xavisarria |
crear |
dimarts, 4 de novembre de 2008 | 17:45h
Durant uns quants mesos us he parlat sobre el meu nou projecte, un
llibre en el qual he dedicat el meu darrer any i mig de vida. Doncs bé,
ara puc dir que, després de les inacabables d'hores
davant la pantalla, de l'estranya creació en la furgoneta del grup,
d'inflar-los el cap a amics i familiars i de
reescriptures i correccions inacabables, li ha arribat el dia.
Dilluns 10 de novembre, Edicions Bromera publicarà la criatura.
El seu nom és 'Històries del Paradís' i compta amb vint-i-tants relats
que se succeeixen simultàniament en diferents punts del planeta. De
moment, però, us remet al text de la coberta (que ha dissenyat David Segarra):
"Un jove finlandès s’amaga dins d’un armari aterrit mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja sobre la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per atrapar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís.
Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d'un mosaic ple de vida on la realitat més crua s'entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots."
+ En aquest altre bloc podeu seguir l'actualitat del llibre:
BENLLOCH (La Plana) Dissabte 15 de novembre. Amb Miquel Ramos, Miquel Gironès Robert Fernàndez. A les 19 hores a l'Auditori Municipal BARCELONA (Barcelonès) Dijous
20 de novembre. Amb Isabel-Clara Simó, el cantautor Feliu Ventura i
l'editor Joan Carles Girbés. A les 19 hores a l'Fnac Triangle (Plaça
Catalunya, 4). Organitzat per Edicions Bromera.
VALÈNCIA (L'Horta) Dijous 27 de
novembre. Amb l'escriptor i professor de la Universitat de València
Vicent Alonso, l'editor Joan Carles Girbés i Miquel Ramos, membre
d'Obrint Pas. A les 19.30 hores a l'Fnac (Guillem de Castro, 9-11) Organitzat per Edicions Bromera.
GANDIA (La Safor) Dimecres 3 de desembre. Amb l'escriptora Gemma Pasqual. A les 19.30 a la Llibreria Ambra (Av. Alacant, 12).
XÀTIVA (La Costera) Dijous 4 de desembre. Amb l'escriptor Toni Cucarella. A les 19.30 hores la Llibreria La Costera (c/Gregorio Molina, 17).
VIC (Osona) Dimarts 9 de desembre. A les 19.30 hores a la Llibreria La Tralla (Carrer de la Riera 5 i 9). Organitzat pel Casal Independentista Manel Viusà. PALMA (Mallorca) Divendres 12 de desembre. Amb Marc Peris. A les 19.00 hores a Can Alcover (c/Sant Alonso, 24). Organitzat per Joves de Mallorca per la Llengua.
ALCOI (Alcoià) Dissabte 13 de desembre. A les 19.30 hores al Centre Ovidi Montllor (c/Vistabella, 8 baixos)
MANRESA (Bages) Dijous 18 de desembre. A les 20 hores al Casal Popular La Fadulla. (c/Verge de l'Alba, 4 baixos). Organitzat pel Casal Popular la Fadulla amb la col·laboració de Propaganda pel fet. REUS (Baix Camp) Divendres
19 de desembre. Amb Agnès Toda (membre del Casal Despertaferro i de la
Secció de Llengua i Literatura del Centre). A les 19.30 hores al Centre
de Lectura (c/ Major, 15). Organitzat pel Casal Despertaferro.
(els propers dies actualitzarem la llista amb més pobles i ciutats)
xavisarria |
crear |
dissabte, 1 de novembre de 2008 | 13:04h
Sempre m’han preguntat el perquè de la meua passió
pel món de la música. I no he sabut mai què respondre. La veritat és
que la meua no és una passió per la música pròpiament dita, sinó per
tot el que aquesta em permet expressar amb la seua mescla de paraules i
acords. Aquesta combinació és la que m’ha enganxat des de menut perquè,
no ens enganyem, la meua sempre ha estat una generació més atreta pels
reclams audiovisuals que pels de la lletra impresa. Aquest fet, però,
l’hauríem d’aprofitar com un avantatge. Perquè si som capaços
d’utilitzar el poder d’atracció que exerceix la cultura audiovisual, i
la musical en concret, entre els nostres joves per a incentivar el seu
interés pel fantàstic món dels llibres, serem capaços de garantir el
present i el futur de tot plegat.
Vaig
començar a escriure quan encara no alçava un metre de terra. Crec que
va ser algun conte que em van encarregar a classe o alguna redacció
d’aquelles que escrivíem sense saber com ni per què. La veritat és que
m’agradava molt escriure i ho feia sovint d’amagat a casa per tal de
desfogar totes les meues emocions i frustracions d’adolescent. Però la
cosa no va anar més enllà. Supose que aquella prematura vocació
literària es va quedar estancada per la irrupció d’una força molt més
potent que va aclaparar les meues orelles: la música. La música es va
apoderar de mi com un tsunami quan només tenia 12 anys i encara no m’ha
deixat.
Aquella passió em va portar un
bon dia a agafar una vella guitarra que corria per casa. Me la vaig
mirar encuriosit i em vaig atrevir a posar els dits sobre les cordes
fins que vaig aconseguir fer sonar un acord. Després en vaig fer sonar
un altre i una altre fins que vaig enllestir una cançó. Però no estava
completa: hi faltava la lletra. Així que em vaig tancar a l’habitació
de casa i vaig escriure versos i més versos fins que vaig completar una
estrofa i aquesta va donar pas a una tornada senzilla però potent.
