per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB.
Durant la meva plàcida estada a Salamanca el 1997, vaig poder assistir, com un estudiant estranger més, a una representació de teatre universitari i a un cicle de cinema espanyol. Em vaig passejar, cap al capvespre, pels carrers deserts de la ciutat i vaig poder contemplar, estupefacte, els símbols franquistes que encara hi romanen amb tota impunitat. Les visites que em van impressionar més van ser, naturalment, la de la Universitat de Salamanca, on hi ha una biblioteca que és una exquisida joia patrimonial, i la de la casa de don Miguel de Unamuno, que conté els manuscrits i els objectes personals de l’escriptor bilbaí. Inevitablement, em va venir a la memòria la cèlebre frase unamuniana, pronunciada el 12 d’octubre de 1936, «Venceréis pero no convenceréis», que el PP es va apropiar el 2005 per endegar una campanya furibunda contra la voracitat arxivística dels catalans.
Curiosament, un dels treballadors de l’arxiu –si no ho recordo malament, s’havia doctorat en història a la Universitat de Salamanca– era de la ciutat de Lleida i es feia dur cada dia el Segre per llegir-lo. Vaig poder mantenir-hi converses molt agradables, en català, a dins mateix de l’arxiu: m’explicava que, a Salamanca, gairebé tothom era llicenciat, i també que la ciutat esdevenia un pol d’atracció d’estudiants universitaris d’arreu del món. A l’arxiu, de fet, només hi vaig trobar una investigadora basca que feia un treball sobre el bombardeig de Guernika i un historiador madrileny que estudiava algun aspecte poc explorat de l’anarquisme. Encaparrats en el revisionisme històric, a la majoria d’historiadors espanyols no els interessa gens ni mica els «papers de Salamanca», encara que no tinguin cap pudor a posar cullerada en la «polèmica» política que els envolta.
Ara, setanta anys després de la Guerra i la Revolució i deu anys després de la meva visita a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca, en què vaig poder comprovar in situ l’estat lamentable en què es trobaven els «papers», la frase d’Unamuno retorna amb tota la seva cruesa: és possible que acabem vencent en la nostra lluita per aconseguir que retornin tots els papers espoliats durant el franquisme, però no convencerem a ningú. Des dels mitjans de comunicació, des de determinats partits polítics o des de cenacles de creació d’opinió, continuaran criminalitzant els catalans, titllant-nos d’egoistes, insolidaris, envejosos, separatistes, etcètera, i convertint-nos, adés i ara, en l’ase dels cops de la impotència secular per vertebrar la nació espanyola i per elevar-ne el llistó democràtic als estàndards europeus, darrerament molt assequibles, de baixos que estan.
Com sempre, a desgrat del vaticini excessivament optimista de Francesc Pujols, el filòsof de la Torre de les Hores, els catalans ho paguem tot dues vegades i, sospitosos d’heretgia i traïció, hem d’aguantar les vexacions i els insults proferits pels qui viuen encara la nostàlgia del franquisme o s’enfervoreixen amb el nacionalisme espanyol més excloent. No és cap desgràcia, certament, no tenir cap estat, però sí que l’és tenir-ne un –o tres– en contra: mal que mal, millor un de propi.
Dins del meu poble hi conviuen moltes linyoles: la solidària i la xenòfoba, la rica i la marginal, la ignorant i la cultural, la compromesa i la menfotista, l’ oberta i la tancada...Linyola té molts miralls i cadascú s’ emmiralla i conviu en varis d’ aquests miralls durant la seva llarga o curta, intensa o distesa, vida.
Des de fa dècades, entre aquests miralls n’ hi ha un que és l’ independentista i per on hi ha passat diverses generacions. Des de fa uns anys, aquest independentisme tenia un tòtem: un gran CAT pintat en un costat d’ un cobert, que donava la benvinguda als qui entraven al poble. Aquell dibuix va donar renom a Linyola i la va convertir en la capital del CAT, un felí del qual se’n feren camisetes, enganxines, i que durant un curt període de temps va disputar al ruc català la representació de Catalunya. El nostre CAT simbolitza la independència de Catalunya.
