|
Filosofant  Nota: Article publicat aquest mes a la revista Barret Picat.A i jo ens devíem conèixer quan teníem deu anys. Passaven l’estiu al mateix
poble i l’espontaneïtat relacional dels setanta ens permetia una gran facilitat
per fer amics, almenys fins que la mili marcava camins diferents. Bé, això no seria del tot
exacte, perquè tant A. com jo no ens vam prestar a aquest segrest inútil, en el
seu cas, perquè era una persona decidida i després d’algunes pròrrogues, va
fer-se objector. Estudiava tercer de BUP nocturn a Barcelona, quan la professora de grec i veïna del barri i posterior companya d'exposicions ens definí el mot "aristos". Malgrat que les llengües no són mai simètriques, i que els conceptes de l'antiguitat mai coincideixen amb les concepcions actuals, la idea de "els millors" adobada amb la filosofia provocadora de Nietzsche em va impressionar. Així doncs, la peculiar expressió de l'Àtica clàssica aristokratos venia a descriure "el poder dels millors", enfront de l'oligarkos, "el poder d'uns pocs" i el demokratos el poder d'un poble que no és ben bé el que nosaltres ens pensem. És clar, segons aquests preceptes...  Som rics en les societats civilitzades. Per què hi ha, doncs, aquesta misèria al nostre voltant? Per què aquell treball penós i embrutidor de les masses? Per què aquesta inseguretat del demà (fins i tot per al treballador millor retribuït) enmmig de les riqueses heretades ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tothom el benestar a canvi d'unes poques hores de treball quotidià?Els socialistes ho han dit i tornat a dir fins a l'infinit. Perquè tot allò necessari per a la producció ha estt acaparat per alguns en el transcurs d'aquesta llarga història de saqueigs, guerres, ignorància i opressió en què ha viscut la humanitat abans d'aprendre a sotmetre les forces de la natura.
L'adolescència és una època on, contràriament als tòpics, no actuem amb naturalitat ni expressem les pròpies conviccions, gustos o deixem penetrar en els secrets de la pròpia identitat. Potser per això, en el seu moment no vaig admetre la meva admiració pel grup ABBA. En aquesta etapa quedava més bé aparentar altres gustos musicals més extrems, o en el meu cas, de més sofisticats. Així, malgrat que moltes de les melodies fresques del grup suec que taladraven contínuament el pensament, em declarava admirador de Supertramp, Mike Oldfield, Pink Floyd o Bob Dylan. I i T, en canvi, no tenien cap mania ni reserva en proclamar la superioritat musical del grup dels vestits impossibles. Eren, simplement, gent sense complexos. Molts anys més tard...  Nota: Article publicat en el número d'aquest mes de la revista Barret Picat.De Montréal 76 servo la imatge en blanc i negre d’una noia de quinze anys fent tombarelles per terra i contorsionant-se a les barres paral·leles. Era estiu, i em mirava aquell espectacle de circ mentre berenava a corre-cuita mentre, esperàvem reprendre la segona, tercera o quarta part d’aquells partits de carrer inacabables, encara amb la pilota sota el braç. Eren anys on els pares eren menys neuròtics que no pas nosaltres avui, i l’esport, amb les deficiències de realització de l’era analògica, no calia mirar-lo per la televisió, sinó que el vivíem constantment en la dolça anarquia d’aquells mesos en què els menjadors de casa esdevenien meres zones d’avituallament. És cert. Vaig quedar encisat per la mirada decidida d’aquell cos fràgil on ja no hi cabien més medalles. Qui sap si va ser una mena d’enamorament infantil, sobtat, impressionat per aquella combinació de força i elasticitat d’aquella nina de porcellana. Qui no recorda Nadia Comaneci? 
