En aquella trobada que Artur Mas va fer
amb alguns blocaires el novembre passat i a la qual ja m'he referit
en nombroses ocasions vaig recordar-li que les enquestes del CEO
diuen que ja hi ha una majoria social favorable a la superació
del marc autonòmic (amb permís d'en Marc Belzunces, que
té raó quan afirma que les enquestes del CEO no són
vàlides per conèixer els partidaris de la
independència, però sí que ens donen aquesta
informació que sempre m'agrada remarcar). La seva resposta va
ser que les enquestes del seu partit indicaven que el sentiment de
catalanitat encara era massa baix per poder plantejar la
independència. Em vaig quedar molt preocupat perquè
aquella resposta només admetia dues interpretacions. O bé
Artur Mas es pensa que per votar favorablement a la independència
s'ha de renunciar a sentir-se espanyol o bé sap que no és
així però ho fa veure per altres motius.
Els lectors ja deuen haver notat que
estic especialment atent a qualsevol indici de sobiranització
a CiU. A l'apunt d'aquest matí em referia a la crònica
que va fer Carles Puigdemont via Twitter de la presentació del
llibre de Quico Homs. La premsa també recull l'acte i cadascú
en destaca allò que li sembla més rellevant. El Punt,
per exemple, en una crònica
d'Emili Agulló, diu citant Mas que “si el TC retalla
el text «ens adonarem que la via estatutària ha tocat
sostre i ens haurem de començar a espavilar per trobar una
nova sortida». En aquest darrer supòsit, el president de
la federació va advocar per «saber quins partits estan
disposats a recuperar i assumir els objectius nacionals» de la
redacció inicial aprovada el 30 de setembre del 2005 a la
cambra catalana, amb el suport de CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA.”
Realment toca això ara?
Precisament el dia que Carod presenta
el llibre on explica la seva proposta per al 2014 Artur Mas dóna
resposta a la pregunta que li vaig formular a través del seu
videobloc. La coincidència és simptomàtica de
diverses coses. La més immediata són els respectius
congressos, si voleu. Però la més interessant és
que són dues maneres diferents de donar resposta a una mateixa
qüestió. Si Mas parla de refundar el catalanisme és
perquè el seu diagnòstic passa per redimensionar i
rellançar aquest moviment històric. Si Carod planteja
la data simbòlica del 2014 com un pretext per abordar el
procés de secessió que tenim començat i que ens
cal encarrilar és perquè l'Estatut, aprovat no fa ni
dos anys, ja és història. I això, si ho
recordeu, ens porta a les paraules que ell mateix va pronunciar al
congrés de diputats a Madrid: allò que avui no vulguin
com un Estatut demà ho hauran d'acceptar com un Estat. Espanya
s'ha tancat en banda i ara aquest és l'horitzó. La idea
tampoc deu resultar estranya a Mas, que el passat 20 de novembre deia
que s'havia acabat fer pedagogia a Madrid. Estan dient el mateix Mas
i Carod?
De tant en tant ensopego amb algun
article que, parlant de CiU, diu allò que el partit ha de
renovar-se, que hi estic d'acord; que les coses no van prou bé,
i també hi estic d'acord; i acaba dient que, malgrat tot, no
s'ha produït aquella desfeta que molts auguraven. I aquest és
el tòpic al qual em voldria referir. Avui, qui en parla és
Josep
Maria Torrent a l'Avui.
“2. Convergència ha de
demostrar el seu lideratge nacional a través de l’oferiment
en comicis vinents (p.e. eleccions europees) a d’altres formacions
polítiques per tal de valorar la possibilitat de presentar-se
conjuntament per fer valer el pes polític determinant que
puguin tenir dins de la política europea i espanyola, tot
influint-hi des de fora i sense assumir, per tant, cap hipoteca
política. Aquest bloc nacional, amb un horitzó polític
concret, ha de facilitar la mobilització social i combatre
l’abstenció creixent dels darrers comicis. Aquest acord
polític ha de tenir voluntat d’extensió al màxim
nombre d’institucions supramunicipals per tal de fer possible un
avenç coherent i coordinat d’aquest full de ruta des del
màxim nombre d’instàncies polítiques del
país.”
