|
Política nacional  Una de les coses que es
constaten en aquesta darrera setmana de campanya és l’extraordinària despesa
feta en cartells, llibres i programes que tenen possibilitats de governar.
Gràficament impecables, alguns d’ells ben escrits i redactats, probablement per
guionistes professionals, amb un gran treball de Photo Shop i programes
similars que abelleixen candidats... Com diria Mikimoto, hi ha pasta gansa!  Agobiat per múltiples compromisos, en aquesta campanya encara no m’he dedicat a reflexionar sobre les imminents municipals de diumenge. Anteriorment vaig apuntar la possibilitat de votar nul com a protesta davant un discurs (i acció) polític d’encefalograma pla. La veritat és que avui, ara, em trobaria en la cobdiciada categoria de l’elector indecís. No m’estranya, davant el trist panorama de la política espanyola en general, i la catalana en particular. Malgrat el meu incert vot, no renuncio a fer les meves consideracions, com sempre, crítiques.  1882: La policia espanyola s’inventa La Mano Negra, una pressumpta organització conspirativa anarquista que pressumiblement havia de dedicar-se a matar burgesos. Centenars d’empresonats. Centenars de deportats, desenes d’executats. Cap prova. 1897: Procés de Montjuïc. 400 detencions. Diversos morts als interrogatoris, o gent que es torna boja després de tortures horribles. 5 anarquistes executats. Una vegada revisat el procés i comprovada la innocència dels assassinats, Espanya es nega a anul·lar les condemnes. 1909. Setmana Tràgica. 75 civils assassinats. 2000 detencions.175 deportacions, 59 condemnes a cadena perpètua. 5 condemnes a mort, entre elles a Ferrer i Guàrdia, el qual, ni tan sols passava per allà. 1937. Maig. El PSUC, matriu
de l’actual IC desferma la caça al dissident i a l’anarquista. Centenars d’anarquistes empresonats,
executats i assassinats.  Avui a El Punt ha sortit publicat el meu article Independentisme sociològic. Es tracta d'una nova aportació a un estat d'opinió creixent entre bona part de la ciutadania segons la qual s'incrementa el distanciament Catalunya-Espanya, i l'opció de la independència sembla la més assenyada i raonable. L'article té precedents en diversos altres escrits que he anat publicant en els darrers anys, entre ells un post amb força èxit sota el mateix i que trobareu aquí.INDEPENDENTISME SOCIOLÒGIC Els esdeveniments polítics dels darrers anys han obert ferides profundes en la relació Catalunya-Espanya. L’aventura fracassada del darrer estatut no ha fet altra cosa que abocar-hi sal. Els desencontres han anat més enllà de les batusses polítiques, i qualsevol ciutadà pot apreciar com les calúmnies llençades des de bona part de mitjans propicien una sensació de distanciament, desconfiança i desafecció mútues. Potser sí, que la mentida resulta rendible a curt termini. Tanmateix, les ofenses resten tatuades a la memòria, i acaben surant a la superfície a la primera oportunitat.  En plena campanya electoral, Zapatero sembla disposat a tornar el castell de Montjuïc que ja ha cedit no recordo quantes vegades a la ciutat. De fet, el president del govern s’ha de posar a la cua, perquè el seu il·lustre predecessor en la tasca de cedir coses robades va ser l’exalcalde Porcioles, que va la va obtenir a principis dels setanta. No només l’acte d’avui resulta del tot immoral per la seva condició d’electoralista. És que Zapatero no té autoritat per cedir el castell. Incorreria en les mateixes responsabilitats d’aquells que es dediquen a regalar objectes robats. Molts desconeixen que el castell, ja fa anys que és ocupat per una colla d’okupes. Són d’aquests molt perillosos. Van armats i no s’estan per contemplacions. És més, s’han dedicat al llarg de les darreres dècades a molestar als veïns. Tenen acumulat materials explosius que han utilitzat més d’una vegada amb ànims intimidatoris. Les activitats a les quals es dediquen no estan ben clares, encara que hi ha diversos fets que els incriminarien de diversos càrrecs de segrest, extorsió i assassinat.  Tot i que no l’he votat mai, sempre he sentit un gran respecte per Paqual Maragall. És més, fins i tot, tenint en compte la meva passió pels personatges ibsenians, quan el sento percebo un sentiment proper a la simpatia. Els personatges d’Ibsen són
sempre independents, I no dubten a enfrontar-se sovint contra una massa acrítica,
per molt majoritària que aquesta sigui. Persegueixen la veritat, i estan
