Ahir,
tal com ja havia anunciat al bloc
i al twitter, vaig ser a
l'Autònoma. Em va fer gràcia tornar-hi setze anys
després i ho vaig fer amb certa nostàlgia. La jornada
va començar a les onze del matí amb l'infal·lible
Alfons López Tena. Tot i la contundència de les seves
exposicions i tot que ja fa mesos que volta pertot arreu explicant
per què ens convé ser un estat independent, és
curiós comprovar com algunes percepcions pretèrites
persisteixen amb força entre la gent. A molts encara els surt
la idea que Catalunya és el motor econòmic d'Espanya.
És una idea que el nacionalisme de Pujol va posar en
circulació perquè convenia al seu projecte i que en
l'àmbit de l'independentisme es tradueix en allò de “no
ens deixaran ser independents mentre siguem el motor econòmic”.
Ja no som el motor de l'Estat. L'Estat ens ha eixugat i ho continua
fent i cada cop som més pobres. I des del punt de vista
espanyol és normal que així sigui perquè només
som una província. Els nacionalistes que vulguin ser alguna
cosa més ja saben a què s'atenen. No hi ha casa gran
sense estat. No hi ha país sense estat. No hi ha musculació
nacional possible sense estat. Som a punt d'entrar en un període
de turbulències. O l'aprofitem per agafar el bou per les
banyes o alguns hauran de passar comptes amb la història i
dormiran molt malament.
Per molt que ara sembli que tot allò
de Marx i Engels estigui superat, per molt que es digui que els
treballadors d'avui no tenen raó de queixar-se comparat amb la
situació del segle XIX o que avui ja no existeix una classe
treballadora, és evident que el col·lectiu treballador
existeix i que les estructures en què s'organitza són
necessàries. Potser ja no està tan estesa l'actitud
solidària d'altres temps, però continua havent-hi
persones que fan aquesta tasca i que tenen clars els referents
ideològiocs, els problemes i la manera de solucionar-los. El
marxisme pot haver fracassat en algunes de les seves expressions,
però els textos de Marx continuen aportant molta llum; i la
societat ha canviat, però potser tampoc tant com alguns es
pensen o fan veure. Ahir vaig poder assistir a un acte ple de bones
persones, de gent que s'ha dedicat i es dedica a treballar pels
altres, pel col·lectiu de treballadors.
Vicent Partal dedica el Mail
Obert d'avui a la decisió de Carod. La seva anàlisi
és, com sempre, rigorosa i lúcida. Si a l'apunt del
matí jo parlava d'intel·ligència, ell parla
d'habilitat. Potser no s'equivoca quan atribueix a Carod el
“protagonisme en la definició d'una estratègia i
d'una política d'aliances que són les que han portat
Esquerra a la crisi en què s'ha sumit”. Sembla evident
que la qüestió de les aliances tindrà un gran pes
en el debat congressual d'Esquerra i aquest blocaire ja ha tingut
ocasió de comprovar-ho.
Ara bé, Partal mateix escriu una altra cosa: “Els crítics
han fet bandera de la crítica contra una política
d'aliances que subordina ERC al PSC.” Això també
és cert. Però cal filar molt prim.
Aquesta és la pregunta que fan
en una enquesta de l'Avui. Admeten tres respostes: “Sí,
i greu”, “Sí, però redreçable” i “No”.
Jo diria que sí, però aclariria que la paraula crisi
no ha de tenir necessàriament connotacions negatives si
l'entenem com a canvi.
Entre un partit que proposa un país
de primera i un altre que demana a la gent que sigui optimista no hi
ha color. Els missatges són ben diferents. Voler un país
de primera és voler-lo per a tothom. Voler que la gent sigui
optimista és partir de la idea que hi ha alguna situació
difícil de suportar i que per fer-ho ens calen ànims.
Si només fos això, tots podem imaginar-nos motius pels
quals la situació política “fa bola”, com diuen els
nens, i cosa d'empassar. Quan resulta que el missatge optimista és
una manera de dir que les propostes dels altres són
pessimistes o negatives, que sempre s'estan queixant, entrem en el
terreny del cinisme.
Efectivament, falten 17 dies i el debat
sobre el comportament electoral ha estat ampli i extens. També
ha estat dispers i desordenat, però això era previsible
si no sortia de la blogosfera. Cap autoritat no s'ha erigit en
articuladora d'aquella desobediència que demanàvem, i
això també era previsible. L'aposta pública més
clara de tots els comportaments electorals alternatius ha estat el
vot en blanc. En la mesura que sigui una alternativa a l'abstenció,
em sembla una opció encertada. Tanmateix, no s'ha pogut
articular un vot en blanc amb missatge independentista. Entre altres
motius, per l'entrada de Pasqual Maragall en aquesta bossa. Cap
plataforma de la societat civil ha volgut provar d'articular aquesta
desobediència (no els ho retrec). Ni tan sols la CUP hi ha
vist l'oportunitat de recollir i vehicular el vot descontent. I
principalment, l'absència de canvis en l'estratègia
d'ERC de cara a les eleccions, també comprensible, que com a
partit que exerceix el lideratge de l'independentisme hi té
molt a dir.
