Ibarretxe no ha de ser un model a seguir a cegues, no té la clau del nostre futur nacional sinó que fa allò que pot (i no és poc) amb la seva nació. Però és inevitable no tenir-hi un ull al damunt i veure què passa aquí, quines simpaties o antipaties i, en qualsevol cas, quines reaccions provoca. El vicepresident de la Generalitat de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira ha alertat que l'estat autonòmic perilla si el TC tomba l'Estatut i la consulta basca. Aquesta és la filosofia a falta de concreció, però la trobo molt diferent d'allò que diu Mas segons el mateix article de Sergi Picazo a El Punt. Mas afirma que Catalunya “ha de tenir la seva pròpia via en lloc d'imitar un camí de resultats incerts”, i en això estem d'acord, però no en la manera com acaba la frase: “que pot conduir a l'enfrontament amb l'Estat”.

Diuen les enquestes que el PSC a l'Ajuntament de Barcelona ja cansa. Diu Antoni Dalmau que “tant de poder dificulta el debat intern al PSC”. Diu Antoni Aira, director del Singular Digital, que “de confirmar-se la paraula de tots els candidats republicans, guanyi qui guanyi, tot apunta a què el tripartit té els dies comptats”. Diu Benach que és indispensable pel bé de Catalunya que ERC obri ponts amb CiU. Diuen a ICV que es qüestionen el Decret de sequera. I Montilla què diu? Doncs no res. Deu ser que no té res a dir. Al PSC se li està dibuixant un horitzó d'oposició. Tot el desgasta. Només li queda el control de les enquestes del CEO per intentar dissimular-ho.

La independència es jugarà, els propers mesos, als mitjans de comunicació. Fins al punt que a finals d'any, segons com hagi acabat la batalla de l'opinió pública, sabrem si la majoria social que ja reflecteixen enquestes com la de la UOC dóna pas a una majoria parlamentària que escurci el camí cap a la creació d'un nou estat a la Unió Europea. L'enquesta de la UOC (bona feina, Strubell!) passarà a la història com un dels catalitzadors d'aquest tram final del procés. Ho proven les dues maneres de reaccionar que hem vist, oposades com la nit i el dia, i que són i seran la cara i la creu del país. La cara, articles com el d'Isabel-Clara Simó “I serem lliures” o el “Fem-los independents” de Sebastià Alzamora. La creu, el nou intent de maniobra de distracció de Joan Ferran de la Crosta (ho sento Joan, però crec que n'estem aprenent) o els miratges que veu Joan Tàpia, anticipant-se d'aquesta manera a la travessa del desert que se li acosta.

A la una

El 9 de juny fa els dos mesos que va prometre Zapatero per fer públiques les balances fiscals. La data s'acosta. A un servidor l'enxamparà en plena vaga, però val a dir que no m'espero cap sorpresa. Solbes serà intel·ligent però no honest (com sempre, com la majoria de socialistes) i donarà unes dades prou interpretables per reconèixer l'esforç fiscal de Catalunya però sense posar-ho massa fàcil a l'argumentari independentista (que, amb tot, en sabrà treure el profit: seguiu el nou web del CES). Però si per casualitat passa el 9 de juny i, incomplint un cop més la paraula donada, no tenim balances fiscals, caldrà un gest de força i de protesta per part dels representants polítics. De tots. Perquè la transparència en la gestió dels recursos públics és exigible i aplicable a totes les ideologies, fins i tot al nacionalisme espanyol, si se'm permet la ironia. I el tema de les balances fiscals clama al cel i és objecte d'un consens ben ampli.

Barcelona, capital d'estat

Aquest podria ser el títol d'un bloc, d'un espai que actués com a aglutinador d'idees i de persones al voltant d'una qüestió concreta: què preferiu? Una Barcelona capital de província o una Barcelona capital d'estat? Què prefereix la gent de Barcelona? Els va bé tenir les infraestructures pròpies d'una província espanyola i que els diguin que estan millor que la resta de capitals de província? O voldrien una Barcelona capital d'una República Catalana, d'un nou estat a la Unió Europea i un referent econòmic, cultural i social a la Mediterrània? El bloc ofereix moltes possibilitats, ja ho sabeu, i és fàcil d'emprar. Si es crea a la Xarxa de Blocs Sobiranistes (recordeu que hi ha servei de blocs via WordPress), el domini podria ser http://bcncapitaldestat.catosferics.cat. S'hi podrien penjar vídeos fets sortint al carrer i preguntant l'opinió de la gent. Es podria demanar a personalitats de diversos àmbits que col·laboressin amb petits escrits. I fins i tot es podrien organitzar algunes xerrades presencials de debat sobre la qüestió si a partir del bloc s'organitzés un grup que mirés d'incidir també en els mitjans i en l'opinió pública en general. Preguntem-ho a Jordi Hereu: què prefereix? Ser alcalde d'una capital de província o d'una capital d'estat? (Faria jo mateix el bloc, però no em sembla adequat essent com sóc d'Arenys de Mar.)

