Benvolguts, benvolgudes. Dimarts i dimecres passat vaig tenir l'honor de ser convidat pel Dr. Miquel Izard, professor emèrit de la UB, i pel Museu d'Història de Barcelona, a participar en un seminari sobre L'Inversemblant estiu del 36. En la primera sessió vaig tenir una hora per impartir la conferència "Les arrels de la tragèdia. Les raons profundes de la violència revolucionària l'estiu de 1936". Posteriorment, el Dr. Izard va fer la seva anàlisi de la situació peculiar desfermada a la ciutat amb la revolució del 19 de juliol. El seminari fou completat, l'endemà, per una taula rodona sobre la qüestió amb els meus col·legues Josep Maymí, Dolors Marín i Eduard Masjuan. Us passo aquí part de la meva llarga intervenció:
Universidade de Santiago de Compostela. Juliol de 1999. Un dia indeterminat entre el 18 de juliol, aniversari de l'Alzamiento i el 25, Sant Jaume, patró de la pàtria hispànica i motiu de l' Año Santo Compostelano. La gent de la Facultat d'Història em convida a la segona edició del Congrés Internacional sobre Historiografia Història a Debate, on participo amb una ponència i una taula rodona. Vaig de públic a la conferència d'una brillant historiadora i amiga meva, la doctora Susana M. López, especialista en història americana i argentina i professora de la Universidad Nacional de la Patagonia. La seva intervenció va sobre alguna cosa així com "imaginarios, identidades y memoria histórica", que més o menys serveix ...
El jutge de l'Audiència, pressionat per nombroses associacions de memòria històrica, no només de procedència espanyola, sinó internacional, ha accedit a investigar sobre els desapareguts arran de la repressió franquista. L'objectiu, en teoria, seria conèixer si hi ha base de delictes entre el que es consideraria les xifres dels assassinats pel franquisme en execucions irregulars, i que oscil·laria entre els 30.000 i 100.000 desapareguts, a banda dels càlculs documentats de 140.000 morts assassinats pel franquisme durant la guerra i el primer franquisme (Santos Juliá i Salas Larrazábal) o 200.000 que defensa Anthony Beevor. A tot això, encara hauríem d'ampliar la xifra d'entre 100.000 i 300.000 persones mortes per la penúria, l'internament a camps de concentració a Alemanya i Espanya, les presons, i simplement, deixant morir de gana desenes de milers de dones i nens.
Vaig
conèixer la Dora fa dinou anys. Vam coincidir a Bèlgica en un camp de treball
internacional, i ens vam fer molt amics. Va venir a visitar-me a les diverses
cases on he residit, i jo també vaig anar diverses vegades als diversos
apartaments que corresponen a diverses fases de les nostres vides respectives:
al pis d’estudiants compartit, prop del centre de Berna, a l’estudi on s’havia
establert pel seu compte, i a la caseta als afores on s’ha instal·lat amb el
seu marit i la seva filla.
Dora havia nascut a Praga, tot i que vivia a Suïssa des dels quatre
anys. No és difícil imaginar el perquè. La seva família va haver de fugir de la
repressió que els esperava la mort de la primavera. Mentre els tancs russos
avançaven, bona part del país fugia. I van convertir en refugiada la meva
amiga.
El pasat 8 de maig vaig ser convidat a la UAB a participar al col·loqui internacional L'(a)frontera. Història pensament i paisatge, coordinades pel Dr. Òscar Jané. La jornada a la qual vaig assistir va resultar de gran interès i representa una mostra que el país va unes quantes passes endavant respecte als seus polítics, especialment quant a la voluntat de dissoldre les fronteres interiors, molt especialment la de les Alberes. Vaig presentar una comunicació sobre els efectes del tancament la frontera en la dissolució del potent moviment anarquista, un dels meus principals temes d'investigació. Us la passo a continuació.
L’anarquisme ha estat, en essència, un moviment anacional
i sennacista que ha tendit a ignorar les fronteres tant pel que fa a la seva
filosofia essencial, com a la pràctica, pel que fa a circulació d’idees, i
contactes personals i polítics. El cas dels Pirineus, i en especial de Les
Alberes, ha estat paradigmàtic, amb una tradició que ha tendit a ignorar la
dimensió nacional, sobretot a l’època de la Primera Restauració espanyola i la
Tercera República, i ha propiciat l’intercanvi d’idees i el refugi polític en
èpoques de persecució i repressió.