Finalment el lloc on estava situat el CAT, fou víctima de les piquetes de constructors i Linyola es va quedar sense un dels seus símbols. Però hi ha hagut la voluntat de recuperar-lo i un grup de joves, han trobat una façana, -que es veu des de la variant- al carrer Lluís Companys –un bon lloc per estar-hi- i han dibuixat un altre gran CAT, aquest cop estarrufat, en posició de defensar-se o d’ atacar, en el mateix moment en què el President Montilla era a Madrid a donar-los un (darrer?) missatge de part de la societat catalana –missatge que han fet veure que no ha existit- per tot seguit el sector econòmic català, sortir, i dir, que n’ estaven farts de les poques inversions, de les mentides i que ja esta bé: balances fiscals ja!!!! (poc li va faltar per dir: “d'una puta vegada”). El cas és que el país esta de potes enlaire.
L’ imatge del CAT pressuposa un estat d’ ànim, i és un més dels miralls, una linyola més, en el qual, i malgrat els temps que corren, s’hi emmirallen grups de persones, que desitjarien que Catalunya recuperés la seva independència i fos un estat més dins d’ una Europa més lliure.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB.
L’hivern de 1997, vaig passar dotze dies a la ciutat de Salamanca per consultar el tristament famós Archivo Histórico Nacional, amb l’objectiu de documentar-me per a la tesi doctoral sobre el teatre a Barcelona durant la Guerra i la Revolució de 1936-1939. M’hostatjava en una pensió modesta, cèntrica i tranquil·la. A l’hora d’esmorzar, l’hostaler em punxava perquè reconegués que els catalans i els bascos volien robar-los els papers. Però un servidor, a més de voler esmorzar en pau, anava a Salamanca a treballar i no pas a fer-hi política de safareig. Després vaig descobrir que el senyor de l’hostal havia viscut durant vint-i-cinc anys a Barcelona i a Sabadell, on havia fet una petita fortuna i on havien nascut els seus fills: no entenc que es pugui ser tan ingrat en aquesta vida. Un cop feta tota la paperassa convenient, que no era poca, vaig poder començar la feina. Abans d’entrar a la sala de consulta, als plafons informatius, hi havia penjades unes crides pamfletàries (i insultants) a la mobilització contra els omnívors catalans. Sense comentaris. A la sala, sempre vigilada per càmeres de vídeo, s’hi feinejava bé: els treballadors, parsimoniosos, amables i diligents, et deixaven consultar només uns quants lligalls, però no posaven gaires objeccions si en demanaves fotocòpies (vaig encarregar-ne dues capses ben plenes). A partir de diversos catàlegs, es podia saber molt aproximadament què contenien els lligalls, per bé que, en realitat, et trobaves amb sorpreses: quan obries les carpetes, hi havia una mica de tot, sense ordre ni concert. La documentació era una autèntica mina, mal conservada i mal classificada, que corria el risc de fer-se malbé, si no s’hi actuava a temps. La generositat catalana en l’afer dels «papers de Salamanca» és inexhaurible: els nostres arxivers els han inventariat amb paciència benedictina, els han endreçat del desgavell i la desídia en què es trobaven i n’han fet fins i tot còpies digitalitzades perquè l’Archivo Histórico Nacional no es quedi sense res. Què més volen? Doncs ara, amb un govern «socialista» que rivalitza amb el Partido Popular per demostrar el seu patriotisme constitucional i la seva espanyolitat immaculada, les autoritats competents en la matèria es neguen gasivament a retornar la documentació que encara hi resta. A aquestes altures de la història, és indignant que tot un ministre de Cultura argumenti que, si han passat setanta anys, no ve d’uns quants mesos, i es negui a posar data al retorn, per obscurs i mesquins interessos electoralistes. Podem claudicar terminis quan es tracta d’una reclamació que, en qualsevol país autènticament democràtic, hauria d’haver estat resolta ja fa una pila d’anys? La qüestió dels «papers de Salamanca» és una prova de la incrustació del franquisme sociològic en una part important de la societat espanyola. I també és una mostra més, si en calia, de la incapacitat d’encarar-se al passat més recent amb la valentia democràtica necessària per restituir la història i preservar-ne la memòria.
