospitem, vàrem fer el passat 8 de novembre el control del nombre de vehicles que passen per davant de La Pista, a la plaça del Bisbe Coll. Amb l’ajuda d’uns quants joves vàrem fer el recompte i classificació dels vehicles que varen passar des de les 8 del matí fins a les 8 del vespre. També ho tenim quantificat per hores, però crec que donant les xifres globals hom es pot fer capaç de les magnituds de què estem parlant. El resultat de l’estudi és el següent:
Déu n’hi do!; encara és més del que sospitàvem. I ara ve la dolorosa: malgrat les promeses fetes, altra volta no hi ha ni un cèntim als pressupostos de la Diputació d’enguany; si més no, nosaltres no els hem sabut trobar; també és veritat, que des de la Diputació en han fet arribar que la poma va madurant, però, i tornem al començament de l’escrit, el gat ja està prou escaldat, el gat està emprenyat i el gat diu que ja n’hi ha prou. Senyors diputats i senyor president de la Diputació, necessitem la variant; que el dia que hi hagi un accident, tots ho lamentarem, i tots en serem responsables. Pensin-s’ho.
Ep!, que amb tanta “escaldamenta”, ens deixàvem el més important: Bon Nadal i la variant per ben aviat! Veus com no estem per la feina? Tornem-hi: Bon Nadal i Feliç 2008, fins i tot per als de la Diputació.
Hem tornat a donar un bon cop de massa amb la manifestació de l’ 1 de desembre. Hem tornat a donar un cop d’ autoritat. Hem tornat a dir: Som aquí.
I a fe que és força estrany. L’ any 1714 ens rendirem a un enemic superior. Durant decennis el país estigué ocupat militarment. Cap possibilitat de treure’ns l’ enemic de casa. Els teníem aquí amb els seus fusells i canons. Vivíem sota la seva bota militar. Ens imposaren les seves lleis i prohibiren la nostra llengua. El més normal és que el meu poble morís. Però els llibres et parlen d’ homes i dones del meu país que primer recuperaren la llengua a la fi del segle XIX i als inicis del segle XX aquests homes i dones somiaren en què els era possible recuperar la llibertat. Pagaren un preu molt alt per aquests somnis.
Vaig nàixer el 1953, en un temps en que la vida i la cultura del meu poble estava ofegada. Vaig viure la meva joventut enmig d’ aquest ofec. Quan es va acabar la dictadura, semblava que tindríem alguna oportunitat per sortir-ne d’ aquesta situació, però els d’ allà no ho permeten. Ens diuen que nosaltres no podem decidir el nostre futur. Que el nostre futur –i de passada el del País Basc- només es pot decidir a les Corts, seu de la sobirania nacional. És clar , la seva. No la nostra.
Mentre el meu poble sotmès a moltes tensions, ha rebut en els darrers sis anys, centenars de milers d’ immigrants, escolta com un escriptor ens diu que a la llengua li queda 19 anys de vida, i l’ altre escriptor predica que ningú llegeix ni compra llibres en català, i com que els qui passen davant no sé sap ben bé per qui treballen...tot sembla indicar que hi ha algú que ha deixat de creure en les nostres possibilitats i ha decidit tirar la tovallola al ring. Deixem el combat. Ens rendim...!!! I un cop vençuts, els vencedors, en aquest cas, els qui han llançat la tovallola, sempre eliminen la “crosta”, totes les “crostes” perilloses als seus ulls.
1 de desembre. Dret a decidir. Una victòria esclatant.(Ull, però, no hi ha ningú més perillós, que algú que sigui conscient de que s’ ha equivocat i que ara és a l’ “altre” costat. No es quedaran amb les mans a les butxaques). Tornem-hi!. Fe en el futur de Catalunya!!!!.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura de la UAB.
L’obssessió de l’Audiència Nacional espanyola és malaltissa. És clar que no té cap sentit de cremar una fotografia del rei Joan Carles, si més no més enllà del contingut simbòlic que adquireix per a determinats sectors. A les falles valencianes, però, es cometen excessos tant o més incendiaris que els de Girona i no passa res. Com tampoc no passa res si, en manifestacions acabdillades per dirigents de les dues pes –cada vegada més radicalitzats en la seva deriva neofranquista– s’exhibeixen, amb total impunitat, les banderes preconstitucionals. O en les processons feixistes dels dies de nostàlgia imperial s’insulta a tort i es mostren drapots que, en qualsevol país europeu, escandalitzarien i serien punits per la llei. O, encara, en alguns mitjans de comunicació ens tracten, als catalans, com si fóssim l’encarnació del dimoni. La justícia i les lleis, a l’Estat espanyol, no són iguals per a tothom.
