Si ahir penjava una entrevista en àudio que vaig poder fer a Jordi Solé i Camardons, avui us ofereixo un altre document sonor. Es tracta d'una xerrada informal amb dos independentistes i militants d'ERC d'Arenys de Mar. L'un, Maiol Sanaüja, és també blocaire (http://maiolsanauja.blogspot.com) i fa poc va penjar un apunt amb el títol "Adéu Carod"; l'altre, Joan Soler, a banda de ser el pare d'en Maiol, té també una llarga trajectòria de militància independentista, entre altres, al PSAN. Ells dos militants d'ERC i jo simpatitzant, divergim en alguns dels nostres posicionaments. En Maiol és en la línia d'Esquerra Independentista; en Joan s'ha adherit al Reagrupament de Carretero. I pel que fa a mi, els qui llegiu el bloc ja sabeu de quin peu calço. Tots tres, però, volem la independència, i em va semblar que tenir una xerrada, enregistrar-la i penjar-la podria ser interessant. La reproducció comença in media res perquè volia una conversa informal i vaig començar a gravar abans per poder-me oblidar del minidisc. Un cop retallat allò sobrer, aquí en teniu el resultat. Com sempre, podeu deixar els comentaris que estimeu oportuns. I aprofito per fer un agraïment públic a en Joan i en Maiol per haver acollit tan amablement la proposta.
Agraeixo públicament a Manel Bargalló, autor del bloc Des de l'exili, escrit des de Karlsruhe, Alemanya, que hagi tingut l'amabilitat de respondre de manera tan extensa a un apunt que vaig publicar en alusió a un de seu. És un plaer debatre amb ell sobre qüestions que ens interessen a tots dos i sempre amb l'esperança que interessin a algú més.
En Manel comença fent una analogia entre el món de l'empresa i el de la política pel que fa a les TIC. Diu que en el món de les empreses qui no s'ha adaptat a les noves tecnologies ha desaparegut o és a punt de fer-ho, i que en el món de la política està succeint el mateix. Segur que es poden trobar analogies en aquesta línia, però no estic convençut que l'única diferència sigui, com ell diu, "que els accionistes passen compte cada any dels resultats, mentre que en els partits polítics això no és fa cada any".
Un article de l'admirat Dani Solano a Poliblocs i un parell de comentaris en els dos darres apunts del bloc em fan pensar que potser és un bon moment per fer un estat de la qüestió de dos dels tres fronts sobiranistes: Esquerra (el primer) i la societat civil (el tercer). Del segon (CiU) espero poder-ne donar notícies un cop passades les eleccions, però ara mateix m'ensumo una estratègia basada en la reivindicació de l'estatut del 30 de setembre. Amb aquest apunt començo per Esquerra i en el següent m'ocuparé de la societat civil.
Jordi Arcarons, militant de la JNC, de CDC i afiliat a l'Avalot, ha col·laborat també amb Socialcat en el dossier sobre "L'estratègia independentista avui". El seu escrit porta per títol "Quina és l'estratègia del catalanisme, avui?". El subratllat és meu i em serveix per remarcar que Arcarons, canvia, d'entrada, el subjecte de la pregunta. Aquest ja és un argument pel debat. L'estratègia independentista seria, per Arcarons, una de les dues respostes a la pregunta de com renovem el catalanisme. L'altra és "intentar buscar com el catalanisme ha de tornar a ser el motor de la Catalunya del S.XXI". Amb aquesta resposta meva a l'article d'Arcarons m'agradaria que la pregunta tornés a ser la que es planteja en el dossier: quina ha de ser l'estratègia independentista avui? I això, en qualsevol cas, no és incompatible amb una bona renovació dels postulats del catalanisme.
El blocaire L'Argumentari català, que aquests darrers dies ha entaulat un aferrissat debat a través de comentaris a aquest bloc, reflexiona de nou sobre CiU i ERC. Quan aborda el sobiranisme de CiU ho fa en aquests termes: "És CiU un partit sobiranista? És la pregunta del milió. En la meva opinió, els seus militants ho són en gran part, la seva direcció potser ho sigui en el fons però clarament no ho és en la forma, i el partit en el seu conjunt (corpus ideològic, militants i direcció) ho és però a molt llarg termini. Hauria de ser-ho més? Jo crec que no, a menys que vulgui fer crèixer el PP amb votants que fugen d'aventures incertes." Jo diria que aquesta és una de les qüestions bàsiques. La sobiranització del catalanisme provocarà, el dia que CiU s'hi vulgui afegir, una reacció dels contraris. Amb això cal comptar-hi. Tan bon punt es proposi una data per a un referèndum, aquesta oposició unionista s'armarà tant com pugui. Sembla ser que hi ha una estratègia que passa per esperar el moment en què la majoria social sobiranista estigui assegurada. Però allò que cal demanar-se és: quines condicions s'han de donar per identificar el moment històric? Quan podrà CiU fer el pas endavant i plantejar el referèndum d'autodeterminació sense la por que això faci créixer el PP? És creïble que CiU tingui por d'una formació que ara mateix només té 15 diputats?
