Convencionalment s'usa el terme comptabilitat creativa
per a l'acció de maquillar resultats tot subvertint els usos de les
xifres, sense deixar de respectar les normes comptables. Aquest és un
recurs utilitzat per assessors i economistes amb la intenció de
manipular el valor subjectiu d'una empresa per especular amb les seves
accions. Així s'ha estat utilitzant en la darrera dècada en l'anomenat capitalisme de casino dominant. Com passa sovint, les fórmules per disfressar la realitat solen ser copiades amb rapidesa per la classe política.
A hores d'ara, els especuladors del país deuen estar decidint a quin indret aixecaran el monument a la jove ministra. Estan complaguts com els socialistes, a partir d'ara, subvencionaran la seva activitat econòmica basada en la manipulació artificial d'un valor relatiu com l'habitatge. Si ara ja tenien per mà la quantitat a partir de la qual podien extorquir a una població civil amb salaris baixos -habitualment un 60-70 % de la seva renda-, a partir d'ara podran afegir 210 euros al sobrepreu que feien pagar arbitràriament. Un regal que els farem els contribuents. Quan les seves desgraciades víctimes compleixin trenta anys, com passava en una antiga novel·la de ciència-ficció, és clar, els hauran de fer fora o fer retornar-los a casa dels seus pares. No defalliran, ja trobaran altres inquil·lins que portin 210 euros (nostres) sota el braç.
El terratrèmol del Perú, amb
les seves impactants imatges televisives i les informacions de caos i violència
desfermades per la catàstrofe, ofereixen uns bons elements per a la reflexió.
Paral·lelament, alguns recents escàndols sobre la gestió financera de
determinades ONGs conviden a pensar que el món de la solidaritat i la cooperació
per al desenvolupament ha esdevingut una gran oportunitat per fer negocis a
partir de la manipulació dels instints solidaris.
La costa del Perú ha tingut
la dissort de patir un fort terratrèmol que ha assolat la ciutat de Pisco i la
seva regió. Les conseqüències han estat tràgiques, perquè el vessant més
salvatge de la natura s’ha aliat amb el vessant més salvatge de la civilització,
allò que convencionalment es denomina pobresa. Tots sabem que el mateix sisme a
una zona tan perillosa com el Japó no hagués tingut tan tràgiques conseqüències
i que una societat cohesionada com la japonesa hagués reaccionat d’una manera més
disciplinada i solidària.
La suma d’experiències
personals sovint constitueixen el retrat fidedigne de les mancances d’un país.
Portem alguns mesos parlant del col·lapse de l’AP-7, la fallida tecnològica de
les elèctriques i la impotència provocada de rodalies de Renfe. Curiosament, la
majoria de les veus indignades sorgeixen de Barcelona, una gran capital europea
amb uns serveis de ciutat de províncies.
Ara bé, jo, tot i ser
barceloní expatriat i ciutadà oficial de la sofisticada vila de Girona, tinc
també la meva petita odissea a explicar que posa de relleu la paradoxal
situació de creure’ns primer món amb unes xarxes de comunicació impròpies de
les nostres pretensions.
Us passo un dels meus darrers articles, publicats a la revista Celobert. Promet ser polèmic. Una de les primeres mesures del govern Zapatero
consistí en l’aprovació de la llei de la violència de gènere. Es tracta d’un
conjunt de mesures destinades a protegir les dones del maltracte a què alguns
homes les sotmeten. En certa mesura, la publicació al BOE d’aquest text
legislatiu, esdevenia la culminació de tot un conjunt d’iniciatives que es
venien desenvolupant en els darrers anys, molt vinculades a un discurs generat
al llarg de la darrera dècada
Per què, a
la darrera dècada, a Espanya ha arribat més immigració que a cap altre país de
la UE? Per què hi ha tan escàs parcentatge de ciutadans amb un alt nivell
acadèmic? Per què patim, en termes de Vicenç Navarro, un subdesenvolupament
social colpidor (19,7 % de despesa pública en protecció social en comparació al
27% de la UE-15 i el 31,3% de Suècia)? Per què l’estat pateix un dels índexs de
productivitat més baixos mentre que suporta un dels més alts en precarietat laboral
i consum d’estupefaents? Per què el PIB espanyol és un dels que ha crescut més
ràpidament en els darrers anys? Per què els empresaris espanyols tenen un
nivell tan alt de beneficis que contrasta amb una caiguda de la participació
dels salaris en la renda nacional i de pèrdua de poder adquisitiu? Per què, en
resum, els milionaris europeus i les seves fundacions admiren el model
capitalista espanyol?
