xaviermir |
PSC |
divendres, 30 de maig de 2008 | 16:49h
Ningú d'entre els dependentistes
no rebat els arguments adduïts, per exemple, per Alfons López
Tena. No hi ha arguments. Ningú del PSC, posem per cas, no és
capaç d'explicar de manera convincent per quins motius ens pot
ser més avantatjós continuar formant part de l'Estat
espanyol. Per què els socialistes prefereixen governar una
província i tenir com a màxima aspiració un
parell de ministeris quan podrien governar un estat i tenir
ministeris, càrrecs diplomàtics, representació
als organismes internacionals, etc., etc. Què els dóna
Espanya per no voler-se-la replantejar? Perquè suposo que no
són els sentiments. Els socialistes no estan per les cabòries
identitàries, oi? Vaig escriure a Joan Ramon (bloc QMenta)
tan bon punt vaig conèixer l'enquesta de la UOC i li vaig dir
que m'agradaria llegir-ne la seva opinió. Em va respondre que
ja s'ho miraria, però que d'enquestes n'hi ha per a tots els
gustos. Heus aquí una primera actitud: el menyspreu; simular
indiferència; fer com si res, com qui sent ploure.
xaviermir |
PSC |
dimecres, 28 de maig de 2008 | 18:26h
Al llarg d'aquest any i mig en què
vostè ha exercit de president de la Generalitat i jo he
exercit de blocaire li he adreçat uns quants apunts amb aquest
encapçalament. El 14
de gener de 2007 ja començava (i per cert algú que
signava amb el seu nom va deixar un comentari molt curiós). El
9 de maig li preguntava “Quants
n'hem de ser perquè ens faci cas?”. Aleshores em referia
a les més de vuit mil persones adherides a estatpropi.cat
(ara ja en són prop de dinou mil) i també a les dades
del CEO; avui disposem, a més, de l'enquesta de la UOC. Tot
plegat augmenta la pressió perquè es doni la paraula al
poble en la qüestió de la sobirania. Un mes i mig
després, el 20
de juny, li demanava si vostè sap qui és perquè
un lapsus en una entrevista apuntava que potser encara no s'havia fet
el càrrec de la responsabilitat històrica que vostè
havia assumit. Posteriorment, el 19
de juliol m'adreçava a vostè per demanar-li que
cessés el conseller Ernest Maragall. Aquests apunts i altres
han quedat recollits al llibre Vostè
té un problema i aquest problema es diu PSC, del
qual ja s'han venut més d'una cinquantena d'exemplars tot i
els límits en la seva distribució.
xaviermir |
PSC |
dilluns, 26 de maig de 2008 | 15:39h
És cert allò que diu
Carod-Rovira al seu darrer llibre que ens emmirallem massa en altres
processos sobiranistes del món i que segurament no hi ha cap
cas que es pugui comparar amb el nostre. Jo mateix he defensat que
tenim un model propi d'accés a la independència derivat
d'un sistema propi i d'una realitat política i social ben
pròpia. Amb tot, en el cas del País Basc, i malgrat les
diferències, més que emmirallar-nos-hi el que hem de
fer és estar atents, ni que sigui perquè allò
que tenim en comú amb el poble basc és precisament el
problema: Espanya.
xaviermir |
PSC |
diumenge, 11 de maig de 2008 | 12:01h
L'editorial
de l'Avui d'aquest diumenge diu que el president alça
la veu. De tot allò que diuen, jo en destacaria dues frases
fent-ne una lectura, si voleu, molt peculiar: “El president
Montilla comença a ensenyar les seves
armes”, on cal remarcar que comença,
cosa que vol dir que li caldrà més empenta. Ell deu
pensar que amb això toca el sostre de la seva capacitat de
reivindicació, però ha de saber que haurà
d'alçar la veu molt més i amb més freqüència
que no preveia. L'altra frase és la final: “Amb
les seves declaracions, el president ha demostrat que, a més
dels fets, les paraules també són importants.”