Aquesta nit he vist a Tele Lleida l’habitual tertúlia dels alcaldes i entre diversos temes que s’ha esmentat he trobat molt encertat el projecte de Tàrrega de transformar l’antiga carretera general en un vial especialment pensats per a vianants. El pla preveu un espai central amb vegetació, arbrats i il·luminació única; un carril per a vehicles a cada costat i en els dos sentits, i la resta de vial fins a façanes per a viure la ciutat caminant i gaudint del comerç i dels espais. Tot al mateix nivell, sense ressalts de voreres i amb puntuals separacions vegetals per a preservar el vianant. Hi trobo a faltar un carril bici però de ben segur que en una ciutat amb tradició ciclista com Tàrrega, finalment l’acabaran incloent. Els felicito pel projecte, molt proper a la filosofia dels corredors verds, però més els felicito encara per haver estat desperts i haver posat bon seny, ja fa molt anys, en demanar el traspàs d’aquesta via a competència municipal. Animo també la Teresa Ginestà i el seu equip a dur iniciatives com aquesta a la nostra ciutat, tal com ella mateixa va expressar en aquest programa televisiu, i que iniciïn tant aviat com sigui possible els tràmits pràctics per escometre el traspàs, també a casa nostra, de l’encara carretera general tot i que ara en diguin l’aNII. Estem d’acord en la necessitat de crear zones d’aparcament per escometre aquest projecte i ara tenim a les mans la possibilitat de fer quasi set-centes places de pàrking, en pocs anys, en espais molt propers al centre de la ciutat i que beneficiïn també altres zones de Mollerussa com la de les piscines, l’eixample, el barri .xino. o Jaume I i Casa Canal. Fent també referència a la manca de recursos econòmics de l’ajuntament i l’escassetat de líquid actual, els esperono a tirar endavant amb la necessària auditoria externa. No solament per a fer un exercici sa de la transparència, sinó també per donar a conèixer i publicitar la xifra vermella que aturarà part del nostre desenvolupament immediat. La publicitat d’aquesta xifra vermella s’ha de fer d’una manera clara cap a la ciutadania. Sense buscar ni trobar retrets, però parlant allò que se’n diu, clar i català. Aquesta serà, crec, la millor manera de emprendre un projecte de ciutat partint quasi de zero, en tots els aspectes, inclòs l’econòmic. Si d’aquí a quatre anys l’equip de govern ha d’explicar al ciutadà què ha estat capaç de fer, la gent del carrer hem de conèixer quin és el punt de partida i de referència d’ara i per això cal tenir els comptes clars.
A més, m’agradaria aplaudir la intervenció al programa televisiu de Tele Lleida de l’alcalde d’Ivars quan va prioritzar les necessitats reals dels pobles per davant les prioritats que el PUOS dona des de la llunyania de Barcelona.
Era l’ any 1808. Els reis espanyols renunciaven a la Corona espanyola a favor de Napoleó Bonaparte. Moltes de les tropes espanyoles estaven repartides per Europa i se’ls va demanar que prestessin jurament a José I. Algunes d’ aquestes tropes no ho feren. Les tropes franceses les perseguiren. Un dels que havien desobeït l’ ordre fou un batalló comandat pel capità Antoni Costa que fugí de la caserna on era i mentre estava esperant a la península de Jutlàndia uns vaixells on embarcar es va veure sorprés per l’ arribada de 15 batallons francesos. Qualsevol resistència era inútil. El capità va demanar capitulació, però el cap francès li va oferir rendició incondicional i afusellament dels oficials i una delma de la tropa. Aleshores el capità Costa davant del cap francès li va respondre que els seus oficials i homes només havien obeït les seves ordres i que allí l’únic responsable era ell, i tot dient-li: “Enviï salutacions meves a Espanya”, es va treure una pistola i es suïcidà. Aquesta escena la van veure també uns danesos que van quedar fortament impressionats. Així que van recollir el seu cos, l ‘enterraren i li alçaren un petit monument a Fredericia (Dinamarca).
Algú li va parlar d’ aquesta tomba i monument a un soldat espanyol a Fredericia al rei Alfons XII i aquest va demanar un informe sobre la vida d’ aquell militar, informe que l’ historiador militar Juan Pérez de Guzman li enviava el dia 1 de gener de 1909.