Continuo el debat amb en David Gutiérrez de les JSC. Comences amb un recurs literari. Em compares un país amb una empresa. Potser no és el millor i potser traeixes l'excés de "gestionitis" i la falta de "païsitis" que ara mateix corre pel PSC, però tant és. Dius: "jo encara no he vist que cap 'empresa multinacional' que per augmentar la seva eficiència ( en la productivitat, en la presa de decisions, etc..) es desintegri en tantes empreses com en països està instalada, ja que si ho fes deixaria d'existir, el que fan es que totes, cadascuna d'elles amb el seu NIF, etc. treballen per un mateix objectiu". La metàfora em sembla bona si parlem de la Unió Europea: cada empresa/estat fa la seva aportació a aquest projecte col·lectiu des del seu NIF. Suposo que estàs d'acord amb mi a considerar que Catalunya té personalitat pròpia i diferenciada d'Espanya. Si és així, no és més productiu fer l'aportació directament al projecte, sense mitjancers? Som més productius si primer passem per la capital d'Espanya? No és molt més enriquidor per al projecte europeu que hi anem com a veïns?
Efectivament, avui és dia de sortir al carrer, d'obrir la campanya blogosfera enfora. Arreu del Principat es fan actes. L'Alcalde d'Arenys de Munt Andreu Majó em va fer saber ahir durant la presentació del llibre Identitats: convivència o conflicte de Quim Gibert a Arenys de Mar que el manifest que s'ha llegit a les 11 del matí a la plaça de l'Església d'Arenys de Munt ha inclòs el lema de la campanya.
Si la campanya ha tingut una virtut, i de fet tenia aquest objectiu, era demanar el debat. Només el debat. No pretenia imposar res a ningú, sinó únicament incloure aquest argument en els debats polítics de l'espai comunicatiu català. A ningú amb un mínim esperit polític li pot semblar malament que vulguem obrir un debat. La millor manera de no començar un diàleg és fer veure que ningú no et demana la paraula, que és el que han fet alguns mitjans com El Periódico o La Vanguardia. A partir del diàleg és normal trobar diferències. En aquest sentit trobo lloable que algú de l'entorn socialista hagi volgut fer comentaris a la campanya. Si més no, ells estan disposats a dialogar; altres ens ignoren. Als meus dos darrers articles responia als comentaris del regidor socialista de Mataró Ramon Bassas. Avui voldria donar la rèplica a David Gutiérrez, de les JSC de Sant Cugat del Vallès.
En Pere B. ha afegit un comentari al diàleg que ahir plantejava i que, no cal dir-ho, és obert. Rebategem-lo, doncs, com a debat, i obrim-lo a tothom que vulgui. Diu en Pere B.: "En Carod va afirmar que això obria les portes a ERC per liderar el catalanisme d'esquerres. Però liderar el catalanisme d'esquerres implica acceptar implícitament l'Estatut de la Moncloa i gestionar, conjuntament amb els sucursalistes d'esquerra o els regionalistes de dreta, aquesta minsa autonomia que tenim." És que jo penso que l'estatut s'ha d'acceptar en el sentit que ha obtingut més suport del SÍ que del NO. És cert que l'abstenció és qui ha guanyat el referèndum, però si bé això pot ser un argument vàlid per tenir present el suport social d'aquesta llei orgànica espanyola, dubto que sigui rendible basar-hi l'estratègia. ERC ha de poder governar amb el nou estatut com ho feia amb el vell. D'altra banda, tal com jo interpreto els mots de Carod, es refereix al fet que el socialisme catalanista que fins ara podia representar Maragall ha cedit finalment el poc espai que tenia al PSC-PSOE de Montilla. Les baixes de Núria Albó i companyia ho corroborarien. Si ERC ocupa aquest espai sense representació política, el seu lideratge del catalanisme d'esquerres es consolida.
"Si ERC es planteja les properes eleccions sense amplitud de mires, només com l'oportunitat de recuperar el poder, serà percebut per l'electorat com un "partit frontissa" disposat a pactar amb qui sigui, excepte el PP, per tornar al Govern."
ERC és ja, irremeiablement, un partit de govern. I si no els deixen ser partit de govern perquè la sociovergència ho impedeix, seran el principal partit de l'oposició, i això també serà un moviment de canvi important en la política catalana, perquè ICV quedarà en fora de joc i s'haurà de plantejar sumar esforços amb ERC. Val a dir, d'altra banda, que si ERC pot pactar amb qui sigui, és perquè aquest "qui sigui" també pacta amb ERC, i per tant, l'afecta igualment la imatge de partit frontissa.
"La participació d'ERC en el Govern Catalanista i d'Esquerres ha tingut una gran virtut, que no és pas la seva "acció de govern", sinó que ha aguditzat les contradiccions dels legitimadors de la monarquia postfranquista. Sense buscar-ho, fins i tot volent-t'ho evitar, ha posat de manifest el conflicte entre Catalunya i Espanya de la manera més descarnada des de 1939: em refereixo als dos anys de campanya anticatalana. La temperatura va pujar tant que els poders fàctics catalans i espanyols van forçar el pacte Mas-Zapatero."
