La multiplicació dels atacs contra vaixells de tota mena a les aigües de Somàlia ha fet revifar tota la iconografia relacionada amb els pirates. Antics pescadors, camperols, guerrillers en el que Robert Kaplan ve tipificant com a "estats fallits" han canviat d'activitat, i ara han entrat en el lucratiu negoci de la delinqüència. Més enllà de l'anècdota, i de la veritable dimensió d'un seriós problema de la seguretat marítima, tant a Somàlia com a altres zones, aquest fenomen creixent constitueix una constatació, amb valor de símbol, del que han resultat les conseqüències del neoliberalisme a gran escala, creença de fanatisme religiós amb adeptes com Esperanza Aguirre, Xavier Sala-Martín, i pràcticament tots els ministres d'economia que ha tingut Espanya.
Nota: Article publicat a l'edició d'avui del diari El Punt
Un conegut acudit
de l’antic bloc oriental explica que Marx, Engels i Lenin decideixen construir
l’autopista que ha de dur a la societat socialista. L’obra és àmplia i
complexa, i el conjunt de ciutadans la inicien amb entusiasme. Mesos després,
alguns dels voluntaristes treballadors alerten Engels que les excavadores s’han
avariat, i sense recanvis ni benzina no és possible continuar. L’alemany resta
importància a la notícia i els commina a continuar a pic i pala. Al cap d’una
setmana, un home, amb entusiasme minvant, es presenta davant Marx i informa que
les eines s’han fet malbé, i cal deturar l’obra. El filòsof, amb un discurs
encès, anima tothom a prosseguir amb les pròpies mans. Passades poques hores,
l’únic incondicional que resta sense defallir, confessa a Lenin que ja no pot
més. Sense màquines ni estris, i amb gana, qui ha sobreviscut se n’ha tornat a
casa. El revolucionari, satisfet, anuncia: “això vol dir que per fi hem arribat
al socialisme”.
"El col·lapse del mercat seria un esdeveniment traumàtic de conseqüències inimaginables. Tanmateix, em resulta més fàcil d'imaginar que la continuació del règim actual".
Nota: article aparegut recentment al Setmanari La Directa. 6
d’octubre. El programa Àgora, del canal 33, debat sobre la crisi econòmica i
financera. Pedro Schwartz, malgrat l’evident fallida provocada per la
desregulació inspirada per la ideologia de Milton Friedman i l’escola de
Chicago, defensa el neoliberalisme sense manies. La resta de convidats resten
desconcertats davant la impassibilitat de l’economista i conferenciant freelance.Alhora, tant els missatges que desfilen per
la pantalla com els comentaris escrits i telefònics d’espectadors emprenyats presenten
unanimitat total. Ja fa anys, des dels temps daurats de la pressumpta
prosperitat, que no arriben a final de mes. Schwartz, insensible i frívol canta
les excel·lències dels ajustos econòmics amb terribles danys col·laterals.
Ningú vol saber res de tu quan no tens ni un cèncim, explica el blues d'Ida Cox i B. Feldman, enregistrat per Bessie Smith el 1929. Aquest tema pot considerar-se com a la banda sonora oficiosa del crash borsari que deixà el món sencer en recessió. De la mateixa manera, cantautors genials com Woody Guthrie van posar-hi la música a les tragèdies descrites a les novel·les d'Steimbeck, la munió de pagesos pobres i arruïnats d'Oklahoma que, en una brutal odissea són esclavitzats pels grans propietaris agrícoles californians.
“La xusma de l’entrepont / no parla anglès ni alemany / mes
hi ha quelcom / que no requereix explicació: / que a la primera classe li toca
el primer torn / i que mai no hi ha prou ampolles de llet / ni sabates, ni bots
salvavides per a tothom”. Així de crua és la realitat descrita al Cant II de la
comèdia “L’enfonsament del Titànic”, àmplia metàfora de l’assaigista Hans
Magnus Enzenberger. De fet, el naufragi del qual aviat farà un segle representa
una alegoria de com el capitalisme liberal previ als conflictes del segle XX és
capaç de passar de la supèrbia a la misèria en poques hores. I sobretot, com
els que s’enfonsen, són sempre els mateixos.
No són exageracions dels periodistes. La crisi ja ha arribat aquí implacablement i comença a provocar les seves primeres víctimes. Jo en conec algunes, amb els seus noms i cognoms, i com deia Serrat en la seva irònica cançó sobre Badalona, el seu carnet d'identitat. Ha arribat la crisi, després d'una eufòria de la qual pocs se'n beneficiaren realment. També en vaig conéixer alguns d'aquests. En general, gent sense escrúpols ni manies, aprofitats dels molts que avui llencen a la paperera de la història.
Una de
les virtuts de la iniciativa, avortada, del ministre Corbacho, de posar fi a la
contractació en origen mentre les xifres de desocupació es deborden, és que
posa a debat un tema tabú. Sobre immigració, avui és pràcticament celebrar un
debat seriós i rigorós, superficialment pels prejudicis i polèmica que
susciten, profundament pels interessos particulars que intervenen.
A l’hora
de debatre sobre aquesta qüestió, apareix la propaganda, la censura, i la
sospita sobre aquell que gosa discrepar de la postura oficial que la considera
com a molt productiva, positiva i enriquidora. No nego pas que el procés tingui
efectes positius, tanmateix, des d’un punt de vista estrictament acadèmic, com
a tot fenomen, hi ha gui guanya i qui perd. Precisament la llista dels uns i
dels altres determina la posició majoritàriament favorable a la immigració, per
part dels mitjans de comunicació i think tank dels economistes liberals,
i desfavorable, per part del carrer.
