Nota: Article publicat a "El Punt", ahir divendres.
Falsa prosperitat
Ara, quan sembla que la crisi comença a afectar
també l'estadística, faríem bé d'examinar un període recent que no
sembla que hagi servit per a altra cosa que permetre l'acumulació a uns
pocs. Realment ha estat un temps de prosperitat?
tribuna Historiador
En caure el mur de Berlín, es féu evident el
descrèdit de les utopies. En nom d'una inassolida igualtat es privà els
individus de llibertat en un marc insolidari. Avui, l'evolució
econòmica del capitalisme també ha palesat la seva condició d'utopia
destructiva. En nom d'una inassolible llibertat s'ha aguditzat fins a
graus mai vistos la desigualtat i fet de l'egoisme una virtut. Dues
dècades després del col·lapse del comunisme, el capitalisme triomfant
ha expressat la seva condició de religió utòpica que requereix
sacrificis humans per alimentar els seus déus.
Avui, primer de maig, més que una festa és una incitació a reflexionar sobre l'evolució econòmica i social del moment. I hi ha poques coses millors que el manifest que les organitzacions alternatives als "agents socials oficials" han donat a conèixer avui a Girona, que us transcric a continuació.
E
nguany les organitzacions sotasignants hem decidit celebrar un primer de
maig diferent, perquè volem recuperar el primigeni, el de 1890, quan centenars
de gironins i gironines van manifestar-se per primer cop per exigir llibertat,
igualtat i solidaritat.
En una ocasió, un amic escocès, em va dir que Margaret Tatcher havia estat pitjor que Hitler. Davant el meu gest escèptic va reforçar amb arguments la seva categòrica asseveració. Tatcher va fer quatre coses que tots els bombardejos de la Luftwaffe no van arribar a aconseguir. La primera, carregar-se la puntualitat del ferrocarril, la segona, destruir tota la indústria i deixar-nos, doncs, en una posició vulnerable, la tercera, generar una profunda dividió de classes, amb la dissolució de la unitat nacional, i finalment, desmoralitzar els britànics, em va informar. Certament, la revolució neoliberal protagonitzada per la filla d'un botiguer que compartia el te amb personatges de la categoria moral de Pinochet ha fet del Regne Unit una mena d'empresa desunida.
Aquests dies de Setmana
Santa he deixat abandonat el bloc. La invitació a presentar el meu llibre El
anarquismo individualista en España, 1923-1938, a la llibreria Gatazka, de
Bilbao, amb entrevista radiofònica inclosa, va servir per aprofitar el
temps i fer una visita a Euskadi, país que sempre té molta tirada per als
catalans, i on ja he estat mitja dotzena de vegades.
Tanmateix, a la capital de
Biscaia, no havia tornat des que l’estiu del 1988 m’hi vaig passejar unes hores
tot esperant un tren. Certament, vint anys donen per a molt, i puc confirmar
que el canvi experimentat per la principal ciutat basca ha estat profund. Com
no podia ser d’altra manera, a banda de la trobada amb els lectors, vaig fer el
que resulta propi de qualsevol turista: passejades a la vora del Nervión,
visita al Guggenheim, i contemplació d’alguns dels elements més emblemàtics,
adobades amb alguna conversa amb un col·lega historiador. De tot plegat,
n’extrec algunes sensacions ambígües, i un regust agredolç.