I si això és així, què et fa pensar que va ser sense proposar-s'ho. És evident que aquestes coses no es poden posar en un programa electoral, però jo posaria la mà al foc que ERC tenia en compte l'equilibri intern socialista i sabia que, per a alguns sectors del PSC no seria fàcil administrar el pacte amb els independentistes. Fixem-nos que Maragall tenia un programa per a vuit anys i al tercer ja ho ha deixat córrer. ERC, participant en el tripartit, ha fet que alguna cosa es mogui al PSC. I perquè un país avanci políticament hi ha una condició indispensable: moviment. Amb 23 anys de CiU no s'havien pas mogut tantes coses com en aquests tres darrers anys. L'estratègia d'ERC pot haver aconseguit un doble objectiu que tu mateix apuntes: que el PSC perdi el seu equilibri intern de manera definitiva a favor del sector Montilla (amb la qual cosa hi ha una colla de persones que queden orfes de representació política) i que CiU i PSC apareguin conjuntament com dos partits igualment sotmesos als poders fàctics. Si el PSC renuncia al catalanisme que podia representar Maragall i a més s'oblida de l'esquerra per lliurar-se als poders fàctics, ells sabran què volen fer en aquest país. I si CiU està diposada a continuar barrant el pas i fent la vida impossible a un partit catalanista com ERC, ells sabran la imatge que volen donar.
Ja deia ahir que em venia molt de gust respondre l'article d'en Josep Pinyol, de manera que m'hi poso. Ho faig en tres entrades diferents perquè tinc problemes per penjar el text. En negreta, les seves paraules:
"Pot ser l'eix central de l'estratègia d'un partit sobiranista arribar al poder si la nació i la institució que vols governar no té el dret a decidir?"Aquesta és la qüestió central de la majoria de retrets que es fan a ERC des de l'independentisme. Hi ha una estratègia rupturista que veuria millor una nova majoria absoluta del PP que provoqués una reacció irada de suports a l'independentisme. No es pot descartar que funcionés i potser tindrem ocasió de comprovar-ho, però si aquesta estratègia fos l'única, quan el PP quedés a l'oposició com ara mateix es desactivaria l'argument. Per tant, no podem perdre de vista una segona estratègia que es pot anomenar possibilista. El mot té mala premsa perquè a tots ens ve al cap el peix al cove convergent, però és una pràctica política freqüent. Possibilisme vol dir que amb 23 diputats no es pot declarar la independència. Sí que es pot convocar un referèndum encara que sàpigues que el perdràs, però de la mateixa manera que així s'obtindria l'aplaudiment de l'independentisme rupturista, hi hauria també una gran campanya de desprestigi. Cal tenir en compte els agents amb capacitat d'influir en l'opinió pública. Aquests agents actuaran en qualsevol cas, però del que es tracta és de desactivar-ne tants arguments com puguem. Seria servir-los l'èxit en safata presentar un independentisme absolutament desentès de l'administració pública i dels ressorts de govern. Cal recordar un cop més que la història ens dóna sovint les respostes a algunes hipòtesis: quan Àngel Colom es va escindir d'ERC per fundar el PI, la major part de l'independentisme va veure més profitós el projecte de Carod perquè, sense perdre de vista l'objectiu nacional de la sobirania, entrava en el joc de la política, feia programa electoral, etc. Aquest és, teòricament, un debat superat. Tanmateix, tenim la sort que s'acaba de presentar un nou partit, el PRC, del qual espero conèixer què farien si governessin Catalunya a banda d'afavorir el procés cap a la independència. Si el PRC aprèn dels errors del PI, potser sí que tindrem un partit independentista que sigui una alternativa en cas que ERC es perdi en el joc encaixista (per utilitzar la terminologia de l'Enric Borràs).
En la teva resposta a la meva carta oberta em recordaves que ni la Generalitat ni el Parlament són sobirans i que són fruit d'un acte de "gràcia" (les cometes són teves) concedit per l'amo espanyol en altres moments passats. M'alegra constatar que comencem amb bon peu i que ens entenem en coses bàsiques. Perquè no puc sinó estar d'acord amb tu que cap d'aquestes dues institucions representa la plena sobirania del poble català. Tanmateix, crec que també estem d'acord que ara mateix en representen el màxim grau. Per això m'agrada que escriguis: "Ara bé, sí que entenc que una de les possibles vies fóra reciclar el que tenim, si això fos útil a l'objectiu d'independència". M'agradarà molt que, si pot ser, m'expliquis quines altres vies tens pensades com a alternativa, però em sembla molt positiu que estiguem d'acord en aquesta opció per començar. És a dir, "no necessàriament", com dius tu, s'ha de "proclamar l'estat català des d'aquest Parlament captiu i sotmès a un poder aliè i superior", però és una opció.
L'Enric Borràs ha tingut l'amabilitat d'afegir un comentari molt interessant al meu bloc d'ahir. Li ho agraeixo i em permeto de respondre-li amb aquesta carta oberta:
