Ahir finalment vaig poder acosta-me als cines Òscar per veure la darrera pel·lícula de Woody Allen en versió original. Tinc el costum de no criticar una pel·lícula sense haver-la vist prèviament, així que avui ja em puc esplaiar. La primera crítica destructiva la penso fer, no contra el cineata de Nova York, sinó contra el criticisme papanata que ha envoltat la pel·lícula des d'abans del rodatge. Hi ha una patologia identitària que fa carregar contra tot allò que no s'adigui del país idelitzat, i per tant poc visible, a una ciutat cada vegada menys catalana, menys espanyola, i més desdibuixada. És evident que a l'espectador internacional li interessen tan poc els detalls locals d'una ciutat europea com a mi les peculiaritats de l'estat de, posem per cas, Seatle, en una comèdia de Ben Stiller.
Fa alguns anys, vaig descobrir, astorat, com "cicles Vendrell", la botiga i taller de reparacions de bicicletes del carrer Santa Eugènia havia plegat. Vaig tenir un disgust tan gran que, des d'aleshores, pràcticament no agafo la bicicleta. El propietari, un antic ciclista professional, germà d'un conegut diplomàtic de les Nacions Unides s'havia jubilat. El recordo com un personatge afable, amic de les converses i un excel·lent conseller. El tipus de botiguer amb qui es pot mantenir una relació molt per sobre de l'estrictament comercial. La baixada de persiana em va desanimar, tenint en compte la perspectiva d'haver d'arreglar la meva Rieju de 1986 al taller del Decathlon. Aquesta setmana, he tingut un altre disgust. M'he assebentat que a final de mes, "La Llibreria Cafè", del carrer Ciutadans de Girona plega. O, amb major exactitud, la fan plegar. No diré que des d'ara deixaré de comprar llibres, tanmateix, hauré perdut l'estímul de deixar-me aconsellar amb l'Israel, llibreter tímid i improvisat fa deu anys, i un expert professional avui...
Fa alguns dies vaig reprendre contacte amb la meva amiga, la poetessa sèrbia d'expressió francesa Zorica Sentic. L'any passat en vaig fer algunes traduccions que m'encarregà dels seus poemes i que després el seu editor publica edicions multilingües -amb idiomes com el rus, italià, portuguès, espanyol o macedoni-. Ella també ha traduït al serbi alguns dels meus. Sembla que ha passat alguns problemes de salut i això l'ha tinguda fora de servei alguns mesos. Espero que es recuperi ben aviat. He de dir, i potser degut a què la seva obra és tan radicalment diferent de la meva, m'ho passo molt bé traduint-la. La traducció poètica, probablement la més difícil de totes, és més un acte litúrgic de coneixement, una mena d'oracle, una reescriptura on sempre es descobreixen matisos nous. I, per suposat, un autèntic camp minat on sempre desfigures la intenció de l'autor. És clar,... que el lector sovint entén coses ben diferents a les intencions del poeta. Us passo un cal·ligrama seu, el mateix que apareix a la imatge.
Entre 2001-2003 i 2004-2005 vaig fer de presentador d’un
programa radiofònic d’història; La memòria silenciada. Èrem quatre amics
de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, que perdíem un dissabte al mes, per amor a
l’art, en una modesta ràdio lliure. Sabíem que ens escoltaven poc més que
familiars i coneguts, no més enllà de mil persones a tot el Barcelonès, ens
deia un estudi d’audiència. Tant donava. Crèiem que ho havíem de fer, i ho
fèiem. Com a efecte secundari, he de confessar que cada sessió de ràdio, em produïa
insomni al llarg de les hores posteriors. L’excitació del micròfon, la sensació
que mil persones t’escoltaven, i fins i tot la idea que potser les influïes
causava una estranya barreja d’eufòria i inquietud.