La monarquia espanyola continua essent un tabú amb tuf de sospita històrica. Blindada per una constitució que declara immune la figura del rei, la monarquia s’ha convertit en una autèntica antigalla, un anacronisme vestit de falsa modernitat. Però ningú no pot criticar-la, ni que sigui amb les armes de l’humor, sense córrer el risc de ser jutjat per injúries a la corona. Només s’admet que se li rigui totes les gràcies, encara que en tinguin més aviat poques. Si la censura és executada amb tota la força feixuga de la llei, l’autocensura funciona, en aquest tema, amb una naturalitat que espanta, fins i tot entre els sectors més progressistes i manifestament republicans, perquè fa creure que no hi ha llibertat d’expressió en un estat que, al·lèrgic a l’autocrítica i addicte a la desmemòria, es vanta de ser modèlic en transicions roses i en models democràtics exportables. Arran del 23-F, en què el monarca sembla que va sortir-ne suspectament ben parat, els grups de poder espanyol no han deixat de preparar la successió de l’actual rei, l’herència més directa del règim franquista. Els mitjans de comunicació han instal·lat la veritat irrefutable que el fill de l’actual monarca en serà el successor i que la Segona Restauració, disfressada d’aparença democràtica, tindrà continuïtat in secula seculorum. L’operació de prestigi popular de la corona ha donat els seus fruits i ha creat una imatge amable i benvolent de la família reial. El problema, tanmateix, no són les persones, que poden ser tan estupendes com qualsevol, sinó la institució i tot el que representa. En aquest sentit, tres dècades després de la mort del dictador Franco, la monarquia ja no té cap raó de ser, si no és que encobreix un sistema que hauria de refer, des dels fonaments, la seva legitimitat democràtica. És això el que fa por?
Encara que a alguns els hagi emprenyat que els emprenyats hagin sortit a munts a la manifestació del dissabte; encara que la consigna sigui dir que el dissabte no va passar res que no estigués previst i encara que es digui que només eren dos-cents mil –que n’eren bona pila més-, es miri com es miri, la cosa va ser rotunda.
Feta a la catalana; sense crits estridents, pacíficament, educadament, sense insults, és a dir, d’aquella manera que als que no s’ho esperaven els ha tocat més el cacauer, i en la qual es mostrava, sense embuts, l’orgull de ser catalans i que ja n’hi ha prou, de cops de destral i de cops de “tarannà, que ja n’hi ha prou. I ara què? Doncs, si després d’aquest avís provinent de centenars de milers de persones, aquells a qui va adreçat no s’immuten és que són més necis del que ens pensàvem. Si no entenen que ja ningú no dóna el vot a aquell que el fot, ja s’ho trobaran.
Però l’avís també va adreçat a la gent dels partits de casa, que també eren a la manifestació. S’exigeix més autogovern, més serveis i que es vol decidir des d’aquí. Ja fa molt temps, massa, que entre nacionalistes, independentistes i catalanistes, tot i sumar una molt ampla majoria al parlament, no s’actua en conseqüència, i els carrers de Barcelona, el passat dissabte, també deien això. La cosa ha quedat ben retratada; ara ja és ben clar. Ara sabem qui diu per aquí o per allà. Encara que, per retratats, allò que se’n diu ben retratats, n’han quedat els serveis informatius de TV3, la seva. La mare de Déu, quin paperot! I encara tindran la barra, d’aquí uns pocs mesos, de fer veure que a les informacions de les eleccions no els deixen posar cullerada. El seu cinisme és antològic.
I els nostres?, els tripartítics vull dir. Doncs ja se sap, el soci estreny però no ofega; no volen embolics, pel que els hi va.
A Linyola ens ha tocat la grossa de Nadal. Vés per on, és el poble on hi va néixer Bojan Krkic, el jugador del F.C. Barcelona que ha tornat l’ il·lusió als aficionats del Barça que som milions de persones. El jugador va acceptar des del principi que se l’ anomenés “el noi de Linyola”, encara que l’ anomenin arreu “el jugador de Linyola”.