Segueixo, amb consternació,
les notícies de l’assassinat de cinc catalans i dos bascos, més un traductor
iemenita, a la televisió. Descobreixo que, entre els morts, hi ha una mestra
del Ceip Taialà, on hi treballa gent que conec. És més, per la descripció i el
nom sospito que la víctima podria ser una antiga companya de classe de l’Escola
Oficial d’Idiomes. Després de conèixer una mica els detalls, un cop passada la
sorpresa i la tristesa, entro en un estat d’indignació, i començo a fer alguns
exabruptes en calent que no gosaria reproduir per escrit. El cap em dóna
voltes, i en comptes de calmar-me, sento créixer en mi la destructiva sensació
d’odi, tan eixorc i estúpid com vulgueu, encara que tan natural i inherent als
fluïds químics que el cervell segrega quan es percep algun perill.
En aquest post, us passo un article que em van encarregar per a la revista Laiac, de la Intersindical Alternativa de Catalunya, que tot just acaba de sortir. Com podreu comprovar, l'articlet és una mica llarg (50.000 caràcters!). Es tracta d'una resposta a les creences imposades per la propaganda oficial. Té un format poc convencional. Davant les mentides en què es fonamenta el sistema social i econòmic actual, es tracta d'evidenciar les falles de les seves argumentacions, així com l'exposició dels interesos que amaguen aquestes construccions intel·lectuals. Una versió en espanyol sortirà, per entregues a la revista Orto, al llarg dels propers mesos.
Aquesta setmana s’ha
confirmat que lahistòrica Unió
Esportiva Figueres ha estat venuda a un entremat empresarial que traslladarà
l’equip a Castelldefels. És una manera d’aconseguir amb diners allò que altres
havien mantingut competint. Signes dels temps. La propietat, els diners és
central. L’esport, l’èpica quotidiana damunt la gespa no és més que un decorat
per fer negoci.
Nota; Article publicat avui a El Punt. Les darreres eleccions municipals indiquen que, en
la relació amb la nova immigració, alguna cosa grinyola. Quan s'aborda
aquesta qüestió tenim la sensació de córrer per un camp minat, perquè
hi ha el risc de ser mal interpretats. Molt pitjor resulta mantenir
l'opció pel «qui dia passa, any empeny» que tant ens caracteritza a
l'hora de donar resposta a problemes urgents. Les velles categories
intel·lectuals de què disposàvem no ens serveixen per analitzar els
nous fenòmens. El referent de la darrera onada migratòria, en
circumstàncies irrepetibles, ha perdut validesa. I no ens enganyem,
malgrat l'optimista discurs d'arrel pujoliana sobre la integració, les
coses potser no van anar tan bé com ens pensàvem, si constatem la
persistència d'àmplies diferències socials i culturals.
Avui surt publicat a El Punt el meu article Perspectives de crisi Ningú podria fer acusacions d'alarmisme si
exposéssim els símptomes preocupants sobre l'estat de la bombolla
immobiliària. Algunes agències tanquen, proliferen teranyines als
cartells on s'indica la venda de pisos, i comencen a córrer rumors
sobre una imminent caiguda dels preus. Estadístiques elaborades per
organismes dependents del sector immobiliari tracten de desmentir amb
xifres aquesta possibilitat, mentre que empresaris i economistes
s'aferren al concepte d'«aterratge suau». Tanmateix, això no impedeix
la circulació de llegendes urbanes, com la que indica una doble
comptabilitat entre una baixada real del que paguen efectivament els
compradors i uns nombres oficials que assenyalen increments moderats en
el valor de l'obra nova. Un reconeixement real de la baixada podria
generar pànic.