No és infreqüent en converses privades amb responsables municipals sentir lamentar-se dels problemes amb les empreses contractades per les
administracions locals. Tasques de manteniment, recollida
d'escombraries o seguretat, abans realitzades per funcionaris
municipals, han passat a ser externalitzades a mans d'empreses que
subcontracten maquinària i treballadors i, en una espiral de difícil
control, acaben deteriorant el servei que es presta i es disparen els
pressupostos inicials sense assumpció de responsabilitats per reiterats
incompliments. Molts regidors de poble, que a partir de les indicacions
dels respectius partits –amb un perfil creixent de gestoria– havien
quedat enlluernats per les possibilitats de noves fórmules de gestió
privada, ara se senten segrestats per una mena de màfies insaciables
que sovint contravenen impunement contractes subscrits. Els havien
explicat que recórrer a funcionaris municipals implicava despeses i
maldecaps, mentre que la nova enginyeria contractual aportava la
flexibilitat necessària per a una «administració moderna»
Vergonyós i lamentable el tractament mediàtic d'un dels conflictes laborals més enquistats dels darrers temps. En comptes d'explicar el rerafons de la qüestió, obligació d'ètica professional, al meu parer, dels periodistes, es destaquen efectes secundaris que serveixen per tapar les causes. Incidents aïllats, batusses són elevats a la categoria de notícies, mentre que el gabinet de premsa de TMB i l'Ajuntament de Barcelona fabriquen dades inventades amb la intenció de manipular l'opinió pública. En aquests darrers dies es diu que; a) els conductors d'autobusos de Barcelona volen tots els caps de setmana de festa; b) Tenen 1,9 dies de vacences setmanals; c) No és possible assumir el cost que suposaria aquesta mesura. La realitat és que, a) els conductors d'autobusos de TMB no volen els caps de setmana, sinó dos dies que impliquin 8-9 dies de descans mensuals, com la resta de treballadors, enfront als 5 que fan actualment; b) L'1,9 dies que diu l'empresa que fan de festa és el resultat d'afegir les jornades de vacances i els dies de lliure disposició no remunerats que tenen. En cas que això s'apliqués a la resta de treballadors, resultaria que cadascú tindria 2,9 dies de festa setmanals; i c) Només amb la despesa que destina l'Ajuntament de Barcelona als alts càrrecs de les empreses municipals i a la publicitat institucional, n'hi hauria prou per fer front a una despesa menys important del que es diu. Al cap i a la fi, tothom guanyaria en seguretat.
Segons el diccionari de la GEC, dues de les acepcions del
terme “demagògia” ens indiquen: “segons el concepte aristotèlic, forma impura
de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses”
i “estat polític en què el govern és lliurat a la multitud”. No és difícil
arribar a la conclusió que, en l’actualitat, l’ús més freqüent, de la paraula,
ve derivat de la necessitat de foragitar la ciutadania del poder polític, tot
despersonalitzant la “massa” per tal de justificar la primacia de les elits.
Per la seva banda, “populisme” s’entèn com a “corrent ideològic, polític, etc,
que diu voler defensar els interesos del poble”. Com en l’anterior concepte, en
la ciència política actual, està desprestigiat, i és considerat com a la
doctrina que permet manipular els sentiments col·lectius amb millores
tangibles, idea que contrasta amb l’alta política reservada a minories de
professionals que fan de la seva acció –i la raó d’estat- una acció de
despotisme; és a dir, tot per al poble, sense el poble.
En aquests darrers mesos les manifestacions de sectors cristians i conservadors a favor de la família han proliferat. Des d'un temps ençà, aquells nuclis que semblaven quedar fora dels espais públics, perquè se suposava que les protestes al carrer semblaven patrimoni d'allò que anys enrere es denominaven esquerres, han reclamat el seu dret a dissentir. I, Déu n'hi dó, com s'han fet notar. Expressions de descontentament encapçalades per bisbes i cardenals han mostrat el desacord respecte a la deriva deconstructiva de les unitats familiars, i exigit el retorn d'allò que podríem dir "família convencional".
Tot i que des del camp de l'antropologia cal posar en dubte l'existència de tal "família convencional", hem d'admetre que als "catòlics emprenyats" no els falta raó. La família, sotmesa als atacs de la globalització, tal com molt bé ha analitzat Zygmunt Bauman viu una època de crisi. No crisi de transformació, sinó, realment, de destrucció. El nombre de separacions i divorcis no para de créixer -especialment als estats de capitalisme més desregulat- i el nombre d'individus que viuen aïllats, sense una xarxa de relacions prou sòlida s'incrementa sense aturador.
Finalment, s'estan complint les profecies. Després d'anys d'engreix a les xifres macroeconòmiques, la realitat de l'antidesenvolupament s'està complint. El capitalisme de casino acaba de mostrar els seus límits.
La caiguda generalitzada del mercat financer, és una resposta immediata al model neoliberal dels darrers anys. Com a historiador que he llegit a bastament sobre el crash de 1929 he arribat a la mateixa conclusió que la major part d'investigadors del tema. No hi ha un acord unànime, de fet, no en tenen ni idea de les causes profundes de com l'efervescència econòmica dels vint s'esvaí en pocs mesos. Ells no s'ho explicaven, i nosaltres tampoc. Es parlava de sobreproducció, es parlava de por, es parlava de sobreescalfament. El que sí que és cert és que, després del crash es van implementar un seguit de controls financers per evitar que això passés, i per protegir l'economia dels capricis del mercat.