Aquella
primera cançó no era gran cosa, però per a mi va ser tota una
revelació: podia crear! Com veieu, tots aquells experiments a
l’habitació de casa em van obrir una porta fins aleshores del tot
desconeguda per a mi: la de la creació. Creació musical, sí, però també
literària. Perquè, no ho oblidem, tota la música cantada és plena
d’aquest univers paral·lel que anomenem literatura.
Amb
tot això, el que vull dir és que per a mi, com per a milers de joves
d’aquest país, la música ha estat un estímul artístic insubstituïble.
Sobretot gràcies a les seues lletres i a l’existència de músics que les
han usades per a explicar-nos el món en la nostra llengua. I ha estat
aquest estímul el que ha incentivat que jo ara reprenga la meua
prematura vocació per la literatura pròpiament dita. No vull dir que
l’haguera oblidada, sinó que, senzillament, aquesta havia canviat el
seu embolcall per la inqüestionable atracció que –només cal fer una
ullada als instituts o a les habitacions dels nostres fills o germans
menuts per a comprovar-ho– exerceix la música d’avui dia entre els més
joves.
L’esperança, la compartisc amb vosaltres:
que tot aquest jovent compartisca l’MP3 amb la lletra impresa i contribuïsca
a augmentar el nombre de lectors que necessiten ara, més que mai, els
nostres llibres. Però això només serà possible si ens acostem als
llenguatges que cada dia ells mateixos creen i reinventen. Només així,
oferint les eines i esperant els fruits, farem que s’equilibre la
balança de les seues, i les nostres, inquietuds. Aquest és el poder que
aquella primera cançó em va descobrir. Aquest és el futur que hem
d’assolir entre tots.
En la trobada llampec que tinguérem a València, Fermin ens deixà dues de les cançons del seu nou disc. 'Asthmatic Lion', que es publica el proper divendres, és un autèntic mosaic de ritmes i cultures que ha estat enregistrat en ciutats com Berlín, Nova York, Tokio, Kingston, Dublín, Jerusalem, París,
Madrid, Kuala Lumpur, Niamey, Quito, Barcelona, Moscú, Irun, Toulouse i Roma.
En totes aquestes ciutats, l'incombustible cantant ha comptat amb la col·laboració de músics com Dave
Hillyard (The Slackers), Stephanie Wallace, Franklin «Bubbler» Waul,
Ophelia, BAD Sound System, Dana Leong, Kaori, Rub-a-DUB Market, Bajka,
Al Rumjen (Asian Dub Foundation), DAM, Guive, Minsa (Desechos), Rossy
de Palma, Maria de Medeiros, Manu Chao, Marina (Ojos de Brujo),
Gambeat, Mouss et Hakim i Sorkun.
Sens dubte, un autèntic llibre de viatges sonor d'aquest lleó d'Irun que ja ha anunciat que no actuarà en directe, almenys, fins l'any vinent. De moment ens quedarem amb la mostra 'Balazalak':
Gustavo Arias, Lulo, és un company i amic de Xile que canta en una de les formacions més populars del hip hop d'aquell país: Legua York, un grup que ha sabut agafar el relleu de la música compromesa que el general Pinochet esguerrà l'any 1973.
Doncs bé, ara Lulo ha decidit presentar-se a les eleccions municipals de la comuna de San Joaquín, un municipi entramat al sud de la inmensa àrea metropolitana del Gran Santiago i on s'hi troba la barriada de La Legua (on viu ell i d'on prové el nom del grup). Ho farà amb Juntos Podemos Mas, una ampla coalició d'organitzacions polítiques així com moviments socials de l'esquerra xilena, i ja ha anunciat que farà campanya amb els mitjans propis del hip hop i les cultures juvenils, com la música, els graffitis o els stencils.
Les eleccions municipals xilenes seran el proper 24 d'octube i decidiran si per primera vegada en la política xilena, un raper entra com a regidor en un consitori de la gran capital d'aquest país. Espere, i de fet ell ja ho ha assegurat, que aquesta estapa no signifique l'aturada d'una de les formacions més sòlides del'anomenat Hip Hop Revolución sudamericà. I com a mostra us deixe un vídeo on la seua música serveix de BSO de la Brigada de Murals Ramona Parra:
Potser fou els nervis de l'escenari o els que patia entre bastidors, potser l'espina clavada de la què parla l'Elisenda o les milers que em van punxar el cor, potser el rigurós silenci del principi o l'ensordidor soroll del final, potser la bellesa del Palau o l'ombra del Xirinacs, potser els aplaudiments dels que hi eren o el record dels qui ja no hi són. No ho sé. El cas és que allà dalt, assegut amb la guitarra, amb els meus amics, tocant dues de les cançons que ens han donant tant, em vaig emocionar com un xiquet...
Continue el repàs accelerat de l'estiu amb un repte que se'm va
plantejar en pocs dies. Corria per les Garrigues (al concert
de Juneda) quan vaig rebre la trucada de l'acordionista i ànima del
grup Korrontzi, Agus Barandiaran, que en demanava una col·laboració. Però no una
qualsevola: em demanava cantar la setmana següent en en la gravació del
seu disc i dvd en directe, que enregistrarien al Getxo Folk, davant
quatre mil persones (assegudes!) . Però això no era tot: havia de
traduir la cançó al català, aprende-me-la i cantar-la junt a
col·laboradors de la talla de Jorge Arribas (acordionista del grup de folk castellà La Musgaña), Faltriqueira, Susane Seivane, Maia anaiak (dantzaris) i Mikel Urdangarin. De fet jo subsitutuïa a Jesús Cifuentes
de Celtas Cortos a qui li havia sorgit un contratemps.