Amb la capitulació d'Appomatox i la rendició de les
forces confederades, l'abril de 1865, es donà per acabada la guerra
civil nord-americana. L'endemà mateix, la Unió alliberà tots els
presoners de guerra, i retornà cavalls i fusells a cadascun dels
soldats confederats per facilitar el seu retorn i iniciar la
reconstrucció d'un país devastat. Significativament, el president
sudista, Jefferson Davis, capturat al maig, fou empresonat i alliberat
al cap de dos anys. Pràcticament en això quedà la repressió. Així quedà
enrere l'episodi més sagnant –636.000 morts– viscut pels Estats Units,
que amb una actitud de perdó i generositat va tenir l'habilitat de
fer-ne un «lloc comú», tot creant una narració capaç d'atorgar solidesa
–i sentiment nacional– a una societat travessada per profundes falles
ètniques, socials i polítiques. El trauma nacional va acabar servint
per reforçar els vincles de lleialtat mútua.
...Som adoradors de la bellesa, i tanmateix, senzills en els nostres gustos. Conreem la nostra ànima. Emprem les riqueses sense fer gala de vana ostentació, sinó on realment són necessàries. Confessar la pobresa no és cap vergonya entre nosaltres, sinó l'abjecció i la misèria. Un ciutadà d'Atenes no abandona els afers públics per ocupar-se només de casa seva, i fins i tot aquells que d'entre nosaltres no tenen grans negocis estan també al corrent de les coses del govern. Mirem a qui defuig de la política, no pas com una persona indiferent, sinó com un ciutadà perillós; i si hi ha pocs entre nosaltres que siguin aptes per proposar, tots som bons per decidir en els afers d'estat. És opinió nostra que el perill no es troba en la discussió, sinó en la ignorància; perquè nosaltres tenim com a facultat especial la de pensar abans d'obrar, i encara enmig de l'acció, mentre que altres són valents en la ignorància i vacil·len quan comencen a pensar...
A poc a poc, una generació
d’intel·lectuals honestos que van tenir la desgràcia de viure temps difícils i
la sort de poder-los explicar a les noves generacions, ens van deixant. Benet
era un d’ells. Potser no era un dels més destacats, encara que, ben segur, un
dels més complets.
Tot i no compartir alguns
dels seus plantejaments historiogràfics, no puc fer altra cosa sinó reconèixer
els seus mèrits. Benet, com ja li havia passat a Herodot, no es podia sostreure
a les seves experiències personals a l’hora de relatar-nos una història
complexa d’un país que desconcerta els psicoanalistes. Alhora, com els clàssics
grecs, no es conformà amb escriure la història, sinó que a més en va voler
formar part fent un autèntic servei al país.
Per un correu electrònic,
enviat per en Roger Palà m’assebento de la campanya per tal que la Plaça Rius i
Taulet passi a anomenar-se Plaça de la Vila de Gràcia. He de confessar que
entre 1987 i 1988 vaig passar llargues temporades a la vila, al carrer Martínez
de la Rosa, ben a prop de la Torratxa que m’assenyalava massa ràpida unes hores
que volia es congeléssin. Era potser una època de bohèmia abellida per la
nostàlgia en un espai que traspuava llibertat i bellesa, i on vaig fer amistats
que no s’han erosionat ni pel temps ni la distància.
Ahir vaig mantenir una
conversa informal amb un dels representants d’un sindicat que va participar a
la multitudinària manifestació pel Dret a Decidir, celebrada tan sols fa quatre
mesos. En les trabades prèvies amb membres de la Plataforma, d’altra banda
contents perquè sindicats independents dels partits compartissin els seus
anhels, no van copsar cap sensibilitat especial pel que fa a drets laborals. De
fet, em van comentar que, en sentir parlar de treball, jornada, salari,
condicions, percebien una expressió similar a la d’aquells japonesos que no
coneixen un borrall de cap llengua indoeuropea.
He estat pensant, aquests
darrers dies, sobre aquesta circumstància. La blogosfera, els opinadors dels
diaris, i jo diria que en un parcentatge elevat de ciutadans participen d’una
agitació sobiranista creixent. Tanmateix, també tinc la sensació que molts dels
creients consideren la independència com a fenomen que resoldrà per sempre més
el seu conjunt de problemes quotidians.
