Ahir la Fundació Jaume Bofill va alertar, per enèssima vegada, sobre els reiterats mals resultats de l'educació secundària a Catalunaya. Mals resultats pel que fa a l'índex de fracàs escolar, parcentatge d'escolarització al tram 16-18 i abandó. Entenc que la Fundació és una entitat seriosa i rigurosa en les estadístiques, com sempre ha demostrat. Ara bé, el pitjor no són les xifres, sinó les lectures superficials i interessades que se'n faci. Des de la meva experiència a peu de trinxera, els factors que ens condemnen a tenir uns mals resultats relatius són els següents. Una base herència del franquisme. Tots els experts en educació assenyalen la correlació entre nivell educatiu de la mare i rendiment escolar. En aquest sentit, l'escola catalana ha fet una feina excel·lent, tot fent un gran salt qualitatiu en una generació, encara que no sembla suficient. El parcentatge d'adults amb carències educatives és molt elevat, i l'oferta pública d'educació d'adults, pràcticament inexistent.
Avui he publicat al suplement L'Aula del Diari de Girona, l'article redactat conjuntament amb Francesc Saló "Esvorancs Educatius" sobre les conseqüències de la política neoliberal de les nostres esquerres.
ESVORANCS EDUCATIUS
El col·lapse de les
infrastructures, la decepció col·lectiva provocada per la distància
injustificada entre les grans promeses electorals i la prosaica realitat de
l’acció política ha causat una greu desafecció entre la ciutadania, pa de cada
dia entre els mitjans de comunicació. La discriminació estatal respecte
Catalunya, l’ús partidista de les infrastructures, l’electoralisme pur i dur
són els principals arguments pels quals els usuaris del transport i els serveis
públics acusen l’estat de deslleialtat i el govern de la Generalitat de
silencis clientelars.
Quan tenia vuit anys i era a punt de fer la comunió, em
pensava que si mossegava el pa àzim, anava de dret a l’infern. Aquesta temença
era compartida per la pràctica totalitat de la meva promoció. Per sorpresa meva,
anys després i passada l’era de les creences infundades, vaig adonar-me que hi
havia adults que encara s’empassaven aquesta llegenda urbana.
Dins del fet religiós podríem considerar tres nivells
jeràrquics; la fe, la creença i la superstició. Qualsevol religió monoteica té
el seu conjunt ritual. Tot ritus esdevé l’embolcall d’un significat
trascendent. L’eucaristia representa la reconstrucció simbòlica del Sant Sopar,
un gest que simbolitza la pertinença a la comunitat extensa que representa
l’església. Tanmateix, una bona part de cristians agafen el rave per les fulles
i converteixen en essencial allò que és una simple metàfora i s’agafen al peu
de la lletra les formes, tot ignorant el contingut.
Avui, al suplement L'Aula del Diari de Girona, apareix aquest article que reobre el no debat sobre la implantació arbitrària de l'absurda sisena hora a primària.
Al llarg de molts anys, la qüestió de l’endèmica insuficiència de recursos
econòmics a l’escola pública, va centrar els debats. No era per menys. El
dèficit acumulat curs rere curs havia esdevingut una feixuga càrrega per a la
comunitat educativa. El canvi de govern, en canvi, ens va oferir l’amarga lliçó
que els diners són només mitjans que poden ser malbaratats inútilment quan no hi
ha objectius intel·ligents, o quan la reflexió profunda cedeix davant la
temptació populista. Els grecs saben de què parlem. Les seves autoritats van
hipotecar el país per celebrar uns magnífics Jocs Olímpics, mentre es
preguntaven on eren els camions de bombers i els mitjans aeris mentre cremava
el Peloponès.
Una de les notícies del dia,
coincidint amb l’inici oficial de l’activitat escolar, és la polèmica –o no- de
la novetat més important del curs; l’educació per a la ciutadania. Aquesta és una
matèria impulsada pel Ministerio de Educación l’objectiu de la qual
consisteix en què l’escola transmeti de manera explícita uns valors concrets
basats en els drets humans, la tolerància, la democràcia i la constitució. Tant
les formes com els continguts fan pensar en un catecisme d’estat, potser
benintencionat, encara que la música sona a adoctrinament.