Primer em vaig espantar i ho vaig descartar. Més que res perquè estava
enfeinat acabant el llibre i els de l'editorial me'l demanven per a
aquella mateixa setmana. A més, si accedia havia d'enfrontar-me a un
periple: dijous Euskadi; divendres, Sentmenat; dissabte, Calaf;
diumenge, Sant Celoni i dilluns, xerrada a Les Corts. Uf, només de
pensar-ho recorde perquè l'any que ve volem descansar...
Però en fí, sembla que no he nascut per dir que no i com pense que
sempre hi ha portes que s'obren i n'amaguen d'altres, vaig accedir al
repte. I així, amb l'esborrany del llibre sota el braç, vaig agafar un
avió i em vaig plantar a Getxo. I la visió de la carpa amb els quatre
mil seients em va fer maleïr el meu poc seny...
No cal dir que el Geto Folk és el festival més important d'Euskadi del gènere, per on han passat tots els mestres de la música tradicional i la cançó d'autor. De fet, els dies següents hi tocaven els llegendaris The Chieftains, el senegalès Ismaêl Lö i el cubà Eliades Ochoa. Al final, però, em vaig
armar de moral i vaig eixir a l'escenari a cantar 'Akelarre' una cançó
molt ballable i acompanyat de les gallegues Faltriqueiras que em feien
un cor al més pur estil Fermin Muguruza. Una aventura
més, en definitiva, per a guardar al sac de l'experiència.
xavisarria |
crear |
dijous, 25 de setembre de 2008 | 11:50h
Doncs sí, després d'un any sencer de treball, d'hores
davant la pantalla, d'estranya creació en la furgoneta del grup, d'inflar-los el cap a amics i familiars, de
reescritures i correccions inacabables, de
patir els nervis i insomnis, per fi puc dir
(creure els dits) que he acabat el llibre. I us puc
assegurar que, després tants anys fent discos, em sent com un ratolí
sota les urpes del gat...
En fi, espere continuar ben viu d'ací a un mes (es publicarà al novembre!) i
comprovar com les vint-i-tantes històries que han conviscut amb mi tot
aquest temps s'independitzen definitivament. Serà el senyal que
l'esforç ha valgut la pena.
(I des d'aquest moment declare acabada la treva d'aquest bloc!)
El dimecres és un dia assenyalat: Sant Jordi. Per tal de celebrar-lo
uns companys de Vilanova i la Geltrú han organitzat una presentació extraordinària
del llibre 'Del Sud' a la seua ciutat. Hi aniran Toni Albà -gràcies per tot
mestre!-, l'actor Sergi López -sense paraules-, el Botifarra -ja saps com t'estimem-, i el nostre amic dolçainer
de Vinaròs Pau Puig -un geni-. Nosaltres, però, no hi podem anar (hi anà Robert).
Una part del grup fem aquesta nit un acústic ben especial a la
Universitat Politècnica de València en motiu de la Setmana per la Llengua.
La
veritat és que li estem agafant el gust a això dels acústics. Vam
començar ara fa un temps davant la necessitat de fer un format més
accessible per a tocar en xicotets espais. Molta gent ens ho demanava i
nosaltres no vam saber dir que no. Els principis, com tot, van ser durs
(i ridículs) tot i que amb el anys hem pogut anar superant les nostres
vergonyes i deficiències i ara ens ho passem d'allò més bé fent-los.
Però avui tenim un repte complicat: Tocar a l'auditori del Rectorat de
la Universitat Politècnica.
El concert ens sorprèn. I no
només perquè la sala està plena (300 persones tot i
coincidir amb el Barça-Manchester) sinó perquè ens hi trobem molt a
gust a l'escenari repassant cançons velles i noves. Revisitant-les i
adaptant-les a una guitarra, un caixó flamenc, una dolçaina i tres
veus. És divertit veure com els esquelets de cançons noves i velles
agafen nova volada. Fins i tot ens atrevim amb la nostàlgica 'On vas'!
La gent també respon increïblement i no deixa d'animar i riure amb
nosaltres. Sobretot quan fem referències als nostres inicis: Al barri
del Carme, a l'institut Benlliure, al Cafenet de la
Facultat de Filosofia o als carrers de Benimaclet. I és que han passat 15 anys i nosaltres encara
gairebé ni ens hem adonat. O potser sí i no ho velem fer-ho.
Acabem
el concert, de peu, amb les llum enceses i entonant tot l'auditori
diferents cançons populars. Ha estat una hora i mitja de records i
cançons. D'enfrontar-les cara a cara sense trucs ni artificis. Tot un
plaer si, a més, ho fas a València. A la teua ciutat. Amb la teua gent.
Aquest són els dies que fan que tot valga un poc més la pena.
(Ve de l'apunt anterior) Acabaré amb aquesta sèrie d'apunts d'aventures i geografies amb les dues noves visites al sud que vam fer el passat cap de setmana. La primera fou a Beneixama, un poble que pertany oficialment a l'Alt Vinalopó però històricament a l'Alcoià, on hi vam anar els dos Miquel i jo el divendres passat convidats per la gent del local La Rata Cellarda.
A Beneixama hi tenim alguns amics i teníem ganes de tornar a provar les nostres cançons en acústic però ara en un ambient més relaxat. Aquest antic celler reconvertit en local de bon beure i menjar ens oferia un concert tranquil, en un xicotet escenari i un ambient familiar. Però la cosa no va anar ben bé així. Un cop vam acabar de sopar el local es va començar a omplir fins que va quedar literalment ocupat per desenes de joves i no tan joves disposats a muntar-ne una de grossa.
