Acabo d'escoltar l'emotiu comiat del periodista Antoni Bassas. Es tanca el cercle iniciat el 1995, quan el vaig sentir, per primera vegada, a El Matí de Catalunya Ràdio. Al llarg d'aquest període de temps l'he anat seguint amb menor o major intensitat. De vegades m'hi he trobat pròxim, de vegades allunyat. Tanmateix, em queda un immens respecte per la seva figura com a periodista. La independència mai no acaba d'existir en un professional, tot i que jo sempre hi he detectat una gran honestedat per part seva. Crec sincerament, que s'ha guanyat l'estimació i consideració del seu públic.
Aquest matí he estat convidat al programa "Els matins d'estiu", de TV3 a una breu tertúlia sobre els anomenats "Espais de Benvinguda" que prepara el Departament d'Educació per a l'alumnat nouvingut, de 8 a 18 anys, que s'incorpora al sistema educatiu. Com passa en aquests programes, el més interessant és el que els convidats comenten fora d'antena, abans i després d'un debat forçosament breu i concís. Ja se sap el temps televisiu sol ser incompatible amb els necessaris matisos d'una realitat que mai no és blanca o negra. Tanmateix, el meu paper ha estat el de criticar la inciativa del Departament. Més enllà del contingut específic -massa boirós, d'altra banda- l'actuació global dels darrers temps de la política educativa -sisena hora, supressió batxillerat nocturn, intents privatitzadors- fan desconfiar de qualsevol nova ocurrència.
Comentari del llibre de José Luis Oyón La quiebra de la ciudad popular. Serbal, Barcelona, 2008
El recent serial de TV3 -en realitat, un reportatge dramatitzat- Els diaris de Pascal realitzen una lectura parcial, subjectiva i farcida de prejudicis dels conflictes socials de la Catalunya Republicana. S'assumeix sense gaire recances el discus construït pel periodista Josep M. Planes -amb uns reportatges superficials i xenòfobs, tal com pot reflecteix la reedició dels seus textos compilats a Mirador- i la superficialitat i sensacionalisme que es desprén del famós Transmiserià, del periodista i polític Carles Sentís. Més o menys, es venia associar anarquisme, lumpenproletariat i murcianos, i s'obviava el perquè d'una combinació que va portar a una espiral d'exclusió, ressentiment, i finalment, una revolució igualitària, on els humiliats van pretendre -i aconseguir, en certa manera- un curt estiu de l'anarquia, els tems immediatament posteriors al 19 de juliol del 36. José Luis Oyón fa efectivament la investigació -qui sap si definitiva- sobre el perquè de tot plegat. Amb un treball de fonts exhaustiu -encomiable el seu ús del cens de 1930 per conèixer amb noms i cognoms milicians i militants- fa una dissecció de la Barcelona desigual de les dècades anteriors...
xavierdiez |
dimecres, 9 de juliol de 2008 | 16:36h
Pel 1996, l'any que vaig marxar a l'Argentina per treballar a la Universidad Nacional de la Patagònia, a Trelew, em vaig aficionar a una extraordinària sèrie televisiva que, anàrquicament, passaven a la 2 de TVE. En certa mesura, el mateix paisatge de desolació urbana, exhuberància paisatgística i calidesa humana semblava que es podia viure als extrems oposats de l'hemisferi, al mateix continent americà. I per suposat, idèntiques frases per definir situacions es podien pronunciar, com el "no tenemos ordenador", o "si está roto, no lo arregles". El cert és que la sèrie creada per Joshua Brand i John Falsey, que vaig seguir de manera molt irregular al llarg de finals dels noranta i de principis de segle, era per a mi un dels alicients de l'estiu. Històries ben escrites, personatges potents, diàlegs brillants, i la capacitat de generar un ambient refrescant han fet de la sèrie -en realitat Northern Exposure- un dels millors productes televisius de la història, i ben segur, dels més seguits per mi.
Fonts fidedignes m'informen d'un nou joc als patis d'escola. Després que algunes associacions d'espectadors es queixessin de l'emulació, per part d'alguns nens, d'espectacles de lluita lliure, altres activitats, amb tanta violència simbòlica, sembla ocupar el temps d'esbarjo de les nenes. La informadora, de nou anys, explica l'activitat amb tot luxe de detalls. En un racò clandestí del pati -les participants són conscients de la desaprovació del professorat- s'organitza una mena de passarel·la, on les nenes han d'exagerar moviments sensuals i remenamenta de meluc al més pur estil Shakira, mentre s'estableix un tribunal, com tots, de vocació inquisitorial, on se sotmet les "candidates" a un cruent interrogatori.