Els lectors que tenen la
paciència de seguir-me saben que és molt difícil que l’òrbita social del PP i
jo coincidim en poc més que en una mútua antipatia. Com tampoc pot ser d’altra
manera, el pensament oficial de l’església espanyola, entitat caracteritzada
per l’excés de pecats capitals i l’absència d’actes de contrició, tampoc em
resulta massa proper. Tanmateix, i sense que serveixi de precedent, els he de
donar la raó en alguna cosa.
Ara que els nostres consellers han anat a emmirallar-se a Finlàndia, i davant del perill que el sol del mitjanit els impedeixi veure els matisos profunds de la societat finlandesa, i que aquesta no comporti res més que un espectre superficial que amagui la complexitat, he decidit fer algunes consideracions, arran de les meves experiències al país escandinau. Per cert, abans de començar, una prèvia. Quan Kropotkin, el príncep rus, va anar a fer investigacions geogràfiques a Finlàndia, cap a 1870, ja va detectar l'altíssima responsabilitat i incorruptibilitat dels finlandesos, i la gran capacitat d'autogestionar els seus problemes al marge de tot poder. De fet, allà els polítics pinten ben poc. Finlàndia va ser la caiguda del cavall de Damasc, per a l'ex-aristòcrata. Va ser allà on va creure possible l'anarquia. Fou allà on va esdevenir anarquista.
Educació, educació, educació va
ser el lema principal de la campanya dels laboristes britànics a les eleccions
de 2001. Tony Blair, des de la seva peculiar tercera via havia reiterat fins a
la sacietat la pressumpta mala qualitat del sistema educatiu anglès per, a
continuació, justificar el seu ambiciós programa de reformes. La realitat,
tanmateix, és que si bé la situació de l’educació britànica no era òptima,
l’actualment desacreditat primer ministre havia exagerat deliberadament la
situació per introduir un seguit de mesures que no anaven precisament en la
direcció qualitativa, sinó de permetre la irrupció del mercat en el que
constitueix un dels pilars de l’estat del benestar. Amb la seva actitud,
clarament demagògica, va erosionar la confiança dels britànics en les seves
institucions educatives.
Us passo l'article que vaig publicar ahir, al suplement de l'Aula, del Diari de Girona
PERSPECTIVES DE COL•LAPSE
Aquest inici de curs va ser el més complicat dels darrers anys.
L’aplicació de la sisena hora havia exhaurit el nombre de professorat
disponible i l’administració va haver de recórrer a mesures d’urgència,
de discutible legalitat, per tal que els centres de primària poguessin
sobreviure. Que l’aplicació de la sisena hora ha estat traumàtica, no
és una opinió, és un fet. Ho corroboren, famílies, alumnes, mestres i
qualsevol observador independent que ha vist com una mesura pensada per
seduir electors està dissolent una tradició de cooperació pedagògica a
primària, ha provocat seriosos problemes organitzatius reconeguts pel
propi Departament, ha generat malestar entre els docents i, sobretot,
hipoteca el futur més immediat.
Avui el sindicat USTEC·STEs, el majoritari entre els mestres, ha exposat les dades d'una enquesta on es valora la incidència de la sisena hora a la primària, mesura emblemàtica de la sisena hora. Els seus resultats són frapants! La sisena hora és un exemple sobre com la política és capaç de degradar un servei públic per captar vots, omplint-se de retòrica. Un dels innombrables errors històrics que des de la política d'han vingut realitzant en les darreres dècades al nostre fràgil sistema educatiu. Us passo algunes dades
Dimarts a primera hora de la tarda. Retorn tediós a Girona,
assegut en una butaca mitjanament comfortable d’un Catalunya Express. A aquesta
hora no hi sol haver massa gent, i la desitjada tranquil·litat m’hauria de
permetre llegir Ulrich Beck o prendre notes sobre la reunió que acabo de
deixar.
Tanmateix,
els sento. Dues noies de trenta-pocs seuen prop meu. Inequívocament, són
professores de secundària, amb un rostre tens. Darrere seu, i repartits en vuit
seients acarats, d’aquests que disposen de tauleta, una tribu d’adolescents
perfectament habillats de nois dolents; gorra de bèisbol, pentinat d’aquests
que semblen un cendrer al cap, cadenes ostensibles, actitud provocadora,
angoixa existencial camuflada rere una mirada desafiant. Tot, des d’un aspecte
general de classe postobrera.