Finalment s'ha fet públic el Baròmetre d'Opinió Política del CEO corresponent al maig. No en teníem cap des de gener i de tant cuinar-lo ha sortit recremat. Es pot entrar al detall i comentar moltes coses, però n'hi ha un parell que continuen tossudes, que surten cada vegada i que no provoquen cap mena de reacció. En primer lloc, i des de fa temps, més de la meitat de la població enquestada considera que tenim un nivell insuficient d'autonomia. La darrera dada ens parla d'un 61,4%. Això no seria cap problema si no tinguéssim un flamant Estatut d'autonomia que no té ni dos anyets. Si amb l'Estatut aprovat i al TC la gent vol més autonomia, què hem de fer? Un altre estatut? Oi que no? Doncs no sembla que el missatge arribi al president Montilla. Però això no és tot.

Els empresaris catalans demanen a l'Estat espanyol que compleixi la llei en matèria de finançament segons allò que preveu l'Estatut. Hi ha gaire estats al món amb tanta mandra a l'hora d'aplicar les lleis que ells mateixos fan? Zapatero demana a Montilla unitat mentre pren el pèl (també) a Ibarretxe dient-li que està disposat a dialogar, però no sobre aventures al marge de la Constitució. L'autèntica aventura és no reaccionar davant d'aquest estat-sangonera encegat amb constitucions que s'han fet velles i que han perdut fins i tot el tren de la revisió. Si Montilla i Zapatero i els socialistes espanyols en general no s'entenen entre ells, jo tinc la solució: l'optimisme.

No fa pas gaire que m'indignava (i no era l'únic) amb les pretensions del socialista mataroní Manuel Mas de demanar el cap de Mònica Terribas per una collonada, per veure manipulacions on no n'hi havia i per veure-les precisament algú d'un partit que en això de les manipulacions hi té la mà trencada. Avui Vilaweb em dóna una gran alegria quan llegeixo que la Mònica (si em permet aquest to familiar guanyat a pols amb la seva combinació de professionalitat i complicitat nacional) ha estat nomenada nova directora de TV3. És una satisfacció personal immensa saber que Mas s'haurà d'empassar aquest gripau. Ja se'l pot amanir com vulgui, que té la indigestió assegurada. Si vol, pot abandonar el seu escó. I en Joan Ferran de la Crosta també es deu estar estirant els cabells. Que s'hi vagin acostumant, a aquesta crosta; i em sap greu per ells però no és nacionalista sinó independentista.

Tot i que encara falten unes quatre hores perquè s'acabi el termini (segons quin sigui el fus horari dels organitzadors) i que l'últim que es perd és l'esperança, sembla que la candidatura d'estatpropi.cat es quedarà a les portes de poder participar en la final del 21 de maig a Barcelona. Al moment de redactar aquest apunt és a la posició 17, però sembla difícil que pugui avançar les posicions que té per davant. En qualsevol cas, quedar dissetens entre prop de dues-centes propostes de tot Europa no és res que es pugui menysprear. Esperem que la notícia publicada per Vilaweb ajudi els qui encara no sou usuaris de Facebook a fer-vos-en i votar per estatpropi.cat. A Facebook la posició és molt més destacada: entre tercers i quarts.

Ahir dimarts a L'oracle d'en Graset (Catalunya Ràdio) es va parlar del llibre de Carod i es van citar alguns fragments en què el vicepresident del Govern considera la possibilitat d'una declaració unilateral d'independència o afirma que un referèndum no és imprescindible. Ambdues idees són lògiques i previsibles dins el debat que tenim damunt la taula, i no haurien de provocar respostes plenes d'ironia i sarcasme com les que vaig sentir. Un dels convidats va fer un comentari que em sembla indignant i que el retrata quan va preguntar retòricament si el llibre aniria a la secció d'assaig o a la de ficció. Però no va ser l'únic comentari fora de lloc. En el debat del dret de decidir cal una mica més de seny i d'intel·ligència. Si ens dediquem a desqualificar les propostes per partidisme o per manies personals continurarem administrant una trista autonomia amb permís de Madrid. És clar que potser alguns prefereixen això.

