És evident que la mobilització de l'1 de desembre ha estat històrica. És evident, també, que les absències han deixat molts en evidència, i que entrem, potser, en una nova fase política. És evident, alhora, el vergonyós tracte de molts mitjans informatius sobre la qüestió, tot tractant de desautoritzar-la, minimitzar-la o pràcticament ignorar-la. Molts han vist en el lamentable atemptat al nord de França l'oportunitat per col·locar un llençol mediàtic que tapès una veritat incòmoda. Com a historiador, m'emprenya molt el desigual tracte ofert per la majoria de mitjans de comunicació convencionals, que d'altra banda consolida internet com a la veritable alternativa a la premsa i la televisió sostingudes per interesos privats. La mort dels guàrdies civils tindrà una trascendència mínima a l'hora d'interpretar els moments presents. La manifestació de l'1-D, en canvi, oferirà moltes claus als estudiants per conèixer què s'estava covant en aquells anys de desafecció general al règim de la Transició, altrament dit segona restauració.

Malauradament, demà no podré ser a Barcelona. Un compromís familiar em retindrà a un centenar de quilòmetres. M'hagués agradat participar, perquè tinc la sensació que esdevindrà una data històrica. Si més no de la història silenciada pel poder que tant faig per rescatar de l'oblit.
Tanmateix, si bé comparteixo la majoria dels punts elaborats pels convocants, mantinc uns quants recels.
És evident que estic pel dret a decidir. Tanmateix, tinc la sensació que diversos grups empresarials són al darrere, perquè poden sortir guanyant sense que la resta poguem obtenir uns beneficis clars, més enllà dels psicològics -és molt dur viure en un estat que et nega a diari l'existència-
Dic això perquè diversos grups polítics i cercles econòmics que impulsen la manifestació, tenen uns objectius que atempten contra la majoria dels treballadors. Per començar, dins dels partits que assisteixen, tenen una mania patològica en contra dels serveis públics i dels seus treballadors. Alguns no amaguen la seva intenció de privatitzar l'aeroport, els trens, les escoles o hospitals. Alguns, fins i tot, amb responsabilitats governamentals, limiten els drets dels treballadors públics, tot fent que els funcionaris catalans tinguin menys drets que els espanyols.
D'altra banda, dins l'empresariat que auspicia aquesta manifestació, no diuen ni una paraula -i és més, els seus fets són deplorables- sobre la millora dels drets del conjunt dels assalariats.
Molts s'omplen la boca de productivitat, eficiència i altres. Tanmateix, heu vist mai que els empresaris catalans -o els partits que hi assisteixen- a millorar la conciliació de la vida familiar i laboral, tot fent, per exemple, uns horaris europeus? Els empresaris catalans són responsables que moltes famílies no coincideixin a casa fins a quarts de nou, o quarts de deu!
El currículum de l'empresariat català, que apareix al darrere de moltes d'aquestes protestes no és precisament tranquil·litzador. I francament, de vegades penso que vull la independència per veure la cara de l'Aznar. Tot i que sospito que la resta no en sortirem guanyant massa.

La passada primavera, el ministre Sevilla va elaborar una llei, el Pla Concilia que permetia facilitar les coses als empleats públics. Possibilitava reduir la jornada als pares o mares que tinguéssin al seu càrrec menors de dotze anys. A Catalunya, la conselleria de governació, que posseeix competències (parcials) respecte de la funció pública, davant les peticions dels funcionaris que volien atendre millor els seus fills, es va enviar una circular interna que impedia gaudir d'aquest dret a partir d'una interpretació restrictiva.
Gràcies al nostre govern d'esquerres, i Puigcercós en concret, els nens catalans de 6 a 12 anys no tenen la possibilitat de gaudir de major presència física amb els seus pares. La justificació que acabo de llegir al diari "20 minutos" és surrealista.

Una conversa informal entre amics, sobre el caos de rodalies, va acabar malament. Alguns dels qui treballem per als serveis públics vam associar la incompetència governamental en ferrocarrils amb el col·lapse d’hospitals I escoles, a la vegada que denunciàvem com les promeses electorals de les esquerres s’associaven indefectiblement a la degradació de les condicions de treballs a escoles i hospitals.