Acabo de passar uns dies agradables a Andorra. Feia més de divuit anys que no tornava, i l'experiència, fonamentada en fer el turista, i una mica de muntanya -amb l'ascensió al Pic Blanc (2.723m)- m'ha permès relaxar-me i descansar. Quan estudiava a l'Autònoma, la presència d'algunes companyes de facultat del principat pirinenc m'havien donat una impressió poc publicitada (i gens idílica) del que representa aquest petit estat. Em parlaven de l'implacable caciquisme, d'un estat on els sindicats estaven prohibits i persistia un cert feudalisme econòmic contra una població majoritàriament estrangera, sense a penes drets polítics o socials, que vivien de la seva condició de paradís fiscal, tothora des d'una ambugüitat nacional pragmàtica i equidistant del poder espanyol i francès, en una mena d'independència limitada, i una absència d'ambició destacable.
Nota: Article publicat a El Punt el passat dissabte, 23 d'agost. Qualsevol qui hagi viatjat per Amèrica del Nord
s'adonarà de com pot arribar a ser d'asfixiant el servei a qualsevol
hotel, bar, restaurant o botiga. Aquesta actitud no és gratuïta. Ja les
guies de viatge alerten de la importància de deixar propines abundants,
al voltant del quinze per cent de l'import estipulat en les factures, i
de l'hostilitat i ressentiment que suscita entre els empleats negar-se
a pagar aquesta mena d'impost tàcit.
Atès que
encara no m’he recuperat del Jet Lag, porto la setmana sencera zapejant de
matinada, a la recerca d’algun programa amb prou capacitat somnífera. Tot just
ahir, en una d’aquestes cadenes marginals pròximes a una ultradreta amb
corbata, com “Intereconomia” van passar el documental holandès Fitna, dirigit i
produït pel parlamentari Geert Wilders, que tanta controvèrsia va generar en el
seu moment, i ja comentat en aquest mateix bloc. Entre la música de Txaikovski,
els lemes inquietants de “Freedom go to hell” i les imatges esfereïdores
d’adúlteres lapidades, gais penjats o avions estavellant-se contra les torres
bessones, es conjuraven per produir l’insomni produït per la inquietud. No sé
perquè, mentre que inquietants barbuts llegien sures pròpies dels guionistes de
Pulp Fiction, per relaxar-me, alternava el documental amb el “Cuarto Milenio”
d’Iker Jiménez amb el tema central del Ieti. Poc després, dos tertulians amb
fila de fer hores a la Cope, tot i que amb capacitat de construir frases
subordinades, anaven atiant el foc de la xenofòbia entre els escassos
televidents de la matinada.
Nota: Article aparegut al diari El Punt el passat 24 de juliol
Max Stirner fou un filòsof alemany de mitjan segle
XIX, contertulià de Marx, i d'un èxit més primerenc i efímer que el seu
coetani. En la seva principal obra, L'ego i la seva propietat,
un tractat iconoclasta i provocador, contindria elements que després
serien assumits i reelaborats pel seu deixeble intel·lectual Nietzsche.
Stirner, que havia presenciat les revolucions burgeses que marquen la
transició vers el món contemporani, va elaborar una teoria profundament
crítica sobre les transformacions socials i polítiques del seu temps.
De fet, allà on els europeus veien canvis, ell trobava continuïtats. La
substitució de l'imperi per l'estat, i de l'emperador pel dret, no
representava el «progrés dialèctic» hegelià, en la direcció d'una
societat més justa i democràtica, sinó un perfeccionament dels
mecanismes de poder i submissió. Es tractava, ras i curt, de processos
pels quals el poder es reinventava a si mateix, es dotava d'un relat de
legitimitat, i permetia que aquells individus sotmesos al domini d'una
minoria assumissin la naturalitat de la seva subjecció. Quan el filòsof
gratava sobre la superficialitat institucional, trobava el feudalisme
profund que feia mantenir intacta la piràmide del poder, les
estructures de domini que afectaven grups socials i nacionals.
Els Rossell són una família de classe mitjana
alta. Ell, arquitecte, fa anys que dirigeix un estudi. Ella, pediatra,
compaginava la plaça a la Seguretat Social amb una consulta privada. En
els últims temps, les coses els han anat bé. Les reiterades rebaixes
impositives, tant per reduir i simplificar els trams com per fer
recular els impostos patrimonials i empresarials, els han permès
estalviar-se entre vuit i deu mil euros anuals.
Amb aquests diners extres han llogat per hores una noia equatoriana que ajuda en les tasques domèstiques, fan inversions en hedge funds
i han adquirit una segona residència a la platja. Paral·lelament, les
facilitats contractuals i la permissivitat legislativa respecte a les
fórmules de contractació que fan de la precarietat la norma bàsica de
relacions en el món del treball, l'arquitecte, a còpia d'externalitzar
riscos –fer autònoms i temporals els seus empleats–, ha expandit la
cartera d'encàrrecs i guanya més diners amb menys despeses i
preocupacions.
La multiplicació dels atacs contra vaixells de tota mena a les aigües de Somàlia ha fet revifar tota la iconografia relacionada amb els pirates. Antics pescadors, camperols, guerrillers en el que Robert Kaplan ve tipificant com a "estats fallits" han canviat d'activitat, i ara han entrat en el lucratiu negoci de la delinqüència.
Nota: Article publicat a l'edició d'avui del diari 
"El col·lapse del mercat seria un esdeveniment traumàtic de conseqüències inimaginables. Tanmateix, em resulta més fàcil d'imaginar que la continuació del règim actual".
Acabo de passar uns dies agradables a Andorra. Feia més de divuit anys que no tornava, i l'experiència, fonamentada en fer el turista, i una mica de muntanya -amb l'ascensió al Pic Blanc (2.723m)- m'ha permès relaxar-me i descansar.
