Un cop llegit el llibre en què el vicepresident del govern fa la seva proposta, aquell que a la FNAC presentaven com una curiositat (no sé si encara hi ha el rètol), penso que no es pot fer una altra cosa que recomanar-ne la lectura. Fins i tot en el cas que no s'hi estigui d'acord o que es consideri que Carod, com diuen alguns, ha perdut la credibilitat. Penso que és estúpid privar-se d'aquestes lectures. Que sigui per falta de temps o d'interès en el tema, però no per qui fa la proposta. Carod publica un llibre amb to de líder nacional, com abans havia fet Pujol (i com mai no sabria fer Montilla), però es tracta de dos personatges diferents i el to que en resulta ho reflecteix. Quan llegies Pujol tenies la sensació de ser en una conferència seva o de presenciar un discurs televisiu. En el cas de Carod, tens la sensació que ets amb ell fent un cafè i que t'explica les coses amb un to tranquil, reposat, convençut. El llibre suggereix moltes coses i entre les qualitats que hi he trobat destacaria l'habilitat de l'autor per aproximar la Catalunya independent al nostre imaginari quotidià amb mil i un detalls. Però, com sempre, no tot són flors i violes. Hi he trobat un parell d'afirmacions que caldria discutir amb deteniment.

Com sempre, com que a casa no tenim televisor, veig l'Àgora pel 3 a la carta. Només començar, la veu en off que fa les presentacions pronuncia el cognom de Víctor Alexandre i el nom d'un mitjà, El Singular Digital, com si fossin espanyols. Aquestes coses s'han de cuidar. Però anècdotes a banda, continuo i arriba la primera idea de Xavier Bru de Sala: al PSOE li convenen eleccions anticipades a Catalunya perquè governi CiU en minoria i els doni suport a Madrid. Víctor Alexandre hauria preferit ser espectador del debat i no protagonista, i que a l'estudi hi hagués els quatre candidats, però apunta que segurament alguns dels candidats ja tenen quota de pantalla per altres mitjans i així hi impedeixen l'accés dels qui no en tenen tanta. Alexandre parla de dues dates: el 9 de març passat com a conseqüència (la causa la situa en el segon tripartit i en la sensació que el partit s'ha convertit en l'ombra del PSC i que només vol governar sense res a canvi) i el 7 de juny futur perquè tindrà repercussió en la política catalana. Sanchis parla de crisi de partits i de la manera que aquesta afecta ERC en la mesura que és el partit més “obert”, cosa que té avantatges i inconvenients perquè a vegades la militància va més enllà que els votants. Bosch s'apunta a la percepció d'olla de grills i afirma que hem descobert que els dirigents d'ERC són humans. Ell és pessimista a curt termini però molt optimista a més llarg termini. Junqueras admet la crisi, que creu general als partits catalans, i l'atribueix a l'ambició (llegiu Estatut del 30 de setembre) frustrada. Això, a la primera ronda. El programa dura més d'una hora.

La fotografia que veieu és d'una qualitat més aviat dolenta perquè és feta amb el telèfon mòbil. La vaig fer jo mateix dimecres passat. Tornava de l'Autònoma i havia de fer temps fins al sopar amb la Patrícia Gabancho, en Jordi Bilbeny i una llarga llista d'amics, coneguts i saludats, entre els quals Jaume Marvà, recentment incorporat a la blogosfera de MésVilaweb, i que fent ús de la mateixa eina ja ha deixat testimoni de la meva presència al sopar. Com que havia de fer-hi un encàrrec, vaig entrar al comerç en qüestió i un cop a dins vaig fer una ullada a les prestatgeries. Quan vaig ensopegar amb el nou llibre de Josep-Lluís Carod-Rovira el vaig voler fullejar, però la vista se me'n va anar a un petit rètol mòbil adherit a l'expositor per ressaltar el volum en qüestió. Cap problema. Una tècnica de màrqueting com qualsevol altra si no fos pel text del rètol: “La curiosidad”. Així mateix. I en castellà. El fet em va semblar prou significatiu i per això vaig decidir fotografiar-ho.