C i H van reaccionar iradament. He de dir que ambdós, des que van desembarcar a un poble de la segona corona metropolitana, van començar a participar a la política municipal en un partit d’esquerres. Van explicar les batalletes de les seves lluites contra el cacic del poble –de vegades ho veig com la pugna entre els del poble de tota la vida i els nouvinguts que volen imposar els seus costums ciutadans-, i van exposar el seu argumentari que explicava aquest autoritarisme submís en què incorren els partits polítics que presumeixen de ser d’esquerres.

La crema de fotografies del rei a la Plaça del Vi, el dia de visita del monarca, ha posat Girona al mapa mental... i en el punt de mira de la intolerància hispànica. Dies després, l’anècdota del vel va donar encara més munició per presentar la ciutat com una mena d’espai perillós i radical, poblat per una societat classista i excloent.

Com a barceloní que fa ja catorze anys que resideixo a la ciutat dels quatre rius, em sento prou autoritzat per extreure conclusions sobre aquest espai urbà, sobre aquesta ciutat literària i seductora, culta i refinada, i sobretot d’una tolerància mediterrània que ja voldrien a la Meseta.

Ahir va sortir aquesta columna meva al diari Segre. La vaig enviar cap a principis de mes, i el pas del temps no deixa d'incrementar la seva vigència.

Distanciament

A mitjans dels noranta, un article del professor d’Història Contemporània de l’Autònoma, Borja de Riquer, va causar una certa polèmica entre mitjans acadèmics i periodístics. La tesi sobre la “feble nacionalització espanyola” generà un debat intens entre alguns intel·lectuals per la seva càrrega desmitificadora. Segons de Riquer, i d’acord amb corrents de pensaments dominants entre els teòrics del nacionalisme, el XIX occidental havia permès als estats moderns “inventar-se” la nació. Les receptes eren simples. Calia assegurar una administració centralitzadora eficaç, una escola pública i nacional on difondre la religió i litúrgia nacionalista, i un servei militar universal on barrejar soldats de diversa procedència en la defensa d’una pàtria acabada d’inventar.

Una amiga txeca em va explicar una vegada un acudit que corria per la Praga de finals dels noranta;
"Sota el comunisme, tenies llibertat per criticar el director de l'empresa. En canvi, mai ho podies fer amb el president. Amb el capitalisme, pots criticar el president, mai el director".
Vivim en un país, on no es pot criticar ni el director, ni el rei! El pitjor del capitalisme, amb el pitjor del totalitarisme.

A finals dels seixanta, un grup de joves estudiants de la Universitat de Barcelona, en el context d’una festa universitària, defenestren un bust de Franco i arrenquen una bandera espanyola. La reacció de les forces repressives és brutal i es clausura la Universitat. Els autors tenen sort i no són identificats. Tanmateix, aquest constitueix un dels fets considerats “més heroics” de l’oposició antifranquista. Molts, amb la intenció de posar-se medalles, s’atribueixen l’acció, especialment els qui es troben al voltant dels grups d’inspiració comunista, i que en la història posterior, acabaran en el partit que avui controla els Mossos d’Esquadra.

Aquesta tarda, una mare de la classe de la meva filla, m’ha mostrat la seva preocupació. Durant el Telenotícies, ha vist que la crema d’una fotografia dels reis d’Espanya estava motivant l’obertura de diligències de l’Audiència Nacional contra els responsables. Comminava al Departament d’Interior i els Mossos a investigar i identificar aquells que van il·luminar la Plaça del Vi amb aquesta mena de «falla» a la gironina. Es veu que el seu fill gran hi havia anat allà amb alguns dels seus amics, i tenint en compte el que va passar amb la Núria Pórtules, no pot evitar una seriosa preocupació.

En el trajecte de retorn a casa, aquesta dona de la meva generació, nascuda a Jaén, i amb un català que ja voldria Montilla, s’ha escandalitzat per l’existència d’una llei anacrònica, procedent del més fosc del franquisme, pugui suposar presó per a aquell que ofengui el cap de l’estat. A continuació, i en un gest inèdit entre les típiques converses que es poden mantenir entre socis d’AMPA s’ha confessat republicana i hostil a aquestes obsessions dels polítics socialistes i peperos sobre banderes, corones i altres collonades. Com jo mateix, aquesta mare no és en absolut nacionalista, per això s’indigna davant l’exhibició impúdica del patrioterisme barat emanat des dels mitjans espanyols que titllen de “separatistes” tots aquells que dissentim del monoteisme d’estat que ens volen imposar.

Nota. Article publicat avui a El Punt , i que podeu punxar aquí.

