Avui és Sant Narcís a Girona. Dia de barraques, de festa, de riure. De
perdre't pel barri vell o en el bullici de la Copa. Avui, però, setze
joves d'aquelles comarques passaran el dia lluny de casa. A 700
quilòmetres d'incomprensió i ràbia. Dins d'un edifici gris, vell, que
sembla d'altres temps. I se'ls acusarà de cremar fotografies, de
desafiar a l'autoritat reial, d'atrevir-se a denunciar-la. De
multiplicar la veu dels qui ja ho havien fet.
Però no estaran
sols. Perquè avui, diada de Sant Narcís, milers de nosaltres els
recordarem. A casa nostra, però també a Madrid. Perquè la solidaritat
continua sent la nostra millor arma. L'arma d'una lluita que s'encen,
dia a dia, com la metxa invisible que ens esclata dins els cors.
Dos vídeos interessants per posar cara i ulls al drama del port d'Alacant (última ciutat en caure en mans dels feixistes) i el camp de concentració d'Albatera, dels quals hem parlat a l'apunt anterior:
A propòsit de la polèmica que aquests dies s'ha generat entorn la figura de Companys així com les fosses comunes
i la resta d'atrocitats de la dictadura, rescate una carta que em va
enviar la Neus, una jove d'Alzira, després del concert d'Alacant i que resumeix els sentiment
d'impotència i ràbia que molts sentim davant la vergonyosa passivitat exercida per l'estat durant tres dècades de democràcia.
Fets com els que ens explica la Neus, el drama viscut al port d'Alacant o al camp de concentració d'Albatera (que han estat recollits en el llibre 'Una presó amb vistes al mar' de José Miguel Santa Creu) són part d'una història de sang i plom que se'ns ha ocultat,
sobretot al País Valencià, i que molts hem descobert gràcies als
testimonis dels nostres avis i àvies, els mateixos que ens han ensenyat el valor de la lluita i la
dignitat de la derrota: "Hola a tots,
La
veritat és que aquests dies he tingut l'oportunitat de parlar amb
alguns de vosaltres, però es que després del concert i amb l'emoció que
se sent, no he sigut capaç d'agrair-vos les vostres paraules entre
cançó i cançó.
Tots els vostres concerts m'emocionen... però
en aquest, quan féreu referència a Alacant dient que era "l'últim
bastió de la llibertat"... em va tocar molt de prop ja que el pare del
meu iaio quan hi anava a fugir del feixisme, com tanta gent
repúblicana, el tancaren al camp de concentració d'Albatera i un temps
després l'afusellaren a Alzira (el meu poble).
Diumenge, en
tornar del concert vaig córrer a contar-li-ho al meu iaio, el
qual s'emociona amb les vostres cançons i agraïx que hi haja gent que
segueix lluitant per un món millor.
P.D: Per fi heu aconseguit
cantar "la manta al coll" a la platja del Postiguet (després de tantes
barreres i tòpics com heu trencat era impossible que Alacant se us
resistira!).
Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara.
Ahir ens van prendre el Franki. L'han engabiat a la presó Model de Barcelona. Dos anys i set mesos. I el seu delicte? Diuen que va intentar arrencar una bandera espanyola durant una cercavila. Diuen que es va enfrontar als agent de l'autoritat. Ell ho nega. No en tenen proves. Tampoc els importa. Només volen un cap de turc per a donar exemple. Per a tallar d'arrel. Per atemorir-nos. Aquesta és la democràcia on vivim. Aquesta és la misèria dels qui la diuen garantir.
[El proper 11 d'abril farà 15 anys de l'asassinat de Guillem Agulló. Aquest apunt vol ser una crida més a la mobilització i el record]
Dissabte 26 de gener del 2008. València. Un grup de neonazis que estan de cacera per la ciutat agredeix un grup de joves de Benimaclet i després es dirigeix a la Plaça del Cedre. Allí ataquen un bar on hi ha un altre grup de joves. Un d'ells rep una punyalada amb un ganivet a les primeres de canvi. El jove és operat amb gravetat i li han d'extirpar la melsa. Divendres 8 de febrer del 2008. Castelló. Un grup de neonazis ataca un local proper a l’esquerra antifeixista de la ciutat amb pedres i objectes contundents. Al dia següent el mateix grup assalta un jove quan tornava sol a casa, el colpegen, l’amenacen de mort i li graven una esvàstica a la cara.
