xavisarria |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 17:46h
Barcelona, València, Palma, Manresa, Girona, Vic, Alcoi, Reus, Xàtiva...
|
xavisarria |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 17:46h
Barcelona, València, Palma, Manresa, Girona, Vic, Alcoi, Reus, Xàtiva...
xavisarria |
dilluns, 17 de novembre de 2008 | 10:38h
Tot i que la foto és de fa una pila d'anys (i que tot plegat em fa un poc de vergonya), em fa molta il·lusió deixar-vos la radiografia del llibre (a cura de Joan Josep Isern) que publicà dissabte passat el suplement Cultura del diari Avui.  (Premeu sobre la imatge per ampliar-la)  Durant uns quants mesos us he parlat sobre el meu nou projecte, un
llibre en el qual he dedicat el meu darrer any i mig de vida. Doncs bé,
ara puc dir que, després de les inacabables d'hores
davant la pantalla, de l'estranya creació en la furgoneta del grup,
d'inflar-los el cap a amics i familiars i de
reescriptures i correccions inacabables, li ha arribat el dia. Dilluns 10 de novembre, Edicions Bromera publicarà la criatura. El seu nom és 'Històries del Paradís' i compta amb vint-i-tants relats que se succeeixen simultàniament en diferents punts del planeta. De moment, però, us remet al text de la coberta (que ha dissenyat David Segarra): "Un jove finlandès s’amaga dins d’un armari aterrit mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja sobre la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per atrapar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís. + En aquest altre bloc podeu seguir l'actualitat del llibre: http://historiesdelparadis.blogspot.com + Si voleu començar a llegir ací teniu dues històries: Por+ I per si us ve de gust llegir-les, us deixe dues primeres opinions sobre el llibre que m'han omplert d'alegria: Isabel-Clara Simó+ Les primeres presentacion són aquestes: BENLLOCH (La Plana)(els propers dies actualitzarem la llista amb més pobles i ciutats)  Sempre m’han preguntat el perquè de la meua passió pel món de la música. I no he sabut mai què respondre. La veritat és que la meua no és una passió per la música pròpiament dita, sinó per tot el que aquesta em permet expressar amb la seua mescla de paraules i acords. Aquesta combinació és la que m’ha enganxat des de menut perquè, no ens enganyem, la meua sempre ha estat una generació més atreta pels reclams audiovisuals que pels de la lletra impresa. Aquest fet, però, l’hauríem d’aprofitar com un avantatge. Perquè si som capaços d’utilitzar el poder d’atracció que exerceix la cultura audiovisual, i la musical en concret, entre els nostres joves per a incentivar el seu interés pel fantàstic món dels llibres, serem capaços de garantir el present i el futur de tot plegat. Vaig començar a escriure quan encara no alçava un metre de terra. Crec que va ser algun conte que em van encarregar a classe o alguna redacció d’aquelles que escrivíem sense saber com ni per què. La veritat és que m’agradava molt escriure i ho feia sovint d’amagat a casa per tal de desfogar totes les meues emocions i frustracions d’adolescent. Però la cosa no va anar més enllà. Supose que aquella prematura vocació literària es va quedar estancada per la irrupció d’una força molt més potent que va aclaparar les meues orelles: la música. La música es va apoderar de mi com un tsunami quan només tenia 12 anys i encara no m’ha deixat. Aquella passió em va portar un bon dia a agafar una vella guitarra que corria per casa. Me la vaig mirar encuriosit i em vaig atrevir a posar els dits sobre les cordes fins que vaig aconseguir fer sonar un acord. Després en vaig fer sonar un altre i una altre fins que vaig enllestir una cançó. Però no estava completa: hi faltava la lletra. Així que em vaig tancar a l’habitació