El meu col·lega Capi Vidal, de la CNT de Madrid fa, al seu blog, una anàlisi brillant de les repercussions quotidianes sobre el papanatisme nacionalista que recorre Espanya. Us transcric aquí les seves reflexions. D'aquí pot inferir-se que probablement els únics intel·lectuals honestos que queden a Espanya són els llibertaris. Entre altres coses, perquè encara no han estat comprats per les multinacionals de la comunicació.
Buenos, pues aquí nos encontramos, en el día en que parece que una
selección nacional de este país, llamado España, va a conseguir que
todo el mundo se olvide de la puñetera crisis. ¿Todo el mundo? Cuesta
señalar, una vez más, lo obvio, pero no todo el mundo se olvida ni se
quiere olvidar de los problemas (y no solo de los suyos, aunque algunos
rara vez se acuerden de los de los demás), ni se emociona con el fútbol
ni, para mí mucho más importante, con las malditas banderas.
Poques coses es poden afegir al mail obert d'avui d'en Vicent Partal. Jo sóc d'aquests a qui agrada el futbol com a joc de profund sentit operístic, alhora que detesto participar en rituals col·lectius. Tanmateix, la meva admiració per l'esport me la prenc com una passió íntima i personal, derivada del contingut tràgic i teatral, i no pas del que representa de confrontació simbòlica i tribal. No, jo sóc d'aquests que es miren l'espectacle des de casa, i no crida mai, i els únics gols que celebrà en el passat eren els escassos que marcava personalment. I desitjo fermament que guanyi aquell que sobre la gespa demostri més mèrits futbolístics i morals. Efectivament, i com altres vegades he sostingut, sóc un no nacionalista de manual. No en tinc cap bandera, ni la pirata. M'agradaria triar la nacionalitat en funció de la conveniència personal. Millor encara, m'agradaria subhastar el color del meu passaport. Formar part d'aquella nació que m'oferís més béns i serveis tangibles, i m'exonerés d'haver d'exhibir patriotismes teatrals. Sentiments i pàtries són coses que no casen massa bé, sobretot en grans contingents. I per suposat, els petards, només per Sant Joan. Ja sé que estic en minoria. I que en la situació actual em provocarà més d'un odi, especialment entre aquells que usurpen el meu autèntic "no nacionalisme". Francament, cada dia detesto més les banderes, les celebracions, els autos de fe contemporanis a places roges, de colón o del hombre blanco de colón. En situacions difícils com aquestes no queda altre remei...
Els Rossell són una família de classe mitjana
alta. Ell, arquitecte, fa anys que dirigeix un estudi. Ella, pediatra,
compaginava la plaça a la Seguretat Social amb una consulta privada. En
els últims temps, les coses els han anat bé. Les reiterades rebaixes
impositives, tant per reduir i simplificar els trams com per fer
recular els impostos patrimonials i empresarials, els han permès
estalviar-se entre vuit i deu mil euros anuals.
Amb aquests diners extres han llogat per hores una noia equatoriana que ajuda en les tasques domèstiques, fan inversions en hedge funds
i han adquirit una segona residència a la platja. Paral·lelament, les
facilitats contractuals i la permissivitat legislativa respecte a les
fórmules de contractació que fan de la precarietat la norma bàsica de
relacions en el món del treball, l'arquitecte, a còpia d'externalitzar
riscos –fer autònoms i temporals els seus empleats–, ha expandit la
cartera d'encàrrecs i guanya més diners amb menys despeses i
preocupacions.
Sostenia Tolstoi, al primer
paràgraf d’Anna Karerinna, que totes les famílies felices s’assemblen,
mentre que les infelices ho són cadascuna a la seva manera. Els fets que
relataré no van sortir a cap diari, ni tampoc apareixeran a cap llibre
d’història. Entra dins l’anonimat de les confidències, les mitges paraules i el
secretisme d’intimitats inconfessables. Tot i que les infelicitats resultants,
contràriament al text del novel·lista rus, sí s’assemblen.
