Una de les frases que més es va
aplaudir en la conferència d'Ibarretxe de dijous passat va ser
que la primera vegada que t'enganyen és culpa de l'altre, però
a la segona ja és culpa teva. La cosa té diverses
interpretacions, però la que jo faig ara mateix té a
veure amb el lema de precampanya de Duran, que assegura que ell
aconseguirà que es respecti Catalunya. Avui alguns diaris, com
El
Punt, avancen alguns detalls del llibre del grup d'ERC al
Congrés que sortirà a la venda el proper dia 30.
Algunes de les anècdotes que es comenten diuen molt de la
naturalesa del nacionalisme espanyol. No ens respecten. No tenen
intenció ni necessitat de fer-ho i no ho faran.
Continua la batalla de crostes. A veure qui la diu més grossa i així enfonsem el govern d'una vegada i arriba la sociovergència. Joan Ferran obre foc; Montilla no el desmenteix sinó que àdhuc nogensmenys ve a dir que té raó; Àlex Masllorens s'hi rabeja; i ara arriba Manel Mas i regala una preciosa notícia de portada a Vilaweb. El socialisme fa un envit. L'impuls independentista va de veres i el 2008 s'accelerarà. I ells ho saben. Al gener tindrem un nou Baròmetre d'Opinió Política que molt probablement donarà, per primer cop, més d'un 20% de suport a la independència. Al març potser només hi ha eleccions o potser passa alguna cosa més; en qualsevol cas, el resultat serà un tancament de files del nacionalisme espanyol que provocarà més reacció i més suport a l'independentisme. La qüestió és si anem a remolc del tancament o si ens hi anticipem. Enmig d'aquest clima arribaran els congressos d'ERC i CiU, dels quals podria sortir un reforçament de l'aposta per la independència. I tot això, amb la continuïtat del govern català sota sospita.
El referèndum de l'Estatut que va tenir lloc el juny de 2006 va donar peu a un interessant debat a la xarxa sobre el sentit del vot. A banda dels partidaris del sí i dels partidaris del no, hi havia també la proposta d'un vot nul organitzat. A mesura que s'acosten les eleccions del mes de març es va veient la possibilitat d'aprofitar-les en benefici propi. El debat és obert i és bo que així sigui. Debatem-ho ara intensament i a veure si som capaços de consensuar el sentit del nostre vot. Abstenció? Vot en blanc? Vot nul organitzat? És possible construir un vot en clau nacional, al marge dels partits, que sigui alguna cosa més que la suma de vots individuals? És possible que la comunitat d'internautes catalans liderem un procés de desobediència cívica, de protesta electoral contra un estat que no ens permet l'exercici del dret de decidir? És possible que a la blogosfera es trobi el consens que els partits ni saben ni volen trobar? Què passaria si entitats com Òmnium, ACPV, OCB o la PDD donessin suport al debat?
En Joan Ferran pot respirar tranquil. La crosta nacionalista de TVC, que tant l'amoïna, ja no podrà inculcar nacionalisme català al País Valencià. Finalment, amb el tancament del repetidor, ja no sentiran aquell borinot nacionalista que no els deixava viure. Finalment el País Valencià viu en la normalitat ferranenca. No sé què en deu pensar Ferran i la resta del PSC. Potser en diran alguna cosa, però el que diguin pertany a l'ordre de les paraules, i el fet és que el repetidor ja s'ha tancat. I això ha passat a l'Estat espanyol, on es veu que una comunitat autònoma (per dir-ho en els termes socialistes) pot privar els seus ciutadans, en ple segle XXI, de veure la televisió catalana. Inèdit. Insòlit. Insultant.
Ens hem manifestat. Ens han respost amb un joc de paraules al·ludint a la proximitat de les eleccions, com si fossin CiU o ERC els qui convocaven la mobilització. Ens han dit que la solució als nostres problemes és l'Estatut. Alguns mitjans de lluny ens han volgut reduir a la ridiculesa amb molt males maneres. D'altres, més de prop, ens han silenciat. I ara ens demanaran que anem a votar. El 9 de març ens demanaran que participem en la formació d'un Congrés dels Diputats que podria acabar presidit per un catalanòfob furibund com José Bono; i encara que no fos així, tenim assegurada una majoria absoluta de diputats nacionalistes espanyols que fins i tot es podrien posar d'acord per canviar les regles del joc i fer que allò que ells en diuen la perifèria tingués encara menys representació. I què volen que votem, el 9 de març? Què podem fer el 9 de març perquè no es trenqui l'esperit de l'1 de desembre?
La sentència judicial del cas de
l'11-M està servint perquè a Espanya PSOE i PP es
tornin a enfrontar. Torna la bipolarització. I a casa nostra
també hi ha qui voldria que la gent tingués la
percepció que el març de 2008 s'haurà de triara
entre PP i PSOE, entre Rajoy i Zapatero. Fins i tot, quan ho
denuncies, et diuen amb tota naturalitat: “Home!, és que
només un dels dos serà president del govern espanyol!”