Que els darrers dies de precampanya i
la campanya mateixa no desperten gaire interès malgrat allò
que va escriure Cuyàs és una realitat contrastable a
través de les visites a aquest bloc. Si darrerament han estat
més de 14.000 visites cada mes, aquest febrer anem per la
meitat. Això són dades. La impressió també
prové del fet que quan un llegeix les notícies se li
encomana una mandra, una desafecció a l'actualitat i una falta
d'entusiasme que no deuen diferir gaire de les sensacions que tenen
els lectors i lectores. Si el gran argument informatiu és la
possibilitat que la Generalitat canviï de mans perquè els
nacionalistes tenen opció de forçar el govern de la
seva nació recorrent a la nació veïna, ja em
direu. Ahir, veient l'entreista que Cuní feia a Pere Macias,
em van venir ganes d'emigrar.
Em llevo, entro al bloc i em trobo amb
un amable comentari d'Enric Canela a l'apunt d'ahir al vespre. Lluny
de les ambigüitats que afecten els alts càrrecs de CiU,
l'Enric insisteix que “Espanya mai no cedirà i per tant
no hi ha altre camí quye la independència. Creura una
altra cosa és d'il·lusos.” I acaba dient: “Per
això estic a prop de vosaltres els que heu estat capaços
de mobilitzar tanta gent en aquest espai nostre que és XBS.
Qui ho havia de dir fa només dos anys.” Em ratifico,
doncs, en l'elogi. Malgrat allò que alguns lectors puguin
pensar, no tinc cap reserva respecte de l'Enric Canela i de qualsevol
altra persona de CiU que aposti de manera pública i compromesa
per la independència. Amb persones com ell la unitat d'acció
entre ERC i CiU per la sobirania és possible, però en
necessitem molts més. Tanmateix, m'he quedat amb la frase
final. Efectivament, qui ho havia de dir fa només dos anys.
Sinceritat, fermesa i compromís
podrien ser tres adjectius aplicables a aquestes dues persones.
Potser els trobeu poc ajustats o potser n'hi afegiríeu més,
però en fer una ullada als darrers apunts introduïts a la
XBS me n'he trobat un parell que m'han agradat i que trobo necessari
destacar. En Pere Aragonès ens diu que “Endavant
amb la llei de consultes populars”, i segurament no li farà
res que us reprodueixi un fragment de l'apunt: “La llei, que ja
està treballant des del departament de Governació en
Joan Puigcercós, serà un bon instrument que ens
permetrà tenir una eina més per avançar com a
societat i com a nació. En tot cas, és la plasmació
jurídica que el debat ha passat a Catalunya del peix al cove
autonomista al dret a decidir. Això ha estat gràcies a
molts factors: el No d'Esquerra a l'estatut, les mobilitzacions de la
PDD, la progressiva sobiranització de l'esquerra catalana amb
els acords de govern, etc. Evidentment, són processos lents,
de canvi de cultura política, que no es fan d'un dia a
l'altre. Lentament, però, el país va canviant de
paradigma, sobretot a mesura que van sortint la superfície les
deficiències de l'estat de les autonomies.”
Ja fa temps que vam saber que el PSOE
té intenció de proposar a José Bono que sigui
president del Congrés espanyol en cas que Zapatero guanyi les
eleccions del 9 de març. No cal dir que hi té tota la
legitimitat, però que és impossible no percebre-ho, des
d'aquí, com un moviment d'hostilitat, com una mena d'atac
preventiu. Si fins ara les bones formes de Marín no han
impedit la retirada del torn de paraula o fins l'amenaça
d'expulsió d'alguns diputats catalans, amb la figura de Bono
això no anirà pas millor. Espanya no caminarà
pas cap a la pluralitat federal o el federalisme plural que alguns
volen intentar.
En Jordi Salvia ens proposa des del seu
bloc una abstenció
activa per al 9 de març. “No una abstenció
ociosa, per deixadesa, per descuit, sinó una abstenció
política, rumiada, contagiosa; en definitiva, activa.”