Però això no és tot, ni molt menys. Només són dos exemples. La punta de l'iceberg del que està passant avui dia al País València. En el darrer any s'han compatibilitzat prop de 600 agressions de l’extrema dreta neonazi o regionalista. Al voltant de dues cada dia en una espiral que no deixa de créixer. El perquè ja el sabem. No és difícil d'esbrinar si ens fixem en les repercussions judicials que han tingut totes aquestes agressions: cap. L'estat i els seues mitjans oficials estan més preocupats mirant cap a una altra banda. Cap allà on electoralment més els interessa. De les pallisses, els ganivets, la crema de locals, les bombes, els assalts a llibreries o les amenaces de mort que rebem a València, res de res.
Enguany, en el 15è aniversari de la mort de Guillem Agulló aquesta és la trista realitat a la què ens hem d'enfrontar: la impunitat no només perdura, creix. Però encara ens queda la ràbia, l'organització, la mobilització. Perquè no podem permetre que, 15 anys després d’aquell assassinat, totes aquelles manifestacions i denuncies que en el seu moment es van fer ara queden en va. No, no ho podem permetre. Per la seua memòria i per la llarga llista dels altres que han caigut i que ens recorda que demà podríem ser qualsevol de nosaltres. No, enguany no ho podem permetre. Hem de multiplicar les forces, els actes, els concerts, les manifestacions. Pel seu record i pel projecte polític que li va costar la vida. Perquè enguany, 15 anys després, el millor homenatge continua sent el nostre empeny. 'Ni oblit ni perdó' vam dir aleshores, 'ni oblit ni perdó' continuarem dient.
Avui 20 de febrer fa 5 anys que el periòdic basc Egunkaria, aleshores l'únic diari del món escrit íntegrament en euskera, fou clausurat pel jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo. Un altre escandalós atac contra la llibertat de premsa que se sumà al tancamanet del periòdic Egin, la ràdio Egin Irratia i la revista Ardi Beltza i que encara resta a l'espera d'un fosc judici que mai arriba.
Tots recordem aquells dies convulsos: el tancament, les detencions de periodistes, les tortures que aquests denunciaren, el diari que continuaren editant en la semiclandestinitat així com l'espectacular suport popular que es concretà en una massiva manifestació pels carrers de Donostia. A casa nostra tampoc ens vam quedar callats. Es va publicar un número del diari en català i es va fer un seguit d'actes, manifestacions i grans concerts com el que es va realitzar al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Desgraciadament tot això no fou suficient. Avui, els atacs contra la cultura basca (i contra la nostra), contra el drets polítics dels bascos (i contra el nostres) i contra la seua llibertat d'expressió (i contra la nostra) són més intensos que mai. Això sí, amb la vergonyosa hipocresia de sempre.
Per això aquest 20 de febrer ha de tornar a ser una jornada contra el silenci, contra l'ostracisme i contra la impunitat d'aquest estat que es diu de dret però que ens nega el dret més bàsic: el dret de poder decidir per nosaltres mateixos. Diversos personalitats catalanes com Josep Maria Terricabras (a El Periodico de Catalunya), Martí Estruch Aimerich (a Vilaweb) i Toni Strubell (a El Punt) ja han dit la seua. Ara ens toca a totes i tots dir-hi la nostra. Per poder viure en un món lliure, per poder ser lliures en un món viu.
El divendres passat un jove de Castelló, militant d'Endavant, va ser agredit per un grup de neonazis quan tornava sol cap a casa. Després de colpejar-los i amenaçar-lo de mort li gravaren una esvàstica amb un cúter a la galta de la cara.
Però no va ser l'únic. A l'hospital d'urgències on va ser atès també hi havia diverses persones d'orígen sud-americà amb ferides semblants. La nit abans un local on se solen reunir persones vinculades als moviments socials de Castelló va ser atacat també per neonazis. I tot, a una setmana de les festes d'aquesta ciutat.
Enguany, 15 anys de la mort de Guillem Agulló, i després de les agressions a València de fa només dues setmanes, sembla que la impunitat dels mateixos que l'assassinaren no té límit. Navalles, cúters, pallisses, bombes, amenaces de mor, crema de centres socials, atacs de llibreries. On haurem d'arribar?