Els informatius constaten darrerament una important conflictivitat laboral. Acomiadaments a empreses addictes a les externalitzacions, vagues de serveis públics pel deteriorament causat per descapitalitzacions, protestes per horaris abusius. L'última, present a Girona, és la dels enterramorts, els quals es queixen, amb raó, d'uns horaris laborals impossibles.
Jo em pregunto... com és que una qüestió tan solemne i social com és la mort, ha d'estar en mans d'empreses privades? Quan parlem de serveis públics, fer del dol un negoci em sembla obscè.
A la globalització, la política és la continuació de la guerra per altres mitjans.
Aquesta reflexió l'acabo d'extreure de Temps líquids, darrer llibre de Zygmunt Bauman. Expressa a la perfecció la situació actual i el que succeeix a l'ara i aquí. En el present, el neoliberalisme és una guerra de rics que roben a les classes mitjanes mitjançant una guerra econòmica: privatitzacions, desregulacions, rebaixes d'impostos, deconstrucció de l'estat del benestar, buidatge de l'estat, o més recentment, una llei amagada conscientment, de l'educació a Catalunya, que els socialistes han elaborat per desfer qualsevol indici de cohesió social. En comptes de robar-nos directament, elaboren un seguit de lleis amb secretisme, nocturnitat, i una parafernàlia propagandística exhuberant, amb mentides repetides mil vegades que generen creences no fonamentades com allò de "la gestió privada és més eficaç" o "la seguretat desestimula l'individu".
Com a barceloní expatriat, com a ciutadà d'un dels països més turístics del món, com a turista accidental, després d'assistir a la deriva de la indústria turística, no em queda altre remei de denunciar el turisme com a una de les activitats més destructives que es coneixen. No perquè faci malbé l'entorn ocupat (que també), sinó perquè, a la llarga, els interesos empresarials acaben per encetar una transformació radical a la recerca de l'exclusió de la població local, i la subversió de les relacions socials i econòmiques.
Els barcelonins saben de què parlo. De ser una ciutat en el sentit civitas, centre polític i econòmic d'una comunitat, espai de trobada, de sobte, s'esdevé una mena de decorat on els visitants acaben apropiant-se de l'espai públic, i provocant que l'organització social i econòmica es faci en funció d'aquesta activitat (i els autòctons, una mena de comparses). Barcelona és venuda com a la ciutat on es pot fer de tot, tal com expliquen molts catàlegs i planes web. I, lògicament, els hooligans arrassen tot el que poden. Que Barcelona és una ciutat chic. Els rics del cagar d'arreu vénen a ocupar els seus espais tot provocant un encariment de la vivenda. I encara pitjor, a partir de les pressions que munten per arraconar allò que no els agrada, en munten una gentrificació als barris on s'instal·len. Finalment, els ciutadans acaben essent reduïts a la categoria d'aborígens.
La vaga d'autobusos de TMB, amb possibilitats d'intensificació durant les properes setmanesencara, representa un d'aquells indicatius que assenyalen els moviments de fons que sacsegen la societat catalana des de dins.
Més enllà de la propaganda creuada -especialment vergonyosa la de l'ajuntament i la d'uns mitjans que confonen més que analitzen- sembla que el conflicte respon a la reacció enfront a la radical transformació de les relacions laborals estimulada des d'uns partits pretesament d'esquerra que aposten a fons per una agenda neoliberal friedmanita, o el que Viviane Forestier podria categoritzar com a terrorisme econòmic.
Entre els historiadors, els testimonis orals i escrits tenen un valor relatiu. El que de debò importa són els fets, i com aquests sovint contrasten amb les intencions declarades. El millor discurs sovint acaba en pirotècnia dialèctica quan el que es pretenia resultava ser el contrari del que es confessava. Els missatges contradictoris formen part del soroll mediàtic imprescindible per confondre la ciutadania, i així el poder actui subtilment per assolir els seus objectius. Això no és nou, ja Maquiavel al segle XVI va elaborar receptes per manipular l’opinió pública o Sun Tzu, fa més de dos mil anys, considerava l’ús d’informació i propaganda com una de les armes més podersoses de “l’art de la guerra”. Fet curiós, i contrastant amb els currículums actuals, l’estudi d’aquests clàssics és lectura obligatòria a les principals escoles de negocis, i presents a gabinets de comunicació de corporacions de governs i corporacions amb la missió de desorientar l’individu afectat per tal que aquest accepti l’inacceptable.