A cada reportatge que fan d’ ell, tant els diaris regionals, com els nacionals o els estatals el nom de Linyola, - i a cop també surten els escenaris del Planell, o el del poliesportiu o el nom del seu amic David Vendrell...- l’ acompanya com un amic fidel.
A Linyola que el noi es senti identificat amb el poble, agrada força. Tot el poble sap que el jugador Bojan Krkic és el resultat d’ un esportista amb unes condicions innates per la pràctica del futbol però també de l’ esforç de la seva família, dels seus padrins i dels seus pares, que fan que sigui un noi que toqui de peus a terra. Si segueix els consells del seu entorn –el Bojan, la Maria Lluïsa, el Salvador i l’ Enriqueta- superarà els moments de glòria i els altres que també hi seran.
Ara per ara, la Krkicmania ha esclatat. Quan viatges i dius que ets de Linyola, surt el tema del Bojan. Que si el coneixes, que si ve a Linyola, que si es passeja pel carrer....cal viure-ho per creure-ho. La publicitat que s’ esta fent de la vila és impressionant. Linyola ha tingut molta sort, ja que el Bojan és el segon jugador que juga al Barça, després d’ haver-ho fet 10 temporades, Josep Maria Fusté, el noi de Linyola entre 1962 i 1972. El nom de Linyola, un poble de 2.600 habitants, es llegeix i s’ escolta en tots els medis de comunicació del món.
El 9 de maig del 2007 parlava en aquest bloc d’ un noi de 16 anys que estava considerat una futura estrella del Barça. Sis mesos després Bojan és un jugador del F.C. Barcelona i amb 17 anys va camí de convertir-se en una veritable estrella del futbol. Que així sigui!!!. En tornarem a parlar. Segur.
per Francesc Foguet i Boreu. Professorde literatura a la UAB.
Els nascuts al començament de la dècada dels setanta vam viure només uns pocs anys sota el franquisme, però hem hagut de patir-ne –fins ara mateix– l’herència: una democràcia devaluada i extremament vulnerable, fruit d’uns pactes de silenci i d’una igominiosa llei de punt final. No hem viscut ni la guerra ni la postguerra. No coneixem en la nostra pell el rigor del franquisme. I tanmateix, n’hem heretat la por i ens han amagat l’esperança. Hem viscut sobre una gran mentida, una fal·làcia monumental en què, amb el pretext de la concòrdia i la reconciliació, se’ns escamotejava el passat més recent, la versió històrica dels fets, exempta de les mistificacions de l’oficial. Durant tots aquests trenta anys i escaig, hem descobert que hi havia hagut una guerra –sepultada per l’amnèsia i el terror– i, entre la boira, hem entrevist la lluita dels qui somniaven en la llibertat i en l’autodeterminació dels pobles.
Com a generació que hem pogut començar a votar als 18 anys, quan ja tot estava dat i beneït, tenim el dret de qüestionar d’arrel la llegenda rosa de la transició i a considerar il·legítim el règim monàrquic que ens vam trobar instaurat. A diferència de l’encrostonament en què viu la cultura política i la societat espanyoles, incapaces de treure’s de sobre el llast del franquisme i la seva herència més infausta, els catalans podem plantejar-nos col·lectivament si no és l’hora de deixar de ser súbdits i trencar les amarres. Per partida doble: no únicament amb l’estafa de la transició i del règim que se’n derivà, la segona restauració borbònica, sinó també amb un estat que, com demostra reiteradament, ni ens reconeix una identitat, una cultura i una llengua diferenciades, ni fa res per projectar-les al món, ni dissimula la intenció d’esborrar-les del mapa per assimilar-nos a la sacrosanta homogeneïtat espanyola.
Comptes fets, un cop modernitzada Espanya amb la magnànima contribució del capital català, comprovem com el govern de Madrid no fa res més que escatimar i frenar el potencial econòmic, polític, jurídic, comunicatiu, cultural, esportiu, etcètera, dels catalans i, per a més cinisme, juga la puta i la ramoneta escudant-se en els “greuges comparatius” i la “solidaritat interregional” per acabar-nos d’ofegar. Fins al punt que la major part de la nostra classe política s’ha convertit en pidoladora professional i, sense ni voler-ho, ha estat el punt de mira d’una creixent catalanofòbia, tan impúdica que fa feredat. Carles Riba ho deixà escrit en una carta al seu amic Josep Obiols, enviada des de Munich el 9 de desembre de 1922 i reproduïda a l’excel·lent tria De casa a casa: “Espanya és un podrimaner desacreditat, però és una realitat legal” (pàg. 76). No és estrany que, tal com tenim el panorama, no ens hi resignem, com feien si us plau per força els pares. No ha de sorprendre a ningú, doncs, que, avui, la sortida que propugnem sigui l’exercici de l’autodeterminació, reconegut per les instàncies internacionals, perquè, a més de viure com a ciutadans europeus de ple dret, ens alliberaria de l’estafa transitiva i del corró estatitzador del nacionalisme que enarboren, amb orgull patriòtic, tant les forces de dreta com d’esquerra de l’espectre polític espanyol.