Article escrit per Dani Vilà sobre un acte celebrat a Girona sobre el decret de la tercera hora de castellà a l'escola, i en el qual vaig participar com a moderador. Diversos professors critiquen el decret de mínims espanyol DANI VILÀ.
Girona Diversos
professors van certificar ahir que l'increment d'hores lectives de
castellà als centres educatius que proposa el decret de mínims del
govern espanyol no s'adiu amb la realitat de les aules catalanes. Així
ho van expressar els quatre participants de la taula rodona que el
sindicat educatiu Ustec-STEs va organitzar a la Fontana d'Or de Girona.
El nou govern de la Generalitat sembla encantat amb el Reial Decret d'ensenyaments mínims argumentant que més hores d'ensenyament aniran més bé per al nivell educatiu comú. Això és una bejenada de l'estil que quants més polítics professionals hi hagi, millor funcionarà la política. O que més hores de televisió ens faran més cultes. Ahir reflexionava això quan la meva nena de vuit anys, després d'una inacabable jornada de sis hores, encara en va haver de fer una extra de deures. Qualsevol investigador seriós, que no sigui del PSC (Progres Submissos al i a la Capital) o que cobrin del govern convindrà que es tracta d'una bajanada monumental. Tanmateix, qualsevol excusa és bona per tractar d'entabanar votants o de convèncer-nos a tots plegats que els indígenes acceptem d'anar a viure a la reserva índia. Un article aparegut a la Vanguardia d'un que sap (investigador d'educació) i que posa en evidència la manca de correlació entre hores de classe i competència,
Políticas educativas y evidencias
FRANCESC PEDRÓ
FINLANDIA, JAPÓN, Corea o Alemania evidencian que más horas de enseñanza no traerán necesariamente mejores resultados
Asimple vista, parece una pura cuestión de justicia distributiva:
que todos los alumnos escolarizados en Catalunya reciban exactamente la
misma cantidad de horas de enseñanza. Pero ¿tiene el volumen de horas
de enseñanza alguna relevancia?
Ahir va sortir aquest article a l'edició de El Punt. Una contribució al debat que marca aquest autosuïcidi col·lectiu basat en trencar llaços intergeneracionals.
XAVIER DÍEZ..
Un avió carregat amb nens de sis a dotze anys és
abatut en plena guerra mundial. En un accidentat aterratge
d'emergència, el pilot aconsegueix arribar a una illa deserta. Els
escadussers adults que acompanyaven el grup han mort, i malgrat la
desprotecció dels menors, l'abundància de l'illa i l' absència de
predadors els assegura una existència confortable i esperançadora. Els
nens se senten protagonistes d'un somni inconfessable, l'absència de
qualsevol mena de trava o control per part de cap persona gran que
imposi normes. La llibertat absoluta de fer allò que hom desitja.
Tanmateix, el que comença com qualsevol llibre d'aventures degenera en
el pitjor malson imaginable. A la manera d'El cor de les tenebres,
de Joseph Conrad, els conflictes entre els supervivents emergeixen amb
una virulència catastròfica. La llei del més fort s'imposa davant la
inexistència de cap límit d'aquells que les persones grans solien
fixar, a partir d'un extens catàleg de consignes arbitràries. La
violència, el terror, la humiliació, l'odi i la crueltat acaben delmant
el grup i evidenciant les tenebres de la salvatge condició humana, que
fa incórrer en la barbàrie tots aquells que són desposseïts dels
convencionalismes, vinculats a allò tradicionalment anomenat
civilització.
Avui he publicat al suplement 
Avui, al suplement 
Ara que els nostres consellers han anat a emmirallar-se a Finlàndia, i davant del perill que el sol del mitjanit els impedeixi veure els matisos profunds de la societat finlandesa, i que aquesta no comporti res més que un espectre superficial que amagui la complexitat, he decidit fer algunes consideracions, arran de les meves experiències al país escandinau.
Nota. Article publicat ahir, 19 de juny, al 
Us passo l'article que vaig publicar ahir, al suplement de l'Aula, del Diari de Girona
Avui el sindicat USTEC·STEs, el majoritari entre els mestres, ha exposat les dades d'una enquesta on es valora la incidència de la sisena hora a la primària, mesura emblemàtica de la sisena hora. Els seus resultats són frapants!
Ahir va sortir aquest article a l'edició de 