Tota aquella gent, la veritat, ens va posar un xic nerviosos. Però ens hi vam llançar de cap i després d'un principi un poc fred la cosa es va anar escalfant fins que va acabar esclatant en una festa memorable. I allí entre la suor, els crits, els riures i el bon ambient d'aquell grapat de joves del sud vam tornar a sentir-nos feliços. Cantant, improvisant, alçant-nos de les cadires, desparramant amb la guitarra acústica, el caixó flamenc i les nostres veus (fins i tot ens vam atrevir amb algun ska...) ens vam tornar a sentir feliços. Feliços de seguir fent el que estimem i de sentir-nos vius amb la nostra gent. Va per la gent del sud!
xavisarria |
crear |
dimecres, 27 de febrer de 2008 | 19:38h
(Ve de l'apunt anterior) Els dies a casa, però, no han estat molts. Si dimecres vaig arribar de Barcelona, dissabte vaig tornar a agafar un tren d'aquests que en diuen Regional Express per anar a cap al sud del sud: Novelda.
A Novelda, al cor del Vinalopó Mitjà, hi ha l'estudi de l'Óscar, el tècnic de gravació dels Disidencia. Ell ens ha salvat de molts marrons fent-nos de tècnic de monitors espontani a festivals com el Derrame Rock d'Astúries i el Lumbreras Rock de Múrcia. Per tant, li devia. Però sobretot em va fer il·lusió cantar en un disc de punkrock de la vella escola. Concretament en el dels companys Síndrome de Abstinencia, amics del Maki i companyia i als qui vaig conèixer al passat Festivern.
Així que vaig agafar el tren, vaig fer les dues hores de trajecte creuant tot l'interior meridional del país i em vaig plantar a l'estació d'Elda-Petrer on m'esperava l'Óscar. Des d'allí vam anar a Novelda i en un temps record, mitja hora, vaig gravar una estrofa amb les seues veus corresponents. No hi havia temps per a més. A les 20:00h. havia de ser a Alcoi. Però això ja és una altre tema....
xavisarria |
crear |
dissabte, 23 de febrer de 2008 | 11:33h
(Ve de l'apunt anterior)
El dissabte, però, seria una jornada més llarga. Si al matí vaig estar a Barcelona a primer hora de la vesprada vaig tornar agafar un altre tren i em vaig plantar a Girona. Allí m'esperaven els companys de Dekrèpits, una alegre i combativa formació de l'Empordà que m'havia demanat fer una col·laboració al seu nou disc.
Als Dekrèpit els conec de fa molts anys, jo diria que des dels nostres primers concerts a Figueres i Vilajuïga allà pel 1996, i em venia de gust sumar-m'hi a la seua engrescada família musical. Més, quan em van dir que l'estudi on gravaven era el del nostre tècnic, el Ground Àudio Vídeo de Jaume Figueres, a Cornellà del Terri.
Amb ell vaig acabar sopant després de fer una minireunió amb el seu soci, Pere Calderón, sobre el nostre nou vídeo i de saludar als meus amics d'aquella ciutat que coneixem tant i tant bé. (Encara que molts estaven a la inauguració del Nou Bar Sport que la gent del Vietnam ha obert a Santa Coloma).
Per cert els Dekrèpits acaben de publicar aquest gran vídeo amb el seu hit 'Som boletaries' que ha agafat gran popularitat arran del programa Caçador de Bolets. Si encara no l'heu vist, no us el perdeu!
Avui vos deixaré una de les darreres perles de l'escena musical valenciana. Són The Shake It Up's o el que és el mateix: la versió instrumental dels Ki Sap, una banda que sempre està en peu de guerra.
Ja fa molts anys que som bons amics d'aquesta gentola de l'Horta Sud, des dels nostres tendres temps de 45 Revolucions, però he de reconèixer que cada cop em sorprenen més. I és que ara, després d'aquell directe "València All Stars", els Ki Sap han estat de capaços de reinventar-se i esprémer la seua capacitat creativa amb aquest potent disc instrumental que demostra perquè el País Valencià és terra de bons músics.
Aquest The Shake it Up's ha estat enregistrat per Dani Cardona sota la producció de JL Shipley (qui fou el nostre primer tècnic de so), compta amb la col·laboració del Migue i el Joni d'Skaparrapid i els jazzmans Toni Belenguer i Rober Marín i ha estat publicat per Brixton Records, un dels segells especialitzats en aquesta música més important de l'estat.
Sens dubte, un disc made in València que no té res a envejar a cap gran grup internacional del seu gènere. Esteu preparats per a l'ska?
xavisarria |
crear |
divendres, 8 de febrer de 2008 | 09:38h
Com ahir no vaig poder anar a la roda de premsa que es va fer a Barcelona, aprofite aquest espai per recomanar-vos un cd i dvd molt especial que acaba de publicar-se. És l'homenatge a l'Ovidi que es va realitzar el 15 de maig del 2006 al Palau de la Música Catalana. Un homenatge on hi va participar mig centenar de músics, escriptors, periodistes, actors, esportistes i representants dels moviments socials d'aquest país.
La veritat és que a mi em va emocionar molt aquell dia. Anàvem molt nerviosos perquè allò de cantar al Palau de la Música impressiona. I molt -potser a mi més encara perquè la meua àvia es va criar en aquells passadissos-. Però vam sortir a cantar i ho vam fer com bonament vam poder.