I mentrestant els nostres vigilants giren la seua mirada culpable, vergonyosa, còmplice, cap allà on electoralment els interessa. Quin fàstic.
Avui no m'he pogut quedar callat davant tot el que està passant al País Basc. Per sort o per desgràcia tots coneixem les diferents peces del dramàtic puzzle que conforma aquell país. Un país cansat però viu, que es debat per resoldre i decidir el seu futur.
Perquè la solució del drama no passa per les cadenes. Ni per la il·legalització de mitza dotzena de partits i plataformes polítiques. Ni per l'empresonament de tots els seues dirigents. Ni per la persecució i criminalització del 15% d'electors que els donen suport. Ni per la negació del sistemàtica del dret a decidir del conjunt de la societat basca. Ni per macrosumaris com el 18/98 que serien una escàndol en qualsevol altre estat d'aquests que es consideren democràtics. Ni per les tortures. Ni pel silenciament d'aquestes que els mitjans oficials practiquen després d'omplir-se la boca amb els Guantànamos de torn.
No, avui no m'he pogut quedar callat davant tot això. Amb el perill que comporta que m'assenyalen a mi també per fer-ho en aquest estat de la Inquisició permanent on ens ha tocat viure. I no ho faré. No ho hauríem de fer. Perquè si ho fem demà tots callaran per nosaltres. I el nostre cadàver col·lectiu desfilarà gloriós entre la mirada indiferent del terrible món d'autòmates i zombies que ens preparen.
Enguany, en el 15è aniversari de l'assassinat amb arma blanca de Guillem Agulló, aquesta és la trista realitat a què ens hem d'enfrontar a València: Un jove fou apunyalat fa dos dissabtes a la Plaça del Cedre de València per un nombrós grup de neonazis que havien anat de cacera.
Per sort, la punyalada no li atravessà el pulmó i el jove es recupera, dins la gravetat, després d'haver estat operat de la melsa.
La pregunta és: quants companys han de caure per acabar amb la impunitat de què gaudeix aquesta gent a València? Perquè, no ho oblidem, aquests són els seus fruits i aquesta és la vergonya dels qui la fomenten. Després de 15 anys tornen les navalles. I aquesta és la nostra la ràbia.
Ahir, el Miquel Ramos i jo vam acompanyar l'Hèctor i l'Antoni a la presentació del seu llibre Del Sud a Catarroja. Allí ens esperaven un bon grapat d'amics i veïns d'aquesta ciutat de l'Horta Sud. Un d'aquest veïns era el nostra gran company Miquel Gil, fill de Catarroja, i del qui poc puc dir que ja no sapigueu.
A la xerrada el Miquel ens va fer gaudir com sempre amb les seues paraules carregades de tendresa i experiència. I ho va fer per a parlar-nos dels records de quan Catarroja era un poble xicotet i tranquil i els seues xiquets anaven a espigolar, buscar mates d'espàrrecs o jugar tranquil·lament a pilota a la carretera general sense cotxes. També ens va explicar com els veïns de Catarroja van acollir i integrar les primeres onades migratòries, com es va fer ràpidament amic d'aquells nous valencians fills de treballadors extremenys i com d'exòtic li sonava a ell aquell "bocadillo" dels nouvinguts i aquell "entrepà" a la inversa.
Tot això ens ho va explicar per a introduir el darrer drama que enfronta aquesta ciutat. Un drama que porta el sarcàstic nom de "Nou Mil·leni" i que amenaça d'esborrar definitivament el teixit social, el paisatge i la personalitat d'aquesta i altres viles de l'Horta Sud. Per a més indignació, aquest PAI (quina paraula tan valenciana!) és una projecte impulsat per la Generalitat Valenciana que a Catarroja s'ha aliat amb la deficitària constructora Llanera (mitjançant l'Instituto Valenciano de la Vivienda S.A.) en la seua ofensiva per a cimentar de "progreso" i "bienestar" el nostre país. Ni més ni menys que 12.000 vivendes vol construir en els paratges d'horta, albufera i tarongers en un projecte que gairebé doblarà la població i que ja s'ha cobrat l'enderrocament clandestí de l'Hort dels Mestres, una alqueria protegida que data del s.XVIII. Poca Broma.