Ha volgut la casualitat que els dos darrers veterans francès i alemany de la primera guerra mundial hagin mort amb només vint dies de diferència. El primer dia de l'any va desaparèixer Erich Kaestner (1901-2008), i el passat dia 20, ho féu Lois de Cazenave (1897-2008). Bé, la informació és una mica innexacte, perquè de fet encara sobreviu un altre veterà, Lazare Ponticelli, amb 110 anys. Les notes necrològiques les passava ahir La Vanguardia en un esplèndid petit reportatge biogràfic.
Recordo que una de les primeres notícies que vaig llegir en un diari, potser el Noticiero Universal, i a principis dels setanta, parlaven de la desaparició del darrer veterà de la guerra de Cuba. Potser ens tocava de més a prop perquè el meu besavi patern hi va participar en aquell conflicte, i en el de les Filipines, i perquè per la banda de la meva mare, diversos dels meus ascendents havien provat (poca) fortuna a l'illa caribenya. Pocs dies després, pel carrer Matanzas, al barri dels Indians de Barcelona, recordo haver una discussió intensa entre alguns excombatents de la guerra colonial del Marroc, en què explicaven literalment, les seves batalletes.
Aquest dissabte, en una tropada amb un escamot de l'ETA, es va matar un guàrdia civil i en van ferir greument un altre. Al cap de pocs minuts, tots els mitjans n'anaven plens, imagino que atiats per la necessitat de tapar la gran notícia del dia, l'aplec de més de mig milió de persones que constataven el gran distanciament amb aquesta Espanya emergent, la de sempre. El problema de notícies com aquestes és que quan la informació no apareix, els periodistes es lliuren a una bacanal de propaganda, tot tractant de transmetre emocions. És obvi que les circumstàncies assenyalades obrien molts interrogants. Què feien guàrdies civils a l'estat francès? Els seguien? Això no resulta contrari als tractats internacionals? Tenien permís de la república? Anaven armats? Cap d'aquests dubtes s'esvaïa mentre una desfilada de declaracions glorificava els dos dissortats militars. Ara bé, què hi tenia a veure la notícia del dia anterior, en què l'Audiència Nacional ordenava l'empresonament de persones sense delictes concrets, només per la "pertinença" a un determinat entorn, en el que suposa una flagrant violació de l'estat de dret, elevant Espanya a la categoria de democràcia turca. O com condicionava el fet que centenars de milers de ciutadans protestarien, no contra el govern, sinó contra l'estafa monumental que ha suposat la Segona Restauració.
Al passat número 68 del Setmanari La Directa, surt publicada l'entrevista que Roger Palà, blogger d'aquesta casa, em va fer via correu electrònic, amb motiu de la publicació del meu llibre El anarquismo individualista en España. Us passo aquí la versió sense editar.
1)El
moviment anarquista està infraestudiat a nivell historiogràfic? A què és degut?
Vagi per endavant la convicció personal que cap idea val una vida humana. Que la violència invalida la millor de les filosofies, i que matar per idees, conviccions o religions no deixa d'ésser un crim amb pretexts abstractes. Feta aquesta prèvia, vull explicar una història. Avui canonitzen cinc centenars de religiosos assassinats durant la guerra civil. L'església els declara màrtirs i és per això que els eleva als altars. Amb tot això la jerarquia catòlica pretèn incidir en la idea que la persecució religiosa fou un dels eixos que vertebrà la situació revolucionària que es va viure durant la guerra civil.
El 26 de juny del 2006 vaig tenir l'honor de ser convidat al Parlament de Catalunya per participar en les compareixences prèvies a la redacció del Projecte de Llei del Memorial Democràtic. Com es veurà en el següent text, un cop vaig llegir els textos previs, vaig expressar les meves reserves. Ara que s'ha aprovat, el propi Parlament ha publicat la transcripció de les diverses intervencions d'entitats i particulars que van expressar-se davant dels diputats de la comissió en un extens document. A continuació us passo la que es refereix a la meva. Tingueu paciència. El document és llarg.
Des de fa uns quants anys, cada 12 d'octubre envio un correu electrònic amb el provocatiu assumpte que indica el títol del
post. La destinatària és la meva amiga, la doctora Susana Mabel López,
professora de la Universitat Nacional de la Patagònia, i una manera d’ironitzar
sobre el ridícul internacional espantós que suposa la festa nacional espanyola.