De fet, no sé si ho ha demostrat als altres o s'ho a ensenyat
a ell mateix, però és cert que les paraules són
importants en política. Un president de la Generalitat que
sàpiga comunicar trempera i empenta té més futur
que un estaquirot que només parli de fets. Benvinguda, doncs,
aquesta alçada de veu, però que no es pensi que amb
això ja en tenim prou. I d'altra banda, ara que ha començat
el camí de la queixa i la reivindicació que ell mateix
havia bescantat, sàpiga que aquest és un camí
sense retorn.
xaviermir |
PSC |
dissabte, 10 de maig de 2008 | 12:20h
“Si Espanya deixa d'interessar i
convenir a tothom, no serà de tothom.” No ho diu Carod.
Ho diu Montilla. El mateix que deia que “si guanya Zapatero guanya
Catalunya”, que “ningú no farà més pels
catalans”; el mateix que fa uns mesos començava a parlar del
risc de desafecció. Hi havia alguna altra manera d'aconseguir
que un socialista com ell escrivís coses com aquesta que no
fos situant-lo al capdavant del país, desarmant-li els
arguments d'opositor? No ho diu a l'Avui, però, on he llegit
la notícia que es refereix a l'article. El Molt Honorable ha
publicat un article a un diari espanyol. No a El Periódico
o La Vanguardia sinó un d'espanyol espanyol: El
País. Montilla envia un missatge a Espanya. I un mateix
article tindrà diverses lectures en funció de qui el
llegeixi. Interessa que alguns hi vegin un Montilla que planta cara
per guanyar credibilitat entre les sensibilitats catalanistes i
altres un Montilla que resulta útil en la mesura que controla
l'avenç de l'independentisme.
xaviermir |
PSC |
dissabte, 3 de maig de 2008 | 13:53h
Sovint, quan he defensat l'aposta
d'Esquerra per un govern amb PSC i ICV mentre no hi hagi cap altre
partit disposat a superar el marc autonòmic, he rebut
crítiques de persones de CiU que no es consideren de dretes i
per tant no accepten aquest plantejament. També hi ha moltes
persones que consideren que l'eix esquerra-dreta és secundari
i que la prioritat actual és l'eix nacional. És evident
que Esquerra ha apostat per l'acord amb les esquerres perquè
se'l creia, tot i que una part de la militància i dels votants
no n'eren partidaris i això ha comportat una pèrdua de
suport.
xaviermir |
PSC |
divendres, 2 de maig de 2008 | 17:08h
Al pas que va, el PSC acabarà
com CiU però sense passar per la majoria absoluta. Vull dir
que d'intentar ser una força hegemònica animats per
cert suport social acabaran passant a l'oposició. Al final
dels 23 anys de pujolisme el rebuig que la resta de partits sentien
per CiU era tan gran que l'oposició apareixia com una absoluta
necessitat. El PSC, sense haver ni somiat encara les majories
absolutes que va tenir Pujol, va camí de rebre el mateix
tracte. Ara hi ha un tripartit, però compte que no arribem al
final de la legislatura amb un clam per fer fora el PSC de totes les
institucions possibles. Amb les actituds mostrades per alguns
socialistes, sens dubte aquest és el futur del partit. Que
el PSC-PSOE té un cert suport social és cert i per això
Montilla és president; que aquest suport pot augmentar i amb
tot ser insuficient per governar, també és cert. I que
amb 35 o 40 escons el PSC-PSOE es pot quedar una colla d'anys
desintegrant-se a l'oposició amb el PP i Ciutadans com a únics
aliats possibles, més que cert, és cada cop més
necessari.
xaviermir |
PSC |
dilluns, 28 d'abril de 2008 | 10:10h
Alejandro
Caballero: “Corto y conciso, me sobra mucho el: ¡viva
el rey!. Y el España, lo entiendo, pues todo ministro de
defensa de cualquier democracia en los actos y desfiles militares
dice esto de su Estado, aunque como Jordi sabe, por otros debates,
tampoco es que yo tenga la libido patriótica muy por los
aires... Desde luego si por mi fuera, y dentro de la tradición
militar, el grito seria: ¡Viva la República! y ¡Viva
los pueblos de España!” Finalment, un republicà
que no se n'amaga i que expressa (si més no verbalment) la
seva dissidència en aquest petit punt. Encara ens entendríem,
amb aquest noi! I per sort no és l'únic que he trobat.