Víctor Terradellas i la seva
Plataforma per la Sobirania ja han penjat al web
la ponència L'aportació de CDC a la refundació
del catalanisme. En el seu apartat C (L'estratègia de
CDC: Catalanisme i democràcia) hi inclouen com a punt
número 10 el calendari i els compromisos. A l'apunt de
dissabte passat ja vaig avançar que tractaria la qüestió
i després dels dos darrers articles sobre el PSC finalment
m'hi poso.
Avui dissabte trobareu un article
de to positiu i optimista (malgrat el primer paràgraf) de
Salvador Cot a l'Avui en què escriu, a propòsit
de la bona feina del tàndem Niubó-Pruna en el tema de
les seleccions: “Què carai, sempre té gràcia
veure els representants de les federacions espanyoles -i els de
l'Estat-, sempre tan prepotents, balbucejant frases inconnexes mentre
s'afluixen el nus de la corbata. No sempre hem de perdre els
mateixos.” Tocat per l'optimisme, a un li ve de gust veure com
estan les coses al segon front, a CiU. La setmana ens deixa diverses
pistes per fer un petit balanç parcial. La notícia
d'ahir al CCMA i l'elecció de Rosa Cullell em porten a aquest
article
de Tribuna Catalana en què es critica l'estratègia
de Madí, l'estratègia de l'aïllament que va trobar
la seva màxima expressió en aquell abominable DVD
ConfidencialCat, en el qual l'artista en persona assegurava que
Perpinyà és al sud de França. Aquesta gent del
segon front fan patir. Si ells persisteixen en aquesta estratègia
que denuncia l'article, a ERC només els quedaran dues opcions:
l'oposició és la més versemblant i és la
que busca Madí; però no es pot descartar un tercer
tripartit, com recollien aquesta setmana al Singular
Digital. Tan fàcil com seria un govern ERC-CiU si la
gent de Mas apostés clarament per la independència tal
com ho fa bona part de la seva militància i de manera
especialment brillant Alfons López Tena als seus articles
a Público.
Fa uns dies vaig rebre un correu d'Artur Mas en què em feia saber que, en virtut de les idees que havien sorgit de la trobada amb blocaires del novembre passat, el seu videobloc havia introduït un element de participació. Es tracta de la possibilitat d'adreçar-li preguntes que posteriorment ell mateix respon.
RTF són les inicials de Rich
Text Format, coses d'en Gates, Bill Gates. Però també
són les inicials que corresponen a les tres persones que han
apostat públicament per la independència dins de CDC.
Cada petit moviment de CiU cap a la
independència és acollit per part d'aquest humil
blocaire amb grans esperances i alegria. Els primers a trencar el gel
van ser Lluís
Rovira i Víctor
Terradellas. Ara ha estat el conseller nacional Joan Fonollosa,
qui avui publica un article
a l'Avui. I l'article coincideix amb l'aniversari d'aquella
trobada d'empresaris catalans a l'IESE, una trobada que sembla
destinada a ser més simbòlica que res més. No
tenen gaire pressa. Diuen que esperaran més de mig any a veure
si Zapatero piula. Això, passat un any. Tal com us dic, sembla
que no tinguin pressa. I la veritat és que no s'entén
perquè els empresaris catalans han de patir el problema de la
falta d'estat com els primers.
Lluís Bou explica a l'Avui
que la Casa Gran del Catalanisme que Artur Mas va presentar el passat
20 de novembre ja té sostre. “En realitat en té des
que va néixer”, penso jo. Té el sostre electoral del
partit que l'ha impulsat, un sostre que cada dia és més
avall. Però després m'adono que es refereix a un sostre
de veritat i no pas metafòric. L'estrena d'un espai físic
per ubicar-hi la casa és obra de la Fundació Ramon
Trias, dirigida ara per Agustí Colomines, aquella persona que
es dedica sempre que pot a fer-nos bufetades nacionals, a dir-nos que
hem de ser realistes i tocar de peus a terra, que hem de deixar
córrer això de la independència. Amb aquestes
idees, la Casa Gran serà més aviat un soterrani, una
mena de magatzem sense llum.