Segueixo atentament l'evolució que fa la llei de referèndums. M'interessa molt més que no pas la mort de Calvo Sotelo (més enllà de l'estricte sentiment humà, no em diu res), el congrés del PP o la retirada d'Acebes o de Zaplana o tantes altres coses que alguns mitjans s'entesten a fer passar per importants. M'interessa perquè crec que serà una eina útil tant per orientar el debat que ja tenim obert com per arribar a l'expressió democràtica que ha de donar un mandat contundent al Parlament i a la Generalitat: aquest país vol i necessita ser consultat sobre el seu futur institucional.

Si ahir ens fèiem ressó de la campanya perquè estatpropi.cat sigui una de les deu més votades al concurs Startup2.0, avui ens llevem amb la notícia a la portada de l'Avui.cat. De passada, la notícia també fa referència a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Tot i que no sigui cert que hi hagi la integració a la qual es refereixen, sí que ho és que les dues iniciatives compartim la voluntat política de tenir un estat propi i que Internet és el nostre àmbit d'acció, cosa que sovint ens fa anar de bracet. Recordeu que només tenim avui i demà per votar per estatpropi.cat. Encara no ho heu fet?

El conseller Ausàs és entrevistat a l'Avui i li demanen per la Llei de consultes populars. “Amb l'Estatut que tenim podem fer una llei de referèndums, sabent que l'Estat ha d'autoritzar-ho cada vegada que es convoca. Aquesta és una llei escrupolosament constitucional. Hem de treure el suc al màxim a l'Estatut. A més, aquesta llei figura al pla de govern i és un mandat parlamentari. L'Estat cada vegada ha de dir-hi la seva, però representa el dret a decidir el que calgui, qualsevol de les qüestions que ens plantegem.” Feina feta, doncs: “La memòria es va aprovar dimarts al govern; ara es tractaria que abans de l'estiu tinguéssim l'articulat, i abans d'acabar el 2008 el govern ho pogués aprovar. Així arribaria al Parlament a principis de 2009.” Més material per a la tardor, doncs. A partir de setembre, el procés cap a l'estat propi encarrilarà el seu tram final.

Avui fa un any que començava el compte enrere cap a l'horitzó de setembre del 2014. Tres-cents anys després encara hi som i som més vius que mai. Són dues dates simbòliques però potents que tanquen un període de set anys. Hem passat el primer. Hem fet una setena part del camí. Fa un any, des de l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida es feia una proposta ben original que segurament recordareu: Ací estem! (bloc a MésVilaweb) I si no ho recordeu, mireu aquest vídeo o aquest altre o encara aquest que testimonien el seguiment del projecte; i el que segurament expressa millor l'emotivitat i el sentit del projecte, aquest altre. Aquest bloc es va fer ressò de la proposta, la va seguir i va mirar de contribuir-hi humilment. Aquell vespre ens vam concentrar a la plaça de l'Ajuntament i la majoria del Ple s'hi va afegir, inclosa la regidora del PP Rosa Zaragoza, cosa que van immortalitzar dos apunts (I i II). Abans, però, al migdia, s'havia presentat estatpropi.cat, una iniciativa que acumula ja més de 18.000 adhesions i que té presència també al Twitter i a Facebook (on s'apropa al miler de membres la causa que hi dóna suport).

Llegeixo al Directe! que Xavier Solano ha estat nomenat delegat del Govern al Regne Unit. És un nomenament que celebro perquè Solano és independentista i estic segur que farà molt bona feina. A més, les delegacions del Govern a l'estranger són una qüestió important per al nostre futur sobirà. I segur que els socialistes i la resta d'unionistes haurien preferit que aquestes delegacions no existissin. I el nomenament de Solano no és aïllat perquè, com recordareu, a primers de mes també es va fer públic a Vilaweb que Martí Estruch assumiria la delegació a Berlin. Estruch és col·laborador habitual de Vilaweb a través del Mail Obert. Un dels articles més memorables que li he llegit és aquell en què parlava de Joan Ferran de la Crosta i de les seves declaracions després de la manifestació de l'1 de desembre. Joan Ferran s'haurà d'empassar aquest nomenament i el de Xavier Solano. I el de tota la crosta que faci falta. No la nacionalista sinó la desinhibidament independentista.