de casa i vaig escriure versos i més versos fins que vaig completar una estrofa i aquesta va donar pas a una tornada senzilla però potent. Aquella primera cançó no era gran cosa, però per a mi va ser tota una revelació: podia crear! Com veieu, tots aquells experiments a l’habitació de casa em van obrir una porta fins aleshores del tot desconeguda per a mi: la de la creació. Creació musical, sí, però també literària. Perquè, no ho oblidem, tota la música cantada és plena d’aquest univers paral·lel que anomenem literatura. Amb tot això, el que vull dir és que per a mi, com per a milers de joves d’aquest país, la música ha estat un estímul artístic insubstituïble. Sobretot gràcies a les seues lletres i a l’existència de músics que les han usades per a explicar-nos el món en la nostra llengua. I ha estat aquest estímul el que ha incentivat que jo ara reprenga la meua prematura vocació per la literatura pròpiament dita. No vull dir que l’haguera oblidada, sinó que, senzillament, aquesta havia canviat el seu embolcall per la inqüestionable atracció que –només cal fer una ullada als instituts o a les habitacions dels nostres fills o germans menuts per a comprovar-ho– exerceix la música d’avui dia entre els més joves. L’esperança, la compartisc amb vosaltres: que tot aquest jovent compartisca l’MP3 amb la lletra impresa i contribuïsca a augmentar el nombre de lectors que necessiten ara, més que mai, els nostres llibres. Però això només serà possible si ens acostem als llenguatges que cada dia ells mateixos creen i reinventen. Només així, oferint les eines i esperant els fruits, farem que s’equilibre la balança de les seues, i les nostres, inquietuds. Aquest és el poder que aquella primera cançó em va descobrir. Aquest és el futur que hem d’assolir entre tots. [Publicat a L'Illa, Revista de Lletres. Abril 2008]  Avui és Sant Narcís a Girona. Dia de barraques, de festa, de riure. De
perdre't pel barri vell o en el bullici de la Copa. Avui, però, setze
joves d'aquelles comarques passaran el dia lluny de casa. A 700
quilòmetres d'incomprensió i ràbia. Dins d'un edifici gris, vell, que
sembla d'altres temps. I se'ls acusarà de cremar fotografies, de
desafiar a l'autoritat reial, d'atrevir-se a denunciar-la. De
multiplicar la veu dels qui ja ho havien fet.Però no estaran sols. Perquè avui, diada de Sant Narcís, milers de nosaltres els recordarem. A casa nostra, però també a Madrid. Perquè la solidaritat continua sent la nostra millor arma. L'arma d'una lluita que s'encen, dia a dia, com la metxa invisible que ens esclata dins els cors. Estem amb vosaltres.  En la trobada llampec que tinguérem a València, Fermin ens deixà dues de les cançons del seu nou disc. 'Asthmatic Lion', que es publica el proper divendres, és un autèntic mosaic de ritmes i cultures que ha estat enregistrat en ciutats com Berlín, Nova York, Tokio, Kingston, Dublín, Jerusalem, París,
Madrid, Kuala Lumpur, Niamey, Quito, Barcelona, Moscú, Irun, Toulouse i Roma. En totes aquestes ciutats, l'incombustible cantant ha comptat amb la col·laboració de músics com Dave Hillyard (The Slackers), Stephanie Wallace, Franklin «Bubbler» Waul, Ophelia, BAD Sound System, Dana Leong, Kaori, Rub-a-DUB Market, Bajka, Al Rumjen (Asian Dub Foundation), DAM, Guive, Minsa (Desechos), Rossy de Palma, Maria de Medeiros, Manu Chao, Marina (Ojos de Brujo), Gambeat, Mouss et Hakim i Sorkun. Sens dubte, un autèntic llibre de viatges sonor d'aquest lleó d'Irun que ja ha anunciat que no actuarà en directe, almenys, fins l'any vinent. De moment ens quedarem amb la mostra 'Balazalak':  De sobte comprovem que ens fem grans i al voltant nostre les llavors
germinen i ens inunden de criatures fortes i fràgils que riuen i ens
