El politòleg Jaume Parés publica avui un article a El Punt en què, després d'analitzar què ha donat de si l'estatut acaba escrivint: "És el moment d'adonar-se que per la via
estatutària no arribem enlloc. I cada vegada persones de diferents
condicions ho comencen a veure clar." Efectivament, és així. I una de les persones més destacades que ho han dit darrerament ha estat López Tena. Per això em sorprèn que tot seguit no faci una aposta ferma per un estat propi sinó que escrigui això: "Cal una reforma de la Constitució que porti
Catalunya a la posició econòmica i política que li correspon: més
sobirania política i concert econòmic. No és una utopia: Navarra i el
País Basc ja tenen aquest tractament. Més endavant, si cal, parlem
d'independència." Amb tots els respectes per aquest politòleg i per tothom que pugui pensar com ell: ÉS LA SOBIRANIA!! ÉS LA SOBIRANIA!! ÉS LA SOBIRANIA!! I ÉS LA SOBIRANIA!!!!!!
Diumenge 1 d'abril acabava la setmana i Joan Oliver escrivia: "Amb la cosa de la independència, aquests dies hem fet exactament això.
Hem volgut posar la Pasqua abans de Rams. I hem fet veure que un
referèndum d'autodeterminació era abans que un govern i un president
nacionalista. Qualsevol que tingui un dit de front sap que l'ordre
lògic de les coses és exactament el contrari." Exactament el contrari? Per fer un referèndum d'autodeterminació cal tenir un president nacionalista? Jo diria que per fer un referèndum d'autodeterminació cal tenir un president demòcrata que vulgui oferir una alternativa a la ciutadania. I que un president nacionalista, en qualsevol cas, no garanteix un referèndum d'autodeterminació, perquè si fos així, amb Pujol ja n'hauríem tingut un. Potser amb un dit de front no n'hi ha prou. Potser en calen dos per entendre que es pot començar a parlar del referèndum mentre es continua governant, hi hagi el president que hi hagi.
Joan Oliver deixa cada dia unes engrunes en el nostre camí. És bo seguir-les, però abans de fer-ho cal tenir ben decidit quin camí és el nostre, i després cal recordar-lo en tot moment, no fos cas que caiguéssim en el cant de les sirenes. I la gràcia és que mai no saps si el cant t'agradarà. A vegades, des de la primera engruna t'embranques en un camí que saps que no és el teu. D'altres, t'alegres que aquell dia els camins vagin junts. I finalment, com avui, comences a seguir-lo amb alegria però a mig camí ve la frenada i has de posar els llums antiboira.
En Xavier Monge, des del seu bloc, continua criticant les engrunes de l'Oliver. L'Andreu, que tot i pensar que aquest bloc no li aporta res continua visitant-lo i deixant-hi comentaris, rebat ara l'opinió de Roser Rovira. En Salvador Cardús continua consolidant un dels lideratges mediàtics més clars del país a través dels seus articles; ja en porta uns quants que són de referència i que quan tinguem un estat propi li haurem d'agrair. Subscric tot allò que diu avui de la tensió social en positiu, dels riscos, dels compromisos, i sobretot m'agrada que no està escrit en el to interessadament derrotista que altres opinaires fan servir. Avui, a més, ha inclòs una referència a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (a la qual es pot accedir per sobiranistes.info, com ell escriu, però també per xbs.cat). Potser això explica que ja en siguem 265. Aconseguirem ser 300 abans d'acabar gener? En Marcús se n'ha fet ressò, de l'article d'en Cardús, i amb molta raó.
La blogosfera sobiranista té en Saül Gordillo un element molt valuós. Al seu bloc podem llegir que després del reportatge del Telenotícies li han proposat una visita al programa Minoria Absoluta de Toni Soler. Esperem que sigui una nova oportunitat perquè la blogosfera tingui més presència mediàtica fora dels blocs mateixos. De moment ja hi ha uns quants blocs que se n'han fet ressò, com els Monòlegs políticofestius de l'Àlex López, o en Joan Arnera. D'altra banda, en Marc Belzunces, De l'Holocè estant, continua fent interessants comentaris a l'entorn de les dades que tenim quant a enquestes sobre la independència.
L'editor del nou Singular Digital escriu avui un article que, amb el títol de "Plataformes", fa una crítica potser a Sobirania i Progrés, potser a la PDD. Per mostrar les seves credencials com a partidari d'aquest tipus d'agrupament civil ens explica que va ser fundador de la Plataforma per la Llengua. Les seves virtuts oratòries el porten primer a felicitar les plataformes sobiranistes per la concreció dels seus objectius. Ja és d'agrair que no digui que són foteses i que no hi ha res a pelar. Però tot seguit vénen les crítiques. Cabré voldria que aquestes plataformes renyessin Esquerra perquè ha fet Montilla president o perquè no ha volgut el pacte amb CiU (que CiU tampoc volia, tornem-hi!). Ahir E-notícies li feia una entrevista en què assegurava que el diari que dirigeix no és l'organ de CiU i avui, llegint el seu editorial, es percep que el sentit de l'article contradiu la declaració de principis. Em temo que, amb aquesta transparència, el mitjà tindrà dificultats per fer forat. És cert que hi ha altres opinions, però la línia editorial és clara, tan clara com és aquest bloc, que per això és un bloc i no un diari digital. Però, deixant tot això de banda, em quedo amb la frase final del seu article: per quan una plataforma semblant creada des de l'àmbit de l'oposició? Exacte! I si pot ser, amb el mateix objectiu sobiranista. Perquè aquesta és la gràcia, Jordi. Si hem de crear una plataforma propera a CiU perquè renyi en Carod, la cosa tindrà poca gràcia, no trobes? D'altra banda, qui no llegeixo mai és en Sostres. No m'interessa ni gota l'opinió d'aquest senyor. En deixo constància per si la informació interessa l'editor.