Us transcric aquí l'entrevista que el mes de juny vaig fer al novel·lista rossellonenc Joan Lluís Bezsonoff que em van encarregar per a la revista Docència i realitzada en col·laboració amb la Bet Casamitjana. Es tracta d'una entrevista en profunditat i de gran interès que es publica tot just aquesta setmana.
El passat dissabte, la CNT de Cornellà em va convidar a participar a una lectura poètica en commemoració del 100 aniversari del diari "Solidaridad Obrera". Imagino que la invitació devia ser cosa del meu amic Ferran Aisa, qui va treballar a l'intent fracassat de restaurar el diari incautat pel règim. Entre el públic, força nombrós, hi havia el poeta David Castillo, com tants d'altres intel·lectuals, havien tingut relació en un moment o un altre de la seva vida -com el mateix Baltasar Porcel- amb l'anarquisme del país. Els poetes que m'acompanyaren són força bons. Hi havia l'andalús Antonio Orihuela, el gallec-barceloní Ceibe i Miguel Correas, que tot i viure a Calahorra, va viure molts anys a Catalunya i és un dels meus més fidels lectors. Orihuela va llegir un monumental poema en què expressava l'intens amor per un animat objecte inanimat com el seu Citroen Mehari , que va fer les delícies del públic, Ceibe, a banda de recitar en gallec Rosalía de Castro, va llegir els seus poemes divertidíssimament pamfletaris, amb un d'ells que va provocar la passió desbordada del públic, contra la monarquia, absolutament més incendiari que les fotos de Girona, i amb un retorn de "Borbón... que te coma un león". Correas va delectarn-nos amb els seus poemes apassionats, sobre el pas del temps i el passat...
Us passo el text de la conferència que vaig llegir ahir a la Universitat Autònoma al cicle que organitza el Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporània, en la qual va participar Baltasar Porcel i jo mateix, moderats per la professora Maria Campillo.
Corria el febrer de 1987. L’escenari, aquesta universitat.
Avui molts ignoren que aquells dies freds de finals d’hivern va produir-se una
llarga vaga que durà setmanes. El desencadenant, una simple anècdota, com sol
passar quan hi ha un clima propici perquè qualsevol espurna provoqui una
reacció en cadena. Una plataforma assembleària, espontània, imprevisible, no
dirigida, tan pròpia de l’esperit llibertari del país, va presentar al rectorat
un plec de reivindicacions concretes. No recordo amb exactitud els deu o dotze
punts sostcrits i refrendats per les assemblees de facultat, només alguns, els
que més m’interessaven, com la supressió de les taxes universitàries, la dignificació
del transport públic de Cerdanyola a Bellaterra o la gestió pública i a preu
raonable dels restaurants i cafeteries del campus.
Demà dimarts, dia 30 d'octubre, el Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB m'ha convidat a participar a fer una xerrada sobre "narratives a la nova societat catalana", conjuntament amb Baltasar Porcel. L'acte serà a la Sala de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres, a les 11:30. Em fa gràcia tornar a la Universitat on vaig estudiar Magisteri i Història entre 1984 i 1994. Us passo un fragment del contingut.
Nota. Article publicat a l'edició d'ahir de El Punt.
Catalunya no és Espanya.» Aquest lema pretesament independentista, esdevé una consigna no escrita a seguir, a la pràctica, per l'administració i els grups mediàtics estatals. No és difícil trobar-ne exemples. L'any passat, els historiadors del teatre Núria Santamaria i Francesc Foguet van sol·licitar uns ajuts per a l'organització d'unes jornades a l'Autònoma sobre la dramatúrgia catalana dels setanta. Pel gran interès de l'esdeveniment, totes les institucions van respondre favorablement, tret d'una. El Ministeri d'Educació va negar el seu suport tot al·legant el seu «caràcter local», pel fet de restar circumscrit a l'àmbit de la filologia catalana, i que això li restava tota rellevància. Poc abans de l'estiu, un conegut diari va decidir incloure una recopilació de la discografia del cantautor Joan Manuel Serrat. Dels dotze àlbums reeditats, cap d'ells en català. Un oblit deliberat, on s'obviaven alguns dels seus discos més emblemàtics respecte d'altres d'una qualitat notòriament inferior, en castellà. És curiós que, avui, ningú no recordi l'exili del cantant bilingüe del Poble Sec, per pretendre cantar a Eurovisión en la llengua del seu pare. Trenta anys de democràcia tampoc permetrien que Serrat representés Espanya, com deia Maragall avi, en llengua no castellana.