En la línia del que ja comentava ahir, el web d'Esquerra recollia dissabte un comunicat del qual avui altres mitjans com el Singular Digital es fan ressò i en el qual Joan Ridao adverteix que una sentència adversa del TC abocaria a una nova consulta a les urnes. Ridao assegura que el TC està “deslegitimitzat” i que una retallada produiria un xoc de legitimitat. Però per plantejar aquesta batalla de la legitimitat no sembla el més adequat posar en dubte la legitimitat del vot emès tot tornant a plantejar una nova consulta. Per ratificar l'estatut que es va votar el juny de 2006, mai de la vida. Si Ridao està plantejant això, em sembla un gravíssim error. I si no ho fa, el commino a escriure un nou apunt més clar.

Crec que la qüestió no és l'any. A mi qualsevol em va bé i com més aviat millor, però sembla clar que, si té sentit proposar alguna data, el 2014 té una càrrega simbòlica que altres anys posteriors ja no tindran. No passa res si en lloc del 2014 és el 2016, però ens cal un 2014. Aquesta és una qüestió que considero central en el debat congressual d'Esquerra. Ahir Joan Puigcercós s'hi va referir durant el xat a Vilaweb. Al resum de la notícia, hi podem llegir la frase que en van destacar des de la redacció de Vilaweb: “abans que el dret de decidir, ens cal el poder de decidir”. Al text del xat ho llegim complet: “La ponència oficial sí que defensa que el 2014 és l'any on ha de confluir una majoria social per assolir el dret a decidir. Però la ponència fa un full de ruta per als propers quatre anys i abans que el dret a decidir, ens cal el poder de decidir, cohesió social i sobirania fiscal. Sense això serà molt més difícil assolir una majoria per poder portar a la pràctica un referèndum.”

Ara que el debat és obert i que els diversos protagonistes hauran de seduir la militància, una de les qüestions més importants que es plantegen per al futur del partit és decidir si s'han de presentar a les eleccions a corts espanyoles, que previsiblement seran el març de 2012.

Alguns companys estan patint amb tot aquest debat al voltant d'Esquerra. Existeix el risc que no se sàpiga aprofitar l'oportunitat, que la batussa i la desqualificació arribi més que no pas el debat sobre l'estratègia. Això, coincidint amb aquests dies, fa l'experiència molt propera al viacrucis. Però si de tanta passió i martiri n'ha de sortir una resurrecció que duri més de dos mil anys, jo ja signo, no?

M'ha divertit llegir l'apunt que em dedicava Joan Arnera, blocaire sobiranista de la XBS (dimarts ja me'n dedicava un que va tenir tretze comentaris), que afirma que no tinc sang. Llegiu-lo. Cliqueu també als enllaços que recomana per veure altres reflexions. I continuem. Amb sense sang, que diria en Clos. Benvolgut Joan: a vegades passa que et deixen tants comentaris (prop de quaranta! Poca broma!) que no tens temps de llegir-ho tot amb el deteniment que creus que la gent es mereix quan s'ha pres la molèstia de fer aportacions al bloc. Després, però, tot fent una orxateta, que deu ser el que creus que em corre per les venes, un s'ho pot llegir amb més calma i donar la resposta que calgui. No pas un a un, sinó globalment, amb alguna puntualització personal. Noi, em sap greu que em trobis massa tranquil, però si vols sang hauràs de mirar alguna pel·lícula.

Els més de trenta comentaris de l'apunt que he penjat aquest matí em demostren que he tocat fibra sensible. Sovint, però, aquests comentaris vénen a assegurar que la pèrdua de suport del partit en les eleccions del 9 de març, combinada amb l'augment socialista, són una prova suficient dels perjudicis que ha portat aquest pacte. Dubto molt que l'anàlisi es pugui reduir a si es pacta amb uns o amb els altres. En l'apunt només comentava un dels avantatges que crec que ha comportat el pacte amb el PSC, conscient de la pèrdua de vots. Però tot plegat posa de manifest una paradoxa que hi ha dins d'Esquerra i que convindria tractar amb més profunditat.