Aquest estiu, i en un horari poc favorable, un canal estatal públic reposava aquella gran producció documental que sobre la Transició havia dirigit Victoria Prego. La revisió d'aquest document esdevé un exercici que evidencia la caducitat dels discursos històrics. La Transición havia vehiculat un missatge prefabricat pels «historiadors oficials» que presentava un procés històric dirigit per «personalitats excepcionals» que asseguraven una transmissió del poder pacífica, controlada i civilitzada, tot reconvertint una dictadura sense suports aparents vers una «democràcia exemplar». És evident que els darrers anys d'investigació historiogràfica rigorosa ha fet saltar pels aires aquesta llegenda rosa. Tanmateix, la revisió d'aquesta sèrie ens mostrava un possible damnificat del descrèdit general que està assumint la Transició i tot allò que l'envolta. Es tracta de la monarquia i el seu titular principal, de la qual la periodista fa un exagerat panegíric.

La desautorització de la Federació Catalana de futbol per organitzar l'amistós internacional amb Estats Units era d'esperar. És coherent amb un pensament molt arrelat, no al govern, no en els partits, sinó en la consciència col·lectiva espanyola i que és impossible canviar.
No pretengueu transformar res. No parleu de pedagogia. No serveix per a res. La manera de pensar no canvia mitjançant els petons i abraçades, tal com succeïa a la Casa de la Pradera.

Nota: Article publicat al diari Segre durant aquest mes d'agost.

La primavera passada, Francesc Foguet presentava L’alternativa unitària, un estudi històric sobre la secció de Vilanova i la Geltrú de l’Assemblea de Catalunya, autèntic contrapoder oposat a les institucions franquistes al llarg dels agitats anys de la Transició. Aquest treball, gran exemple d’alta història local, posava en evidència el procés pel qual els partits polítics, les institucions i els individus disposats a renunciar a tot per tal de ser inclosos en el repartiment del poder que el nou règim constitucional permetia, van posar les bases de la desmobilització ciutadana i la marginació paulatina dels renuents a acceptar unes restrictives regles del joc.

L'estiu, a poc, s'estingeix. El sol ens deixa plantats cada dia més aviat, i de fet, afortunadament per nosaltres, enguany no s'ha deixat veure amb la intensitat amb què ens té acostumats juliol i agost. He pogut dormir bé, es podia passejar sota els plàtans sense que les sabates s'enganxéssin a l'asfalt. Ha plogut de tant en tant, i sovint la tramuntana refrescava l'ambient.
Si bé els metereòlegs poden estar contents d'un estiu atípic en aquesta ràpida trajectòria vers el canvi climàtic, els periodistes polítics han tingut molta feina. I em penso que tant ells, com els de Polònia, com els de "El Jueves" com els nostres blocaires tindran temes assegurats. Anem a pams.     

Primer de tot, disculpes als lectors del meu bloc. Uns darrers dies de vacances m'han allunyat de qualsevol estri electrònic i del meu contacte amb vosaltres. En iniciar el nou curs de tot plegat, continuarem, si no hi ha res que ho impedeixi.
Les dades, xifres i estadístiques de Montilla per fer veure la societat catalana que allò del "Si guanya Zapatero guanya Catalunya" era veritat de la bona, no convencen ningú. I no convencen, no pas pels nombres en sí mateix, sinó perquè ja és massa tard.
   

Després d'uns dies de vacances, allunyat per més de tres mil quilòmetres de distància i dos fusos horaris, aterro en un país que traspua una sensació de revolta espontània, a la vora de l'oberta insubmissió, i aclaparat per un aclaparador sentiment de desesperança i indignació. Col·lapse circulatori, fallida ferroviària, apagada monumental... El que hauria de representar una bona notícia, la reculada de la inflació, el que fa és evidenciar que l'escalada del preu de les hipoteques ha retirat metàl·lic de la circulació, i fa que el fantasma d'una crisi financera plani sobre el país. La cirereta del pastís ha estat el primer aniversari de la promulgació al BOE de l'Estatut, amb un Saura que s'obstina a negar la llei de la gravetat.