disposats a sacrificar-se íntegrament per defensar les seves conviccions. Sovint, tanmateix, s’equivoquen. Maragall ho ha fet sovint, això. Es va equivocar quan va deixar que el seu partit es deixés arrossegar pel cantó fosc de la força. Es va equivocar quan pensava que el federalisme era possible. Es va equivocar quan creia que Espanya estava disposada a acceptar que el seu era un estat plurinacional. Es va equivocar, i de molt, a l’hora de triar els amics.  En el debat encetat ahir, a instàncies de Xavier Vendrell, i molt em temo, a conseqüència d’uns calçots mal païts, trobo fenòmens interessants. Més enllà de la discussió al voltant d’aquest concepte utilitzat amb tanta familiaritat pel grau de la seva abstracció, ens trobem, per sorpresa, davant la circumstància d’interrogar al país sobre la possibilitat real de decidir. Jo no em pronunciaré. Els meus lectors, ja poden intuir el que penso. El que sí que trobo són unes quantes derivades suscitades per aques tema incorporat, de sobte, a l’agenda política.  Acabo de participar en la jornada de suport per a Núria Pórtulas, amb més de dos centenars de persones, la majoria nens i nenes. El meu petit gest de solidaritat contra la flagrant injustícia de l'estat espanyol i els seus fidels servents del Vichy Català, consistirà, d'ara en endavant, de col·locar al subtítol del meu blog, el que ja és un clam entre tot Girona, i entre tota aquella gent que no suporta les mentides.Com pot ser que un estat, diuen, de dret, empresoni a una persona sense proves? Com pot ser que puguin tenir algú incomunicat, a set-cents quilòmetres de casa, i sense ni tan sols, l'assistència d'un advocat? Com pot ser que la classe política, més enllà d'honroses excepcions, no mogui un dit contra la injustícia del TOP Reloaded? Com pot ser que tolerem que existeixi una llei antiterrorista, i que aquesta no s'apliqui en contra dels responsables dels cinc assassinats de Vitòria de 1976? La resposta és clara: Espanya continua governada per la Santa Inquisició. Aquests darrers dies ho pensava mentre corregia el tercer capítol del llibre sobre la història de l'anarquisme que estic redactant.  Un dels errors que, al meu entendre, cometen bona part dels sobiranistes actuals és tractar de justificar l'opció independentista a partir de la ideologia nacionalista. Tenen raó aquells que des dels mitjans de comunicació hegemònics tracten de desautoritzar els partidaris de la independència a partir de la idea que els nacionalismes esdevenen un conjunt filosòfic desacreditat. Més enllà que els nacionalismes han protagonitzat els canvis al mapa europeu del darrer quart de segle, hi estic d'acord que l'argumentari fet servir pels partits polítics que afirmen defensar la sobirania del nostre país resulta avorrida, reiterativa i sens dubte, poc efectiva. A més, comet l'error d'anàlisi que indicaria que la major part de la població resident al principat no comparteix ni la seva estètica ni els seus plantejaments, la qual cosa fa que l'opció de la independència del país sigui virtualment impossible, sota els paràmetres actuals, tret de circumstàncies històriques inesperades i excepcionals (conjuntures que, d'altra banda, resulten molt dramàtiques).Des del no nacionalisme sincer, tanmateix, la independència del nostre país, esdevé una necessitat més física que cultural, més instintiva que racional. I farien bé els nacionalistes catalans d'escoltar aquests plantejaments. Mai he tingut una gran confiança en la qualitat democràtica del meu país. El fet que el règim actual es fundés més l'1 d'abril de 1939 que, com afirma la propaganda, el 6 de desembre de 1978, condiciona un estat de dret que té més d'estat que de dret. Així, Espanya és avui un país amb semi-llibertats democràtiques, on aquells que no s'agenollen davant la bandera, el rei, i el capitalisme, poden ser detinguts, empressonats, assetjats i posats al marge de la llei. A Girona, tothom ho sap!  Avui, mentre portava la nena a l'escola, ho he vist enganxat precàriament, en un fanal. Una afirmació negra sobre blanc: jo també sóc anarquista. Fora de context seria difícil d'entendre. En una ciutat com Girona, on les notícies corren més de pressa de boca a orella que per les ones hertzianes, s'entén perfectament.Des que l'audiència nacional ha aplicat la llei antiterrorista a aquesta noia de Sarrià de Ter, coneguda en tot el poble, i més enllà, per ser una persona sociable, honesta, treballadora, i incapaç de tirar un pastís de nata a la cara del jutge Garzón, ha estat empresonada, aïllada, i pateix aquesta mena d'aberració jurídica anomenada llei antiterrorista. Els gironins tenen (tenim) una llarga llista de defectes. Un dels que no tenim en absolut és la falta d'intel·ligència. No som idiotes i no ens deixem prendre el pèl estúpidament. Una altra virtut és que tenim bona memòria, i