Recordo que al pocs minuts d'haver-nos presentat, l’hivern austral del 96,
desconfiada d’algú que provenia d’un país on manava un tipus tan ridícul com
Aznar, amb empreses tan piratesques com Repsol o Ibèria, em va preguntar què
pensava del Quinto Centenario.
Finals de juny de 1981.
Aparcats a la Plaça Garrigó de Barcelona, dins d’un Dos Cavalls vert i
atrotinat, el meu cunyat i jo parlàvem, crec recordar, dels plans de l’estiu,
mentre que des del cassette Supertramp encetava Fools Oberture.Assegut al seient de l’acompanyant,
descobreixo, astorat, que de la finestra oberta emergeix la boca d’una
metralleta que m’apunta directament al front...
Tenia quinze anys i em
tremolaven les cames. Dos guàrdies civils, un a cada cantó, ens fan baixar del
vehicle i ens exigeixen la documentació. Els meus cabells llargs, l’espessa
barba negra del meu cunyat i la nostra condició jove juga en contra nostra. A
més, jo no porto cap DNI a sobre. Només una fotocòpia estripada i descolorida.
Jo no cremaré mai la foto de ningú. Em sembla un acte lleig i de mal gust. Que respon, certament, a la llibertat d'expressió, i que puc entendre perfectament en les circumstàncies actuals. Tanmateix, si cremar fotos és lleig, l'article 491 del CP és obscè, i és en l'actual context que l'atac a la monarquia és quelcom més que un simple acte de desobediència civil. És la manifestació explícita que ens hem fet grans i que el conte de la Transició ja no serveix per assegurar-nos somnis dolços. Sé, i ho he escrit a El descrèdit de la monarquia que fins i tot el senyor Juan Carlos de Borbón acaba fent aquí de boc expiatori. Tanmateix, no em resigno a dir la veritat. En aquest moment, en què es persegueix a persones per cremar fotocòpies en mal estat, jo no em rebaixaré a fer un acte que no voldria per a mi. Tanmateix, no puc renunciar a dir la veritat. Us passo un text que havia estat redactat el gener de 2006, publicat en català a la revista Barret Picat, i en castellà a "Orto", on, tot parafrasejant Tahar Ben Jelloun, explico en termes crus, potser demagògics, encara que no menys reals, l'autèntica dimensió de la monarquia.
Aquí trobareu el text complet de la conferència pronunciada ahir, amb motiu de la Diada, al poble de La Cellera de Ter. Tenint en compte que el temps escassejava, vaig haver de fer-ne un resum ràpid.
Explicar a un estranger,
en poques paraules, el significat de l’11 de setembre, no és senzill. Per a un
ciutadà europeu o nord-americà que celebra la seva festa nacional el dia de la
seva independència, és difícil fer entendre que en aquest país se celebri el
contrari. La coneixença de Catalunya, evidentment, varia segons la víctima
destinatària. Habitualment qui disposa de coneixements històrics serà capaç de
comprendre l’existència d’una nació sense estat com la nostra, amb una cultura
ben diferenciada, plenament europea i occidental i de gran tradició i
trajectòria històrica, que viu incòmoda en una situació sense un paraigua
institucional que l’aixoplugui, en una permanent hipoteca política.
Malauradament, això resulta poc freqüent, de manera que el coneixement d’altres
estats ve condicionada per l’abundància de tòpics i simplificacions, implica
que l’absència d’un color diferenciat en els mapes polítics es tradueixi en la
ignorància, la sorpresa, i finalment, la confusió.
L'Ajuntament de la Cellera de Ter m'ha convidat a fer una conferència la propera Diada que penso fer sobre la història de l'11 de setembre com a espai de la memòria -que és com dir la genealogia d'aquesta commemoració. Ja fa alguns dies que la tinc preparada. Avui us en faig un petit tast. Quan l'hagi pronunciada, i si tot va bé, la penjaré al blog.
"Una història de l'Onze de setembre. De fets, símbols i representacions nacionals"
Benvolguts, benvolgudes.
El jutge de l'Audiència, pressionat per nombroses associacions de memòria històrica, no només de procedència espanyola, sinó internacional, ha accedit a investigar sobre els desapareguts arran de la repressió franquista. L'objectiu, en teoria, seria conèixer si hi ha base de delictes entre el que es consideraria les xifres dels assassinats pel franquisme en execucions irregulars, i que oscil·laria entre els 30.000 i 100.000 desapareguts, a banda dels càlculs documentats de 140.000 morts assassinats pel franquisme durant la guerra i el primer franquisme (Santos Juliá i Salas Larrazábal) o 200.000 que defensa Anthony Beevor. A tot això, encara hauríem d'ampliar la xifra d'entre 100.000 i 300.000 persones mortes per la penúria, l'internament a camps de concentració a Alemanya i Espanya, les presons, i simplement, deixant morir de gana desenes de milers de dones i nens.
