Nota: Ressenya publicada al Suplement Accents, del Diari de Girona.

Superats ja els perills de l’exotisme, aquest català de cognom Bezsonoff –en definició d’Antoni Puigverd-, ens presenta una obra de maduresa. Els elements latents en la seva obra anterior s’exhibeixen sense recances a Els taxistes del tsar, el treball més personal publicat per l’escriptor perpinyanenc. Aquesta no novel·la, ni llibre de memòries, ni història ficció, sinó tot el contrari, ens relata l’accidentada trajectòria d’aquest cognom tan singular en el nostre panorama literari. I per a això, es remunta als orígens genealògics del seu avi, oficial de l’exèrcit del darrer tsar, tant a la Gran Guerra com al conflicte civil que l’oposarà al bolxevisme. La successió de desfetes el portarà a un exili definitiu a una França sempre seductora als russos. Com bona part dels refugiats de la revolució d’octubre, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonoff es dedicarà a fer de taxista a París i enyorar un món perdut. A diferència del seu germà, també oficial blanc i taxista parisenc, no esdevindrà un hostatge de la nostàlgia, i refarà una existència francesa. Posteriorment es casarà amb una cartera catalana del Rosselló, atzar del destí que inexorablement propiciarà l’existència del més rus dels escriptors catalans.

Quan ja l’estiu es marceix, arriba l’hora de fer algun balanç. Diuen que aquests mesos, amb vacances o feines a mig gas són propicis per a la lectura. Potser sí que és veritat. No pas per un clima especial, sinó per la bella anarquia que regeix aquest període de l’any, on uns quants recuperem una certa sobirania per fixar la nostra pròpia agenda.

Aquestes darreres setmanes estic fent unes quantes lectures força interessants. Bona part es tracta de llibres que van quedar a la pila de lectures pendents perquè es tractava de llibres especialment gruixuts i complicats. Altres són d’alguns col·legues o amics que me n’envien, i que per tant, adquireixo el compromís moral de mirar-los i transmetre la meva opinió als seus lectors.

Comentari del llibre de Xavier Moret, Islàndia, l’illa secreta. Viatge per les terres d'Odín. Brau edicions, Barcelona 2005

 

M’agraden els bons llibres de viatges. No qualsevol ni a qualsevol preu. Per a mi, un bon llibre ha de tenir un equilibri d’elements no sempre fàcils de bon coincidir. Primer, l’autor ha d’ésser un escriptor experimentat. Segon, el viatge ha de saber combinar els elements externs amb la reflexió interior. Tercer, cal una gran interacció entre autor i algunes veus autòctones de diversos àmbits socials, professionals i culturals. Quart, ha de ser dinàmic i aportar-te amb coneixements que vagin més enllà del vernís de coneixement que atorguen les guies de la Lonely Planet. El llibre de Xavier Moret compleix, amb escreix, totes aquestes condicions. I és per això que aquest constitueix un dels llibres de viatges més exitosos de la literatura catalana, seguint la tradició d’un Josep Pla, que si bé esdevenia un personatge impresentable, se li han de reconèixer mèrits com a descriptor.

Ressenya del llibre de Felip Solé i Enric Pujol; Exilis, Angle Editorial i TV3, Barcelona, 2007, 276 pp.
Publicada al Diari de Girona, el passat 31 de juliol

L’any 2006 va ser oficialment declarat any de la memòria històrica. Paradoxalment, a les institucions estatals se’ls va oblidar organitzar la celebració. Al govern, a les places públiques, als mitjans de comunicació i al BOE no se’n van enrecordar dels compromissos pendents amb la ciutadania... i amb la justícia. Més enllà d’alguns actes pràcticament clandestins, els vençuts de 1939, des de tot l’espectre polític i contextual, han continuat essent exclosos de la tan lloada Espanya constitucional i la seva modèlica Transició.

Comentari del llibre de George Woodcock i Ivan Avakumovic; El príncipe anarquista. Júcar. Madrid 1975,  418 p.