ja tenim una certa experiència de com l'estat utilitza la pressumpció de culpabilitat preventiva davant qualsevol cosa una mica estranya. Que la Núria és innocent, ho sap tothom. Que l'aparell de l'estat fa abús d'autoritat, ho sap tothom. Que la judicatura postfranquista empresona dissidents, és un secret a veus. Encara recordo haver tingut de veí d'escala Luis Andrés Edo empresonat sense proves pel muntatge policial del cas l'Escala. En aquestes circumstàncies, la ciutat de Girona s'està revoltant davant la injustícia. I fins i tot, tan burgesa, tan amant de l'ordre, destapa una de les essències catalanes: l'adscripció a l'anarquisme. Avui, alguns, davant l'arbitrarietat del poder, podem sentir-nos molt propers a les consignes que circulen per fanals, cabines telefòniques i parets. Aquests dies, la majoria de la gent de Girona s'està fent anarquista, perquè s'està revoltant contra la injustícia.  Nota: Article aparegut al darrer número de la revista Barret Picat.Tenia vuit anys quan vaig fer un dels meus primers viatges. Potser el primer del qual en vaig ser plenament conscient, assaborint-lo com a un gran plaer. Avui podria semblar ridícul si confesso la impressió que em va causar aquell trajecte en un d’aquells Talgos antics, i arribar, al cap d’unes quatre hores a la ciutat de Saragossa. A la mateixa edat, la meva filla ja s’ha desplaçat per terra, mar i aire i ha posat els peus en vuit estats de dos continents. Tanmateix, aleshores, travessar el desert dels Monegros un vespre de tardor em va semblar com la més agosarada de les aventures.  El fracàs de la reforma estatutària andalusa posa de relleu un fet inqüestionable. Allò que la classe política fa per neutralitzar qualsevol atisbe de diferència i asimetria en el si de l'estat, contrasta amb la indiferència majoritària. Els café para todos s'ha traduït en dos fets. Els andalusos ja estan farts de cafè. Als catalans se'ls tira a la cara quan tot just trenca el bull. L'agressivitat nacionalista contra catalans i bascos és una manera d'intimidar per tal no es faci jurídic el que ja és un fet real: el progressiu distanciament entre la societat catalana i les institucions estatals, entre la ciutadania del nostre país, i els referents que tracten de limitar un reconeixement diferenciat.Era evident que la reforma estatutària acabaria com està acabant. Els meus lectors poden corroborar que, molt a desgrat meu, vaig actuar com a Cassandra, i avui ja no arriba ni a la categoria de paper mullat. És, pràcticament paper maché, d'aquest que acaba cremant per a les falles. I em fa l'efecte que el Tribunal Constitucional no pensa indultar el nostre ninot. Tanmateix, allò que ha esdevingut entre 2003 (constitució de la comissió estatutària) i 2006 (referèndum) o 2007 (enèssima rebaixa via Tribunal Constitucional) ens mostra un fet ineludible, que com a historiador, m'agradaria remarcar.  Avui ha sortit a El Punt el meu article El mal turc. «Derin devlet» és una expressió turca de definició difusa, la traducció de la qual s'acostaria a «Estat profund». Aquest concepte va ser interpretat recentment pel primer ministre Tayyip Erdogan com a «bandes criminals que actuen dins l'organització de l'Estat» per compte propi, al marge de l'interès general. Això va ser dit arran de l'assassinat del periodista Hrant Dink, quan la policia va fer orelles sordes als indicis de l'imminent crim, i tractant d'heroi l'assassí de l'home que havia denunciat el genocidi armeni de 1917. No es tracta d'un cas únic. Aquells periodistes, escriptors, intel·lectuals, que qüestionen la història oficial turca o denuncien la repressió política i cultural contra els kurds s'han vist assetjats judicialment o amenaçats per nacionalistes d'extrema dreta. El darrer exemple és el del vigent premi Nobel de literatura, Orham Pamuk, jutjat per haver «insultat la identitat turca», que, cansat de tot plegat, acaba d'exiliar-se als Estats Units.  Benvolguts convilawebtians;He seguit el debat sobre l'affaire Oleguer. De fet, aquesta és la tercera bitàcola consecutiva dedicada al jugador del Barça, i com he dit, l'intel·lectual català que més valor ha demostrat. A banda del boicot a Kelme, el que cal és compensar Oleguer per les pèrdues econòmiques, i a la vegada, enviar un missatge de suport efectiu, no només al jugador, sinó a tota la societat catalana, consistent en què ningú farà callar a les veus dissidents. Els intel·lectuals del país han de tenir clar que tenen desenes de milers de persones que els donen suport, i que si cal, podem mobilitzar-nos. Proposo formalment a tots els blogaires d'aquesta plana, que a títol voluntari, i