A X, un poble turístic de pocs
milers d’habitants, orgullós, endogàmic i benestant, la nit d’un dissabte
d’hivern es van trencar sis famílies. Dilluns, pràcticament tothom ja n’estava
al corrent. Els especialistes del safareig van lligar caps a partir de notícies
fragmentàries, i aviat en van treure l’entrellat d’una acció coordinada i
comuna. S, anticregidor, coneixedor
dels secrets més íntims dels veïns i avantpassats respectius, i amb una sòlida
formació d’historiador que li comporta un sentit analític envejable, em va
oferir una interpretació mastegada, des dels fets fins al rerefons, passant pel
context.
Corria el 1998. Quan la bombolla especulativa que
sacsejà l’Argentina començava a presentar les primeres esquerdes, un govern
nomenat a dit des del FMI va imposar les seves receptes: reducció de despesa
pública, reducció d’impostos, desregulacions legals, financeres i laborals.
Aleshores, no recordo quin analista va fer una comparació molt gràfica. És com
un avió que va perdent alçada, i des de la torre de control ordenen apagar un
motor, reduir la potència de la resta a la meitat, i portar un avió cisterna al
qual li transfereixin la totalitat del querosè. El desenllaç és fàcil d’intuir.
L’economia va entrar en barrena, i va precipitar els argentins en la misèria.
Per als
historiadors hi ha pocs elements tan diàfans com els impostos per comprendre
l’entrellat de relacions en el sí d’una societat. Les societats
desigualitàries, proclius a la corrupció, descohesió i conflicte intern,
exoneren les elits de contribuir a l’estat. En tot cas, l’estat són ells, i la
resta de mortals han de mantenir-los al cim de la piràmide. Les societats
igualitàries, sense corrupció, amb cohesió i pau social, són aquelles on
s’aplica estrictament la progressivitat fiscal i les elits són les que donen
explícitament el seu exemple per mantenir el lideratge moral sobre el conjunt
del país.
El meu besavi
es va instal·lar a Barcelona la tardor de 1898. Tornava de l’espantós ridícul
amb què ens obsequià el nacionalisme colonialista espanyol a Filipines, i
calien noves perspectives. Com explica una vella cançó nord-americana de la
primera guerra mundial, com vols que Johny, després de conèixer París/ torni
a la granja? El desembarcament amb l’uniforme ratllat de l’exèrcit colonial
a la ciutat portuària, allà on el va portar el seu vaixell, devia impressionar
el meu avant-passat, que decidí no tornar al seu poble, proper a Segòvia, sinó
instal·lar-se definitivament a un ciutat aleshores fascinant, aviat coneguda
com a Rosa de Foc.
Així, jo
puc considerar-me com a quarta generació de barcelonins... o no! Aquella ciutat
sempre difícil, va decidir expulsar-nos. La data fatídica on ja estava escrita
la futura exclusió d’aquells no disposats a deixar-nos robar per la burgesia
constructora fou el 17 d’abril de 1986.
La meva amiga Marianne Brull, ànima de Ruedo Ibérico, i que amb el seu ull clínic d'editora, des de fa molts anys recopila tot allò interessant que circula per la xarxa, em reenvia la convocatòria general que circula per internet d'una vaga general (revolucionària?) contra el capital, responsable veritable de la crisi que es ve olorant fa temps. Jo, amb aquestes coses, me les miro molt amb el un punt d'escepticisme. Probablement diversos grups més o menys d'estètica àcrata -els anarquistes autèntics els localitzareu pel tamany de la seva biblioteca!- aspiren a catalitzar el malestar general i la inoperància dels teòrics referents polítics i sindicals. Malgrat tot, mai no s'ha de menysprear el poder del ressentiment. El "creixement" econòmic ha provocat més perdedors que guanyadors, i ara, quan el Titanic pot enfonsar-se, tothom ja sap què passa amb els turistes de tercera. A tot això, la resistència irlandesa al despotisme neoliberal gravat al Tractat de Lisboa, o les iniciatives dels "laboristes" britànics d'imposar 65 hores de jornada (i els republicans catalans amb sisenes estúpides hores a primària) no deixen d'anar afegint llenya al foc. Potser sí que les convocatòries espontànies, al marge de les organitzacions, i les "vagues salvatges" -les "civilitzades" no solen servir de gaire, ens dibuixin un nou canvi de paradigma. Per si de cas, transcric aquesta convocatòria:
BASTA YA!!!!!!!!!!!!!!!! ESTOS POLÍTICOS NOS LLEVAN A LA RUINA, OS IMAGINÁIS CUANTAS FAMILIAS
DESTROZADAS POR LAS SUBIDAS DE LAS HIPOTECAS??