demostren com n'és de sorprenent la vida i reps una trucada o un sms i de
seguida l'alegria traspassa l'auricular "com està?" " com esteu?" i tot
sembla encerclat d'una màgia estranya, diferent, sobretot quan és per
primer cop i els teus amics ja són pares i mares i tens ganes de
veure'ls i recordar els moments en què tot allò semblava tant llunyà com
improbable. Però arriben i amb ells el futur inexorable, el relleu de tot allò en què hem cregut, el sentiment de cuidar, d'ajudar a créixer, d'aprendre i ensenyar, i porten noms com Júlia o Judit o Pau o Marta o Neus o Laia i les fotos semblen fetes amb un prisma surrealista malgrat que saps que no, que és ben real, que el Josep i l'Anna, el Natxo i la Sílvia o el Litus i la Núria han tingut una filla i te l'ensenyen orgullosos com si fos el fruit preuat d'una vida que tot just comencem a assaborir. Felicitats a totes i tots.  Gustavo Arias, Lulo, és un company i amic de Xile que canta en una de les formacions més populars del hip hop d'aquell país: Legua York, un grup que ha sabut agafar el relleu de la música compromesa que el general Pinochet esguerrà l'any 1973.Doncs bé, ara Lulo ha decidit presentar-se a les eleccions municipals de la comuna de San Joaquín, un municipi entramat al sud de la inmensa àrea metropolitana del Gran Santiago i on s'hi troba la barriada de La Legua (on viu ell i d'on prové el nom del grup). Ho farà amb Juntos Podemos Mas, una ampla coalició d'organitzacions polítiques així com moviments socials de l'esquerra xilena, i ja ha anunciat que farà campanya amb els mitjans propis del hip hop i les cultures juvenils, com la música, els graffitis o els stencils. Les eleccions municipals xilenes seran el proper 24 d'octube i decidiran si per primera vegada en la política xilena, un raper entra com a regidor en un consitori de la gran capital d'aquest país. Espere, i de fet ell ja ho ha assegurat, que aquesta estapa no signifique l'aturada d'una de les formacions més sòlides del'anomenat Hip Hop Revolución sudamericà. I com a mostra us deixe un vídeo on la seua música serveix de BSO de la Brigada de Murals Ramona Parra: Dos vídeos interessants per posar cara i ulls al drama del port d'Alacant (última ciutat en caure en mans dels feixistes) i el camp de concentració d'Albatera, dels quals hem parlat a l'apunt anterior:  A propòsit de la polèmica que aquests dies s'ha generat entorn la figura de Companys així com les fosses comunes
i la resta d'atrocitats de la dictadura, rescate una carta que em va
enviar la Neus, una jove d'Alzira, després del concert d'Alacant i que resumeix els sentiment
d'impotència i ràbia que molts sentim davant la vergonyosa passivitat exercida per l'estat durant tres dècades de democràcia. Fets com els que ens explica la Neus, el drama viscut al port d'Alacant o al camp de concentració d'Albatera (que han estat recollits en el llibre 'Una presó amb vistes al mar' de José Miguel Santa Creu) són part d'una història de sang i plom que se'ns ha ocultat, sobretot al País Valencià, i que molts hem descobert gràcies als testimonis dels nostres avis i àvies, els mateixos que ens han ensenyat el valor de la lluita i la dignitat de la derrota: "Hola a tots, La veritat és que aquests dies he tingut l'oportunitat de parlar amb alguns de vosaltres, però es que després del concert i amb l'emoció que se sent, no he sigut capaç d'agrair-vos les vostres paraules entre cançó i cançó. Tots els vostres concerts m'emocionen... però en aquest, quan féreu referència a Alacant dient que era "l'últim bastió de la llibertat"... em va tocar molt de prop ja que el pare del meu iaio quan hi anava a fugir del feixisme, com tanta gent repúblicana, el tancaren al camp de concentració d'Albatera i un temps després l'afusellaren a Alzira (el meu poble). Diumenge, en tornar del concert vaig córrer a contar-li-ho al meu iaio, el qual s'emociona amb les vostres cançons i agraïx que hi haja gent que segueix lluitant per un món millor. P.D: Per fi heu aconseguit cantar "la manta al coll" a la platja del Postiguet (després de tantes barreres i tòpics com heu trencat era impossible que Alacant se us resistira!). Salut! Neus."  