Us heu fixat les darreres manifestacions de "pressumptes okupes?". Tota la qüestió dels mossos, kubitans i altres afers em sembla una cortina de fum que oculta una situació encara més profunda. Primera. Jo, que no vaig assistir a la manifestació, i que només m'he de refiar de fonts indirectes, bàsicament la premsa, he estat incapaç d'esbrinar quins eren els lemes de la manifestació. Es protestava contra Construmat? Es defensava l'okupació? o simplement es clamava contra l'especulació! Eren tots okupes, o hi havia també empleats de La Caixa, professors, mares de família i mileuristes diversos indignats perquè han de pagar per zulos preus de castells del Loira? Segona. Les xifres. Pel que tinc entès, la xifra de la policia s'acosta sospitosament a la sempre exagerada dels organitzadors, al voltant d'uns cinc-cents. Si ens atenem a les imatges, per sumar a aquesta xifra cal comptar els uniformats, i aquells que sense anar amb uniforme hi eren entre els manifestants Tercera i darrera...
Al barri, en menys d'un mes, he vist com dues immobiliàries tancaven. També percebo com els cartells on s'anuncia la venda d'un pis proliferen, i a alguns, comencen a aparèixer teranyines. Arriben notícies que algunes empreses de vendes obliguen els seus comptables a maquillar resultats i inflar les seves xifres per tal de defugir una caiguda real dels preus. Mentrestant, al saló Construmat, els beneficiaris del turbocapitalisme espanyol, criden ben fort la paraula moderació i es conjuren per defugir qualsevol mot que recordi crisi. La realitat és que, a hores d'ara, ningú no sap que passarà l'endemà. Hi ha massa incerteses, i el que compta aquí és l'autoconvenciment que tot seguirà igual, que els bitllets de cinc-cents seguiran circulant en maletins foscos, que els rendistes obtindran grans beneficis de l'especulació, i que els ajuntaments podran finançar les horroroses escultures que guarneixen les rotondes, mentre que any rere any, l'asfalt continuarà conquerint nous camps, nous boscos, noves platges.
Avui, mentre espero un tren
que no arriba, llegeixo un interessant article d’Antoni Puigverd a La
Vanguardia. Aquest escriptor empordanès, sempre incissiu, amb la seva capacitat
planiana de reflectir la realitat, a mitges entre la literatura i el
periodisme, és d’aquests que ens agraden als historiadors, perquè molt
probablement, tot estalviant-nos feina, donarà les claus, i qui sap si els
mots, per fer les futures lectures del present. És obvi que tenim opinions
polítiques divergents, tot i que sospito que convergim més del que estaríem
disposats a admetre. Tanmateix, és una de les signatures que sempre llegeixo,
perquè és dels pocs columnistes que desmunten esquemes fàcils i inciten a la
reflexió. I posseeix la difícil virtut de condensar pensaments profunds en
l’espai limitat dels articles de diari.
Nota. Article publicat avui a El Punt. Llegiu-lo al seu context original aquí. L'insuportable pes del creixement Les
patologies mentals, la percepció que el futur ens ofereix horitzons
sense esperances, són el preu d'un creixement econòmic inútil. El
consum d'ansiolítics i antidepressius s'ha triplicat a la darrera dècada
Sóc conscient que aquest post no serà molt ben rebut per a molts. És molt possible que no sigui ben entès, perquè no sempre criticar els mites o les creences majoritàries sol ser ben admès. Tanmateix, en dies com avui, el de la dona treballadora, se sostenen tan idees admirables, com creences poc fonamentades. I la millor manera que la societat pugui avançar és mitjançant la capacitat de selecció del que resulta útil a la col·lectivitat, i desprendre'ns del que únicament forma part d'un folklore manit. Primer mite desmuntat. El 8 de març de 1908 no es va provocar aquell incendi on es van cremar les dones vaguistes d'una fàbrica tèxtil a Nova York. Aquesta acció va succeir un 25 de març, tres anys després, i la majoria de víctimes van ser dones immigrants. La data del 8 de març correspon al motí esdevingut a Sant Petersburg el 1917, fet desencadenant del procés revolucionari soviètic.