CUANTA GENTE NO LLEGA A FIN DE MES POR LA SUBIDA DE ALIMENTOS BÁSICOS!!!!
Y AHORA QUIEREN SUBIRLA LUZ UN 20%, PERO, ¿QUE ES ESTO???
DEJEMOS YA DE QUEJARNOS Y ACTUEMOS YA DE UNA VEZ!!!!, POR TODO LO QUE HICIERON NUESTROS PADRES,
Tenia
molta raó avui en Vicent Partal en palesar la fragilitat de la
nostra societat globalitzada. L’increment sobtat i sense límits del gasoil ha
provocat un conjunt d’efectes que posa en evidència l’absurd de les premises
sobre les quals és fonamentada; creixement il·limitat, desregulació, excessiva
mobilitat del capital, nul respecte per l’individu...
Voldria
expressar una reflexió que no veig massa reflectida en aquesta situació inesperada.
La major part dels mitjans parlen de “vaga” del transport, quan en realitat és
ben bé una altra cosa. A l’edició d’avui de “La Vanguardia”, Francesc de
Carreras ens recordava que la vaga és una protesta organitzada d’un col·lectiu
determinat, que treballa per un altre, I que utilitza aquesta tàctica per
assolir uns objectius determinats. Gairebé, una deficinició de diccionari.
Doncs resulta que el que està passant aquesta setmana no compleix aquestes
premisses. No és una protesta organitzada, sinó espontània, i per tant,
incontrolada. La majoria són autònoms, i no solen tenir relacions contractuals
amb ningú, sinó que fonamenten la seva activitat en l’autoexplotació –fins que
al final, explota tot-. No té uns objectius concrets, ni una estratègia determinada,
sinó que és l’expressió radical d’un malestar propiciat per la desesperació. En
tot cas, el seu crit (una tarifa especial) no és una reivindicació, sinó la
impugnació de la societat de mercat, una mesura d’economia moral.
La
directiva aprovada ahir amb nocturnitat per la Comissió Europea, permet els
diferents governs incrementar la jornada laboral fins a les 65 hores. Tot i que
aquesta encara ha d’ésser aprovada pel Parlament i que això implica que cada
govern tindrà la llibertat d’aplicar-la o no segons la seva conveniència, la
mesura és ben simptomàtica del grau de democràcia d’una Unió que actua de
corretja de transmissió dels diversos lobbies.
Al
darrera de la iniciativa hi ha, formalment, el Regne Unit. Pocs ho recorden,
tanmateix, fou la Revolució Industrial britànica la que marcà la cruel
disciplina fabril, a partir de crear un règim militar i carcelari a les
fàbriques del XVIII i XIX. Que amb aquesta intenció de generar uns treballs
forçats que incloïa l’explotació infantil, es van organitzar autèntics camps d’extermini
anomenats asils de pobres per a aquells reticients a entrar a la lògica del
mercat laboral. Que milions de camperols van ser expulsats de les seves terres.
Que es van generar artificialment condicons de gana com la “great famine”
irlandesa, la qual va acabar amb la meitat de la població, i que va forçar a
molts illencs a ocupar-se en condicions per sota de la subsistència a les
fàbriques del Lancashire.
Nota: Article publicat avui a El Punt Tot i semblar una paradoxa, el programa informatiu que tracta la política catalana amb major serietat, és el paròdic Polònia.
Hi deu ajudar, a banda de la sòlida formació d'historiador rebuda per
Toni Soler, la seva relació privilegiada amb brillants periodistes que
expliquen en privat més coses del que publiquen. És per això que, sota
format humorístic, i en la tradició catalana de la sàtira política,
sovint els guionistes anticipen esdeveniments o converteixen en
hegemòniques les interpretacions oficioses de la realitat. Un dels
darrers gags consistí en la paròdia d'una marató televisiva en què el President
provava d'aixecar els ànims del país, sense aconseguir-ho. Era evident
la seva al·lusió a la «Catalunya optimista» i desnacionalitzada que, al
llarg de la darrera campanya electoral, tractava d'oposar-se a la
Catalunya moralment derrotada del període 2003-2008
Aquesta
setmana una de les notícies més comentades fou la proposta de la consellera
Geli de contractar, amb caràcter d’urgència, facultatius estrangers. La raó
adduïda era la preocupant carència de professionals de la medicina en un moment
en què hi ha entre un i dos milions més de resdidents al Principat, respecte
només fa una dècada. La demanda venia acompanyada d’una proposta encara més
polèmcia, que aquests nous professionals importats de països amb formació
diversa no haguéssin d’esperar l’homologació pertinent.