He deixat de banda el meu blog algunes setmanes. Espero que els meus lectors habituals sabreu disculpar-me. He passat dues setmanes i mitja viatjant pel Canadà, un país absolutament recomanable, un plaer per als sentits, i en termes kavafians, un port per adquirir coneixements. Atesa la meva condició estricta de turista, la meva mirada ha d’ésser necessàriament superficial. I quan es viatja amb família i amics, es potencia l’aïllament grupal, fet que al seu torn potencia un cert tancament pel país que es visita. És per això que resulta fàcil emetre judicis poc contrastats. Poques coses es poden afegir al mail obert d'avui d'en Vicent Partal. Jo sóc d'aquests a qui agrada el futbol com a joc de profund sentit operístic, alhora que detesto participar en rituals col·lectius. Tanmateix, la meva admiració per l'esport me la prenc com una passió íntima i personal, derivada del contingut tràgic i teatral, i no pas del que representa de confrontació simbòlica i tribal. No, jo sóc d'aquests que es miren l'espectacle des de casa, i no crida mai, i els únics gols que celebrà en el passat eren els escassos que marcava personalment. I desitjo fermament que guanyi aquell que sobre la gespa demostri més mèrits futbolístics i morals. Efectivament, i com altres vegades he sostingut, sóc un no nacionalista de manual. No en tinc cap bandera, ni la pirata. M'agradaria triar la nacionalitat en funció de la conveniència personal. Millor encara, m'agradaria subhastar el color del meu passaport. Formar part d'aquella nació que m'oferís més béns i serveis tangibles, i m'exonerés d'haver d'exhibir patriotismes teatrals. Sentiments i pàtries són coses que no casen massa bé, sobretot en grans contingents. I per suposat, els petards, només per Sant Joan. Ja sé que estic en minoria. I que en la situació actual em provocarà més d'un odi, especialment entre aquells que usurpen el meu autèntic "no nacionalisme". Francament, cada dia detesto més les banderes, les celebracions, els autos de fe contemporanis a places roges, de colón o del hombre blanco de colón. En situacions difícils com aquestes no queda altre remei... Sostenia Tolstoi, al primer paràgraf d’Anna Karerinna, que totes les famílies felices s’assemblen, mentre que les infelices ho són cadascuna a la seva manera. Els fets que relataré no van sortir a cap diari, ni tampoc apareixeran a cap llibre d’història. Entra dins l’anonimat de les confidències, les mitges paraules i el secretisme d’intimitats inconfessables. Tot i que les infelicitats resultants, contràriament al text del novel·lista rus, sí s’assemblen. A X, un poble turístic de pocs milers d’habitants, orgullós, endogàmic i benestant, la nit d’un dissabte d’hivern es van trencar sis famílies. Dilluns, pràcticament tothom ja n’estava al corrent. Els especialistes del safareig van lligar caps a partir de notícies fragmentàries, i aviat en van treure l’entrellat d’una acció coordinada i comuna. S, antic regidor, coneixedor dels secrets més íntims dels veïns i avantpassats respectius, i amb una sòlida formació d’historiador que li comporta un sentit analític envejable, em va oferir una interpretació mastegada, des dels fets fins al rerefons, passant pel context.  Només acceptarè la monarquia el dia que em facin rei!  Nota: Article Publicat a Barret Picat. Fotografia pròpiaL’atzar, i les vicissituds familars, van fer que la Julia nasqués i passés els primers anys de vida a Geòrgia, al Deep South dels Estats Units. Més atzars, i més vicissituds la van fer aterrar a Barcelona, on s’hi va estar fins poc abans de complir els catorze, quan els avis islandesos es van plantar i exigiren que la seva néta havia d’anar a viure amb ells, a una gran casa amb vistes a la badia de Reykjavík. A la seva mare, una artista plàstica, bohèmia d’un talent i sensibilitat desbordants –i fins a cert punt, destructius- li va costar molt la separació, tant com probablement a la Júlia, que aleshores vivia i anava a escola a Gràcia, un dels millors barris del món, i en una època, els primers vuitanta, on a la ciutat preolímpica encara tot semblava possible.  Un dels defectes col·lectius que sovint caracteritza els catalans és la difícil relació amb la realitat. Una concepció bipolar del món que fa tan aviat incórrer en l'eufòria com caure en la depressió, passar de l'injustificat complex de superioritat com la creença en una patològica inferioritat que ens impedeix tirar endavant ambiciosos projectes. Potser és per això que Woody Allen s'hi deu sentir tan a gust, a Barcelona.Històricament, amb els valencians, hem tingut relacions de tota mena, menys de normalitat. Ja des de l'edat mitja el Llobregat ha mirat amb reticències el Túria. Alguns catalans solen mirar un parell de pams per sobre l'espatlla de la gent del sud, i d'altres senten una terrible enveja per la facilitat amb què els nostres veïns meridionals s'expressen i gaudeixen de la vida.  Avui a les deu del matí, R. m'ha trucat. Quan he vist el seu nom a la pantalla del mòbil, tot i que feia mesos que no parlàvem, ja sabia què m'anava a dir. El pare d'M acabava de morir. Sabia que el desenllaç es produiria aviat, perquè des del Nadal, en tenia coneixement del seu delicat estat de salut.M i jo som amics des que tenim vuit anys. El 98 vaig anar a l'enterrament de la seva mare, i pocs anys enrere dels seus dos avis paterns, supervivents de la guerra civil, la batalla de l'Ebre i un agònic exili a les platges del Rosselló. Demà tocarà el seu pare, de qui recordaré les vegades que em col·lava al Camp del Barça o ens portava al seu Renault 4 blanc a comprar vi al celler de La Riera. O les vegades que ell i alguns dels seus amics ens humiliaven en improvisats partits de pares contra fills.  