El blocaire Marc Vidal, impulsor de les
jornades Catosfera, ha publicat un apunt obertament contrari a ERC i
amb un llenguatge propi de qui pren partit. Parla d'Esquerda
Republicana, de partit de disseny, de direcció incompetent, de
partit imprevisible, inexpert, vehement, pueril, etc. Això, a
més, ha coincidit amb la seva adhesió a un grup de
Facebook. No un grup qualsevol sinó el grup de CiU. Cal dir,
però, que la facilitat amb què Vidal s'apunta a causes
i grups de Facebook és admirable. Pertany, alhora, a CiU,
Amigos de Gallardón, Independència 2014, Razones para
no votar al PP, Catalan Countries, i finalment també dóna
suport a la Causa independentista per un estat propi. Naturalment és
lliure del fer el que vulgui, però qui l'entengui que el
compri. En tot cas, no veuria pas malament que Marc Vidal, que suposo
que es defineix com a conservador i possiblement sobiranista,
ingressés a CiU i ajudés a empènyer propostes
com les de Lluís Rovira o Víctor Terradellas. I tot
plegat em porta a reflexionar sobre la trobada
de blocaires amb Artur Mas, unes reflexions que de moment em
guardo per a mi.
Ho recollia Vilaweb:
la Plataforma per
la Sobirania (que afortunadament torna a respirar ara que ja ha
passat el 9 de març) proposa una moció de censura
contra Montilla. Aquest grup de persones representa un dels dos
corrents crítics sobiranistes de CiU al costat de
Desfederem-nos, que també
ha tornat a publicar apunts un cop passades les eleccions. Com s'ha
de llegir aquesta proposta que fan? Ells propugnen un acostament a
ERC que em sembla legítim, lògic en la mesura que ERC
és un partit independentista com ells, i podria trobar a les
files republicanes un sector que no ho veiés malament. Però
això no vol dir que es prenguin a la lleugera això de
la moció. És sabut que hi ha un sector dins d'Esquerra
que percep la continuïtat de l'acord de govern com la principal
font de desgast i que aposta per endurir les condicions del pacte o
avançar les eleccions. En aquest sentit, podrien convergir els
interessos.
Carles Campuzano ha publicat un apunt
en què afirma que “cal concentrar l'energia dispersa
del catalanisme”. Ahir ja vaig dedicar un apunt
a respondre al President Pujol que el projecte que ha de permetre
“aixecar Catalunya” com ell reclamava ja existeix i que només
cal sumar-hi esforços, que cap altre projecte no té
possibilitats de sortir del redol partidista. Campuzano insisteix en
la mateixa idea: “Ahir mateix, en una trobada amb emprenedors
que va organitzar en Daniel Cliville, vaig tornar a sentir parlar
gent que està insatisfeta amb l'estat actual de les coses i
que demana lideratge i idees per a donar resposta a les preguntes que
tenim plantejades com a societat nacional. Com enfortim la identitat?
Com garantim la prosperitat? Com fem possible la igualtat
d'oportunitats? Com governem la diversitat? Que podem aportar al
món?”
Jordi Pujol va publicar dimarts un
article amb la imatge d'un despertador per simbolitzar la sacsejada
de consciències que segons ell fa falta. L'article
s'intitulava Aixecar
Catalunya. Pujol corre el risc de desgastar-se com a opinador
polític. Té al seu abast (perquè els anys de ser
president l'avalen) la possibilitat d'exercir un cert lideratge
encara en els anys que li queden de vida (que esperem que siguin
molts i amb molt bona salut). Cal tenir en compte, en aquest sentit,
l'atenció que s'ha prestat a declaracions com les de Pasqual
Maragall i Heribert Barrera, els quals s'han erigit en consciència
crítica per damunt dels partits que en el seu moment han
defensat. Pujol està encara en situació de fer el
mateix, de ser tingut en compte en les seves declaracions i
intervencions, però té un risc evident de caure en un
partidisme excessiu, i fins encara un segon risc de banalitzar o
adotzenar les crides a la consciència col·lectiva com
la que conté aquest article.