Dedicades als sis primers números de la
col·lecció d’assaig Argumenta . (Daniel Jones In Memoriam)
Dissabte 16 i diumenge 17 de juny de 2007 Foment
Vilanoví de Vilanova i la Geltrú
Les Jornades Argumenta volen debatre i
contrastar idees al voltant dels eixos temàtics de què tracten els sis primers
volums de la col·lecció d’assaig homònima. Organitzades per l’equip de persones
que hi ha rere el projecte col·lectiu Argumenta, aquestes jornades, que són
obertes a tothom, aspiren a fer conèixer la col·lecció d’assaig editada per El
Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú i, alhora, fer una aturada reflexiva, un
punt d’inflexió compartit amb els lectors, per a la continuïtat del projecte
editorial. Amb aquest propòsit,
hem convidat diverses persones, acreditades en
els àmbits respectius, perquè de manera distesa i lliure, indagatòria i crítica, seguint la línia oberta
per lacol·lecció Argumenta, ens acompanyin
en el debatd’idees per argumentar i proposar alternatives als grans reptes de
la societat i la cultura catalanes del segle XXI.
El proper cap de Setmana, 16
i 17 de juny, al Foment Vilanoví, (Plaça de les Cols) de Vilanova, el
col·lectiu Argumenta, un nucli de joves intel·lectuals i professionals de la
cultura independents i crítics, celebrarem unes Jornades en les quals sotmetrem
a debat diversos aspectes relacionats amb la cultura i societat dels Països
Catalans. En un proper post ja avançaré algunes dels continguts concrets, el
programa, i els participants. El que es tracta ara és d’anunciar el manifest
que es presentarà públicament en les Jornades, i que recull l’esperit
dissident, i alhora propositiu, de tota una generació de persones d’arreu dels
Països Catalans inconformistes i enemigues de la resignació.
El manifest (en realitat, un
pamflet) és signat per Llibertat Granell, misteriosa autora d’algunes malifetes
en el passat, i esperem, en el futur. Preguem el màxim de difusió. La revista ORDINT LA TRAMA, el publicarà en format paper.
Ho confesso. Sense arribar a
la categoria de fan (abreviatura inglesa de fanatic) sóc un fidel
seguidor de Serrat des de finals dels setanta. De jove, em sabia de memòria una
trentena de cançons seves. Alguns dels seus temes són autèntiques obres d’art.
Reconec la seva capacitat de connexió amb sensibilitats diverses. I sobretot,
n’admiro la seva capacitat d’anar per lliure, en contra de tota secta o
grupúscul. Sí, és cert que durant els vuitanta es va deixar arrossegar per les amistats
perilloses del PSC, suposo que més per afinitats personals que per un
conscient ideari polític –que imagino eclèctic-. Tanmateix, qui sóc jo per
jutjar el seu capteniment, al cap I a la fi, el que m’atreu són les seves
músiques, algunes de les quals mantenen un to d’himne apòcrif.
Si voleu comprar llibres
interessants, espereu d’aquí unes setmanes. Avui és el dia menys indicat.
Potser aquest hauria de ser el consell a tenir en compte per tots els bons
lectors. He de confessar que he estat temptat de promoure un boicot actiu
contra la jornada d’avui. La meva bona relació amb alguns llibreters i editors,
m’ho ha impedit, així com alguns compromisos familiars. La insubmissió
antillibres, en tot cas, me l’he reservada per a mi. Per segon cop en els darrers anys, no m’he
comprat res.