a partir d'aportacions modestes, per posar un exemple, de 10 euros, utilitzem Vilaweb per patrocinar Oleguer. Que el logo de mésvilaweb llueixi al calçat esportiu del futbolista. Al cap i a la fi, no deixa de ser una empresa de la comunicació, i com a tal, té dret a utilitzar la publicitat per fer arribar el seu suport. Proposo a Vilaweb que organitzi aquesta operació, i que obri un compte obert a tal efecte, de la mateixa manera que pugui contactar amb aquest jugador o altres més. Aquesta és una proposta per passar de les paraules als fets, de deixar-se de lamentacions i donar un senyal inequívoc a tota la societat que en aquest país no ens deixem trepitjar, que no podem confiar en els partits, i que no estem disposats, com vam veure ahir a Polònia, a menjar-nos els decrets amb patates.  Podem estar d'acord, o no amb les declaracions d'Oleguer Presas. El que sí cal reconèixer és que l'article publicat pel futbolista i pensador són ponderades, respectuoses i responen a la realitat. I més enllà de les coincidències, o no, existeix el principi superior de la llibertat d'expressió.Per tant, si l'article d'Oleguer sembla afectar econòmicament els seus interessos, és just que Kelme sigui també perjudicada. Demano que tots aquells partidaris de la llibertat d'expressió fem un boicot a aquesta marca esportiva, d'altra banda d'una qualitat dubtosa  Si l'Oleguer Presas no fos un jugador professional del Barça, podria ser considerat, sense exageracions, com a un jove intel·lectual solvent, un pensador brillant, i una veu autoritzada a parlar en nom del seu país. Ho demostra dia a dira en les seves intervencions, sempre ponderades, als mitjans de comunicació, als seus escrits, i amb la seva actitud personal i de compromís.Si, a més, fóssim en un país normal, veuríem la seva signatura a Le Monde, Libération, La Reppublica o The Guardian. Tanmateix, l'Oleguer Presas és un excel·lent jugador de futbol. Ni és ràpid, ni especialment habilidós, encara que amb una extraordinària visió de joc, capacitat de sacrifici i habilitat per posicionar-se en espais estratègics. I, és, a més, campió d'Europa. Malauradament, aquestes qualitats seves fan que el país no prengui les seves idees seriosament. I, tot i a penes utilitzar el cap al camp de futbol, l'arrisca en el de la política i la societat, fet que l'honora i mereixeria un reconeixent entre tot el gremis de gent que escrivim. En un món, com el futbol, on no destaca la cultura ni el debat en profunditat, a Oleguer fàcilment se'l caricaturitza a partir de la definició antisistema. I antisistema és aquesta mena terme fàcil que, simplement, oculta el més pertinent de dissident.  Des de la blogosfera, sembla que, si més no, la mobilització avança. Els qui ja tenim una certa edat, i que ja estem tan cansats de saltar-nos les planes dels diaris que fan referència a la política antiterrorista, desitgem que el procés de pau avanci. I en el meu cas, no només perquè el principi ètic de la pau és sempre positiu (sempre i quan no comporti opressió o claudicacions) sinó perquè pot representar una magnífica ocasió per desmuntar el tinglado de la Transició. Això és: anar a la convocatòria de setembre per tal que l'estat espanyol aprovi les seves assignatures pendents: Drets humans I; Teoria de l'autodeterminació; Drets individuals; Igualtat social I i II; Història del feixisme espanyol; Memòria Històrica II; Teoria dels intel·lectuals independents; Polítiques de Benestar I, II i III i unes quantes més que ara mateix m'oblido. El meu col·lega Txema Bofill em passa diverses consideracions sobre la repressió contra els crítics a la monarquia encarnat en una Audiència Nacional que cada cop em recorda més el Sant Ofici.Jo ja he pres mesures. De moment, he amagat tots els ossets de la meva filla, no fos el cas que algú amb corona els disparés.  Em confesso un apassionat de Joseph Conrad. Pocs autors són capaços de descriure tan en profunditat la complexa naturalesa humana. Pocs arriben tan a dins a l'hora de descriure els mecanismes que mouen les persones a actuar d'una manera, sovint, en contra de tota lògica i racionalitat. Pocs arriben a veure que hi ha més enllà del cor de les tenebres. I sempre queda bé (fa erudit) utilitzar els seus personatges com a al·legories de dels fatals girs del destí.De fet, en el moment que l'atemptat de Barajas va glaçar el somrís de Zapatero, no puc deixar de pensar en Lord Jim. |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosMITJANS DE COMUNICACIó INTEL·LIGENTS
SIGNATURES IMPRESCINDIBLES
SOCIETATS CIVILS
TALLERS D'IDEES I MEMòRIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