Potser fou els nervis de l'escenari o els que patia entre bastidors, potser l'espina clavada de la què parla l'Elisenda o les milers que em van punxar el cor, potser el rigurós silenci del principi o l'ensordidor soroll del final, potser la bellesa del Palau o l'ombra del Xirinacs, potser els aplaudiments dels que hi eren o el record dels qui ja no hi són. No ho sé. El cas és que allà dalt, assegut amb la guitarra, amb els meus amics, tocant dues de les cançons que ens han donant tant, em vaig emocionar com un xiquet...(La foto és de la companya Roser)  Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara. Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el llibre, i de fet he de reconèixer que vaig enviar el darrer esborrany a bord del tren de rodalies entre Sant Celoni i Sants.A l'estació m'esperava Pablo, un gran amic i company d'aventures que sempre em porta alguna de cap. Ell, com a membre del Casal, em va fer d'anfitrió. I dels bons! Em va fer voltar per tots els racons de la infantesa i fins i tot vaig estar a les portes del Duran i Bas (ai, la llàgrimeta!) En fi, després de la visita pel barri vam fer cap fins a la Colònia Castells, una antiga colònia industrial dels anys vint que viu amenaçada per l'embat constructor de l'Ajuntament. (podeu trobar tota la informació de la lluita per defensar aquest racó històric i singular a Salvem la Colònia Castells). Allí, en una de les cases que el consistori vol enderrocar hi ha el Casal Popular de Les Corts, on ens esperaven companys del casal i de l'Assemblea de Joves del barri, una mica més tard, arribaren Joan Miquel Gràcia de l'AC Matarranya, Toni Trobat de Joves de Mallorca per la Llengua i Joana Serra de Maulets Catalunya Nord. Tots quatre vam compartir taula i debat al voltant del present i futur de la nostra llengua als diferents territoris, i coincidirem en la cruesa de la situació però també en l'esperança de revertir-la. Tot plegat, una vesprada al barri, encerclat d'amics i gent entesa amb la que poder parlar i descansar, unes hores, dels projectes que m'obsessionen malaltissament.  Durant un grapat d'anys vaig pujar cada matí pel carrer Numància fins trencar per Marquès de Sentmenat amb la motxilla enganxada a l'esquena. Em vaig pelar les cames al parc de les Infantes. Vaig jugar a futbol a la plaça de la Concòrdia. Em vaig criar al col·legi i Duran i Bas de la Travessera. Vaig comprar els 'flash' de dos duros i les 'manolocas' al quiosc del carrer Vallespir i els meus primers discos a l'estació de Renfe (ja a Sants) de la plaça Països Catalans. Aquest és el record que tinc del meu barri d'infantesa, Les Corts. Un record borrós que em va aclarir un antic company de l'escola que, increïblement, em va localitzar aquest estiu. Em va escriure un mail i vam quedar a Sentmenat. No m'ho podia creure. Havia trobat als meus amics després de... vint anys! I allí els tenia al Sergi i al Jorge, a qui gairebé no reconeixia. La veritat és que recorde la meua estada a Barcelona com si fora una altra vida. Jo, de fet, m'he criat a València, sóc de València, d'on és el meu pare, i recordar tot allò és com fer un salt temporal, doncs després de la meua marxa havia perdut tot contacte amb el passat. Però hi ha dies que et passen coses que mai t'esperaries i el de Sentmenat fou un d'aquells. I de sobte vaig tornar com per art d'encanteri a córrer per aquell pati polsegós del Duran i Bas a jugar a la pista de futbol, a barallar-me a les professores juràssiques que hi havia, a reviure els primers amors. Vaja, a recuperar una part de mi que ja gairebé havia oblidat. Gràcies Sergi, de nou, per fer-ho possible. Gràcies i fins aviat! Foto: La meua classe l'any 1990, just després que abandonara l'escola.  Continue el repàs accelerat de l'estiu amb un repte que se'm va