Un company m’ho ha explicat aquest matí. Per l'extens coneixement del seu poble, a la Costa Brava, ha sabut que bona part de l’extensa colònia d’immigrants bolivians i equatorians, després d’enviar diners a la seva família gasta molts diners en ... cirurgia estètica! La meva experiència personal amb alguns immigrants -i la mirada d'antropòleg ocasional- implicava que, per tal d’assolir estatus i respectabilitat compraven un Mercedes de segona mà. Calia escenificar davant la comunitat l’èxit i l’ascens social. La meva mirada d’historiador precisa encara més. Alguns parents arribats a Barcelona a la dècada dels cinquanta, la primera cosa que feien, abans de tornar al poble, era comprar una gavardina –a terminis- i un rellotge de polsera –en general, de mala qualitat-.  La vaig veure fa alguns dies, al costat de la porta. Lluïa una insolent joventut en un endiumenjat vestit jaqueta fosc que ressaltava la seva estilitzada planta. Se'm va adreçar amb una, ja infreqüent, amabilitat. Amb un accent neutre, em va saludar i es va oferir per ajudar-me en qualsevol cosa que calgués. L'interior d'aquell espai encaixava a la perfecció amb aquella estudiada formalitat. Un espai diàfan, amb mobiliari de línies rectes, arestes generoses i colors foscos en un ambient clar. Tot plegat, una regió curosament dissenyada per inspirar una sensació de benestar, un sentiment de pertinença a un cercle selecte. A una artificiosa prosperitat.  Corria el 1920. En la seva correspondència a J. Obiols, el poeta de Sarrià descriu així a la societat catalana del moment:"Avui dia, tot el fèrvid estol dels separatistes revolucionaris el componen gent que en l'ordre religiós són per ventura espiritistes i en l'ordre social són anarquistes essent el seu afany separatista conseqüència del seu temperament anàrquic." Un dia com avui cal recordar les veus d'un Foix que, no només quan somiava era quan veia clar. Citat a Gerard Horta; Cos i revolució. L'espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Edicions de 1984, Barcelona, 2004, p. 142 
Ahir, per circumstàncies, vaig haver d’anar al nou Centre Cívic de Taialà. A la planta baixa, com en tants altres edificis públics nous, hi havia una biblioteca nova de trinca. Com que m’acompanyava la meva filla, vam entrar i seguir aquell costum que, un parell d’anys enrere, seguíem un cop per setmana: entrar, mirar contes, i simplement, ser-hi. Vam seure l’un al costat de l’altre, i mentre ella es mirava un llibre d’aquells que, fent veure que són infantils, esdevenen autèntiques obres d’art, jo vaig llegir unes quantes planes d'una de les primeres obres de Paul Auster.
 Em va semblar veure'l a Reykjavík aquest estiu passat. Caminava a tomballons, entre els cafès d'aquesta ciutat més cosmopolita del que podria semblar per la seva ubicació àrtica. La Júlia, filla d'una amiga islandesa, m'havia explicat quatre coses sobre l'agitada vida de nits blanques d'una ciutat que molts nord-americans i europeus trien, a mig camí, per trobar-se i fer una cervesa, i on resultava freqüent topar amb allò que en diuen "celebritats". Entre els personatges, prenent copes amb Björk, era habitual trobar Baltasar Komartur, el director de cinema més reconegut de l'illa, fill, cosa curiosa, de Baltasar Samper, un artista barceloní que fa més de cinquanta anys va marxar del llarg hivern franquista per anar a parar a aquest extraordinari racó de món farcit d'elfs i éssers màgics.Bobby Fisher, campió del món d'escacs, una ment extraordinària, ens ha deixat quan la llum solar esdevé una breu moixaina i una promesa de futur. El va acollir un país amable, allà on una vegada, a principis dels setanta, va adquirir una notorietat indesitjada. 
El terme exili és definit pel Diccionari de la GEC com a allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. L'asèpsia de les accepcions normatives no permet captar sempre els significats més profunds de mots especialment dolorosos. Exili també pot associar-se a sensacions personals de malestar, a una posició voluntàriament adquirida respecte d'un entorn hostil, desagradable, incompatible amb la consciència moral. Sense necessitat de desplaçar-se, molts poden experimentar la sensació de l'exili, de viure lluny d'una comunitat en un espai estrany, no necessàriament geogràfic, i aquest pot ser un estat anímic, una actitud de relació conflictiva amb el món on ens ha tocat viure.  Nota. Aquest és un article acabat de publicar a la revista Barret Picat.Sant Esteve de 2002 va ser un dia especialment trist. Vaig acompanyar el meu pare a traslladar els darrers objectes de l’àtic on havia crescut i viscut al llarg dels meus primers vint anys. No era res extraordinari, un simple pis que no arribava als cinquanta metres quadrats, amb una terrassa més àmplia en el record que en el sistema mètric, i des d’on es podia contemplar la Torre del Baró, en la distància, d’aparença wagneriana, de prop, poc més que la pretenciosa façana d’un edifici inacabat. Un cop enllestit l’encàrrec, vaig fer la darrera ullada al que havia estat la llar de la meva infància i adolescència, amb la certesa que mai més no hi tornaria.  Del meu llibre Cartografia de la desil·lusió
SOLSTICI |
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosMITJANS DE COMUNICACIó INTEL·LIGENTS
SIGNATURES IMPRESCINDIBLES
SOCIETATS CIVILS
TALLERS D'IDEES I MEMòRIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