Ho confesso. M'agradaria ser abstencionista, encara que encara no he
tingut el valor de ser-ho, de moment. L'urna manté un poder seductor
sobre mi, tot i desconfiar obertament de la política de partit, tot i ser conscient que el meu vot, com diria Trotski, anirà a parar a la paperera de la història. Si més no, a la paperera de la il·lusió. El
que volia explicar és que el perfil de l'abstencionista ciutadà de
Catalunya no és diferent al de Madrid o el de Roma. Les classes baixes,
independentment de les llengües que parlin, desconfien de les
institucions, perquè aquestes no assumeixen els seus interesos sinó és
en forma de política caciquil. I més encara quan les institucions són de
fireta i es dediquen exclusivament a administrar les lleis generals de
l'estat. La política es confessa impotent per protagonitzar un canvi
radical en la direcció d'una major igualtat social, o de millorar
decididament el benestar. Recordem l'enunciat de Vicenç Navarro: Benestar insuficient, democràcia incompleta, al qual podríem afegir; absència de solucions per als problemes quotidians? (vivenda, salaris baixos, explotació laboral, horaris infames,...) Desafecció respecte del sistema i abstenció, que és com dir, una protesta silenciosa del qual es pot queixar en Saura, encara que no sembla haver escoltat res. Si
l'abstencionista prototípic parla castellà ho és perquè és el fill de
l'immigrant, que és com dir, la pertinença als sectors més baixos i de
menor influència de la societat (perquè sempre es parla en funció de la
identitat i s'obvia constantment el concepte classe social?) Quan l'ascensor social no funciona (gràcies en certa mesura a l'absència de polítiques actives d'igualtat) la gent, deixa de confiar, i no es molesta en aparèixer pels col·legis electorals. Per fer el paripè, millor que em quedi a casa. Al cap i a la fi, mai tants partits havien oferit tan poc! Quan hi
ha algú que planteja fer aquestes polítiques radicals d'igualació
social, se l'anomena demagog populista, i s'esmenta el gran perill que
representa per a l'economia i la cohesió. Mireu, sinó, Chávez, Morales
i les seves nacionalitzacions. Poden ser discutibles les seves
polítiques. El que és innegable és que han aconseguit incorporar a
l'acció política estrats de la societat abans exclosos, i que els
sociòlegs benestants anomenaven abstencionistes. Consell: Saura, inclou al teu programa electoral; nacionalització i col·lectivització d'empreses privatitzades. Jornades de 30-35 hores setmanals. Salari mínim de 1.000 €. Impost de 100€ per cada contracte temporal. Regulació del preu de la vivenda de manera que no pugui valdre més enllà d'un 10% del preu de cost, és a dir, uns 120.000 € el pis de cent metres quadrats. Pots fer-ho des de ja, aprofitant que ets al govern. Segur que l'abstencionista prototípic et vota, després.
Els meus lectors habituals s'hauran adonat que fa una desena de dies que no he fet cap post. Imaginen bé. Unes breus vacances terapèutiques que impliquen també obviar durant una setmana el meu bloc. I, després d'obligacions familiars i personals, passat l'any nou vaig fer una escapada amb la família a París. Feia divuit anys que no hi anava i em venia molt de gust passejar-hi. Al llarg de la meva vida, he agafat més d'una quarantena d'avions. Mai no he tingut cap problema seriós. Ryanair, en canvi m'ha tret les poques ganes que tenia de volar. Allò del baix preu és una simple enganyifa. Entre complements i suplements, el preu que anuncia la companyia és sempre fictici. Ara que, si tot va bé, funciona com qualsevol altra companyia. El problema és si hi ha problemes. Aleshores el nivell de sofisticació de la perversitat i la cobdícia, com diria Matias Prats, està pels aires.