plantejar en pocs dies. Corria per les Garrigues (al concert
de Juneda) quan vaig rebre la trucada de l'acordionista i ànima del
grup Korrontzi, Agus Barandiaran, que en demanava una col·laboració. Però no una
qualsevola: em demanava cantar la setmana següent en en la gravació del
seu disc i dvd en directe, que enregistrarien al Getxo Folk, davant
quatre mil persones (assegudes!) . Però això no era tot: havia de
traduir la cançó al català, aprende-me-la i cantar-la junt a
col·laboradors de la talla de Jorge Arribas (acordionista del grup de folk castellà La Musgaña), Faltriqueira, Susane Seivane, Maia anaiak (dantzaris) i Mikel Urdangarin. De fet jo subsitutuïa a Jesús Cifuentes
de Celtas Cortos a qui li havia sorgit un contratemps.Primer em vaig espantar i ho vaig descartar. Més que res perquè estava enfeinat acabant el llibre i els de l'editorial me'l demanven per a aquella mateixa setmana. A més, si accedia havia d'enfrontar-me a un periple: dijous Euskadi; divendres, Sentmenat; dissabte, Calaf; diumenge, Sant Celoni i dilluns, xerrada a Les Corts. Uf, només de pensar-ho recorde perquè l'any que ve volem descansar...  Però en fí, sembla que no he nascut per dir que no i com pense que sempre hi ha portes que s'obren i n'amaguen d'altres, vaig accedir al repte. I així, amb l'esborrany del llibre sota el braç, vaig agafar un avió i em vaig plantar a Getxo. I la visió de la carpa amb els quatre mil seients em va fer maleïr el meu poc seny... No cal dir que el Geto Folk és el festival més important d'Euskadi del gènere, per on han passat tots els mestres de la música tradicional i la cançó d'autor. De fet, els dies següents hi tocaven els llegendaris The Chieftains, el senegalès Ismaêl Lö i el cubà Eliades Ochoa. Al final, però, em vaig armar de moral i vaig eixir a l'escenari a cantar 'Akelarre' una cançó molt ballable i acompanyat de les gallegues Faltriqueiras que em feien un cor al més pur estil Fermin Muguruza. Una aventura més, en definitiva, per a guardar al sac de l'experiència.  A mitjans de juny els Miquels i jo vam participar en una a altra experiència ben interessant. El Vicent de Tres Fan Ball em va citar en un bar de Benimaclet per a parlar d'unes activitats que ell i altres mestres de la música popular valenciana duen a terme. Es tracta d'unes colònies músics on es reuneixen un centenars de xiquets i xiquetes de diferent edats al Mas de Noguera de Caudiel. Allí, encerclats de natura, aprenen a tocar el violi, la dolçaina, la flauta, el tabal, la guitarra i altres instruments. L'any passat ja convidaren a músics com Miquel Gil per a complementar aquestes tallers i enguany ho feren amb nosaltres. Així que agafàrem el cotxe i pujàrem pels escarpats camins de l'Alt Palància.Allí em vaig retrobar amb l'amic Vicent, company de classe de Filologia, que feia un cop de mà a les colònies. Ell i el Vicent ens presentaren a la resta de professors i alumnes. I quines màquines! Després d'una breu xerrada i del passe del dvd del 'Benvingut al Paradís', per a entendre com és grava un disc a l'estudi, vam poder tocar unes cançons conjuntament. I e de dir que ens va sorprendre el nivell d'aquests xavals, que en alguns casos, ja tenen nom de grup com l'Horta Folk. Tot un plaer, com sempre, comprovar que aquest país és mou al marge del boicots institucionals, i com les iniciatives cíviques poden fer arribar la passió per la música i la cultura en general als més joves. Després d'un estiu carregat de concerts i escriptures, arriba l'hora de