A escoles i instituts circula una
llegenda urbana. Si els centres educatius fan córrer la veu que alguna
iniciativa, canvi o innovació beneficia clarament els resultats acadèmics,
automàticament l’administració educativa fa el possible per eliminar-lo o
neutralitzar-lo. “Si va bé, no ho diguis en veu alta”, sembla la consigna
repetida a les sales de professors. Les accions dutes a terme pel Departament
en aquests anys motiva aquesta creença. Allò que funciona o funcionava bé, i no
s’adiu a polítiques d’aparador o minuts de no-do al telenotícies, s’ataca. En
canvi, els invents sense experimentació, els canvis no fonamentats sobre
anàlisis rigoroses, les transformacions dictades a cop de decret i que no fan
altra cosa que parar boig equips directius i claustres, complicar la vida de
les escoles, i en inútil malbaratament d’esforços, no paren de créixer
Nota; Ressenya publicada avui al suplement Accents del Diari de Girona
Ponç Feliu Llansa; En el temps
de les fronteres. Brau, Figueres, 2008, 270 pp.
Una de les causes de la fatiga de
la novel·la com a gènere és perquè aquesta no pot competir amb la realitat.
També perquè en les darreres dècades és difícil trobar bones novel·les (Roman,
en francès, diferenciat de la nouvelle, narració més breu de
caràcter híbrid entre la narrativa i un conte necessàriament menys complet),
perquè sovint els escriptors senten la temptació d’emmirallar-se en excés en
problemes existencials i abusar dels focs d’artifici, i s‘obliden d’explicar
bones històries, objectiu primer –i qui sap si darrer- cercat pels lectors.
M'ha afectat molt conèixer la notícia d'aquest matí, que confirma la desaparició de l'advocat i infatigable activista social Sebastià Salellas. Tot i haver coincidit poques vegades, Salellas traspuava aquell valor de l'home savi i valent capaç de defensar qualsevol causa, en contra la lògica de la força i el poder, i amb la necessària premissa de la seva noblesa, motivat únicament per la seva profunda creença en la justícia. La seva és una irreparable pèrdua per a la societat gironina, que en poc temps ha assistit a la mort de Dolors Laffite i Francesc Ferrer i Gironès, exemples de qualitat professional i humana, i sobretot d'allò que cada vegada en veiem menys, compromís. A títol personal, Salellas és l'únic personatge real que apareix a la meva novel·la Geníssers, com a advocat infatigable de les causes perdudes. Un cameo derivat de la meva admiració per la seva figura.
Acabo d'escoltar l'emotiu comiat del periodista Antoni Bassas. Es tanca el cercle iniciat el 1995, quan el vaig sentir, per primera vegada, a El Matí de Catalunya Ràdio. Al llarg d'aquest període de temps l'he anat seguint amb menor o major intensitat. De vegades m'hi he trobat pròxim, de vegades allunyat. Tanmateix, em queda un immens respecte per la seva figura com a periodista. La independència mai no acaba d'existir en un professional, tot i que jo sempre hi he detectat una gran honestedat per part seva. Crec sincerament, que s'ha guanyat l'estimació i consideració del seu públic.
Comentari del llibre de José Luis Oyón La quiebra de la ciudad popular. Serbal, Barcelona, 2008
El meu col·lega Capi Vidal, de la CNT de Madrid fa, al seu 
Nota; Ressenya publicada avui al suplement Accents del Diari de Girona
M'ha afectat molt conèixer la notícia d'aquest matí, que confirma la desaparició de l'advocat i infatigable activista social Sebastià Salellas. Tot i haver coincidit poques vegades, Salellas traspuava aquell valor de l'home savi i valent capaç de defensar qualsevol causa, en contra la lògica de la força i el poder, i amb la necessària premissa de la seva noblesa, motivat únicament per la seva profunda creença en la justícia.