Tots sabem que durant l'any passat i l'altre s'han fet molts actes d'homenatge a l'Ovidi. N'hi ha hagut molts i de molt emocionats. Però el del 15 de maig ho va tornar a ser. Perquè per un dia, per unes hores, per uns moments, persones de diferents edats i generacions, de diferents àmbit i procedències, que treballen cadascú des dels seu lloc per un canvi polític en aquest país, es van reunir en aquell escenari tan emblemàtic. I ho van fer amb humilitat, amb harmonia, aportant un per un el seu gra de sorra per reivindicar algú que ja forma part del nostre imaginari col·lectiu. I tot, sota la direcció del meu bon amic Feliu Ventura i gràcies a l'enorme esforç de la gent de L'Ateneu La Torna i Propaganda pel fet.
Com va escriue la Isabel-Clara Simó en un dels sempre brillants articles que publica a l'Avui: "Aquell dia vam ser un coi de nació". I així ho vaig sentir jo també. Aquell dia vam ser un refotut país amb ganes de dir i fer. Amb ganes d'actuar i transformar. L'Ovidi va cantar: "Arribarà el dia que durarà anys". Doncs aquell 15 de maig el vam començar a veure. Ja ho crec que sí.
Molts ja sabeu que el Jaume Guerra, una de les ànimes d'Orxata Sound System, és també el nostre baixista. A ell i a la resta d'aquests activistes de la música els coneixem de fa molts anys del Terra i dels temps de la Cepc, quan el Jaume encara tocava en grups com els desapareguts Budell. Aquest fet, però, no em privarà de llançar tots els elogis que, al meu entendre, mereixen ells i els seu nou disc. Perquè senzillament és un dels millors i més atrevits treballs que ha facturat la cultura aborigen del País Valencià. I només per la qualitat i el gust, una qüestió del tot subjectiva, sinó per l'innegable originalitat i transgressió que desborden les seues cançons.
Tot això ja ho vam començar a entreveure en les seues primeres demos on el Carles , el Jaume, el Palau i companyia es van esforçar a donar-li forma a aquesta estranya passió per mesclar cant d'estil valencià amb bases electròniques. Ara, però, amb aquest nou disc copyleft anomenat .orx (tothom pot elegir el títol del disc, escriure'l en una enganxina que adjunta i enganxar-la de a la portada just abans del sufix .orx) els Orxata han fet un decidit pas endavant cap a la cura i la definició del seu so tan perillós i suggerent alhora. I ho han fet als renovats estudis Ground de Cornellà del Terri amb un gran Jaume Figueres. I és que els camins d'Orxata no són gens fàcils d'obrir.
Al disc hi podem trobar de tot. Realment és un autèntic mosaic de sonoritats i colors on es mescla tradició, passió i avantguarda. Un puzzle on els de l'Horta mantenen intacte el seu l'idil·li entre allò més nostre i allò més forani, entre allò que aportem els valencians al món i allò que volem aprendre d'ell.
Però això no és tot. Els Orxata continuen cuidant i conreant l'autogestió i l'interacció amb el seu públic fidel. A banda del nom del Cd a la seua web et pots resgistrar, participar i interactuar amb els menbres de la formació, triar portades o aportar idees per a nous projectes. Tot una demostració de com es poden fer les coses si es té ganes, il·lusió i amor per les cançons.
xavisarria |
crear |
divendres, 30 de novembre de 2007 | 12:29h
Aquests dies que he estat desconnectat he aprofitat per a llegir i repassar llibrres que tenia acumulats a l'estanteria de casa (un costum poc recomanable...). Un d'aquests és el llibre 'Del sud' que els companys Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio, al qui no coneixíem d'abans, han escrit i ideat sobre la història recent del País Valencià a través de les nostres aventures.
He de reconèixer que m'ha fet molta vergonya llegir-lo i veure-hi reflectides les nostres mil i una històries junt a les estrafolàries pintes que fèiem a les velles fotografies que han rescatat. M'ha fet especial il·lusió el pròleg de l'amic Vicent Partal perquè ell representa tota aquella generació que ens ha obert el pas i de la què tant hem après. També els testimonis d'amics com el Feliu Ventura, el Josep Nadal, Miquel Gil, Jordi Muñoz, la gent d'Sva-ters, Francesc Ribera 'Titot', Manolo Miralles, Rafa Xambó o persones com Lluís Llach, Salvador Cardús. Però sobretot m'he emocionat quan he llegit la història que de veritat que hi narra, la història recent del País Valencià, i he recordat que malgrat tot, malgrat tantes i tantes derrotes, totes i tots seguim ací alçats i disposats i a fer front a les batalles que vindran.
Només em queda felicitar a l'Hèctor i l'Antoni i deixar-vos ací baix el text íntegre de contraportada que ells dos em van encarregar i que, per qüestió de tamany, es va haver de retallar. I gràcies a totes i tots pels ànims!
"La veritat és que quan Hèctor Sanjuan i L'Antoni Rubio ens van proposar escriure aquest llibre ens van sorprendre molt.
De seguida però ens van sentir atrets per la seua idea. No volien fer un llibre sobre nosaltres i prou. Volien fer un apassionant viatge per la història recent del País Valencià a través de la nostra experiència. Un retrat del que hem fet, hem viscut i hem creat entre totes i tots des de la nostra adolescència fins ara.
És cert que portem gairebé 15 anys tocant i que les hem vist de tots els colors, però el més cert és que hem tingut la gran sort d'haver coincidit en l'espai i el temps amb moltes persones, col·lectius, grups de música, organitzacions, plataformes i entitats que han aconseguit alçar el país en els complicats temps que ens han tocat viure. Estem orgullosos de tota aquesta gent, del seu treball i de la seua determinació. Per això vam acceptar de gust el projecte de l’Hèctor i l’Antoni.