El problema és que aquesta abstenció ociosa coincidirà
amb aquella altra que ell en diu ociosa i deixada, i de fet, com que
la segona és més voluminosa, eclipsarà la
primera. En l'abstenció activa hi ha una qüestió
de consciència indiscutible. Un no va a votar si creu que és
el que ha de fer i ja està. Ara bé, si es parla de
contagi, potser és que es busca alguna cosa més que
satisfer la consciència. Siguem malpensats, va! Tothom sap que
l'abstenció serà la gran guanyadora de les eleccions.
Per tant, potser es busca la identificació amb aquest gran
col·lectiu. Legítim. Per què no? “D'aquí
a la cita electoral penso repetir a tort i a dret que, guanyi qui
guanyi, nosaltres hi perdem”, diu Salvia. I això també
ho penso jo. Si Guanya el PSOE tindrem més Magdalena Álvarez
i desastres a Renfe; més Solbes i espoli fiscal; més
Clos i tancaments de repetidors al País Valencià; i
potser hi afegirem Bono i la seva catalanofòbia (perquè
malgrat allò que alguns
pretenen, la catalanofòbia no és una exclusiva del PP
-i no ho dic per Tardà, és clar, sinó per
Chacon). I si guanya el PP, a tota la rastellera de lluidíssims
ministres hi podem afegir Manuel Pizarro. El panorama, certament, és
galdós.
Una de les notícies més
destacades d'avui ve de
Mallorca. En Vicent Partal hi dedica el Mail
Obert. I és que el nacionalisme mallorquí anirà
junt a les properes eleccions. Aconseguir la unitat no és
fàcil i quan es fa perquè s'hi veu un avantatge és
bo que s'hi arribi. Crec, però, que la unitat no és un
valor en si. Algunes persones ho deuen veure així (i no ho dic
pas per en Vicent, és clar). A vegades la unitat no comporta
més vots sinó menys. Un altre aclariment: no aboco
aigua al vi. Celebro la unitat mallorquina i espero que doni els
millors fruits. Però immediatament em ve al cap la unitat
nacional que algunes persones reclamen entre ERC i CiU al Principat,
i aquí és on les coses es compliquen. Aquí és
on cal filar molt prim i dir: unitat per què?
Jordi Cabré escriu a El Singular Digital que de la independència no n'hauríem de parlar tant. Afirma que "sobre la idea en si, poc més n'hauríem de parlar entre nosaltres". El problema és saber qui inclou aquest nosaltres. Perquè hi ha moltes diferències segons si es parla dels nacionalistes a seques o dels obertament independentistes. Aquí hi hauria molt a parlar. Compte, doncs, a extrapolar aquest "entre nosaltres" a ERC i CiU. Ara bé, comparteixo amb ell que, més que discutir el concepte, és hora d'entrar en els detalls.
L'Avui entrevistava ahir Mas i jo en destacaria dues preguntes: "¿Una independència aprovada pel 51% dels catalans és vàlida? Legalment no, perquè no hi ha llei interna espanyola que ho avali. Ara, exercir el dret a decidir pel 51% no és suficient. Perquè ens pot portar a una fractura social. ¿Si l’Estatut s’aprova per dos terços i la llei electoral també, el dret a decidir no val dos terços, també, com a mínim? És pur sentit comú." Pur sentit comú? Doncs jo no ho tinc tan clar. Que hi hagi un 51% d'independentistes i un 49% d'unionistes no vol dir que hi hagi d'haver fractura social. Si fins ara els independentistes hem respectat democràticament la voluntat de la majoria unionista, per què hem de pensar que ara hi haurà fractura social si això canvia? En qualsevol cas, que David González i Albert Balanzà li facin aquesta pregunta a Artur Mas és molt bona cosa. És el que plantejava fa pocs dies en Marc Roca en un apunt a l'Olla de Grills. En Marc sovint es refereix a la influència creixent dels blocs damunt el periodisme de paper, i no sé si som davant d'una nova mostra d'això.
Alfons López Tena, una de les millors coses que li han passat a aquest país en els darrers mesos, és entrevistat novament, ara a El Punt. Qui l'hagi sentit o llegit en alguna ocasió ja sap a què em refereixo quan dic que té les coses clares. Respostes concises i contundents, sense confusions ni ambigüitats. El primer pas que cal fer per a la independència és tenir una llei de consultes populars. Feina de Joan Puigcercós. López Tena diu que al gener faran públic com serà la llei. L'única manera d'impedir que aquesta llei es materialitzi és destituir el conseller i posar-hi algú fidel al PSC que faci amb la llei el mateix que amb el tancament dels repetidors de TV3: no res. Si no poden fer aquesta jugada perquè no troben excuses per justificar-ho, eleccions anticipades i sociovergència. Per això és imprescindible que CiU abandoni l'ambigüitat en què continua instal·lada i digui si s'apunta al full de ruta transversal de López Tena.