Afortunadament la Barbaritat Valenciana no ho té fàcil. Una plataforma ciutadana, Salvem Catarroja, s'ha encarregat de plantar cara en la batalla. Han organitzat manifestacions, cercaviles, cadenes humanes i fins i tot han plantat un campament en l'Hort dels Mestres per a defensar-lo de l'enderrocament. I això ha molestat, i desesperat, a més d'un.
Emparats per la ja tradicional impunitat valenciana, els sequaços dels depredadors han passat de les amenaces a les agressions. El passat 3 de gener l'assemblea de Salvem Catarroja reunida al Casal Jaume I fou atacada amb una bomba de salfumant que, afortunadament rebotà en la porta i no va provocar danys i, la mateixa nit, el campament de la plataforma a l'Hort dels Mestres fou atacat, parcialment destrossat i embrutat amb pintades de l'estil "Warros" i "Sí al Nou Mil·leni".
El nostre, però, no és un país que s'arronsa. Potser estem massa acostumats o potser massa assetjats i la indiferència ens comença vèncer. No ho hem de permetre. Com va acabar Miquel, portem 300 anys resistint i ara ja no ens podem rendir. És massa tard. Potser demà l'alba ens sorprendrà vivint dins una gran urbanització, en un enorme camp de golf o encerclats de turistes que en fotografiaran com a espècies en perill d'extinció. Però aquell dia, malgrat tot, continuarem ací, vivint i resistint amb les banderes ben alçades. Les de la lluita, les de l'esperança, les de la dignitat.
El dissabte passat vaig acompanyar als meus vells amics Vicent, Lucas i Aurora a entrevistar a Ruhel Ahmed per a L'Avanç i Telesur. Hi tenia interès a anar perquè els fets que el Ruhel ens va explicar ocorregueren quan jo m'encarregava de la secció internacional de L'Avanç i vaig tenir l'ocasió de seguir-los de prop.
El Ruhel és un jove anglès que ara fa quatre anys viatjà amb tres companys al Pakistan, d'on eren originaris, per a assistir a la boda d'un d'ells. Un cop allí decidiren viatjar pel país i conèixer les realitats de les seues arrels. El seu viatge els portà fins Afganistan on els sorprengueren els bombardejos nord-americans i la posterior resolució de la llarga guerra que l'Aliança de Nord duia a terme contra el règim dels talibans. Una facció de l'Aliança els detingué (menys a un que desaparegué durant l'ofensiva militar) prop de Konduz i els empresonà en condicions traumàtiques fins que els entregà a la intel·ligència militar dels EUA. Aquests els interrogaren durant tres mesos de tortures en una base militar en territori afganès i finalment els transportaren a la badia de Guantànamo on foren sotmesos a les condicions extremes que tots coneixem primer en el camp X-ray, en gàbies exteriors, i després al Delta, en gàbies interiors. Dos anys i mig mes tard foren absolts i posats en llibertat sense càrrecs ni disculpes. (Aquesta història s'explica al film Camino a Guantànamo de Michael Winterbotton, guanyador de l'Ós de Plata a la Berlinale del 2007)
Tot això ens ho va explicar el Ruhel amb una calma esbalaïdora. El jove parlava amb veu baixa i semblava tranquil i serè. Deprés de totes les vexacions físiques i psicològiques que va haver de suportar, la seua actitud em resultà sorprenent. Com també m'ho ha semblat sempre l'actitud dels testimonis de les esgarrifoses tortures, que he tingut l'ocasió de conèixer de primera mà, que es practiquen periòdicament a les clavegueres policials de l'estat on vivim. (No hem d'oblidar que aquestes pràctiques continuen ben vives i presents a l'estat espanyol, amparades, per cert, per la llei especial que permet la incomunicació durant les primeres setmanes de la detenció)
I és que Guantànamo no deixa de ser una metàfora del món que volen construir els nostres protectors. Privats de parlar, privats d'escoltar, privats de mirar, privats de saber, privats d'explicar. Privats del món en un món privat.
L'Ana Sofia és una xica portuguesa que no conec però que m'ha escrit demanant-me per a traduir alguns articles d'aquest bloc al portuguès. Diu que li interessa molt les nostres problemàtiques i que aquestes són del tot desconegudes a Portugal. M'ha fet molt il·lusió, la veritat, saber que es llegeixen els apunts des d'allà baix així com tenir una còpia traduïda a aquesta llengua que vaig estudiar, per damunt, durant els meus temps d'universitari. El primer apunt que ha traduït és el de la Carrasqueta i el vull publicar avui aprofitant la suspensió provisional del tancament del repetidor del Bartolo a la Plana Alta. Esperem animar a què, entre tots, seguim obrint escletxes als murs de la sospitosa incomunicació que ens separa. Saúde!