Tingueu clar per tant que aquest no és només un llibre sobre nosaltres. Tampoc ha estat idea nostra, ni hem marcat cap directriu. És un llibre per a entendre el que ha passat al País Valencià als darrers vint anys a través d'un exemple concret, les nostres mil i una aventures, com podrien ser les de qualsevol altre. Una explicació més del perquè, després de 300 anys de derrotes, la nostra cultura i la nostra llengua continuen més vives i fortes que mai al sud del nostre país.
A nosaltres només ens han deixat escriure aquestes línies. I les acabarem en forma d’agraïment. Als qui han fet possible aquesta història, als qui n’escriuen d’altres, i als qui dia a dia lluiten per completar-les."
xavisarria |
crear |
dijous, 15 de novembre de 2007 | 11:09h
Ahir em va trucar el meu vell amic David Segarra.
No tindria res d'especial si no ho fera des de Caracas, Veneçuela, on
viu actualment. El David és un amic meu des de fa molts anys i hem
compartit moltes hores de militàncies i projectes com L'Avanç. És
també el culpable de la major part de dissenys de Partisano i el que
s'ha encarregat de confeccionar la portada del nostre nou disc.
Parlant
amb ell, m'ha comentat com es respira allí a Caracas tot aquest enrenou
creat arran l'enfrontament dialèctic entre les autoritats espanyoles i
veneçolanes. He de dir que si no fora per ell, si no m'ampliara allò que periòdicament expliquen els mitjans d'ací, la
meua visió de tot el que està passant a Veneçuela no seria gens
complerta.
Per això l'he agraït que m'enviara el darrer (mireu també Un mundo por ganar on jo mateix vaig col·laborar)
vídeo-documental que ha realitzat: 13 d'abril. Un treball on narra,
precisament, els fets ocorreguts durant el cop d'estat de l'any 2002.
La gràcia d'aquest treball, però, és que el David s'ha servit dels testimonis de
diferents joves dels barris populars com El Valle, La Pastora, 23 de Enero i Petare on músiques i lluites conviuen i es complementen. A destacar la B.S.O. feta especialment per Area 23, un dels exponents del potent moviment sudamericà Hip hop Revolución i els mateixos que canten a la nostra cançó 'Somnis de lluna'.
Una bona manera per a eixamplar la nostra mirada a Veneçuela més enllà dels grans titulars i les tertúlies matinals.
Ahir de vesprada em vaig comprar el llibre 'Josep Renau: Compromís i Cultura'. El vaig veure a l'aparador d'una llibreria del meu barri i no me'n vaig poder estar. El llibre és un repàs a tota la vida i obra d'aquest brillant artista i militant comunista de la meua ciutat, en motiu de l'exposició que es pot veure aquest dies a l'Octubre, Centre de Cultura Contemporània i a La Nau de la Universitat de València.
He de dir que sempre m'ha emocionat llegir les biografies de gent com en Renau. No em puc traure del cap que quan ell tenia la meua edat, el seu compromís ja l'havia dut a ocupar càrrecs com el de director general de Belles d'Arts del govern de la República. Que des d'aquella tribuna assumí tasques com la direcció del pavelló de la República a l'Exposició Internacional del París del 1937 en plena guerra civil. Que ell mateix en persona encarregà a Picasso que pintara el Guernica per aquella exposició. Que amb aquella jove edat afrontà la desfeta en la guerra i passà una llarga temporada al terrible camp de refugiats de la platja d'Argelers. Que poc més tard anà a l'exili a Mèxic, a l'altra part del món, on començà una nova vida amb una nova nacionalitat. Que a la maduresa de la seua carrera es traslladà al Berlín oriental de la guerra freda i continuà amb el seu treball inesgotable. I que, finalment, morí en aquesta ciutat i fou enterrat al cementiri berlinès de Friedrichfelde junt als carismàtics revolucionaris alemanys Rosa Luxemburg o Karl Liebknecht.
Curiositats de la vida jo acabe de tornar d'aquell país i he recordat que fa un parell d'anys vaig estar en aquell mateix cementiri, en una multitudinària marxa en homenatge als combatents antifeixistes que allí hi reposen. No sabia que Renau també estava enterrat allí. És trist, però l'oblit, el silenci i la desmemòria tenen aquestes coses. Avui tenim l'oportunitat de redescobrir-lo. A ell i a tants altres joves, valencians, innovadors, compromesos, atrevits i entusiastes de tota una generació que alguns van llançar per la borda de la història. No ens els deixem perdre. No deixem que ens els prenguen.
De Berlín ens dirigim en furgoneta cap a la gèlida ciutat de Kiel, al mar nòrdic. Viatgem amb el Holger, un amic del col·lectiu musical Lucha Amada que organitzava les nostres primeres gires alemanyes. Parlant de música i política em va saber de la desaparició d'una banda de la qual me n'havia fet seguidor (esporàdic). Són els ZSK un conjunt de Göttingen afincat a Berlín i amb un clar component polític.
La seua música, que ells anomenaven skatepunk, esdevingué durant els 10 anys de trajectòria la banda sonora dels molts joves antifeixistes alemanys. Les seues lletres reflectien la ràbia i la força d'aquest moviment que, lluny de quedar-se en l'apatia, lluita dia a dia per a contrarestar el preocupant creixement que està experimentant la subcultura nazi entre el jovent alemany, sobretot a l'est del país.