Les plantades d'allò que anomenen societat civil -i que continua essent el Foment del Treball i el Club de Polo-, l'ofensiva dels mitjans de comunicació a l'hora de denunciar els dèficits d'inversió com a responsables d'aquest cul de sac on la nostra classe política ens ha confinat, les espontànies actuacions de ciutadans emprenyats podria fer-nos pensar en moltes coses. Tanmateix, la meva experiència d'historiador m'obliga a ser rigorós i a no deixar-me impressionar per grans gestos ni declaracions. No sempre les coses són les que aparenten ésser

Un dia abans de tornar de les meves vacances islandeses, i després de dues setmanes sense connexió a internet, vaig poder consultar l’hemeroteca electrònica del diari Avui. Allà vaig poder comprovar que l’animació política continuava. Primer, el vergonyós cas de la censura a “El Jueves”, posteriorment, la defenestració de Piqué –sembla ser que li van fer un test d’intel·ligència, i va donar més de 100-, més problemes de Renfe, i finalment, la gran apagada.

El dia que vaig tornar, sembla ser que el president havia de venir a apaivagar uns ànims que fa temps estan més que encesos. Imagino que els seus assessors el van desaconsellar que es passegés massa per aquí entre una població indignada i creixentment descreguda. Va dinar amb un Montilla, fred, com sempre, i uns socialistes que, sense cap altre remei, van agrair amb la boca gran els seus gestos amistosos.

El cap de setmana passat, ens va venir a visitar la sogra. Ella viu a la ratlla entre el barri de les Planes, a Sant Joan Despí, i a Cornellà, en un espai on no hi ha més separació que l’administrativa. Va néixer a Extremadura, i com la majoria dels habitants de l’estat, va perdre la guerra, tot i haver nascut dos anys després que aquesta s’acabés.

Sovint parla de la gana que passaven, experiència que resulta idèntica a la terrible Barcelona de postguerra que va viure el meu pare. El que em costa de suportar és quan, paral·lelament, parla de sants, verges i escolans, aquells que van beneir, en nom de Déu, la seva gana. Així que, mentre assenyalava a la meva filla el tipus d’herbes per apaivagar la seva gana permanent, vaig suggerir, sarcàsticament, que si s’haguéssin menjat uns quants señoritos, d’aquests que tancaven amb filferrades els seus cortijos, i que casen les seves filles amb toreros no només haurien apaivagat momentàniament la seva gana, sinó que l’haguéssin resolt definitivament.

El país rep, amb una sorpresa carregada d’escepticisme, l’estirabot de Zapatero sobre el traspàs de rodalies a la Generalitat.

Una de les grans virtuts (potser l’única) del nou/obsolet Estatut de 2006 és que ha vacunat els catalans contra els contes per a nens que ens expliquen els buròcrates de l’imperi. Primer, les formes, en ple debat de l’estat de l’Estat, per acontentar (o desconcertar) els diputats catalans, en especial als del PSC, els quals ja sospesen seriosament la possibilitat d’amagar-se sota l’escó. Segon, el contingut. En un moment en el qual l’estat pretén desfer-se de les joies de la corona, per a continuació regalar-les als amics –perdó, volia dir als inversors-, que Madrid es vulgui desfer d’uns ferrocarrils col·lapsats no deixa de ser sospitós.

Ahir el semi-seny es va imposar, i una persona innocent, va poder sortir de la presó. Avui, afortunadament, la Núria Pórtulas pot ser a casa amb la seva família. Malauradament, el seu cas ha servit per catalitzar una rebel·lió popular on botiguers, mestres, nens, anarquistes o votants de Convergència i Unió ens hem unit per aturar l’estupidesa i el calculat absurd que determinades forces han imposat.

No em posaré a analitzar en profunditat les motivacions que han dut algú obertament innocent a passar inacabables mesos en una presó llunyana, tractada com un delinqüent i sota una terminologia que fa de qualsevol un apestat cívic. M’ho estalvio per estalviar-me problemes. Sí que en canvi, em disposo a exposar els febles motius pels quals qualsevol persona, sense un motiu aparent, pot veure la seva quotidianitat convertida en un infern per la ineptitud i mala fe d’altres persones. No està de més recordar Kafka i el seu procés, ni tampoc l’Èric Beltran (salvat per ser menor).

Allò que en diuen proves de l’acusació:

Post on, en directe i minut a minut, analitzo a raig les eleccions municipals i autonòmiques del 27 de maig de 2007.

20:22; Després d'alguns problemes informàtics, em dedico a llegir els diferents resultats.

Les enquestes són el que són: serveixen per preveure resultats i marcar tendències, més que no pas a tenir una idea clara el que succeirà.

Primera conclusió del dia. Si no vaig mal errat, la constatació inapel·lable és el gran desencís de la política reflectit en una abstenció creixent. I això que l'enquesta no parla de vots blancs o nuls