Llegiu també la resposta d'Àlex
Centelles: “No t'ho negaré, m'agradaria viure en una
República Federal Espanyola. Però, una cosa són
les meves idees i d'altres el moment en que vivim. Et responc amb una
pregunta: Prefereixes que al front de defensa es trobi un senyor
conservador, bel·licista, de l'opus i nacionalista espanyol
com en Federico Trillo o una senyora progressista, catalanista i
pacifista?” La resposta al plantejament del mal menor ja la
vaig donar en aquest bloc amb l'article “A
Madrid, Zapatero”. Allò que Centelles s'hauria de
plantejar, però, és si les seves idees tenen viabilitat
a Espanya, tenint en compte que ara manen els seus i que ni així
no es pot plantejar la república que ell voldria. Jo li
proposo una estratègia: que el PSC afavoreixi la recuperació
de la sobirania per a Catalunya com una manera de forçar el
canvi de l'Estat cap a una federació, i que després
sigui la ciutadania de Catalunya qui triï si es vol federar amb
l'Estat espanyol o si prefereix ser un estat europeu directament.
Això és possible perquè a Catalunya hi ha les
majories que ho permeten, mentre que a Espanya encara són molt
lluny (si és que són possibles) les majories que han de
fer possible una república federal.
xaviermir |
PSC |
diumenge, 27 d'abril de 2008 | 12:55h
Com que em resisteixo a creure que
tots, absolutament tots els militants del PSC-PSOE siguin
nacionalistes espanyols i monàrquics i prefereixo creure que
intenten fer compatible la seva militància al partit amb un
cert sentiment de catalanitat malgrat que el PSOE cada vegada els ho
posa més difícil, he volgut preguntar-los quina opinió
els mereixien els crits de “Viva España” i “Viva el rey”
que la ministra Chacon va etzibar als militars precisament un 14
d'abril. Per fer-ho, he filtrat els blocaires de Poliblocs
per partit i he fet les tres primeres lletres. Si algú s'anima
a fer la resta, si més no ja disposarà d'una primera
mostra de resultats.
xaviermir |
PSC |
dijous, 24 d'abril de 2008 | 17:18h
Joan Barril: “A mi m'alarmen
aquests partits tipus PSC en què uns quants detenten el
control ferri de les opinions i fan la vida impossible als seus
coreligionaris discrepants.” La frase té suc. L'acusació
al PSC és clara, tot i que això de controlar l'opinió,
ara que tenim els blocs, ja no és allò que era. En el
seu moment ja vaig escriure sobre les opinions discrepants dins del
PSC en alguns apunts
(dies 14
i 28 de
desembre de 2007) a propòsit de Joan Ramon, que es mostrava
partidari del dret de decidir. En un comentari a manera de resposta
em deia que “al PSC no hi ha consigna. No, com a mínim, a
la blogsfera socialista. Ni a l'aparell (en formo part d'això
tant denostat: "el aparato del partido" -sóc
Secretari d'Organització de Granollers, càrrec poc
relevant a nivell de Catalunya, però no pas a nivell local).
Vull dir que crec que teniu una imatge del meu partit una mica
esviaixada”. Aleshores era jo qui ho deia, un simple blocaire.
Ara ho diu Joan Barril. Potser a Joan Ramon no li han fet la vida
impossible perquè no té prou pes dins del partit. Això
em recorda un històric militant socialista d'Arenys de Munt
que va assistir a la presentació
del meu llibre sobre el PSC a la biblioteca d'Arenys de Mar i que
assegurava ser independentista i que el partit no l'havia pas fet
fora. Deu ser que el grau d'assetjament és directament
proporcional a les aspiracions de guanyar pes dins del partit. Per
entendre'ns, quan s'hagi de buscar el relleu de Montilla, qui ho
tindrà millor? Un Castells que demana grup parlamentari propi
o un Corbacho que no ho troba necessari? Una Chacon obedient al rei,
a Espanya i al PSOE o un Joan Ramon que proposava un referèndum
il·legal?
xaviermir |
PSC |
diumenge, 20 d'abril de 2008 | 19:44h
El socialista masnoví Ernest
Suñé assegura al seu bloc
que es pot ser catalanista i espanyolista alhora. Després
diuen que els idealistes, els que no toquem de peus a terra o parlem
de collonades, som els qui volem un estat propi. És evident
que les persones podem tenir més d'una identitat, que ens
podem sentir tan catalans com espanyols o més d'una cosa que
de l'altra; de fet, les enquestes de la Generalitat així ho
indiquen. Però els sentiments són una cosa i els
projectes polítics en són una altra. Ser català
és una cosa i ser catalanista n'és una altra. El Sr.