Una mostra de tot aquest treball és el Dvd gratuït, 'Kein bock auf nazis', que els ZSK junt a altres grups de música i col·lectius com l'Antifschitistische Aktion, van editar i posteriorment adjuntar al seu darrer treball. També l'emotiva cançó '24 august 1992' on amb retalls d'àudios es recorda a les víctimes del vergonyós atac ocorregut a Rostock contra una alberg de treballadors immigrants per un nombrós grup de neoanzis i davant la complicitat de la policia i la població local.
Ara però, i després de quatre discos publicats i d'haver recorregut tota Europa amb grups com Anti-Flag, Die Toten Hosen, The (International) Noise Conspiracy o Bad Religion, els ZSK han decidit plegar veles amb un dvd en directe. Ho han fet pel cansament i els problemes per a viure (o sobreviure) d'allò que més estimaven: la música. Aquesta és una sensació que entenc i comprenc perfectament, però en certa manera m'ha preocupat.
Espere però que altres grups ocupen l'espai polític que han deixat i els relleven en el seu treball contra el fantasma del racisme i la xenofòbia que torna a amenaçar Europa. Ja sabem com n'és important, per no dir imprescindible, remoure i armar les consciències del nostre jovent si no volen que altres ho facen per nosaltres. Llarga vida al punkrock i llarga vida a l'esquerra antifeixista!
"Raise your fist, raise your voice, cause united we got a choice!"
+Vídeo: Keine Angst de l'àlbum 'From protest to resistance'
Darrerament he estat enganxat a un disc d'un vells amics amb els qui vam coincidir l'altre dia a Calp. Són els Sant Gatxo de la Vila Joiosa, una gent amb la què he compartit moltes hores d'aventures i concerts.
Ens vam conèixer ara farà uns deu anys, quan tots just començàvem a planejar aquell aventura anomenada 45 Revolucions. Nosaltres vam guanyar un concurs i vam rebutjar gravar a una companyia gran perquè no estàvem d'acord amb les condicions. Ens vam emocionar i, tot i que només teníem 18 anys, vam muntar un segell autogestionat. La innocència i la inexperiència eren les nostres particularitats, però també ho eren les enormes ganes i coratge. I dit i fet vam contactar amb diferents grups que en aquella època començaven a traure el cap com Ki Sap, Feliu Ventura, Atzukak, FSAN, Terra Vermelha i, és clar, Sant Gatxo. I de seguida vam connectar. Vam publicar entre tots els seu primer disc homònim (al 1998!) i ràpidament es van fer un lloc en el cor de molta gent jove del país d'aquells temps.
Amb els anys aquell aventura es va anar diluint i cadascú va prendre els seus propis camí. Sant Gatxo, va estar parat un temporada fins que al 2002 van editar 'Quan ja es tard'. Un disc que marcà també un punt d'inflexió, una tornada, un canvi de roba de batalla. Aquesta evolució s'ha vist confirmada pel darrer disc 'Si tanque els ulls' on definitivament, els de la Vila Joiosa han aprofundit en les seues intimitats amb una música senzilla, directa i emocionant. De fet, el disc ens va arrebatar el Premi Ovidi Montllor al millor treball de l'any.
Personalment crec que si el nostre fóra un país normal, amb uns mitjans de comunicació normals i amb un respecte normal cap a la pròpia llengua, la música de Sant Gatxo seria de les més populars. Desgraciadament tenim el país que tenim, però no podem caure en el comformisme. Des de d'ací doncs, us demane que ajudeu a difondre aquesta música entre tots els nostres territoris. Potser així, amb el vell ofici del boca a boca, podrem trencar les mordaces que ens lliguen a tots. De passada, contribuirem a dónar a conèixer un grup de bones cançons, bones lletres, bons músics i millors persones.
El matí del diumenge passat, quan encara no m'havia recuperat del llarg cap de setmana, vaig participar, amb la meua vespa per exigències del guió, en el nou vídeo dels Rapsodes a l'horta d'Alboraia. Aquesta jove formació del Camp del Túria és una de les pioneres del hip hop en la nostra llengua al País Valencià. Una banda jove i amb moltes ganes que està col·laborant en projectes com en el Tourbolet però que sobretot, està tirant endavant aquest mania valenciana de trencar motlles amb passió i sense complexos.
L'Andreu, un dels membres, és amic nostre des de fa molts anys. Tocava al grup Bakanal amb gent com el Túbal i el Troia, la nostra antiga (i entranyable) secció de vents. Ara els Bakanal han estrenat nou disc i nova etapa i comencen a fer-se un lloc amb la seua música directa i contundent
Amb ells estaven els amics d'Arròs Caldòs, amb els qui tant hem compartit , i el Jaume Guerra representant als Orxata Sound Sistem. Dels Arròs Caldós m'agradaria assenyalar la seua tossuderia, qualitat i força per a enfortir el seu projecte musical durant més d'una dècada. Han patit canvis de formació i algun que altra daltabaix però seguixen en la primera línia gràcies a l'esforç de gent com la Rosella, la Carla i l'Estel. Amb elles vam compartit local d'assaig i moltes aventures, fins i tot la Carla va anar a classe amb nosaltres a l'enyorat institut Benlliure del carrer Alboraia de València.
Als Orxata ja els coneixeu. Només diré que estan a punt de traure un disc que donarà molt a parlar. Per a mi un dels millors i més originals que he escoltat darrerament. El presentaran divendres dia 12 a la sala Loco Mateo de València i dissabte 13 a la Festa Major Jove del barri de Les Corts de Barcelona (la meua pàtria d'infantesa).