El pasat 8 de maig vaig ser convidat a la UAB a participar al col·loqui internacional L'(a)frontera. Història pensament i paisatge, coordinades pel Dr. Òscar Jané. La jornada a la qual vaig assistir va resultar de gran interès i representa una mostra que el país va unes quantes passes endavant respecte als seus polítics, especialment quant a la voluntat de dissoldre les fronteres interiors, molt especialment la de les Alberes. Vaig presentar una comunicació sobre els efectes del tancament la frontera en la dissolució del potent moviment anarquista, un dels meus principals temes d'investigació. Us la passo a continuació.
Nota; Publicat avui a 
...Som adoradors de la bellesa, i tanmateix, senzills en els nostres gustos. Conreem la nostra ànima. Emprem les riqueses sense fer gala de vana ostentació, sinó on realment són necessàries. Confessar la pobresa no és cap vergonya entre nosaltres, sinó l'abjecció i la misèria. Un ciutadà d'Atenes no abandona els afers públics per ocupar-se només de casa seva, i fins i tot aquells que d'entre nosaltres no tenen grans negocis estan també al corrent de les coses del govern. Mirem a qui defuig de la política, no pas com una persona indiferent, sinó com un ciutadà perillós; i si hi ha pocs entre nosaltres que siguin aptes per proposar, tots som bons per decidir en els afers d'estat. És opinió nostra que el perill no es troba en la discussió, sinó en la ignorància; perquè nosaltres tenim com a facultat especial la de pensar abans d'obrar, i encara enmig de l'acció, mentre que altres són valents en la ignorància i vacil·len quan comencen a pensar...
Ha volgut la casualitat que els dos darrers veterans francès i alemany de la primera guerra mundial hagin mort amb només vint dies de diferència. El primer dia de l'any va desaparèixer Erich Kaestner (1901-2008), i el passat dia 20, ho féu Lois de Cazenave (1897-2008). Bé, la informació és una mica innexacte, perquè de fet encara sobreviu un altre veterà, Lazare Ponticelli, amb 110 anys. Les notes necrològiques les passava ahir La Vanguardia en un esplèndid petit reportatge biogràfic.
Al passat número 68 del Setmanari 
Vagi per endavant la convicció personal que cap idea val una vida humana. Que la violència invalida la millor de les filosofies, i que matar per idees, conviccions o religions no deixa d'ésser un crim amb pretexts abstractes.
El 26 de juny del 2006 vaig tenir l'honor de ser convidat al Parlament de Catalunya per participar en les compareixences prèvies a la redacció del Projecte de Llei del Memorial Democràtic. Com es veurà en el següent text, un cop vaig llegir els textos previs, vaig expressar les meves reserves. Ara que s'ha aprovat, el propi Parlament ha publicat la transcripció de les diverses intervencions d'entitats i particulars que van expressar-se davant dels diputats de la comissió en un extens 
Jo no cremaré mai la foto de ningú. Em sembla un acte lleig i de mal gust. Que respon, certament, a la llibertat d'expressió, i que puc entendre perfectament en les circumstàncies actuals. Tanmateix, si cremar fotos és lleig, l'article 491 del CP és obscè, i és en l'actual context que l'atac a la monarquia és quelcom més que un simple acte de desobediència civil. És la manifestació explícita que ens hem fet grans i que el conte de la Transició ja no serveix per assegurar-nos somnis dolços. Sé, i ho he escrit a 
Aquí trobareu el text complet de la conferència pronunciada ahir, amb motiu de la Diada, al poble de La Cellera de Ter. Tenint en compte que el temps escassejava, vaig haver de fer-ne un resum ràpid. 
L'Ajuntament de la Cellera de Ter m'ha convidat a fer una conferència la propera Diada que penso fer sobre la història de l'11 de setembre com a espai de la memòria -que és com dir la genealogia d'aquesta commemoració. Ja fa alguns dies que la tinc preparada. Avui us en faig un petit tast. Quan l'hagi pronunciada, i si tot va bé, la penjaré al blog.