Suñé és lliure de sentir-se com vulgui i fins i
tot de definir com ell vulgui el concepte de catalanisme. Però
si parlem en termes polítics, aquest concepte té una
llarga tradició i ja ha estat prou teoritzat perquè
hàgim de tornar a fer-ho.
xaviermir |
PSC |
dissabte, 19 d'abril de 2008 | 12:12h
Dijous Salvador Cot assegurava des de
l'Avui que Chacon
ja no riu. El mateix dia, un lector
d'aquell diari, Antoni López Esteban, afirmava que “El
nomenament de la senyora Chacón m'ha tret els dubtes. Una
dirigent del PSC demanant visques al rei i a Espanya i sent el cap
d'un exèrcit que actuaria contra nosaltres si ens declaréssim
independents em sembla que clarifica molt les coses. El PSC és
un partit espanyolista i va en contra de les nostres llibertats com a
poble. Ara ho tinc del tot clar.”
xaviermir |
PSC |
dimarts, 1 d'abril de 2008 | 16:35h
Deien que si tu no hi anaves ells
tornaven. Tu hi vas anar i et vas voler assegurar que ells no
tornessin, però pocs dies després PP Zaragoza deia en
nom teu que havies votat perquè
ens entenguéssim amb Espanya. Després, Joan Tàpia
deia que havies premiat la
política progressista i federalista del PSOE. Ja ho veus:
tu els votes amb tota la bona fe del món i ells et manipulen.
Avui, però, ja tenim alguna cosa més que
interpretacions; tenim un fet: l'elecció de José Bono
per presidir el Congrés.
xaviermir |
PSC |
dilluns, 24 de març de 2008 | 11:17h
Avui Joan
Tàpia escriu sobre el PSC a El Periódico.
Planteja que els resultats del 9 de març són una
oportunitat perquè es fixi “l'esquelet d'una Espanya
forta i federal en què Catalunya se sentís lliure i
plena”. No insistiré més que això ja ha
passat, que l'oportunitat perduda va ser l'Estatut que en Guerra es
va passar pel ribot. Espanya ha fet tard i si un home com José
Montilla, agudíssim observador, diu que hi ha perill de
desafecció, és que la desafecció ja fa estona
que ha fet estralls. Ara tenim Zapatero a Madrid, que és el
que ens convenia, i el procés pot entrar en la recta final
després de l'estiu, un cop passats els congressos d'Esquerra i
CiU.
xaviermir |
PSC |
divendres, 21 de març de 2008 | 12:13h
Suposo que recordeu allò del
govern a l'ombra de Pasqual Maragall. La idea era que cada
Conselleria tingués designat algú del PSC que en fes el
seguiment i que alhora es pogués postular com a substitut. Era
una operació mediàtica que havia de permetre
visualitzar l'oposició i la determinació a prendre el
relleu del govern. Avui Maragall ha quedat fora de combat i Jordi
Mercader s'ha decidit a explicar-nos els detalls de com va anar
tot plegat. Avui ja no és a CiU a qui cal posar un govern a
l'ombra sinó a aquest PSC. El problema, ara més que
mai, és el PSC. I com deia ahir, determinades actituds com la
de Manuel Mas fan pensar que els socialistes van camí de fer
com el PP quan li va pujar la majoria absoluta al cap. En aquestes
circumstàncies, podria passar que, de manera espontània,
com una reacció col·lectiva del sobiranisme (al qual
s'hi podrien afegir altres sectors interessats), una xarxa de blocs
com la XBS es convertís en un marcatge continu contra el PSC.
Dic que podria passar, no pas que em proposi d'aconseguir-ho, perquè
evidentment sis-cents cinquanta blocs són sis-cents cinquanta
espais de llibertat i sis-cents cinquanta estils personals. I tothom
fa al seu bloc allò que li dóna la republicana gana.