El que m’interessa d’ aquest escrit és que Antoni Costa havia nascut a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), l’ any 1767...i a partir d’ ara tradueixo, “d’ aquella part de la Cerdanya que va quedar francesa pel Tractat dels Pirineus de 1649, però que no per ser-ho políticament, DEIXA DE CONSTITUIR TERRITORI INTEGRAL DE CATALUNYA, no ja per la igualtat absoluta de la seva naturalesa i per l’ aspecte del sòl amb la (Catalunya) que VA QUEDAR SOTA EL DOMINI D’ ESPANYA, sinó per la llengua comú llemosina, que en les dos parts d’ aquell TERRITORI DIVIDIT es parla, sinó per tots els caràcters etnogràfics i sobretot pels mateixos cognoms de la major part de les famílies que habiten aquell espai de terra que s’ estén entre els fronteres del Comtat de Foix, el Rosselló, el partit de Berga de la provincia de Barcelona, les Valls d’ Andorra i el partit de La Seu d’ Urgell”.
Més clar no es pot dir. I una certesa: sempre han sabut el que feren i han fet a Catalunya.
per Francesc Foguet i Boreu. Professor de literatura a la UAB
Aquest mes de setembre molts joves de les Terres de Ponent han començat els estudis universitaris. Alguns fan medicina o biologia, altres periodisme, polítiques o qualsevol altra carrera. És un temps de canvis i descobertes. Els estudiants encarrilen, a les palpentes, el futur. N’hi ha alguns que han hagut de vèncer moltes resistències. Els pares o els amics els han intentat dissuadir de la tria. Els mitjans de comunicació han sentenciat que són una espècie en extinció. El desprestigi social de la cultura els ha fet dubtar. Aquests heroics resistents són els estudiants d’humanitats, història, filosofia o lletres. Tot els va en contra a l’hora de decidir-se i, tanmateix, molts per vocació, molts amb unes notes esplèndides, opten tossudament per dedicar-se a una carrera de les que s’engloben en el paraigua de les ciències humanes i els estudis artístics. Els felicito ben de cor. Una societat que abandoni aquests estudis perdria l’ànima col·lectiva i el sentit de la llibertat: es tornaria definitivament esclava i es podriria com una poma apedregada.
Al Pla d’Urgell, no sembla que la cultura tregui la son a ningú. Viu en una atonia preocupant: només cal llegir les seccions del ram dels diaris ponentins o comprovar què fan les regidories que –en teoria– se n’ocupen. Després de tants anys, en què s’han consolidat unes infraestructures i uns mitjans de transmissió cultural –biblioteques, escoles de música, revistes, museus, etcètera–, el nivell cultural dels pobles plaurgellencs continua essent deplorable. Des de les regidories de Cultura dels ajuntaments, es confon la cultura amb la confitura festiva i es treballa amb la inèrcia populista instal·lada aquestes darreres dècades. Mani qui mani, tots fan pràcticament el mateix. No hi ha hagut cap ajuntament del Pla que hagi considerat prioritari un programa d’extensió cultural seriós que articuli tots els agents en joc. Objectiu? Si més no, treure’ns de sobre l’estigma de salvatges de l’oest de què gaudim.
Si els vents els són favorables, gosaria demanar als estudiants que ara comencen a la universitat de Lleida o Barcelona o d’on sigui que, si els vaga, contribueixin a canviar aquest panorama. De lluny o de prop. Hi poden jugar un paper clau que, a més, redunda en el seu crèdit professional: la tria que han fet té aquest plus de servei que, en un país com el nostre, ens manté sempre perpetrant projectes de futur. La seva terra natal, desagraïda com ella sola, els necessita. I hi ha molta, moltíssima, feina encara per fer. El Pla d’Urgell no necessita ni fills pròdigs ni profetes: ha de disposar d’historiadors que recuperin la memòria anestesiada, filòsofs que ens pensin i ens facin treballar el cervell (i a no deixar que pensin els altres per nosaltres), sociòlegs que valorin com ha canviat el cos social i com podem afrontar els reptes que tenim, filòlegs que ens facin estimar la llengua i la literatura, escriptors que ens forgin els mites més propers... Al Pla, tenim un potencial enorme que malbaratem en tecs, exhibicionismes i pedaços.
Mentre l’ àrea metropolitana es debat enmig d’ un gran caos circulatori que fa que la feina no surti, que la vida familiar se’n ressenteixi i que tothom visqui amb els nervis a flor de pell...l’ àrea metropolitana és ara mateix una gran bombolla de gas...si ara mateix algú encengués la llum, tot allò faria puffff....