Ahir, a El Periódico, va sortir aquesta intervenció meva al suplement sobre el dia de la dansa.
EL LLAC DELS SIGNES
Juny de 1979. Madrid. Palau Nacional dels Esports, en forma de velòdrom,
especialment cutre i decadent. Viatge de final de curs de vuitè. Els nostres
professors, amb pèssim criteri, per estalviar-se les desagradables
circumstàncies amb què es poden trobar amb un tòpica i desitjada escapada a
Mallorca, opten per organitzar una viatge d’estudis
Demà dissabte, 14 d'abril, aniversari de la República, he estat convidat a participar a la matinal poètica que se celebra, a partir de les 10 del matí, a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, conjuntament amb altres poetes com Feliu Formosa, Júlia Zabala, A. Munné Jordà, Carles III, Raquel Casas, Joan Duran, Albert Cost, Joan Martorell i molts altres. Us deixo aquí els poemes que pensava llegir, tres de meus, i una traducció de la poetessa sèrbia Zorica Sentic.
Avui ha sortit a El Punt aquest article que podeu trobar en aquest enllaç Us el passo a continuació;
LA CULTURA CATALANA, UNA ANORÈXIA INVERSA
Ara que s’acosta Sant Jordi,
tornaran els mateixos debats de sempre. Apocal·líptics i integrats continuaran
polaritzant dues postures antagòniques sobre l’estat de la cultura catalana que
oscil·laran entre el pressumpte bon futur que ens espera o les apostes per
esbrinar la data de defunció d’una llengua que no deixa de recular en l’àmbit
públic. Tanmateix, després de les depriments discussions desenvolupades en
l’anòmala eufòria de la festa del llibre, podríem arribar a l’heterodoxa
conclusió que la cultura catalana viu una permanent situació d’anorèxia
inversa. Aquesta malaltia d’ordre psicològic es fonamenta en un greu problema
d’autopercepció. El pacient, malgrat l’evidència, troba en el seu reflex al
mirall una persona obesa, a qui sobren desenes de quilos. Amb la cultura
catalana succeeix a la inversa. Quan es troba davant el mirall es desespera
perquè creu que la imatge reflectida representa un personatge esquifit, en fase
terminal, alhora que el seu pes entra dins paràmetres correctes. Ens trobem,
doncs, amb un mateix problema d’autopercepció, encara que invers. Malgrat una
aparença objectiva de normalitat, percebem una de subjectiva de desnutrició
crònica.
Ahir, com tants milers de persones, vaig seguir l’últim
concert de Lluís Llach per la Televisió. No exageraria que, amb la seva
retirada, es difumina bona part de la banda sonora de la meva vida, de
l’existència col·lectiva d’un país, que ens repeteixen dia rere dia, no
existeix.
Com molts altres, i representant d’una generació prou àmplia (collita de
1965), vaig sentir Llach a la segona meitat dels setanta, quan vaig descobrir,
cicroscil·lada, entre els apunts escolars de la meva germana, una còpia de l’estaca
i la gallineta. Algun mestre a de pràctiques a l’escola, ens havia
impressionag amb alguna versió apòcrifa de El bandoler, i entre algunes
d’aquelles cintes precàriament piratejades, devia sentir el Que tinguem
sort!
Una amiga d'origen txec em va fer una sessió d'acudits d'aquells que circulaven de per l'Europa de l'est. Ja sabem que els acudits són miniliteratura subversiva que, com la ironia, sovint són expressió d'una profunda recança, una tristesa infinita, i una sorda protesta. Un d'ells, que sovint cito, és el següent: En què es diferencia el comunisme del capitalisme? En el comunisme pots criticar públicament el director, i en canvi mai no ho pots fer amb el president. En el capitalisme pots malparlar del president, i mai no ho pots fer amb el director. Aquesta conversa amb la meva amiga Dora la recordava ahir, quan tornava del cinema de veure la magnífica pel·lícula Das leben der anderen (la vida dels altres).