"Carrasqueta
Ontem desligaram os retransmissores da Carrasqueta. Fizeram-no sem avisar, de noite, num domingo, tentando despistar a imprensa, com a intenção de driblar todos aqueles que o tinham defendido uns meses antes. É uma lástima. Mas é o que aqui há.
A partir de ontem as comarcas mais a sul deste país já não podem ver a TV3. Uma televisão em catalão. Não me vou pôr aqui agora a esaltar as qualidades e defeitos da TV3. Direi somente que é uma televisão pública e que emite todos os conteúdos na nossa língua, que tem um compromisso legal e que o aplica. Aqui no sul também temos uma. E é uma pena que não nos permitamver outra. É uma lástima. Mas é o que aqui há.
Porque a tv do canal 9, não garante o nosso direito a ver televisão na nossa língua. Porque tem um compromisso legal, mas não o aplica. Porque é um instrumento escandalosamente subjectivo, manipulador e eu até diria mais, antidemocrático. Porque está completamente ao serviço do governo. Porque persegue os seus profissionais que não o estão. Porque coloca obstáculos à opção politica, social, cultural e nacional de dezenas e dezenas de milhares de valencianos. Porque nos torna invisíveis e disso se orgulha e não só de forma aparente ou à flor da pele mas até às entranhas. É uma lástima. Mas é o que aqui há.
E entretanto os políticos do norte perdem-se em guerrinhas sobre quem tem mais ou menos filiação nacional e os de aqui de baixo entre quem sente mais ou menos as cores da Espanha. E nós vamos perdendo os nossos direitos civis. Um após o outro. E sentimo-nos mais indefesos, criminalizados e perseguidos. E quando já nos cortaram os braços cortam-nos as pernas e quando ainda continuamos em pé cortam-nos a língua e quando ainda continuamos vivos eles desesperam. E irritam-se. E então declaram-nos guerra. Mas se é guerra que querem, guerra terão. Não nos amedrontam as derrotas. Nem nascemos para ser vencidos. É uma lástima. Mas é o que aqui há."
El Litus de Propaganda pel Fet m'envia aquest enllaç a l'entrevista que el periòdic alemany Antiberliner em va fer el passat mes d'octubre. La veritat és que m'ha fet molta gràcia veure'm parlant en alemany...
(Actualització: El Francesc Poblet m'envia aquesta traducció resumida de l'entrevista. Gràcies company!)
Ahir van tancar els repetidors de la Carrasqueta. Ho van fer sense avisar, de nit, un diumenge, intentant despitar a la premsa, amb la intenció de driblar a tots aquell que l'havien defensat uns mesos abans. És una llàstima. Però és el que hi ha.
A partir d'ahir a les comarca del sud d'aquest país ja no es pot veure TV3. Una televisió en català. No em posaré ara a ressaltar les llums i les ombres de TV3. Només diré que és una televisió pública, que emet tots els continguts en la nostra llengua, que hi té un compromís legal i que l'aplica. Ací al sud també en tenim una. I és una llàstima que n'hagem de veure una altra. És una llàstima. Però és el que hi ha.
Perquè la del 9 no garanteix el nostre dret de veure televisió en la nostra llengua. Perquè té un compromís legal, però no l'aplica. Perquè és un instrument escandalosament subjectiu, manipulador i jo diria fins i tot, antidemocràtic. Perquè està completament al servei del govern. Perquè persegueix als seus professionals que no ho estan. Perquè obvia l'opció política, social, cultural i nacional de desenes i desenes de milers de valencians. Perquè ens fa invisibles i se n'orgulleix. I no amb la crosta, sinó amb la pell i els músculs i els ossos. És una llàstima. Però és el hi ha.
Mentrestant, els polítics del nord es perden en baralletes sobre qui té més o menys filiació nacional i els d'ací baix en sobre qui sent més o menys els colors d'Espanya. I nosaltres anem perdent els nostres drets civils. Un rere l'altre. I ens sentim més indefensos, criminalitzats i perseguits. I quan ja ens han tallat els braços, ens tallen les cames i quan encara seguim drets ens tallen la llengua i quan encara seguim vius es desesperen. I s'enrabien. I llavors ens declaren la guerra. Però si la volen la tindran. No ens espanten les derrotes. Ni hem nascut per ser vençuts. És una llàstima. Però és el que hi ha.