Com si no existís un parlament amb més forces
polítiques, com si no hi hagués vida més enllà
de la presidència. L'any que ve, al conjunt dels Països
Catalans sota jurisdicció de l'Estat espanyol, hauríem
de tenir un comportament electoral autocentrat i organitzat. Què
vol dir això?
A mesura que s'acosta la data de les eleccions estatals caldrà intensificar el debat. El desori de Renfe fa pensar que l'abstenció encara serà més gran, i per tant té tot el sentit del món que ens plantegem l'opció d'un vot nul organitzat que permeti donar un missatge més clar, que no quedi barrejat amb el passotisme i la indiferència. Seria un signe de maduresa democràtica.
Gràcies a en Marcús
m'assabento que Arsenio Escolar, director de 20 Minutos, ha
publicat un apunt al seu bloc on assegura que amb més dosi de
Renfe hi haurà més independentistes. Pot ser que sí.
Molts tenim aquesta impressió i va bé que ell també
ho faci públic. Precisament el seu és un diari que es
llegeix molt al tren, sembla ser. I aprofitant l'avinentesa no
estaria gens malament que aquest o qualsevol altre mitjà fes
una mica de treball de camp i es plantés dalt d'un tren o dins
d'alguna estació, i que preguntés a la gent quina
opinió té de la Renfe i si arran dels desastres que
estan patint han pres en consideració seriosament de votar a
favor de la independència. Em recollirà el guant el Sr.
Escolar? Vol fer-ho algun estudiant de sociologia o de ciències
polítiques com a pràctica?
Continua el debat. Enric Canet, autor
del bloc Potser em
deixin les paraules, aposta per l'abstenció i escriu “Si
del que es tracta és de DESLEGITIMAR la democràcia
espanyola, que l'abstenció a Catalunya superi el 55% (o el
60%) no seria una demostració fefaent d'això que dic?
En canvi, un, posem pel cas, 10% de vots nuls... quina lectura
tindria? Que els sobiranistes només arrosseguem un 10%? “
Una abstenció de més del 60% a Catalunya tindria la
lectura de país desestructurat, sense representants polítics,
desfet. Alguns dirien que per culpa del nacionalisme; altres, que és
la prova que mai ens hauríem d'haver ficat en el cul-de-sac de
l'Estatut. Encara hi hauria desvergonyits que en culparien
l'independentisme. Jo tinc la impressió que l'abstencionista
crític quedaria absorvit per l'abstencionista no crític.
El missatge seria descontentament general, però no
necessàriament vinculat al rebuig a l'Estat espanyol. Amb
promeses d'una reforma de la constitució o d'un pla contra
l'abstenció aviat tindrien els ànims apaivagats.
L'apunt
on proposava un vot nul organitzat per a les properes eleccions
estatals ha començat a generar un debat interessant. Pels
comentaris acumulats aquests darrers dies, però, dedueixo que
cal aclarir i reforçar alguns aspectes. El principal, sens
dubte, és aclarir l'objectiu de la proposta. No es tracta pas
de convèncer ningú que votar un determinat partit és
inútil, sinó de donar una opció més
perquè qui tenia decidit no anar a votar hi vagi finalment.
L'eslògan és ben clar: no
t'abstinguis.
Per tant, el votant d'ERC, de CiU o del que sigui, no pot sentir-se
al·ludit. El missatge va dirigit als qui no pensen votar pel
motiu que sigui. Hi pot haver tantes motivacions per no votar com
persones amb dret de vot. Però si hi ha un grup que té
en comú el rebuig a l'Estat espanyol, estaria molt bé
que es pogués diferenciar de l'abstencionista sense criteri,
que també existeix. Crec que és una opció més.
Durant la campanya
del referèndum de l'Estatut del passat 18 de juny de 2006 es
va posar en marxa una iniciativa de desobediència civil que
consistia a no emetre cap de les opcions de vot ofertes per l'Estat
espanyol: ni el sí ni
el no: el vot nul.
Aquesta opció permetia a la societat civil organitzar-se en
una única expressió de rebuig. En aquella ocasió,
i després de valorar les opcions d'èxit que tenia el
no, personalment vaig
acabar optant pel vot negatiu, pel no a
l'Estatut, amb l'esperança que pogués superar el
sí, cosa que finalment no
va succeir. El vot nul organitzat, però, em sembla una eina
excel·lent per a algunes ocasions molt concretes. Potser no
per a les eleccions al Parlament de Catalunya, ja que abandonar
l'espai polític propi hauria estat llançar-se pedres a
la teulada. Tampoc per a les municipals tenia gaire sentit. De fet,
bona part de l'abstenció a les municipals del Principat obeïa
al desencís en l'àmbit nacional i estatal. En aquestes
darreres va fer-se evident que hi ha una quantitat de persones
notable que no se sent prou representada políticament.
Aquestes persones han de tenir una sortida, i potser és l'hora
de provar, per a les properes eleccions estatals, un vot nul organitzat, una butlleta amb la inscripció
JO EM PLANTO. ELS PAÏSOS
CATALANS ENS PLANTEM.