 

Un dels meus historiadors més virtuosos, de la gran tradició anglosaxona és el canadenc George Woodcock (1912-1995). A banda del seu rigor, és de destacar la seva condició de gran escriptor, que fan d’ell un gran divulgador, un model de referència. Dins la historiografia anarquista internacional, potser només Gianfranco Berti ha destacat tant. A banda d’historiador, Woodcock, que va començar treballant de ferroviari, i acabà com a professor universitari amb els honors acadèmics corresponents, va resultar ser un gran escriptor i activista social, amic de T.S. Elliot, Aldous Huxley, Georges Orwell i el mateix Dalai Lama.

Comentari del llibre de Maurizio Viroli Republicanisme. Angle Editorial, Idees Assaig Breu núm. 17, Barcelona 2006, 178 pp

No representa cap novetat afirmar que el republicanisme, com a concepte polític, està revifant entremig d’un panorama dessolador. La crisi de la democràcia de partits, en la qual aparells burocràtics excloents s’abroguen la representativitat de la ciutadania, tot prescindint-ne, ens està abocant a una mena de nou despotisme que s’expressa silenciosament en l’abstenció electoral i un distanciament creixent de la ciutadania respecte de les institucions.

Ressenya del llibre d’Ulrich Beck; Un nuevo mundo feliz. La precariedad del trabajo en la era de la globalización. Bolsillo Paidós. Barcelona 2007 (1ª ed., en alemany, 1999), 343 pp.

Des de fa una dècada, i diria encara més, des de fa dos segles, la crítica intel·lectual al capitalisme és la norma, i la seva defensa és l’excepció (una excepció molt ben pagada, per cert). Aquest llibre de Beck, des d’un títol de ressonàncies huxlenianes representa una descripció dessoladora de l’impacte de les polítiques econòmiques aplicades des que el trident del mal (Reagan – Tatcher- Blair) van decidir liquidar Keynes i tornar al capitalisme al seu estat més pur, despullat de qualsevol concessió humanitària.

Els historiadors, davant d’un problema històric esmunyedís, quan trobem nombrosa informació fragmentària, de tant en tant topem amb algun escrit que esdevé pedra filosofal. Especialment quan ens centrem en la història del segle XX, trobar una bona anàlisi peridística és descobrir petroli. Ajuda a fer una representació global de la qüestió, i a la fi, tot aquell conjunt aparentment incongruent de dades i testimonis que tant ens preocupa, encaixa.

D’aquí 30 anys, evolucioni com evolucioni el país, l’historiador que tingui a les mans “Nació.cat”, del periodista i blocaire de referència Saül Gordillo (Calella, 1972) podrà fer-se una idea ben clara de com els Països Catalans van saber aprofitar una oportunitat històrica. De com, fins i tot, la catosfera esdevingué un nou fet diferencial.

Us passo un fragment del diàleg final / resum, del llibre que presentem aquest vespre a Girona;

DIÀLEG

UNA SOCIETAT DESARTICULADA?

Amb Enric Pujol, Giovanni Cattini, i Xavier Diez

Xavier Diez: Un dels defectes, a primera vista, que presenta aquest volum, teòricament sobre societat, és la pràctica inexistència de debat sobre els problemes socials: les desigualtats, la precarietat laboral i altres aspectes afins. En aquest sentit, el to general segueix força la tònica dels debats públics; insistència en qüestions identitàries i tendència a ometre les problemàtiques socials del país, que continuen essent molt greus i pronunciades, i a disfressar-les a partir d’altres epígrafs com la qüestió de l’emigració.

Benvolguts , benvolgudes,

 

Us convidem a la presentació del volum 3 de la col·lecció Argumenta que edita El Cep i la Nansa edicions Societat catalana, societat limitada ? que ha estat coordinat per Núria Ribas amb la col·laboració de Xavier Diez i Francesc Foguet.

 

L’acte tindrà lloc a la Llibreria Cafè, carrer Ciutadans, 15 de Girona (molt a prop de l’Ajuntament), el proper dimecres, dia 27 de juny, a les 20 h.