Ací teniu l'anunci de la Generalitat Valenciana del què vos parlava ahir. L'he vist al metro i no me'n he pogut estar de compartir-lo amb vosaltres. Claro como el agua, no?
No, no estic a Nova York ni en cap pel·lícula de Woody Allen. Us parle de Cullera, de la Ribera Baixa, del País Valencià i del macrocomplex urbanístic que han projectat amb el suggerent nom de, atenció, música per favor: 'MANHATTAN DE CULLERA'.
Doncs sí, ja és una realitat. Ahir el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va desestimar alegrement els recursos presentats contra l'aprovació, com els del govern de l'estat, va donar llum verda al nou supermega PAI. Es construiran ni més ni menys que 610.340 m2 on s'hi encabiran 6.054 vivendes dins de 33 grans gratacels d'entre 25 i 40 plantes en els terrenys verges de la riba del riu Xúquer (mireu la fotografia).
La Generalitat Valenciana s'ha felicitat, s'ha gratat la butxaca i ha argumentat les seues artimanyes legals amb aquestes cíniques paraules "Se observa que la ordenación propuesta es coherente con los principios inspiradores del plan del litoral en tanto que tiende a un modelo territorial intensivo de concentración de la edificación que permite reducir la ocupación del suelo" Ai carai! Sí semblen dels verds!. Ah i també han aturat, per ara, la construcció dels camps de golfs projectats i han maquillat el negoci amb un miler de vivendes de protecció oficial. Quines bones persones!
Per la seua banda, l'Ajuntament de Cullera, del PP amb els vots d'UV, encara no ha dit d'on ni com subministrarà l'aigua necessària per abastir el projecte. Aquest fet l'ha corroborat la Confederació Hidrogràfica del Xúqer que ha advertit públicament que no hi ha prou recursos hídrics als pous municipals per a garantir el subministrament d'aigua als 20.000 nous habitants que, s'espera, poblaran la zona. Ara sí, mentrestant ens omplen els carrers amb anuncis on sota el lema 'Claro com el agua' la Generalitat Valenciana acusa als catalans de 'tirar el agua dulce al mar'. Quins malvats insolidaris!
En plena crisi immobiliària com estem, un podria pensar que aquesta gent s'ha tornat completament boja. Que els pisos no es vendran, que l'Euribor està pels núvol, que el sector està sobresaturat, que ho diuen tot els especialistes, que fins i tot la Unió Europea ha donat un toc d'alerta a la Generalitat Valenciana, que és una barbaritat basar l'economia en sectors no productius, que el turisme està fugint a destins menys massificats. Però no, aquesta gent sap el que es fa. Ells construiran i marxaran. El plats trencats els pagarem, no en tinguen cap dubte, nosaltres. És el que té viure en un país de lladres i mentiders. Fa fàstic.
Es deia Carlos, era veí de Vallecas, militant castellanista i antifeixista i només tenia 16 anys. Ahir es
dirigia al barri madrileny d'Usera a tractar d'impedir una concentració
racista i xenòfoba. No hi va arribar. Un grup de neonazis els van
sorprendre al metro. Segons més tard, un dels racistes, soldat de
l'exèrcit espanyol, li clavà un ganivet de caça al cor. Però això no
fou tot. Protegit per la impunitat de la que gaudeixen, el soldat
continuà apunyalant la resta de joves i, amb el Carlos estès a terra,
els reptà perquè s'aproparen un a un. Un altre jove rebé un punyalada
al pulmó i caigué ferit de gravetat. El soldat no s'immutà. Baixà del
metro i marxà pel seu propi peu. Sabia que no li podia passar molt. Sabia que avui la premsa qualificaria els fets de simples baralles
entre radicals i que això l'ajudaria a remetre la condemna. Sabia que
això mateix passà en el cas del Guillem Agulló. Sabia que el seu assassí només complí 4 dels 14 anys de presó i que després seguí amb les seues activitats violentes i fins i tot es presentà a les eleccions
per un partit neonazi. Sabia que els seus continuarien fent
manifestacions racistes legals als barris de major població immigrant. Sabia que el govern espanyol amagaria el cap sota l'ala dient que el crim no tenia caràcter racista. Sabia que no hi havia càmeres gravant
i que per tant no hi hauria alarma social. Sabia que el seu exemple i
la passivitat de la justícia servirien per a atemorir a les futures víctimes. I el que és pitjor de tot. Sabia que nosaltres ho sabríem.