Benvolgut sr. Avui he escoltat les vostres declaracions sobre el pressumpte excés de 150.000 funcionaris a Catalunya. Heu explicitat, a més, que no tenen res a fer, i que fóra convenient prescindir-ne per tal de fer del país (no tinc massa clar de quin en parleu) més competitiu. Miri, sr. Rossell. Imagino que voldria que no hi hagués inspectors de treball, ni professors ni metges als serveis públics, ni empleats de correus, ni tampoc recaptadors d'impostos. Els primers, perquè el poden obligar a fer complir les normatives laborals que els membres de l'organització que presidiu incompleixen, o que els segons i tercers impedeixin que alguns propietaris de capital puguin fer negoci amb diners públics, o que els darrers indaguin sobre els orígens de la vostra fortuna personal, i la dels vostres afins. Ho puc entendre. Tanmateix, el que em molesta profundament és l'ús de la mentida, la falsedat, la fal·làcia i la manipulació per tal que cali el missatge entre l'opinió pública. Sr. Rossell, com a coneixedor de la història, és evident que si en aquest país es pot prescindir d'algú és dels empresaris. Us explicaré perquè.
Un dels fets més descoratjadors de la Catalunya i l'Espanya contemporània és constatar la falicitat amb què gent sense escrúpols delinqueix contra els més desvalguts. Els meus sogres, gent gran sense estudis, i a qui qualsevol tràmit administratiu els resulta una muntanya, acaben de ser víctimes d'una estafa telefònica. Astorada, la meva sogra em mostra una factura de més de quatre-cents euros, i no entén perquè. Miro el desglossament de les trucades i observo que hi ha més de dues-centes trucades la nit del 30 de setembre a un número 905, d'aquests que són un d'aquests negocis extractius...
D i jo vam néixer amb pocs mesos
de diferència. Ella ho va fer a mil tres-cents quilòmetres de Barcelona, on
vint-i-cinc anys després ens vam conèixer. Els seus pares extremenys passaven
uns anys com a emigrants a Alemanya, treballant a una fàbrica i tractant
d’estalviar uns diners per al retorn. No sembla que els provà l’experiència. No
van trigar gaire a desfer camí, perquè D amb prou feines serva imatges o
sensacions d’aquella època llunyana que sovint associem a les fotografies en
blanc i negre de finals dels seixanta. Tanmateix, la seva família no va tornar
al poble, sinó que van anar a viure al mateix lloc on bona part del poble va
instal·lar-se definitivament, a divuit parades de metro de casa meva. El seu
barri era el típic del suburbi. A prop de la capital, i a la vegada lluny.
Distant en les comunicacions, en els costums, en la llengua, en el paisatge,
tot i que proper en el fons per poder participar en igualtat de condicions en
el país, on en teoria, vivim.
Avui apareix a El Punt el meu article Violències. Us el reprodueixo a continuació
La brutal agressió a una noia equatoriana als Ferrocarrils
Catalans ha causat un gran impacte entre l’opinió pública i sacsejat la
sensibilitat ciutadana. Malauradament, la reacció política i judicial només ha
estat possible mercè a la difusió de les imatges als mitjans de comunicació. No
és difícil imaginar que es tracta de la punta de l’iceberg d’un extens catàleg
d’humiliacions quotidianes. I el més preocupant és que, si s’ha arribat a
aquests extrems és per la sensació d’impunitat amb què determinats individus i
grupúsculs actuen.
Corria el setembre de 1984
quan vaig rebre una notícia inesperada. M, un amic de la infància i
adolescència molt proper, va allistar-se a la Legió. Jo ja sabia que érem del
tot oposats, que els nostres orígens eren diferents,que el seu pare havia estat a la División Azul, mentre que
el meu avi, a la CNT, i jo mateix, feia tot el possible per lliurar-me de la
mili, com així va ser.
No entendré mai quin va ser
l’impuls que el va portar a passar tres anys de la seva vida a l’Àfrica, i més
quan es tractava d’algú amb un coeficient intel·lectual normal i el COU superat
amb escreix. Quan era de permís, encara ens vèiem i parlàvem, perquè els
nostres antagonismes ideològics no implicaven preservar una amistat d’aquelles
bastides a mesura que canviàvem de talla i veu. Tot just entrava a la
universtitat, per aprendre a fer de mestre, mentre ell es dedicava a salvar la pàtria.
Que convenia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara, els temps estan canviant i fa lleig mostrar púbicament les armes i matar la pròpia població civil. Avui existeixen altres mètodes, potser menys incruents, tot i que no menys efectius per assolir l'objectiu que amagaven Franco o Espartero; la completa submissió d'un país decidit a no diluir-se dins l'imperi. No cal bombardejar la capital des de Montjuïc. Per això ja hi ha Adif i Construcciones, dedicats amb insistència i un elevat grau d'èxits a trinxar la ciutat, esquerdar els seus edificis o col·lapsar les insuficients infrastructures de pagament.