 

La presentació de l’acte anirà a càrrec de Francesc Saló, que va ser professor d’Història de la Universitat de Girona i expresident de la Junta de Personal docent de Girona i que, actualment, és tinent d’alcalde de Cadaquès. El ponent en aquesta ocasió serà en Xavier Diez[1] , el qual ha col·laborat en aquesta edició davant la impossibilitat que assisteixi Núria Ribas ja que és corresponsal periodística a Madrid.

 

Us adjuntem el dossier informatiu tant d’aquest monogràfic com del conjunt de la col·lecció, tot esperant que en feu la màxima difusió.

Comentari del llibre Contrarevolució. Els fets de maig de 1937, de Ferran Aisa. Edicions de 1984, Barcelona, 2007, 334 pp.

Dijous passat, 30 de maig, conjuntament amb l’Enric Pujol, vaig presentar a Girona el darrer llibre del meu col·lega Ferran Aisa. A l’acte, he de dir, va venir el doble de gent que a la meva presentació poques setmanes abans (quina enveja!), i en fi, en Ferran, amb qui compartim ofici d’historiador, i que ens coneixem des de fa una dècada, em va concedir l’honor de fer-hi una presentació (la segona que li faig) És lògic correspondre amb una ressenya improvisada al meu blog, del llibre que efectivament vaig acabar un dia abans d’intervenir.

Aquesta setmana per fi he rebut el núm. 33-34 de la revista El Contemporani on publico aquesta ressenya sobre un dels llibres més interessants dels últims anys -tractat amb una sospitosa indiferència pels nostres intel·lectuals-
Us la passo a continuació.

THOMPSON A BARCELONA

Chris Ealham; La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. Alianza Ensayo. Madrid 2005, 381pp.

Per Xavier Diez

            Al llarg de la dècada dels vuitanta, els aspirants a historiadors, especialment aquells temptats per la història social, estàvem necessàriament influenciats per les idees d’Edward Palmer Thompson (Leeds 1924 – Londres 1993), reflectides en una de les obres cabdals de la historiografia contemporània The Making of the English Working Class.

Demà, 16 de maig, a les 20 hores, a la Llibreria 22 de Girona, mentre l'Espanyol juga a Glasgow, l'Enric Pujol em presentarà la meva novel·la Geníssers. Per suposat, hi és convidat tothom. Us passo, també, en aquest post, el comunicat de premsa i algunes opinions publicades sobre el llibre.

Comentari del llibre de Ferran Aisa La Internacional. El naixement de la cultura obrera. Base. Barcelona 2007, 262pp.

A mitjans dels noranta, èrem quatre gats aquells qui ens dedicàvem a investigar sobre la història de l’anarquisme. Entre els més ben avinguts, en Ferran va ser d’aquests intel·lectuals que van passar una llarga travessia del desert on la Barcelona guapa va fer tots els possibles per esborrar els rastres de les barricades, tot escombrant les cendres de la rosa de foc, desdibuixant qualsevol indici d’aquella ciutat que va ser la capital de l’anarquia i última seu d’una autèntica revolució.

Comentari del llibre de Xavier Carmaniu Captiu i desarmat. CCG Edicions, Girona, 2007, 94 pp.

És de celebrar la publicació de novel·les que es desmarquen del to general de banalitat que ha envaït les llibreries. La literatura, i això no ho dic jo, sinó els clàssics, han de servir per descriure la realitat, posar el dit a les nombroses nafres que infecten la nostra erosionada societat, i prémer ben fort. I això, amb l’elegància i classe que traspua la literària ciutat de Girona, és el que fa aquest jove historiador i periodista en la seva primera novel·la.

Comentari del llibre; Zygmunt Bauman; Els reptes de l’educació en la modernitat líquida, Arcàdia, Barcelona 2007

Sento una especial admiració per Zygmunt Bauman. He de reconèixer que es tracta d’un dels filòsofs que més ha influït en el meu pensament i que tradueixo en la meva modesta obra. Conceptes com modernitat líquida i idees transversals sobre com el capitalisme globalitari desestructura famílies i degrada la vida de l’individu a canvi de res, impregnen bona part del meu discurs.
Ara bé, els nivells d’inspiració són sempre difícils de mantenir. I en aquesta recent obra, el text d’una conferència sobre globalització i educació és una mostra més del risc que tenen els grans pensadors de repetir-se.