Que trist és el món on vivim. I com n'és de culpable.
Avui el meu cor batega en negre per la pèrdua d'un company. Fins sempre Carlos. Nosaltres mai t'oblidarem.
"y sepan que sólo muero si ustedes van aflojando por que el que murió peleando vive en cada compañero..."
Avui és Sant Narcís a Girona. Dia de barraques, de festa, de riure. De
perdre't pel barri vell o en el bullici de la Copa. Avui, però, setze
joves d'aquelles comarques passaran el dia lluny de casa. A 700
quilòmetres d'incomprensió i ràbia. Dins d'un edifici gris, vell, que
sembla d'altres temps. I se'ls acusarà de cremar fotografies, de
desafiar a l'autoritat reial, d'atrevir-se a denunciar-la. De
multiplicar la veu dels qui ja ho havien fet.
A propòsit de la polèmica que aquests dies s'ha generat entorn la figura de 
Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara.
Ahir ens van prendre el 
l'esperança als ulls
[
Avui 20 de febrer fa 5 anys que el periòdic basc 
El divendres passat un jove de Castelló, militant d'Endavant, va ser agredit per un grup de neonazis quan tornava sol cap a casa. Després de colpejar-los i amenaçar-lo de mort li gravaren una esvàstica amb un cúter a la galta de la cara. 
Avui no m'he pogut quedar callat davant tot el que està passant al País Basc. Per sort o per desgràcia tots coneixem les diferents peces del dramàtic puzzle que conforma aquell país. Un país cansat però viu, que es debat per resoldre i decidir el seu futur.
Enguany, en el 15è aniversari de l'assassinat amb arma blanca de 
Ahir, el Miquel Ramos i jo vam acompanyar l'Hèctor i l'Antoni a la presentació del seu llibre 
El dissabte passat vaig acompanyar als meus vells amics Vicent, Lucas i 
L'Ana Sofia és una xica portuguesa que no conec però que m'ha escrit demanant-me per a traduir alguns articles d'aquest bloc al portuguès. Diu que li interessa molt les nostres problemàtiques i que aquestes són del tot desconegudes a Portugal. M'ha fet molt il·lusió, la veritat, saber que es llegeixen els apunts des d'allà baix així com tenir una còpia traduïda a aquesta llengua que vaig estudiar, per damunt, durant els meus temps d'universitari. El primer apunt que ha traduït és el de la 
El Litus de Propaganda pel Fet m'envia 
Ahir van tancar els repetidors de la Carrasqueta. Ho van fer sense avisar, de nit, un diumenge, intentant despitar a la premsa, amb la intenció de driblar a tots aquell que l'havien defensat uns mesos abans. És una llàstima. Però és el que hi ha.
No, no estic a Nova York ni en cap pel·lícula de Woody Allen. Us parle de Cullera, de la Ribera Baixa, del País Valencià i del macrocomplex urbanístic que han projectat amb el suggerent nom de, atenció, música per favor: 'MANHATTAN DE CULLERA'. 
Es deia Carlos, era veí de Vallecas, militant castellanista i antifeixista i només tenia 16 anys. Ahir es
dirigia al barri madrileny d'Usera a tractar d'impedir una concentració
racista i xenòfoba. No hi va arribar. Un grup de neonazis els van
sorprendre al metro. Segons més tard, un dels racistes, soldat de
l'exèrcit espanyol, li clavà un ganivet de caça al cor. Però això no
fou tot. Protegit per la impunitat de la que gaudeixen, el soldat
continuà apunyalant la resta de joves i, amb el Carlos estès a terra,
els reptà perquè s'aproparen un a un. Un altre jove rebé un punyalada
al pulmó i caigué ferit de gravetat. El soldat no s'immutà. Baixà del
metro i marxà pel seu propi peu. Sabia que no li podia passar molt. Sabia que avui la premsa qualificaria els fets de simples baralles
entre radicals i que això l'ajudaria a remetre la condemna. Sabia que
això mateix passà en el cas del 