Com cantaria l’Ico, el xiquet de cal Garcia en una de les seves poesies, no és que el temps ho curi tot però pot ajudar; i això ve a tomb del temps i temps que fa que a casa nostra, el vianant, està abandonat i deixat de la mà de deu i del ben acostumats que estem a que això sigui així. Fa un temps ja em vaig postular per la manca de protagonisme que el vianant te a Mollerussa, només cal donar un cop d’ull al respecte que molts promotors i constructors en tenen per aquesta espècie hominoide anomenada vianant; constructors i promotors, en general, miren d’obstaculitzar el bon pas de la gent, com si d’un joc de cucanya es tractés, tot posant-li traves i trampes per a veure si hi cau. Queden però exclosos d’aquesta praxis alguns promotors que sí respecten la gent. Només cal guaitar, també, el camí de pena que caminants i ciclistes han de sofrir per arribar a Palau o per anar a la Nufri a remenar les cireres, peres, pomes o el que calgui. El mateix passa a molts altres indrets de la ciutat on l’oblit s’ha engolit l’esperit de la gent, tot desant-lo dins l’embornal de les presses i el .jahofarem.. El centre de Mollerussa, el barri de les piscines, el barri .xino. i altres estan presos literalment pels vehicles, mentre els propietaris legítims de la nostra vida ens veiem reclosos a minses voreres i puntuals passos de vianants sistemàticament envaïts per la vestia metàl·lica amb rodes. I la culpa de qui és? No caldrà cercar culpables diria jo, més aviat caldrà gestionar solucions ja que les acusacions esdevenen malsons pels acusats i això ens du a perdre el temps en desfer elucubracions mentre els problemes romanen en un impàs. De solucions i propostes ja n’hem donat la gent i moltes, ara caldrà que els benvinguts o bentrobats governants en prenguin nota a l’hora de liquidar el famós POUM (pla d’ordenació urbana municipal, pels qui no estan al cas).
Els espais son per la gent, per gaudir-los i usar-los i si no preguntem-ho als nostres avis i que ens diguin quins carrers s’estimen més, si els d’avui o els d’ahir. I és que els vehicles son eines i prou, i això, amb el temps, sembla que ho hem anat oblidant tots plegats.
Ara que ho recordo, en Juan Perro, fill de cal Auserón, a l’igual que l’Ico en un altra ocasió, va fer esment a allò de cridar alt i fort per demanar ajut. El que no se és si finalment, algú els va escoltar i menys encara si algú els va ajudar.
Fa una setmana, amb els companys de la colla, vam menjar una excel·lent cassola. Als cuiners de la colla –el Pol, Lluís, Manel...- els va sortir una cassola per llepar-se els dits. Aquell diumenge a La Revista del diari Segre, Vidal Vidal escrivia sobre la cassola de Linyola i el restaurant Amoca que serveix aquest plat tots els dimecres de cada setmana.
Serien innumerables els cuiners que han escrit sobre la cassola, des de finals dels 70 fins ara, però m’ agradaria remarcar que Manuel Vàzquez Montalban en va escriure vàries vegades, la darrera a un llibre publicat l’ any 2002, “La cocina de los mediterráneos”.
A Linyola es va començar a promocionar la cassola a inicis dels anys 70, primer mitjançant un concurs per després passar a fer-se una festa de la cassola. Una vintena de cuiners cuinant la seva cassola pels 6, 7 o 800 comensals que el primer dia de la festa major de maig se la mengen al poliesportiu. Aquest acte sempre obre la Festa Major. I amb el pas dels anys, han sortit tota una sèrie de cuiners al poble com els Tribó, Sol, Àngel...., que succeeixen a d’ altres de més antics.