Tots ells, i molts més grups que apareixeran al vídeo d'arreu de la nostra geografia, representen la força musical emergent i resistent de País Valencià. Una força que gairebé sembla un miracle i que ens ha col·locat en un dels millors temps de la nostra història musical. Pot semblar grandiloqüent però us assegure que no ho és. Encara recorde aquells dies de fa 15 anys quan els qui cantàvem en la nostra llengua ens podíem contar amb els dits de les mans.
Nosaltres no sabem quant de temps seguirem. Però no puc evitar sentir-me orgullós de veure el creixement que ha viscut la nostra música en els darrers vint anys. Només espere que amb l'esforç de tots, aquesta cultura de resistència que estem desplegant és convertisca, ben aviat, en cultura de victòria. La normalitat, com d'utòpic sona això a València, ha de ser el nostre objectiu. I la diversitat i la tenacitat són les nostres millors armes per a assolir-lo.
Durant uns quants mesos us he parlat sobre el meu nou projecte, un
llibre en el qual he dedicat el meu darrer any i mig de vida. Doncs bé,
ara puc dir que, després de les inacabables d'hores
davant la pantalla, de l'estranya creació en la furgoneta del grup,
d'inflar-los el cap a amics i familiars i de
reescriptures i correccions inacabables, li ha arribat el dia. 
En la trobada llampec que tinguérem a València, Fermin ens deixà dues de les cançons del seu nou disc. 'Asthmatic Lion', que es publica el proper divendres, és un autèntic mosaic de ritmes i cultures que ha estat enregistrat en ciutats com Berlín, Nova York, Tokio, Kingston, Dublín, Jerusalem, París,
Madrid, Kuala Lumpur, Niamey, Quito, Barcelona, Moscú, Irun, Toulouse i Roma. 
Gustavo Arias, Lulo, és un company i amic de Xile que canta en una de les formacions més populars del hip hop d'aquell país: Legua York, un grup que ha sabut agafar el relleu de la música compromesa que el general Pinochet 
Potser fou els nervis de l'escenari o els que patia entre bastidors, potser l'espina clavada de la què parla l'
Continue el repàs accelerat de l'estiu amb un repte que se'm va
plantejar en pocs dies. Corria per les Garrigues (al concert
de Juneda) quan vaig rebre la trucada de l'acordionista i ànima del
grup 
Doncs sí, després d'un any sencer de treball, d'hores
davant la pantalla, d'estranya creació en la furgoneta del grup, d'inflar-los el cap a amics i familiars, de
reescritures i correccions inacabables, de
patir els nervis i insomnis, per fi puc dir
(creure els dits) que he acabat el llibre. I us puc
assegurar que, després tants anys fent discos, em sent com un ratolí
sota les urpes del gat... 
El dimecres és un dia assenyalat: Sant Jordi. Per tal de celebrar-lo
uns companys de Vilanova i la Geltrú han organitzat una presentació extraordinària
del llibre 'Del Sud' a la seua ciutat. Hi aniran 
(Ve de l'apunt anterior) Els dies a casa, però, no han estat molts. Si dimecres vaig arribar de Barcelona, dissabte vaig tornar a agafar un tren d'aquests que en diuen Regional Express per anar a cap al sud del sud: Novelda. 
(Ve de l'apunt anterior)
El dissabte, però, seria una jornada més llarga. Si al matí vaig estar a Barcelona a primer hora de la vesprada vaig tornar agafar un altre tren i em vaig plantar a Girona. Allí m'esperaven els companys de 
Avui vos deixaré una de les darreres perles de l'escena musical valenciana. Són The Shake It Up's o el que és el mateix: la versió instrumental dels 
Com ahir no vaig poder anar a la roda de premsa que es va fer a Barcelona, aprofite aquest espai per recomanar-vos un cd i dvd molt especial que acaba de publicar-se. És l'homenatge a l'Ovidi que es va realitzar el 15 de maig del 2006 al Palau de la Música Catalana. Un homenatge on hi va participar mig centenar de músics, escriptors, periodistes, actors, esportistes i representants dels moviments socials d'aquest país. 
Molts ja sabeu que el Jaume Guerra, una de les ànimes d'Orxata Sound System, és també el nostre baixista. A ell i a la resta d'aquests activistes de la música els coneixem de fa molts anys del 
Aquests dies que he estat desconnectat he aprofitat per a llegir i repassar llibrres que tenia acumulats a l'estanteria de casa (un costum poc recomanable...). Un d'aquests és el llibre '
Ahir em va trucar el meu vell amic 
Ahir de vesprada em vaig comprar el llibre 'Josep Renau: Compromís i Cultura'. El vaig veure a l'aparador d'una llibreria del meu barri i no me'n vaig poder estar. El llibre és un repàs a tota la vida i obra d'aquest brillant artista i militant comunista de la meua ciutat, en motiu de l'exposició que es pot veure aquest dies a l'
De Berlín ens dirigim en furgoneta cap a la gèlida ciutat de Kiel, al mar nòrdic. Viatgem amb el Holger, un amic del col·lectiu musical Lucha Amada que organitzava les nostres primeres gires alemanyes. Parlant de música i política em va saber de la desaparició d'una banda de la qual me n'havia fet seguidor (esporàdic). Són els 
Darrerament he estat enganxat a un disc d'un vells amics amb els qui vam coincidir l'altre dia a Calp. Són els 
El matí del diumenge passat, quan encara no m'havia recuperat del llarg cap de setmana, vaig participar, amb la meua vespa per exigències del guió, en el nou vídeo dels