Primer aclariment: sóc txavaamb pedigrí (o el que és el mateix, barceloní de tercera generació i més de cent anys d'arrels familiars a la ciutat). Segon aclariment: fa dotze anys que visc a Girona. La segona és una ciutat bella, culta, comfortable, com una esposa de casa bona que t'ofereix pau espiritual i treu el millor de tu. La primera és fascinant, alhora que incòmoda, com una amant que et maltracta constantment, malgrat que continues mantenint una passió irracional per ella. Fets aquests aclariments, que m'exoneren de qualsevol numeret de patriotisme de campanar, anem a lloar Figueres. La capital de l'Empordà, no sembla, a primer cop d'ull, res de l'altre món. Algun amic figuerenc em confessa que la darrera capital de la República no paeix massa bé la monarquia, i que les decisions col·lectives de les darreres dècades, s'han traduït en construccions vulgars, escassa fidelitat a la història i una depressió col·lectiva sense possibilitats de Prozac. Malgrat tot, i reconèixer que avui la ciutat no és precisament Florència, he de dir que és una de les ciutats més brillants del pais (si és que l'Empordà pot considerar-se Catalunya), on sempre m'he sentit bé, i on la gent és culta, amable, oberta i espontània. Si indaguem una mica més, descobrim fets que esparveren.
Avui he enllestit la traducció d'alguns dels poemes de la poetessa sèrbia Zorica Sentic. Una dona amb una sensibilitat extraordinària que s'expressa poèticament tant en serbocroat com en francès, i amb qui comparteixo revista a Le Manoir des Poètes . Us en faig un petit tast
Ahir finalment vaig poder acosta-me als cines Òscar per veure la darrera pel·lícula de Woody Allen en versió original. Tinc el costum de no criticar una pel·lícula sense haver-la vist prèviament, així que avui ja em puc esplaiar.
Fa alguns anys, vaig descobrir, astorat, com "cicles Vendrell", la botiga i taller de reparacions de bicicletes del carrer Santa Eugènia havia plegat. Vaig tenir un disgust tan gran que, des d'aleshores, pràcticament no agafo la bicicleta. El propietari, un antic ciclista professional, germà d'un conegut diplomàtic de les Nacions Unides s'havia jubilat. El recordo com un personatge afable, amic de les converses i un excel·lent conseller. El tipus de botiguer amb qui es pot mantenir una relació molt per sobre de l'estrictament comercial. La baixada de persiana em va desanimar, tenint en compte la perspectiva d'haver d'arreglar la meva Rieju de 1986 al taller del Decathlon.
Fa alguns dies vaig reprendre contacte amb la meva amiga, la poetessa sèrbia d'expressió francesa 
Us transcric aquí l'entrevista que el mes de juny vaig fer al novel·lista rossellonenc Joan Lluís Bezsonoff que em van encarregar per a la revista Docència i realitzada en col·laboració amb la Bet Casamitjana. Es tracta d'una entrevista en profunditat i de gran interès que es publica tot just aquesta setmana.
El passat dissabte, la CNT de Cornellà em va convidar a participar a una lectura poètica en commemoració del 100 aniversari del diari "
Ahir, a 
Demà dissabte, 14 d'abril, aniversari de la República, he estat convidat a participar a la matinal poètica que se celebra, a partir de les 10 del matí, a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, conjuntament amb altres poetes com Feliu Formosa, Júlia Zabala, A. Munné Jordà, Carles III, Raquel Casas, Joan Duran, Albert Cost, Joan Martorell i molts altres.
Avui ha sortit a 
Una amiga d'origen txec em va fer una sessió d'acudits d'aquells que circulaven de per l'Europa de l'est. Ja sabem que els acudits són miniliteratura subversiva que, com la ironia, sovint són expressió d'una profunda recança, una tristesa infinita, i una sorda protesta.
Primer aclariment: sóc 
Avui he enllestit la traducció d'alguns dels poemes de la poetessa sèrbia 