Avui és 9 d'Octubre i al País Valencià celebren l'entrada de Jaume I a València. Ho fan enmig de la tensió i la incertesa per si els partits seran capaços d'arribar a un acord. N'estem pendents arreu. El dia d'avui és el segon dels tres motius pels quals vaig proposar una segona edició de la campanya "Jo també vull un estat propi". Per esmentar algun blocaire més que s'hi ha afegit (no els puc esmentar tots), hi ha La Trappola i Parlem-ne. Però n'hi ha un parell més que, a banda d'adherir-se novament a la campanya, també informen d'aquesta nova eina que estem a punt d'enllestir, la XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes), un web per a la blogosfera sobiranista que aplegarà tots els qui volem un estat propi. En parlen els blocs Marcús i Temps d'incertesa (com tots).
1. Les adhesions a la segona edició de la campanya "Jo també vull un estat propi" continuen arribant. Entre les darreres, Jordi Cuixart, el bloc La Trappola, Jordi Puig i Martin, Catalunya 1714, el bloc Una finestra a l'horitzó (Marta Finazzi) o Toni Fullat. Ahir l'edició arenyenca de Vilaweb se'n feia ressò i Ràdio Arenys en va informar a l'informatiu d'ahir i tornarà a fer-ho avui a les 13.30 (es pot escoltar per Internet).
Aquest escriptor i periodista, al qual ja m'he referit en una altra ocasió, publica avui un article a l'edició maresmenca d'El Punten què dóna la seva opinió sobre el fet que Xavier Vendrell demanés a CiU que es disculpés per les seves acusacions un cop ha quedat arxivat el cas que se li imputava. Hi té tot el dret. I si és la seva opinió, val més que ho aboqui que no pas que li quedi a dins. Fins i tot, ja ho veieu, li he llegit l'article. El que passa és que sap greu que una columna d'opinió en un diari de pagament tingui aquest tipus d'opinions. I no perquè vagi dirigida a ERC. Els lectors d'aquest bloc saben que sóc simpatitzant d'Esquerra, però no militant. Això fa que les meves opinions siguin lliures i gratuïtes. Si voleu, com que tampoc sóc politòleg, potser no són del tot qualificades. Però és que tampoc anem sobrats de politòlegs que faci bo de llegir. En tot cas, des del meu bloc puc opinar sobre ERC, per exemple, que s'estan equivocant si no fan pinya amb el Bloc i EUPV, que ara toca això i s'hi ha de ser. Dit això, i recordant un cop més que no cobro per escriure-ho, penso que els espais d'opinió de la premsa escrita haurien de ser un espai de prestigi, un premi a les opinions més valorades per la seva qualitat.
Joan Oliver diu a l'Avui que l'enquesta de La Vanguardia és seriosa. Per a mi totes les enquestes són iguals, però no està gens malament desacreditar d'aquesta manera la del CEO. Si la que paguem entre tots no és seriosa, si hi ha un excés de cuina, per què no ho denuncia ningú allà on toca? En qualsevol cas, en les seves Engrunes aprofita la dita enquesta per treure conclusions interessades. Remarca que el triomf de CiU és indiscutible i que la majoria d'enquestats pensen que el candidat més votat hauria de ser president. És inútil que la gent s'esgargamelli recordant que el sistema no és presidencialista. L'entorn covergent va a la seva amb el seu discurs legitimador d'una majoria simple. I a més això tindrà una segona part que també ens serà familiar. Posem que CiU se'n surt (per molt que xerrin les enquestes, l'únic resultat real serà el de l'1 de novembre), que guanya per majoria simple. Governaran en solitari? Aquest és el govern fort i estable que pretenen garantir? Si PSC, ERC i ICV sumen majoria però no hi ha acord, ens passarem tota la legislatura considerant la possibilitat d'una moció? Buscaran acords puntuals amb el PP? Amb el PSC-PSOE? Potser sí, però el que és segur és que tornaran a engegar aquella maquinària propagandística que presenta ERC com el germà petit, el soci "natural" que ha de lliurar-se a canvi de no-res. La pressió contra ERC és un clàssic de la política catalana.
Fa un parell de dies que el bloc d'Antoni Soy va fort. Concís i contundent. Naturalment, hi ha moltes coses amb què l'Enric Borràs no hi està d'acord, però era d'esperar. A l'Enric li desitjo molta sort amb el PRC a les properes eleccions i, com sempre, li recordo que ens trobem al final del camí, el dia en què el sentit del nostre vot en el plebiscit per l'autodeterminació coincidirà. Fins aleshores, la seva feina i la d'Antoni Soy fan el mateix camí per vies diferents, i no ho hauríem de perdre de vista. El sobiranisme no es pot reduir a un sol front, no es pot quedar en un sol partit, ni tan sols únicament en l'esfera dels partits. Ens cal el sobiranisme d'ERC, el del PRC, el de la PDD i el de molts altres per arrossegar el conjunt de la societat. Hauríem de ser capaços de trobar-nos tots en una única concentració el proper 11 de setembre.