reprendre aquest bloc. I ho faré rescatant algunes
vivències i experiències que he acumulant en tots aquests mesos. La primera fou a finals de maig a Mataró. La secció local d'Òmnium Cultural em va convidar al cicle de conferències "Amenaces i oportunitats en la Catalunya d'avui" on també hi participaven Antoni Bassas, Ramon Tremosa Jaume Bertranpetit i Ferran Mascarell. Jo, que em tire a la piscina amb facilitat, vaig acceptar l'oferta de xerrar sobre el present i futur de la música en català en la jornada de clausura del cicle. Per si de cas, però, a la xerrada hi vaig acudir ben acompanyat per Pablo, Maria, Cesk, Irene i David (gràcies companys!) amb els qui vaig fer una cervesa prèvia a l'Atzucac (on vaig poder saludar a l'Oriol i al Joan Jubany) que em va ajudar a enfrontar-me a l'audiència que m'esperava.  I quina audiència! Vaig entrar al saló d'actes d'aquesta entitat i em vaig trobar amb més d'un centenar de persones esperant. Però el més destacat no era la quantitat sinó la qualitat. I és que entre els presents la mitjana d'edat superava els cinquanta anys! La veritat és que mai havia parlat davant de gent amb tanta experiència acumulada. Primer em va fer respecte però de seguida vaig comprovar que allò seria ben interessant. Així fou. Un cop acabada la meua parrafada de tres quarts d'hora vam poder xerrar i conversar entre tots una mica. I us he de dir que mai m'havia resultat tant gratificant un acte com aquest. Perquè més que parlar, vaig escoltar. I això, com ja se sap, sempre s'agraeix. Finalment em vaig unir a l'homenatge que Òmnium Mataró feia a Josep Maria Ferré, un veterà (i retirat) activista cultural d'aquesta ciutat. Amb ell vaig poder parlar i descobrir, ves per on, que té família a Novelda. Just on actuàvem la setmana següent. Però en fi, això ja és un altre tema.  Doncs sí, després d'un any sencer de treball, d'hores
davant la pantalla, d'estranya creació en la furgoneta del grup, d'inflar-los el cap a amics i familiars, de
reescritures i correccions inacabables, de
patir els nervis i insomnis, per fi puc dir
(creure els dits) que he acabat el llibre. I us puc
assegurar que, després tants anys fent discos, em sent com un ratolí
sota les urpes del gat... En fi, espere continuar ben viu d'ací a un mes (es publicarà al novembre!) i comprovar com les vint-i-tantes històries que han conviscut amb mi tot aquest temps s'independitzen definitivament. Serà el senyal que l'esforç ha valgut la pena. (I des d'aquest moment declare acabada la treva d'aquest bloc!)
xavisarria |
dilluns, 30 de juny de 2008 | 13:21h
 Com heu comprovat, aquests dies m'he permès desconnectar aquest bloc (però no l'altre...) El motiu és un projecte (a banda dels viatges i concerts) en forma de llibre que m'omple d'il·lusió i em té clavat davant la pantalla tot el dia. Espere donar-vos més notícies aviat però, de moment, us diré que està ple d'històries curtes...  Ahir ens van prendre el Franki. L'han engabiat a la presó Model de Barcelona. Dos anys i set mesos. I el seu delicte? Diuen que va intentar arrencar una bandera espanyola durant una cercavila. Diuen que es va enfrontar als agent de l'autoritat. Ell ho nega. No en tenen proves. Tampoc els importa. Només volen un cap de turc per a donar exemple. Per a tallar d'arrel. Per atemorir-nos. Aquesta és la democràcia on vivim. Aquesta és la misèria dels qui la diuen garantir. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosALTRES
AMICS
Últims 40 canvis
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|