Lluny del mundanal brogit a Linyola, vivim també amb les nostres preocupacions, veiem avançar la tardor i el fred ja és a tocar dels dits, i esperem com a badocs, l’ aigua de la pluja. Pagesos o no, sabem que la pluja és la font de vida de la Plana d’Urgell. La vida quotidiana s’ alimenta de converses sobre accidents de trànsit i de coses tant fútils com una separació, un festeig, els nous veïns i practiquem una política de bon veïnatge amb els amics, que ens regalen fruita, carabasses, cebes, enciam....
I molt sovint celebrem les nostres festes generacionals, un costum de la societat de benestar, que reuneixen un cop a l’ any a la gent que compleixen 40, 50, 60, 65, 70, sopars de quintes...veritables tubs d’ escapament de les polèmiques polítiques en què viu immers el poble de manera periòdica. Quan el mes s’ acabi hauré participat en un dinar d’ amics, en la Trobada d’ exjugadors del C.F. Linyola en la participaren els veterans del F.C. Barcelona, en un dinar familiar i en una reunió en que es va decidir tornar a fer el Pessebre Vivent... unes activitats que posen una mica de color a la nostra vida en aquest poble, que fa força anys va deixar enrere la famosa història de què vivíem en una immensa vall de llàgrimes col·lectiva. Vivim, això si, el dia a dia, procurant sempre tocar de peus a terra...
La televisió, ens parla a migdia i al vespre, d’ un mon a anys llum del nostre, que escoltem, talment, s’ escolta el brunzir de les abelles, coses incomprensibles per nosaltres com “Embussaments”, “caos circulatori”, “esvorancs”, “terrorisme islàmic”, “cues”, “societat incapaç de reaccionar a agressions com les del tren”...són algunes de les coses que tenim de veure abans d’ arribar als esports i sobretot al programa estrella de la nit: El temps.
(article escrit en un dia de tardor sota un cel gris, escoltant el "The best of John Lee Hooker" i el seu "satisfaction" junt amb Johnny Rivers).
Sembla que la dita de “parlant la gent s’entén” s’està duent pel govern de “Madrit” fins a la volatilització, en el cas del recolzament a la solució d’“extensa autonomia” que el govern del Marroc proposa al conflicte sahrauí. Aquest passar de sòlid a gas en voler fer-nos creure el Sr. Moratinos que l’autonomia és la solució per desembossar el problema és aplicar la política de l’estruç en ignorar el triple conflicte que la situació reporta. Als sahrauís, pobres, pocs, dispersos i sense estar de moda com els palestins, els toca allò que diuen els castissos madrilenys: menjar “ajo” i “agua”, que traduït vol dir “a joderse y a aguantarse”; vet aquí el seu destí. Als segons complicats, els algerians, ja és més difícil aplicar-los la dieta; el gas que tenen pot fer tremolar més d’unes cames. Finalment, tenim els reis del mambo, el govern marroquí amb la família reial al capdavant. Ui, si aquests s’emprenyen!; adéu negocis, tranquil·litat a Ceuta i a Melilla, delimitació de les aigües territorials, llicències de pesca i qui-sap-lo. Posats a fer, exigeixo als responsables de la política externa del PSOE que no maregin més la perdiu, que diguin les coses ben clares i no aixequin falses expectatives i esperances a aquella pobra gent del Sàhara. Que tot plegat no passa res; senzillament és acceptar que ens els venem a bon preu. I, també posats a fer, exigeixo als del PP que si guanyen les properes eleccions compleixin el que, ara com ara, estan baladrejant que faran: resoldre l’etern problema, i que no sigui un episodi més del tot s’hi val; la veritat, però, en tinc seriosos dubtes.
Mentre el país es debat i discuteix sobre els traçats de les grans obres –llegiu AVE, Rodalies Renfe, el traçat de l’ autopista elèctrica...- que tenen en comú que han estat dissenyades i dirigides des de Madrid i que són mal rebudes per la població ja que afecten negativament la seva vida quotidiana. Res de nou sota el sol. A Catalunya ha estat sempre així, ara, ahir i....El 1894 Marià Vayreda el 21 de gener de 1894 publicava a L’Olotí, un article sobre una decisió presa a Madrid sobre el traçat de la carretera feta a Sant Joan de les Abadesses, que era un perjudici greu pels gironins. En transcriure part: (...) Ben tristes són les consideracions a què es presten fets d’ aquesta naturalesa, i fins deixant a part a part el que fomenten la maledicència, ja que la veu popular no sap explicar-se semblants disbarats sinó atribuir-los a males arts, sempre queda patent el defecte de fons i de forma que entranya el centralisme en encarregar treballs d’ aquesta mena a gent que, a part que no tenen cap afecció pel país, en desconeixen l’ essència i totes les seves necessitats. Així es comprèn que l’ esmentat enginyer fes cas omís de les observacions que li feien la gent assenyada que sabent de què se les havien discernien perfectament el pro i el contra dels dos traçats. Ell no era més que una roda de la màquina de l’ Estat la maneta del qual l’ empenyia des de Madrid. El Estado no discierne, devia dir parodiant aquell cèlebre magistrat mentre buscava la línea recta de Sant Joan, sense tenir en compte que en qüestió de carreteres muntanyenques les matemàtiques de l’ experiència ensenyen que no sempre la línia recta és la més curta. Tenint en compte aquestes raons, és a dir, atenent que el mal és més del sistema que de les persones, és que no aprovem el pla d’ un amic nostre que volia proposar que en el punt més alt de la carretera de Sant Joan, o sigui en el coll de Santigosa, s’ aixequés una força on es pengés (en figura) l’ enginyer que la traçà. I no ho aprovem perquè el Govern de Madrid, que és el veritable culpable, de segur que respondria com Ferran VII: Pues ahí me las den todas”. Doncs com podeu comprovar aquesta fórmula d’ Ahi me las den todas ja ve del primer terç del segle XIX i s’ ha anat repetint i encara te la seva vigència avui dia. És l’ actitud de l’ Estat davant les nostres continuades protestes. I qui dia passa any empeny. (P.D.) Llegiu la meva crònica del 29 de setembre.
S’ha posat de moda darrerament aquesta expressió. Es veu que com que la cosa de rodalies no va ni amb rodes, -ep!, d’això, no en busqueu al terròs, és exclusiu de la capital– representa que tots els catalans estem emprenyats. També es veu que aquest estiu als de la capital se’ls han fos els ploms; veus, d’això, sí que en tenim, vull dir de ploms fosos. I amb la cosa dels avions? Doncs la veritat és que tampoc n’hem sortit gaire ben parats, ja que sembla que l’ampliació de l’aeroport l’han donada a unes companyies aèries que creuen, sens dubtar-ne, que per anar al “cielo”, si aquest és massa lluny, primer s’ha de passar per “Madrit”. Sort en tindrem de l’aeroport d’Alguaire, perquè per anar a parar a la T-4 de Barajas no ens caldrà passar per Barcelona. I a casa nostra, que hi ha motius per a l’emprenyament? Anem a veure-ho. El Departament d’Agricultura a Lleida, tururut!; el tercer carril del túnel de Vielha, tururut!; l’IRTA fent la competència a la Universitat de Lleida en lloc d’ajudar-la, tururut!; el tren d’alta velocitat que passa per Lleida, donant peres portugueses en lloc de les nostres, tururut!; la nova llei electoral que preveu una pèrdua d’uns quants diputats a la nostra circumscripció, tururut! El més trist de tot plegat és que, si tot això ens passa als catalans, és ben bé perquè no tenim els “dallonses” per donar la resposta que cal a aquesta pila de problemes, perquè mentre aquí anem discutint si són garses o perdius allà a les Espanyes no s’estan de romanços, que “lego” hi haurà eleccions i això de fotre llenya als catalans és rendible, ja ho crec que és rendible! Del menysteniment amb els lleidatans, ja no cal ni que en parlem. Tenim el que ens mereixem.
Ara som a Frankfurt. Un altre èxit del nostre poble. Un poble que ha tingut d’ anar a tomballons els darrers tres segles. Alguns al llarg d’ aquest període van arribar a pensar que al guanyar-nos ens havien vençut, que al prohibir-nos la llengua i deixar-nos sense llibres, ens havien pres l’ ànima...
Però d’ aquest poble ferit, humiliat, anorreat, delmat, esgotat..., sempre han sorgit nous braços, joves veus que amb la seva força han tornat a revifar el nostre poble i que li ha fet comprendre que la terra on teníem els nostres peus era, novament, la nostra terra. Fa trenta anys ens van imposar un rei. Som molts els qui aleshores i ara mai acceptaren ni aquest rei ni cap altre. Molts estem per una república catalana. Tanmateix, no li vull cap mal a aquest rei ni a la seva família. Amb la fortuna que ha aconseguit aquests darrers 30 anys poden viure. Per tant a mi m’ agradaria que fes com el rei Demetri tal com ho explica Cavafis en un poema.
EL REI DEMETRI Quan van abandonar-lo els macedonis i van donar entenent que preferien Pirrus, el rei Demetri (que tenia l’ànima gran) de cap manera –diuen- a tall de rei no es comportà. Sortí i es va treure les vestidures d’ or i va llançar el calçat tenyit de porpra. A corre-cuita es va posar vestits senzills i va fugir. Portant-se a la manera d’ un actor, que, quan ve que s’acaba l’ espectacle, corrents es canvia i se’n va.
Caldria que entengués que a Catalunya no se’l defensa. Només uns jutges de Madrid ho fan en nom de la “seva legalitat”. Caldria que entengués que és l’ hora de canviar-se i anar-se. Que l’ espectacle s’ ha acabat.
Tothom creu que els laboratoris farmacèutics, i abans els apotecaris de morter, quan posen una medicina a l’abast és perquè hi ha hagut una investigació programada fins a l’últim detall. Això és veritat, però també ho és que de vegades es produeixen allò que els experts en diuen descobriments serendípics. Els prometo que no m’ho invento; és la paraula que s’empra per no dir que són deguts a la casualitat o, millor dit, a la sort..
En un molt bon article a la revista Offarm del setembre d’enguany, el catedràtic d’història de la farmàcia de la Universitat de Barcelona Dr. Joan Esteva en fa unes quantes referències. Molt curiós, per exemple, va ser el descobriment de la insulina. A l’any 1899, uns científics varen extirpar el pàncrees d’un gos i es varen sorprendre que un munt de mosques varen voleiar cap a l’orina de l’animal. En analitzar-la, varen veure que contenia molta glucosa, que atreia les mosques. Els investigadors relacionaren el pàncrees amb la diabetis i varen demostrar que aquest produïa una secreció que controlava els nivells de sucre i que, en la seva absència, es produïa la diabetis.
Més tard, l’any 1921, uns altres investigadors varen extreure la secreció a partir del pàncrees de gossos i van veure que, en injectar l’extracte a gossos diabètics, es recuperava el nivell normal de glucosa. Més tard, en descobrir que la secreció curativa es produïa en unes cèl·lules anomenades Illots de Langerhans del pàncrees, insules en llatí, varen denominar a la substància insulina.
Vet aquí com, d’uns pixats de gos, en va derivar la solució de la diabetis.
La Fira de Frankfurt ja ha arribat. Ara és el moment, catalans, d’ estar darrera del taulell i saber vendre els nostres escriptors i les seves obres, però també la nostra llengua, la nostra història i Catalunya, una nació amb aspiracions de ser un estat, siguin coneguts arreu del món.
Des del Pla, hi aportem a tres persones que no deixaran indiferent, n’ estic segur, a ningú. El primer Lluís Pagès, fill del Poal, director de Pagès Editors –l’ editorial que ha ressuscitat i posat al dia un Lleida marginada i ha donat a conèixer, amb uns anys, una llarga nòmina d’ escriptors de les Terres de Ponent- i President de l’ Associació d’ Editors en Llengua Catalana. Segur que es veurà obligat a fer “coses grans” i confiem en què hi haurà un abans i un després de Frankfurt per la cultura catalana. I en aquest eix, Lluís Pagès, esperem que hi escrigui pàgines glorioses.
El segon és Sebastià Serrano, fill de Bellvís. Ara mateix, persona mediateca i amb gran influència al nostre país. El seu darrer llibre, “Els secrets de la felicitat”, ha estat prop d’ un any entre els llibres més venuts a Catalunya. El dia 13 d’ octubre a l’ auditori Ramon Llull, a les deu del matí parlarà de “L’ elogi de la felicitat” i a la tarda participarà en una taula rodona, sobre “Novetats editorials d’ autors catalans en traducció” amb altres escriptors catalans. Segur que el Sebastià hi deixarà empremta.
El tercer és el periodista Carles Porta, fill de Vila-sana, i autor d’ un gran best-seller: “Tor, 13 cases i 3 morts” que també s’ ha traduït a l’ alemany i que participarà en una taula rodona el 12 d’ octubre.
El repte és enorme, aquí –a casa nostra- i allà a Frankfurt, la nostra porta oberta al món. Enrere queden anys foscos, anys de dissort per la nostra cultura, pels nostres signes, per la nostra gent. Però que els anys venidors siguin millors, depèn en gran mesura de nosaltres i per aquest motiu vull recordar als escriptors que treballaren perquè hi arribéssim.
El primer Màrius Torres i el COMBAT DELS POETES. (segueix)
Déu n’hi do de la setmana que hi ha hagut a can CiU. Doncs vet aquí, xiqueta de Déu, que al senyor “cataplines” li tocava ser el capità de l’equip aquesta vegada i, com sempre, ha volgut jugar al joc de temptejar fins on pot arribar, com cada vegada que li toca ser el capdavanter; però resulta que la gent de la resta de l’equip ja n’estava calenta, d’aquesta tàctica, i quan se n’ha adonat ja era massa tard. Sí, d’acord que mentre i tant s’hi ha posat un pedaç, però em diu la tendrella que aquesta vegada haurà passat com allò de la canalla quan juga amb la molla d’una llibreta que, si l’estires poc, retorna a la seva longitud inicial, però, si li fots una estrebada de les bones, la molla ja no recupera la seva capacitat d’estirar i arronsar. I també em diu la tendrella que no solament n’han quedat fins als “cataplons” la resta de jugadors i socis del club, sinó el mateix públic -que és el que paga l’entrada- i que ja n’està més que fart d’aquestes jugades de filigrana davant la porteria, sense pensar que el que cal fer és xutar a porta i marcar el gol d’una vegada. És clar que a la resta dels equips això els va de “catapluns”, perquè, entre altres coses, passa desapercebut que diputats catalans han votat a “Madrit” en contra de les seleccions esportives catalanes, per exemple. En fi, que en això de la política crec que a vegades cal observar i copiar el que fa la gent experimentada. No s’esporguen els arbres quan convé? Doncs això, i avall que fa baixada; i ja està dit.
Aquest 24 de setembre ha fet cinquanta anys de la inauguració del Nou Camp. Al mes d’ octubre de 1954 s’ havia presentat la maqueta del camp, que es pretenia que fos un estadi per 150.000 persones i que tindria al seu voltant camps de futbol, piscina coberta i dins de la seva estructura un cinema-teatre per 1.500 persones. Seria el camp de futbol més gran del món. Estava previst que s’ anomenés Estadi Joan Gamper. De les cròniques de la seva inauguració, l’ any 1957, em quedo amb el següent paràgraf i referint-se a l’ aleshores Club de Futbol Barcelona: “El club es como un gran rio, que nace allà lejos en la alta y romàntica agua del pasado, y va agrandandose, creciendo, aguas del tiempo abajo, hasta llegar a la enorme fuerza de un amplio cauce, que ha sido posible gracias a estos granos de arena, de los hombres de buena voluntad de todos los tiempos que han formado su hecho y su continuidad”. Quina imaginació la del cronista!!! Cada època té el seu monument i l’ estadi del C.F. Barcelona fou la màxima obra civil construïda a la ciutat en molts anys. És recordava que la inauguració de l’estadi només es podia comparar a dos fets esportius que havien tingut lloc en els darrers anys: l’ organització dels Jocs del Mediterrani i l’ arribada d’ una etapa del Tour. La Barcelona, l’ any 1957 continuava tenint problemes, un d’ ells amb nom propi: RENFE. Néstor Lujan en un dels seus comentaris, escrivia frases com aquestes, “se sap a quina hora es puja a un tren de Renfe, però mai se sap a quina hora s’ arribarà. Aquesta irresponsabilitat mai es compensada. Qui arribi amb dotze hores de retràs és inútil que reclami. Les reclamacions, si algun cop s’ arriben a fer en el llibre corresponent, tenen el mateix efecte, com si es volgués llaurar el mar. “Ahí me las den todas”, deu dir Renfe. Renfe continua sense el més mínim ànim de superar-se en els seus serveis diaris, amb un funcionament burocràtic. Els passatgers que paguen el servei a través de la compra dels bitllets i dels seus impostos són tractats sense la més mínima consideració. La Renfe és un vici nacional, que ens desacredita davant dels propis i dels estrangers. Cinquanta anys després el Nou Camp, ha aconseguit fer-nos somniar i Renfe encara continua amb el seu lema favorit:”Ahí me las den todas”.