M'ha arribat aquest missatge que circula per internet amb la convocatòria de demà per a les manifestacions contra l'especulació immobiliària: el robatori del segle. El testimoni, tot i no ser comprobable és totalment realista. De fet, s'assembla força a la meva història personal.
La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas.
Él trabajaba como peón en una obra. En ese mismo momento le ofrecieron
comprar una casa. Le pedían un total de 500.000 pesetas por ella.
Decidió no arriesgar y continuar viviendo en régimen de alquiler, en
unas condiciones muy buenas. Se trataba de una casa modesta pero muy
bien ubicada, en pleno centro de un pueblo cercano a Barcelona. A los
pocos meses mi padre y mi madre compraron un terreno en otro pueblo de
la misma provincia y en menos de cinco años de esfuerzo ya habían
levantado y pagado una vivienda de 120 m2.
Avui he publicat aquest article a El Punt, sobre l'especulació immobiliària. El trobareu en la seva plana original si punxeu aquí
Una coneguda anècdota explica que el pare del
president Kennedy, un poderós home de negocis de Wall Street, va
entaular una conversa informal amb el seu enllustrador habitual.
L'home, que mentre realitzava la seva feina solia xerrar sobre temes
intranscendents, va comentar que les coses li anaven bé des que feia
poc havia invertit els seus estalvis a la borsa. El multimilionari,
després de pagar el servei, va cridar el seu agent financer per
desprendre's de totes les seves accions. Havia fet la reflexió que si
un treballador de recursos migrats havia estat convidat a jugar-se els
diners en la piràmide especulativa del mercat de valors, és que ja no
quedava ningú més per alimentar la base. Aquell gest va resultar
crucial. Al cap de pocs dies, el dimarts negre, la borsa es va
esfondrar. Molts ho van perdre tot. Centenars de bancs van fer fallida.
Milers d'empreses eficients van haver de tancar les portes. Milions de
persones van quedar desocupades i abocades a la pobresa. El sistema va
quedar col·lapsat, i el fantasma del comunisme i del feixisme recorria
Europa i Amèrica.
Us passo un dels meus darrers articles, publicats a la revista Celobert. Promet ser polèmic.
En aquest post, us passo un article que em van encarregar per a la revista 
Nota; Article publicat avui a 
Avui surt publicat a 
Us heu fixat les darreres manifestacions de "pressumptes okupes?". Tota la qüestió dels 
Al barri, en menys d'un mes, he vist com dues immobiliàries tancaven. També percebo com els cartells on s'anuncia la venda d'un pis proliferen, i a alguns, comencen a aparèixer teranyines. Arriben notícies que algunes empreses de vendes obliguen els seus comptables a maquillar resultats i inflar les seves xifres per tal de defugir una caiguda real dels preus.
Nota. Article publicat avui a 
Sóc conscient que aquest post no serà molt ben rebut per a molts. És molt possible que no sigui ben entès, perquè no sempre criticar els mites o les creences majoritàries sol ser ben admès. Tanmateix, en dies com avui, el de la dona treballadora, se sostenen tan idees admirables, com creences poc fonamentades. I la millor manera que la societat pugui avançar és mitjançant la capacitat de selecció del que resulta útil a la col·lectivitat, i desprendre'ns del que únicament forma part d'un folklore manit.
Els meus lectors habituals s'hauran adonat que fa una desena de dies que no he fet cap post. Imaginen bé. Unes breus vacances terapèutiques que impliquen també obviar durant una setmana el meu bloc. I, després d'obligacions familiars i personals, passat l'any nou vaig fer una escapada amb la família a París. Feia divuit anys que no hi anava i em venia molt de gust passejar-hi.
M'ha arribat aquest missatge que circula per internet amb la convocatòria de demà per a les manifestacions contra l'especulació immobiliària: el robatori del segle. El testimoni, tot i no ser comprobable és totalment realista. De fet, s'assembla força a la meva història personal.
Avui he publicat aquest article a El Punt, sobre l'especulació immobiliària. El trobareu en la seva plana original si punxeu 