Comentari del llibre d’Ian Buruma; Asesinato en Amsterdam. La muerte de Theo van Gogh y los límites de la tolerancia.

 

            Un dels fets que em van motivar a escriure la meva novel·la Geníssers va ser el meu escepticisme crític contra els benintencionats discursos de l’esquerra a l’entorn de la immigració. El multiculturalisme, és a dir, el respecte acrític a les maneres de fer dels col·lecius que arribaven al país, posava a prova els conceptes il·lustrats de tolerància, democràcia, igualtat,... Una certa retòrica “progre” ensalçava les virtuts de les noves aportacions “culturals” d’aquells el mèrit dels quals esdevenia la “pertinença” a espais “incontaminats” per la societat industrial contemporània i explicava el fenòmen migratori com a una mena de “benedicció” que aportava creixement i contribuïa al benestar col·lectiu.

Abans de tot, excuses als meus lectors. Després de dues setmanes complicades, avui tracto de reemprendre aquest blog pràcticament abandonat des de Setmana Santa. Com a compensació, amb aquest post, el 101 des que vaig iniciar-lo a finals d’agost, inauguro una nova secció de llibres, on passaré a fer comentaris sobre aquelles obres que he llegit i que d’una manera o una altra m’han interessat.

Començaré per un magnífic llibre d’assaig que vaig llegir el febrer, i del qual he escrit una ressenya per a Afers. Es tracta d’Editar la Memòria. L’etapa resistent de Pòrtic (1963-1976) Editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i escrit per Mireia Sopena.

En aquests darrers dies de gran intensitat, no he tingut temps de parlar de l'últim llibre llegit, Gruñidos imperiales, del periodista i notable pensador nord-americà Robert D. Kaplan. He de reconèixer que, tot i que aquest corresponsal de guerra resta a les meves antípodes ideològiques, té un gran atractiu. Mai les seves planes són balderes, i és difícil no sortir més informat, i alhora, amb tanta capacitat d'autoqüestionar les pròpies conviccions com després de llegir un dels seus llibres. I he de reconèixer que ja en porto mitja dotzena.
Kaplan és un pensador atípic. I ho és, bàsicament, perquè es camufla de periodista o de corresponsal de guerra. Tanmateix, vist en profunditat, aquest escriptor de Massachussets és un ideòleg que ho dissimula. No és estrany. En un país on els intel·lectuals estan mal vistos, aquest és un home que tracta de projectar la imatge de pragmàtic, d'home de seny, d'amagar la seva àmplia cultura, per així permetre que la seva ideologia vagi regalimant en la consciència col·lectiva dels nord-americans.

Ho confesso. Fa un parell de mesos va sortir a la llum pública la meva primera novel·la Geníssers. Sé que fa lleig això de fer-se autopublicitat. Tanmateix, tot escriptor vol lectors, i en aquest sentit, un blog on parlo de llibres d'altres, també hauria de permetre'm parlar dels meus, o almenys, deixar que altres en parlin.
De fet, al principi de tot, Saül Gordillo, a qui li vaig fer arribar un exemplar va fer el seu comentari. Esteve Mestre i Roigé, director de Barret Picat, també en va fer la seva, que podeu punxar aquí. Ambdós van ser extremadament generosos, de tota manera.
Aquest matí m'he trobat una entrada d'en Pep (moltes gràcies) que ha tingut la paciència de llegir-se-la i ha fet el següent comentari, i que per suposat, m'ha alegrat el dia. Us la transcric;

Acabada Geníssers aquesta matinada de dissabte a diumenge.

Una novel·la... necessària. D'entrada, felicitats a l'editor, per la gosadia de publicar-la, i per fer-ho en una edició tan còmoda i coqueta. L'avantatge de tenir a les mans un bon producte d'una editorial petita et situa en la confortable sensació d'estar assaborint un article una mica exclusiu, allunyat del pinso literari amb què sovint ens enceben els grups editors. Llarga vida a El Cep i la Nansa, doncs!