No convé fer anàlisis precipitades ni categòriques. Crec que no es pot afirmar que la pèrdua de suport d'Esquerra es degui sobretot o exclusivament a haver pactat amb el PSC o haver fet Montilla president. I encara menys deduir, a partir d'això, que convé no pactar mai més amb el PSC. En un comentari a l'apunt d'ahir, i a propòsit del votant de l'àrea metropolitana que sintetitzem en el perfil del Baix Llobregat, en Miquel ens donava una pista important que hem de tenir en compte:

Filosofia barata, si voleu. Els independentistes hauríem de pensar en termes més freds. Tenim un objectiu i tenim uns arguments que l'avalen. Hauríem de saber-ho comunicar en termes professionals molt més que sentimentals. Potser en termes de màrqueting. L'objectiu no és que la gent compri el nostre producte, sinó que s'adonin que el necessiten, que estaran contents de tenir-lo. Quantes persones hi ha compromeses amb aquesta voluntat política que dominin aquestes qüestions? Quantes persones han elaborat i segueixen plans per arribar a la independència amb plantejaments de màrqueting?

Des del màxim respecte per la militància i per les persones que han de preparar el procés congressual de juny, m'agradaria fer alguna proposta des del punt de vista d'algú que no hi té veu ni vot però sí moltes esperances. Ja he escrit en altres apunts que el congrés pot ser una oportunitat per fer un debat intern exemplar. El caràcter assembleari d'Esquerra no ha de ser cap inconvenient si es troben les eines i el sistema adequat perquè tothom pugui participar-hi de manera intensa i crítica, un sistema que hauria de permetre saber, finalment, quina és l'opinió majoritària de la militància en els diversos temes que es plantegin. Però no aniria malament que dins d'aquest sistema s'hi inclogués algun element destinat a conèixer l'opinió dels potencials votants, no fos cas que, un cop definit el futur perfil del partit, arribéssim a la conclusió que no hi ha manera d'eixamplar la base social.

Avui fa una setmana de les eleccions. Ha estat una setmana gran a la blogosfera. Hi ha hagut moltes idees, molt de debat, i aquest bloc ha estat afortunat a l'hora d'acollir opinions. Joan Puig escrivia ahir un apunt en la línia del que per sort sembla que s'està imposant: valorar el procés congressual com una gran oportunitat per sortir-ne reforçats, no caure en el parany de reduir-ho tot al debat de capelletes, acceptar democràticament el resultat final del procés i assegurar-se que els escollits per conduir el partit siguin els més ben preparats i els que tinguin més suport entre la militància. Puig hi afegeix una recomanació: accentuar el perfil nacional. Una afirmació que segurament comparteix la majoria de la militància si no entrem a concretar en què s'ha de traduir això (preferència a pactar amb CiU és accentuar el perfil nacional? O es tracta d'augmentar la tensió dialèctica i el pols polític amb el PSC?).

“Han perdut suport perquè han perdut vigor independentista i frescor de discurs! Ningú es creu que es pugui arribar a la independència pactant amb els socialistes.” (Pere Cardús en un comentari a aquest bloc) Ningú tampoc, Pere. Per molt suport que hagin patit, els prop de 300.000 vots avalen aquesta aposta. Podem dir que l'electorat està dividit i no sabem en quines proporcions, però no podem dir que ningú s'ho creu. Ni que em quedés sol, jo m'ho crec.

Un lector del Periódico, en Manel Matute de Sabadell, afirma que “La pujada d'Esquerra el 2004 va ser una barreja de reacció contra la caça de bruixes a què se sotmetia aquest partit i una certa eufòria per haver aconseguit un Govern d'esquerres a la Generalitat. I la caiguda d'ara l'ha propiciat la seva actuació erràtica al Govern, fins al punt de votar no a l'Estatut, com el PP. Esquerra recuperarà els seus votants quan demostri ser un partit seriós on no sigui necessari convocar assemblees de militants per prendre decisions.” La suposada actuació erràtica es deu referir a la legislatura 2003-2006, perquè darrerament de les valoracions de l'actuació del govern en surten més mal parats els consellers socialistes que no pas els republicans. És curiós, però, quina idea té aquest lector del que és un partit seriós. Es veu que un partit seriós havia de dir que sí a aquell Estatut que només va votar el 49,4% de la població i no tots, és clar, afirmativament. Fins i tot el president Maragall n'ha renegat, però encara hi ha qui creu que Esquerra havia de donar el vistiplau a aquella presa de pèl. I la referència a l'assemblearisme també és desafortunada. Amb les possibilitats que ofereixen ara les noves tecnologies, mantenir l'assemblearisme és marca distintiva de la casa i per estar-ne orgullós.