Nota: Article publicat a "El Punt", ahir divendres.
Avui, primer de maig, més que una festa és una incitació a reflexionar sobre l'evolució econòmica i social del moment. I hi ha poques coses millors que el manifest que les organitzacions alternatives als "agents socials oficials" han donat a conèixer avui a Girona, que us transcric a continuació.
En una ocasió, un amic escocès, em va dir que Margaret Tatcher havia estat pitjor que Hitler. Davant el meu gest escèptic va reforçar amb arguments la seva categòrica asseveració. Tatcher va fer quatre coses que tots els bombardejos de la Luftwaffe no van arribar a aconseguir. La primera, carregar-se la puntualitat del ferrocarril, la segona, destruir tota la indústria i deixar-nos, doncs, en una posició vulnerable, la tercera, generar una profunda dividió de classes, amb la dissolució de la unitat nacional, i finalment, desmoralitzar els britànics, em va informar. Certament, la revolució neoliberal protagonitzada per la filla d'un botiguer que compartia el te amb personatges de la categoria moral de Pinochet ha fet del Regne Unit una mena d'empresa desunida.
Vergonyós i lamentable el tractament mediàtic d'un dels conflictes laborals més enquistats dels darrers temps. En comptes d'explicar el rerafons de la qüestió, obligació d'ètica professional, al meu parer, dels periodistes, es destaquen efectes secundaris que serveixen per tapar les causes. Incidents aïllats, batusses són elevats a la categoria de notícies, mentre que el gabinet de premsa de TMB i l'Ajuntament de Barcelona fabriquen dades inventades amb la intenció de manipular l'opinió pública.
En aquests darrers mesos les manifestacions de sectors cristians i conservadors a favor de la família han proliferat. Des d'un temps ençà, aquells nuclis que semblaven quedar fora dels espais públics, perquè se suposava que les protestes al carrer semblaven patrimoni d'allò que anys enrere es denominaven esquerres, han reclamat el seu dret a dissentir. I, Déu n'hi dó, com s'han fet notar. Expressions de descontentament encapçalades per bisbes i cardenals han mostrat el desacord respecte a la deriva deconstructiva de les unitats familiars, i exigit el retorn d'allò que podríem dir "família convencional".
Finalment, s'estan complint les profecies. Després d'anys d'engreix a les xifres macroeconòmiques, la realitat de l'antidesenvolupament s'està complint. El capitalisme de casino acaba de mostrar els seus límits.
A la globalització, la política és la continuació de la guerra per altres mitjans.
Com a barceloní expatriat, com a ciutadà d'un dels països més turístics del món, com a turista accidental, després d'assistir a la deriva de la indústria turística, no em queda altre remei de denunciar el turisme com a una de les activitats més destructives que es coneixen. No perquè faci malbé l'entorn ocupat (que també), sinó perquè, a la llarga, els interesos empresarials acaben per encetar una transformació radical a la recerca de l'exclusió de la població local, i la subversió de les relacions socials i econòmiques.
La vaga d'autobusos de TMB, amb possibilitats d'intensificació durant les properes setmanesencara, representa un d'aquells indicatius que assenyalen els moviments de fons que sacsegen la societat catalana des de dins.
Benvolgut sr.
Un dels fets més descoratjadors de la Catalunya i l'Espanya contemporània és constatar la falicitat amb què gent sense escrúpols delinqueix contra els més desvalguts. Els meus sogres, gent gran sense estudis, i a qui qualsevol tràmit administratiu els resulta una muntanya, acaben de ser víctimes d'una estafa telefònica. Astorada, la meva sogra em mostra una factura de més de quatre-cents euros, i no entén perquè. Miro el desglossament de les trucades i observo que hi ha més de dues-centes trucades la nit del 30 de setembre a un número 905, d'aquests que són un d'aquests negocis extractius...
Article publicat al darrer número de 
Avui apareix a 
Que convenia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara, els temps estan canviant i fa lleig mostrar púbicament les armes i matar la pròpia població civil. Avui existeixen altres mètodes, potser menys incruents, tot i que no menys efectius per assolir l'objectiu que amagaven Franco o Espartero; la completa submissió d'un país decidit a no diluir-se dins l'imperi.
